Dramatis personae

Juli Cèsar (Gai Juli Cèsar): advocat i tribú militar

Família de Juli Cèsar

Aurèlia: mare de Juli Cèsar

Cornèlia: esposa de Juli Cèsar

Cotta (Aureli Cotta): oncle de Juli Cèsar per línia materna

Júlia la Gran: germana de Juli Cèsar

Júlia la Petita: germana de Juli Cèsar

Juli Cèsar pare

Marc Antoni Gnifó: tutor de Juli Cèsar

Líders i senadors optimates

Ciceró (Marc Tul·li Ciceró): advocat i senador

Cras (Marc Licini Cras): jove senador

Dolabel·la (Gneu Corneli Dolabel·la): senador i governador

Lucul·le (Luci Licini Lucul·le): proquaestor a Orient

Metel (Quint Cecili Metel Pius): líder dels optimates

Pompeu (Gneu Pompeu): jutge i senador

Sul·la (Luci Corneli Sul·la): dictador de Roma

Terme (Minuci Terme): propretor a Lesbos

Líders i senadors populares

Cinna (Luci Corneli Cinna): líder dels populares, senador i cònsol, pare de Cornèlia

Fímbria (Gai Flavi Fímbria): legatus

Flac (Valeri Flac): cònsol

Glàucia (Gai Servili Glàucia): tribú de la plebs i pretor

Labiè (Tit Labiè): amic personal de Cèsar, tribú militar

Mari (Gai Mari): líder dels populares, set vegades cònsol, oncle de Juli Cèsar per línia paterna

Saturní (Luci Apuleu Saturní): tribú de la plebs

Sertori (Quint Sertori): líder dels populares, home de confiança de Gai Mari

Ruf (Sulpici Ruf): tribú de la plebs

Ciutadans macedonis

Aèrop: pare de Mírtala, noble

Arquelau: jove noble

Mírtala: jove noble, filla d’Aèrop

Orestes: ancià noble

Perdicas: jove noble, promès de Mírtala

Líders militars a l’illa de Lesbos

Anaxàgores: sàtrapa de Mitilene

Pítac: segon en el comandament de Mitilene

Teòfanes: líder de l’aristocràcia local de Mitilene

Altres personatges

Acili Glabrió, gendre de Sul·la

Ànnia: mare de Cornèlia

Gai Volcaci Tul·li: centurió

Claudi Marcel: alt oficial romà

Corneli Fagites: centurió romà

Emília, fillastra de Sul·la

Hortensi: advocat

Marc: enginyer romà

Metrobi: actor

Mitridates IV: rei del Pont, enemic acèrrim de Roma a Orient

Múcia: comerciant d’espècies i d’altres substàncies a Roma

Sext: capità de vaixell

Sòrex: actor

Un metge grec

Valèria: esposa de Sul·la

Vetus: enginyer romà

Teutobod: rei dels teutons

I praecones, és a dir, funcionaris de justícia, esclaves, esclaus, atrienses, legionaris, oficials romans, oficials pòntics, ajustadors de clepsidres, ciutadans romans anònims, etcètera.

Principium

La dona parlava al seu infant mentre el bressolava:

—Recorda sempre aquesta història del teu origen, del teu inici, del principi de la gens Júlia, de la família del teu pare. Jo, la teva mare, vinc d’una antiga estirp, la gens Aurèlia, el nom de la qual connecta amb el del Sol, però a la meva sang s’hi uneix la del teu pare, que, a diferència d’altres famílies que han acumulat diners gràcies a corrupteles i actes de violència, és la gens més noble i la més especial de tot Roma: la deessa Venus va jeure amb el pastor Anquises i d’aquí va néixer Enees. Després, Enees va haver de fugir d’una Troia en flames, incendiada per obra dels grecs. Enees va abandonar la ciutat amb el seu pare; la seva esposa, Creüsa, i el seu fill Ascani, que a Roma anomenem Julus. El pare, Anquises, i l’esposa d’Enees, Creüsa, van morir durant el llarg periple que els va portar des de la llunyana Àsia fins a Itàlia. Aquí, Julus, el fill d’Enees, va fundar Alba Longa. Al cap d’uns anys, la bella princesa Rea Sílvia d’Alba Longa, descendent directa de Julus, va acabar posseïda pel mateix déu Mart i d’aquesta unió van néixer Ròmul i Rem. Ròmul va fundar Roma pels segles dels segles. La teva família entronca directament amb Julus, d’on agafa el nom la gens Júlia. En aquest món que espera veure els teus primers passos, hi ha els patricis, majoritàriament senadors, i, d’entre aquests, n’hi ha de molt rics que han engreixat les seves immenses fortunes amb l’expansió que ha viscut Roma en els darrers anys, i, per aquesta raó, es creuen que són els escollits i els especials, com si els déus els haguessin assenyalat. Es creuen que tenen dret a tot i que estan per damunt dels ciutadans, del poble de Roma, i també per sobre dels socii, els nostres aliats a Itàlia. Aquests vils senadors es fan anomenar optimates, «els millors», però, fill meu, només la teva família és descendent directa de Julus, del fill d’Enees; només tu ets sang de la sang de Venus i Mart. Només tu ets especial. Només tu, fillet meu. Només tu. I a Venus i Mart els demano que et protegeixin i que et guiïn tant en la pau com en la guerra. Perquè viuràs guerres, fill. Aquest és el teu destí. Tant de bo que, llavors, siguis tan fort com Mart, tan victoriós com Venus. Recorda-ho bé, fill: Roma ets tu.

I Aurèlia va recitar aquella història una vegada i una altra a cau d’orella del fill que tot just tenia uns mesos, com una oració, i així, sense adonar-se’n, aquelles paraules van filtrar-se al cap de l’infant i el van acompanyar durant anys. I les paraules d’Aurèlia van calar a l’interior del minyó i es van quedar en el record, gravades, com si les hi haguessin cisellat en pedra, i van forjar, per sempre, el destí de Juli Cèsar.

Prooemium

Mediterrani occidental

Segles II i I aC

Roma creixia sense aturador.

D’ençà de la caiguda de l’Imperi cartaginès, Roma s’havia constituït en la potència dominant que controlava tot el Mediterrani occidental. I no només això, sinó que, a més de governar els destins d’Hispània, Sicília, Sardenya, diverses regions del nord d’Àfrica i tot Itàlia, començava a mirar-se amb ganes el nord, la Gàl·lia Cisalpina, i l’est, Grècia i Macedònia.

Aquell creixement titànic enriquia el tresor de l’Estat romà, però la distribució de tanta opulència i de tantes noves terres no era equitativa: hi havia un petit grup de famílies aristocràtiques, aplegades al voltant del Senat, que acumulaven terrenys i diners un any rere l’altre, mentre la gran majoria dels habitants de Roma i els camperols de les poblacions veïnes no estaven convidats a participar d’aquell tiberi de riquesa i poder: les terres quedaven en mans d’uns quants senadors latifundistes, de la mateixa manera que l’or, la plata i els esclaus també acabaven en mans d’aquelles mateixes famílies patrícies senatorials.

Tanta desigualtat va encendre el conflicte intern: l’Assemblea del poble romà, encapçalada pels seus màxims representants, els tribuns de la plebs, va plantar cara al Senat i li va reclamar una distribució més equitativa del poder i els diners. Van sorgir homes audaços que van exigir justícia i redistribució de terres. Tiberi Semproni Grac en va ser un. Fill de Cornèlia i, per tant, net d’Escipió l’Africà, va ser escollit tribú de la plebs i va promoure una llei de repartiment de la terra l’any 133 aC, però el Senat va enviar desenes de sicaris a emboscar-lo a l’esplanada del Capitoli i el van estossinar a plena llum del dia fins que el van matar. En van llançar el cos al Tíber, sense que pogués rebre sepultura. El seu germà, Gai Semproni Grac, escollit també tribú de la plebs, va tornar a intentar posar en marxa les reformes que Tiberi havia promogut dotze anys abans. Va ser en aquell moment quan el Senat va promulgar, per primera vegada, un senatus consultum ultimum, mitjançant el qual els senadors donaven als seus dos líders, els cònsols de Roma, autoritat per detenir i executar Gai Grac i qualsevol altre tribú de la plebs que promogués reformes de repartiment de terres. El 121 aC, Gai Grac, encerclat de sicaris enviats pels cònsols i el Senat, va demanar a un esclau que el matés per no acabar mort en mans dels enemics.

Els partidaris de les reformes es van agrupar entorn del partit dels denominats populares, que defensaven les propostes dels malaguanyats germans Grac, mentre que els senadors més conservadors es van associar en el que es va denominar el partit dels optimates, és a dir «els millors», ja que es consideraven superiors als altres. Roma estava dividida, oficialment, en dos bàndols irreconciliables. A aquests dos grups se n’hi va afegir un tercer en discòrdia, els socii: habitants de ciutats aliades de Roma a Itàlia que veien com les decisions que afectaven el seu futur les prenien senadors o ciutadans romans sense que els tinguessin en compte. Aquest tercer grup va començar a reclamar la ciutadania romana a part del dret de vot per poder participar en les decisions que els afectaven de ple.

L’Assemblea de Roma acabaria escollint nous tribuns de la plebs que, cada dos per tres, intentaven posar en marxa les reformes que havien promogut els Grac anys enrere. Però tots acabaven aniquilats per sicaris armats i a sou dels senadors. Roma estava dividida en tres: populares, optimates i socii. Va aparèixer aleshores un jove romà, d’origen patrici però sensible a les reclamacions dels populares i dels socii, que es va adonar que hi havia un quart grup que entrava en lliça i al qual ningú no havia dedicat encara cap atenció: els provincials, els habitants de les noves províncies que Roma anava annexionant des d’Hispània fins a Grècia i Macedònia, des dels Alps fins a Àfrica.

Aquest jove creia que ja era hora que les coses canviessin d’una vegada, però ell tenia tot just vint-i-tres anys i estava sol. De fet, van ser ben pocs els qui es van fixar en ell fins que es va celebrar un judici l’any 77 aC, en què va acceptar intervenir com a fiscal acusador, malgrat la seva joventut.

L’acusat, per corruptio mentre exercia de governador a la província de Macedònia, era el totpoderós optimas senator Gneu Corneli Dolabel·la, braç dret de Luci Corneli Sul·la, líder suprem dels senadors optimates.

El tribunal —format per altres senadors, segons les lleis de Sul·la que havien abolit la separació entre justícia i Senat— estava predisposat a exonerar Dolabel·la, que, a més, havia contractat els dos millors advocats defensors de l’època: Hortensi i Aureli Cotta. Per això ningú no havia acceptat ser fiscal en una causa perduda des de bon començament. Només un foll o un il·lús podia acceptar exercir l’acusació en aquestes circumstàncies.

Dolabel·la va esclatar a riure quan per fi li van dir qui seria l’acusador, i va continuar celebrant festes i banquets, tranquil·lament i segur d’ell mateix, mentre esperava que se celebrés un judici que donava per guanyat.

El nom del fiscal jove i inexpert era Gai Juli Cèsar.

EL JUDICI I

PETITIO

A la petitio, la persona lliure sol·licitava a un advocat que acceptés ser o bé el seu defensor o bé el seu fiscal en una causa a Roma. Quan aquesta persona no era romana, havia de trobar un ciutadà romà que acceptés ser el seu advocat, especialment si volia encausar algú que tenia la ciutadania romana.

I

La decisió de Cèsar

Domus de la família Júlia, Barri de la Suburra, Roma, 77 aC

—Tots els que ho han intentat són morts. Camines de dret al desastre. No has d’acceptar el que et proposen, ni pots. És suïcida. —Tit Labiè parlava amb vehemència, amb la passió de l’amic que intenta persuadir algú que no cometi l’error més gran de la seva vida—. No es pot canviar el món, Gai, i aquest judici va d’això precisament. T’haig de recordar el nom de tots els que han mort per intentar fer aquest canvi i per enfrontar-se als senadors? Ells sempre han manat i ho continuaran fent. És impossible canviar res. Es tracta més aviat d’unir-nos als que manen o allunyar-nos-en, però mai, em sents, Gai?, mai d’enfrontar-se als senadors optimates. Això és la mort. I prou que ho saps.

Cèsar escoltava amb atenció el seu amic d’infantesa. Sabia que li parlava amb honestedat. Ell, de moment, no deia res.

Cornèlia, la jove esposa de Cèsar, de dinou anys, assistia a l’escena, dreta, al centre de l’atri de la domus. De fet, ell feia voltes al voltant d’ella mentre ponderava el consell de Labiè i rumiava, pensarós, quina resposta podia donar als macedonis que hi havien anat a demanar ajut.

A Labiè, el silenci de Cèsar el neguitejava. Començava a témer que no n’hi hauria prou amb les seves paraules per persuadir-lo. Per això, quan el va veure fent tombs al voltant de Cornèlia —tot un simbolisme de com de central era la seva esposa per a ell—, es va aferrar a aquell amor que ell li professava i que era conegut de tothom, i va recórrer a ella:

—Cornèlia, per Hèrcules, tu estimes el teu marit. Digue-li que, per tu, per la seva mare, que per la seva família, rebutgi aquesta bogeria. Dolabel·la és intocable. Gai gairebé mor quan es va oposar a Sul·la, però si s’enfronta contra el seu braç dret directament en un judici, el teu marit és home mort. Per tots els déus, digue-li alguna cosa!

Cornèlia parpellejava mentre escoltava Labiè.

Aleshores es va sentir un plor. La petita Júlia, filla de Cèsar i Cornèlia, de tot just cinc anys, va aparèixer a l’atri, seguida de prop per una esclava.

—Ho sento, senyora, ho sento —es disculpava l’esclava—. És molt ràpida.

—Mare, mare... —cridava la nena, i se li va aferrar als genolls.

La irrupció de la petita Júlia va rescatar la seva mare d’haver de pronunciar-se sobre el que Labiè li demanava.

—Ara torno —va dir Cornèlia mentre agafava la filla de la mà i se l’emportava.

Cèsar, amb el posat greu, va assentir mirant la seva esposa.

—Pare —va dir la nena quan passava a la vora d’ell.

Gai Juli Cèsar li va fer un somriure.

Cornèlia la va estirar i va desaparèixer amb l’esclava per un extrem de l’atri.

Labiè es va trobar sol en la tasca d’intentar persuadir el seu amic perquè desistís d’acceptar aquell encàrrec enverinat, però no per això es rendiria. Així doncs, va continuar enraonant, malgrat que els representants de la província de Macedònia que volien contractar el jove Juli Cèsar com a advocat continuaven allà mateix. Perdicas, Arquelau i Aèrop eren els seus noms. Tots tres se sentien incòmodes amb les paraules de Tit Labiè, però no gosaven interrompre el debat entre els ciutadans romans.

—Escolta’m bé, Gai —continuava Labiè malgrat les mirades hostils dels macedonis—, si acceptes, primer se’t cruspiran al judici, i després t’assassinaran en qualsevol carrer fosc o a plena llum del dia al fòrum. No seria la primera vegada. Des que el teu oncle Mari va morir i Sul·la es va proclamar vencedor absolut, els senadors optimates cada vegada s’atreveixen més. Se senten més forts que mai. Són més forts que mai. Però, escolta bé el que et diré, encara que passés l’improbable desenllaç que el tribunal decidís a favor teu, t’estaries enfrontant a Cotta, al teu oncle, al germà de la teva mare, a qui Dolabel·la ja ha contractat com a defensor. És això el que vols? Forçar la teva mare a decidir, a escollir, entre el seu germà i el seu fill?

Davant d’aquestes paraules, Juli Cèsar va alçar lleument les mans, com si demanés al seu amic que callés, va abaixar els ulls i es va quedar observant el mosaic escrostonat del terra de la domus de la família. Eren de l’ordre patrici, però darrerament els diners no eren tan abundants com calia esperar, no des de la caiguda de l’altre oncle, el gran Gai Mari. Sul·la havia decomissat nombrosos béns a la família Júlia per haver estat seguidors i promotors de la facció popular a Roma. No tenien diners ni per a la reconstrucció d’aquell maleït mosaic esquerdat. Però no era això el que preocupava el jove Cèsar.

—L’has encertat de ple —va dir finalment.

En aquell moment va reaparèixer Cornèlia i, en silenci, sigil·losament, va recuperar la posició al costat del seu marit al centre de l’atri. A la nena ja la tornaven a atendre les esclaves. La petita Júlia estava plorosa: havia estat malalta, però semblava que ja s’havia refet. Cornèlia sabia que la menuda notava la tensió a la casa i això l’afectava. Deien que els nens percebien les malvestats quan s’apropaven. I si era cert? L’esposa de Cèsar va veure com la veu serena i ferma del seu marit interrompia els seus pensaments.

—Està bé la Júlia?

—Està bé. Ja no té febre. No t’amoïnis per ella —va respondre de seguit Cornèlia, amb concisió, sempre amatent per fer-li costat. No era el moment de neguitejar-lo sense necessitat. Hi havia en joc afers més rellevants que les rebequeries d’una nena.

—Què he encertat? —va dir Labiè, reprenent la conversa interrompuda: havia dit tantes coses per intentar convèncer el seu amic perquè no s’involucrés en aquell judici contra Dolabel·la, que ara no sabia a què es referia Cèsar.

—La meva mare —va contestar Juli, i va pronunciar el seu nom en veu alta, a poc a poc, com si ponderés amb cada lletra la gran autoritat que continuava tenint la seva mare per a ell en les seves decisions—: Aurèlia. Ella, què diria que és millor: que accepti ser l’acusació en un judici en què el meu oncle Cotta és advocat de la defensa i, per tant, com tu bé dius, s’obri així un enfrontament dins la família, o en canvi, que no ho accepti, que no m’impliqui en l’afer tot i que la sang em bulli per dins? Dolabel·la ha estat un dels miserables aliats de Sul·la. I només que la meitat del que expliquen sigui cert —va afegir assenyalant els macedonis—, ha comès crims esfereïdors, delictes encara més execrables en el cas d’un senador que hauria de donar exemple amb el seu comportament; crims, al capdavall, pels quals hauria de pagar un preu ben alt. Dolabel·la és, en definitiva, un dels nostres enemics. L’haig de deixar escapar ara que el puc sotmetre a un judici públic, després de tot el mal que ens ha fet ell defensant els decomisos de béns que Sul·la va ordenar contra nosaltres i aprofitant-se’n?

—No ets prou fort per enfrontar-te al teu oncle Cotta ni a Hortensi, que tenen una gran experiència com a advocats defensors; ni als jutges, que estaran, sens dubte, comprats i subornats —va contravenir Labiè amb sentit comú.

La compra de jutges era habitual a Roma quan l’acusat era un senador ric i poderós. I encara més des que, amb la reforma judicial de Sul·la, els tribunals que encausaven senadors també estaven formats per senadors. Dolabel·la havia estat cònsol, havia estat mereixedor d’un triomf per haver vençut els tracis i havia amassat una gran fortuna a l’ombra de les proscripcions del dictador Sul·la i, pel que es veia, segons deien els representants macedonis que eren allà, havia engrandit encara més la seva immensa fortuna malversant fons públics i cobrant als habitants de tota aquella rica província romana tributs que ell mateix s’inventava. I, a Roma, els diners eren sempre els que guanyaven els judicis. Dolabel·la era un senador massa ric perquè altres patres conscripti[1] s’atrevissin a condemnar-lo. La magnitud dels crims no tenia importància. Que hagués comès més delictes, més enllà de robar diners, tant hi feia.

—Cornèlia, per tots els déus, per favor, ajuda’m perquè el teu marit no faci una bogeria com aquesta —li va implorar, un cop més, mirant-la.

Es va fer el silenci.

Aquesta vegada no va entrar cap nena ni hi va haver cap interrupció que pogués rescatar-la de manifestar-se clarament sobre el fet que es debatia. Labiè sabia que l’opinió de Cornèlia, malgrat la seva joventut, era important per a Cèsar.

Ella va abaixar els ulls i es va quedar observant la cicatriu del bessó esquerre de Labiè, una ferida que l’unia al seu espòs per sempre i per la qual li devia lleialtat infinita. A ella no li agradava contravenir Labiè en res, però el criteri del seu espòs, el que pensés Cèsar, al final, sempre estava per sobre de tot.

—El que decideixi el meu marit... —va dir ella—, el que decideixi el meu marit serà el més correcte. I jo estaré amb ell. Com sempre he fet —el va mirar als ulls—, i com sempre ha fet ell amb mi.

Els dos homes sabien que Cornèlia feia al·lusió a un passat no gaire llunyà en què l’amor de Cèsar per ella es va posar a prova de manera cruel i inclement, i en què ell va demostrar de quina fusta estaven fetes les seves entranyes.

—El que tu decideixis —va repetir ella, i va fixar la vista a terra. No hi pensava intervenir més.

Cèsar va agrair que Cornèlia no li posés les coses més difícils. Se l’estimava tant que ella podria influir-hi en un sentit o en l’altre. La seva neutralitat li donava llibertat d’acció. Era clar que després del que havia passat amb Sul·la, ella ja no necessitava més proves d’amor per part seva.

D’altra banda, el que deia el seu amic tenia tota la lògica del món: acceptar la proposta dels macedonis era suïcida i, a més, conduïa a un enfrontament dins de la família. Va sospirar.

—Avisem la teva mare —va dir aleshores Labiè, que veia com, per fi, començava a tenir dubtes.

—No! —va replicar Cèsar amb vehemència.

L’altre es va aturar.

—Si tinc una cosa clara és que la meva mare voldria que prengués la decisió tot sol —va explicar Cèsar—. Tal com acaba de suggerir Cornèlia. La meva mare... sempre em va ensenyar a ser independent, tant és si me l’estimo molt o poc, si en valoro els consells molt o poc. Ja fa temps que vol que les decisions importants les prengui tot sol, i així serà aquesta vegada.

Labiè va fer que no amb el cap, tot i que, en el fons, bon coneixedor dels costums i caràcters de tots els membres de la família del seu amic, intuïa també que això era exactament el que la gran respectada Aurèlia hauria dit si la convoquessin a venir en aquell mateix instant; tal com havia afirmat Cornèlia, Cèsar havia de decidir per ell mateix. Era com si aquella matrona hagués volgut forjar en el seu jove fill un líder nat, algú que no s’aturés davant de res i de ningú. I era com si la jove esposa hagués acceptat aquest tret com una cosa inherent i inseparable de la figura del seu marit. Però allò, per a Labiè, el duria per força al desastre...

Juli Cèsar va mirar els macedonis.

—Per què jo?

Els representants de la província oriental es van mirar entre ells, fins que Aèrop, el més veterà, es va decidir a respondre:

—Sabem que el jove juli Cèsar es va enfrontar al terrible dictador Sul·la quan molts es van sotmetre als seus abusos, i també a Dolabel·la, a qui acusem de robar els diners dels nostres compatriotes i d’altres ultratges encara més abjectes... —Aquesta vegada va haver d’empassar-se la saliva per no entrar un cop més en afers que tocaven de molt a prop la seva filla, Mírtala—. Ultratges... que ja hem referit. Com deia, Dolabel·la va ser amic del perillós Sul·la. Ens han dit que de vegades va ser el seu braç dret, en la guerra o en la repressió dels opositors a Roma. Només aquell que no hagi temut Sul·la en el passat serà capaç d’enfrontar-se a Dolabel·la i els seus diners, a les trifulgues i crueltat del present. Per això hem vingut a pregar al jove Juli Cèsar que accepti ser ell, i no cap altre, el nostre advocat, el nostre acusador. Segons les lleis de Roma, només un ciutadà romà pot portar a judici un altre ciutadà romà. I no crec que trobem gaires més ciutadans romans que tinguin el valor d’assumir el risc d’encarar-se a algú com l’exgovernador i excònsol Gneu Corneli Dolabel·la i...

En aquell moment, Labiè va interrompre l’emissari macedoni:

—Ho reconec, Gai, aquest home té raó en algunes coses, però en qüestions terribles: Dolabel·la és, sens dubte, cruel, perillós; té molts diners i no dubtarà de fer-los servir per comprar el tribunal o pagar sicaris que et matin si la sort se li gira en contra al judici. I sí, et vas enfrontar a Sul·la i gairebé et va costar la vida. La deessa Fortuna et va acompanyar llavors, tot i que no crec que sigui intel·ligent viure un cop més al límit i que hagis d’esbrinar si els déus, de nou, et salvaran o t’abandonaran. Sé que penses que Venus i Mart et protegeixen, però, t’ho suplico, no els posis a prova una altra vegada.

Gai Juli Cèsar va respirar fondo mentre assentia diverses vegades i mirava, alternativament, el seu amic Labiè i els convidats macedonis.

Va contenir la respiració.

Va abaixar els ulls.

Va posar un braç a cada maluc.

Va assentir una vegada més mirant a terra.

Va alçar els ulls i els va fixar en els macedonis:

—Accepto ser el vostre advocat. Seré el fiscal en aquest judici.

Labiè feia que no amb el cap.

Cornèlia va tancar els ulls i va pregar en silenci que els déus protegissin de debò el seu espòs.

Els macedonis es van inclinar en senyal de reconeixement, es van acomiadar educadament, però abans van deixar damunt d’una taula que hi havia a l’atri de la domus un bon sac de monedes, com a primer pagament pels serveis del seu fiscal, i en van sortir deixant enrere els dos amics i la jove esposa. No és que els macedonis tinguessin pressa, més aviat tenien por que Juli Cèsar s’hi repensés i se n’acabés desdient. S’estimaven més sortir d’allà amb el compromís d’aquell ciutadà de Roma que es presentaria com a acusador contra el totpoderós Dolabel·la. Continuaven convençuts, com tothom a la gran ciutat del Tíber, que el judici es perdria, però com a mínim l’intent de venjança s’havia posat en marxa. Si no funcionava, ja tenien un altre pla pensat: Dolabel·la ja es podia calçar, que moriria per tot el que els havia fet. El que no sabien era quanta gent s’emportaria l’excònsol pel camí: potser a tots plegats, fins i tot el jove fiscal que havia acceptat iniciar el judici. Tant era. Els macedonis anaven a matadegolla. Ingenus com eren, no mesuraven bé la fortalesa descomunal del seu enemic.

A l’atri de la domus de la família Júlia al centre de la Suburra, Labiè sospirava enmig del desànim més absolut.

Juli Cèsar tornava a mirar el terra. La decisió estava presa, però, així i tot, no deixava de preguntar-se com reaccionaria la seva mare. En aquell moment, era l’única cosa que li importava. Pensava en tot el que li havia explicat la seva mare sobre el que havia passat quan ell tenia pocs mesos. Es repetiria la història amb ell, ara com a víctima de l’etern pols entre optimates i populares? Acabaria ell com els altres?

Va sentir aleshores els braços suaus de la seva dona, que l’abraçava per darrere.

Cèsar va tancar els ulls i es va deixar abraçar.

Ho necessitava.

Memoria prima[2]

AURÈLIA

Mare de Cèsar

II

Senatus consultum ultimum

Domus de la família Júlia, Roma

99 aC, vint-i-dos anys abans del judici contra Dolabel·la

Era període d’eleccions; era, per tant, període de violència.

La brutalitat, la mort i la follia semblava que campessin lliurement quan s’apropava el moment de reelegir els homes que havien d’ocupar els càrrecs més importants de la República: cònsols, tribuns de la plebs i pretors.

Aurèlia tenia en braços Gai Juli Cèsar, el seu fill de pocs mesos. El nen havia estat tranquil tota la tarda, però amb la cridòria que li arribava des de l’atri, es va despertar i va esclatar en plors. Allò va enfurismar Aurèlia. Al menut li costava dormir. Era un minyó molt neguitós i la jove matrona estava convençuda que calia calma i serenor per conciliar el son. Per això, quan aconseguia que s’adormís, s’aïrava si el despertaven amb els crits. Ella estava al cas de les eleccions i de les tensions polítiques incontrolades en què Roma estava submergida, però per a Aurèlia l’única prioritat en aquell moment era el descans del seu petit plançó.

—Agafa’l —va ordenar Aurèlia alhora que, amb cura, lliurava el menut a la dida esclava—. Mira de calmar-lo mentre jo faig que aquests salvatges facin silenci o, si més no, que deixin de cridar com uns bojos.

Aurèlia va caminar amb decisió pels passadissos de la domus de la família Júlia, la seva família des que feia anys s’havia esposat amb Gai Juli Cèsar pare. Estava enfurismada i determinada a irrompre a l’atri clamant als déus i encarant-se al seu marit i als seus amics per la cridòria, quan va distingir clarament la veu del seu cunyat Gai Mari.

Es va aturar un instant.

Mari havia estat elegit sis vegades cònsol, cinc de les quals consecutivament malgrat que les lleis no afavorien aquesta opció, i a Aurèlia li va cridar l’atenció que, per primera vegada des que el coneixia, Mari parlava amb... por. I perquè algú sis vegades cònsol, victoriós en desenes de confrontacions i batalles contra els bàrbars que assetjaven Roma, parlés amb por... alguna cosa greu devia estar passant.

Immòbil al final del passadís, al costat de l’entrada de l’atri, va parar l’orella.

—Saturní i Glàucia s’han tornat bojos —deia el veterà cònsol.

Aurèlia va serrar els llavis. Saturní i Glàucia eren els tribuns de la plebs del moment. Ella va assentir per dins. Tribuns fora de control... això sempre acabava amb un enfrontament mortal amb el Senat, en revoltes, aldarulls i sang pels carrers de Roma.

Va respirar fondo i va entrar a l’atri.

No va saludar com calia. Va ser la seva manera de demostrar que estava empipada, però no va clamar als déus ni va elevar el to. De fet, la idea era que tothom parlés amb la veu més calmada.

—Per què dius que Saturní i Glàucia han perdut el seny? —va preguntar directament a Mari al mateix temps que es posava al costat del seu espòs i l’agafava del braç un instant en un gest de saludar-lo—. Heu despertat el nen amb els vostres crits. Espero que sigui per alguna cosa important que es trenqui el son del meu fill i no per una discussió política més de tantes com teniu habitualment.

—No és una discussió més, Aurèlia —va replicar ell mirant-la amb cert aire de desaprovació, en veure que la seva esposa no saludava com calia.

—Gai Mari sap que aquí el tindrem sempre en estima —va dir ella de seguida com a resposta a la mirada del seu espòs—, i com a bon militar que és, estic segura que valora que vagi al gra, oi que sí, clarissime vir i cònsol de Roma? —va reblar amb un breu somriure dirigit al cunyat.

A Mari, efectivament, sempre li semblava bé parlar sense embuts. Victoriós a les guerres contra Jugurta a Àfrica, i contra els cimbres i els teutons al nord, li agradava aquella dona amb qui s’havia esposat el seu cunyat. Aurèlia era atractiva, intel·ligent i estava segur que podria haver estat un gran legatus de les legions si no hagués estat dona.

—No cal que t’incomodis per com és la teva dona, Gai. Aquí, sens dubte, ja ens coneixem tots —va dir el cònsol en un to afable, i després va mirar fixament Aurèlia—. Però no, no es tracta d’una discussió com les altres: Saturní i Glàucia han pagat sicaris perquè assassinin Memmi, el segon candidat a cònsol dels optimates.

—Han fet servir violència contra violència —va replicar Aurèlia mentre es reclinava en un triclinium i feia senyals a Mari i al seu espòs perquè la imitessin.

En veure que els dos homes obeïen, va mirar cap a l’esclau atriense de la domus per indicar-li que volia complimentar el convidat amb teca i vi. Més enllà de l’interès per aquella conversa, Aurèlia confiava que jeure, menjar i beure calmaria els ànims dels homes i, com que parlarien més tranquils, finalment el seu fill Cèsar podria dormir .

—Violència contra violència, això és cert, però el Senat és sempre més fort si es tracta de violència —va argumentar Gai Mari.

—Bé, doncs hauran de ser Saturní i Glàucia els que es preocupin per haver promogut l’assassinat de Memmi, no? —va dir Aurèlia abans de convidar Mari a beure de les copes que els esclaus s’afanyaven a portar.

Aurèlia era una domina generosa si se l’obeïa bé, però podia desfermar la seva ràbia a cop de fuetades que l’atriense repartia brutalment si un esclau no complia la seva missió amb diligència.

Mari va fer un glop de vi llarg i va inspirar profundament, ja que havia d’explicar moltes coses i tenia poca estona per fer-ho: havia de prendre immediatament una decisió de vida o mort. Li agradava departir amb Gai Juli Cèsar pare. El seu cunyat era un home discret, gens ambiciós, cosa poc habitual a Roma, que escoltava i donava consells sempre interessants. I Aurèlia, la seva esposa, també el feia sentir còmode. En temps de traïcions polítiques constants, trobar una casa on poder parlar amb serenor, on senties que t’escoltaven i t’acomboiaven, era un bàlsam que Mari apreciava en gran manera. Va deixar la copa. Va veure la cara interrogant d’Aurèlia. Va decidir fer-li cinc cèntims de la situació perquè s’incorporés també a aquell diàleg amb ple coneixement del que estava passant a Roma:

—Quan vaig tornar del nord, després de vèncer els cimbres i els teutons, em vaig trobar acorralat al Senat. Les meves victòries al nord i el meu triomf anterior a Àfrica han fet que ara em temin, i els optimates del Senat, que el dominen, pretenien aïllar-me. Em vaig aliar aleshores, com sabeu, amb els populares Saturní i Glàucia, també perseguits pel mateix Senat. Al pacte que vam establir ens vam ajudar a controlar llocs clau de la República, i va ser així com Glàucia va ser elegit pretor; Saturní, tribú de la plebs, i jo, cònsol per sisena vegada. A més, Saturní i Glàucia em van dispensar el seu favor aprovant una llei agrària que permetia que fossin els veterans de les meves legions a Àfrica i a la guerra del nord els que rebessin terres de conreu, uns al nord del Po i els altres a Àfrica mateix. Això va generar ressentiment al Senat, però també entre els socii de les nostres societats aliades a Itàlia, ja que consideraven que els terrenys del nord del Po els pertanyien, ja que eren ells qui els ocupaven abans de les invasions de cimbres i teutons. Saturní, Glàucia i jo mateix, coordinats, vam aconseguir calmar els ànims dels itàlics concedint-los el dret d’entrar a les noves colònies de Sicília i Macedònia, però aquest moviment, alhora, va neguitejar en gran manera els ciutadans romans, que consideraven que entrar en aquestes colònies era part del dret de ciutadania. Per asserenar aleshores els ànims de la plebs romana, vam acordar, de nou tots tres, Glàucia, Saturní i jo, iniciar repartiments de blat a preu subvencionat entre la ciutadania romana, cosa que, com els repartiments de terres i colònies, inquieta, i molt, els senadors. Tinc els meus veterans de guerra, que van defensar Roma amb tant de valor i esforços dels atacs bàrbars, premiats i satisfets; tinc la plebs tranquil·la, i els itàlics, els socii, calmats. Hem aconseguit un complex equilibri en què tots hi sortim guanyant.

—Tots menys els senadors optimates —va apuntar Aurèlia amb bon criteri.

Mari va assentir i va somriure en veure com de ràpida podia ser la seva cunyada llegint la política romana.

—Tots excepte els optimates, exacte —va confirmar el cònsol—. Els optimates només veuen en tot això una distribució més gran de la riquesa, ja siguin terres o blat o drets, però com que teníem el poble i els itàlics de part nostra, encara dubtaven de si tornar a atacar com han fet en el passat, com quan des del Senat es van promoure les morts dels Grac, justament després dels temps d’Escipió l’Africà. Ara bé, Saturní i Glàucia han confós aquesta contenció del Senat amb debilitat, i ara que tenim les eleccions al consolat han instigat l’assassinat de Memmi...

—El candidat optimas —va recordar Aurèlia.

—El candidat optimas —va assentir Gai Mari, i va reprendre el relat—: Davant d’aquesta violència, el Senat ha decidit actuar i no només veig les seves bandes de sicaris agafant posicions per tota la ciutat, sinó que han emès un senatus consultum ultimum.

Es va fer un silenci. Gai Juli Cèsar pare continuava molt seriós, no tastava res. Gai Mari, per la seva banda, va aprofitar aquella pausa per agafar una mica de formatge. Desconeixia si tindria temps de menjar res més les pròximes hores i sabia, per experiència, que era millor entrar en combat amb la gana satisfeta.

—Quan es va ordenar des del Senat l’execució de Gai Grac, un dels primers tribuns de la plebs que els va plantar cara, no van aprovar els senadors també un senatus consultum ultimum? —va preguntar Aurèlia.

—Sí, senyora —va dir Gai Juli Cèsar pare.

Mari continuava menjant i Cèsar pare, que tenia encara més informació que la seva esposa, havia interpretat bé per què ho feia.

—I en aquest cas —va continuar Aurèlia—, el nou decret és per... enderrocar Glàucia i Saturní?

—Així és —va repetir Cèsar pare.

Mari menjava.

—Però, quan el Senat emet un senatus consultum ultimum, no acostuma a encomanar a algú l’execució del que s’ordena en aquest decret? —va tornar a preguntar ella.

—Així és —va confirmar el seu espòs.

—I a qui ha assenyalat el Senat com a executor de les seves instruccions? —va inquirir aleshores Aurèlia.

Aquesta vegada ell no va respondre i es va limitar a mirar el cunyat.

Gai Mari va deixar de mastegar. Va engolir de cop el formatge i el pa que tenia a la boca.

—Sí, a mi, com a cònsol de Roma —va certificar.

—Us volen dividir —va comentar Aurèlia en veu baixa però audible en un atri ara molt silenciós—. Ells han estat els teus aliats.

—Sí que ho han estat —va reconèixer Mari—, però això d’assassinar Memmi ho han decidit sense consultar-m’ho.

—Ja —va acceptar ella. Cert era que havia estat una decisió molt important que hauria d’haver estat consensuada entre tots—. No et van consultar l’acció contra Memmi perquè molt probablement tu t’hi hauries oposat.

—Ja ho pots ben creure —va respondre Mari—. Més enllà de la qüestió moral de promoure un assassinat, perquè, a més, és un error en aquest pols brutal: Saturní i Glàucia interpreten que el Senat està vençut, quan jo crec que senzillament està mesurant els temps, calculant com i quan han de contraatacar per tornar a aconseguir tot el poder, col·locant, dins del tribunat de la plebs i dins de la pretura, homes de confiança que no promoguin aquests repartiments de terres, riquesa o drets, i així, per fi, aïllar-me del tot abans no m’etzibin el cop definitiu. Cop metafòric o real. Ara, tot Roma és presa pels sicaris del Senat. Jo encara em puc bellugar perquè m’escorten els meus veterans de guerra i perquè el Senat deu haver donat instruccions que no em toquin mentre esperen a veure per quin bàndol em decanto: si continuo al costat de Saturní i Glàucia i els protegeixo, o bé em passo al bàndol dels optimates i acompleixo el senatus consultum ultimum. I per això soc aquí, perquè el que decideixi afectarà tota la família i vosaltres, d’ençà que em vaig casar amb la Júlia, també sou la meva família. Si no faig cas del Senat, els seus sicaris em vindran a buscar i, qui sap, potser també aniran darrere dels meus familiars i dels meus amics... i no tinc prou homes per protegir-vos a tots plegats.

Es va fer un nou silenci, molt tens.

—És Sul·la. —Mari va reprendre la conversa, però mirava a terra, com si parlés per dins—. Està fent maniobres de les seves i és molt hàbil. No hauria dit mai que s’atreviria a anar tan lluny, però ara ho veig clarament: vol proclamar-se líder dels optimates i està fent mèrits davant de Metel i la seva gent, que sempre estan buscant nous senadors amb prou energia per enfrontar-se a mi.

—Però Sul·la va combatre amb tu —va intervenir Aurèlia—, a Àfrica, com a quaestor, si no ho recordo malament, i després també a les teves ordres contra els bàrbars del nord, no és així?

Mari la va mirar.

—Sí, és cert. Tens bona memòria. I era bon militar i molt astut davant de l’enemic, però després s’entestava a atribuir-se tots els mèrits. Es va fer desagradable per a molts dels meus homes de confiança i per a mi mateix. Per això li vaig negar el suport quan va voler presentar-se a pretor i, en comptes d’ell, vaig animar Glàucia a presentar-se per al càrrec, mentre jo ho feia al consolat i Saturní es presentava al tribunat de la plebs. D’ençà d’aleshores, al Senat, Sul·la remou les aigües turbulentes contra mi tant com pot. Tot i així, no m’imaginava que fos capaç de promoure un senatus consultum ultimum. És molt calculador.

—La violència de Saturní i Glàucia li deu haver despertat el costat més brutal —va comentar Aurèlia—, i respon amb aquest decret mortal a l’assassinat de l’optimas Memmi per part de Saturní i Glàucia.

—Sens dubte. —Mari va tornar a abaixar els ulls i va continuar una altra vegada amb un aire abstret—: Però encara hi ha una altra cosa... —Va guardar un silenci que els amfitrions no van trencar mentre ell ordenava les idees—. Per Júpiter! —va exclamar finalment el cònsol—: És el jove Dolabel·la. Ara ho entenc.

—Dolabel·la? —van preguntar a l’uníson Aurèlia i el seu espòs. Aquell nom els era nou.

—És normal que no el conegueu —els va aclarir Mari—: Gneu Corneli Dolabel·la no ha fet res meritori. El seu pare sí, però ell de moment no res. Té un cursus honorum gris: no ha destacat per res ni ha revestit cap càrrec rellevant, però es mou bé dins del Senat i sovint l’he vist assegut al costat de Sul·la, parlant-li a cau d’orella i animant-lo en les diatribes davant de la Cúria. Ara ho entenc: Dolabel·la està alimentant l’ego de Sul·la, i l’empeny a fer el pas que no s’atrevia a fer tot sol i a iniciar el camí cap al lideratge dels optimates. Els Metel han dominat el partit conservador els últims anys, però estan cansats i molts els veuen incapaços d’enfrontar-se a mi. Sul·la ha promogut el senatus ultimum consultum contra Saturní i Glàucia per posar-me en la complicada situació en què em trobo. Així es venja de mi. Sabia que tard o d’hora m’hi hauria d’enfrontar, però no vaig pensar que seria tan d’hora.

Mari va tornar a callar.

Gai Juli Cèsar pare tampoc deia res. No sabia ben bé què podia aconsellar-li.

—Aleshores... ja ho tens decidit? —va inquirir Aurèlia, però ràpidament es va esmenar i va convertir la seva pregunta en una afirmació—: Ja ho tens decidit, per això ets aquí. Has vingut a advertir-nos-en.

—Sí senyor —va confirmar Mari assentint repetides vegades—. Arrestaré Saturní i Glàucia: el senatus consultum ultimum i la gravetat del crim comès, l’assassinat d’un candidat a cònsol, no em deixen cap altra opció. Però no els executaré. Els detindré, els posaré sota la vigilància dels meus veterans i negociaré que se celebri un judici. No sé encara com sortirà tot. Venen temps convulsos: haureu de vetllar per vosaltres. Mentre jo pugui, deixaré homes apostats al vostre carrer.

Es va aixecar.

—Gràcies, Mari —va dir Gai Juli Cèsar pare—. Per haver pensat en nosaltres.

—Aneu amb compte —va respondre el cònsol mentre es dirigia cap a la porta acompanyat dels amfitrions—. Jo m’enfrontaré a Sul·la. En part em correspon perquè la seva popularitat va pujar quan estava sota el meu comandament. Em toca ara frenar la seva ambició desbocada, però aquest Dolabel·la que l’incita, que l’anima... és més jove, d’una altra generació. Em va preguntar qui serà el que s’enfrontarà a ell quan ni Sul·la ni jo siguem ja entre els vius.

En aquell moment es va sentir un plor.

—És el teu nebot —va dir Aurèlia—, Gai Juli Cèsar. Ara me n’ocupo.

Mari es va limitar a somriure. En aquell moment ningú no va establir cap connexió.

III

El tribú del poble

Mont Capitolí, Roma

99 aC, la mateixa nit

—Ets un traïdor! —va bramar Luci Apuleu Saturní mentre l’encerclaven els veterans d’Àfrica que el cònsol havia portat amb ell per executar el senatus consultum ultimum.

Mari podria haver recorregut als triumviri nocturni, la policia nocturna de la ciutat, que li devien fidelitat en qualitat de cònsol mentre acomplia un decret senatorial, però en aquells temps de lleialtats canviants només confiava en els seus veterans. A més, els seus homes eren més capaços d’enfrontar-se a la brutalitat de la nit romana que la milícia nocturna.

Així, els experimentats soldats de Mari, aguerrits en desenes de batalles contra númides, cimbres, teutons i altres pobles agrests i guerrers, van doblegar amb rapidesa la resistència dels fidels a Saturní, apostats als carrers que donaven accés al temple de Júpiter, on s’havia refugiat el tribú de la plebs. Els sicaris de Saturní eren bons per estossinar un home desarmat en un carrer fosc i matar-lo, com havien fet amb el senador Memmi, però davant dels exlegionaris de combat, acostumats a la ferotgia de la guerra, eren ben poca cosa.

—No soc un traïdor, soc un supervivent, Luci, això és el que soc, i, per Càstor i Pòl·lux, no estic boig com tu ni Glàucia —va replicar Gai Mari mentre l’agafava del braç per conduir-lo sota arrest fora del temple de Júpiter.

—Et vaig ajudar a aconseguir aquestes terres que volies per als teus veterans, per a aquells mateixos que t’acompanyen com uns gossos de presa... És així com m’ho pagues?

—I jo us vaig ajudar a tu i a Glàucia a ser escollits en els vostres càrrecs de tribú i de pretor, respectivament —va replicar Mari començant a caminar—. Tots tres ens hem beneficat de la nostra aliança, però matar un senador, un candidat dels optimates al càrrec de cònsol, és inacceptable. Una cosa és arrabassar-los algunes terres als senadors, ampliar els drets dels itàlics o forçar el Tresor públic a subvencionar blat per a tots els ciutadans de Roma, però entrar en combat mortal contra els senadors ni és intel·ligent ni era part del pla.

—Ets un més d’ells —li va etzibar Saturní amb menyspreu.

Gai Mari estava acostumat als insults dels uns i els altres. Com que es movia entre dues aigües, entre els interessos dels populares, per una banda, i els dels optimates, per l’altra, un grup o l’altre l’acabaven acusant sempre de ser l’origen de tots els mals de Roma. Ell s’estimava mil vegades més qualsevol camp de batalla, ja fos als deserts d’Àfrica o als boscos del nord, a les cruentes batalles urbanes de la ciutat de Roma, batusses brutals, de violència extrema enmig d’una confrontació en què ell, més soldat que polític, no s’hi acabava de trobar mai còmode.

Van abandonar el mont Capitolí i van començar el descens cap al fòrum, i va deixar enrere els cadàvers dels homes del tribú de la plebs massacrats pels veterans de Mari. Només d’arribar al fòrum, tots dos —Saturní, sota arrest, i Mari, el seu captor— van poder sentir les mirades de desenes de sicaris més, però aquests a sou dels senadors: assassins que els vigilaven des de les cantonades més fosques d’una Roma nocturna, sense ni una trista torxa, que es presentava més perillosa que el bosc germànic més hostil a les legions.

—No ho entens —va començar aleshores a dir Mari en veu baixa al tribú, sempre sense aturar la marxa—. O t’arrestava jo o haurien enviat algú altre que seria menys favorable a la teva causa. Amb mi tindràs un judici just. Si no fos per mi, ja t’haurien mort aquests miserables que ens sotgen per tot arreu.

—Un judici just? A Roma? —va replicar Saturní entre cínic i perplex.

—Entesos, per Hèrcules —va acceptar Mari—. Això no existeix, però mentre el judici s’organitza, guanyem un temps valuós i podem negociar una sortida.

Saturní va fer que no amb el cap.

—Encara que reconegués que em vols ajudar, el Senat no negocia mai. Passa que tu, que no t’has sabut espavilar prou bé en política, no ho entens. El Senat encaixa derrotes, com les que els hem infligit amb les lleis agràries, la de les colònies per als itàlics i la del repartiment de blat subvencionat; altrament, el Senat ataca. No hi ha un terme mitjà. I ara està atacant. Jo em vaig equivocar quan vaig pensar que se sentien més dèbils del que potser són, però, clarissime vir, els optimates del Senat no negocien ni negociaran mai. O els aniquilen o seran ells els qui aniquilaran els opositors, com han fet des del temps dels Grac. De debò creus que complint el decret d’arrestar-me estàs salvat? Primer em mataran a mi, després a Glàucia i, ja hi pots comptar, al final, et vindran a buscar a tu. Volen un Senat fet només d’optimates. No volen senadors que negociïn amb el poble o amb els itàlics. No volen senadors populares a la Cúria. Ho volen tot per a ells: esclaus, terres, poder.

La diatriba de Saturní, més sòlida del que Mari esperava escoltar d’algú tan acorralat com el tribú, el va fer callar. La tensió va continuar uns minuts més, que es van fer eterns per a tots dos, atemorits com estaven davant la possibilitat de qualsevol emboscada abans d’arribar al fòrum.

Mari sabia que els seus homes tenien un esperit combatiu, però no se li escapava que els homes contractats pels optimates eren assassins molt més brutals que els que havia contractat Saturní: entre els sicaris del Senat hi havia antics gladiadors i també veterans de guerra més lleials o més ben pagats per senadors com els Metel, o qui sap si el mateix Sul·la, Dolabel·la i d’altres.

—On em portes? —va preguntar Saturní—. Directament a la roca Tarpeia? O t’estimes més enviar-me al Tullianum perquè m’hi podreixi i mori de gana en aquesta presó miserable? Soc el teu nou Jugurta?

L’al·lusió al rei africà derrotat en mans de Mari, que va ser arrestat pels carrers de Roma durant la celebració del seu triomf i després tancat a la presó al costat del fòrum, mostrava clarament que Saturní confiava ben poc que el cònsol li volgués donar l’oportunitat de sobreviure al senatus consultum ultimum.

—Et porto a la Cúria Hostília —va respondre—, no al Tullianum.

—La casa del Senat... Molt hàbil, ho reconec —va admetre Saturní finalment, amb un somriure que deixava entreveure drama i tristesa; potser Mari sí que el voldria ajudar—, però dubto que això els aturi. Són capaços de cremar l’edifici amb mi a dins si així es desfan del tribú de la plebs més hostil al seu poder des de Gai Grac.

—No, no crec que donin permís als seus sicaris perquè calin foc a l’edifici del Senat —va replicar Mari amb convenciment—. Aquí hi ha símbols importants per a ells. L’edifici de la Cúria n’és un: cremar la seva pròpia seu seria un mal presagi i, als ulls de tothom, un acte massa desesperat que els faria semblar febles, temorosos, disposats a qualsevol cosa per defensar-se. Crec que et cremarien en qualsevol altre lloc, incloent-hi els temples, tant hi fa el déu. Només s’aturaran si et porto al temple de Vesta o al Senat. Entrar al temple de Vesta seria un sacrilegi; per això, la Cúria Hostília és l’única opció segura per a tu aquesta nit.

Es van aturar a la porta de bronze massís. Malgrat la foscor de la nit, les torxes dels veterans del cònsol il·luminaven prou bé per poder veure el gran mural que decorava una de les parets del Comitium davant de l’edifici de la Cúria Hostília. Mari el va contemplar uns instants: la immensa pintura mostrava escenes de la victòria del llegendari Valeri Màxim Messal·la contra els cartaginesos i Hieró II a Sicília durant la primera guerra púnica. Una colossal mostra del poder de Roma cap enfora, cap a altres pobles i territoris, mentre que a l’interior s’esquerdava, com una enorme peça de fruita d’aspecte llustrós per fora però podrida per dins.

El cònsol va sospirar i va fer que no amb el cap.

—Obriu-la! —va ordenar Mari, i els seus homes van obeir—. No et moguis d’aquí, per Hèrcules! —va dir a Saturní quan se’n va acomiadar—. Els meus homes et protegiran. Aconseguiré un judici per a tu i per a Glàucia, fins i tot que us perdonin la vida i anul·lin el senatus consultum ultimum.

—No hi ha res a negociar —va replicar el tribú de la plebs, amb l’esperança completament perduda—. És lluitar o morir, i si tu...

—Tenim Metel —el va interrompre Mari.

—Això mai, miserable! —va cridar Saturní amb ràbia, amb odi—. Mai, per Júpiter!

—Tanqueu la porta! —es va limitar a cridar Mari, i els veterans van empènyer els feixucs batents de bronze.

Per més que clamés als déus i maleís Mari, Saturní va quedar presoner dins de l’edifici del Senat. La Cúria Hostília s’havia transformat així en una improvisada presó al centre de Roma. Un cop sol a l’interior, amb prou feines il·luminat per dues torxes que els homes del cònsol havien encès per no deixar-lo a les fosques, al tribú de la plebs li va semblar irònic que el mateix lloc on s’havia votat la seva pena de mort fos ara l’únic refugi segur per a ell de tot Roma.

IV

Una negociació impossible

Domus de la família Júlia, Roma

99 aC, la mateixa nit

Gai Mari va tornar amb el posat molt seriós.

A l’atri de la casa el van rebre un cop més Juli Cèsar pare i la seva esposa Aurèlia, així com Aureli Cotta, el germà d’Aurèlia, que s’havia afegit a ells en aquella jornada de violència en què el millor era que les famílies estiguessin tan unides com fos possible.

—Què ha passat? —va preguntar Cèsar pare mentre convidava el nouvingut a acomodar-se un cop més en un triclinium. Mari va declinar l’oferta amb el cap.

—Ja no hi ha temps ni per beure ni per reposar; aquesta nit no. Només he vingut a dir-vos com està tot i que assegureu les portes i les finestres. Que ningú no surti aquesta nit. Correrà sang. Intentaré que no acabi tot en una matança, però no sé si ho podré aconseguir.

—No ho podràs aturar —li va etzibar Cotta amb un cert aire de superioritat, amb aquell to que fan servir els que pensen que ja van alertar diverses vegades de les perverses conseqüències de les accions empreses, i que, en el moment del desastre, es recreen en el plaer humiliant del «ja et vaig avisar».

Gai Mari va ignorar el to amb què Cotta acabava de fer aquell comentari i va contraatacar la seva displicència amb un pla d’acció ben meditat.

—Tinc Saturní detingut a la Cúria Hostília, envoltat dels meus veterans. Hi he deixat al capdavant Sertori, un home lleial i valent. A Glàucia no he aconseguit trobar-lo encara, però tinc tot d’homes cercant-lo; el molt estúpid es deu pensar que està més segur amagat que sota la meva custòdia. Exigiré un judici per a tots dos, acusats d’haver ordenat presumptament l’assassinat de Memmi. I, no només això: negociaré fins que els commutin la pena de mort per l’exili. Això del judici només és per guanyar temps.

Aurèlia va veure que, un cop més, el seu germà pretenia intervenir de males maneres, i no trobava correcte aquell to amb qui havia estat sis vegades cònsol; havia defensat les fronteres de Roma contra Jugurta, contra cimbres i teutons, i havia aconseguit que els soldats tinguessin una paga regular i que es distribuís blat per a tot el poble. Un home així mereixia, com a mínim, respecte, fins i tot si per aconseguir moltes d’aquelles coses s’havia associat amb personatges qüestionables com Saturní o Glàucia. Els optimates tampoc no eren gaire millors. De fet, els senadors conservadors semblava que no tinguessin cap mena d’escrúpols.

Per això Aurèlia va decidir intervenir i plantejar la pregunta que segurament faria el seu germà; esperava que, venint d’ella i en un to més modulat, no fos ofensiva per a Gai Mari, cunyat seu al capdavall, que, a més, tenia la deferència de compartir amb ells els complexos moviments de la política romana d’aquella nit tèrbola.

—I què els pots oferir perquè s’avinguin a negociar? Als optimates, vull dir —va dir suaument al mateix temps que li allargava un vas de vi que ella mateixa havia servit mentre ell enraonava.

Tot i que havia dit que no hi havia temps ni per beure, Mari va acceptar el vas i en va fer un glop.

—Gràcies. —L’hi va tornar.

Ella el va deixar en una safata damunt d’una taula. Un esclau amatent el va retirar i es va esvair entre les ombres que les torxes projectaven.

—Oferiré als optimates el retorn del seu líder, Quint Cecili Metel Numídic. Ara mateix me’n vaig d’aquí per parlamentar amb el seu fill. Que el seu pare torni de l’exili a què el van sotmetre serà una oferta que el fill tindrà en estima.

Cèsar pare va assentir. Cotta no va dir res.

Gai Mari es va acomiadar, va fer mitja volta i en un no res s’allunyava pels carrers foscos d’una Roma a punt d’esclatar, escortat per un regiment de veterans de guerra.

—No aconseguirà res —va sentenciar Cotta a l’atri de la domus.

—Potser no —va acceptar la seva germana—, però agrairia que a casa del meu home, en una casa de la gens Júlia, et mostris com el que ets, un convidat i, per tant, t’abstinguis d’incomodar els altres convidats. T’aprecio i t’estimo, germà. I sé que parles amb saviesa molt sovint, i també que Mari, que és el millor al camp de batalla, pot no ser-ho en política, però ho està intentant. Ho està intentant. I intentar les coses és, per si mateix, un mèrit.

Aureli Cotta va guardar primer silenci, després va mirar el seu cunyat.

—Espero no haver-te molestat, Gai Juli Cèsar. Com diu la meva germana, de vegades puc parlar amb bastanta vehemència.

—No hi ha res a perdonar. Ara bé, per Hèrcules, comparteixo amb Aurèlia que hem de ser atents amb Mari. Sempre s’ha mostrat proper a nosaltres.

—Això és precisament el que temo —va apuntar aleshores Cotta—. La seva amistat ara mateix pot ser un gran inconvenient. Ja veig que el Senat recuperarà tot el terreny perdut aquests últims anys de domini de Mari, Saturní, Glàucia i altres populares. Els optimates més conservadors estan contraatacant i aniran a totes. Fa temps que esperen l’excusa perfecta, i l’assassinat de Memmi els l’ha servit. Ara no hi haurà res ni ningú que els aturi. Ni tan sols Mari. Tant és quantes vegades hagi estat cònsol.

Es va fer un altre silenci.

Incòmode.

Tens.

—Hauria d’anar-me’n cap a casa —va dir finalment Cotta, que no se sentia benvingut pel fet de dir una cosa tan real però tan dura com la veritat.

—Ni parlar-ne, germà —el va sorprendre Aurèlia, veloç—. Això també és casa teva. Només t’he demanat que siguis amable amb els altres convidats, i encara que discrepis de Mari en gairebé tot, acceptaràs com a mínim que té raó quan diu que la ciutat és un perill aquesta nit.

Cotta va fer que sí amb el cap.

—Aleshores soc jo ara qui et demana que et quedis aquí fins a l’alba —va afegir Aurèlia, i ho va fer mirant el seu espòs.

Juli Cèsar pare va confirmar la invitació.

—Ara mateix és el més segur.

—Manaré que ens serveixin el sopar i menjarem tots tres junts —va dir Aurèlia—. Si alguna cosa necessitem per tirar endavant, ara que Roma es revolta contra ella mateixa, és estar units. El que no admeto són picabaralles dins de la família.

A l’atri d’una altra domus de la Suburra, Roma

—Noooo, miserables, nooo!

Glàucia, pretor de Roma, aliat de Saturní i de Mari en la seva pugna per la redistribució de la terra davant dels senadors optimates, cridava mentre els sicaris pagats pel Senat l’arrossegaven fora de casa seva. S’havia refugiat a la domus d’un amic tan bon punt li havien arribat notícies que s’havia aprovat el senatus consultum ultimum contra ell i Saturní. El seu primer impuls havia estat intentar sortir de la ciutat, però ja hi havia centenars de sicaris a sou dels optimates més conservadors vigilant els carrers, com els Metel, el jove i temible Sul·la, o algun dels seus forans més sanguinaris, com Dolabel·la. Quan es va assabentar de la decisió del Senat, fugir ja era del tot impossible.

Per això es va atrinxerar a casa d’un amic a qui creia que no tindrien vigilat.

S’equivocava.

El seu amic li va obrir les portes, abans d’abandonar ell mateix la casa amb els altres membres de la família. Tot seguit, el va trair i, en l’intent d’allunyar d’ell i dels seus la venjança dels senadors, va revelar on el trobarien als sicaris que el buscaven.

Un robust travesser de pi travava els batents de la porta de fusta massissa, però de ben poc va servir davant dels troncs que els sicaris del Senat feien servir d’ariets. La porta va carrisquejar en clivellar-se i va cedir amb la càrrega violenta dels assassins.

—Nooo, miserables...! —cridava Glàucia mentre l’encerclaven.

Els sicaris, armats amb dagues que esgrimien davant de la víctima amb amenaçadores puntes de banya prima, van mirar a qui els manava.

Luci Corneli Sul·la va entrar a l’atri.

Va identificar la seva presa ràpidament. Els Metel havien distribuït la cacera de la nit: a ell li havia tocat Glàucia, el pretor; a Dolabel·la, Saturní, el tribú de la plebs.

A Sul·la li agradava complir de seguit els encàrrecs dels optimates. Si volia que el respectessin cada vegada més, els havia d’impressionar amb la seva eficàcia mortal. No només al camp de batalla contra els bàrbars, on ja havia mostrat certa perícia, sinó també aquí, a Roma.

—Mateu-lo —va dir Sul·la a sota veu, en un xiuxiueig.

Les ordres més mortals dites en el to més discret sonen encara més letals, més implacables, com si vinguessin de més enllà de la ràbia i l’odi, com si estiguessin meditades, ponderades i només pendents d’execució.

—Nooo, per favor! Nooo..., per tots els déus...! —cridava Glàucia fins i tot mentre el cosien a ganivetades.

Desenes de vegades.

Amb diligència.

Amb paciència.

Amb la reiteració de l’assassinat ben pagat.

Domus de Metel fill

Quint Cecili Metel fill[3] va rebre a casa el cònsol de Roma enmig d’aquella nit negra i rogent.

—Què v-v-vols? Per q-q-què ens vens a importunar, enemic de la família Metel? —li va etzibar amb despit.

No tartamudejava pels nervis, sinó perquè era un defecte d’infància que no s’havia pogut treure mai del damunt. Una debilitat que l’havia allunyat de fer discursos en públic i que el limitava notablement per a la vida pública. Però ser fill de Metel Numídic, el gran líder dels optimates, en aquell moment d’exili forçós, el mantenia en una certa posició de rellevància entre els conservadors més enllà de la ineptitud de la seva parla.

Es trobaven enmig d’un altre atri atapeït d’homes armats: era la tònica d’aquella jornada nocturna.

Gai Mari havia entrat amb sis dels seus homes. El fet que l’haguessin deixat passar amb aquella petita escorta personal armada només revelava que Metel fill disposava de prou homes a casa perquè mitja dotzena de veterans de guerra signifiquessin una amenaça per a ell. Ho va tenir en consideració. En tot cas, no hi havia anat a lluitar, sinó a negociar. Una negociació impossible, segons li havia dit una vegada i una altra Aureli Cotta. Tenia raó? Ben aviat ho esbrinaria.

—Deixem de banda totes les nostres antigues diferències, Metel.

Gai Mari va intentar deixar córrer la rivalitat que ell mateix havia mantingut amb el pare del seu interlocutor per al comandament de la guerra d’Àfrica, contesa que Mari va acabar amb èxit, malgrat els Metel, que s’havien pres aquella guerra com una cosa personal, un patrimoni intransferible de la família. Mari no només va aconseguir el comandament de les tropes romanes d’Àfrica, sinó que a més es va permetre fer seva una victòria absoluta, en emportar-se el mateix rei africà Jugurta i passejar-lo encadenat pels carrers de Roma durant el seu triomf: una exhibició que als Metel se’ls va entravessar per sempre. Aquesta victòria, aquell rei encadenat, aquell triomf hauria d’haver estat per a Quint Cecili Metel Numídic.

—Si hagués t-t-tingut al cap les disputes del p-p-passat, cònsol, no hauria p-p-permès que entressis ni tan sols tu —va respondre Metel fill amb una serenor freda, estranya, qui sap si calculada.

Mari va mirar al voltant. Desenes d’homes armats a la llum de les torxes, i molts més a les ombres, fora de la lluminositat de les flames tremoloses.

—Sé que Saturní i Glàucia han anat massa lluny, però aturem-ho abans que tot Roma es converteixi en un mar de sang...

—De vegades la sang p-p-purifica —el va interrompre Metel, i va afegir una frase en grec que Mari no va saber entendre del tot—: Ὅλως εἰ τό τῶν ἡμέτερων ἐχθρῶν αἷμα ἐστίν.[4]

Uns quants presents, que sí que parlaven grec, van riure la gràcia a l’amo de la immensa domus.

Mari estava acostumat que els Metel fessin escarni del seu minse coneixement de la llengua grega. El consideraven un babau, un inculte i un pocatraça, si bé afortunat en el combat. El veterà cònsol sabia que defensar en públic que era un militar de sort i no d’enginy era absurd: havia acumulat massa victòries contra els africans, els cimbres i els teutons perquè ni la plebs ni els mateixos senadors enemics poguessin pensar, de debò, que tot s’havia d’atribuir al favor de la deessa Fortuna. Però, en tot cas, l’incomodava que se’n riguessin per no dominar el grec. Aquella debilitat cultural sempre li havia valgut insults i burles que no sabia com trampejar. El seu fort era estudiar com disposaria les legions al camp de batalla. Per això va ignorar aquell comentari despectiu i va anar directament al punt clau de la negociació que volia encetar amb el líder actual dels optimates.

—El retorn de l’exili del teu pare a canvi d’un pacte per preservar la vida del tribú Saturní i del pretor Glàucia —va proposar Mari.

Les rialles es van acabar en sec.

Es va fer el silenci. Tothom mirava Metel fill.

Quint Cecili Metel pare, conegut com a Numídic, es va exiliar abans d’haver de votar a favor de les lleis que Saturní proposava al Senat. Però el tribú, el pretor Glàucia i altres líders populars van aprofitar que se n’havia anat per despullar-lo de moltes propietats, expulsar-lo formalment del Senat i retirar-li fins i tot la ciutadania romana.

—El retorn del meu p-p-pare... —va repetir, pensarós, Metel fill—. Amb la recuperació de p-p-propietats, la seva reinstauració a la C-c-cúria i la reposició de la seva ciutadania amb t-t-tots els d-d-drets?

—Amb tots els drets —va acceptar Mari sense pensar-s’ho dues vegades.

Es va fer un nou silenci molt dens per com estava de poblat l’atri a la llum de les torxes i entre les àmplies zones en penombra. El silenci en un lloc desert és pacífic, però el silenci enmig d’un nodrit grup d’homes armats i tensos esdevé espès, inquietant, feixuc.

Metel va deixar anar una rialla que en pocs segons ja havia tallat en sec.

—No estàs en p-p-posició de negociar res, c-c-cònsol. Hi ha un senatus c-c-consultum ultimum aprovat i tu t’has de limitar a obeir. A més...

Però Metel fill no acabava la frase...

—A més? —va preguntar Mari, sorprès pel poc interès que Metel fill mostrava per negociar. Confiava que la idea de pactar el retorn del seu pare, amb la restauració de propietats, drets i ciutadania, li interessés, i malgrat tot...

—A més, fas tard per a... t-t-tot. Glàucia i Saturní acabaran executats, amb les t-t-teves m-m-mans, si és que vols salvar la teva posició, i si no amb les dels nostres homes. Després prendrem el control de Roma, nosaltres, els optimates, i el Senat aprovarà t-t-tornar al meu p-p-pare la ciutadania, les seves p-p-propietats i el seu lloc a la Cúria. No et necessito p-p-per a res. De fet... —va allargar el coll per mirar per sobre de l’espatlla de Mari—, si no m’equivoco, Glàucia ja deu ser mort a hores d’ara. No és així, Luci?

Gai Mari es va girar i va descobrir Luci Corneli Sul·la, que acabava d’arribar amb la túnica tacada de sang. Sul·la havia arribat a ajudar Mari, a la guerra d’Àfrica, per atrapar el mateix rei Jugurta, però ara només estava entestat a fer mèrits davant dels Metel en particular, i davant dels optimates en general. Allò li confirmava que Sul·la es decantava del tot —ja des d’aquella nit, si no ho havia fet abans— pel bàndol senatorial més conservador.

—Efectivament —va confirmar Sul·la, desafiant Mari amb la mirada—. Glàucia ja és història. —Va fer el gest d’espolsar-se les taques de sang de la toga.

—Sabia que estaries ficat en tot plegat —va dir Mari amb menyspreu—, però no vaig pensar que en series executor directe.

—Oh, no, per Júpiter —va protestar Sul·la amb sornegueria—. Jo no taco la meva daga amb la sang d’algú tan mesquí com Glàucia. Però el pretor no parava de regirar-se mentre els meus homes el cosien a ganivetades i la sang sortia esquitxada en totes direccions. Quina llàstima, les taques, però l’espectacle ha valgut la pena.

Mari es disposava a replicar, però Metel hi va tornar a intervenir:

—I Saturní? Per Hèrcules, aquest és el p-p-pitjor de tots dos. Què en sabem, d’ell?

Sul·la es va dirigir a Metel:

—Dolabel·la se n’encarrega.

De Dolabel·la, Mari només en coneixia l’ambició. No el considerava capaç de res rellevant ni en la guerra ni en la pau, ni per a les coses bones ni per a les dolentes, és a dir, més enllà d’esperonar Sul·la a la defecció de les files del mateix Mari. Per això el veterà cònsol es va permetre una petita burla. Ho necessitava. S’havien rigut d’ell, del seu poc coneixement del grec, de la seva suposada incapacitat per negociar, de no ser algú no ja a qui admirar, sinó, com a mínim, respectar o témer. Per això va decidir tornar-li la sonora rialla que li havia fet amb una altra per part seva.

—Ha, ha, ha! Per Júpiter Òptim Màxim, ara soc jo qui riu i a plaer! —I es va explicar, ja que en l’explicació hi havia la diversió—: Sí, Saturní és el líder que busqueu, a qui voleu que executi, però hi haurà un judici i en aquest judici es parlarà de tot: dels excessos i potser dels crims del mateix Saturní, però també dels excessos i crims del Senat. Veurem aleshores què decideix el poble. Veurem si teniu prou homes per controlar Roma, amb els meus veterans i amb tota la plebs en contra vostra. A Saturní el tinc sota arrest a l’edifici de la Cúria, i no sereu vosaltres qui calareu foc a la casa del Senat. Tinc el meu millor oficial, Sertori, al capdavant dels meus millors veterans a la porta. Segur que no voleu negociar?

Metel va mirar Sul·la. I en la mirada hi havia ràbia. Un judici públic, per més que el poguessin arreglar, no els interessava. Efectivament, com anticipava Mari, al procés es podien ventilar massa qüestions sobre el Senat que podien revoltar la plebs. La situació podia esdevenir incontrolable. No, el pla era executar Glàucia i Saturní aquella mateixa nit i que Mari hagués d’intervenir d’una manera o una altra en les execucions. Un cop enderrocada la triple aliança entre el tribunat de la plebs, la pretura i el consolat, escapçat el bàndol dels populares, no hi hauria revoltes importants i, a poc a poc, ells, els optimates, recuperarien el control de tot el poder. Però amb Saturní custodiat pels homes de Mari a l’interior d’un Senat blindat pels seus veterans...

Sul·la va dirigir una mirada de recel a Metel i, tot seguit, lentament, es va girar cap a Mari. Gai Mari: cinquanta-vuit anys, sis consolats i un triomf; ell, Sul·la: trenta-nou anys i sense cap mèrit reconegut, vençut a les últimes eleccions a pretor per l’aliança de Mari amb Saturní i Glàucia, veient com passaven les estacions i el seu cursus honorum continuava estancat, no, frenat, per un Mari que el detestava. Tornaria a sortir-se amb la seva? Ni parlar-ne. Aquesta vegada no. El vell cònsol estava cometent un greu error: infravalorar la brillantor natural de Dolabel·la per escampar el terror. De moment s’havia manifestat, només en afers menors, d’aquells que no criden l’atenció de cònsols, tribuns o pretors, però que deixen entreveure l’autèntica naturalesa perversa de la persona. Sul·la sabia que es trobava en un d’aquells punts d’inflexió en la vida en què algú comença el seu declivi mentre un altre inicia l’ascens: aquella nit Mari era el que s’enfonsava i ell qui ascendia. Va deixar de mirar Mari i va tornar a encarar els ulls de Metel. Li va parlar amb seguretat, sense deixar marge al dubte:

—Dolabel·la resoldrà la qüestió de Saturní. Està... —Va buscar meticulosament l’adjectiu adient—: Sí, Dolabel·la està... motivat.

Metel va captar immediatament la subtilesa de Sul·la: el pare de Dolabel·la havia mort feia tot just uns mesos en una baralla nocturna contra partidaris de Saturní. Sí, sens dubte, Dolabel·la fill devia estar molt motivat per executar l’instigador de l’assassinat del seu pare.

—Però no pensa c-c-cremar l’edifici del Senat, oi? —va inquirir Metel.

—No —va respondre Sul·la amb aplom—. Dolabel·la trobarà una solució.

Gai Mari mirava el terra, en silenci. També acabava de caure en les recents motivacions personals de Dolabel·la. Sí, això podia atiar la ràbia del fill. Havia de tornar al fòrum i assistir Sertori en la defensa de la Cúria Hostília.

Metel va clavar la mirada en el veterà cònsol. Fins i tot es va plantejar ordenar-ne la mort allà mateix, en aquell moment, però els senadors no ho havien aprovat i molts d’ells encara respectaven Mari. La seva llegendària vict�

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X