Com (no) vaig escriure la nostra història

Elísabet Benavent

Fragmento

g-1

Nota de l’autora

Quan tenia set anys, un nen de la meva classe que es deia Juan em va portar dues roses del seu jardí. El dia abans, alguna cosa l’havia empès a fer un pas endavant, ja que a classe corria la brama que jo li agradava, i els rumors, en una edat tan tendra, són devastadors.

Recordo les roses com si les tingués sobre la taula en què escric. No eren com les flors perfectes que els enamorats compren a les floristeries: eren grosses, pomposes, salvatges i d’un llampant color escarlata.

Me les va donar sense gaire cerimònia, però jo, que em sentia observada i acorralada per les rialletes al meu voltant, em vaig comportar com faria ara mateix davant d’una inesperada mostra d’amor en públic: em volia morir. A aquella edat, era una versió en miniatura de qui soc ara: grassoneta, eixerida, encuriosida, però una mica tímida (amb una timidesa que m’obliga a episodis de diarrea verbal per poder-la manejar).

El cas és que en Juan devia quedar decebut amb la meva reacció, perquè, després de rumiar-s’ho una estona assegut al seu pupitre, es va aixecar molt digne, va agafar les roses i les va llençar a la paperera. Però el que es va comentar, no sé per què, va ser que les flors les havia llençades jo.

La història va anar passant de boca en boca fins que va ser impossible que les classes veïnes acceptessin una altra versió dels fets. Fins i tot el professorat em va renyar per un gest que encara avui continuo jurant que no vaig fer. Va ser impossible imposar la veritat. Tothom explicava aquesta versió fins i tot anys després, com si fos una anècdota divertida. En Juan no va sortir tampoc en defensa meva; suposo que, en aquest joc tan curiós de la memòria, va reescriure el que es comentava per damunt del que va passar de debò.

La qüestió, l’important aquí, és que a la tendra edat de set anys vaig aprendre una veritat universal: la gent només es creu el que vol creure.

Aclarit això… comencem.

 

Madrid

1

El escritor y sus fantasmas

Ernesto Sábato

 

Per fi… per fi tot semblava que havia encaixat. S’havien acabat els anys en què perseguia el fantasma de la persona que em pensava que era. No en va havia viscut els set anys més increïbles de la meva vida. M’havia enamorat, havia odiat, havia tornat a estimar, havia recorregut el món i havia aconseguit complir el meu somni, envoltada de la millor colla d’amigues que algú (que tingués seny… o no) podia desitjar. I, al contrari del que una vegada vaig pensar quan era encara molt jove i de la vida tan sols sabia el que me’n podia imaginar, la calma no era avorrida ni paralitzant. Em sentia satisfeta.

El vestit, defensat per una preciosa funda de setí, penjava al dormitori esperant el moment de lliscar sobre el meu cos. També les sandàlies amb taló, recobertes de pedres brillants, esperaven damunt la capsa. Els estris de maquillatge semblaven, al tocador, petits soldats preparats per a una batalla de brillantor. Mentrestant, jo em relaxava amb aquell bany d’escuma ben merescut. Perquè, quan les coses surten bé, una s’ha de regalar un premi…

… Llàstima que no ho hagués pensat millor. Llàstima que no hagués anat més amb compte. Llàstima que no hagués estat conscient que aquell bany era, en realitat, l’últim.

No hauria d’haver deixat el mòbil carregant-se sobre el marbre de la bancada. No hauria d’haver intentat agafar-lo quan en Néstor em va trucar, segurament per avisar-me que venia cap a casa per brindar amb xampany. Era la nit de l’estrena de la pel·lícula amb què tancava un cicle, amb què assolia la felicitat més plena.

Però ho vaig fer.

Ho vaig fer.

Va ser una mort dolça, no patiu per mi. Una badada. Una ximpleria. Un final precipitat en una vida com la meva, que havia estat tan satisfactòria, tan plena, tan genial. Una cosa senzilla i ridícula com només ho pot ser un accident. Un colze que es mou fora de la banyera, un telèfon, endollat al corrent elèctric, que cau a l’aigua…

Me’n vaig anar… me’n vaig anar rostida com un pollastre.

Me’n vaig anar. Jo existia i un instant després no era més que un cos buit; una consciència lliure que volava, sense pena, sense alegria, i comprenia el temps, l’espai, el futur i les raons per les quals tot passava.

La Valentina, que havia tingut una vida de novel·la, ja no hi era.

Em vaig separar de l’ordinador amb cara de pànic. Com­moguda i excitada a parts iguals. Amb una barreja de satisfacció, vergonya i culpa… com si acabés de sortir d’una orgia. Qualsevol hauria dit que jo havia comès un crim real. Qual­sevol, si hagués pogut donar un cop d’ull al meu interior, s’hauria pensat que jo havia matat algú que odiava molt…. i no s’hauria equivocat gaire. Perquè jo odiava la Valentina, t’ho asseguro. I l’acabava de matar, això també. Però, si ens detinguessin per descriure la mort de personatges de ficció, imagina’t quantes presons farien falta.

Vaig mirar el mòbil de reüll. Un mal costum per a una escriptora que es distreu amb el vol d’una mosca, però suposo que això diu molt del meu estat d’ànim en aquell moment.

Vaig desbloquejar la pantalla i vaig buscar compulsivament —un gest habitual des de feia dies— l’última conversa amb la meva editora:

Laia

Elsa, no et vull atabalar, però ja saps que anem endarrerits.

Molt endarrerits. Quan creus que podràs acabar el

manuscrit? Em deleixo per tornar-te a llegir.

Vaig repenjar el front sobre la taula. Com que les vetes de fusta no em van tornar una carícia gaire dolça, vaig tornar a alçar el cap. Era del tot conscient de les molèsties que causaria el meu retard: totes les persones que participaven en el procés de publicació dels meus llibres se’n veurien afectades i tindrien un marge de temps molt més reduït per fer la seva feina. Correctors, editors, maquetistes… farien les seves tasques en menys dies, per no parlar de l’embolic que comportaria endarrerir la impressió ja programada o la possibilitat que el llibre no es publiqués en «el servei» (que és si fa no fa la data assignada) que li tocava.

Jo sabia del cert que corrien rumors: que em volia canviar d’editorial, que tenia problemes personals, que m’estava tornant boja. Totes les versions de la meva vida que imaginava que els altres es podien plantejar com a certes se’m van desplegar davant dels ulls, com un multivers al més pur estil Marvel. I em vaig espantar, és clar, perquè cap d’elles no era veritat i tampoc no eren mentida (excepte això de canviar d’editorial, val a dir-ho). Vet aquí la màgia de la vida: pot ser meravellosa i, alhora, una puta merda.

Odiava la meva protagonista i volia treure-me-la de sobre, oblidar-la. A prendre pel cul. La trobava amagada darrere de qualsevol projecte. Des de feia temps, el seu nom m’asfixiava. Jo era tan sols l’extensió viva de la Valentina, més decebedora, perquè la idea feta matèria sempre ens sembla pitjor. El meu personatge m’anul·lava. I, alhora, no veia clar com seria la meva vida sense ella. Tenia por de l’absència de timó. De no ser més que una farsant. De no saber fer cap altra cosa. La Valentina apareixia darrere de qualsevol ombra.

Jo estava bloquejada. Una miqueta angoixada. Dormia poc. Callava més del compte. Passava sola més temps del que era habitual amb l’excusa que estava endarrerint la data de lliurament.

I, malgrat això, cap de les versions que els altres podien interpretar a partir d’aquestes dades era veritat pel simple fet que jo no sabia què passava, què funcionava malament, quina era la nota discordant. I, mentre una no sap res, qualsevol possibilitat pot ser la veritat i, alhora, cap no ho és. L’es­crip­tora amargada de Schrödinger.

Vaig obrir decidida l’aplicació de correu electrònic i vaig escriure una nota curta que vaig adreçar a la Laia Lizano i a l’Alberto González, editora i director editorial, respectivament, del segell en què publicava. Hi vaig adjuntar el fitxer. Vaig fer clic a «enviar». Em vaig aixecar de la taula, em vaig obrir una ampolla d’aigua amb gas i en vaig beure una mica xumant. El mòbil no va trigar a vibrar amb un missatge:

Laia

Elsa, amore, he rebut el manuscrit. Em poso a llegir-lo

ara mateix.

Et conec i sé que… que no et sents segura amb el resultat.

No pateixis, ho sents? Miraré de llegir-lo demà o demà

passat. Com que no té tants caràcters com l’anterior,

si els nens em deixen, potser te’n podré dir alguna

cosa demà.

No estiguis nerviosa. Descansa.

En llegir l’última paraula, em vaig estremir de plaer. Un bany calent amb sals, una copa de vi, escriure als meus amics i planejar una escapada o una nit de copes, dormir sense remordiments… El meu cos ho demanava com l’oxigen. Però…

Com podia descansar? Havia matat la meva manera de viure. La meva protagonista. El personatge de ficció a través del qual havia viscut durant els últims set anys. La dona que m’havia robat la vida, la que havia aconseguit tot el que a mi se m’havia escapat, la que havia acabat els seus dies podent descansar al pit de l’home de la seva vida…

Tant de bo hagués pogut entrar a la meva ment, amb el ganivet a la mà, per tallar els cables que m’unien a ELL. O a en Martín. O a la por i a l’ansietat. Però suposo que no tot és tan fàcil com electrocutar la protagonista d’un llibre.

2

Llévame a casa

Jesús Carrasco

«Vaig venir per no tornar». Aquesta era la frase que em repetia mentalment una vegada i una altra mentre feia les maletes. «Vaig venir per no tornar, collons». La destinació cap on tornava no era pas el problema. El problema era tocar el dos de París després de tants anys (i tan feliços). Sempre havia pensat que aquesta seria la meva llar fins a la jubilació, però suposo que això és el que passa quan et construeixes tota la vida al voltant del matrimoni.

Havia deixat la Geraldine asseguda al sofà, amb les cames encreuades, fumant i prenent cafè. Sabia que l’empipava que jo no hagués esperat el cap de setmana per fer tot allò, que la irritava haver hagut de demanar el matí a la feina per estar allà amb mi, però ni jo l’hi havia demanat ni ella m’ho podia negar. Era el darrer acte de la nostra relació i, com en tota bona òpera, jo esperava que el final valgués la pena. Valgués la pena…: quina expressió més curiosa i més encertada per a aquell moment.

Havíem viscut separats durant molts mesos, però feia ben poc que havíem formalitzat els papers del divorci. No negaré pas que durant algun temps vaig tenir l’esperança que allò fos tan sols una mala ratxa, però aviat va ser evident, fins i tot per a mi, que no ho era. Era definitiu. I, arribats en aquest punt, tots dos sabíem què era el millor que podíem fer.

Encara que m’havia endut la roba i alguns estris personals al pis que havia llogat per mesos en un barri molt menys «residencial», em faltava recollir la majoria dels meus trastos. Així doncs, jo era allà, amb les mans als malucs, mentre vigilava com dos operaris manipulaven el meu bé més preuat: el piano.

—Si us plau, aneu amb compte. És l’únic que em queda —em vaig sentir dir en un francès una mica afectat.

—Sempre has sigut molt melodramàtic.

La Geraldine estava repenjada a la paret, darrere meu, amb el seu posat elegant i el somriure que em va enamorar quan la vaig conèixer. Se’m va acostar i va recolzar el cap al meu braç, mirant també com el piano anava desapareixent sota les proteccions que hi posaven els nois de la mudança

—El trobaré a faltar —va murmurar.

—Deixar-lo aquí només endarreriria el que és inevitable. —La vaig mirar amb una expressió buida—. No puc viure sen­se aquest piano, i amb tu tampoc. Potser perquè soc molt melodramàtic.

Tots dos vam somriure i ella es va redreçar per passejar el fum del cigarret per tot l’estudi. L’habitació més lluminosa d’un pis amb un lloguer que pagàvem a preu d’or. Una habitació que tothom esperava que omplíssim amb l’alegria d’uns fills que nosaltres no vo­líem tenir.

—Et vull exclusivament per a mi —acostumava a dir-me la Geraldine—. No et puc compartir ni amb la música. Tinc gelosia de les notes que toques al piano.

Els parisencs estimen d’una manera diferent. Pot semblar que dic un disbarat, però no ho és. Alguna cosa impregna les seves cèl·lules i converteix l’amor en una successió de somnis de glòria i malsons. La Geraldine era la dona més fantàstica que havia conegut mai, però també havia aconseguit fer-me sortir de polleguera. M’havia posat entre les cordes i m’havia premut el cos contra el límit del seny durant anys. Tan aviat cridava dominada per la gelosia com, de sobte, em plantejava un matrimoni obert. M’ignorava per temporades, com si el meu amor fos més aviat un càstig que hagués de suportar, però, després de setmanes de gèlida entesa, tornava a envair-la un ardor que no em deixava viure.

No sempre va ser així. Crec que el fet d’adonar-nos que el nostre amor no duraria tant com ens pensàvem ens va trastocar a tots dos. Potser el problema no és estimar-se a la parisenca. Potser el problema sempre va ser esperar que l’amor ens curés les diferències.

—Amb això ho tinc tot —li vaig dir.

—Ja has recollit tots els llibres?

—Sí. Els que queden són teus.

—He vist que també t’endús els quadres.

—No valen ni un euro, però per a mi tenen un valor sentimental.

—No vull que te’ls enduguis per recordar-me.

—No, Geraldine. —Vaig somriure amb tristesa—. Aquests quadres em van acompanyar més que tu.

Malgrat la indirecta, em va tornar el somriure. Em feia ràbia adonar-me que a mi encara em quedava pena, i a ella tan sols la cicatriu, ja guarida, d’alguna cosa que no havia funcionat.

Els operaris de la mudança em van avisar que es disposaven a baixar el piano a través del gran finestral de l’estudi per on havia entrat anys enrere. Jo havia de sortir d’allà perquè no ho volia veure.

—Me’n vaig. M’estaré a París fins demà d’hora —vaig dir a la meva ja exdona—. Si et surt res, truca’m.

—Després de demà, no, oi?

La vaig mirar de reüll i vaig fer que no amb el cap. La millor reacció, quan has estimat tant i amb l’amor no n’hi ha hagut prou, és dir adeu. Esperava deixar enrere en algun moment la sensació de fracàs, però això em resultaria difícil si continuava en contacte amb ella. I, encara que la Geraldine m’acusés de ser melodramàtic, un cop presa una decisió, soc una persona més aviat pràctica.

—Adeu —li vaig dir amb una expressió de resignació.

—Adeu, Darío.

Amb gran sorpresa meva, la Geraldine es va enroscar al meu voltant com la femme fatale que era, em va fer un petó als llavis i després va esborrar l’empremta del seu pintallavis amb el tou del dit gros.

—T’he estimat fins a la bogeria —va xiuxiuejar, encara penjada al meu coll—. Després de tu no tornaré a estimar.

Amb allò, Jean-Luc Godard hauria pogut fer una pel·lícula en què la Geraldine i jo ens hauríem destrossat a base d’amor tòxic fins a veure’ns obligats a acomiadar-nos a un pas de la mort. O alguna cosa per l’estil. A vegades em frustra que la vida no sigui com una pel·lícula, però altres vegades l’únic que sento és alleujament.

Vaig veure desaparèixer a l’interior del camió de mudances el meu estimat piano abans d’aviar-me cap al cafè on havia quedat amb un parell d’amics per acomiadar-me. Vaig caminar a poc a poc, mirant els edificis, les terrasses dels cafès, els terrats, els arbres, els passejos i els ponts. Guardava un àlbum mental amb tot el que m’havia fet sentir tan a casa meva durant els últims gairebé deu anys de la meva vida. A la vora del Sena em vaig acomiadar i em vaig prometre quedar-me allò i no tornar mai a buscar més dosis del meu París. El meu París ja no existia. Era el moment de tornar a començar.

3

Saps que ho vols

Kristen Roupenian

Podria dir que no entenc com vaig acabar allà, però ho sé perfectament. No havia patit cap episodi de confusió ni d’alienació mental transitòria. Se m’havia escalfat el cigronet. En fi, això no és ben bé veritat i, per tant, és mentida.

Un cop acabat el manuscrit, necessitava sentir els braços d’algú i que em premés contra el seu pit. Aquest algú, en aquest cas, era en Martín perquè…. doncs per les raons habituals per les quals una dona tria un home en concret per enfonsar el nas al seu pit: desig, solitud i un bon perfum. Però, és clar, la tarda en què vaig enllestir la novel·la ell no podia.

Martín

Elsa, passa demà per casa i et faig aquesta abraçada.

No.

Demà no, perdona. Tinc coses a fer.

Millor demà passat.

El somni de qualsevol dona… quin plaer sentir-se tan prioritzada… ehem, ehem. Però a ser imbècil, és clar, no em guanyava ningú.

Mentre estava allà estirada, em va passar pel cap la certesa que en Martín podria haver estat un personatge en qualsevol de les meves novel·les. En aquesta afirmació hi ha molts matisos, però és que el molt bandarra encaixava bastant bé en el paper de galant guapo però perillós. En Martín feia molt bona olor. I, quan dic això, faig curt. L’embolcallava l’aroma d’un dels perfums masculins especiats i afustats que va triar un dia pel mateix motiu que la mare natura vesteix de colors cridaners les granotes verinoses: com a avís.

Vaja, això ha sonat malament. Sembla que guardi rancor a en Martín perquè és guapo i fa bona olor, i no és així. Per tot això no el puc odiar pas; el cosmos sí que l’en podria fer ma­lignament responsable. No és just posar tan clarament algú a l’equip guanyador, perquè en Martín feia bona olor, era guapo, dolç, romàntic i simpàtic, tenia èxit i talent; a més, hauria guanyat un or per a Espanya si cardar fos un esport olímpic. També tenia les seves petites tares, no et pensis. Fins i tot les precioses granotes verinoses tenen un depredador natural.

Estirada al seu costat, em vaig adonar amb disgust que seria complicat treure’m de sobre la seva olor durant tot el dia; a més de flotar per l’habitació, m’havia quedat enganxada en el tros de pell entre la boca i el nas, encara que el fenomen veritablement ressenyable hauria estat que no ho hagués fet. Si després d’una hora amb els llavis entre els seus (i per sobre de molts racons d’ell) el perfum no s’hagués transferit a la meva pell, hauria estat un miracle, sobretot pel fet d’haver estat despullats, enganxats i suant… en un exercici de fricció. De fricció de la bona. Havíem acabat una de les nostres clàssiques maratons sexuals, que havia durat, segons els meus càlculs, gairebé una hora i que, amb total seguretat, ens deixaria una mica adolorits durant un parell de dies… en més d’un sentit.

Al meu costat, amb l’avantbraç dret sobre els ulls i la mà esquerra jugant amb els pèls curts del seu pit, en Martín panteixava amb sordina. La caixa toràcica li pujava i baixava amb més calma ara que anava recuperant l’alè que havia perdut damunt meu fins feia pocs minuts… A sobre, a sota, al costat, al davant i al darrere. En Martín era al sexe el que el Cirque du Soleil al contorsionisme: un virtuós.

Si algú en aquell moment hagués entrat al dormitori, hauria tingut la sensació de fer miques la intimitat de dos amants, però, a parer meu, el silenci feia impossible l’existència de qualsevol espurna d’intimitat. Era un silenci amb les incisives llargues i esgrogueïdes i l’ànima d’Hannibal Lecter. Com si algú guarnit amb un vestit de cascavells intentés passar desapercebut en una habitació plena de gent adormida. Silenci eixordador de tan retronant i sorollós. Incòmode. Intentar ignorar el silenci en una habitació, després del sexe, era com maquillar-se un gra amb mig pot de corrector i esperar fer-lo invisible. Era fàcil veure el que passaria a continuació; ja havia passat moltes vegades.

—Me’n vaig.

Aquestes van ser les meves paraules mentre m’incorporava.

En Martín es va girar cap a mi i, envoltant-me la cintura amb el braç, em va aturar amb un gest tendre, però que no es podria confondre mai amb el que faria un enamorat.

—Ei, Elsa… —va xiuxiuejar—, espera’t. Que tens pressa?

Em vaig deixar caure al matalàs, poc convençuda, amb els ulls fits al sostre i sense parar de bellugar el turmell dret, la imatge mateixa de l’ansietat. No volia que el que ara venia m’enxampés allà estirada, despullada, sense cuirassa; si no, em semblaria doblement humiliant.

—Relaxa’t —em va demanar—. Deu minuts. Després te’n vas.

És curiós. En Martín era, probablement, la segona persona del món amb qui m’havia ficat més vegades al llit. El primer lloc corresponia, evidentment, al meu exmarit. El segon, la plata, era per a en Martín, un home que no vaig esperar mai que aparegués a la meva vida. Em sembla que, com a reacció a l’estupefacció que sempre em provocava el seu interès per mi, després del sexe em sentia tensa. Al principi, si érem a casa seva, em feia por no trobar el moment adient per tocar el dos, però si érem a la meva, no em sabia comportar amb naturalitat i el que em demanava el cos era quedar-me sola. Després… ens vam anar complicant i els motius que s’amagaven darrere les reaccions de tots dos van començar a no ser tan fàcils d’identificar. Ni les reaccions tan plàcides.

Vaig mirar els llençols de reüll. Eren blancs o d’un gris molt clar, i, al seu damunt, els meus cabells verds (sí, verds) des­tacaven bastant. I m’havia posat perfum abans de sortir de casa. I maquillatge. El coixí, així, sense buscar gaire, tenia rastres visibles del perfilador d’ulls i del rímel. En fi, que semblava una representació de les cares de Bélmez en versió porno. És el que passa quan fas una cardada salvatge…

—Martín, has de canviar els llençols.

—Mmm?

Em va mirar estranyat, amb una mica de mandra.

—Dic que, quan me’n vagi, has de ficar els llençols a la màquina de rentar. Per moltes raons, a més.

Va tocar l’ase, no sé si perquè el va empipar que li digués el que havia de fer o perquè sabia que jo tenia raó… i per què.

No vaig poder més. Em vaig aixecar d’un salt, i la vibració de la carn que em recobria malucs i abdomen em va fer sentir avergonyida. Més avergonyida del que era habitual, vull dir: en tenia prou amb haver sucumbit a les meves pulsions més baixes i acabar al seu llit. Em calia sortir d’allà abans que l’ona expansiva dels seus remordiments i la de la meva vergonya topessin.

—Recordes on m’has tret les calces?

—Entre el rebedor i la cuina. Ara hi vaig.

—Porta’m un got d’aigua.

Un Martín despullat en tota la seva plenitud va passejar en calma cap allà. Els clotets de les seves natges es van bellugar en una dansa ritual d’aparellament.

—Dimoniet —vaig grunyir molt fluix.

Va trigar cosa d’un minut i mig, però, quan va entrar a l’habitació, jo ja estava vestida i calçada, només em faltava posar-me les calces per sota del vestit.

—Les seves calces, senyoreta.

Va somriure lleument, amb una ganyota discreta i bonica.

—Gràcies.

Em va allargar un got d’aigua, me’l vaig beure a correcuita i em vaig concentrar en la tasca de posar-me la roba interior que en aquell moment em penjava del puny.

—No sé per què encara em sorprenen les teves presses —va comentar.

—No són presses… És que…

Em vaig eixugar el bigotet d’aigua amb el dors de la mà.

—No cal que t’esforcis. Ja ho sé.

Quan el vaig mirar, va alçar les celles significativament, però, en comptes d’intentar justificar els motius que m’empenyien a sortir corrents d’allà, em vaig afanyar a posar-me la roba interior i, per fer-ho, em vaig aguantar en ell. Vaig col·locar per casualitat la mà sobre el tatuatge del seu pit, que em va captar l’atenció. La imatge era una metàfora de nosaltres dos, d’un simbolisme delicat, gairebé preciosista: la meva pell pàl·lida damunt la seva, morena, amb un traç de tinta entre tots dos on es podia llegir «caos», en referència a una de les cançons que el van portar a la fama. Érem això: un caos. Un vòrtex devorador d’energia on explotàvem, per combustió espontània i immediata, i desapareixíem convertits en partícules que podien resultar tòxiques. La definició perfecta de la radiació. Junts érem un accident nuclear. Txernòbil. Tan intens com destructiu. Les explosions atòmiques deuen ser be­llíssimes a una distància prudencial; no en tinc proves, però tampoc dubtes.

—Ho has agafat tot?

Vaig desenganxar els ulls del seu pit i vaig assentir.

—Sí. —Vaig mirar al meu voltant mentre em pentinava amb els dits—. Però he deixat cabells al coixí. Recorda-te’n.

—Ja ho sé. No et descuidis les bosses que has deixat a l’entrada.

Vaig sortir de l’habitació i vaig girar cap a l’esquerra, cap a la porta de la casa en què en Martín rebia sovint la seva nòvia. Sí, LA SEVA NÒVIA. Oi que moltes coses del meu comportament van encaixant? En entrar, havia deixat caure dues bosses de Dior, que vaig recollir ràpidament en passar, just abans de precipitar-me cap al replà.

—Adeu! —vaig llançar a l’aire mentre encreuava els dits esperant que no m’atrapés.

—Ei, ei…

Un braç va aparèixer de darrere meu per subjectar-me i em va fer girar amb un moviment gràcil. En Martín s’havia posat uns calçotets vermells amb unes lletres negres a la cintura blanca i… res més. Despullat, sense explicacions, pretextos ni respostes, com sempre.

Em va prémer contra el pit en una abraçada i em va deixar un petó a la galta que tant de bo no m’hagués fet. Per què? Bé, és un gest afectuós, però després del que suposa el sexe per a dues persones que tenen darrere seu capítols que ningú no s’ha molestat a acabar (com qualsevol parella de follamics com cal), certs gestos són un intent barroer per tornar al trampós punt de partida. Els gestos diuen: «Només som amics». I els amics no follen, tant se val com ens ho mirem.

El taxi, com sempre, va trigar una eternitat i, quan hi vaig entrar i em vaig posar el cinturó, ja havia tingut temps de sentir-me bastant ridícula. A més de l’olor del seu perfum, m’havien seguit fins allà una pila d’idees que reclamaven la meva atenció a crits: «Això no és ser amics», «No ho tornaré a fer mai més», «És que ho fem tan bé!», «Què coi significa això d’abraçar-me?», «Potser es pensa que estic fotudíssima?», «Segur que es pensa que, quan arribi a casa, em posaré a plorar per ell», «Què se li ha perdut a un paio com en Martín amb una tia com jo?», «Hi havia massa llum a l’habitació», «Avui s’ha acabat».

El telèfon es va posar a sonar dins de la bossa i em va treure de l’espiral de pensaments, perquè, si alguna cosa caracteritza la meva vida, és que tot el que ha de passar passa al mateix temps. Vaig mirar la pantalla, on la foto d’un xicot amb una brillant pelussera negra feia pampallugues al costat del seu nom: Juan. El meu representant, el meu millor amic, la meva persona de confiança, el meu germà sense sang.

—Digues —vaig contestar lacònica.

—On ets?

«En un taxi fugint d’un lloc que no et puc confessar».

—Arribant a casa —vaig respondre.

—Des d’on?

—He anat a comprar.

—Més compres…

—No em jutgis —vaig dir somrient.

—No et jutjo, pallassa. Però vens?

—A on?

—A casa teva.

—Ets a casa meva?

—Sí. Que puc pujar? Porto les claus.

—No, entra. Però què passa?

—Res greu. Només et volia comentar quatre coses.

—De la feina? —vaig preguntar arrufant les celles.

—Quant trigaràs?

—Què ha passat?

Se’m va disparar l’ansietat.

—No ha passat res, pesada. Aniré fent el cafè.

Vaig penjar el telèfon amb una sensació estranya. En Juan em trucava sovint per qüestions de feina, però ara jo ensumava un perill. Recorda: tot el que em passa em passa al mateix temps. Era fàcil endevinar que no en tindria prou amb l’angoixa d’enfrontar-me amb el cap (i el cigronet) fred al que havia fet a casa d’en Martín. Pel que semblava, a més, no era l’única que se sentiria culpable. Abans de ficar el mòbil a la bossa, vaig donar un cop d’ull a WhatsApp i… allà hi havia el missatge.

Martín

Elsa, hem de deixar de fer-ho.

Em sento un porc.

El cotxe va enfilar l’avinguda de camí cap a casa meva just a temps d’escapar de l’ona expansiva dels remordiments d’en Martín…

… Ja en tenia prou amb els meus.

4

Toda la verdad de mis mentiras

Elísabet Benavent

El replà feia olor de cafè, cosa que em va reconfortar, però no gaire. No gaire perquè el meu cap havia continuat divagant en una lluita acarnissada per demolir qualsevol indici de sensació de dignitat dins meu. I perquè sospitava que hi hauria merder i no sabia ni d’on em venia l’aire.

—Juan… —vaig avisar mentre deixava les claus al bufet—. Què coi passa? Sempre em fas estar amb l’ai al cor, noi…

Les bosses em van caure de les mans en alçar la mirada i descobrir la sala d’estar de casa plena de gent.

—Per l’amor de Déu! —vaig bruelar—. Quin ensurt!!! Què hi feu, aquí?!

Els meus pares, la meva germana, els meus editors i la meva millor amiga envoltaven en Juan, que, dret, aguantava una safata amb tasses.

—Però… què ha passat?! —Vaig avançar cap a la sala d’estar—. Tothom està bé?

—Això és el que volem saber —vaig sentir que deia la mare.

Quèèè? Espera. Espera. Espera… Es tractava d’una intervenció? Si s’havia ajuntat un grup tan heterogeni de persones, devia ser, a més, de les greus. Per no dir res de la flagrant invasió del meu espai personal.

—Molt bé, ho vull saber ara mateix, sense embuts… Que s’ha mort algú?

—No.

—Doncs no se sol ajuntar tota aquesta gent sense avisar si no és per donar una sorpresa o per enviar un tercer a un sanatori mental. No és el meu aniversari, ergo…

—Vine, asseu-te, reina… —em va demanar el pare, concís.

Ui, ui, ui… La mare va obrir els braços, esperant que anés a saludar-la amb els afalacs habituals, però entre la sorpresa de trobar-me’ls tots allà i la meva pudor d’entrecuix suat i saliva a quilòmetre i mig…

—Dona’m un segon, que em recuperi, mama.

En Juan, que havia deixat la safata amb el cafè a la meva taula de centre, em va acostar una de les butaques de la sala i m’hi vaig deixar caure, repassant amb la mirada l’expressió de tots els presents.

—De debò, si s’ha mort algú, m’estimo més saber-ho ara mateix.

—No s’ha mort ningú, pesada —se’n va burlar la meva germana.

Vaig pensar en les dues bosses que havia deixat caure al rebedor en entrar i vaig provar d’esbossar un pla per treure-les del mig sense que algú els prestés l’atenció que es mereixien. Abans d’eixancarrar-me sota en Martín, venia de comprar-me una bossa i un parell de sabates. Més bosses i més sabates, precisament. Si era veritat que no s’havia mort ningú, potser la «intervenció» estava relacionada amb la quantitat de capses que amuntegava al vestidor.

—Però què passa? —vaig insistir.

—No pots continuar així —vaig sentir que deia la mare, molt seriosa.

Déu meu. Déu meu. Déu meu. El mot «acorralada» feia curt per definir com em sentia. M’havien enxampat. Sí, m’havien enxampat. Però… en què? No és que dediqués la meva vida a activitats il·legals. Soc escriptora, des de feia anys m’anava bé i acabava de lliurar l’últim manuscrit; per tant, no es tractava d’això. No guardava un carregament de cocaïna a la cambra dels mals endreços per distribuir-lo i, evidentment, no figurava entre els noms de la llista de clients de cap camell.

Devia ser perquè m’havia engreixat uns quants quilos? Una fuetada de vergonya em va picar a la cara. Ho havia fet bastant lentament, però en els últims quatre anys havia recuperat tot el pes que havia perdut el 2017 durant un infern personal. Potser ara s’adonaven d’aquest fet. Potser em volien enviar a un programa de pèrdua de pes. En Martín m’acabava de veure despullada. Tan preocupant era la meva figura? No. No podia ser. Soc grassoneta, sí, però la meva vida no corre ni corria perill.

Potser s’havien assabentat que des de feia una temporadeta portava una vida «alegre»? Durant tot l’hivern havia sortit bastant entre setmana, fins ben entrada la nit i mamant vi negre sense parar, però no era possible que en Juan se n’hagués anat de la boca amb els meus pares, principalment perquè era el meu company de malifetes. A més, per unes copes? No fotem!

Vaig buscar la meva germana amb la mirada, però l’única explicació que vaig trobar en el seu gest va ser: «Em sap greu, jo no ho volia». La Carlota, la meva millor amiga, mirava per la finestra un colom posat a la barana de la terrassa…, i no em va poder confortar.

—Però què passa?!

Tots em miraven amb un toc de preocupació, potser de paternalisme. Això era lògic en els meus pares, però per què els meus editors, l’Alberto i la Laia, semblaven tan consternats? Què coi havia fet jo ara?

—Elsa… —La Laia se’m va acostar, es va asseure a la butaca situada al meu costat i em va agafar les mans amb tendresa—. No estàs bé.

—Com si ho hagués estat alguna vegada —vaig sentir que murmurava en Juan, que flanquejava la meva butaca com si tingués por que m’escapés.

—No ajudes —vaig mussitar mirant cap amunt.

—De què fas pudor, porqueta? —va dir abaixant encara més el to.

—Fill d’una hiena —vaig respondre amb un grunyit.

Vaig repassar les cares d’una en una. Els pares, angoixats. En Juan, entre preocupat i avergonyit. Els meus editors, consternats. La meva germana, sens dubte penedida de participar en l’espectacle, però estudiant dissimuladament les meves sabatetes de Chanel. La Carlota contemplant el colom bocabadada, amb les dents a la vista i el nas arrufat.

—Ei, Carlota! —em vaig queixar.

Se’m va escapar una rialleta i em vaig tapar la cara per dissimular, cosa que, per ser sincera, no demostrava ser l’expressió d’una adulta funcional envoltada d’amics i família preocupada. La veritat és que a la meva sala d’estar s’hi havia creat un ambient insuportable per diversos factors: l’olor d’en Martín pertot arreu, aquella reunió maçònica i l’estrès de no saber què era el que volien de mi.

—Quant de temps fa que no dorms?

La pregunta ens va sobrevolar a tots, encara que va ser la mare qui la va llançar a l’aire. «Quant de temps fa que no dormo?». Ah!!! Era això? Sí, ho era!!! Això rai, això rai, això rai. Ningú no havia llançat el crit d’alarma perquè tenia set vibradors amuntegats als calaixos de les tauletes de nit, un amant amb nòvia, el genoll dret destrossat pel sobrepès, set texans que no em podia cordar desats en un racó de l’armari anomenat «el lloc de l’esperança» i almenys quatre parells de sabates sense estrenar. Ningú no havia descobert que des de feia setmanes m’alimentava de coses que arribaven en tàpers de plàstic fins a la porta de casa, gaspatxo i surimi. Ningú no era conscient que m’havia agafat per arrencar-me sense adonar-me’n pèls del clatell mentre treballava. Ni que era capaç de beure’m mitja ampolla de Thunder Bitch tota sola sense perdre la pronunciació de les erres.

—Esteu preocupats per com dormo?!! Caram! Però si ja em coneixeu, soc de mal dormir.

Vaig provar de somriure alleujada, però aviat em vaig adonar que no servia de res. Com que tots els ulls continuaven clavats en mi, em vaig veure obligada a afegir:

—Acabo d’enviar el manuscrit. És qüestió de temps que el bioritme del son se’m torni a regular. Prendré melatonina. No passa res. No cal que us preocupeu.

Em van venir al cap tres imatges una mica preocupants: feia poc havia trobat les ulleres al congelador; havia buscat desesperada i a punt de plorar un dels meus gats… que em mirava al·lucinat des del sofà, i havia cridat a plens pulmons, com si m’estigués preparant per a una òpera rock, perquè m’havia sonat el telèfon mentre intentava penjar una foto a Instagram. Potser sí que estava una mica… ja saps… cansadeta. Mentalment cansadeta.

—Si descanso una mica en tindré prou —vaig assegurar—. Ara que ja he lliurat el manuscrit, fins que comenci la promoció, tinc temps de sobres per desconnectar-me de tot, fer una cura de son…

Tots es van mirar entre ells amb una expressió misteriosa que em va encomanar la preocupació, sobretot quan els meus editors van clavar la vista en mi. Ui, ui…

—Què passa amb el manuscrit? —vaig preguntar esverada.

—Elsa… has matat la protagonista —em va dir amable la Laia—. Estem preocupats.

Filla de la gran puta. No pas la Laia, és clar. A ella l’adoro. Filla de la grandíssima puta l’emprenyadora Valentina, la protagonista de la saga que em va catapultar a les llistes dels llibres més venuts. Ella, estimadíssima pel públic. Ella, gràcies a qui vaig assolir el meu somni d’escriure professionalment. Ella… se n’havia anat a prendre pel cul. «Que toquin una cançó trista, la bruixa s’ha mort…».

Ni tan sols m’ho vaig plantejar. Va sortir així. N’estava fins al cony. D’ella, dels seus amors, de la pel·lícula de preqüela que estàvem produint —ella n’era la productora executiva—, de les set temporades de la sèrie en què també vaig participar activament, del marxandatge (tasses, llibretes, copes menstruals), dels pintallavis color Valentina, dels photocalls… Quan, a les entrevistes, els periodistes em preguntaven somrients: «Bé, i ara què farà la Valentina?», tenia ganes de contestar que el que volia era escanyar-la i fugir fins a una platja llunyana a vendre arracades de coco, si era possible en un país que ningú no aconseguís situar amb exactitud al mapa: ni l’editorial, ni en Martín, ni els repartidors d’Amazon ni… ELL. Sí, ja sé que he esmentat dues vegades un «ELL» que no coneixes, però tot arribarà al seu moment.

Vaig parpellejar, intentant calmar la ràbia que m’havia pujat a la gola amb un gust amarg.

—La vaig eliminar amb una mort dolça —em vaig justificar—. S’ha mort amb tots els problemes solucionats, casada de poc amb l’amor de la seva vida, després de complir tots els seus somnis i aspiracions. No es pot queixar. La Valentina és la Barbie Malibú de la literatura de consum, ho té tot.

—S’ha mort just abans de l’estrena de la pel·lícula sobre la seva vida —va comentar en Juan.

—En el punt àlgid de la seva carrera. No coneixerà el fracàs —vaig continuar defensant el seu final.

—La mates electrocutant-la a la banyera amb el mòbil que s’està carregant… —va insistir la Laia, que estava preocupadíssima.

—La mato? No, senyora. És ella qui es mata. A qui se li acudeix fer servir el mòbil a la banyera mentre es carrega? Mira, dos ocells d’un tret: tanco la saga i, a més, serveix d’avís per al jovent, que estan molt enganxats al mòbil.

Vaig mirar en Juan, buscant suport, però em vaig trobar amb una cara bastant esquerpa. Abans que contraataquessin, vaig decidir fer-ho jo.

—La novel·la es tanca amb un bon gust de boca. A l’epíleg, ella envia una carta des del cel.

En Juan es va tapar els ulls i es va allunyar cap a la cuina, víctima, segurament, d’un atac de vergonya aliena, i no el puc culpar per aquesta reacció. La riallada de la meva germana em va fer ser conscient de la resta del públic que escoltava les meves excuses a la sala d’estar.

—Noia… —li vaig retreure.

—Una carta des del cel, Elsa! La meva filla hauria escrit alguna cosa més original.

—És que la teva filla és molt llesta —li vaig dir molt seriosament.

—D’això de la carta, encara n’hem de parlar —va mussitar la Laia visiblement afectada.

D’acord. La carta des del cel no era precisament una eina de qualitat literària, però va ser una solució elegant després d’electrocutar-la.

—En fi… —Vaig alçar els palmells intentant calmar-los—. Si el problema és el final de la novel·la, no passa res. El canvio i ja està. Potser vaig perdre la xaveta. Em poso en mans de la Laia i entre totes dues ens inventem un final digne de la saga. La Valentina dedica la resta de la seva vida a obres de caritat. O…, o… la Valentina troba el sentit de la vida en el macramé. I després es mor.

—Sense morts —va suplicar l’Alberto, el director edito­rial del segell en què feia deu anys que publicava.

—Cal assumir que la mort forma part de la vida, Alberto —li vaig demanar.

Tenia una cosa ben clara: ella havia de morir. Si jo no matava la Valentina dels collons, encara hi havia la possibilitat que em demanessin una seqüela.

—Puc fer un salt temporal fins al seu llit de mort als noranta-set anys —vaig proposar—. Com a Titanic, però sense joia. I sense oceà.

Les cares van ser un poema, interromput per la irrupció d’un grinyol. Tot passava al mateix temps, sempre. El soroll va agafar força fins a envair tota la sala d’estar.

—Què és això? —va preguntar la meva germana, de qui vaig aprendre l’animadversió cap a aquesta mena de sons.

—Em sembla que algú s’està instal·lant al pis del costat. Això o cal trucar a Cuarto Milenio, perquè se senten uns sorolls que ja et pots riure de Poltergeist.

—És clar que s’hi estan instal·lant —va confirmar la meva germana—. Quan hem arribat, estaven pujant un piano.

—Un piano??! —vaig exclamar.

El que em faltava. A la meva ment s’hi va dibuixar la fotografia dels meus pròxims veïns. Una família amb nens que aprenien a tocar un instrument musical… o més d’un. Juro que els nens m’encanten, encara que no vulgui ser mare (i encara que alguns responguin a aquest desig amb la frase: «Això és perquè odies la canalla»), però un aprenentatge musical, venint de l’edat que vingui, és auditivament poc amable.

El grinyol va parar i vaig respirar fondo… dos segons. Els dos segons que va durar la calma abans que el soroll d’una màquina de fer forats reverberés per tota l’habitació. Vaig mirar els presents, procurant que no se’m notés el tic a l’ull dret.

—Tens un tic —va remarcar la Carlota.

—Gràcies —vaig mussitar—. Els meus veïns es van mudar definitivament a la seva casa de Sant Sebastià fa dos mesos. Ara s’hi deu instal·lar un nou llogater. Algú que m’odia.

La mare va tornar a la càrrega:

—Quant de temps fa que no dorms una nit sencera?

Em vaig fregar els llagrimalls amb els dits grossos, procurant no tacar el perfilador d’ulls, però vaig recordar que gran part del meu maquillatge descansava ara en pau als llençols d’Ikea d’en Martín. Sí, encara no havia esmentat aquest petit detall. Algú hauria de dir als homes que no es comprin tots el mateix joc de llençols, que és pertorbador; sembla que tinguin mentalitat de rusc.

Vaig tancar els ulls, angoixada. El trepant continuava percudint precisament a la paret que em quedava a la dreta, a l’altura de la meva orella.

—El trepant dels collons… —vaig mussitar.

—Elsa, des de quan no dorms, t’estic dient!

—Hòstia! Doncs no ho sé, mama. Per a això… heu vingut de València per a això?

—Estàs molt irascible —em va aclarir—. Estàvem molt preocupats.

—Com vols que no estigui irascible? Que no ho sents?

Vaig assenyalar el mur que confrontava amb el pis del costat.

—Sempre has tingut el geni curt, però és que la setmana passada no vaig poder enraonar amb tu en quatre dies.

—I vas estar a punt de trucar a la policia judicial i a un forense —li vaig recordar.

—Envies missatges estranys a hores molt intempestives —va afegir la Carlota—. A les tres de la matinada del dimarts em vas preguntar quantes probabilitats reals hi havia de morir en un accident d’avió. Exigies un percentatge sense decimals.

—Ets hostessa, segur que tu saps la veritat que ens amaguen als usuaris.

—Fas despeses compulsives. Ara no vens pas del Zara.

La meva germana va assenyalar les bosses de Dior de l’entrada.

—Traïdora —li vaig grunyir.

—Fas coses estranyes en general. —En Juan també hi va ficar cullerada.

—Com ara què?

—L’altre dia vas aparèixer a casa meva a les dotze de la nit amb el pijama sota l’abric i em vas demanar que et deixés dormir al sofà.

Brrrmmm. El trepant avançava fer­mament cap al meu cervell.

Vaig tocar l’ase. Allò em semblava un joc brut.

—La setmana passada em vas dir que volies ser vegana mentre menjaves aletes de pollastre —va insistir en Juan.

—Sempre m’he comportat d’una manera absurda, no sé per què ara us escandalitzeu.

Vaig plegar els braços, amb la bossa sota l’aixella esquerra, i vaig esbufegar: era un gest clar que m’estaven tocant el dallonses. Brrrmmm. El trepant continuava fent música.

—Envies mails de feina a qualsevol hora de la matinada i a les vuit del matí ja hi ha stories teves a Instagram —va indicar l’Alberto.

—Ara hauré de demanar perdó per ser una persona productiva? Però us dic una cosa: si teniu raó i dono senyals de demència, no crec pas que pressionar-me assenyalant totes les coses que faig malament sigui la solució. Us penseu que després d’això dormiré millor? Que després que les persones que formen el meu cercle íntim em tractin de tarada dormiré com un tronc? És clar que no, no et fot!

Brrrr. Brrrr. Brrrr. El trepant i la seva cantarella, en frases curtes i repetitives.

—Calla i escolta una mica.

En Juan em va donar uns copets a l’espatlla i es va asseure al braç de la butaca.

És el que ell volia fer, però no ho va aconseguir. Amb un moviment ràpid com el d’un jaguar amb sabates, em vaig aixecar, vaig saltar sobre la butaca apartant l’Alberto i vaig picar a la paret amb el puny.

—Para d’una vegada, collons!!! Em faràs tornar boja, malparit!!!

En Juan em va estirar per la jaqueta (això explicava l’onada de calor que m’humitejava el clatell) i em va asseure a la butaca.

—Elsa, volem parlar amb tu seriosament. Estem preocupats. Però que no et veus?

—Hauríeu d’entendre que… per fi! —vaig cridar quan va deixar de sentir-se la màquina de fer forats—. Ho veieu? Només necessito…

L’atenció es va tornar a centrar en els meus editors quan l’Alberto es va escurar la gola enèrgicament.

—Vacances —va dir concís.

Vaig obrir els ulls com si haguessin convocat les bruixes.

—Que no m’escolteu? Em prendré un descans fins a la promoció del llibre.

—Hem decidit endarrerir la sortida del llibre, Elsa.

—Què? —vaig fer alarmada—. Quant temps?

—No ho sabem. Uns quants mesos.

—Mesos?

—Potser val més que l’ajornem fins a l’exercici que ve.

—Què?!!! —vaig cridar.

El meu pitjor malson. El malson més esgarrifós. El treball era l’única cosa que em feia sentir lúcida, digna. El treball era la pedra angular a què m’aferrava per no caure en l’angúnia més profunda. Però per què tot feia olor d’en Martín, per l’amor de Déu?

—Ens ho agrairàs.

—Agrair?! Tindré una embòlia! I què se suposa que haig de fer durant un any?

—Descansar.

El mòbil va triar aquell precís instant per vibrar amb insistència a la bossa. Bossa que, per cert, continuava sota el meu braç esquerre. Buscant alguna cosa que mitigués l’angoixa, en vaig remenar l’interior fins a trobar l’iPhone. A la pantalla hi refulgien alguns whatsapps. Tots de la mateixa persona.

Martín

Ara no contestes?

No arregles res enfadant-te.

No em puc creure que t’hagis enfadat.

Saps de sobres que no podem continuar fent això.

Tinc parella.

Elsa, em sento una merda.

Una merda? Merda el que quedava de mi, asseguda a la butaca rosa de la sala d’estar d’una casa on una bona representació de la gent que més estimava m’acabava de jutjar i de notificar una sentència. Per si tenies cap dubte…, sí, el trepant va tornar a fer soroll.

5

El monjo que es va vendre el Ferrari

Robin Sharma

Vaig trigar més de vint-i-quatre hores a quedar-me sola. No és que tingués por per la meva integritat, és que els meus pares i la meva germana van voler aprofitar el viatge per passar una mica de temps en família. Es pensaven que m’aniria bé. No els ho retrec pas. En una altra situació, ens ho hauríem passat molt bé, els hauria portat a sopar, a passejar, potser a algun museu o terrassa de moda, a mirar botigues i comprar, però no sé si vaig aconseguir fingir que no estava preocupada. Vaig deixar que m’omplissin d’atencions. Els vaig prometre que em cuidaria. Vaig somriure. En això, durant els darrers anys m’havia tret un màster: de somriure quan no en tenia ganes. Tant era així que ja no sabia quan ho feia per obligació i quan per felicitat natural.

La qüestió és que… estava cansada, una mica irascible i tenia moltes coses al cap, però em trobava bé. Com era possible que alguna cosa els hagués alarmat tant que havien acudit a casa per fer-me una intervenció? Tot això per unes quantes compres de més i per haver electrocutat algú en el món de la ficció? Em semblava exagerat.

Em vaig pensar que, quan s’haguessin volatilitzat i la sala d’estar deixés de semblar la Gran Vía en ple Nadal, plena de gent de gom a gom, em trobaria més tranquil·la, però el cas era que el neguit es va anar expandint del cap al coll, i d’allà a la resta del cos. Em preocupava, i molt, el tema laboral. I si era el principi de la fi? Sempre vaig saber que tot allò s’acabaria algun dia, però no estava preparada perquè fos tan de cop… i per culpa meva. Necessitava parlar amb algú que tingués seny i que em comprengués, que sabés a què em referia quan enraonava i que conegués les vicissituds d’aquesta feina tan meravellosa com obsessiva. Aquest algú només podia ser una persona… En Nacho va trigar a contestar, però, quan ho va fer, em va rebre amb l’expressió a què jo estava acostumada sempre que fèiem una videotrucada: la placidesa.

—Ei, reina. —Va somriure—. Què passa?

—Que estàs treballant? —vaig preguntar angoixada—. T’hauria d’haver escrit abans. Que t’he interromput?

—Soc escriptor. Això de les interrupcions és relatiu.

—Quina hora és allà?

Va mirar el seu vell rellotge de polsera i va somriure.

—Les quatre de la matinada.

—Ets un dandi collonut —me’n vaig burlar—. Què fas a les quatre de la matinada, treballant, tan ben vestit?

En Nacho es va passar la mà pels cabells, que duia recollits en un monyo una mica despentinat, i em va tornar a regalar el seu somriure ple de dents blanques com la punyetera lluna, malgrat el fet de fumar com un carreter. Duia posats una camisa blanca i un càrdigan gris que li donaven l’aspecte respectable que el monyo li negava. Estava guapo. Sense ser-ho. Perquè en Nacho era moltíssimes coses, però no era com els guapos de Hollywood, encara que això no li tragués gens d’atractiu.

Vaig conèixer en Nacho fa uns quants anys, en un viatge a una fira internacional de llibres. Tots dos publicàvem per a la mateixa editorial, però en segells diferents, i, quan ens van presentar en un còctel, ens vam caure bé. (Això d’«ens vam caure bé» és un eufemisme.) Mira… en Nacho i jo ens vam caure bé de seguida, però també ens vam sentir irremeiablement atrets l’un per l’altra. A mi m’agradava el seu aire d’escriptor maleït, dels que llegeixen exclusivament llibres d’Anagrama, fan servir ulleres de pasta, fumen massa i beuen de més. A ell, segons em va dir, li va agradar veure’m ballar bachata a la festa, encara que ho faig molt malament, pels moviments de les meves carns comprimides sota el vestit negre.

—De bachata no en tens ni idea, reina, però com mous el cul…

Vam passar la nit a la meva habitació d’hotel en aquella ciutat caòtica i envoltada de verd. En acomiadar-nos al matí, ho vam fer amb un petó i amb la seguretat que havia estat fàcil i agradable. Sense obligacions. Sense «et truco per quedar». Feia ben poc que jo havia trencat amb ELL i m’estava recuperant dels dolors d’enamorar-se de qui no t’ha

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos