4

Toda la verdad de mis mentiras

Elísabet Benavent

El replà feia olor de cafè, cosa que em va reconfortar, però no gaire. No gaire perquè el meu cap havia continuat divagant en una lluita acarnissada per demolir qualsevol indici de sensació de dignitat dins meu. I perquè sospitava que hi hauria merder i no sabia ni d’on em venia l’aire.

—Juan… —vaig avisar mentre deixava les claus al bufet—. Què coi passa? Sempre em fas estar amb l’ai al cor, noi…

Les bosses em van caure de les mans en alçar la mirada i descobrir la sala d’estar de casa plena de gent.

—Per l’amor de Déu! —vaig bruelar—. Quin ensurt!!! Què hi feu, aquí?!

Els meus pares, la meva germana, els meus editors i la meva millor amiga envoltaven en Juan, que, dret, aguantava una safata amb tasses.

—Però… què ha passat?! —Vaig avançar cap a la sala d’estar—. Tothom està bé?

—Això és el que volem saber —vaig sentir que deia la mare.

Quèèè? Espera. Espera. Espera… Es tractava d’una intervenció? Si s’havia ajuntat un grup tan heterogeni de persones, devia ser, a més, de les greus. Per no dir res de la flagrant invasió del meu espai personal.

—Molt bé, ho vull saber ara mateix, sense embuts… Que s’ha mort algú?

—No.

—Doncs no se sol ajuntar tota aquesta gent sense avisar si no és per donar una sorpresa o per enviar un tercer a un sanatori mental. No és el meu aniversari, ergo…

—Vine, asseu-te, reina… —em va demanar el pare, concís.

Ui, ui, ui… La mare va obrir els braços, esperant que anés a saludar-la amb els afalacs habituals, però entre la sorpresa de trobar-me’ls tots allà i la meva pudor d’entrecuix suat i saliva a quilòmetre i mig…

—Dona’m un segon, que em recuperi, mama.

En Juan, que havia deixat la safata amb el cafè a la meva taula de centre, em va acostar una de les butaques de la sala i m’hi vaig deixar caure, repassant amb la mirada l’expressió de tots els presents.

—De debò, si s’ha mort algú, m’estimo més saber-ho ara mateix.

—No s’ha mort ningú, pesada —se’n va burlar la meva germana.

Vaig pensar en les dues bosses que havia deixat caure al rebedor en entrar i vaig provar d’esbossar un pla per treure-les del mig sense que algú els prestés l’atenció que es mereixien. Abans d’eixancarrar-me sota en Martín, venia de comprar-me una bossa i un parell de sabates. Més bosses i més sabates, precisament. Si era veritat que no s’havia mort ningú, potser la «intervenció» estava relacionada amb la quantitat de capses que amuntegava al vestidor.

—Però què passa? —vaig insistir.

—No pots continuar així —vaig sentir que deia la mare, molt seriosa.

Déu meu. Déu meu. Déu meu. El mot «acorralada» feia curt per definir com em sentia. M’havien enxampat. Sí, m’havien enxampat. Però… en què? No és que dediqués la meva vida a activitats il·legals. Soc escriptora, des de feia anys m’anava bé i acabava de lliurar l’últim manuscrit; per tant, no es tractava d’això. No guardava un carregament de cocaïna a la cambra dels mals endreços per distribuir-lo i, evidentment, no figurava entre els noms de la llista de clients de cap camell.

Devia ser perquè m’havia engreixat uns quants quilos? Una fuetada de vergonya em va picar a la cara. Ho havia fet bastant lentament, però en els últims quatre anys havia recuperat tot el pes que havia perdut el 2017 durant un infern personal. Potser ara s’adonaven d’aquest fet. Potser em volien enviar a un programa de pèrdua de pes. En Martín m’acabava de veure despullada. Tan preocupant era la meva figura? No. No podia ser. Soc grassoneta, sí, però la meva vida no corre ni corria perill.

Potser s’havien assabentat que des de feia una temporadeta portava una vida «alegre»? Durant tot l’hivern havia sortit bastant entre setmana, fins ben entrada la nit i mamant vi negre sense parar, però no era possible que en Juan se n’hagués anat de la boca amb els meus pares, principalment perquè era el meu company de malifetes. A més, per unes copes? No fotem!

Vaig buscar la meva germana amb la mirada, però l’única explicació que vaig trobar en el seu gest va ser: «Em sap greu, jo no ho volia». La Carlota, la meva millor amiga, mirava per la finestra un colom posat a la barana de la terrassa…, i no em va poder confortar.

—Però què passa?!

Tots em miraven amb un toc de preocupació, potser de paternalisme. Això era lògic en els meus pares, però per què els meus editors, l’Alberto i la Laia, semblaven tan consternats? Què coi havia fet jo ara?

—Elsa… —La Laia se’m va acostar, es va asseure a la butaca situada al meu costat i em va agafar les mans amb tendresa—. No estàs bé.

—Com si ho hagués estat alguna vegada —vaig sentir que murmurava en Juan, que flanquejava la meva butaca com si tingués por que m’escapés.

—No ajudes —vaig mussitar mirant cap amunt.

—De què fas pudor, porqueta? —va dir abaixant encara més el to.

—Fill d’una hiena —vaig respondre amb un grunyit.

Vaig repassar les cares d’una en una. Els pares, angoixats. En Juan, entre preocupat i avergonyit. Els meus editors, consternats. La meva germana, sens dubte penedida de participar en l’espectacle, però estudiant dissimuladament les meves sabatetes de Chanel. La Carlota contemplant el colom bocabadada, amb les dents a la vista i el nas arrufat.

—Ei, Carlota! —em vaig queixar.

Se’m va escapar una rialleta i em vaig tapar la cara per dissimular, cosa que, per ser sincera, no demostrava ser l’expressió d’una adulta funcional envoltada d’amics i família preocupada. La veritat és que a la meva sala d’estar s’hi havia creat un ambient insuportable per diversos factors: l’olor d’en Martín pertot arreu, aquella reunió maçònica i l’estrès de no saber què era el que volien de mi.

—Quant de temps fa que no dorms?

La pregunta ens va sobrevolar a tots, encara que va ser la mare qui la va llançar a l’aire. «Quant de temps fa que no dormo?». Ah!!! Era això? Sí, ho era!!! Això rai, això rai, això rai. Ningú no havia llançat el crit d’alarma perquè tenia set vibradors amuntegats als calaixos de les tauletes de nit, un amant amb nòvia, el genoll dret destrossat pel sobrepès, set texans que no em podia cordar desats en un racó de l’armari anomenat «el lloc de l’esperança» i almenys quatre parells de sabates sense estrenar. Ningú no havia descobert que des de feia setmanes m’alimentava de coses que arribaven en tàpers de plàstic fins a la porta de casa, gaspatxo i surimi. Ningú no era conscient que m’havia agafat per arrencar-me sense adonar-me’n pèls del clatell mentre treballava. Ni que era capaç de beure’m mitja ampolla de Thunder Bitch tota sola sense perdre la pronunciació de les erres.

—Esteu preocupats per com dormo?!! Caram! Però si ja em coneixeu, soc de mal dormir.

Vaig provar de somriure alleujada, però aviat em vaig adonar que no servia de res. Com que tots els ulls continuaven clavats en mi, em vaig veure obligada a afegir:

—Acabo d’enviar el manuscrit. És qüestió de temps que el bioritme del son se’m torni a regular. Prendré melatonina. No passa res. No cal que us preocupeu.

Em van venir al cap tres imatges una mica preocupants: feia poc havia trobat les ulleres al congelador; havia buscat desesperada i a punt de plorar un dels meus gats… que em mirava al·lucinat des del sofà, i havia cridat a plens pulmons, com si m’estigués preparant per a una òpera rock, perquè m’havia sonat el telèfon mentre intentava penjar una foto a Instagram. Potser sí que estava una mica… ja saps… cansadeta. Mentalment cansadeta.

—Si descanso una mica en tindré prou —vaig assegurar—. Ara que ja he lliurat el manuscrit, fins que comenci la promoció, tinc temps de sobres per desconnectar-me de tot, fer una cura de son…

Tots es van mirar entre ells amb una expressió misteriosa que em va encomanar la preocupació, sobretot quan els meus editors van clavar la vista en mi. Ui, ui…

—Què passa amb el manuscrit? —vaig preguntar esverada.

—Elsa… has matat la protagonista —em va dir amable la Laia—. Estem preocupats.

Filla de la gran puta. No pas la Laia, és clar. A ella l’adoro. Filla de la grandíssima puta l’emprenyadora Valentina, la protagonista de la saga que em va catapultar a les llistes dels llibres més venuts. Ella, estimadíssima pel públic. Ella, gràcies a qui vaig assolir el meu somni d’escriure professionalment. Ella… se n’havia anat a prendre pel cul. «Que toquin una cançó trista, la bruixa s’ha mort…».

Ni tan sols m’ho vaig plantejar. Va sortir així. N’estava fins al cony. D’ella, dels seus amors, de la pel·lícula de preqüela que estàvem produint —ella n’era la productora executiva—, de les set temporades de la sèrie en què també vaig participar activament, del marxandatge (tasses, llibretes, copes menstruals), dels pintallavis color Valentina, dels photocalls… Quan, a les entrevistes, els periodistes em preguntaven somrients: «Bé, i ara què farà la Valentina?», tenia ganes de contestar que el que volia era escanyar-la i fugir fins a una platja llunyana a vendre arracades de coco, si era possible en un país que ningú no aconseguís situar amb exactitud al mapa: ni l’editorial, ni en Martín, ni els repartidors d’Amazon ni… ELL. Sí, ja sé que he esmentat dues vegades un «ELL» que no coneixes, però tot arribarà al seu moment.

Vaig parpellejar, intentant calmar la ràbia que m’havia pujat a la gola amb un gust amarg.

—La vaig eliminar amb una mort dolça —em vaig justificar—. S’ha mort amb tots els problemes solucionats, casada de poc amb l’amor de la seva vida, després de complir tots els seus somnis i aspiracions. No es pot queixar. La Valentina és la Barbie Malibú de la literatura de consum, ho té tot.

—S’ha mort just abans de l’estrena de la pel·lícula sobre la seva vida —va comentar en Juan.

—En el punt àlgid de la seva carrera. No coneixerà el fracàs —vaig continuar defensant el seu final.

—La mates electrocutant-la a la banyera amb el mòbil que s’està carregant… —va insistir la Laia, que estava preocupadíssima.

—La mato? No, senyora. És ella qui es mata. A qui se li acudeix fer servir el mòbil a la banyera mentre es carrega? Mira, dos ocells d’un tret: tanco la saga i, a més, serveix d’avís per al jovent, que estan molt enganxats al mòbil.

Vaig mirar en Juan, buscant suport, però em vaig trobar amb una cara bastant esquerpa. Abans que contraataquessin, vaig decidir fer-ho jo.

—La novel·la es tanca amb un bon gust de boca. A l’epíleg, ella envia una carta des del cel.

En Juan es va tapar els ulls i es va allunyar cap a la cuina, víctima, segurament, d’un atac de vergonya aliena, i no el puc culpar per aquesta reacció. La riallada de la meva germana em va fer ser conscient de la resta del públic que escoltava les meves excuses a la sala d’estar.

—Noia… —li vaig retreure.

—Una carta des del cel, Elsa! La meva filla hauria escrit alguna cosa més original.

—És que la teva filla és molt llesta —li vaig dir molt seriosament.

—D’això de la carta, encara n’hem de parlar —va mussitar la Laia visiblement afectada.

D’acord. La carta des del cel no era precisament una eina de qualitat literària, però va ser una solució elegant després d’electrocutar-la.

—En fi… —Vaig alçar els palmells intentant calmar-los—. Si el problema és el final de la novel·la, no passa res. El canvio i ja està. Potser vaig perdre la xaveta. Em poso en mans de la Laia i entre totes dues ens inventem un final digne de la saga. La Valentina dedica la resta de la seva vida a obres de caritat. O…, o… la Valentina troba el sentit de la vida en el macramé. I després es mor.

—Sense morts —va suplicar l’Alberto, el director edito­rial del segell en què feia deu anys que publicava.

—Cal assumir que la mort forma part de la vida, Alberto —li vaig demanar.

Tenia una cosa ben clara: ella havia de morir. Si jo no matava la Valentina dels collons, encara hi havia la possibilitat que em demanessin una seqüela.

—Puc fer un salt temporal fins al seu llit de mort als noranta-set anys —vaig proposar—. Com a Titanic, però sense joia. I sense oceà.

Les cares van ser un poema, interromput per la irrupció d’un grinyol. Tot passava al mateix temps, sempre. El soroll va agafar força fins a envair tota la sala d’estar.

—Què és això? —va preguntar la meva germana, de qui vaig aprendre l’animadversió cap a aquesta mena de sons.

—Em sembla que algú s’està instal·lant al pis del costat. Això o cal trucar a Cuarto Milenio, perquè se senten uns sorolls que ja et pots riure de Poltergeist.

—És clar que s’hi estan instal·lant —va confirmar la meva germana—. Quan hem arribat, estaven pujant un piano.

—Un piano??! —vaig exclamar.

El que em faltava. A la meva ment s’hi va dibuixar la fotografia dels meus pròxims veïns. Una família amb nens que aprenien a tocar un instrument musical… o més d’un. Juro que els nens m’encanten, encara que no vulgui ser mare (i encara que alguns responguin a aquest desig amb la frase: «Això és perquè odies la canalla»), però un aprenentatge musical, venint de l’edat que vingui, és auditivament poc amable.

El grinyol va parar i vaig respirar fondo… dos segons. Els dos segons que va durar la calma abans que el soroll d’una màquina de fer forats reverberés per tota l’habitació. Vaig mirar els presents, procurant que no se’m notés el tic a l’ull dret.

—Tens un tic —va remarcar la Carlota.

—Gràcies —vaig mussitar—. Els meus veïns es van mudar definitivament a la seva casa de Sant Sebastià fa dos mesos. Ara s’hi deu instal·lar un nou llogater. Algú que m’odia.

La mare va tornar a la càrrega:

—Quant de temps fa que no dorms una nit sencera?

Em vaig fregar els llagrimalls amb els dits grossos, procurant no tacar el perfilador d’ulls, però vaig recordar que gran part del meu maquillatge descansava ara en pau als llençols d’Ikea d’en Martín. Sí, encara no havia esmentat aquest petit detall. Algú hauria de dir als homes que no es comprin tots el mateix joc de llençols, que és pertorbador; sembla que tinguin mentalitat de rusc.

Vaig tancar els ulls, angoixada. El trepant continuava percudint precisament a la paret que em quedava a la dreta, a l’altura de la meva orella.

—El trepant dels collons… —vaig mussitar.

—Elsa, des de quan no dorms, t’estic dient!

—Hòstia! Doncs no ho sé, mama. Per a això… heu vingut de València per a això?

—Estàs molt irascible —em va aclarir—. Estàvem molt preocupats.

—Com vols que no estigui irascible? Que no ho sents?

Vaig assenyalar el mur que confrontava amb el pis del costat.

—Sempre has tingut el geni curt, però és que la setmana passada no vaig poder enraonar amb tu en quatre dies.

—I vas estar a punt de trucar a la policia judicial i a un forense —li vaig recordar.

—Envies missatges estranys a hores molt intempestives —va afegir la Carlota—. A les tres de la matinada del dimarts em vas preguntar quantes probabilitats reals hi havia de morir en un accident d’avió. Exigies un percentatge sense decimals.

—Ets hostessa, segur que tu saps la veritat que ens amaguen als usuaris.

—Fas despeses compulsives. Ara no vens pas del Zara.

La meva germana va assenyalar les bosses de Dior de l’entrada.

—Traïdora —li vaig grunyir.

—Fas coses estranyes en general. —En Juan també hi va ficar cullerada.

—Com ara què?

—L’altre dia vas aparèixer a casa meva a les dotze de la nit amb el pijama sota l’abric i em vas demanar que et deixés dormir al sofà.

Brrrmmm. El trepant avançava fer­mament cap al meu cervell.

Vaig tocar l’ase. Allò em semblava un joc brut.

—La setmana passada em vas dir que volies ser vegana mentre menjaves aletes de pollastre —va insistir en Juan.

—Sempre m’he comportat d’una manera absurda, no sé per què ara us escandalitzeu.

Vaig plegar els braços, amb la bossa sota l’aixella esquerra, i vaig esbufegar: era un gest clar que m’estaven tocant el dallonses. Brrrmmm. El trepant continuava fent música.

—Envies mails de feina a qualsevol hora de la matinada i a les vuit del matí ja hi ha stories teves a Instagram —va indicar l’Alberto.

—Ara hauré de demanar perdó per ser una persona productiva? Però us dic una cosa: si teniu raó i dono senyals de demència, no crec pas que pressionar-me assenyalant totes les coses que faig malament sigui la solució. Us penseu que després d’això dormiré millor? Que després que les persones que formen el meu cercle íntim em tractin de tarada dormiré com un tronc? És clar que no, no et fot!

Brrrr. Brrrr. Brrrr. El trepant i la seva cantarella, en frases curtes i repetitives.

—Calla i escolta una mica.

En Juan em va donar uns copets a l’espatlla i es va asseure al braç de la butaca.

És el que ell volia fer, però no ho va aconseguir. Amb un moviment ràpid com el d’un jaguar amb sabates, em vaig aixecar, vaig saltar sobre la butaca apartant l’Alberto i vaig picar a la paret amb el puny.

—Para d’una vegada, collons!!! Em faràs tornar boja, malparit!!!

En Juan em va estirar per la jaqueta (això explicava l’onada de calor que m’humitejava el clatell) i em va asseure a la butaca.

—Elsa, volem parlar amb tu seriosament. Estem preocupats. Però que no et veus?

—Hauríeu d’entendre que… per fi! —vaig cridar quan va deixar de sentir-se la màquina de fer forats—. Ho veieu? Només necessito…

L’atenció es va tornar a centrar en els meus editors quan l’Alberto es va escurar la gola enèrgicament.

—Vacances —va dir concís.

Vaig obrir els ulls com si haguessin convocat les bruixes.

—Que no m’escolteu? Em prendré un descans fins a la promoció del llibre.

—Hem decidit endarrerir la sortida del llibre, Elsa.

—Què? —vaig fer alarmada—. Quant temps?

—No ho sabem. Uns quants mesos.

—Mesos?

—Potser val més que l’ajornem fins a l’exercici que ve.

—Què?!!! —vaig cridar.

El meu pitjor malson. El malson més esgarrifós. El treball era l’única cosa que em feia sentir lúcida, digna. El treball era la pedra angular a què m’aferrava per no caure en l’angúnia més profunda. Però per què tot feia olor d’en Martín, per l’amor de Déu?

—Ens ho agrairàs.

—Agrair?! Tindré una embòlia! I què se suposa que haig de fer durant un any?

—Descansar.

El mòbil va triar aquell precís instant per vibrar amb insistència a la bossa. Bossa que, per cert, continuava sota el meu braç esquerre. Buscant alguna cosa que mitigués l’angoixa, en vaig remenar l’interior fins a trobar l’iPhone. A la pantalla hi refulgien alguns whatsapps. Tots de la mateixa persona.

Martín

Ara no contestes?

No arregles res enfadant-te.

No em puc creure que t’hagis enfadat.

Saps de sobres que no podem continuar fent això.

Tinc parella.

Elsa, em sento una merda.

Una merda? Merda el que quedava de mi, asseguda a la butaca rosa de la sala d’estar d’una casa on una bona representació de la gent que més estimava m’acabava de jutjar i de notificar una sentència. Per si tenies cap dubte…, sí, el trepant va tornar a fer soroll.