Les llums de febrer (Mesos amb tu 4)

Joana Marcús

Fragmento

les_llums_de_febrer-2

1

El lavabo de la discòrdia

Ellie

No m’agrada fer tard. Ho hauries de saber abans de començar amb tot això.

Per això, quan em vaig despertar i vaig mirar el mòbil, vaig experimentar aquell petit moment de pànic que sents quan saps que estàs a punt de cagar-la molt. O millor dit…, quan estàs a punt d’arribar tard a l’únic dia de proves de l’equip de bàsquet de la teva ciutat.

Em vaig llevar tot d’una, presa del pànic, i vaig buscar frenèticament l’agenda del dia al mòbil. Mentrestant, corria cap a la porta, on vaig recollir l’uniforme de proves que havia hagut de comprar al club. Era tan lleig com poc útil.

Comencem positives, per variar.

I just quan em pensava que el matí no podia empitjorar, em vaig encastar contra la porta tancada del meu lavabo.

—No m’ho puc creure —vaig remugar—. Jay! JAY!

—Quèèè…?

—Que obris la porta!

Vaig deixar anar la roba per colpejar la porta, furiosa. Pel poc que sentia, el meu germà gran era sota el raig de la dutxa amb la música posada.

—JAAAY! —vaig insistir, cada vegada més enrabiada.

—Però deixa’m cinc minuts!

—Necessito dutxar-me ara mateix, no d’aquí a cinc minuts!

—Ellie, et juro que fer tard no suposa la fi del món.

—Que obris! ARA MATEIX!

No em va fer cas i, aterrida, vaig mirar al meu voltant. Necessitava suport i, tot i que la meva primera idea va ser la mare, l’opció més ràpida va ser el pare: sortia de l’habitació. Pel seu badall, vaig deduir que s’acabava de despertar. Merda. El pare al matí no funcionava a la mateixa freqüència que la resta del món.

—Papa! —vaig saltar amb la meva millor veu de bona nena—. Necessito ajuda!

Malgrat els meus disset anys, fer el ploricó de vegades encara em funcionava. Tot i això, com ja he dit, el pare no era una persona gaire matinera. L’únic que vaig aconseguir-ne va ser una cella arquejada.

—A veure… —va murmurar encara amb lleganyes als ulls—, i ara què passa?

—Digues al teu fill que surti del lavabo!

—A quin de tots dos?

—Al que és dins!

—Ah, és clar.

Es va fregar els ulls amb un puny i, amb les passetes més curtes i desesperants que havia vist en ma vida, es va plantar davant de la porta que jo acabava d’assaltar.

—Digue-li que surti! —vaig insistir, desesperada.

Va sospirar, com sempre que li tocava encarregar-se dels nostres conflictes.

—Jay? —va preguntar alhora que donava un copet a la porta, i en aquell mateix moment es va deixar de sentir l’aigua tamborinejant contra el meu plat de dutxa—. Estàs molestant la teva germana?

—Es molesta ella sola.

—Mentida! —vaig saltar.

—És una infeliç.

—MENTIDA! Soc molt feliç!

—Només m’estic dutxant!

—Al meu lavabo! Ell té el seu, papa!

—Era el que em queia més a prop!

—A veure, en aquesta casa hi ha lavabos de sobres —va exposar el pare, impacient. Tot just havia arribat i ja n’estava tip, de nosaltres—. Ellie, per què no vas a un altre lavabo i ho deixem córrer?

—Perquè les meves coses són aquí! Saps com se’m posen els cabells si no faig servir el…?

—Tant és! Suaràs i t’hauràs de tornar a dutxar.

—Però no és just! És ell qui…!

—Pensa en tooota l’estona que estàs perdent amb aquesta discussió. No és millor dutxar-te més tard, quan tornis?

I així, com si res, el pare havia matat la discussió. Em va donar un copet a l’espatlla i va marxar feliçment a esmorzar.

El que ell no entenia era que canviar-me de lavabo no entrava en l’horari planejat i que, per tant, era incapaç de fer-ho. Tant era l’ànsia que tingués per dutxar-me; només podia fer-ho al meu lavabo. Res em treia més de polleguera que un canvi de plans.

Frustrada, vaig colpejar la porta i vaig tornar a l’habitació, on no em va quedar més remei que vestir-me a tota castanya.

Tant de bo en Jay rellisqués i caigués de cul.

Va exclamar la dolça germana.

La sala feia olor de menjar acabat de fer, però ja sabia que no era obra del pare. Quan feia bona olor, volia dir que la mare era per casa. Estava recolzada al marbre amb el maluc i parlava per telèfon. Per la roba que duia —que consistia en una camisa blanca i uns pantalons blau marins—, vaig deduir que estava a punt de marxar a treballar. Em vaig preguntar si ens portaria algun regal d’allà on fos que anés aquesta vegada.

La mare sempre s’ho manegava per estar divina mentre tocava cinquanta mil tecles, cosa que jo sempre havia volgut fer, però n’era totalment incapaç.

Havia preparat, per cert, esmorzar per a tothom. Tan bon punt vaig veure un plat d’ous remenats, el vaig agafar i me’l vaig endur a un racó de la barra, on el meu germà petit ja esmorzava, ignorant-nos a tots.

—Bon dia, marrec —vaig mormolar.

En Tyler —Ty per als amics, malgrat que ell ho odiés— va passar de mi i va continuar mirant la tauleta tàctil. El serrell castany li queia més avall de les celles, i encara duia els cabells del clatell aixafats pel coixí. El seu pijama tenia un estampat de quadrets escocesos com el d’un senyor gran. Estava tan enfeinat mirant la pantalla i engolint cereals que ni em va mirar.

La mare sí que va somriure a penes em va veure, fins i tot em va llançar un petó de bon dia. Va dir alguna cosa incomprensible al telèfon i, aleshores, se li va evaporar el somriure, sobretot perquè em va veure menjar a tota velocitat per marxar tan aviat com pogués.

—Un moment —va dir al mòbil sense deixar de mirar-me—. On vas amb tantes presses?

—Tinc lef povef —vaig explicar amb la boca mig plena.

—Ja sé on vas. El que vull dir és que no sortiràs d’aquí sense esmorzar.

—Ma-e! —vaig protestar, i per fi em vaig empassar la forquillada d’ous remenats—, ja faig tard per culpa d’en Jay!

—Res no és tan important per deixar de menjar. Seu i esmorza alguna cosa decent.

—No tinc temp…!

Va gesticular amb seriositat perquè m’assegués i, tot seguit, va tornar al mòbil. Li vaig fer una ganyota i, com a resposta, em va entaforar una pasta de crema a la mà; llavors, un altre gest, aquesta vegada perquè mengés. I ho vaig fer tan de pressa com vaig poder.

Esperava no ofegar-me; era l’únic que em faltava per fer tard.

Grans prioritats.

El pare va arribar en aquell moment a la cuina i, tot i que es va acostar a la mare per fer-li un petó, ella li va clavar un dit al front per aturar-lo. Estava molt ficad

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos