La modista de Gràcia

Marc Font

Fragmento

modista-gracia-1

1

El cop a la porta va sonar autoritari. Un cop propi de qui vol ser atès amb diligència. La veïna esperava impacientment i mirava per la reixeta per veure si hi havia llum al pis.

Com a acte de tafaneria, ens vam creuar la mirada a menys d’un centímetre, i quan ja era obvi que el destí no podia canviar el curs dels esdeveniments, vaig obrir. Una senyora amb un barnús de cotó blanc i amb els ulls mig despintats demanava auxili. Si haguessin estat les quatre de la tarda, hauria pensat que li havien vingut unes ganes immesurables de relacionar-se. Eren, però, dos quarts de tres de la matinada d’un dijous d’abril.

Sobre aquell barnús blanc planaven unes taques de sang que dibuixaven una escena entre tètrica i sinistra. Quan la senyora va veure que els meus ulls miraven fixament aquell estampat, va tapar-se les taques discretament amb la màniga dreta intentant transmetre una situació de normalitat absoluta.

Jo seguia amb mig cap per fora de la porta massissa de fusta fent pressió amb el braç esquerre per intentar bloquejar qualsevol intenció d’aquella senyora de franquejar la porta de casa meva.

Feia vuit anys que vivia a la finca i era incapaç de recordar si havia coincidit mai amb ella. Si bé és cert que l’anar i venir de veïns era constant en aquell edifici, alguns sí que ens coneixíem i de vegades ens regalàvem pastissos.

—Soc la Loreto —va dir mig cridant i en to despòtic.

Me la vaig tornar a mirar detalladament. Ara ja estava segur que no l’havia vist mai: ni pujant ni baixant ni al supermercat on anem tots els veïns a comprar. Ens vam observar amb atenció durant una estona en silenci.

—Què li passa? —li vaig demanar mig curiós, mig espantat.

Ella estava intranquil·la i es movia encarcarada d’un cantó a l’altre.

—Qui ha picat a la porta? —va cridar el veí del meu replà des de dins del seu pis.

El temporitzador de l’escala va fer que el llum s’apagués en aquell precís instant, i ella, nerviosa però sorpresa pel crit, el va prémer instintivament al moment.

Sort, vaig pensar, perquè, a les fosques, allò s’hauria pogut convertir en una escena absolutament funesta.

—He picat jo —va respondre ella, novament en un to contundent i projectant la veu i el cos cap a la porta del veí.

L’esquena del barnús també era plena de taques de sang i quedava clar que n’hi havia hagut molta brollant d’algun altre lloc.

—Va tota tacada de sang —li vaig dir cridant en el mateix to que feia servir ella.

Va semblar, de cop, com si aquella constatació l’hagués espantada i es va recolzar amb la mà dreta al pom rodó de la barana.

—Disculpin —va dir fent un parell de passos endavant, i em va agafar la mà.

Vaig estar a punt de treure-me-la de sobre, però estava mig adormit i bastant superat per la situació. La senyora portava unes sabatilles de rus blau clar amb un llacet petit de seda que feien joc amb un repunt que marcava el contorn del barnús. La dona, davant la nostra inacció i inoperància, s’anava fent cada cop més petita i vulnerable.

—Necessito que pugin, necessito que pugin! —va repetir en el to propi d’algú que es troba en una situació extrema.

La Loreto va enfilar escales amunt a pas lent, balancejant-se d’un cantó a l’altre. Pujava els graons d’un en un i assegurava el pas repenjant-se amb la mà dreta a la barana.

Jo vaig fixar la mirada a la porta del veí de davant i vaig pensar que tant de bo hagués obert i hagués entrat a formar part d’aquella escena. Però no. La llum que es filtrava per sota de la porta va desaparèixer i va quedar clar que ni la veu ni el to d’aquella senyora l’havien commogut ni encuriosit prou, a aquell veí.

Em vaig afanyar a entrar a casa per agafar el joc de claus penjat a darrere la porta i tot seguit vaig sortir en silenci cap a l’escala.

A la dona li regalimava sang per les cames, que, a poc a poc, anava dibuixant un fil vermell i prim que s’escolava lentament pels graons.

El temporitzador inoportú d’aquella finca majestuosa construïda el 1903 per una família d’indians va decidir tornar a deixar l’escena a les fosques. La Loreto ja era al replà del primer i va córrer a prémer l’interruptor de la llum. Es va abocar pel forat de l’escala i clavant-me la mirada em va demanar si havia tancat la porta de casa meva.

Em vaig girar i, efectivament, estava tancada. Tot i que agraït, la pregunta em va semblar estranya en aquell moment, ja que la meva porta hauria d’haver estat l’última preocupació d’una senyora desesperada que gotejava sang.

La finca era preciosa, per dins i per fora. S’erigia a la principal artèria comercial del barri de Gràcia, amb sis plantes, comptant la principal i l’àtic, i quinze balcons acompanyats d’uns porticons de color verd fosc i sostinguts per capitells amb ornaments modernistes. A cada replà hi havia dos pisos, la majoria dels quals havien estat dividits en dos, per decisió de la família que regentava la finca, per fer-los més petits i poder llogar-los a un preu més econòmic. Antigament hi vivien famílies que disposaven de dos-cents metres quadrats amb un munt d’estances que segurament no feien servir. Eren àmplies i grans, presidides totes per portes de fusta de tres metres d’alt amb relleus simples però elegants.

La Loreto ja no era a l’escala. Tanmateix hi havia traces de sang als graons i alguna taca a la paret.

De sobte vaig sentir que s’obria una porta i vaig afanyar-me a veure de quin pis era. Estava entrant a casa seva. El seu pis era dels grans, dels que encara conservaven l’estructura original, dels que tenien un passadís enormement llarg en forma de «T», amb dues ales laterals, i incomptables habitacions.

Em vaig quedar parat al mig del replà, recolzant-me a la paret amb la mà, com qui espera pacientment ser convidat a entrar a un gran esdeveniment. Era pràcticament fosc, només es veien els tímids i inestables reflexos d’espelmes que semblava que eren la llum nocturna habitual d’aquell llarg pas­sadís.

—Senyora! —vaig cridar—. Senyora!

—Vingui —va contestar algú.

Hauria jurat que no era la seva veu, però no ho podia assegurar. El passadís era a les fosques, però es veien, ara sí, les espelmes que havia intuït lleugerament des del replà. Tenia una imatge inversemblant al davant: la senyora col·leccionava vestits de núvia. Tot el passadís era ple de vestits vells i empolsegats. Amb la poca llum que hi havia, es veien bruts, i molts tenien petits ecosistemes d’aranyes que hi havien teixit un doble folre. Estava totalment descol·locat. La Loreto no apareixia. A la ràdio sonava una melodia suau dels vuitanta que trencava aquell silenci angoixós i insuportable.

—Necessita res? —vaig cridar, intentant que entengués que la meva presència, si no era per ajudar-la, no tenia cap sentit.

Finalment va aparèixer al final del passadís amb un vel de núvia. Caminava directament cap a mi, envoltada a banda i banda de vestits majestuosos que anava tocant al seu pas. Em vaig quedar immòbil, vaig fer una petita passa enrere sense perdre de vista aquell espectacle esperpèntic i turmentós. Ella era cada vegada més a prop. Quan va arribar gairebé al meu davant, em va allargar les mans com si volgués que les hi agafés. Ho vaig fer, no sé per què. Va aixecar el cap i va fixar la mirada als meus ulls. Va relaxar la mandíbula, va somriure i em va dir:

—Oi que soc guapa?

2

La Paulina Safont i l’Enric Juncadella havien culminat aquella relació turmentada i sovint entrebancada per unes infidelitats públiques i notòries amb el naixement, l’any 1944, de la seva única i dissortada filla, la Loreto Juncadella i Safont. El pare, consagrat a la feina i absent gran part del temps, va deixar a la seva esposa la criança, l’amor i l’escalf de la seva filla. La Paulina, en canvi, estimava la família i professava un amor incommensurable, fidel i incondicional a qui formava part d’aquella llar, incloses les amigues desventurades amb qui conversava i cosia a les tardes.

A principis dels anys trenta, l’Enric va entrar a treballar a La Sedeta, un dels vapors més importants de la ciutat de Barcelona. Dins d’aquell món fabril hi havia diferents cate­gories amb les corresponents setmanades. El càrrec més ben pagat era el de filador, amb una retribució de cinquanta-dues pessetes a la setmana, seguit dels teixidors, que en rebien qua­ranta-vuit, i els oficials, que en cobraven quaranta-una. L’Enric va entrar-hi com a peó, però de seguida va passar a ser teixidor.

Pel que feia a les dones, es considerava que treballar a la fàbrica era un complement més que no pas una feina, i per tant s’assumia que el seu lloc real de feina era la llar. La Paulina, però, va començar fent de talladora i cobrant vint-i-una pessetes a la setmana. La feina era el seu motor social i econòmic; vivia per treballar braç a braç amb sis-cents treballadors més. Tot i que el caliu de la fàbrica, les amigues, les confessions, el safareig, els secrets i les mirades dels homes eren combustible per a ella i per a la seva colla d’amigues, la feina era molt dura i les setmanes de quaranta-vuit hores eren físicament i mentalment esgotadores.

L’alegria més gran que van tenir l’Enric i la Paulina a La Sedeta va ser quan, el 9 de maig de 1933, van esgarrapar un pessic de la loteria que jugaven tots els treballadors. No es van fer rics, però sí que van aconseguir fer un bon raconet de diners.

L’Enric havia començat a treballar a La Sedeta, salvat d’una precarietat econòmica important pel seu amic, ja difunt, Joan Masdeu. Ella hi va entrar de la mà del seu marit, que va guanyar-se la confiança i l’estima dels seus superiors per una feina feta amb escrupolosa responsabilitat. La Paulina no va haver de demostrar tant la seva vàlua, tot i que de seguida s’hi va fer lloc, gràcies a la seva tendresa i al compromís ferm d’acabar sempre la feina a l’hora. Tots dos encarnaven uns valors molt semblants que els van permetre començar a guanyar diners per construir el que les seves respectives famílies no els havien pogut donar mai.

Tot i la rutina que comportava la feina, es van anar acostumant als canvis de les diferents dècades. Van viure uns anys de guerra, bombardejos, sirenes i molta crueltat. Va ser una època que especialment ella recordava amb molt de patiment i virulència.

Tots dos van aprendre a tramar teixits i peces. Les necessitats d’una guerra es projectaven en totes les cadenes de producció de les fàbriques del país, i la Paulina, tot i que sempre a contracor i amb pena, es va especialitzar en els teixits dels paracaigudistes militars. Ell li deia que es guardés la moral a la butxaca i que per fer diners tant era confeccionar materials per a vestits de guerra com per a vestits de núvia. En efecte, tenia raó, però ella no tenia una moral tan distesa.

La postguerra tampoc no va ser fàcil, però a la dècada dels cinquanta van arribar millores laborals que van permetre no haver de treballar una infinitat d’hores. Ara les jornades eren de vuit hores i per fi podrien tenir una mica de vida fora de La Sedeta.

El sindicalisme i les vagues mai no els havien acabat de fer el pes, els veien com una traïció a la fàbrica, als encarregats, als majordoms i als propietaris que els tenien tan ben considerats. Quan hi havia vagues convocades, sempre els sorgia el mateix contratemps: emmalaltien alhora.

Les lluites van aconseguir privilegis i millores que repercutien tant en els esquirols com en els que no ho eren. Ells ho sabien, però no volien que la senyora Vidal, propietària de La Sedeta, se sentís traïda. La Paulina estava convençuda que la senyora Maria els distingia entre tota la multitud de treballadors. L’Enric se’n reia i sempre que en parlaven li deia que la senyora de la fàbrica segur que tenia altres coses al cap que no pas observar com de seriosament la Paulina es prenia la filatura. Ella feia que no amb el cap i sempre li contestava que els propietaris tenen molts ulls i que ho acabaven sabent tot.

La Loreto va arribar en el moment menys esperat. El doctor Dalmau els va confirmar que venia de camí. L’home, que coneixia bé el matrimoni, estava segur que la Paulina seria una bona mare i que sabria, amb la tendresa que la caracteritzava, protegir aquella filla de les brutalitats de la postguerra barcelonina. Ella, seguint escrupolosament les ordres del seu marit, va plegar de la fàbrica tan bon punt el doctor els va confirmar la notícia. Es va convertir en una filadora domèstica i el sou d’ell era el que sustentava aquella llar.

Vivien al carrer Santa Àgata, en un pis petit com un cop de puny i immersos en unes tristes condicions de salubritat. No era ni la primera ni la segona vegada que, especialment l’Enric, arribava a treballar brut com una guilla. La seva dedicació i la gran responsabilitat compensaven les olors que incomodaven a qui li tocava treballar al seu costat. L’encarregat, mitjançant els informadors que es desvivien per escalfar-li l’orella, se n’acabava assabentant i comunicava les turbulències familiars dels seus treballadors als estaments fabrils superiors.

Al torn de matí, tothom sabia que la Paulina esperava una filla i, després de dies d’absència tant d’ell com d’ella, va arribar la notícia que un foc virulent i despietat havia fulminat aquella caixa de llumins que havia de donar refugi a la seva criatura. El pis de Santa Àgata va quedar brutalment calcinat, a conseqüència del braser d’uns veïns imprudents i eixelebrats, i va deixar al carrer una família arrasada, palesament i sense matisos, pel foc. Els diaris de la ciutat van documentar i publicar la llarga columna de fum que s’erigia en ple barri de Gràcia i les flamarades que engolien cruelment la finca.

La Maria Vidal, amant i coneixedora de totes les males llengües de la fàbrica, en assabentar-se’n, i conscient de l’admiració que suscitaria la seva decisió, va oferir a la família Juncadella-Safont un habitatge al carrer Gran de Gràcia. Era un pis buit i majestuós propietat de la família. Qualsevol opció era preferible abans de quedar-se al carrer i, astorats per l’opulència d’aquell enorme pis, van instal·lar-s’hi i van expressar un agraïment immens a qui els havia salvat la vida. S’hi van establir, d’entrada, temporalment. L’objectiu era que la seva filla, la Loreto Juncadella i Safont, nasqués aquell mateix juny de l’any 1944 sota un sostre que la protegís de les inclemències i les ferocitats del moment.

Moltes fàbriques van anar perdent força al llarg de la postguerra per la competència que hi havia sobretot fora d’Espanya. Durant els anys setanta, Barcelona va començar a fer fora les grans fàbriques tèxtils del seu terme municipal a causa dels greus problemes de trànsit i de contaminació ambiental que provocaven. Ja aleshores, la demanda de sòl per construir habitatge va ser un dels altres motius rellevants. La Sedeta no en va ser cap excepció. La demanda de nous teixits i el protagonisme creixent de les modes van provocar un cicle de producció cada cop més curt. Moltes fàbriques tampoc no disposaven d’una estructura que els permetés adaptar-se a aquesta nova realitat.

L’any 1975 La Sedeta va tancar portes definitivament i es van donar per acabats tots aquells anys de vida de fàbrica, de sirenes i de soroll de telers.

3

—Sí. Li queda molt bé —vaig dir reforçant conscientment aquella situació grotesca.

Vaig pensar que, arribats en aquell punt, era millor no voler canviar el curs natural dels esdeveniments. Ella em va tibar cap a dins de casa.

—Necessita res? —vaig tornar a demanar-li perquè em digués de què es tractava i acabar ràpidament amb aquell moment esperpèntic.

Em tenia agafat per la mà dreta. Tenia poc marge de ma­niobra si no volia deixar anar la mà i desestabilitzar aquell moment d’equilibri. Es va acostar a la porta i vaig veure clarament que la volia tancar amb pany i clau.

—No tanqui —li vaig mig suplicar, mig ordenar—. Si tanca, agafo i me’n vaig.

Em vaig adonar que acatava fàcilment les ordres; només calia apujar el to de veu i mostrar contundència verbal. La porta va quedar ajustada i vaig fer un últim intent.

—Necessita alguna cosa?

Es va girar i, sense afluixar la mà, em va portar passadís endins. Exercia la força exacta perquè jo em deixés portar sense sentir-me ni violentat ni arrossegat.

Hi havia vestits de núvia a totes dues bandes. Eren espectaculars. Vells i una mica esgrogueïts, però preciosos.

Vam arribar fins al final del passadís, on començava una gran sala rectangular amb dos finestrals que donaven al carrer Gran de Gràcia. Tot era fosc i la sala s’il·luminava tènuement pels fils de llum que entraven provinents dels fanals del carrer.

Em va començar a agafar una mena de por. Aquella part del pis, però, era idèntica al meu i això em donava una falsa tranquil·litat.

En aquell moment hauria desitjat que hi hagués més llum per veure el color de les butaques o la distribució real de la sala. Era conscient que tenia els ulls esbatanats mentre mirava d’un cantó a l’altre, intentant veure i retenir com era i què hi havia al seu interior. Aixecava el cap i em posava de puntetes per salvar l’espai que aquella dona em tapava. La penombra, però, ho feia impossible.

De cop vaig recuperar el posat inicial, ja que ella es va girar ben bé al punt d’entrar a la sala i per fi em va deixar anar la mà. Es

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos