1

El lavabo de la discòrdia

Ellie

No m’agrada fer tard. Ho hauries de saber abans de començar amb tot això.

Per això, quan em vaig despertar i vaig mirar el mòbil, vaig experimentar aquell petit moment de pànic que sents quan saps que estàs a punt de cagar-la molt. O millor dit…, quan estàs a punt d’arribar tard a l’únic dia de proves de l’equip de bàsquet de la teva ciutat.

Em vaig llevar tot d’una, presa del pànic, i vaig buscar frenèticament l’agenda del dia al mòbil. Mentrestant, corria cap a la porta, on vaig recollir l’uniforme de proves que havia hagut de comprar al club. Era tan lleig com poc útil.

Comencem positives, per variar.

I just quan em pensava que el matí no podia empitjorar, em vaig encastar contra la porta tancada del meu lavabo.

—No m’ho puc creure —vaig remugar—. Jay! JAY!

—Quèèè…?

—Que obris la porta!

Vaig deixar anar la roba per colpejar la porta, furiosa. Pel poc que sentia, el meu germà gran era sota el raig de la dutxa amb la música posada.

—JAAAY! —vaig insistir, cada vegada més enrabiada.

—Però deixa’m cinc minuts!

—Necessito dutxar-me ara mateix, no d’aquí a cinc minuts!

—Ellie, et juro que fer tard no suposa la fi del món.

—Que obris! ARA MATEIX!

No em va fer cas i, aterrida, vaig mirar al meu voltant. Necessitava suport i, tot i que la meva primera idea va ser la mare, l’opció més ràpida va ser el pare: sortia de l’habitació. Pel seu badall, vaig deduir que s’acabava de despertar. Merda. El pare al matí no funcionava a la mateixa freqüència que la resta del món.

—Papa! —vaig saltar amb la meva millor veu de bona nena—. Necessito ajuda!

Malgrat els meus disset anys, fer el ploricó de vegades encara em funcionava. Tot i això, com ja he dit, el pare no era una persona gaire matinera. L’únic que vaig aconseguir-ne va ser una cella arquejada.

—A veure… —va murmurar encara amb lleganyes als ulls—, i ara què passa?

—Digues al teu fill que surti del lavabo!

—A quin de tots dos?

—Al que és dins!

—Ah, és clar.

Es va fregar els ulls amb un puny i, amb les passetes més curtes i desesperants que havia vist en ma vida, es va plantar davant de la porta que jo acabava d’assaltar.

—Digue-li que surti! —vaig insistir, desesperada.

Va sospirar, com sempre que li tocava encarregar-se dels nostres conflictes.

—Jay? —va preguntar alhora que donava un copet a la porta, i en aquell mateix moment es va deixar de sentir l’aigua tamborinejant contra el meu plat de dutxa—. Estàs molestant la teva germana?

—Es molesta ella sola.

—Mentida! —vaig saltar.

—És una infeliç.

—MENTIDA! Soc molt feliç!

—Només m’estic dutxant!

—Al meu lavabo! Ell té el seu, papa!

—Era el que em queia més a prop!

—A veure, en aquesta casa hi ha lavabos de sobres —va exposar el pare, impacient. Tot just havia arribat i ja n’estava tip, de nosaltres—. Ellie, per què no vas a un altre lavabo i ho deixem córrer?

—Perquè les meves coses són aquí! Saps com se’m posen els cabells si no faig servir el…?

—Tant és! Suaràs i t’hauràs de tornar a dutxar.

—Però no és just! És ell qui…!

—Pensa en tooota l’estona que estàs perdent amb aquesta discussió. No és millor dutxar-te més tard, quan tornis?

I així, com si res, el pare havia matat la discussió. Em va donar un copet a l’espatlla i va marxar feliçment a esmorzar.

El que ell no entenia era que canviar-me de lavabo no entrava en l’horari planejat i que, per tant, era incapaç de fer-ho. Tant era l’ànsia que tingués per dutxar-me; només podia fer-ho al meu lavabo. Res em treia més de polleguera que un canvi de plans.

Frustrada, vaig colpejar la porta i vaig tornar a l’habitació, on no em va quedar més remei que vestir-me a tota castanya.

Tant de bo en Jay rellisqués i caigués de cul.

Va exclamar la dolça germana.

La sala feia olor de menjar acabat de fer, però ja sabia que no era obra del pare. Quan feia bona olor, volia dir que la mare era per casa. Estava recolzada al marbre amb el maluc i parlava per telèfon. Per la roba que duia —que consistia en una camisa blanca i uns pantalons blau marins—, vaig deduir que estava a punt de marxar a treballar. Em vaig preguntar si ens portaria algun regal d’allà on fos que anés aquesta vegada.

La mare sempre s’ho manegava per estar divina mentre tocava cinquanta mil tecles, cosa que jo sempre havia volgut fer, però n’era totalment incapaç.

Havia preparat, per cert, esmorzar per a tothom. Tan bon punt vaig veure un plat d’ous remenats, el vaig agafar i me’l vaig endur a un racó de la barra, on el meu germà petit ja esmorzava, ignorant-nos a tots.

—Bon dia, marrec —vaig mormolar.

En Tyler —Ty per als amics, malgrat que ell ho odiés— va passar de mi i va continuar mirant la tauleta tàctil. El serrell castany li queia més avall de les celles, i encara duia els cabells del clatell aixafats pel coixí. El seu pijama tenia un estampat de quadrets escocesos com el d’un senyor gran. Estava tan enfeinat mirant la pantalla i engolint cereals que ni em va mirar.

La mare sí que va somriure a penes em va veure, fins i tot em va llançar un petó de bon dia. Va dir alguna cosa incomprensible al telèfon i, aleshores, se li va evaporar el somriure, sobretot perquè em va veure menjar a tota velocitat per marxar tan aviat com pogués.

—Un moment —va dir al mòbil sense deixar de mirar-me—. On vas amb tantes presses?

—Tinc lef povef —vaig explicar amb la boca mig plena.

