La rosa dels vents

Les Oliveres era un lloc màgic, un paratge emblemàtic, d’aquells dels quals s’acostuma a dir que s’hi gesten els poetes. Dos llargs marges de rostoll plens d’oliveres centenàries esberlaven l’imponent turó guixenc que distingia el poble d’Òdena. Coronant-ne el cim, s’hi trobava un castell esfondrat que datava del segle X, del qual només es conservava una ampla torre poligonal d’onze cares, lleugerament separada de la fortificació, des d’on es podia albirar tot l’encant de la conca, amb el castell de la Pobla de Claramunt, el balcó de la Tossa, la imponent talaia del Puig d’Aguilera, la serra de Rubió, les muntanyes de Montserrat i, fins i tot, la serra del Prepirineu quan el dia era clar. Les seves muralles, ara carreus i merlets tous vençuts pel temps, resistiren invasions d’hongaresos i sarraïns i foren escenari d’importants enfrontaments durant la guerra de la Independència. Les Oliveres representava un efluvi d’estímuls infinits, un camp d’aprenentatge inabastable i, en definitiva, la millor escola per a un infant de set anys com el Gabriel.

Just davant dels marges d’oliveres hi havia un carrer estret, gairebé amagat, l’únic del nucli antic del poble que encara no estava asfaltat, a banda dels camins de terra que conduïen als perillosos barrancs de les Baumes, al cementiri o als horts dels voltants. La casa del Gabriel era la primera del carrer, una finca genuïna, artesanal, de parets gruixudes que mantenien la fresca durant els mesos més calorosos d’estiu, a l’ombra d’un bloc de pisos prominent de nova construcció que trencava la màgia d’aquest indret de la vila. L’arrebossat de la façana ja no consentia més capes de pintura i s’esclofollava només de mirar-la.

Aquell dissabte del 1988, el Gabriel va sortir de casa baixant les escales de quatre en quatre, com era costum en ell. L’alegria de sortir al carrer i el fet de no haver de tornar fins que es feia fosc li donava tanta empenta que era capaç de pujar a Les Oliveres amb només tres gambades, encara que allò suposés tornar a casa amb els genolls ensangonats de grimpar pels marges terrosos, cosa que obligava la seva mare, la Isabel, a fer tot un seguit de recosits a la roba. Quan arribava a dalt la feixa ja duia les sandàlies plenes d’herbes, el jersei arrebossat de fullaraca i les cames escardalenques ben esgarrinxades. Carregava amb una motxilla que pesava massa i vestia uns pantalons curts de tirants, essencials per poder moure’s amb comoditat entre les parets inclinades de la guixera, per les fràgils ruïnes del castell, plenes de solcs profunds, imprevisibles, i balcons amagats, o per uns camps de rostolls endimoniats que ja li havien fet més d’un esquinç. El Gabriel era prim i baixet, el més menut i esquifit de la classe. Tenia les cames molt fines, amb els genolls punxeguts, les pales de l’esquena li sobresortien exageradament i les costelles se li podien comptar des de lluny. El metge havia recomanat a la seva mare que fes piscina, a més de prendre’s un potent complex vitamínic que l’ajudaria amb la creixença, però ni una cosa ni l’altra havien fet que els ossos del Gabriel s’espavilessin. El seu rostre morè era de faccions suaus, com les d’un jove grumet de mar, cabells ondulats i ulls negres ametllats, atapeïts de pestanyes.

Al final de la segona feixa hi havia l’Olivera Grossa, on l’esperava el seu millor amic, el Bernat, recolzat al tronc recargolat mastegant una branqueta de fonoll. Aquella terrassa oberta a la conca era el punt de trobada habitual d’aquells dos infants intrèpids, famolencs d’aventura. El Bernat encara no havia pujat a l’arbre ni mostrava intenció de fer-ho; tenia molt clar que escalar aquella torre de vigilància, com en deien ells, també formava part del periple, d’un altre episodi conjunt.

—Fa molt que t’esperes? —li va preguntar el Gabriel, preocupat.

—No, tranquil. Fa res. Has portat les coses?

—Sí, és clar. Totes! —Va colpejar la motxilla diverses vegades.

El Bernat es va fregar les mans.

—Deixa-m’ho veure. —La boca ja li feia salivera.

—A dalt! Primer pugem. Corre, que el meu pare arribarà aviat.

Era força tard. Els dissabtes, el pare del Gabriel sempre es presentava a casa abans de sopar; acostumava a arribar molt puntual de Barcelona. Un calfred li va recórrer el cos només de pensar-hi i les mans van quedar-li, de sobte, ben xopes.

Ajudats per un cordill gruixut d’espart que estava lligat a l’extrem superior del tronc, els dos nens es van enfilar a l’Olivera Grossa sense fer-li cap mal. No en va caure ni una sola fulla. En una de les branques guerxes hi havia un petit francolí pitnegre que ja els coneixia, i ni es va immutar. El Bernat pujava força més lentament que el Gabriel; era un xicot més alt i fornit, i alhora talòs. Un cop a dalt, es van acomodar en un coixí de branques des d’on podien treure el cap per un forat sense ser vistos i van estar uns segons fent onejar una bandeja mentre observaven els límits de la conca, amb els seus xaragalls de margues blaves.

