PRÓLEG

Manchester dorm als seus peus, conquerida.

El Pep passeja per l’ampli àtic des del qual es domina tota l’urbs i contempla absort la ciutat, com tantes nits des de fa set anys. Amb una copa de vi negre a la mà, va i ve per la gran sala. Mira els llums que il·luminen Deansgate, l’artèria principal de la ciutat, però la seva ment és molt lluny, als camps de futbol. Pensa com donar nous usos a vells conceptes, com afrontar els reptes que s’acosten en els partits imminents, com continuar avançant i progressant. La llum d’una espelma tenyeix de blau l’enorme vidriera de l’àtic, on es reflecteix la seva imatge solitària.

Aquest llibre retrata sense filtres tots els rostres de Guardiola, totes les arestes del seu caràcter.

L’artesà minuciós i detallista, religiosament lliurat a la recerca de la perfecció.

El guanyador en sèrie, competidor feroç, sempre lluitant per tots els títols, per menors que semblin.

L’innovador perpetu, aferrat amb idèntica força a les seves idees que als seus dubtes, a la caça del petit matís que canviarà un partit.

El director d’orquestra de caràcter iracund o bonàs, tan capaç d’aixecar un mur davant dels seus jugadors com de construir un pont cap a ells.

El tàctic genial que troba solucions en la foscor i il·lumina el camí dels seus jugadors per terrenys que ningú no ha transitat.

El Sísif entestat a coronar el cim més alt, fins i tot sabent que el destí li augura una caiguda segura.

El treballador obsessiu, esgotador per a tothom, convençut que tan sols amb més feina podrà compensar la manca de talent innat.

El líder carismàtic a qui els seus homes escolten embadalits i delectats perquè els ha demostrat mil cops que el seu és el camí de l’èxit.

L’irritable, l’iracund, el bondadós, l’apesarat, el dubitatiu, l’irònic, l’histriònic, l’estoic, l’eufòric, l’apassionat, el cerebral i, en els últims temps, també el tranquil. Tots els Guardiola que hi ha en el Pep.

La seva tercera etapa com a entrenador s’encamina cap al final. El 2016 el projecte blau celeste era pura incògnita i un desafiament colossal. Tenia davant seu un llenç en blanc sobre el qual bolcar tot el que havia après i tot el que encara li quedava per aprendre. Comptava amb els tres grans estímuls que aguditzen la creativitat: llibertat, pressió i risc. Set anys i catorze títols més tard, ja podem afirmar que a Manchester ha culminat la seva millor obra, la més costosa, difícil, complexa i esgotadora, però també la més fecunda en innovacions, la més transgressora en comportaments i la més fèrtil en paradoxes. Al City ha experimentat calamitats i turments, ha viscut remuntades èpiques, golejades sorprenents i actuacions sensacionals. Les seves set temporades han estat com la vida mateixa:

—No són els títols. És el sentiment que provoques en la gent. La transcendència consisteix en el sentiment que generes. El que importa és l’emoció que provoques!

Amb aquest llibre tanco la trilogia sobre l’entrenador català. El primer, Herr Pep (2014), va ser la crònica de la temporada del seu debut al Bayern, escrita des de l’interior del vestidor gràcies a què el Pep em va obrir unes portes que ha mantingut obertes des de llavors. El segon, La metamorfosi (2016), va narrar els dos anys següents a Múnic i es va centrar específicament en els grans canvis que Alemanya va generar en ell, i en com aquesta transformació podia materialitzar-se en el projecte que assumia a Manchester. Aquest tercer llibre descriu la manera en què va aconseguir conquerir el difícil territori anglès, un escenari hostil i aspre, imposant la seva ideologia de joc.

L’extensió, format i profunditat de cadascun dels set capítols és diferent, a imatge dels canvis que el mateix Guardiola —o potser la vida mateixa— ha aplicat any rere any. Vaig anar escrivint a mesura que succeïen els fets, en temps real, per la qual cosa al llibre queden reflectides les sensacions, els pronòstics o les previ­sions que vaig fer o que van fer a cada moment concret, sense revisions a posteriori.

Han estat set anys d’emocions a flor de pell, emocions que no ha pogut ni volgut ocultar i que continuaran. Manchester ha humanitzat el Pep en tots els sentits. La cautela dels primers mesos i les dures derrotes; l’enfonsament per la pèssima primera temporada; el pànic en els moments del tràgic atemptat del 2017; l’energia inesgotable en la seva perpètua caça de l’èxit; l’entusiasme en les victòries; el dolor per la reaparició, a cada gran derrota, de velles ferides; l’obsessió per la perfecció; l’obstinació inesgotable per escalar la muntanya una vegada i una altra; la culminació de la triple corona que festeja fumant-se un cigar a l’avinguda principal de Manchester, sota una pluja que no sembla mullar-lo…

Aquest és el retrat d’una coronació, la història d’una muntanya russa d’emocions.

Nits d’agonia, dies de glòria. Déu salvi el Pep.

MP

TEMPORADA 1

2016-2017

De debò vols ser entrenador?

ESCENA 1

«Recorda el seu nom: Phil Foden»

Manchester, 12 d’octubre de 2016

El Pep i la Cris surten a passejar per Deansgate sense que ningú hi pari la més mínima atenció. Ell ni tan sols no duu el cap cobert per passar desapercebut. Tots dos van amb abric negre i ningú no repara en ells. Només són una parella que passeja abraçada mentre busca un restaurant on brindar per la felicitat en un «sopar d’enamorats». Fins que ens trobem; nosaltres també busquem un lloc idoni per sopar. És la primera de les visites que faré a Manchester, sempre d’incògnit, ateses algunes experiències viscudes a Múnic.

La Loles i jo coincidim amb el Pep i la Cris per casualitat. Gairebé com passa a les pel·lícules, les dues parelles mirem des del carrer l’interior d’un restaurant de Deansgate, quan tot d’una ens adonem que tornem a estar junts, com tants cops als sopars de Múnic. Quatre petons i el Pep es deixa anar de seguida, sense dilació.

—Contra el Tottenham no vaig ser capaç de trobar com arreglar el que ens van fer. Hi vaig donar moltes voltes però no vaig poder. Per això vaig anul·lar el viatge a Múnic, a l’Oktoberfest, per pensar solucions. I aquests deu dies amb els jugadors a les seleccions nacio­nals m’han anat molt bé per reflexionar sobre el que hem estat fent bé i malament. Hem de tornar als fonaments: hem de controlar el joc. Hem de posar quatre homes al mig del camp i fer moure el rival amb la pilota.

Després d’aquesta primera declaració d’intencions, que la Cristina acull amb aquella mirada especial que sembla intuir que «s’ha acabat el sopar d’enamorats; toca sopar de futbol», el Pep comenta que hi ha massa gent passejant per Deansgate, la principal artèria comercial de Manchester, i que serà millor buscar un lloc més tranquil, un carreró petit on pugui explicar amb detall el que pretén fer a partir d’ara. És a Brazennose Street, al costat de l’estàtua d’Abraham Lincoln, on troba el lloc adequat per dibuixar a l’aire tot el que espera de la seva nova proposta, els moviments que desitja per a cada jugador, com han d’ocupar el mig del camp i, al mateix temps, desorganitzar l’equip contrari.

—He decidit jugar contra l’Everton amb el 3-4-3. Com un 3-2-2-3, com una WM. Quatre al mig del camp. Ho hem assajat sense els bons perquè estan amb les seleccions. Ho hem treballat només amb els xavals del filial. Demà ho provarem amb els grans. Farem un onze contra onze i dissabte sortirem amb el 3-4-3, a veure com va. L’objectiu és controlar el joc i tornar als bàsics: fer moure el contrari amb passades i més passades.

Fa fred i la Cristina i la Loles reclamen anar a sopar. El Pep proposa un restaurant xinès que hi ha a prop, el Wings, però quan enfilem cap allà de sobte m’agafa el braç, com si hagués recordat alguna cosa important, i comença a parlar entusiasmat, gairebé cridant.

—Escolta això. Em parlen molt de Jadon Sancho i Brahim Díaz. I sí, són molt bons. Boníssims. M’encanten. Però recorda aquest altre nom: Phil Foden. Recorda el nom de Foden. No t’enganyo, és brutal. Jugarà amb mi i serà molt aviat. De fet, si el partit de la Copa de la Lliga no fos contra el Manchester United, el faria debutar ja. És un jugador anglès, molt anglès, esquerrà, blanquet de pell, prim com una canya, amb les cames arquejades, però que protegeix molt bé la pilota i té una gran visió de joc. Foden, recorda aquest nom. Serà bestial.

El sopar a Wings és deliciós.

ESCENA 2

El millor equip de la Premier League

Manchester, 15 d’octubre de 2016

Ronald Koeman fa ensopegar el 3-2-2-3 del Pep.

Com passarà tants i tants cop d’ara endavant, el domini del City al camp és aclaparador, però el marcador final no reflecteix aquesta superioritat en el joc. La prodigiosa actuació del porter Maarten Stekelenburg ho evita.

El Pep disposa l’equip en 3-2-2-3, tal com tenia previst, tot i que dos dels titulars (Stones i Sané) no van poder participar en l’entrenament de dijous per problemes amb els vols de tornada dels partits de seleccions i, doncs, només van poder provar el nou mòdul de joc en la sessió de divendres. Malgrat el poc assaig, l’entrenador té pocs dubtes sobre la distribució dels seus homes. Bravo s’alinea com a porter; Otamendi, Stones i Clichy com a defenses; el rombe de migcampistes el componen Fernandinho, De Bruyne, Gündogan i David Silva; els extrems a cama canviada són Sané i Sterling, mentre que la punta és per a Iheanacho. A la pissarra és un 3-2-2-3 que aparenta ser com la WM de Herbert Chapman (1925) i sobre la gespa és un 3-4-3 d’inspiració cruyffista.

Al Pep el preocupen els símptomes mostrats per l’equip en els darrers partits. No tan sols la derrota contra el Tottenham, la primera patida en aquesta nova etapa, sinó també el descontrol viscut a Glasgow, en partit de Champions, contra el Celtic (3-3). El que més ràbia li fa en un partit és que el seu equip no controli el joc, i això és el que va passar els darrers cent vuitanta minuts disputats, per això ha canviat de sistema dels 4-3-3 canònic amb què va començar la temporada a aquest 3-4-3 amb què pretén «controlar el joc». Quatre migcampistes i a moure la pilota per desordenar el rival.

El propòsit es compleix àmpliament. Davant la mirada atenta de Sir Alex Ferguson, el City fa sis-centes seixanta-una passades davant de les dues-centes cinquanta-cinc de l’Everton, toca la pilota el doble de vegades que el seu oponent (vuit-centes setanta-vuit per quatre-centes setanta-vuit), remata dinou cops per tan sols tres dels visitants, fa tretze serveis de córner per un dels rivals i té la possessió de la pilota durant gairebé el 73 % del partit. Koeman, que va conèixer bé Cruyff i va ser company del Pep molts anys al Barcelona, sap que el seu equip patirà a l’Etihad Stadium i l’organitza en diverses capes defensives amb les quals mirar d’entorpir els avanços locals. A cada atac del City hi ha sempre vuit jugadors de l’Everton protegint el seu porter, cosa que al final es tradueix en quaranta-nou pilotes repel·lides pels visitants des de la seva àrea per allunyar el perill.

Malgrat aquestes mesures de protecció, l’equip del Pep controla el joc amb fluïdesa, construeix bones accions d’atac i disposa d’unes quantes ocasions de gol clares que salva el porter Stekelenburg. El joc no només és fluït, harmònic i ofensiu, sinó que enfervoreix els aficionats, que gaudeixen amb l’exhibició. Però la superioritat no es tradueix en gol, ni tan sols quan al minut 43 De Bruyne disposa d’un penal a favor, comès per Jagielka sobre Silva. El belga fa un xut potent a mitja altura, a l’esquerra del porter, però Stekelenburg aconsegueix rebutjar-lo amb les dues mans gràcies a una estirada esplèndida.

Quan més a prop sembla el gol local, arriba el gol visitant. Succeeix, com assenyala el Pep tantes vegades, per una mala vigilància dels allunyats. El City estreny la sortida de l’Everton i fins i tot Otamendi s’avança per pressionar Lukaku a prop de l’àrea visitant, però el davanter belga s’escapa del marcatge i corre endavant. La pilota vola ràpid cap al mig del camp, on Stones prova de tallar, sense èxit, la devolució de Bolasie a Lukaku, que es queda a camp obert per córrer davant del fràgil Clichy. Agafats a contrapeu, Otamendi i Fernandinho tornen a tota velocitat però no aconsegueixen impedir que Lukaku creui la pilota davant de Claudio Bravo. Aquesta acció es repetirà molts cops al llarg de la temporada i, tot i que en menor mesura, també en les posteriors. La gestió dels allunyats quan el City domina l’àrea rival costarà molt de temps i molts de gols dolorosos. Només a partir del 2020, quan Rúben Dias i Rodrigo Hernández s’hagin instal·lat a l’equip, aquesta mancança es manifestarà més esporàdicament, tot i que mai no s’arribarà a evitar del tot el contraatac d’un bon equip rival.

Després del cop rebut, l’equip del Pep continua lluitant per buscar l’empat. Tot just cinc minuts després, Jagielka fa un altre penal, aquest cop sobre Agüero, que s’encarrega de llançar-lo. Ho fa exactament igual que KDB, al mateix lloc, amb la mateixa potència i a la mateixa altura. Stekelenburg respon igual, estirant-se amb tota la seva alçada (fa 1,97) i rebutjant de nou amb les dues mans. El porter neerlandès continuarà la seva exhibició aturant més rematades perilloses, en especial una de KDB des de fora de l’àrea que s’acaba estavellant al pal de la porteria, però no podrà evitar el cop de cap a boca de canó de Nolito que significarà l’empat definitiu.

L’Everton celebra com un gran triomf el punt que ha arrencat a l’Etihad, mentre que el City reacciona davant l’empat com si es tractés d’un gran fracàs. El Pep queda abatut: ja són tres els partits seguits que no guanyen i, a més, quatre dies després visita el Camp Nou en partit de Champions contra el Barcelona de Messi. La seva proposta 3-4-3 ha demostrat ser brillant, harmònica i capaç de controlar el joc, però no eficaç i, com passa sempre en futbol, els resultats són els qui decideixen si un sistema de joc és apropiat o no. De camí als vestidors, Dome Torrent desitja sort a Koeman per a la resta de la temporada, i l’entrenador de l’Everton respon entre riures: «Avui hem tingut tota la sort de l’any. Dubto que ens quedin més dosis de sort…».

Koeman és rotund en la seva anàlisi del partit: «El City és el millor equip contra el qual he jugat en la meva carrera d’entrenador. Quan he vist que sortien amb tres defenses he dit al vestidor que jugaríem amb tres puntes per mirar de caçar les segones pilotes, però els primers vint minuts no n’hem tocat ni una. El joc del City ha estat brillant: high pressing, high tempo. Però la meva defensa ha estat heroica i el nostre porter ha fet el millor partit de la seva vida. El City és el millor equip de la Premier League: si mires com ataquen, com es mouen, com controlen el mig del camp, com recuperen la pilota… I ho han fet des del minut 1 fins al 95, sense parar. Ha estat increïble. És futbol europeu del més alt nivell. No serà fàcil, però jugant així poden guanyar fins i tot el Barça. Ho repetiré perquè li quedi clar a tothom: el City és el millor equip contra el qual he jugat en tota la meva carrera d’entrenador».

A la sortida de l’estadi li transmeto al Pep les paraules de Koeman i reacciona amb eufòria:

—Això ha dit??? Hosti, que maco que és el Ronald. Aquesta és la millor recompensa de totes. Ni trofeus, ni títols. El millor que hi ha és que t’admiri la gent que t’estimes.

L’endemà al matí, el cos tècnic debat extensament abans de l’entrenament de recuperació. Ja preparen el partit de Champions contra el Barcelona. No hi haurà 3-4-3 perquè a l’ambient es respira que els jugadors no s’han sentir còmodes, tot i que el joc davant de l’Everton ha estat brillant.

Domènec Torrent fa la primera proposta:

—Al Camp Nou hem de tenir sempre un home més en defensa. No podem anar amb línia de tres perquè ens mataran. Hem de ser un més, o sigui, quatre, perquè segur que ells atacaran amb tres.

El Pep és encara més rotund:

—Hem de tenir un home més en defensa i també un home més al mig del camp. Només així podrem intentar que la pilota sigui nostra. Si no, impossible. Ells tindran a dalt «la bèstia». A veure com l’aturem…

Queda acordat el plantejament per al partit de retorn de Guardiola a l’estadi on va obtenir els seus grans èxits: quatre en defensa i guanyar la superioritat al mig del camp. Frenar Messi ja serà un altre tema.

L’entrenament dominical —al qual assisteix amb molt d’interès un bon amic del Pep, l’alemany Michael Reschke, cap de caçatalents del Bayern— es limita a uns jocs de posició dels suplents, així que aprofito per regalar un exemplar del meu llibre La metamorfosi, acabat de publicar, a dos membres del cos tècnic a qui encara no coneixia: Xabier Mancisidor, l’entrenador de porters, un basc seriós i rigorós; i Mikel Arteta, aspirant a futur gran entrenador, que ha penjat les botes com a jugador i de seguida ha començat a exercir d’ajudant del Pep. M’interessa saber quina percepció té Arteta de la impressionant ciutat esportiva del City perquè la seva opinió revelarà sense embuts la filosofia que el conduirà a l’elit dels tècnics mundials d’aquí uns anys:

—Són unes instal·lacions bestials, però cal omplir-les de substància, i això ho fan les persones. Els clubs són les persones.

A Manchester llueix el sol i això em permet fer una agradable passejada pels camps d’entrenament amb Manel Estiarte, durant la qual parlem del cos tècnic.

—Estem molt contents. Dome Torrent és esplèndid, Carles Planchart és una persona molt humil que sempre ajuda al màxim, i Mikel Arteta serà molt bon entrenador. Té el cap molt ben moblat.

Li pregunto pel Pep, per si els tres anys de contracte que ha signat seran prou per conquerir el futbol anglès i, sobretot, per construir un llegat ferm al Manchester City.

—Al Pep li queden sis, vuit, deu anys com a entrenador. Segurament seran més aviat sis que no pas deu, tot i que amb ell no se sap mai. No fa plans a llarg termini, així que no ho podem saber. Amb ell s’ha d’estar al dia a dia i no mirar més enllà.

També parlem del llibre que tenim entre mans, La metamorfosi, que detalla els canvis que va provocar Alemanya en el Pep, i de la influència que tindran en aquesta nova etapa a Anglaterra.

—Múnic va ser una gran experiència per al Pep —reconeix Es­tiarte— perquè era la seva primera vegada com entrenador a l’estranger, fora de l’entorn del Barcelona. Aquesta mena d’experiències avesen i ajuden molt, et fan madurar ràpid. Si el Pep va permetre que entressis al vestidor del Bayern per escriure els llibres va ser perquè a Múnic tot era una novetat i una aventura i això va facilitar que acceptés coses que a Barcelona no va acceptar mai.

Em sembla que és el moment oportú de fer-li saber les meves intencions.

—Ara és impossible saber quant de temps serà a Manchester, el Pep, però si el projecte dura crec que escriuré un altre llibre, el darrer sobre ell.

La reacció d’Estiarte és la que m’imaginava:

—Lògic. El que toca és una trilogia.

Fins aleshores, els inicis de Guardiola al City han estat brillants.

ESCENA 3

Al sofà del Pep…

Quatre mesos abans… Barcelona, 27 de juny de 2016

Seiem al sofà del Pep, mirant el televisor.

L’aparell fa estona que està apagat.

El sofà és gris i ampli, però estem l’un enganxat a l’altre, callats, mirant un televisor apagat.

En un racó hi ha vuitanta-set caixes i quinze maletes que la setmana següent viatjaran a Manchester en el trasllat.

Li he demanat com serà el seu Manchester City i no respon. A la sala hi ha un silenci espès. L’escena se’m fa eterna, inacabable, fins que ell decideix trencar el silenci.

—No ho visualitzo. Encara no m’imagino com serà l’equip, ni com jugarem, perquè encara no sé quins jugadors tindré.

És el primer cop que visito el Pep al seu pis de Barcelona. Ens hem assegut en un sofà gris molt còmode i no ens en movem en les quatre hores següents, mentre bevem un parell de litres d’aigua. L’endemà el doctor Albert Estiarte té previst fer-li la revisió mèdica anual, així que no pot prendre aliments sòlids. Des del sofà veiem com Itàlia elimina Espanya (2-0) a l’Eurocopa de nacions i el Pep expressa la seva fascinació per l’estil de joc que imposa Antonio Conte a la selecció azzurra.

—Conte practica un joc de posició excepcional. No és el model ortodox a què estem acostumats, sinó un joc de posició vertical, però ho fa d’allò més bé.

El Pep està convençut que en la propera dècada abundaran les innovacions al futbol i és per aquest motiu que es mostra tan obert a absorbir idees d’altres entrenadors.

—No et pots quedar aturat. El futbol canvia i cal evolucionar sense parar. Fixa-t’hi! Itàlia practicant joc de posició! És diferent del que practica el meu equip, d’acord, però el juga. I això és admirable en Conte i en els seus jugadors: Buffon, Bonucci, Chiellini…

Al Pep el fascina l’entrenador italià perquè li veu passió per la feina, agressivitat per aconseguir la pilota, un futbol intens i competitivitat constant. No té dubtes que el Chelsea de Conte serà el màxim favorit per guanyar la Premier League que està a punt de començar, ja que té un gran entrenador, magnífics jugadors i un calendari sense competicions europees que li permetrà entrenar a fons i preparar bé els partits. I el sistema de joc que implantarà Conte, el 5-3-2, té un altre avantatge: necessita menys temps d’aprenentatge i implantació que el model de Guardiola, que és més complex d’absorbir. Per tot això, el Pep veu favorit el Chelsea.

—Atacar un 5-3-2 sempre és un malson.

Sobretot si no tens clar com serà el teu equip.

—Et soc sincer: encara no visualitzo el meu equip. No sé amb qui jugarem. Només sé que hi ha bona gent, segons m’ha dit el Txiki [Begiristain, el director esportiu]. M’ha parlat molt bé de Fernandinho, que és molt polivalent i pot ser una peça molt important, i de Fernando, que és un excel·lent company, però encara no tinc clar qui podrem fitxar, ni si la plantilla es mantindrà tal com està. Per això no aconsegueixo visualitzar com serà el meu equip.

La pantalla del televisor apagat reflecteix una ganyota una mica trista del Pep. Recordo una frase que em va dir l’estiu del 2014 a Múnic després que els dirigents del Bayern venguessin Toni Kroos malgrat l’oposició rotunda de Guardiola: «Quan estàs negociant amb un club t’ho prometen tot. Quan ja has fitxat, tot queda en l’oblit, però tu ja estàs atrapat». La ganyota que veig aquella tarda em dona a entendre que al Pep li devien prometre una renovació de la plantilla, però que potser ara el Manchester City ha decidit que només sigui una renovació parcial i més lleugera. Si el Pep no visualitza encara el seu equip és perquè hi ha massa incògnites per resoldre en les properes setmanes. Tot d’una, s’anima i deixa anar:

—Qui no corri i salti com una fera se n’anirà fora, i al seu lloc jugarà un xaval, que al planter hi ha xavals molt bons.

Hores després, en el viatge de tornada a casa, començo a escriure aquest dietari. Les anotacions es van anar succeint durant set anys. Vaig escriure tot el que vaig observar o escoltar, tant els dies de pessimisme com els d’alegria desbordant, vaig mirar tots els partits, oficials i amistosos, vaig assistir als entrenaments i a les reunions i vaig omplir centenars de pàgines amb les dades més rellevants: els mòduls de joc, les variants tàctiques, la manera de picar els córners, la manera de defensar-los, els contraatacs realitzats i com ha­vien acabat, els contraatacs patits, i qualsevol detall tècnic o tàctic, fins omplir set llibretes enormes. Parlava sovint amb el Pep i amb la majoria dels seus ajudants, gairebé sempre després dels partits més que no pas els dies previs. Vaig dibuixar l’evolució tàctica de l’equip i vaig mirar d’entendre què passava a l’ànima de l’equip i al cor dels jugadors, amb el propòsit que aquest llibre retratés amb precisió el llegat del Pep a Manchester.

Dos dies més tard, el Pep va rebre els resultats de la revisió mèdica: té una salut de ferro, tot i que l’hèrnia de l’esquena li farà mal tota la vida.

ESCENA 4

No podem fer els canvis que voldries a la plantilla

Manchester, 3 de juliol de 2016

La plantilla que hereta Guardiola compta amb dotze jugadors que superen els trenta anys, és a dir, més de la meitat de l’equip ha superat la trentena. I això no és tot: disset dels jugadors ja han fet els vint-i-vuit i només quatre en tenen vint-i-cinc o menys. És obvi que la plantilla necessita una renovació radical i un rejoveniment complet, en vista de l’exigència competitiva que es pretén implantar.

En una reunió celebrada a Dubai a començaments del mes de juny, l’entrenador va demanar a Khaldoon Al Mubarak i a Txiki Begiristain que es contractessin deu jugadors nous, però el club va accedir a fitxar-ne tan sols la meitat. L’entitat tenia els seus motius, per descomptat. Volia respectar els contractes en vigor, mantenir una massa salarial moderada i, per damunt de tot, continuar amb una política d’amortitzacions equilibrada que permetés fer front a fitxatges costosos a mitjà termini. La direcció del club afrontava la contractació de Guardiola com un projecte de llarga durada que exigiria grans desemborsaments de diners per substituir amb garanties la «generació d’or» (Agüero, Silva, Kompany, Hart, Fernandinho, Touré…) i portar el City a una dimensió superior. Els dirigents assumien que la primera temporada del Pep a Manchester seria pràcticament de transició, amb la finalitat d’exhaurir els contractes en vigor i les amortitzacions pendents i després obrir una finestra d’oportunitats en la qual ja es podrien fer inversions de gran volada.

El Pep va entendre la idea i la va acceptar, tot i que no era ni molt menys el que ell havia somniat. Havia demanat un porter, dos laterals, dos defenses, dos mitjos, dos extrems i un punta, però va haver d’acceptar un porter, un defensa, un mig i dos extrems. La rebaixa va ser majúscula. Una retallada del 50 %.

Els triats tampoc no van ser exactament els que ell havia indicat. El porter amb què somniava era Marc-André ter Stegen, però el Barcelona es va negar en rodó a vendre’l, tot i el desig manifest del jugador de marxar. El Barça va facilitar la sortida de Claudio Bravo, que de fet havia estat el seu porter titular durant la temporada anterior. Sobre el paper el seu perfil era just el que el City buscava en un porter. Tampoc no va aconseguir contractar Aymeric Laporte com a defensa esquerrà. Sí que va aconseguir tres noms molt desitjats: John Stones com a defensa dretà, que aportaria una magnífica sortida a la pilota; Ilkay Gündogan, amb qui ja somniava al Bayern, i a qui va triar per ser guia i metrònom de l’equip; i Leroy Sané, el prometedor extrem del Schalke 04, en qui el Pep tenia l’esperança de trobar un altre Robben. La direcció esportiva del club va trobar en el veterà Nolito un extrem de baix cost amb qui completar les incorporacions.

Tot el que va passar després, durant la primera temporada de Guardiola al City, va ser coherent amb aquesta decisió estratègica del club d’endarrerir la renovació de l’equip. Va ser una temporada de pura transició econòmica i esportiva en la qual es van aguditzar les carències i els defectes de la plantilla. La porteria no va quedar ben coberta, en la defensa es va trobar a faltar un esquerrà amb garanties, en els laterals es va fer palès un dèficit majúscul de qualitat tècnica i energia física, la greu lesió de Gündogan al desembre va disminuir el potencial al mig del camp, el nivell de Nolito va caure massa després d’un inici prometedor i les dificultats per marcar gols van obligar a incorporar un davanter al mercat d’hivern [de fet, Gabriel Jesús va ser fitxat a l’agost, però el van mantenir al Palmeiras fins el gener del 2017]. Tot el que va passar era molt previsible, donada l’estratègia adoptada pel club. Però el fet que fos coherent no va reduir gens el neguit del Pep al llarg de la temporada, que per a ell acabaria sent no només de transició, sinó d’amargura.

La retallada del 50 % dels seus plans va fer que Guardiola es presentés a Manchester amb més prudència que de costum. Si a Múnic havia constatat que el perfil baix és idoni per a un entrenador, a Anglaterra provaria d’abaixar-lo encara més, tot i que no seria feina fàcil.

L’objectiu bàsic de la presentació del nou entrenador va ser guanyar-se la proximitat dels aficionats. Per damunt de qualsevol altre propòsit, el club pretenia que nasqués una connexió estreta entre Guardiola i l’afició. El disseny de l’acte de presentació va buscar allunyar la figura del Pep de conceptes grandiloqüents, com si fos un messies del futbol o el salvador del club, i convertir-lo en una peça més d’una maquinària que ja funcionava a un ritme excel·lent. Al Pep li van agradar l’estil informal de l’acte, el seu esperit festiu i senzill i les preguntes dels aficionats. L’entrenador es va mostrar moderat en tot el que va dir i també il·lusionat per conèixer les grans virtuts del campionat anglès, amb els seus escenaris llegendaris i desafiants i aquells rivals poderosos i formidables.

El Pep va explicar clarament quina era la seva prioritat:

—El meu objectiu principal és crear un veritable esperit d’equip. —I després, com a conseqüència d’això, va afegir—: Volem jugar tan bé que els aficionats gaudeixin veient l’equip. L’objectiu és jugar bé, però abans hem de crear una cosa especial entre nosaltres, un veritable esperit d’equip.

L’ordre de les prioritats no era aleatori. Primer, crear esperit d’equip; segon, jugar bé. Tan sols si s’acompleix el primer punt serà factible el segon. D’aquesta manera, l’esperit d’equip va quedar establert com a centre del nou univers citizen. Si a la cèlebre «piràmide de l’èxit» que en el seu dia havia dissenyat John Wooden, el llegendari entrenador de bàsquet nord-americà, el «Team Spirit» figurava en una zona intermèdia, el Guardiola que arriba a Man­chester el situa a la base de la seva piràmide.

El motiu havia quedat exposat pocs mesos abans, quan el City entrenat per Manuel Pellegrini havia arribat a les semifinals de la Champions League i havia caigut contra el Reial Madrid. Allò va ser una fita històrica per al club, però també va revelar una perillosa absència de caràcter competitiu. Els jugadors es van mostrar apàtics, com si els faltés energia física i, sobretot, mental. Khal­doon Al Mubarak, president del club, ho va reconèixer sense vacil·lar: «No m’importa perdre contra el Reial Madrid, però volia sentir que donàvem el cent per cent i no crec que ho hàgim fet», va dir a la televisió del club. Els directius van quedar profundament alarmats per aquesta apatia, per això, d’acord amb Guardiola, van fixar com a gran propòsit, avantposat a qualsevol altre, construir un veritable esperit d’equip.

Només des d’aquest punt de partida es podrà pensar després a jugar bé:

—Vull que la gent se senti orgullosa de veure com juga el Man­chester City. Que els aficionats vinguin al camp. Que passin dues hores mirant el partit i en tornar a casa pensin que hem jugat bé. El repte més gran és jugar bé. El resultat serà conseqüència d’aquestes dues prioritats —va repetir—. Primer, esperit d’equip; segon, jugar bé. I després, guanyar un partit, després un altre i després un altre.

A canvi de reduir les pretensions del Pep a la meitat, la directiva del club va intentar protegir-lo i moderar les expectatives que es podien generar a curt termini.

—No dubto que el Pep transformarà el nostre equip i el conduirà a un altre nivell —va explicar Khaldoon—. Tenim moltes expectatives gràcies a la seva passió i el seu compromís. Els nostres grans objectius per als propers anys són lluitar cada temporada per guanyar la Premier League i, per descomptat, intentar-ho a la Champions.

Ferran Soriano, el conseller delegat, va concretar encara més quines expectatives podien ser raonables:

—Volem estar en condicions de competir per tot en els mesos en què es decideixen els títols.

Evidentment, després d’haver retallat dràsticament els plans de renovació de la plantilla, el club protegia el Pep de l’eufòria dels aficionats, però això no volia dir que expliqués en públic fins a quin punt havia frustrat les esperances inicials del nou entrenador.

Domènec Torrent, segon entrenador del Pep, va recórrer a una de les seves passions, la literatura sobre l’art militar, per resumir amb certa fredor el que passaria aquella temporada arran de la decisió del club:

—Els millors generals poden guanyar les batalles més importants, però per fer-ho necessiten disposar de les millors armes.

ESCENA 5

Un inici brillant

Swansea, 24 de setembre de 2016

El City guanya els deu primers partits oficials amb Pep Guardiola al davant.

Deu de deu, amb trenta gols a favor i tan sols sis en contra. És un inici brillant, espectacular, molt millor del que s’imaginava l’entrenador després de no poder renovar la plantilla de soca-rel. A més, els dos objectius prioritaris, crear esperit d’equip i jugar bé, es van acomplint amb rotunditat. No hi ha dia en què algun jugador no esmenti «l’esperit d’equip». Pel que fa al joc, els elogis es multipliquen perquè el Manchester City es mostra imponent en la seva proposta.

El camí havia començat a finals de juny a Múnic. Tant Rummenigge com Guardiola havien coincidit que fora bo obrir la nova etapa amb un partit amistós que unís el nou Bayern entrenat per Carlo Ancelotti amb el nou City del Pep. El 20 de juliol es van trobar a l’Allianz Arena, on desenes de milers d’aficionats van aplaudir el seu antic entrenador. Per al partit, el Pep no disposava encara dels seus millors jugadors, que havien disputat l’Eurocopa de seleccions, i va aprofitar per alinear joves com Maffeo, Adarabioyo, Angeliño, Barker, Iheanacho, Celina o Bytyqi, a més d’un mitjapunta ros amb cara de nen que es deia Zíntxenko de cognom. Ja des de la composició de l’equip va dominar el Bayern, incomparablement més fort, amb Lahm, Alaba, Xabi Alonso, Ribéry, Rafinha, Bernat i Javi Martínez en el seu onze titular. El partit va començar amb mitja hora de retard perquè l’autobús dels visitants va quedar atrapat en un embús de trànsit camí de l’estadi.

La victòria local per 1-0 (el xut d’Ozturk va ser desviat a la xarxa per Clichy) va ser el més anecdòtic d’unes jornades en què l’afició del Bayern va confirmar la veracitat del seu crit «Einmal Bayern, Immer Bayern» (Un cop Bayern, sempre Bayern). L’endemà, milers d’aficionats bàvars van acudir a l’entrenament a la ciutat esportiva de Säbener Strasse per presenciar els exercicis que practicaven els del Manchester City, senzillament perquè allà hi havia Guardiola. Aquest, i no un altre, va ser el millor record que li va quedar al Pep de Múnic: l’afecte indiscutible dels aficionats.

Dos jugadors amb excés de pes van entelar el bon humor de l’entrenador. El lector ha de saber que el control del pes corporal és una de les premisses a partir de les quals el Pep construeix la preparació dels seus equips. Ho va mostrar al Barça i ho va confirmar al Bayern. Per aquest motiu va sol·licitar al City una taula detallada del pes de cada jugador abans de començar les vacances d’estiu i va establir, d’acord amb la direcció esportiva, una forquilla flexible per a cadascun d’ells. Txiki Begiristain es va encarregar d’enviar aquestes dades a cada futbolista, i els va demanar que tornessin de vacances en bones condicions físiques per integrar-se a l’entrenament col·lectiu i amb el pes dins de la forquilla indicada.

Soc al camp d’entrenament de Säbener Strasse i a simple vista s’aprecia que hi ha dos jugadors amb sobrepès. No paren d’esbufegar mentre intenten fer els exercicis que indica Lorenzo Buenaventura. Tots dos han tornat amb sis quilos de més, cosa que per al Pep és el detonant per accelerar la contractació d’un especialista en nutrició que posi ordre sobre el tema. Després de sospesar uns quants candidats, l’elegida serà Sílvia Tremoleda, una magnífica professional catalana que els dos anys següents crearà els patrons i les pautes nutricionals, així com les tipologies de menús, que faran possible que els jugadors afinin el seu perfil corporal alhora que gaudeixin amb els aliments que prenen a la ciutat esportiva.

Els primers temps del Pep al nou club no van ser gaire diferents als que havia viscut al Bayern. Temps d’ensenyament i aprenentatge, temps difícils. Difícil comprensió, difícil assimilació. En les seves primeres passes, al City del Pep li cal canviar bona part dels seus costums i trets. Ha d’aprendre un nou model de joc, adquirir una altra dinàmica rítmica, guanyar més cohesió, extreure un caràcter competitiu que ha deixat en evidència moltes febleses i aconseguir regularitat en el rendiment. En definitiva, el Pep i el seu cos tècnic no només han de construir un esperit i una cultura col·lectius, sinó erigir una identitat nova.

És molt el programari que s’ha d’introduir a l’equip, la qual cosa requereix paciència perquè el procés s’assimili correctament i sense exageracions. En aquest procés que vol implantar no hi ha dreceres. Els gran arbres no creixen a la velocitat que un desitja, sinó a la que dicta la natura. El Pep ho sap, per molt que encara es desanimi quan l’aprenentatge pateix alguna ensopegada, però ja va prenent cons­ciència que si vol arribar lluny amb aquest equip haurà de caminar a poc a poc. Li vaig preguntar quin balanç feia de les seves primeres setmanes a Manchester i va respondre amb concisió:

—Tenim molt marge de millora i molta innovació per aplicar.

Després d’una gira breu i accidentada per la Xina en la qual el partit contra el Manchester United de José Mourinho es va suspendre a causa de la climatologia i el disputat contra el Borussia Dortmund va acabar en empat (i victòria citizen a la tanda de penals), el Pep ja s’havia format una opinió prou precisa del perfil de cada jugador. Coneixia els seus trets tecnicotàctics, el seu comportament quant a cura corporal o rehabilitació de lesions, com s’entrenava, es cuidava i es recuperava, i també bona part de les ambicions de cadascun. L’entrenador havia aconseguit modificar radicalment el servei mèdic i de fisioteràpia del club i havia incorporat un cos de nutricionistes de primer nivell, havia dut nous preparadors físics i analistes de vídeo. Les instal·lacions de la ciutat esportiva eren extraordinàries. Només faltava que tota aquella maquinària funcionés a l’uníson i amb harmonia per intentar construir l’esperit d’equip i fer-ho a partir d’una ètica de treball estricta i des de la màxima exigència. Com diu Arteta: «Els clubs són les persones». El Pep entenia que si aconseguia generar un hàbitat d’aquesta mena, els bons resultats arribarien, fins i tot si la primera temporada acabava sent únicament una transició cap a la renovació total. Més que el currículum, a l’entrenador li importava l’actitud del jugador, el seu desig de trencar inèrcies i costums relacionats amb l’apatia. Volia gent afamada, amb ganes d’aportar dinàmiques i hàbits positius. De seguida va deixar clar a tots els seus homes que ningú no tenia el lloc assegurat i, al mateix temps, que qualsevol d’ells podia accedir a una plaça a l’equip titular.

Durant el mes d’agost es resolen les cessions de diversos jugadors, com Cenayer, Nasri, Bony i també la de l’icònic Joe Hart, en qui el Pep no veia les característiques que desitja en un porter. Hart era un gran porter, però el seu joc de peus era discret i l’entrenador hi va parlar amb sinceritat; això va motivar la marxa del jugador, que hauria desitjat una altra decisió, tot i que després sempre va tenir bones paraules cap al Pep precisament perquè ell li havia parlat amb franquesa. Amb la sortida d’aquests jugadors i l’arribada de Bravo, Stones, Gündogan, Sané i Nolito la plantilla va quedar formada per vint-i-tres homes, encara que els disponibles fossin només vint perquè Gündogan, Kompany i Sané arrossegaven lesions de la temporada anterior.

L’estrena a la Premier Legue semblava senzilla, amb la visita del Sunderland de David Moyes a l’Etihad Stadium. El Pep va alinear un 4-3-3 clàssic, amb Willy Caballero a la porteria, Stones i Kolarov de defenses, Fernandinho de mig centre i amb Sagna i Clichy, els laterals, molt a prop seu, replicant el format innovador que havia implantat al Bayern. Per davant d’aquests cinc jugadors, De Bruyne i David Silva podien moure’s amb llibertat entre línies, mentre que Sterling i Nolito se subjectaven com a extrems i Agüero ocupava la punta de l’atac. En aquesta primera composició, Guardiola posava en marxa quatre dels seus grans fonaments de joc:

1. Defenses amb bona sortida de pilota.

2. Laterals interioritzats.

3. Interiors lliures.

4. Extrems oberts i subjectes a la banda.

1. DEFENSES

Els defenses centrals de Guardiola han de defensar la seva àrea com qualsevol defensa, amb les seves mateixes habilitats, però han de ser excel·lents en el build-up, la sortida de la pilota. Sense això, el joc de posició queda curtcircuitat i no es pot arribar a camp contrari i sotmetre el rival. Els defenses construeixen el bastiment de l’atac, són els qui marquen la ruta a seguir i inicien el viatge de l’equip fins a l’àrea contrària. Han de saber conviure amb un altre risc: un cop han aconseguit l’objectiu que l’equip s’assenti en camp contrari, han de romandre a prop del cercle central, a cinquanta metres del seu porter, per continuar empenyent des de dalt. Han de ser ràpids, agosarats i capaços d’assumir el risc.

Tot i que Otamendi té molt més ofici com a defensa que Kolarov, no pot competir amb el serbi quant a qualitat de les seves passades, per la qual cosa l’entrenador prefereix debutar amb Kolarov per aprofitar el seu excel·lent peu esquerre [per aquest motiu el Pep havia insistit, sense èxit, en la contractació d’Aymeric Laporte]. Així, la sortida es pot fer per la dreta amb Stones, fitxat precisament per la seva qualitat en el toc de pilota, o per l’esquerra amb Kolarov. En els partits següents la parella de Stones anirà alternant entre Otamendi i Kolarov; un defensa millor, l’altre mou millor la pilota.

2. LATERALS

Els laterals són peces essencials del joc. Ja no podem continuar veient-los com els paios que defensen per la banda i de tant en tant pugen a atacar pel carril. Ara han de ser migcampistes que es moguin entre el suport al mig centre a la zona central i el desplegament a la banda per defensar quan calgui.

Això és el que opina el Pep quan arriba a Manchester. Però el que s’hi troba són quatre jugadors que no s’ajusten al seu concepte del que ha de ser un lateral. Bacary Sagna, Pablo Zabaleta, Gaël Clichy i Aleksandar Kolarov tenen moltíssima experiència, però difícilment seran aquests laterals-migcampistes que donen suport al mig centre. En aquest sentit, no es poden comparar amb el quartet Lahm, Alaba, Rafinha, Bernat que tenia al Bayern. Els «laterals interioritzats» o «laterals invertits» són el que «ens permet jugar amb cinc davanters». «És clau que els laterals es tanquin a prop del mig centre formant una línia de tres perquè això empeny els migcampistes interiors cap endavant i poden tenir més arribada. Jugant amb laterals-interiors puc pensar a tenir migcampistes amb menys toc i més arribada, més rematadors, perquè sempre tindran les espatlles cobertes».

3. INTERIORS

El Pep pensa en Ilkay Gündogan com la seva millor opció per ocupar el paper de mig centre de posició. Guardiola jugava de mig centre i això defineix completament el tipus de mitjos centre que ara tria i alinea com a entrenador: Sergio Busquets i Yayá Touré al Barcelona; Philipp Lahm i Xabi Alonso al Bayern. Va ser molt significatiu que Gündogan fos la seva primera incorporació per al City perquè és la mena de migcampista que facilita la «construcció del joc» a la zona del mig camp, la qual cosa permet que els seus companys «viatgin junts» fins a la zona d’atac, i també és capaç de conduir per atreure rivals o fer una seqüència de passades i desorganitzar l’oponent. A més, els seus trets mixtos li permeten ser mig centre i també interior.

Una antiga lesió a l’esquena li impedeix estar disponible les primeres setmanes de la temporada i, ja que Touré no està en una condició física competitiva, l’entrenador tria Fernandinho com a mig centre. «Fernandinho té tanta qualitat que pot jugar en deu posicions», diu l’entrenador. Els mesos següents és comprovarà la veritat d’aquesta afirmació.

A partir d’aquest pivot, els interiors que disposa el Pep no tan sols tenen qualitats extraordinàries, sinó que són complementaris: David Silva simbolitza la pausa en el joc, mentre que Kevin de Bruyne és el vertigen. Els concedeix plena llibertat per moure’s a totes les zones de construcció, per ajuntar-se a qualsevol lloc de l’atac, per buscar el gol i marcar el ritme de joc en cada moment. Són dos «electrons lliures» amb què el City ha de bombardejar el rival. I, a partir del que ells generin, els davanters hauran de trobar facilitats per buscar el gol a la porteria contrària.

4. EXTREMS

Després del seu pas per Alemanya, el concepte que Guardiola tenia dels extrems ha canviat. Si al Barça eren els encarregats d’obrir el camp perquè la defensa rival s’estirés al màxim d’ample i així poder generar accions de perill per dins —per alguna cosa allà tenia un Messi imparable en la finalització—, al Bayern va trobar una font de qualitats en el joc per fora gràcies a les habilitats driblant de Robben, Ribéry, Coman o Douglas Costa. A Manchester vol combinar les dues facetes: jugar amb extrems molt oberts, enganxats a la banda, armats de paciència fins que els arribi la pilota per afrontar el duel individual per fora; i, en aquest punt, els vol atrevits i disposats a driblar per assolir posicions de gol o de passada de gol.

—En el meu model de joc, un extrem és algú que s’ha de passar molts minuts sol, en una banda, pràcticament sense moure’s, sense tocar la pilota, sense intervenir. Esperant. Com un porter, que pot estar quaranta minuts sense tocar la pilota i tot d’una ha de fer una intervenció gairebé miraculosa. Als meus equips, un extrem és com un porter: un paio especial.

En el seu pla de joc ideal, el Pep confia que el seu porter decidirà l’orientació inicial del joc, els defenses sortiran amb la pilota jugant fins a situar l’equip a camp contrari, el mig centre i els dos interiors alliberats l’assentaran a prop de l’àrea rival i els extrems gestionaran l’espera de la pilota per fer la darrera passada cap al gol. Contra el Sunderland, però, les coses no són tan meravelloses com en la teoria. Willy Caballero no domina el joc amb els peus i els atacants estan lluny de l’eficàcia que se’ls pressuposa. Tot i que Agüero transforma un penal als tres minuts de partit, el City s’encalla davant de la defensa visitant, tancada a la seva àrea. A vint minuts del final, la defensa local està del tot descoordinada i el Sunderland aconsegueix un empat que amenaça de desgraciar l’estrena de Guardiola a Anglaterra. Però quan el partit està agonitzant, Jesús Navas, exercint a la perfecció el seu paper de driblador, aconsegueix posar una pilota a la boca del gol rival i un defensa del Sunderland, Paddy McNair, la introdueix en pròpia porta per evitar que ho faci Fabian Delph. Un triomf agònic en el debut, però triomf al cap i a la fi.

Un parell d’hores després, quan ja s’ha recuperat de l’emoció, parlo amb el Pep. La seva anàlisi és clara:

—Hem començat molt bé, amb una sortida de pilota estel·lar. Hem fallat una mica en atac: hauríem d’haver atacat més als centrals rivals. Però és un bon primer pas.

L’endemà al matí, el Pep analitza el partit al seu despatx en companyia de Domènec Torrent i Mikel Arteta i llança una afirmació rotunda:

—El partit el va guanyar el Dome amb la seva proposta de passar a defensa de tres. Quan vam canviar Clichy per Iheanacho, vam trencar el Sunderland.

Al Pep mai no li ha costat reconèixer els mèrits dels seus col·laboradors, tal com fa aquell dia. Quan el City estava encallat en el seu debut, demana alguna proposta de canvi tàctic a Torrent, que li suggereix que sobra un home al darrere. El Pep assenteix, fa el canvi i es guanya el partit. Per això li agrada reconèixer davant del jove Arteta que el mèrit ha estat del segon entrenador. Aquesta mena de reconeixements també forma part del procés de crear un esperit d’equip.

Avui el Pep està content, fins al punt que li ve de gust comentar les proeses d’una de les seves ídols dels Jocs Olímpics que s’estan celebrant a Rio de Janeiro: «Molt fan de Ledecky!!!». Sí, el Pep és fan acèrrim de Katie Ledecky, la nedadora superlativa dels Estats Units que acumula títols olímpics i mundials des dels dos-cents fins als mil cinc-cents metres lliures. El Pep sempre recorda que Ledecky es lleva cada dia abans de les cinc del matí, faci fred o calor, i des de fa un munt d’anys, per entrenar-se amb agonia. «Això seu sí que té mèrit».

Els nou partits següents acaben amb victòria. El nivell col·lectiu del joc també progressa. Hi ha victòries àmplies, com el 0-5 davant l’Steaua de Bucarest, en partit de la fase prèvia de Champions League, amb triplet d’Agüero, que a més falla dos penals, i quatre xuts als pals. O com el triomf per 1-4 a l’Stoke Britannia Stadium, allà on els pundits anglesos, els experts, havien pronosticat que el projecte s’ofegaria a causa del vent que impera a la zona. En lloc d’ofegar-se, Guardiola surt del desafiament reforçat. Quan ho comentem, recorda amb ironia el que van dir els analistes:

—El vent no ens ha aturat. Ja saps: «Blowin’ in the Wind». Bonic a la vista i eficaç.

A Stoke ha sonat per primer cop la seva cançó. Els aficionats skyblues han entonat el «We’ve Got Guardiola», un càntic la lletra del qual han adaptat per mostrar el seu afecte al nou entrenador:

Coz we’ve got Guardiola, yes it’s Guardiola, baby it’s Guardiola. So glad you’re mine.

Perquè tenim Guardiola, sí, és Guardiola, ei, és Guardiola.

Que bé que siguis meu.

Els dos triomfs següents són més discrets: 1-0 per liquidar l’Steaua a Champions i 3-1 al West Ham. Després hi ha una aturada per la convocatòria de seleccions nacionals. És el moment que el Pep ens faci un balanç del seu primer mes al capdavant de l’equip.

—Estem molt contents. Està anant molt millor del que esperàvem. A veure si tornen tots sans de les seleccions i podem preparar bé el partit més important de l’any, que és el de Champions contra el Borussia Mönchengladbach. Serà el veritable rival per passar a vuitens de final. Crec que això sortirà bé i que a Manchester aconseguirem construir alguna cosa gran.

No és estrany que qualifiqui el partit programat per al 14 de setembre com el més important. El City ha estat inclòs en un grup de Champions League al costat del FC Barcelona, el Celtic de Glasgow i el Borussia Mönchengladbach. Sembla obvi que el Pep entén que el Barça de Messi és inabordable i que l’equip escocès és assequible, així que se centra en els alemanys. Si és capaç de guanyar com a mínim un dels dos partits contra el Gladbach, l’accés a vuitens de final sembla més que probable.

Quatre dies abans d’aquest partit transcendental, marcat en vermell a la pissarra del seu despatx, Guardiola té un altre gran desa­fiament a la vista a Old Trafford. És un partit que afronta amb molta tensió perquè es tracta del seu primer derbi, perquè l’entrenador contrari és ni més ni menys que el seu rival José Mourinho i perquè Sergio Agüero no podrà jugar per sanció. El partit anterior va picar amb el colze esquerre la cara de Winston Reid, defensa del West Ham, però l’àrbitre del partit no va veure l’acció ni la va penalitzar. Tot i això, cinc dies després la federació anglesa va sancionar el davanter argentí amb tres partits de càstig per «conducta violenta». La suma de factors fa que el Pep afronti el derbi en un estat de nerviosisme màxim. És conscient que el partit d’Old Trafford no tindrà res a veure amb la placidesa dels triomfs previs.

El Manchester United forma en 4-2-3-1, amb Pogba i Fellaini cobrint les espatlles a Mkhitaryan, Rooney i Lingard, a més d’Ibrahimovic en punta. Davant seu, Guardiola alinea el seu 4-3-3 habitual i fa debutar Claudio Bravo a la porteria. Stones i Otamendi són els defenses, i Sagna i Kolarov els laterals, aquest cop oberts. El mig del camp l’ocupen tres homes: Fernandinho, De Bruyne i Silva; Sterling i Nolito són els extrems i Iheanacho, el davanter en punta.

El City es planta amb valentia al terreny del seu poderós veí i en mitja hora aconsegueix dos gols d’avantatge. De Bruyne aprofita una passada llarga que Kolarov llança des de la línia defensiva i que Iheanacho allarga de cap després de guanyar el salt a Bailly. El belga s’avança a Blind, li pren una pilota que semblava clara per al defensa i bat De Gea des de la frontal de l’àrea. És un gol sorprenent en el joc citizen que no sorgeix a partir d’una seqüència de passades, sinó d’una passada llarga, molt llarga, de més de seixanta metres, iniciada a la línia defensiva, i que aprofita dos instants de picardia de Kelechi i KDB. Minuts més tard, els mateixos jugadors protagonitzen el segon gol: De Bruyne dispara al pal i Iheanacho, del tot sol a l’àrea petita, remata a gol. Mourinho no pot estar precisament satisfet del rendiment dels seus defenses però tampoc d’ell mateix: David Silva, i molt especialment Kevin de Bruyne, desmunten una vegada i una altra el mig del camp local, on Fellaini s’ofega provant de perseguir els dos electrons lliures i Pogba no entén què està passant. La superioritat visitant es basa en el triomf clar de Silva i KDB sobre el lent i desconcertat doble pivot central dels locals. Sobretot De Bruyne es mou per totes les zones d’atac i provoca que cap dels defensors no aconsegueixi ocupar-se d’ell de forma efectiva.

La placidesa del domini visitant, però, es trenca als quaranta-dos minuts gràcies a una errada de Bravo, el porter debutant. En el llançament d’una falta llunyana sobre l’àrea del City, el xilè mira d’atrapar la pilota que Stones està a punt de rematar de cap, però tan sols aconsegueix regalar l’esfèrica a Ibrahimovic, que retalla distàncies. Serà la primera de les moltes errades que acumularà Bravo en els mesos següents. Sense anar més lluny, cinc minuts després Ibrahimovic està a punt d’aprofitar una nova indecisió del porter però Stones ho impedeix. I tot just començada la segona part, Bravo controla malament amb els peus i acaba disputant un perillós duel per la pilota amb Rooney que no acaba en penal per mil·límetres. L’equip es mostra agitat per la inseguretat del seu porter.

[Nota per al lector: Al llarg de tot el llibre citaré sovint errors que s’han produït en el joc. En fer-ho no pretenc en cap cas criticar ni deixar en evidència el jugador, l’entrenador o l’equip que els va cometre, sinó simplement esmentar quines accions van ser decisives en un partit. Concebo l’error com a element essencial de l’esport, tal com predicava Johan Cruyff, que entenia que el futbol seria un joc anodí si no existís l’error. Cruyff considerava l’error com un preu a pagar en la recerca de l’excel·lència. Al llibre assenyalo els errors fent servir aquesta perspectiva que ens va ensenyar el geni neerlandès].

Guardiola i Domènec Torrent conversen a la banqueta.

—Dome, he de canviar alguna cosa. Ens estan dominant.

El seu ajudant identifica un problema més important que les errades de Bravo:

—Des que ha entrat Ander Herrera [al descans, per Mkhitaryan], estem en desavantatge al mig del camp.

Tots dos conclouen que aquesta inferioritat s’ha de solucionar de seguida o corren el risc de perdre l’avantatge aconseguit. Surt del camp Iheanacho i entra Fernando, que se situa com a mig centre. Fernandinho s’avança a l’altura de KDB, mentre que Silva es converteix en el punta de l’equip. A l’instant, la superioritat local al mig del camp desapareix i el joc s’equilibra. En el terreny tàctic Mourinho ha fet un bon moviment, però Guardiola ha replicat amb un bon antídot.

El Pep vol sentenciar i introdueix un dels seus fitxatges, Leroy Sané, que també debuta, recuperat d’una antiga lesió. El jove alemany salta a Old Trafford com si aquell fos el darrer partit de la seva vida. Juga al 120 % i al primer esprint ja panteixa, ofegat.

—És habitual en algú que fa mesos que no juga —ens dirà Dome Torrent hores després—. El Leroy ha sortir embogit, amb unes ganes tremendes de demostrar com de bo és, i ha cremat tota l’energia en la primera acció. S’ha buidat. Però no se l’ha de jutjar per això d’avui. El Leroy és molt bo i ens donarà moltes alegries.

No cal dir que a Old Trafford no aconsegueix demostrar aquesta qualitat més que en un atac fulgurant que fa per la banda dreta i que De Bruyne culmina amb un xut excel·lent que s’estavella al pal local. Els darrers vint minuts del partit tenen dues parts molt diferenciades: primer el City acumula fins a set ocasions clares de rematada, que no es converteixen en gol, després Mourinho introdueix un nou davanter (Martial substitueix Shaw) i el Manchester United bombardeja l’àrea visitant. Guardiola ordena la defensa de cinc homes per lligar de mans els quatre atacants locals i quan Fellaini també abandona el mig del camp per convertir-se en el cinquè rematador, el Pep fa entrar Zabaleta en lloc de KDB i conserva el resultat amb sis defenses.

El triomf final desferma les emocions de l’entrenador. La presència imponent d’Old Trafford no ha trencat la ratxa de triomfs, el retrobament amb Mourinho ha estat afable i ple de bons gestos entre tots dos, i l’absència d’Agüero no ha desmanegat l’equip. Hi ha dos aspectes, però, que el martiritzen: les errades de Claudio Bravo i la sensació de fragilitat anímica que durant uns minuts han mostrat Stones, Otamendi i els laterals i que ha contagiat tot l’equip. Malgrat tot, surt de l’estadi radiant i comenta amb Dome Torrent que, tot i les irregularitats, el joc ha estat esplèndid.

—I ho hem fet amb vuit jugadors de l’any passat.

El que més el satisfà és el coratge defensiu demostrat durant els últims deu minuts, quan els locals han bombardejat l’àrea:

—Hem defensat com bèsties. M’encanta!

Tot i no haver jugat el derbi, Gaël Clichy explica amb precisió el que els ha demanat l’entrenador:

—Per ser ofensius com vol el Pep, als defenses ens exigeix que donem suport constantment en la recuperació de la pilota. Això és nou per a nosaltres perquè abans jugàvem molt oberts i encaixàvem molts gols de contraatac. El Pep està intentant que siguem molt ofensius i al mateix temps estiguem molt ben organitzats en defensa.

Defensar bé ha estat una de les grans obsessions de Guardiola des que és entrenador. No en va sempre mostra amb satisfacció el bon resultat defensiu dels seus equips. Al FC Barcelona va encaixar una mitjana de 0,73 gols per partit en un total de 247 partits. En les seves quatre temporades al capdavant de l’equip català sempre va ser l’equip menys golejat de la Lliga, tant en els tres títols conquerits com en el curs en què va quedar segon per darrere del Reial Madrid de Mourinho. Al Bayern de Múnic va disputar 161 partits i va rebre 0,69 gols per partit, una ràtio encara millor que el va convertir en l’equip menys golejat en les tres temporades. Així doncs, el balanç de Guardiola fins al moment mostra que els seus equips han estat sempre els menys golejats dels set campionats de lliga que ell ha dirigit. Aquest és el seu màxim orgull.

—Tothom es fixa en les meves dades ofensives, però les que més m’interessen a mi són les defensives. La defensa reflecteix la teva feina com a entrenador.

Comento amb ell la bellesa del duel de moviments tàctics que ha mantingut amb Mourinho i que les diverses modificacions que ha dut a terme al llarg del partit han estat positives. El Pep recorre a una de les seves conviccions principals:

—La tàctica no és combinar números, sinó saber què fer en cada moment.

Dimecres, 14 de setembre el City disputa el partit més important de l’any, al seu estadi, contra el Borussia Mönchengladbach. Les opcions d’arribar a vuitens de final de la Champions League comporten inevitablement obtenir un bon resultat contra els alemanys. És la segona temporada consecutiva que els dos equips coincideixen a la fase de grups europea. El curs anterior es va acabar amb doble triomf citizen: per 1-2 a Mönchengladbach i per 4-2 a Manchester.

De fet, el partit estava programat per a dimarts 13, però des d’hores abans una tempesta monumental va assolar la ciutat anglesa. El Metrolink que transportava els aficionats a l’Etihad Stadium va deixar de funcionar, la gespa no podia absorbir els litres d’aigua que queien i els llamps il·luminaven la tarda. La UEFA es va veure obligada a posposar el partit a l’endemà, quan les condicions climatològiques permeten que se celebri. Mentrestant, al Camp Nou el Barcelona de Messi goleja el Celtic de Glasgow (7-0), cosa que sembla confirmar que el gran pols per la segona plaça del grup serà entre el City i el Gladbach. És una confirmació que augmenta el nerviosisme del Pep.

L’entrenador introdueix canvis respecte del derbi. Zabaleta entra de lateral en lloc de Sagna; Gündogan debuta per fi substituint com a interior David Silva, que s’havia lesionat a Old Trafford, i en atac, Agüero surt de punta en lloc d’Iheanacho, mentre que Navas s’afiança com a extrem dret en lloc de Nolito. El partit és un monòleg citizen i un festival Agüero. El jugador obre el marcador aviat avançant-se a Christensen, el defensa que el marca, en una centrada rasa de Kolarov des de l’esquerra. A la mitja hora de joc, el Kun converteix en gol un penal assenyalat per falta de Kramer sobre Gündogan. Xuta la pilota a la dreta del porter Sommer, que es llança cap a l’altra banda. I al minut 76 aprofita una passada excel·lent de Sterling a l’espai per driblar el porter i anotar un nou hat-trick. És el segon que aconsegueix a la Champions en menys d’un mes (0-5 a Bucarest, davant de l’Steaua, el 16 d’agost) i el tercer de la seva carrera en aquesta competició europea (3-2 al Bayern, el 25 de novembre del 2014).

Agüero és el reflex del domini local, que acumula vint-i-tres rematades per les només tres dels visitants. Malgrat els nervis que tenallen Guardiola fins al xiulet final, l’entrenador comença a trobar una estructura que li agrada. La parella Stones-Otamendi es va assentant al darrere; Kolarov demostra prou qualitat per anar alternant de lateral per fora o per dins; Fernandinho, De Bruyne i Silva/Gündogan apunten a ser un gran mig del camp; i a Agüero no li cal presentació com a golejador. Les carències es troben al lateral dret, on no hi ha prou qualitat tècnica, i als extrems, posicions on veu massa dubtes. Nolito havia començat molt bé, però s’ha anat apagant. Navas és intel·ligent i té bona condició física, però el Pep no està segur del seu nivell. Sterling sembla que sabrà aguantar per fora al temps que participa de suport en punta, com ha demostrat a Old Trafford i també contra el Gladbach. Hi ha molta confiança dipositada en Sané, tot i el seu mal debut. En el partit d’avui ha jugat els últims deu minuts i ha fet una acció més que brillant combinant amb KDB, driblant Christensen dins de l’àrea i regalant el quart gol a Iheanacho, amb túnel inclòs a Kramer. Ha estat una successió de moviments que apunten que ha estat un gran fitxatge.

El Pep busca el seu nou tàndem Robben/Ribéry. Ho seran Sané i Sterling?

—És un procés difícil. No es tracta de parlar-ne i creure que l’endemà ja ens sortirà bé. També hi influeix l’ego, per això un noi de divuit anys que sigui humil i ràpid sovint triomfa. Però abans cal convence’l. Espera allà fora, ben lluny. Espera i espera, que ja t’arribarà el moment. Ara bé, quan aquest moment arribi, aleshores reflexiona: quants rivals has de driblar ara? Quants? Només un. És clar, hem generat tot aquest engranatge perquè tu, l’extrem, només hagis de driblar un oponent, de vegades cap ni un. En canvi, si jugues sense pensar i et fiques per dins, quants n’has de driblar? Quatre!

Al cap de pocs minuts sobre la gespa, Sané ha fet precisament això: esperar el seu moment, driblar el seu únic oponent i regalar un gol al company. El cos tècnic està satisfet, però es mostra prudent. Són set victòries en els primers set partits, amb triomf a Old Trafford i aquesta golejada al rival directe a Champions. El joc de l’equip encara té llacunes importants i posicions per millorar, però ha assolit una bona velocitat de creuer. El Pep i el Domènec ho repeteixen sense parar: «Estem funcionant amb vuit jugadors que ja eren aquí l’any passat i només tres jugadors nous. És un senyal molt positiu de com de bé estan assimilant el procés cap al nou model de joc». Només hi ha un factor que enterboleix l’ambient. El Pep va decidir que Yayá Touré no formés part de la llista d’inscrits a la Champions League perquè considerava que el jugador no estava en les condi­cions idònies per competir, tant per excés de pes com per displicència en els entrenaments. El representant de Touré, Dimitri Seluk, va reaccionar amb unes dures declaracions contra l’entrenador, i Guardiola es va refermar en la seva decisió: «Com a entrenador no puc acceptar que el representant de cada jugador que no juga surti en premsa criticant cada decisió», dirà el Pep. Yayá Touré no tornarà a jugar al City fins que el seu representant es disculpi amb el club.

La culminació d’aquesta primera etapa s’assoleix el 17 de setembre amb el triomf a casa contra el Bournemouth, entrenat per Eddie Howe. Ja als cinc segons de partit, De Bruyne xuta a porta amb encert, però el porter polonès Artur Boruc evita el gol. Els noranta minuts següents, el City remata vint cops, onze dels quals a porteria, i obté una victòria contundent per 4-0. El partit evidencia tres trets fonamentals que encara no havien aparegut en els enfrontaments anteriors: el contraatac ben culminat, el gol de falta directa i l’arribada des de segona línia dels interiors per rematar. En aquesta cinquena jornada de Premier League els tres factors broten damunt la gespa de l’Etihad, i ho fan de forma brillant.

Kevin de Bruyne marca el primer gol. Disposa d’un llançament de falta directa prop de l’àrea rival i dispara arran de terra, la barrera salta i deixa l’espai necessari perquè la pilota passi per sota dels peus dels jugadors i entri a la porteria visitant. El Pep, eufòric, es gira cap a Dome Torrent i l’abraça, assenyalant-lo com l’autor d’aquesta argúcia tàctica. Fins aquell dia, De Bruyne havia tret diverses faltes directes sense èxit, tot i que en dues, llançades des de zones laterals, havia facilitat dos gols de cap (Agüero i Fernandinho).

El següent factor que brota amb una exuberància aclaparadora és el contraatac ràpid, precís i eficaç. En els dos casos Iheanacho aconsegueix la pilota en zones mitjanes i, a través de Nolito primer i de forma directa després, la regala a De Bruyne, ubicat a l’eix central de l’equip. El belga de galtes rosades mostra en aquells moments una de les seves millors qualitats: la conducció ràpida i la passada precisa. Gairebé sembla que no toqui la pilota en aquells metres en què avança imparable. En el primer gol a contraatac, KDB cedeix l’esfèrica a Sterling perquè ell la creui al costat contrari i Iheanacho faci gol. En el següent, De Bruyne la passa a Iheanacho perquè la creui a l’altre costat i Sterling marqui. Un gol és el clon de l’altre, només que amb assistents i rematadors intercanviats. Guardiola els celebra en gran, conscient que aquesta arma, el contraatac, pot ser molt important al seu nou equip, sobretot comptant amb la qualitat excepcional de passada i de conducció del belga. Mentrestant, sense fer gaire soroll, Kelechi Iheanacho ha marcat el seu desè gol a la Premier League havent rematat catorze cops. Una ràtio impressionant.

El tercer gran factor que sorgeix del partit és l’aparició de Gündogan a zones de rematada. Al Borussia Dortmund, el migcampista alemany no s’havia distingit per la seva fertilitat golejadora, ja que tan sols havia fet quinze gols en cent cinquanta-set partits. Avui, en la seva estrena a la Premier League, també estrena el seu compte golejador amb el City. Des de la zona interior esquerra, De Bruyne observa l’arribada de Gündogan pel centre de l’àrea rival, neta de defenses gràcies a una intel·ligent «esbandida» d’Iheana­cho, i serveix una pilota al seu company perquè afuselli Boruc i obtingui el quart gol local. Aquesta aparició de Gündogan pot ser un altre element diferencial en el joc de l’equip. Guardiola ho in­tuïa, però ara ho confirma.

Per damunt de la golejada, de la ratxa de victòries, de l’avenç col·lectiu i dels tres factors que poden determinar el joc de l’equip, l’entrenador assenyala un futbolista:

—El partit del Kevin ha estat excepcional. Sense la pilota és un lluitador i amb la pilota és clarivident, ho veu tot.

No hi ha dubte que el Pep ha triat el seu home. Al Barça va ser Xavi, al Bayern va ser Lahm. Al Manchester City creu que serà De Bruyne.

El Liberty Stadium del Swansea acull dos cops l’equip del Pep en a penes tres dies (21 i 24 de setembre), primer en partit de Copa de la Lliga i després en competició de lliga. El doble duel es liquida amb doble victòria del City, però deixa dos lesionats. El capità Vincent Kompany, que s’havia trencat la cuixa dreta a començaments de maig, ha tornat al joc després de perdre’s l’Eurocopa de nacions i estar gairebé cinc mesos de baixa. Però en el minut 93 de partit, just en l’acció on Sigurdsson anota el gol local que escurça distàncies (1-2), el defensa belga es fa una altra lesió, la sisena en dotze mesos, aquest cop a l’engonal. Amargat per tantes desgràcies, Kompany abandona el terreny de joc mentre els seus companys posen la pilota en circulació des del centre. El Pep ja ha fet els tres canvis permesos i Kompany no aguanta ni un segon més. L’entrenador ni tan sols s’adona que s’ha quedat amb deu jugadors, però l’àrbitre assenyala immediatament el final de partit i la baixa no té conseqüències immediates. No ha estat un triomf senzill per al City, sobretot perquè ha jugat amb l’alineació de reserva, entre ells cinc futbolistes menors de vint anys (Angeliño, Adarabioyo, Brahim Díaz, Aleix García i Iheanacho).

La segona lesió es produeix en el segon partit contra el Swansea i és més rellevant. En el minut 79 de partit, ja amb el definitiu 1-3 que dona la victòria al City, els isquiotibials de Kevin de Bruyne pateixen una petita contractura. La lesió posa el contrapunt a una actuació brillant del Kun Agüero, que aconsegueix els dos primers gols, amb els quals en suma ja onze en tot just sis partits disputats (se n’ha perdut tres per sanció). La seva eficàcia ha estat molt elevada, per molt que quatre dels gols hagin estat fruit de sis penals llançats, i en conseqüència el Pep ha comunicat que la renovació del contracte del davanter està en la fase final.

El tercer gol de l’equip, obra de Sterling, ha nascut també en un contraatac ràpid i precís liderat per KDB, la qual cosa aprofundeix en la tesi que Guardiola comença a construir: el seu equip pot ser un mestre del contraatac si De Bruyne pivota aquestes accions. Al mateix temps, l’entrenador també s’adona de les carències de jugadors com Bacary Sagna, autor en només tres minuts d’una bona passada de gol a Agüero i d’una relliscada inoportuna que facilita el gol local, obra de Llorente. Amb sis victòries seguides en els primers sis partits de lliga, Guardiola iguala el rècord històric de la Premier League per a un entrenador debutant, que ostentava Carlo Ancelotti amb el Chelsea des del 2009.

La tornada del País de Gal·les a Manchester, abans de viatjar a Glasgow per enfrontar-se al Celtic, és un bon moment per revisar amb el Pep el que s’ha aconseguit. El Mancity ha disputat deu partits i els ha guanyat tots, ha marcat trenta gols i n’ha encaixat només sis. A més, ha rematat onze cops als pals. Guardiola no havia aconseguit un inici tan indiscutiblement demolidor ni al Barcelona ni al Bayern. Pot estar més que satisfet. Parla amb el seu fill Màrius i decideixen que la propera aturada de seleccions nacionals seria el moment ideal per tornar a Múnic. Així el Màrius es podrà retrobar amb els bons amics que va fer a la ciutat bàvara i el Pep podrà celebrar l’Oktoberfest. En saber-ho, Domènec Torrent s’apunta a l’excursió amb el seu fill Arnau. Reserven vols per al 2 d’octubre.

Els deu triomfs consecutius permeten amenaçar un rècord històric del futbol anglès. Si dimecres següent aconsegueix guanyar al Celtic Park, el City haurà igualat la marca d’onze victòries seguides que ostenta el Tottenham Hotspur des de la temporada 1960-1961. Aquell equip, dirigit pel llegendari Bill Nicholson, va derrotar onze rivals consecutius i va anotar trenta-sis gols, a més de conquerir el títol de lliga. Casualment, qui va truncar aquella ratxa va ser el Manchester City de l’època, que el 10 d’octubre del 1960 va empatar a White Hart Lane (1-1) amb un onze en el qual figuraven dues llegendes del club: el porter alemany Bert Trautmann i el gran Denis Law. Ara Guardiola està en condicions d’igualar la històrica ratxa dels Spurs.

El pronòstic meteorològic anuncia fred i vent a tot Escòcia per a dimecres.

ESCENA 6

La primera gran crisi

West Bromwich, 29 d’octubre de 2016

Avui fa un mes de la visita a Glasgow. Tan sols un mes, però el Pep ha envellit anys en aquest mes durant el qual no ha aconseguit ni una sola victòria. Després del formidable inici dels deu triomfs consecutius, ha arribat aquest mes negre en què ha sumat tres empats i tres derrotes. Encara bo que marxa alleujat de The Haw­thorns, l’estadi del West Bromwich Albion, després de recuperar el gust oblidat de la victòria.

Malgrat aquest octubre desagradable, el Manchester City encara va líder de la Premier League, amb els mateixos punts (23) que l’Arsenal i el Liverpool, i un més que el Chelsea. És el màxim golejador del campionat amb vint-i-quatre gols, els mateixos que el Liverpool, i tan sols nou d’encaixats. No és el conjunt menys golejat perquè el Tottenham només n’ha rebut cinc, tot i que només n’ha marcat catorze, deu menys que els citizen. Malgrat els entrebancs més recents és un bon balanç. Les lligues es perden en les vuit primeres jornades, argumenta sempre Guardiola, així que sobre el paper no hauria de queixar-se perquè després de deu jornades es manté al capdavant de la taula. La cosa, però, no va així: l’entrenador està molt preocupat.

Pel cos tècnic del City s’ha estès una aprensió profunda. Han viscut la seva primera gran crisi de resultats i el Pep pateix fins i tot pel seu lloc al capdavant de l’equip. Han estat sis partits consecutius sense guanyar i tots sis han estat durs i cruels: l’empat intempestiu a Glasgow, la derrota al camp del Tottenham, l’empat amarg contra l’Everton a l’Etihad Stadium, la golejada patida al Camp Nou contra el Barça, un altre trist empat a casa contra el Southampton i l’eliminació de la Copa de la Lliga, ni més ni menys que a mans del gran rival de la ciutat, el Manchester United. Sis partits sense guanyar, una crisi inèdita per a Guardiola, que avui ha aconseguit aturar l’hemorràgia amb un triomf brillant, però que en només setanta-dues hores s’enfronta a un desafiament majúscul: el Barcelona visita Manchester en partit de Champions League. Veig el Pep profundament preocupat:

—Si dimarts perdem, em clavaran una coça al cul que m’hauràs d’anar a recollir a trossets a Austràlia…

Una altra derrota àmplia contra el Barça podria fer que l’acomia­dessin del Manchester City. El seu primer acomiadament com a entrenador. No havia vist mai el Pep en una situació tan límit.

El mes negre va començar una nit freda de setembre a Glasgow. Si algú esperava que el Celtic de Brendan Rodgers, malferit després d’encaixar un dolorós 7-0 contra el Barça, jugués amb por contra el City, es va equivocar de ple. Ni tan sols el Pep, que gastava prudència amb qualsevol rival, no s’esperava un vendaval com aquell. El Celtic surt a jugar amb una agressivitat inusitada que enganxa el City absolutament desprevingut. Durant els deu primers minuts no només s’avança al marcador, sinó que amenaça de golejar Claudio Bravo. El Pep i els seus homes estan bloquejats davant de l’huracà blanc-i-verd.

Sobreposant-se, Fernandinho aconsegueix empatar aviat, però els locals es tornen a avançar de seguida amb un autogol de Sterling, que al seu torn aconsegueix equilibrar el marcador quan s’acosta la mitja hora de joc. És el partit més complicat que viu el City en molt de temps. Podríem pensar que les absències de De Bruyne per lesió i de Stones al mig de la defensa per rotació pesen, però de fet es tracta d’una cosa més profunda que Guardiola comença a intuir, tot i que no ho verbalitzarà encara. L’entrenador comença a pensar que les limitacions evidents de l’equip, pròpies de la plantilla existent, s’aguditzen fins a l’extrem en escenaris de tensió. El nivell dels laterals és discret, el dels defenses és limitat, el mig del camp encara no és capaç de dominar el joc com vol l’entrenador i l’eficàcia rematadora no és elevada. Però per damunt de tot, en partits tensos i agressius, l’equip encara no ha demostrat el caràcter competitiu que el Pep exigeix. Hi ha esperit d’equip, sí, però l’equip no té un caràcter fort.

La fortalesa de caràcter és un tret imprescindible per a qualsevol equip que pretengui ser important. La història de l’esport està plena de casos en què el caràcter resilient i poderós d’un equip li ha permès escalar cims impensables, superiors als que, per qualitat, podria haver aspirat. I també coneixem molts exemples de conjunts que mai no van arribar a dalt de tot malgrat posseir qualitat de sobres per fer-ho. Fins avui, el Pep ha dirigit dos equips, Barça i Bayern, en els quals la personalitat individual i col·lectiva dels seus jugadors estava, com a mínim, al mateix nivell que la seva qualitat. Dos equips forts i durs, capaços de suportar el dolor agut dels moments de tensió, capaços de sobreposar-se a un marcador advers, capaços de mantenir-se serens enmig d’ambients volcànics, capaços d’aguantar drets en rebre un cop a la mandíbula. Ja ho sabeu, tothom té un pla fins que rep un cop de puny a la boca. En aquest moment és quan els grans equips aconsegueixen aguantar drets.

Però avui, al Celtic Park, l’entrenador es comença a preocupar. Al seu equip hi ha homes experimentats com Bravo, Zabaleta, Otamendi, Kolarov, Clichy, Fernandinho, Silva, Gündogan o Agüero, però tots semblen superats per l’energia emocional dels locals. El partit acaba en empat a tres gols, i el City fins i tot el podria haver guanyat en els darrers minuts. Més que per l’ensopegada, Guardiola marxa de Glasgow preocupat per la sensació que la corba d’aprenentatge que l’equip havia assumit s’ha estancat. Al cap de quatre dies en tindrà la confirmació a White Hart Lane.

Serà la seva derrota oficial. El Tottenham de Mauricio Pochettino va segon a la Premier League després de sis jornades, però un diumenge assolellat i calorós (2 d’octubre) aconsegueix superar amb claredat el líder de la competició. Danny Rose fa una centrada i Kolarov la remata en pròpia porta. És el segon gol que un jugador citizen remata en pròpia porta en dos partits seguits i el cinquè que es rep en els darrers set partits a causa d’una errada defensiva flagrant. El compte d’errades s’incrementarà amb un altre a la mitja hora, quan una successió de males rebutjades i mals marcatges de Kolarov, Fernando, Zabaleta i Otamendi desemboca en el segon gol local, una combinació precisa entre Son i Delle Alli. Tot i que Agüero fa un xut al pal, el City només aconsegueix imposar-se en moments puntuals, però sense mostrar capacitat de remuntada, i fins i tot Claudio Bravo mitiga el marcador en rebutjar un penal llançat per Lamela quan es compleix una hora de partit.

La derrota deixa mal gust de boca en el cos tècnic, però encara és aviat per saber si els problemes són estructurals o simples accidents conjunturals. Per si de cas, Guardiola i Torrent decideixen suspendre el viatge a Múnic i no celebrar l’Oktoberfest. Pensen que les imatges seves bevent cervesa a Baviera es podrien mal interpretar, així que tornen a Manchester amb el propòsit d’aprofitar l’aturada de seleccions per reformular el joc.

L’endemà parlo amb el Pep durant l’esmorzar i li comento que vaig tenir la sensació que els seus jugadors estaven mentalment cansats de la batalla de Glasgow, com si se’ls haguessin exhaurit les bateries. És un factor habitual en els equips d’elit que disputen partits cada tres dies. Quan s’acumulen els patits agres, durs i difícils, sovint els jugadors manifesten una fatiga cognitiva que els impedeix rendir. Però el Pep ho atribueix més aviat a un problema de joc:

—Tenim molts problemes a les segones jugades i també amb les pilotes llargues que llancen contra la nostra àrea quan pressionem molt amunt. No som bons rebutjant aquestes pilotes.

Sobre aquest tema comentem el que l’excel·lent entrenador José Luis Mendilibar ha dit en una entrevista amb el periodista Axel Torres: «Sabem que hi ha equips que sempre llançaran pilotes llargues que no val la pena anar a buscar a dalt. En aquests casos, el que fem és jugar-nos-la defenses contra davanters. Per què? Perquè si envio un dels meus migcampistes a rebutjar de cap la pilota llarga (que és el que se sol fer), la rebutjada anirà a parar a mans del rival de totes passades, perquè és així, perquè les segones jugades costen d’impedir i a més allà davant no hi ha gent del meu equip per recuperar la pilota. Aleshores, el que faig és que sigui un dels centrals qui s’encarregui del cop de cap i de rebutjar aquesta mena de pilotes i que els migcampistes s’avancin una mica per mirar de recuperar el rebuig i evitar la segona jugada del rival. I el forat que deixa el meu central l’ocupa el lateral que hi hagi més a prop».

La idea de Mendilibar és atractiva, diu el Pep:

—La seva reflexió és molt interessant, hi donaré una volta. Jo sempre envio a rebutjar de cap el meu mig centre i deixo els centrals enrere per vigilar les pilotes a l’esquena, però és cert que ens roben la majoria de segones pilotes, sobretot si el rival juga 4-3-3. En aquest cas, el seu mig centre agafa totes les pilotes perquè nosaltres no juguem amb un mitjapunta que pugui intentar disputar-les. De vegades ho podem arreglar posant un rombe al mig, perquè allà comencem a guanyar nosaltres les segones pilotes. És un tema per pensar. De tot se n’aprèn, i dels bons com Mendilibar, encara més.

Centrats en aspectes del joc, li comento que la meva impressió després dels duels contra el Celtic i el Tottenham és que aquesta mena d’equips que mosseguen a les zones centrals estan pressionant fort i augmentaran el desafiament.

—És probable, perquè també tenim molts problemes amb la sortida de la pilota, sobretot en camps no gaire grans, i els rivals se’ns tiren a sobre. A més, en no tenir davanters alts que serveixin de referència de lluny, se’ns complica encara més. A això també li hauré de donar una volta.

Li pregunto pel seu grau de preocupació després dels dos últims resultats.

—La veritat és que quan jugues dotze partits i només en perds un, i contra els Spurs, i n’empates un altre, el balanç no està gens malament. N’hem jugat set de lliga i n’hem guanyat sis, que tampoc no està gens malament. Però s’ha d’anar més enllà. De la mateixa manera que vaig trigar un temps a aprendre com és el futbol alemany i la potència dels seus contraatacs, aquí passa igual. Encara no entenc el futbol anglès. Quan el Tottenham ens ha deixat sortir jugant els hem passat per sobre, però quan ens han pressionat home contra home hem patit molt, com ja ens va passar contra el Celtic. En fi, res que no ens imaginéssim. Són coses que ens han de passar si hi volem trobar solucions. Per sort ara tenim deu dies per davant per refrescar la memòria i saber què hem de fer. Ens anirà molt bé aquesta aturada de seleccions. Segur que trobarem les claus per fer un pas més.

El cos tècnic empra els deu dies a reformatar el mòdul de joc i triar el 3-4-3 amb què decideix enfrontar-se a l’Everton. I també a reconèixer en detall com són els jovenets de l’Academy del City. Una setmana i mitja entrenant Jadon Sancho, Phil Foden, Brahim Díaz, Lukas i Felix Nmecha, Tosin Adarabioyo o Rabbi Matondo, entre d’altres. Joves ben preparats.

—Foden, recorda aquest nom. Serà bestial.

El 3-4-3 que el Pep presenta contra l’Everton permet tenir superioritat al mig del camp (Fernandinho, Gündogan, KDB i Silva), facilita un build-up amb més vies de sortida i potencia el valor dels extrems (Sané i Sterling, a cama canviada). El City es mostra potent, elàstic i elèctric, ben diferent de l’equip que es va pansir els dos últims partits. Si el 3-4-3 pretenia donar cara i ulls a l’equip per poder dominar el rival, la proposta és brillant. El resultat, però, no ho és. L’Everton, amagat a la seva àrea, arrabassa un empat de l’Etihad Stadium i deixa el Pep amb una altra ferida al cos.

No hi ha temps per lamentar-se perquè en tres dies s’ha de jugar a Barcelona.

—Hem de tenir un home més en defensa i un home més al mig del camp. Només així podem intentar que la pilota sigui nostra. Si no, impossible. A dalt ells tindran «la bèstia». A veure com l’aturem…

Tenir un més en defensa i un més al mig del camp al Camp Nou equival a ajornar el 3-4-3 i substituir-lo per un 4-4-2 amb migcampistes en rombe. Si es volen mantenir els dos extrems, sobra el davanter en punta. Aquest és el pla que el Pep, Torrent i Arteta dissenyen a tres dies d’enfrontar-se amb la davantera més poderosa del moment: Neymar, Messi i Luis Suárez.

Efectivament, dimecres 19 d’octubre Sergio Agüero s’asseu a la banqueta del Camp Nou. El Pep juga sense davanter en punta, amb De Bruyne al vèrtex superior del rombe central, per davant de Fernandinho, Gündogan i Silva. Als costats del belga, Sterling i Nolito. La defensa és de quatre homes: Zabaleta, Otamendi, Stones i Kolarov. Ja abans de començar el partit abunden les crítiques a l’entrenador per no alinear Agüero, tot i que els crítics, òbviament, semblen desconèixer els motius tàctics d’aquesta decisió.

El partit acaba amb una victòria aclaparadora del Barcelona per 4-0, malgrat que el desenvolupament del joc ha estat molt més igualat del que indica el marcador. El City s’ha presentat al Camp Nou sense la por escènica que havia mostrat a Glasgow i ha dominat la pilota moltes estones del partit, per molt que al final hagi estat el Barça qui l’hagi tinguda més temps. Tot just és el tercer cop en la carrera de Guardiola que el seu equip té una possessió de pilota inferior a la del rival: el 2010, dirigint el Barcelona, va tenir el 49,2 % contra el Getafe al Camp Nou i va guanyar 2-1; el 2015 va tenir el 49,9 % contra el Borussia a Dortmund i també va guanyar 0-1; avui l’ha tinguda el 47,2 % davant del Barça. Després de 422 partits com a entrenador, només en aquestes tres ocasions ha tingut menys temps de possessió de l’esfèrica que l’equip contrari.

L’eficàcia golejadora del trident atacant del Barcelona es manifesta en tota la seva magnitud, amb hat-trick de Messi i gol de Neymar, a part d’un penal llançat pel brasiler que és rebutjat per Willy Caballero i unes quantes galopades de Luis Suárez que acaben en rematades perilloses. Sens dubte el primer gol marca els ànims. Mentre el City es mostrava valent i dominava el joc, una acció ridícula acaba en el primer gol local. Zabaleta talla una internada d’Iniesta dins de l’àrea i la pilota queda als peus de Fernandinho, que rellisca en anar a rebutjar-la, cau a plom sobre la gespa i la deixa davant de Messi, que marca el gol a plaer. És un gol entre ridícul i absurd pel tipus d’acció que el propicia, però el futbol és així, i amb prou feines ha passat un quart d’hora de partit.

En lloc d’enfonsar-se, aquest cop el City mostra personalitat. Vol la pilota, la mou amb encert i genera successives ocasions de gol que Ter Stegen evita. El porter alemany s’erigeix en el millor jugador del Barcelona després de repel·lir rematades de De Bruyne, Nolito i Gündogan que semblaven cridades a ser el gol de l’empat. Més clar encara, al minut 45 és Stones qui remata de cap una falta lateral que semblava fàcil de convertir en gol. I als quaranta-set minuts, el lateral Digne desvia amb la mà una centrada de Sterling, però la infracció dins de l’àrea no és assenyalada.

Al vestidor, el Pep repeteix el discurs de les hores prèvies: «Sigueu valents, o patiu pel resultat. Demaneu la pilota, acumuleu passades». El seu equip ha donat una imatge impecable encara que vagi per darrere en el marcador. De Bruyne, que ha optat per deixar el vèrtex superior del rombe central a Silva, alterna la posició d’extrem dret amb Sterling i des d’allà creua una vegada i una altra la defensa barcelonista buscant l’empat. Però, si la relliscada de Fernandinho ha suposat una bufetada, al minut 52 arriba una cosa pitjor. Claudio Bravo falla una passada i, des de fora de l’àrea, desvia amb les mans una rematada de Luis Suárez. L’expulsió és inequívoca, la qual cosa trenca tot el pla de joc visitant, encara més perquè al mateix temps es lesiona Zabaleta. L’entrenador treu Nolito perquè Caballero ocupi la porteria i Clichy supleix el lateral lesionat. Tota la línia defensiva ha de fer una passa a la dreta, Otamendi ocupa el lateral i Kolarov la posició de defensa esquerre. Mala peça al teler.

Mala peça al teler perquè el City es veu desbordat per un Messi pletòric que, aprofitant la superioritat numèrica, suma dos gols més en tan sols vuit minuts. Fins i tot així, els visitants continuen entestats en el seu pla de joc i aconsegueixen acumular rematades perilloses contra la porteria de Ter Stegen, gairebé totes generades per De Bruyne. També Neymar té dues grans ocasions, salvades per Caballero, penal inclòs, fins que a la tercera, amb una magnífica successió de driblatges, fa pujar el quart gol al marcador.

És un cop molt dur per a Guardiola i el seu pla, tot i que el joc mostrat hagi estat molt més interessant que el de partits anteriors en què va guanyar. No obstant això, el resultat és el gran dictador del futbol i no admet cap altre argument. A la roda de premsa posterior, el Pep reivindica el joc per damunt del resultat sofert, però només aconsegueix que els seus crítics, que són molts, se’n riguin:

—Jo soc el responsable de la derrota perquè soc el responsable d’aquest equip. Però no canviaré d’idea. Me n’aniré a casa abans que canviar d’idea.

Li insisteixen, com ja va passar tants cops a Múnic, sobre canviar d’estil.

—Amb aquesta idea he guanyat vint-i-un títols en set temporades. Són tres títols per temporada. No, no canviaré. No és que no hagi pensat alternatives, però cap no em sembla millor solució que la que proposo. Si en el futur em va malament, me n’aniré del club, però crec que la forma com juguem és la més idònia per guanyar.

Per si de cas, recorre al que Koeman va dir d’ell quatre dies abans:

—A l’Everton, un dels meus amics, Ronald Koeman, va dir que mai no s’havia enfrontat a un equip que jugués a futbol com el Manchester City. Aquest és el millor elogi que puc rebre.

El Pep suma quatre partits seguits sense guanyar. És el tercer cop que li passa en la seva carrera com tècnic. Durant el sopar a l’hotel Vela, amb el mar als peus i la ciutat de Barcelona il·luminada en la llunyania, el Pep pren una copa de vi negre i brinda per la seva idea futbolística. Al costat del Pere, el seu germà, i dels seus ajudants tècnics Torrent, Arteta i Planchart, reivindica amb més energia el valor d’aquestes idees.

—Nosaltres hem guanyat molt, moltíssim, però jo no vull que se’ns admiri només perquè guanyem, sinó per com juguem. La història del futbol ens demostra que no tan sols s’admira els guanyadors: l’Hongria del 54, l’Holanda del 74, el Brasil del 82… Van perdre, però tothom les admira. La fidelitat a una idea, a una ètica i a un mateix és més important que la més gran de les victòries. Amb els trofeus acumules més trossos de metall però amb el joc guanyes el cor de la gent. No abaixeu els braços. Seguirem endavant amb la nostra idea.

Les paraules del Pep són un veritable manifest ideològic que cala en el cos tècnic malgrat l’estat anímic depriment amb què han encarat el sopar. Vol guanyar amb el Manchester City i no pensa apartar-se del camí traçat, per més dificultats que apareguin. El que més li importa és guanyar, però per fer-ho creu que ha de jugar tal com li dicten les seves idees. El Pep respecta la resta d’idees i estils de joc, però sent que la seva és la que més l’acosta a la victòria i a les emocions de la gent.

L’endemà al matí la direcció esportiva del FC Barcelona celebra una reunió ordinària. Els darrers deu anys, el Barça ha estat el gran dominador del futbol espanyol i de bona part de l’europeu. Entre el 2006 i el 2015, l’equip ha conquerit quatre títols de Champions League (un amb Rijkaard, dos amb Guardiola, un amb Luis Enrique) i sis campionats de lliga. Per damunt d’això, ha deixat una marca indeleble en la història del futbol gràcies al joc que ha desenvolupat. Amb tot, dotze hores després d’esclafar el City 4-0, al nucli dur del Barça hi ha una preocupació profunda pel que van veure la nit anterior. Un dels membres de la dir

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X