—Ja sé on vas. El que vull dir és que no sortiràs d’aquí sense esmorzar.

—Ma-e! —vaig protestar, i per fi em vaig empassar la forquillada d’ous remenats—, ja faig tard per culpa d’en Jay!

—Res no és tan important per deixar de menjar. Seu i esmorza alguna cosa decent.

—No tinc temp…!

Va gesticular amb seriositat perquè m’assegués i, tot seguit, va tornar al mòbil. Li vaig fer una ganyota i, com a resposta, em va entaforar una pasta de crema a la mà; llavors, un altre gest, aquesta vegada perquè mengés. I ho vaig fer tan de pressa com vaig poder.

Esperava no ofegar-me; era l’únic que em faltava per fer tard.

Grans prioritats.

El pare va arribar en aquell moment a la cuina i, tot i que es va acostar a la mare per fer-li un petó, ella li va clavar un dit al front per aturar-lo. Estava molt ficada en la conversa i semblava un pèl mosca amb el seu interlocutor. El pare es va limitar a arronsar-se d’espatlles i a robar una torrada.

—Ja eftic a bund! —vaig cridar amb la boca plena—. Adeu!

Vaig córrer cap a la porta perquè la mare no s’ho pogués repensar; tot i això, vaig sentir l’últim crit del pare.

—Destrossa’ls a tots!

Però em vaig topar amb un obstacle just davant de la porta principal. I aquest obstacle era el meu germà petit, en Tyler, allà dret de braços plegats.

Estupefacta, vaig recular, mirant d’esbrinar com punyetes havia aconseguit plantar-se’m al davant amb tanta rapidesa.

—Atura’t —em va advertir—. No se t’oblida res?

—A mi?

—Doncs és clar, idiota.

—Escolta, no m’insul…!

—No se t’oblida res? —va repetir amb impaciència, com sempre que passava d’alguna de les seves preguntes.

—Què vols?, un petonet al front? Aparta’t d’una vegada, Tyler! Perdré el bus!

—Ha sortit fa dos minuts.

Vaig badar boca, suposo que per dir alguna cosa en defensa meva, i ben aviat em vaig adonar que era una pèrdua de temps. L’únic que em va sortir va ser indignació.

—I no em dius res?!

—Com vols que t’ho digui, si no em deixes parlar? El que se t’oblida són les meves espelmes aromàtiques, aquelles que em vas prometre que em compr… ei!

Vaig intentar reprimir un renec davant d’ell —perquè era un acuseta i segur que l’hi diria a la mare— i vaig arrencar a córrer novament cap a la cuina. Ella continuava al telèfon i el pare estava assegut a la barra, cruspint-se un croissant amb mantega i melmelada.

Tenia restes de les tres coses a les comissures dels llavis, però no semblava que l’hi preocupés gaire.

—Necessito anar en cotxe a les proves! —vaig cridar tan bon punt vaig entrar.

—Ara? —va preguntar la mare tapant el micròfon.

—Sí, és urgent!

—Ellie, ja et vaig dir que tinc un avió a les nou i m’hi porta en Daniel. No té temps d’acompanyar-te i tornar.

En Daniel era el nostre xofer, un tipus força simpàtic a qui el pare havia contractat feia uns anys. Solia acompanyar-nos allà on ens calgués anar, però el problema era que ell era un i nosaltres, cinc, i de vegades el necessitàvem tots alhora.

Ara era una d’aquelles vegades.

—I tu? —li vaig preguntar al pare—. Per favor?

Ell, que encara tenia tot de restes de menjar al voltant de la boca, em va observar, confós.

—Tinc una reunió d’aquí a deu minuts; no hi ha temps.

—Aleshores, ningú no m’ajudarà?

Van intercanviar una mirada, i només amb les seves expressions vaig deduir-ne la resposta.

—En Jay no compta —vaig aclarir—. Estic enfadada amb ell, o sigui que passo de demanar-li cap favor.

La mare va sospirar amb pesadesa. Qui fos qui li parlava per telèfon havia començat a cridar, però ella en passava.

—No pots perdonar-lo per una estona? —em va suggerir—. Que et porti a les proves com a mostra de pau i…

—He dit que no! —em vaig enfurrunyar—. Gràcies per res, eh? Ja em demanareu coses, ja.

No els vaig donar temps per respondre, perquè tenia una missió molt clara i em vaig afanyar a dur-la a terme. Vaig sortir al pati del darrere amb un cop de porta i vaig travessar el jardí, passant pel costat de la banyera d’hidromassatge, l’embarcador i la terrassa, i vaig anar a parar a la petita edificació que hi ha a tocar de casa nostra: la casa de convidats, que mai havia albergat convidats, perquè sempre hi habitava —cito textualment el pare— «un invasor».

El tiet Mike era la darrera esperança de la meva vida.

Ja de tot en diem esperança.

Si bé la seva caseta no era gaire gran, sí que era genial. El pati del darrere consistia en una barbacoa amb gandules i flamencs de plàstic mig corroïts pel fet d’estar a la intempèrie. El del davant no tenia tant de misteri: sempre hi havia el seu cotxe vermell aparcat.

Com que no era una persona gaire organitzada, ni tan sols vaig haver de trucar al timbre perquè m’obrís, perquè la porta ja estava entreoberta. Únicament tancava amb baldó quan feia coses que no volia que els altres veiessin.

A dins, només hi veies piles de roba, capses de menjar, plats sense rentar… A ell no semblava que el molestés viure en aquell caos. A mi, en canvi, m’agafaven atacs de nervis cada vegada que travessava el llindar de la porta.

El vaig trobar a la sala. S’havia deixat el televisor encès el dia abans. Tenia posat un canal d’aquells d’endevines i s’havia adormit. Vaig suposar que havia caigut al sofà en treure’s la roba, perquè continuava allà ajagut, de bocaterrosa i amb els pantalons a l’alçada dels genolls.

Em vaig escurar el coll de manera sorollosa, però l’únic moviment que vaig percebre va ser el d’una petita fura de pelatge marronet. Saltava entre la roba, i no es va aturar fins a arribar a la meva alçada.

Asseguda al cap del seu amo, em va observar amb el que hauria considerat un somriure…, si no fos una fura, és clar.

—Què hi ha, Benny? —vaig preguntar—. Et faria res que llancés un cubell d’aigua freda al teu pare?

El Benny devia entendre que es trobava en una posició perillosa, perquè es va afanyar a fer un saltiró cap a la seva salvació, que era l’altre sofà.

Vaig aprofitar per sacsejar l’espatlla al tiet.

—Ei, EI!

Va obrir un ull molt lentament, tot i que no va semblar que em mirés. Encara s’estava ubicant en l’espai-temps.

—Mmm…? —va remugar.

—Estàs despert?

—Ahà.

—Tinc un problema i necessito ajuda urgent.

—És un embaràs?

—Eh? És clar que no!

—Ah, aleshores serà fàcil.

Encara més lentament que en el procés d’obrir els ulls, es va anar incorporant. Va començar per les mans; llavors, els braços; després, l’esquena… A poc a poc, va acabar assegut en una posició mig decent. Llavors se’m va quedar mirant amb expressió endormiscada.

—Tenia un somni bonic, saps? —va protestar—. No sé de què anava, però sé que era bonic.

—Tinc les proves de bàsquet i comencen d’aquí a no res. Creus que m’hi podries portar en cotxe?

—I els teus pares?

—Han passat de mi. Si us plau, m’hi pots dur tu?

Va somriure i es va aixecar. De sobte, semblava encantat amb la idea. I en absolut adormit.

—Doncs i tant que sí! Per la meva neboda favorita, el que sigui.

Se li oblidava afegir que era l’única que tenia, però vaig preferir no mencionar-ho.

Mentre jo sospirava alleujada, es va ajupir per regirar entre les piles de roba. Va arreplegar una samarreta arrugadíssima, la va ensumar i, amb una ganyota de disgust, la va tornar a llençar a la pila. Després em va somriure amb posat innocent i va continuar buscant. Una segona samarreta va aterrar a sobre del pobre Benny, que se la va espolsar i va fugir en direcció contrària.

Instants més tard, el germà gran del pare s’havia decidit per una samarreta que semblava mig neta, i amb el Benny a l’espatlla em va mirar amb curiositat.

—On tens aquestes proves? —Mentre ho deia, es cordava el cinturó.

—Al poliesportiu que hi ha aquí a prop.

—Ah, sí, sí… I no hi ha bus?

—L’he perdut. És una llarga història.

Una història que m’hauria estalviat si m’hagués despertat un mica abans i no m’entestés a seguir escrupolosament el meu horari preestablert, d’altra banda.

El tiet Mike no em va jutjar. Es va limitar a somriure i a posar-se unes sabates.

—No et preocupis, jo t’hi porto.

—Gràcies, gràcies, gràcies!

Uns minuts més tard, érem tots dos al seu cotxe vermell. M’havia posat el cinturó de seguretat, però pel que semblava, a ell li resultava una mica més complicat. Sobretot, perquè ja havia fallat cinc vegades.

A la sisena, ja no estava tan segura del meu pla.

—Estàs bé? —li vaig preguntar—. Si no pots conduir…

—Estic genial! Ja veuràs com arribes a temps, no t’amoïnis.

I finalment, va aconseguir cordar-se el cinturó.

Ai, mareta del cel, empara’ns!

Jay

No acostumo a fer tard. Ho hauries de saber abans de començar amb tot això.

Si he d’arribar a alguna banda a les nou, em llevo a les vuit, sense presses, i em dutxo tan tranquil. Després em vesteixo, baixo a esmorzar i vaig allà on sigui que m’esperin. El temps dels altres és or i no m’agrada que el perdin per culpa meva.

El problema arriba quan tens una germana histèrica que, si no segueix les indicacions que ella mateixa es posa…, se li creua un cable i deixa de comportar-se com un ésser humà racional.

Suposo que per això no em vaig prendre gaire seriosament els seus crits, sinó que vaig acabar de dutxar-me, em vaig assecar amb calma, em vaig vestir i vaig baixar a esmorzar amb els altres. En Ty ja havia acabat, per la qual cosa vaig assumir que seria al pati del darrere amb les seves rutines de ioga. La mare i el pare, en canvi, sí que eren encara a la cuina.

Era una de les meves estances preferides de la casa. No només perquè es tractava de l’únic lloc on solíem reunir-nos tots, sinó també perquè l’olor de menjar acabat de fer em resultava totalment addictiva. Em recordava a casa, d’alguna manera. Sabia que seria el que més trobaria a faltar si algun dia en marxava, tot i que no semblava que aquest dia estigués a punt d’arribar; ni tan sols amb la universitat —l’excusa perfecta per independitzar-te a aquesta edat— m’havia animat a mudar-me. El centre estava tan a prop de casa que, honestament, no va valer la pena buscar cap residència.

La mare estava al costat d’un dels marbres, acomiadant-se d’algú per telèfon, i rosegava la poma que havia pelat i trossejat. Amb aquella camisa blanca planxada, els pantalons de línia blava, els cabells castanys recollits i el seu maquillatge minimalista, era la viva imatge de l’elegància. En veure’m, em va saludar somrient.

I llavors hi havia el pare, és clar. Em vaig asseure al seu costat i li vaig fer un gest perquè es netegés la boca de melmelada i mantega. Va rebufar i va decidir no fer-me cas. Encara duia el pijama, que consistia en uns pantalons de cotó i una camisa lliseta. Els seus cabells de color castany clar, com els dels meus germans, estaven absolutament fets un nyap.

—Bon dia —li vaig dir.

—Bon dia, robadutxes. Quan aprendràs que val més no molestar la teva germana?

—Mai t’has plantejat que potser ho faig expressament?

El pare va brandar el cap amb dramatisme.

—He criat un petit kamikaze.

—No soc un nen, tinc vint anys!

—D’acord, senyor adult, ja has sol·licitat la jubilació? Compte, que ara triguen molt a donar-la.

La mare, que havia estat escoltant tota la conversa, es va apartar una mica el mòbil de l’orella i ens va observar arrufant les celles. Especialment al pare.

—No anul·lis els seus sentiments —va exigir en veu baixa, com si per algun motiu jo no ho pogués sentir—. Si se sent adult, deixa-l’hi ser.

—«Si se sent»? —vaig repetir, amb sorna—. Això què vol dir? Tu tampoc no creus que ho sigui?

—Ai!, la trucada —va murmurar, i va tornar a la seva.

El pare va ocultar un somriure rere l’últim tros de torrada, mentre que jo em vaig limitar a sospirar i a ficar-me una pasta a la boca.

Sabia que ho deien de broma, però per a mi era un tema sensible. Després de deixar la universitat l’any anterior, no tenia gaire clar què fer amb la meva vida. Havia trobat una feina d’entrenador de futbol durant l’hivern, però a l’estiu tota la canalla se n’havia anat de vacances i m’havien deixat penjat. Ni tan sols els meus alumnes creien en mi. Des d’aleshores, no tenia res a fer.

Sabia que al pare i la mare no els feia res que continués vivint amb ells o que no aportés diners a casa, però hauria estat bé trobar alguna altra cosa amb què sentir-me més útil.

—Bé —va dir la mare, ja amb el mòbil a la butxaca—, em sembla que va sent hora de ser productiva. Algú ha vist en…? Ah, ets aquí.

En Daniel, el nostre xofer des de feia anys, esperava al llindar de la porta amb les claus del cotxe a la mà. Va somriure amb educació. Tenia l’habilitat secreta d’aparèixer sense que ningú no se n’adonés.

És un X-Men.

—Bon profit —ens va dir a nosaltres, i llavors es va tombar cap a ella—. Si vol arribar a l’hora, senyora Ross, ens n’hauríem d’anar com més aviat millor.

—Cada vegada que em dius «senyora Ross», em surt una arruga nova.

En Daniel es va ruboritzar una mica, però no va dir res. La mare va somriure i se’ns va acostar. Al pare, li va donar un copet al cap i li va assenyalar la boca; aleshores ell va arrufar les celles i va començar a netejar-se la mantega i la melmelada una altra vegada. Amb mi, en canvi, es va inclinar i em va deixar un petó a la coroneta.

—Truqueu-me si necessiteu qualsevol cosa —va dir—. I feu bondat, eh? Encarrega’t que els teus germans no facin parar boig el teu pobre pare, que té un guió per escriure.

L’al·ludit va assentir amb energia.

—Això, això. No em feu parar boig.

—Quan tornes? —vaig preguntar.

—Demà passat. No tindràs temps de trobar-me a faltar, ja ho veuràs. Ens veiem aviat, nois!

Vaig ser incapaç de respondre al seu gest. Bàsicament, perquè sí que tindria temps de trobar-la a faltar.

La mare era pintora. Tenia l’estudi just al costat de l’entrada, i de vegades organitzava visites perquè els experts hi donessin un cop d’ull. La meva àvia Mary l’havia ajudat durant molts anys, però s’havia jubilat feia un any, de manera que ara una altra persona li gestionava la carrera. Això era bo, perquè la nova estava especialitzada en relacions internacionals, de manera que la mare havia expandit els contactes més enllà del país. Amb tot, això que marxés tantes vegades…

La vaig contemplar mentre s’aturava a l’entrada, estrenyia en Ty en una abraçada —tot i que aquest se n’intentés escapolir— i s’acomiadava de tots amb un gest. Vaig forçar un somriure i, finalment, va marxar amb en Daniel.

M’agradaria dir que, als meus vint anys, ja havia superat que la mare s’absentés per feina…, però no era així. De vegades, desitjaria ser com l’Ellie o en Tyler, molt més independents que jo. No necessitaven cap familiar per tenir una mica de vida social. Jo, en canvi, sempre sentia que els únics al món que m’entenien eren els pares. I quan un d’ells faltava, em trobava perdut. Com una goteta més enmig del mar. Em feien sentir especial. Quan no hi eren, deixava de ser-ho.

Veig que estem profunds.

—Quins plans tens avui?

La pregunta del pare em va tornar a la realitat.

—Vaig dir a l’àvia que l’aniria a veure, i després he quedat amb la Beverly i els altres a la platja.

—Ah, sona divertit —va dir amb un somriure—. Per què no t’hi emportes en Tyler? Així li toca una mica l’aire.

Vaig contemplar el meu germà petit, que estava enfilat en un tamboret per treure el cap entre les cortines i veure què feien els nostres veïns.

—Mmm… Em sembla que ell s’ho passa bé a casa, papa.

—Massa bé. Et pots creure que l’altre dia li vaig proposar xerrar una mica i em va dir que, si volia parlar, fes ioga amb ell? En quin moment el meu fill es creu amb dret a donar-me ordres?

—En dona a tothom —vaig assegurar amb un mig somriure—. No t’ho agafis com una cosa personal.

Vaig acabar d’esmorzar amb ell, que aviat va haver d’anar a vestir-se. Jo em vaig quedar assegut al sofà amb el mòbil a la mà una bona estona, i no me’n vaig aixecar fins que no vaig sentir el pare dient al meu germà petit que anava amb ell, perquè no el volia deixar sol. No hi havia res que en Ty odiés més que el cine, i detestava acompanyar el pare a estrenes o similars, ja que, segons ell, era una pèrdua de temps. Tot i així, el pare hi continuava insistint, perquè, encara que no ho admetés, el preocupava que en Tyler fos incapaç de trobar entreteniment en gairebé res. Segurament volia que desenvolupés alguna afició més enllà del ioga, però cada vegada ho veia més difícil.

Van marxar una mica abans que jo, i vaig aprofitar per gaudir de la soledat que em brindava la casa buida. Vaig observar al meu voltant. Els quadres de la mare, els pòsters de pel·lícules del pare firmats pels seus respectius directors, les nostres fotos de la infància…, i em vaig preguntar què veurien els meus fills de mi quan fos gran.

Malgrat tot, no era el moment de pensar-hi. Vaig brandar el cap, vaig tornar a centrar-me i, després d’arreplegar les claus, vaig sortir de casa.

2

De proves i entrevistes

Ellie

Les accelerades i les frenades del tiet van fer que m’aferrés a l’agafador de la porta. M’agradaria dir que va ser una cosa dissimulada, però era una mica difícil comportar-se amb discreció en dos metres quadrats. Em vaig preguntar si allò de demanar-li ajuda havia estat una bona idea, i llavors em vaig adonar que, bona o dolenta, no havia tingut cap altra opció. Com a mínim, ell em donava un cop de mà.

No hi va haver morts tràgiques durant el trajecte, tan sols insults a d’altres conductors, però almenys això no ens posava en perill de mort per atropellament.

No subestimem el seu poder.

Tan bon punt va aturar el cotxe davant del poliesportiu, li vaig agrair efusivament que m’hi hagués portat i vaig baixar a tota velocitat.

—Molta merda! —vaig sentir que cridava.

Va fer que tot l’aparcament, per desgràcia meva, es tombés cap a nosaltres.

—I si has de fúmer un cop de peu a algú, apunta sempre als ous! —va afegir.

Quan vaig entrar a l’edifici, ja estava més vermella que l’uniforme.

Gràcies per tant, tiet Mike.

El meu estimat xofer s’havia equivocat a quatre desviaments diferents; per tant, vaig arribar molt més tard del previst. Vaig travessar el llindar de la porta del gimnàs cames ajudeu-me i em vaig quedar de pasta de moniato en veure que la resta de candidats ja havien tocat el dos.

Espera, les proves ja s’havien acabat? Merda!

Almenys els membres oficials continuaven jugant. El grup de cinc nois gegantins i xops de suor corrent al voltant de l’entrenador va ser, com a mínim, intimidant. L’únic que quedava de les samarretes de les proves —iguals que les meves— estava a terra, tocant a una de les banquetes: eren els números que els altres participants s’havien arrencat a mesura que els havien rebutjat.

Aquell seria el meu destí?, un paperet arrugat a terra?

Noia, que profunds que esteu avui.

El gimnàs no era tan gran perquè una acabada d’arribar passés desapercebuda. En travessar l’entrada et trobaves un passadís amb un vestidor i un despatx, i llavors arribaves a la porta dels jugadors. La sala principal estava composta de la pista i unes quantes banquetes en un costat; les grades, en el contrari, amb la seva entrada. No era d’allò més espectacular, però tampoc estava gens malament.

Com deia, tothom es va adonar que havia arribat. Em vaig aferrar una mica més a la meva bossa d’esport, tensa, quan vaig veure que els jugadors em passaven pel davant. Em miraven de reüll entre somriures burletes i cops de colze mal dissimulats.

—Ei, tu! —vaig sentir que cridava l’entrenador, i vaig fer un bot quan em vaig adonar que m’ho deia a mi—. Ens estem entrenant, fora d’aquí!

Però que no veia el meu uniforme de prova?

Però que no veus que les proves s’han acabat?

Ah, sí. És veritat.

Tot i que m’havia fet fora, vaig travessar el gimnàs trotant i vaig arribar a la seva altura. Era un senyor d’uns cinquanta anys, amb les patilles llargues i grises, papada i panxa abundants i una gorreta de beisbol posada —per què dimonis en portaria una d’aquestes per entrenar un equip de bàsquet?—; duia una llibreta a la mà. Per com em va mirar, vaig saber que no estaria gaire interessat en una conversa.

—Soc aquí per les proves —vaig dir sense alè.

Em va mirar de dalt a baix. Unes quantes vegades. I cada vegada arrufava més les celles. Finalment, va arribar a una sòlida i robusta conclusió:

—Ets una noia.

—Això diuen els meus pares, sí.

—El nostre equip és de nois!

—Però… és l’únic equip de la ciutat!

Mentre parlàvem, els nois havien deixat de donar voltes al gimnàs i se’ns congregaven al voltant. No em va caler mirar-los per saber que estaven escoltant amb curiositat.

—No podem jugar amb una noia —va opinar un d’ells.

I el que tenia al costat no va tardar a afegir-se-li:

—Farà que ens eliminin.

—Mira que baixa que és! No podria blocar ningú.

—A més, per què no forma el seu equip de noies?

—Això, per què ens ha de molestar aquí?

Vaja, que simpàtics que eren aquell parell.

A mi, el mètode del tiet Mike cada vegada em sembla més viable.

—Mira, noia, em sap molt greu —em va dir l’entrenador, encongint-se d’espatlles—, però no pod…

—Per començar —el vaig aturar, aixecant un ditet—, em dic Ellie.

Es va sentir un «Uuuhhh» general i burleta al meu voltant, però el vaig ignorar.

L’entrenador, per cert, va semblar de tot menys complagut.

—Molt bé, doncs, Ally.

—Ellie.

—Això. No podem fer excepcions. Les normes són les normes, i si les incomplim, podrien fer-nos fora de la federació.

Novament, els meus estimats companys van emetre sons de mico en zel per indicar que estaven d’acord amb ell.

—I on posa que una noia no hi pot participar?

—En el codi.

—Quin codi?

—El de bàsquet.

—On és?

—En… un lloc.

—Quin lloc?

—Busca’l a internet!

—Ho vaig fer la setmana passada i no hi posava res de tot això. De fet, hi deia que, en cas que en una ciutat només hi hagués un equip actiu, la federació podia fer excepcions puntuals. No li sembla que aquest és l’exemple perfecte d’una excepció puntual?

S’havia quedat sense arguments i això el va molestar molt. Em va observar amb la millor expressió de mandra amb què m’havien mirat en ma vida i va treure la llibreteta, fingint que llegia.

—Ui, no ets a la llista, o sigui que no pots fer la prova.

—Sí que hi soc! Soc la número 43!

—No hi ets, ho veus? Res.

—En realitat… —Un noi va treure el cap per sobre de la seva espatlla i va assenyalar el paper—. És just allà, entrenad…

—Silenci, Tad!

En Tad —un noi relativament baix en comparació amb els seus companys, de braços prims i ulls ametllats— va fer una passa enrere i es va assegurar de no tornar a badar boca.

—D’acord, ets a la llista —em va concedir l’home, molt seriós—, però no és tan fàcil com arribar i posar-te a exigir coses. Tenim proves. Proves molt dures que hauràs de superar.

—No era només jugar un u contra u? —va preguntar una altra veu, confosa.

Era la d’un noi força alt i corpulent, amb la pell de color de bronze i una generosa mata de cabells foscos.

—Oscar, no interrompis!

—Però…

—OSCAR!

—D’acord, d’acord!

—Tu! —L’entrenador em va assenyalar—. Vols participar a les proves? Doncs ja que has arribat tard, deixarem que voti l’equip. Si algú t’hi vol, et deixarem fer les proves. Si no, te’n vas a casa teva i ens deixes en pau.

No era just. Era evident que, com a mínim, dos d’ells ja m’odiaven! Vaig mirar de no fer cara de pomes agres, però no ho vaig aconseguir del tot.

Que malparit.

—Molt bé, nois —va anunciar, esbossant un somriure triomfal—. Si hi ha algú que vulgui que l’Ally faci la prova, si us plau, que aixequi la mà.

—O que calli per sempre —va xiuxiuejar el tal Oscar, i tot van ser rialletes.

Vaig mirar els que podien ser els meus companys. En Tad em va refusar la mirada i es va fregar les mans de manera poc ansiosa. L’Oscar mantenia un somriure pel seu propi acudit. Un noi de cabells castanys i mandíbula angulosa em tornava la mirada sense cap mena de compassió. Un altre de cabells rossos es reia de mi dissimuladament. I l’últim, un pèl-roig, tenia el cap inclinat i feia tota la pinta que m’estava analitzant.

Un moment.

Vaig revisar millor aquest últim. Alt, esvelt, pell pàl·lida, cabells pèl-rojos, pigues a la cara i ulls daurats. Merda. En Víctor. Encara jugava en aquest equip? Devia veure el moment exacte en què el vaig reconèixer, perquè ben lluny de somriure’m o donar-me ànims, va apartar la mirada i va passar de mi.

Aquest sí que era un malxinat.

Ei, no em robis els insults.

La darrera vegada que havia parlat amb ell, malgrat ser veïns, havia estat dos o tres anys enrere. Després d’una amistat de mil·lennis amb la seva germana Rebeca i la nostra amiga Livvie, cadascú havia emprès el seu camí per motius que tampoc calia recordar. El problema va ser que jo no vaig acceptar aquella separació i, per algun motiu estúpid, vaig pensar que seria bona idea declarar-li el meu amor en una carta plena de purpurina i petits cors.

Per una vegada a la vida en què em vaig posar romàntica… i em va sortir com el cul.

Bàsicament, vaig pensar que seria més bonic deixar-li allò a l’armariet que enviar-li un missatge de text —perquè dir-l’hi en persona quedava molt descartat—. El pla era que ho llegís i em contestés, de manera que imagina’t la meva sorpresa quan l’endemà va fer veure que no havia vist res. Em mirava de reüll als passadissos i a classe, però no em dirigia la paraula.

I aleshores, el molt porc ho va explicar als seus amics.

Les burles dels altres van durar poc perquè, al cap d’uns dies, vaig perdre la raó i a un d’ells li vaig ficar el cap a les escombraries. No em penedeixo d’aquesta part. De la bronca del pare i la mare… sí que me’n penedeixo una mica.

I això era l’últim que n’havia sabut. Ni tan sols estava al corrent que, més enllà de l’institut, hagués continuat en l’equip de bàsquet. Hi hauria alguna manera d’evitar-lo, passant tantes hores junts? Bé, si ell era el pol nord i jo, el sud, l’equip seria el continent que només trepitjaríem per donar-nos guerra. Ell seria el Joker i jo, el Batman. Ell, Darth Vader i jo, Luke Skywalker. Ell, l’Àlien i jo, la comandant Ripley. Ell, Voldemort i jo, Ha…

D’acord. Ja ho captem.

Em sap greu. Moltes hores veient pel·lícules.

—I doncs? —va insistir l’entrenador, tornant-me a la realitat—. Algú vol que l’Ally faci les proves?

Ningú no va aixecar la mà. Vaig mirar de reüll en Víctor. El ros se li havia acostat i li havia dit alguna cosa a l’orella. Va deixar anar una mena de rialleta maliciosa, però en Víctor no va reaccionar.

—Ningú? —L’entrenador va fer servir el to de sorpresa més exagerat que va trobar, cosa que va provocar més rialletes—. Quina llàstima, haurem de…!

Tothom va quedar parat. En Tad acabava d’alçar la mà. La cara se li va posar vermella de cop, però no va abaixar la mà que tan tímidament havia aixecat per ajudar-me. Estava tan sorpresa que ni tan sols jo vaig reaccionar immediatament.

—A mi em sembla simpàtica —va dir, com si els degués una explicació—. A més, els hem fet la prova a tots… És el més just, no?

—Bé, això és veritat —va opinar l’Oscar, que per fi havia tornat al nostre planeta—. Tots haurien de tenir la mateixa oportunitat.

—Doncs a mi no em sembla just —va opinar el guaperes de cabells castanys—. Què és això?, un club d’integració? És una noia! Com voleu que ens prenguin seriosament si es posa a córrer sense solta ni volta entre nosaltres?

—Jo no corro sense solta ni volta —vaig protestar, però ningú no em va fer gaire cas.

—Estic d’acord amb en Marco! —va exclamar el ros de seguida.

—Però tu has tingut mai opinió pròpia, Eddie? —va voler saber l’Oscar. El rosset es va enfurismar en qüestió de segons.

—Jo tinc molta opinió pròpia!

—No fotis!

—No som aquí per discutir la vostra opinió pròpia —els va recordar l’entrenador, perdent la paciència—, sinó perquè la noia faci la prova! A veure, qui serà l’espavilat que la vol fer amb ella?

En aquesta ocasió no hi va haver ni tan sols un moment de titubeig. Una mà es va alçar a l’instant. Vaig saber qui era fins i tot abans de tombar-me, resignada.

—Jo m’encarrego de la novata —va sentenciar en Víctor sense ni mirar-me.

Al cap de cinc minuts, tots dos ens trobàvem cara a cara al mig de la pista. Tot l’equip ens observava a uns metres de distància. Em vaig empassar la saliva. Havia jugat amb ell cinquanta mil vegades i sabia que era bo. I més alt. I més fort. El meu únic punt fort era la rapidesa, però en Víctor ho sabia, o sigui que no tenia gaire clar si podria utilitzar-lo al meu favor. Quina merda.

Vaig intentar buscar la mirada del meu examic, que continuava sense tornar-me-la. Em vaig preguntar per què es comportava com si no em conegués, i em va fer molta ràbia sentir-me com si hagués estat jo qui l’hagués cagat en el seu moment.

—El joc és senzill —va declarar l’entrenador, al costat nostre.

I vaig tornar a centrar-me en ell.

—L’Ally ha d’encistellar i en Víctor l’ha d’aturar —va afegir—. Hi ha cinc intents; així doncs, guanyarà qui aconsegueixi el seu objectiu tres vegades.

—Au va, entrenador. —Per la manera en què en Marco ho va dir, ja vaig saber que no seria res bo—. L’has vist? Hauràs de fer-l’hi més fàcil. I si la poses amb en Tad, que està més al seu nivell?

En Tad va abaixar el cap mentre en Marco i l’Eddie —el ros llargarut i pàl·lid— començaven a riure. Vaig estar temptada de protestar. De fet, vaig obrir la boca per fer-ho. Aleshores la veu d’en Víctor em va interrompre:

—No et queixis.

Em vaig tombar cap a ell. Per fi em mirava, i no vaig saber com sentir-me amb tot plegat. Vaig jugar amb la pilota entre els dits, una mica més nerviosa del que voldria admetre, i llavors vaig arrufar les celles.

—Em queixo del que em dona la gana.

—I no prefereixes un repte més fàcil?

La meva part poruga va dir que sí, però la meva part orgullosa, que era molt més gran, es va ofendre profundament.

—No necessito que m’ho posin més fàcil, ho captes? Puc amb tu i amb deu com tu.

En Víctor em va observar uns instants. Vaig pensar que miraria de canviar la meva manera de veure-ho, com havia fet durant tants anys quan jo em posava tossuda sobre algun tema en el qual no tenia raó. Però no. Tan sols es va arronsar d’espatlles.

—Cadascú es complica la vida com vol.

El xiulet de l’entrenador em va fer redreçar una mica més, espantada. M’assenyalava amb un somriure gandul.

—En Marco té raó, Ally. Per facilitar-te les coses, n’hi ha prou que encistellis una vegada. Tens tres intents. Què et sembla?

—Em sembla que em continuo dient «Ellie».

—Acceptes el repte o no? També et podem posar amb en Tad.

No vaig mirar en Víctor. M’hi negava. I encara em negava més que l’equip sencer em veiés abaixant el cap i acceptant un repte més fàcil.

—Ho faré amb en Víctor —vaig sentenciar, tossuda.

—Tu sabràs el que et convé. —L’entrenador va aplaudir una vegada—. Esteu preparats? No? Tant me fa. Endavant!

Va fer sonar el xiulet estrident una altra vegada, i l’Eddie, que estava assegut just al seu costat, es va llançar cap a una banda com si acabés d’explotar-li alguna cosa ben a la vora del cap.

Mentrestant, jo mirava fixament l’oponent, que esperava el meu primer moviment. Em va tornar la mirada, i tot i que jo esperava trobar un punt de burla als seus ulls, l’expressió continuava impassible.

Bé, quin és el pla?

Bona pregunta. No se m’acudia res més que evadir-lo al màxim possible i aprofitar qualsevol moment de distracció. Vaig provar una mica, movent-me a banda i banda, i de seguida em vaig adonar que estava molt més centrat que quan érem petits.

Mmm… Resultaria més difícil del que em pensava. Potser hauria d’haver acceptat jugar amb en Tad i…? No! M’hi negava. Si volia entrar a l’equip, jugaria amb companys molt pitjors que en Víctor. M’hi hauria d’acostumar.

Vaig temptejar una mica en posició defensiva, a la qual cosa els seus companys van començar a cridar que ens deixéssim de bajanades i anéssim per feina.

No em manegava bé sota pressió, de manera que vaig cedir als crits i, després d’intentar eludir en Víctor, li vaig passar pel costat botant la pilota. Ell no em va aturar, i vaig mirar de llançar a la cistella amb la màxima velocitat possible.

Fins i tot abans que la pilota s’alcés per sobre del meu cap, en Víctor va aparèixer del no-res i la va atrapar amb una mà. El soroll sord que va fer contra el seu palmell em va enfonsar una mica en la misèria.

D’acord. No seria gens fàcil.

Vaig sospirar i em vaig tornar a col·locar novament davant d’en Víctor, que em va tornar la pilota amb un rebot. La vaig agafar sense trencar el contacte visual. Novament, no hi havia ni rastre de burla en la seva mirada, només concentració.

Vaig flexionar una mica els genolls, vaig recolzar el pes a la planta dels peus i em vaig inclinar endavant. Ell va fer el mateix, però amb els braços una mica oberts per preparar-se contra el meu atac. El vaig mirar de dalt a baix, analitzant-li la posició i qualsevol punt dèbil que pogués trobar-hi. No en vaig veure cap.

El contrast entre tots dos era espectacular. Cabellera llarga i castanya contra cabells pèl-rojos i curtets; ulls marrons i entretancats amb fúria contra ulls daurats i calmats; cos fornit amb corbes força pronunciades contra cos esvelt i fibrós; estatura mitjana contra altura preocupant; pell bronzejada contra pell pàl·lida; marques d’antic acne contra pigues…

No ens assemblàvem gaire, no. Ni tan sols en la manera que teníem d’acceptar les derrotes. Per a en Víctor sempre havia estat fàcil, mentre que jo em desesperava. M’encantava guanyar. A ell tant li feia.

I malgrat tot, era allà, intentant impedir-m’ho.

Vaig fer veure que em llançava cap a la dreta, però em va blocar immediatament. El mateix va passar amb l’esquerra. Les vambes ens van grinyolar contra el terra del gimnàs, cosa que va esquinçar el silenci dens que regnava al nostre voltant. Ell seguia cadascun dels meus moviments amb la mirada, controlant-me i procurant no deixar-me ni un sol respir. I el pitjor era que ho estava aconseguint a la perfecció. No em podia moure sense sentir la seva presència enganxada a mi.

En un moment donat, vaig veure clar un llançament, però el seu braç es va interposar en el camí. Vaig intentar aturar-me abans de tocar-lo, tot i que va ser inútil, i vaig acabar xocant-hi. Vaig tenir la intenció d’almenys tirar-lo a terra, però en Víctor em va subjectar la cintura amb la mà i em va tornar a lloc sense ni tan sols parpellejar.

Novament en la meva posició, ja estava vermella i alterada. Encara podia sentir els seus dits a la meva cintura, i això em distreia molt. Per contra, la seva expressió era gairebé divertida. S’estava fument de mi?

—Això ha estat falta —vaig reclamar, fent botar la pilota.

—Digue-ho a l’àrbitre. Ah, no, que no n’hi ha cap.

—I l’entrenador què?

—No se’l veu gaire centrat, la veritat.

El vaig mirar de cua d’ull. S’estava traient una burilla amb cara de concentració, completament aliè a nosaltres.

I en Víctor, és clar, va aprofitar l’instant per colpejar la pilota i arrabassar-me-la de les mans.

Quan va començar a botar-la amb un mig somriure, tots els seus companys es van posar a aplaudir-lo entre rialles i crits. Jo només volia clavar-li la puntada de peu que m’havia suggerit el tiet Mike. Llàstima que llavors em farien fora de l’equip fins i tot abans d’entrar-hi.

—Dos intents fallits —em va recordar en Víctor—. Només te’n queda un.

—Dona’m la punyetera piloteta.

Me la va llançar i, per sort, la vaig atrapar i no vaig fer el ridícul. Mentre tornava a botar-la, tots dos ens vam tornar a col·locar en posició defensiva. Ell continuava amb aquell mig somriure als llavis que m’estava fent molta ràbia. Només l’hi volia esborrar.

Esborra-l’hi amb un petó.

Millor amb un cop de pilota.

És l’altra opció.

—Estàs jugant molt brut —li vaig dir sense perdre’l de vista. No cometria dues vegades el mateix error.

—Si vols entrar a l’equip, t’hauràs d’acostumar que es fumin de tu.

—Vull entrar-hi per jugar, no per estar amb vosaltres.

—Em trenques el cor.

Vaig fer una temptativa de passar-li pel costat i em va blocar novament.

—Si anem d’aquest pal —li vaig dir—, et podria clavar una puntada de peu i passar-te pel costat.

—Podries provar-ho, sí.

No semblava gaire preocupat.

Un altre intent de passar, un altre bloqueig.

—Per aquestes coses, sempre t’he trobat insuportable —vaig remugar.

La reacció va ser immediata. En Víctor va arquejar una cella.

—Insuportable?

—Sí.

—No semblava que pensessis el mateix a la cart…

—Calla!

—Això em semblava.

—No la vaig escriure jo. Va ser una broma. I te la vas creure.

—El que tu diguis, Ally.

—Saps perfectament que el meu nom és Ellie! —vaig etzibar, empipada.

—I tu saps perfectament que aquella carta no era cap broma. Em pensava que es tractava de dir mentides.

No volia continuar amb la conversa. Em vaig llançar cap a un costat sense pensar-m’ho i, per la cara de sorpresa que va fer, vaig saber que l’havia enxampat amb la guàrdia baixa.

I vaig aconseguir passar.

Fote’t, pastanaga!

Però em va tornar a blocar a penes dos segons després. Els crits del grup eren cada vegada més escandalosos; de seguida em vaig adonar que era perquè el partit s’havia posat interessant. Incansable, intentava passar en Víctor, movent-me d’una banda a l’altra mentre em blocava —ara amb expressió de concentració—. El vaig mirar als ulls unes quantes vegades i, tot i que em va tornar la mirada, em vaig convèncer que només em volia distreure i el vaig ignorar per complet.

Llavors em vaig col·locar per llançar a la cistella. En Víctor ja havia aparegut per detenir el llançament. Sort que, en l’últim moment, vaig aprofitar que ell ja estava en posició i li vaig passar pel costat, vaig apuntar i vaig llançar de veritat.

La pilota va passar pel cèrcol a la perfecció.

És clar que sííí!

Durant uns instants, l’únic que es va sentir al gimnàs va ser el so de la pilota rebotant contra el terra, cada vegada més seguit, fins que va rodolar cap a les grades, on tots els meus companys em miraven bocabadats. Fins i tot l’entrenador s’havia tret el dit del nas.

Va arribar un punt en què el silenci es va fer tan incòmode, que vaig voler dir alguna cosa, només per trencar-lo, però llavors algú em va interrompre. Vaig mirar en Víctor, sorpresa, quan em vaig adonar que s’havia posat a aplaudir lentament. De manera una mica forçada, els altres se li van unir i em van aplaudir també uns segons. Semblaven més desconcertats que contents. I mentre deixaven de fer-ho, en Marco se’m va acostar i em va allargar la mà.