El Gabriel va obrir la bossa, on atresorava una presa de xocolata, un cartró de llet, uns carquinyolis esmicolats i alguns anissos, enmig d’uns cromos del Willy Fog, uns colors de fusta mutilats i uns feixos d’alfàbrega per foragitar els mosquits. Va obrir la butxaca de davant i en va agafar una clau de ferro ennegrida, d’alguna portalada antiga, gairebé tan grossa com la seva mà. També en va treure un grapat de pinces d’estendre, una llanterna metàl·lica quadrada, una carpeta, que va situar amb cura sobre la motxilla, i una brúixola centenària. Penjada a una branca hi havia una caixeta de llautó amb un trau guerxo que simulava un pany; era la caixa forta del fortí de l’Olivera Grossa. El Bernat hi va introduir la clau, que hi quedava baldera, va girar el canell amb un cop sec i, després d’imitar el soroll del pestell amb la boca, d’un metall pesant que ressonava, va obrir la tapa de la caixeta i en va treure una bosseta de plàstic ben nuada per on desfilaven una munió de formigues de cap vermell.

La bosseta estava plena de llaminadures de feia setmanes, moltes de les quals havien quedat orfes de dolç, dessaborides i dures com una pedra, i ja no acomplien la seva comesa. Abans de començar el tiberi, el Gabriel va obrir la carpeta, d’on va treure, curosament, uns fulls esgrogueïts, farcits de dibuixos, i en va penjar tres en una branqueta servint-se de les pinces d’estendre. Els dibuixos eren confusos, desordenats, plens de formes i colors matussers en els quals es podia apreciar un compendi fantàstic important: un extens bestiari de dracs que escopien foc, de gegants de dos caps, de criatures alades i monstres extravagants, de canons, catapultes, vaixells voladors i un sens fi d’éssers grotescos i indescriptibles.

Després de berenar, el Gabriel va agafar la brúixola i uns prismàtics i va treure el cap pel forat del guaita per veure si hi havia moviment més enllà de les fronteres de la conca.

—Què hi ha a l’est? —li va preguntar el Bernat des de sota.

—Res, tot tranquil. Sense perill. Les muntanyes de Montserrat encara dormen.

En la forma d’aquell accident geològic únic, de serra dentada, els dos amics hi veien un drac gegantí adormit. Temien que algun dia pogués despertar per convertir en cendres tota la comarca. La fera romania ajaguda amb el cap enfonsat a la terra, en direcció al litoral, amb el llom i una cua llarga plena de punxes.

—I al nord? —preguntava el Bernat, amb el seu cos malgirbat encabit entre les branques de l’olivera.

—També. Tot calmat. Sense novetats —deia el Gabriel, amb els prismàtics clavats als ulls.

—I a l’oest?

—El dia és clar, Bernat. Sense enemics.

—I al sud?

En tombar el cap, un vent udolador el va desestabilitzar. El cel tenebrós s’estenia més enllà de la Tossa i en vessaven centenars de flagells.

—No pot ser! Tempesta de llamps! Al sud hi veig la tempesta de llamps! El regne corre perill! —va exclamar el Gabriel, ben aferrat a les branques.

Els núvols foscos de tempesta esvaïen l’horitzó meridional, amb alguns reflexos rojos semblants al magma d’un volcà. Aquella pertorbació no era casual, provenia de la Casa dels Llamps, una fortalesa malèfica de la qual mai no havien pogut veure l’amo, però sí els seus vassalls. La llum tamisada de la tarda, plena de dolces evocacions estivals, va mudar a un cel velat, atapeït de remolins, que avançava a una velocitat endimoniada. La tempesta elèctrica no va tardar a arribar a la conca d’Òdena, que es va tenyir de nit. Núvols foscos flotaven ingràvids de banda a banda de les muntanyes, i d’ells en van davallar centenars de bèsties alades, de vol àgil i instint febril, que desprenien centelleigs anyils a cada aleteig.

—Bernat, què fas? Corre! La Casa dels Llamps s’ha enfadat! Mira! —va exclamar el Gabriel, inquiet. Es va treure els prismàtics del coll i els va atansar al seu amic perquè pogués tenir una idea més clara del perill a què s’enfrontaven—. Ja venen cap aquí! Vinga, casc i cuirassa, i prepara els canons! Jo carregaré les catapultes, les llançapiques i els escupfocs! Corre!

Les bèsties ja ocupaven la major part de la ciutat d’Igualada, amb un resultat catastròfic, i avançaven en direcció al turó guixenc tot deixant un rastre de destrucció rere seu. Les catapultes i les torres de setge, situades al cim del Puig d’Aguilera, de la Tossa de Montbui i de la Pobla de Claramunt, llançaven els seus enormes projectils flamejants sobre l’exèrcit enemic, i ho feien sense descans.

—Bravo! Diana! Victòria! —cridaven els dos amics, celebrant-ho.

—No! Tots no! Només els canons de la Pobla de Claramunt han pogut trencar les seves defenses.

—Doncs haurem de tornar a atacar, Bernat. No ens podem esperar ni un minut més.

—D’acord, doncs! Preparats? —deia el Bernat, dirigint els canons sobre l’exèrcit enemic.

—Espera! Cap a les bèsties, no! —El Gabriel indicava els exèrcits de criatures alades i monstres deformes que avançaven cap a ells—. Cap a la tempesta! Dispara a la tempesta! —De l’ull de l’huracà en continuaven emergint més i més criatures; més i més foc i odi—. Aixeca els canons!

—Com?

—Fes-me cas, Bernat. No tenim temps! Els enemics ja estan pujant la guixera.

El Bernat va apuntar per damunt del front dels exèrcits, i, quan va ser el moment precís, va descarregar tota la seva munició directament sobre la tempesta de llamps, que ja ocupava tot l’horitzó sud. Un espetec terrible de llamps i trons agònics va sacsejar el cel de tal manera que totes les oliveres van tremolar. La xafogor se’ls enganxava a la pell com un pegot de cera calenta. L’aire havia sucumbit a un encanteri misteriós que fuetejava la regió amb una severa ventada de foc, i es feia cada cop més pesat i irrespirable. El Gabriel era un nen amb els pulmons forjats per l’aire fresc de la gebrada i el vigor de la pinassa, i aquell ambient el deixava atordit.

El segon sotrac va ser tan fort que el Bernat va perdre l’equilibri i va caure de l’arbre. Per sort, la feixa havia estat llaurada feia poc i la terra era tova al seu voltant.

—Bernat! Estàs bé? —va cridar el Gabriel.

—Sí! No... Quin mal! Em sembla que m’he trencat el peu, Gabriel. M’ha fet un «crec» quan ha picat a terra —li deia el seu amic, tot brut de sorra.

—No diguis bestieses, deu haver sigut una d’aquestes branques, el que has notat. —N’hi mostrava un parell de trencades que havien caigut amb ell—. Aixeca’t, va! Aviat arribaran, i n’hi ha uns vint, o més! T’asseguro que no podrem amb ells si no ens venen a ajudar els nostres aliats. Treu-te l’armadura, aniràs més lleuger!

Un cop tots dos van haver-se desfet de les seves tinences de cavaller, es van posar a córrer. Però el Bernat no podia anar més ràpid, s’aturava constantment i es queixava de dolor. Els rostolls feien el camí irregular i tampoc no hi ajudaven gens. El Gabriel el va agafar per sota el braç i el seu amic s’hi va repenjar.

Al cap de res, els dos amics van quedar rodejats per una muralla infranquejable de bèsties de cossos anòmals i pell pàl·lida que els observaven amb uns ulls protuberants de fulgor verd, amenaçant-los amb unes dents desordenades, farcides de bava, i unes urpes com punyals.

—Estem ben fotuts, Bernat. Podríem escapar saltant barranc avall, però ens faríem mal i ens acabarien capturant igualment —va afirmar el Gabriel, que va tirar les armes, va aixecar els braços i va clavar els genolls a la terra—. Suposo que aquí s’acaba tot... Val més així.

El Gabriel va dirigir la mirada als núvols, fent un últim crit d’auxili des de l’ànima. Però no sentia el renill del seu Pegàs de crinera platejada.

—Què? Gabriel! Ens rendirem sense lluitar? Mai ho hem fet, això!

Els monstres se’ls miraven de fit a fit fent sorolls guturals, traient foc pels ulls i fent crepitar unes ales foradades.

—Gabriel? —va dir-li el seu amic, dirigint-li una mirada trista, mentre allargava els braços i ajuntava els canells, com ell, amb la intenció de deixar-se apressar.

—I mai ho farem!

El Gabriel va fer dues tombarelles a terra que li van permetre armar-se novament, i, amb una espasa a cada mà, va decapitar les dues bèsties que duien els grillons i les pesants cadenes per emmordassar-los. Els cossos d’aquelles criatures van buscar a les palpentes els seus caps fins que van caure pel terraplè. Va ser just llavors quan el Gabriel es va tombar i va veure com un gegant bicèfal els saludava, rere les muralles esquinçades del castell. Més enllà, sobre el turó guixenc, observava una bandada de cavalls alats de crinera platejada que emprenien el vol aixecant una gran polseguera, i unes pedres amb ulls que baixaven rodolant la muntanya en direcció al seguici de monstres. L’exèrcit enemic es va fondre amb la terra, de seguida, però al sud encara hi albiraven una nuvolada fosca plena de llamps que es dissipava, seguint-los amb la mirada. Allò va recordar al Gabriel que el seu pare estava a punt d’arribar. Es va esfereir. La Casa dels Llamps s’esvaïa, després de la victòria, però ara se li feia un nus a la gola que no deixava espai a la fantasia. Es va eixugar les mans, va fer una abraçada al seu amic i va córrer marge avall.

Arribat a casa, el Gabriel se’n va anar de dret cap a la seva habitació, alegre per la victòria, però trist i angoixat per l’arribada d’aquella ombra setmanal. Va deixar les sandàlies terroses sota l’escriptori i va estirar-se damunt el llit, cargolant tot el seu cos com si estigués dins el ventre matern. Llavors va començar a balancejar-se d’un costat a l’altre, gronxant-se efusivament, amb l’orella ben enganxada al llençol per captar el so del moviment compassat del somier de molles de ferro i del seu respirar. El ritual per vèncer el neguit començava sempre de la mateixa manera, també amb alguna melodia en veu baixa. I amb aquell balanceig s’hi podia estar hores, fent soroll per no patir el silenci. Llavors, només després d’una bona estona, quan la seva mare entrava a l’habitació i li deia a cau d’orella que ja n’hi havia prou, xiuxiuejant una cançó, el Gabriel deixava de lluitar, i, finalment, es rendia al son.

La Isabel va obrir la porta de la casa, va retocar el farcell de fonoll que decorava el rebedor i va deixar la cistella de queviures sobre el marbre de la cuina. En sentir-la, el Gabriel no va poder evitar aixecar-se de seguida per anar corrents a cercar-la.

La cuina s’anava inundant del fum del menjar fet a la brasa, perquè aquell extractor no tenia prou tiratge. Amb la cigarreta als llavis, la pellofa en una mà i les pinces en l’altra, la Isabel continuava pendent del sopar, acompanyada del seu fill, mentre escoltava una de les seves obres preferides, el Nabucco, de Verdi. Fins que va sonar l’intèrfon, amb el so característic dels dissabtes. Llavors, mare i fill es van contemplar uns instants. Ell li ho va dir tot amb la mirada.

A foc lent

Catorze dies abans del judici

Les arnes es belluguen a la trampa adhesiva que hi ha situada a l’interior de la porta. Ja no n’hi caben més. No he entès mai d’on surten tantes arnes, si els pots i els paquets estan ben tancats. I acabar morint així, sense haver sortit mai d’un armari... Alls, ametlles, avellanes, canyella, carquinyolis... Gairebé ho tinc tot. Les de l’economat sempre m’entaforen una mata ridícula de julivert, i això que m’hi deixo una bona suma de diners, amb la compra de la setmana, però justament avui que el necessito no en puc aprofitar ni una fulla, dels quatre branquillons que hi ha a la gerra. Quina ràbia! És llavors quan me’n recordo de les seves cares llargues; tres germanes depriments, totes elles vídues i sense fills, entregades a la feina; al desig d’un pare difunt que els ha deixat un negoci que fa la mateixa olor de ranci que als anys cinquanta. Les avellanes tampoc fan gaire bona cara. Pel que veig caducaven el dos de març, i d’això ja fa un mes, com qui diu. Bé, com a molt estaran toves, però un cop a la cassola crec que no es notarà. Tanco la porta de l’armari amb una certa mala llet, deixant les arnes en una foscor agònica.

—Alba, podries baixar a buscar una mica de julivert?

Aparta el llibre i em mira amb cara de fàstic.

—Si us plau, filla. Mira com vaig... Xandall i el davantal enfarinat. El teu pare arribarà aviat i la vedella encara ha de fer deu minuts més de xup-xup i reposar mitja hora. Si us plau.

—Aviat? Però si els dilluns arriba a les onze de la fàbrica!

—Sí, però justament avui paraven màquines una hora abans per uns temes de manteniment, o això m’ha dit. A les deu o una cosa així ja serà per aquí.

—Ostres, estic a punt d’acabar-me el llibre. No et pots esperar? A més, ja han tancat.

—No, filla, que tanquen a dos quarts.

—Si ja ho són.

—Doncs va, espavila’t!

No es mou ni un pam del sofà. És més, amb l’última paraula encara s’hi ha posat més còmoda, si això és possible. Res, doncs pla B. Agafo el morter, hi poso els fruits secs, convenientment pesats, els alls i el pa, i en comptes de fer una picada discreta dono cops amb la mà de morter més a l’estil d’una cassolada popular. I per si no fos prou, de tant en tant, faig espetegar la terrissa del morter amb el marbre de la cuina.

—D’acord! He captat la indirecta! —diu l’Alba, deixant la novel·la sobre el sofà, amb despit—. Ja va!

—L’acabes després de sopar.

Hi afegeixo una mica del suc de la cocció de la vedella i ho remeno amb la mateixa mà de morter, i n’abaixo immediatament la intensitat. L’Alba ve cap a mi, aixeca la tapa de la cassola i em mira amb cara de gos abandonat.

—Ja veig per on vas... Crema, filla —l’adverteixo, amb les ulleres entelades.

Quan ha marxat tota la fumera, posa les grapes a dins i n’agafa un trosset.

—Boníssim! —Es fa entendre, vocalitzant com pot amb la boca escaldada—. Diners. —Frega el polze amb l’índex.

—No et calen per una mica de julivert, Alba. I aquelles dones les faràs contentes.

Em torna a mirar amb delit i fa aquell gest tan seu amb els llavis. És la cara d’acceptar l’encàrrec, però amb la intenció d’obtenir un benefici a canvi.

—Agafa’m la targeta, que em sembla que no tinc efectiu. Però escolta, no compris porqueries, que en tenim la casa plena. I no tardis gaire.

Desbloquejo la pantalla del mòbil i recupero la recepta. Poso els bolets i la picada a la cassola i ho rectifico de sal i pebre, que quedi cuit com ens agrada. En fer l’última ullada a la recepta per veure el temps de cocció, m’apareix el número de la comissaria, amb el to habitual de la feina. No tinc temps de rentar-me ni d’eixugar-me les mans, toco el botó de l’altaveu amb el dit petit i deixo el mòbil sobre el marbre.

—Rovira, ets tu? Què passa? M’enganxes ocupada —contesto, mentre tiro a la brossa les restes d’hortalisses que hi ha escampades per tot arreu.

—No, Clàudia, soc el Castro.

—Ah..., digues.

—Disculpa que et truqui a aquestes hores, Clàudia, però hem rebut un avís important de la comissaria d’Igualada. Han trobat un Seixanta a Santa Maria de Miralles; un home dins un cotxe amb signes clars de violència, i han derivat la investigació a la central d’aquí, a Manresa.

—A Santa Maria de Miralles?

—És aquí mateix, al costat d’Igualada, és un poblet de quatre cases!

Deixo el davantal plegat sobre el marbre i em dirigeixo cap al jardí.

—I quan ha sigut això, exactament?

—Pel que sé, els pagesos d’una masia veïna han trobat el cos ara fa una hora i quart, al mig d’una clariana. L’àrea queda a uns dos quilòmetres del poble, en un bosc a prop de la carretera. Els companys d’Igualada han abalisat la zona i els serveis sanitaris no han pogut fer res més que confirmar la mort de la víctima.

—Castro, quan dius amb signes de violència, a què ens referim?

—Pel que m’han informat els agents, l’han trobat tot ensangonat i amb el cap ben esberlat dins el vehicle. M’han dit que el cotxe semblava un escorxador. O li han clavat una bona pallissa entre uns quants o qui ho ha fet s’hi ha ben recreat. Ja han pres les primeres declaracions als pagesos.

—Això és tot, Castro?

—De moment no en sabem res més. La jutgessa i el forense ja són de camí per fer l’aixecament del cadàver, i els de la científica també deuen estar al caure. Em faries un gran favor, Clàudia, si t’hi poguessis apropar. T’ho dic així de clar. Ja sé que estàs amb tasques administratives, últimament, i...

—No m’ho recordis —el tallo—. Ja porto massa dies així.

—Mira..., quan he vist que quedava a prop d’Igualada... Seria només per cobrir la part del tràmit policial. La paperassa protocol·lària legal, ja m’entens. Fer acte de presència, vaja.

—Ho tinc molt a prop. I el Rodrigo? —pregunto.

—El Rodrigo ara mateix és fora, amb allò del local d’okupes del polígon de Bufalvent. Li he trucat i li era impossible. I jo tinc l’estómac regirat... Una passa intestinal que em té cada dos minuts al vàter. No t’ho hauria de dir però és així. Ho tinc fumut si he d’agafar el cotxe i baixar de Manresa.

—No m’ho hauries d’haver dit. No calia, Castro.

Fa una rialla forçada.

Miro la cassola de reüll, com demanant-li una resposta. La veritat és que el fricandó avui fa molt bona pinta, però la resposta no arriba.

—Clàudia?

—Sí, perdona, estava remenant la cassola.

—Em sap greu, no t’hauria d’haver trucat. Mira, deixa-ho, ja surto jo.

—Tu centra’t que no et falti paper de vàter, Castro. Si els d’aquí a Igualada ens han passat el cas i no s’hi presenta ningú, el Rovira tindrà problemes. S’hi ha d’anar ara mateix. —Poso mig got de conyac a la cassola i remeno l’estofat—. Deixa-m’ho a mi, de veritat. No et preocupis.

—Ara em sap greu. Segur? No et faig anar malament? Estaves a punt de sopar...

—Ho tinc tot controlat. —Punxo la vedella, apago el gas i cobreixo la cassola amb un drap. No em fa gens de mandra, ja fa massa dies que no baixo a les trinxeres—. Gràcies per trucar.

—Ara mateix t’envio les coordenades de la ubicació i les dades dels agents. Suposo que el Rovira no...

—Tu deixa-me’l a mi. De camí, li truco.

—Gràcies, te’n dec una, Clàudia. Fins demà.

—Me’n deus moltes! Adeu.

Pujo les escales de pressa i vaig directa cap a l’habitació, obro les portes de la saleta vestidor i no tardo ni dos minuts a posar-me l’uniforme i les botes d’aigua. Ha plogut força aquests dies i el camp de Miralles deu estar enfangat. Agafo la pistola reglamentària del prestatge de dalt i la guardo a la funda. Era un lloc inaccessible per a l’Alba quan feia tres pams i encara tinc el costum de deixar-la allà. Aparto algunes peces de roba i deixo al descobert la caixa forta encastada. Introdueixo els quatre dígits de la combinació, dono tres voltes de clau i, de dins, en trec un carregador, que, afortunadament, encara no he hagut de fer servir mai en acte de servei. Els meus companys saben molt bé què en penso, de les armes.

L’Alba entra amb un manat de julivert prou exuberant per tapar-li tota la cara i una bossa d’on sobresurten diversos snacks.

En veure’m vestida de feina i amb els cabells recollits es queda ben parada.

—Faltava alguna cosa més... —em diu tota suada.

—No. —Ens quedem totes dues mirant-nos—. M’acaben de trucar de Manresa. Alba, ja sé què estàs pensant, que ara et diré que és un tema important, una urgència, oi?

—M’ho has tret de la boca. Però t’has deixat: «no pot esperar a demà».

—No pot esperar a demà, és urgent. Us he deixat el sopar a punt. Quan arribi el papa —miro el mòbil, brut de brou i farina—, que en uns vint minuts serà aquí, descongeleu el pa i serviu els plats. Crec que ha sortit força bo. Vaig aquí al costat mateix. No arribaré tard. —Em poso la jaqueta i agafo un paraigua, pel que pugui passar—. Alba...

—Sí, tranquil·la, tot entès. —Em fa un petó de comiat com només ella el sap fer—. I el julivert?! —Toca aquell matoll que ocupa mig marbre.

—Fes una picada ràpida i l’afegeixes a la cassola. —Li deixo la fusta a prop—. Sobretot, talla’l ben petit. Ho remenes bé i... —Em mira fent que sí però arrugant el front—. Oblida el julivert i acaba’t la novel·la. —La miro als ulls—. Estàs bé? —La miro als ulls i res. Em costa accedir al fons. No em deixa entrar-hi des que estem amb això del judici.

—Ves, mama.

—Us truco, si hi ha res. D’acord?

Li falta temps per tornar a escarxofar-se al sofà, amb el llibre al pit i una bossa de patates de mida familiar al ventre. Marxo de casa amb una sensació agredolça. No es pot tenir tot.

Cafès a mitjanit

Tretze dies abans del judici

—Sí? —La veu se’m trenca. Faig un estossec mesurat—. Sí? Digui? —pregunto amb un fil de veu.

—Qui truca a aquestes hores? —diu el David.

Em tombo. Encenc el llum de la tauleta de nit, com si això em permetés de sentir-hi millor, i m’assec buscant les sabatilles amb els peus. El David mira la pantalla del despertador digital amb els ulls plens de lleganyes. Marca les 4.07 de la matinada.

—Clàudia, sento trucar-te ara.

—Capdevila? Ets tu?

—Sí —em respon el metge forense—. És important.

—Hòstia, Clàudia, saps quina hora és? Demà em toca doblar torn i no veuré les peces que tinc al davant! —es queixa el David.

—Un moment, Capdevila —li dic—. Dona’m cinc minuts, si us plau.

—Si poden ser dos, millor.

Penjo i m’aixeco. El David ja m’ha fet la ganyota de sempre, però aquesta vegada serà millor que no li busqui les pessigolles i que baixi al menjador sense obrir la boca. No és bona hora per a discussions. Només som a dimarts i suposo que li espera una setmana molt fotuda a la fàbrica. Quan apago el llum de la tauleta de nit sento que el David deixa anar un parell de renecs i s’estira a tota l’amplada del llit.

Uns minuts més tard soc al sofà amb una tassa de cafè amb gel a la mà, les ulleres posades i un bolígraf a punt. Sento de nou els roncs del David, cosa que em deixa més tranquil·la. Agafo el telèfon i marco. Encara no ha donat ni el primer to que ja sento la veu del forense.

—El sotsinspector Rovira m’ha deixat una nota de veu. M’ha dit que ahir al vespre vas ser a l’aixecament del cadàver —em comenta el forense—. Només et trucava perquè vas insistir als pèrits de la científica que volies estar present a l’autòpsia.

—Sí, ho esperava, Capdevila. Gràcies. Però em pensava que ho faries al migdia.

—Al vespre marxo cap al congrés de forenses, a París, i no vull deixar tot aquest desordre al doctor Hernández, així que l’he de fer ara.

—D’acord, doncs soc aquí en una hora.

—Bé, doncs, aniré avançant feina mentre no arribes, si no et fa res. De fet, no sé per què hi vols ser present; et puc enviar l’informe preliminar al matí, quan l’hagi acabat, amb l’acta de l’aixecament del cadàver. Està tot correcte. Aquesta vegada ho han fet força bé.

—No, no, Capdevila. Hi vull ser. Però ves fent, sí. Ens veiem d’aquí a res. Fins ara.

Passo un raig d’aigua a la tassa i la deixo neta al costat de la pica. Pujo cap a l’habitació; veig el David assegut als peus del llit. Merda. La seva cara no és només d’adormit, hi ha bona part de mala sang.

—Qui era? —em diu amb un to sec i esquerp.

—El forense, que ha hagut d’avançar l’autòpsia. Hi he d’anar ara.

—Ara? Com que ara? T’has tornat boja?

—Sí. No!, és clar que no m’he tornat boja. I sí, ara mateix.

—Collons, però si has arribat a les dotze tocades, Clàudia. No has dormit gens! Una cosa és que vulguis tornar a la feina per normalitzar la situació i l’altra és que facis jornades de catorze hores. Ara has de marxar a Barcelona? I on està allò que deies de «tu i jo i unes cerveses gelades»?

—Com?

—Ni te’n recordes... Sí, tot allò que vam parlar abans que tornessis a agafar la feina? Paper mullat!

—David, ho tinc present. Ho farem. Si us plau, tu dorm. —Li faig un petó—. Tranquil, seré aquí a l’hora de dinar, abans que marxis a treballar.

Em mira amb cara de resignació i s’estira novament.

—Bé, per molt que et digui faràs el que et roti. Ves amb compte amb el cotxe, que quasi no has dormit.

Em vesteixo en un tancar i obrir d’ulls, la mateixa roba de servei que portava ahir, i agafo el termos de cafè. Vaig al pàrquing a buscar el cotxe, surto i enfilo l’avinguda Doctor Pasteur fins a l’entrada de l’autovia, i poso la directa cap a Barcelona.

No hi ha pràcticament ningú a aquestes hores de la matinada, tret d’alguns transportistes. Avui la nit és ben negra. Hi ha diversos trams d’obres, a l’altura del Bruc, i la senyalització excepcional m’obliga a reduir la marxa. L’agulla del comptaquilòmetres queda fixada al seixanta i no vacil·la fins que deixo enrere un comboi de màquines gegantines que arreglen la calçada. Els seus focus em deixen encegada. Tot és tranquil·litat fins a arribar a Molins de Rei, on es comença a omplir de camions que entren i surten dels polígons. Abaixo les finestres i deixo que l’aire fred m’espavili. Bellugo lleugerament el coll amunt i avall per desentumir les cervicals i després engego la ràdio.

Vergonya i dolor, això és el que ha manifestat el Vaticà després que un jurat de Pennsilvània donés a conèixer tres-cents suposats casos de sacerdots depredadors sexuals, en sis de les vuit diòcesis de l’Estat on podrien haver abusat d’almenys mil nens des del 1940. La Santa seu insta a estar en constant reforma i vigilància en tots els nivells de l’Església catòlica per garantir la protecció dels menors, i...

Canvio immediatament d’emissora. Flaixbac és cosa fàcil. Però qui escolta Shakira a les cinc del matí? No sé què és pitjor. Torno a pitjar el botó. A Europa FM sona Bruno Mars. Molt millor.

No he escoltat encara tres temes que ja soc davant de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya. Aparco davant mateix, la zona marcada de groc és tota per a mi a aquestes hores. El vigilant em reconeix de seguida i em saluda. Després de fer el registre d’entrada pertinent, m’acompanya per cortesia fins a la sala d’autòpsies on es troba el forense i s’acomiada amablement. El Capdevila es mira el rellotge i fa cara d’haver-li passat el temps en una revolada. M’ofereix un cafè de màquina que no està gens malament, no el recordava així, i em presenta el seu nou ajudant, un noi en pràctiques que em tracta de vostè. Creu i ratlla amb aquest! Damunt la taula d’autòpsia, d’acer inoxidable amb aigüera, hi ha el cos de la víctima, amb força hematomes als braços i a la cara, destrossada. Amb la llum d’aquestes làmpades el copso molt diferent de com el vaig veure ahir al vespre. No semblava algú de seixanta-dos anys; el que fa una camisa estampada i uns texans. Però ara inclús em sembla un home de més edat. Em poso la bata i els guants i em situo al costat de la safata on hi ha l’instrumental mèdic més pesant.

—Bé, què tenim?

—He centrat l’autòpsia en el crani, molt malmès —em diu el forense mentre l’ajudant fa diverses fotografies—. Feia temps que no veia una cosa igual. Si estàs a punt, t’ho comento: la víctima és un home de seixanta-dos anys que presenta múltiples ferides al crani, en una de les quals sembla que hi havia incrustat un cos estrany. Per la temperatura del cos i tenint en compte les condicions ambientals d’ahir, puc dir-te que l’home va morir entre les sis i les vuit de la tarda. Quan el van trobar ja feia unes cinc hores que era mort. —Observo l’orifici per on van introduir el termòmetre, a l’altura del fetge—. Tot apunta que el van matar allà mateix, en aquell clar, sí. No hi ha cap cardiopatia ni cap alteració important en cap òrgan, al marge d’uns pulmons força castigats pel tabac. Dins l’estómac hi he trobat restes d’un àpat mal digerit, en concret de carn i de verdura. Apostaria que va dinar tard i ràpid. D’altra banda, els resultats toxicològics han donat negatiu tant en drogues com en alcohol. Altes taxes de nicotina, això sí; com ja t’he dit, aquest home fumava molt.

—Així que no va fer ni una copa de vi per dinar.

—Res de res. Els pulmons els te negres, però els ronyons mostren una salut envejable per a un home de la seva edat.

—Perfecte, Capdevila. I de l’arma homicida?

—Sens dubte, un objecte contundent, probablement amb un cert bisell punxegut. Ha d’haver sigut una pedra.

—Una pedra?

—Sí, i no qualsevol. No hi hem trobat fragments grossos, incrustats al crani, però el tipus d’entrada, el forat i la localització d’alguns bocins granulars negres ens confirmen que l’objecte era afilat i que estava polit. Juraria que no es tracta d’una pedra normal, per la seva composició mineral més aviat diria que estem parlant d’un element força insòlit. Veurem què en diuen els del laboratori. I escolta, això és el més estrany i curiós: sembla que no l’hi van treure de seguida, perquè el teixit adjacent presenta una lleugera necrosi coagulativa.

—A què et refereixes?

—Doncs que, des del cop mortal fins a l’extracció de l’arma, ben bé podrien haver passat vint o trenta minuts, si no més.

—Vint minuts... Probablement, qui el va matar, o els que el van matar, abans d’extreure l’objecte, van entretenir-se a eliminar proves de l’escena, a esborrar les empremtes del vehicle. A veure què determina la científica.

Observo les mans de la víctima. Són fines i cuidades. La pell sembla la d’un nadó. No devia tenir un ofici gens dur, aquest home.

—D’això et volia parlar —em diu, en veure que em fixo en els dits—. He agafat mostres de sota les ungles; els resultats els tindré la setmana vinent. Tret d’algun pèl, que sembla d’animal, d’herba enganxada i, naturalment, de terra, que ja he inclòs a l’informe, no he trobat cap altre material adherit al cos.

—Sí, Capdevila, es veu que els pagesos que el van trobar van obrir la porta del cotxe i mig cos va caure fora. Per això es va embrutar de terra.

—En resum, l’home ha mort després que li clavessin vuit cops al cap amb un roc afilat. L’últim, aquest —assenyala—, ha estat més fort, i el que li ha causat la mort.

—Perdoneu —interromp l’ajudant—. El fet que l’assassí s’hagi acarnissat amb la cara de la víctima denota que sentia un fort odi cap a ella.

—Cert. Bona observació. Serà un detall del perfil psicològic a tenir en compte. Capdevila, alguna cosa que calgui destacar de la forma en què va morir que ens pugui donar més informació?

—Pels múltiples hematomes que mostren els braços, estic segur que la víctima es va protegir dels primers impactes, i que, abans de rebre el cop mortal, el que va deixar la pedra incrustada al crani, l’home ja havia perdut el coneixement —determina el forense, assenyalant la part dreta de l’os frontal—. I, probablement, va ser aquest el que el va deixar fora de joc. —I n’assenyala un altre d’important, també al crani—. Tots són traumatismes crítics. Aquest va causar una fractura de l’esfenoide dret, amb afectació del teixit cerebral, cosa que va provocar un hematoma subdural. Qualsevol dels dos cops segurament li hauria fet perdre els sentits, de manera que ja no es va poder defensar i llavors l’assassí li va clavar la pedra al cap, a la part superior dreta de l’os frontal.

—Déu-n’hi-do. Cal molta força per enclastar la pedra d’aquesta manera, suposo.

—Tampoc no tanta, Clàudia. La víctima ja estava indefensa, no oferia resistència, així que no cal ser un Hèrcules. A més, mira el bisell de l’orifici, aquest és net. Probablement, la forma de la pedra també va fer possible que li perforés el crani amb relativa facilitat.

Miro detingudament el cap de la víctima.

—Tots els cops són a la part dreta, oi?

—Sí.

—L’assassí devia seure al seient del copilot, doncs. T’hi encaixa?

—Perfectament. Sens dubte el crim es va cometre des d’allà.

—Capdevila, creus que ho podria haver fet una dona? Vull dir, una dona tindria prou...

—Força? Soc metge, jo no crec res, jo veig. Això d’imaginar és cosa teva. Jo l’únic que et puc dir és que l’assassí era dretà, això sí, i que hi ha acarnissament. Clàudia, si t’esperes un parell d’hores et podràs emportar l’informe preliminar.

Miro el rellotge de la sala. Són les 6.43.

—Envia-me’l tan bon punt el tinguis, Capdevila. Marxo a Manresa i així avanço feina. A quina hora agafes el vol cap a París?

—D’aquí a tretze hores. He d’acabar aquesta autòpsia i fer-ne una altra. I encara he de fer la maleta.

—Au va, no et queixis. No em fas cap llàstima! Tots sabem que us ho passeu de pel·lícula en aquests congressos pagats per farmacèutiques o empreses de material mèdic. Ja deus tenir les entrades per al Louvre.

—El Louvre? Estàs de conya? No se m’hi ha perdut res, en un museu. El que tinc és una reserva a l’Epicure, un tres estrelles Michelin! Això sí que em motiva.

Es frega una panxa prominent i em pica l’ullet.

Súpliques

És un quart de nou quan entro a la comissaria, amb el cap una mica enterbolit. Res que no arregli posar-se de dret a la feina. El Téllez em diu que el sotsinspector Rovira m’espera impacient a la sala de reunions, que no tardi, que està força neguitós pel tema de l’homicidi d’ahir. Ja té la premsa enganxada al cul i els de la central mossegant-li el coll, i no està de bon humor. No sé com s’ho fan, sembla que ensumin la porqueria abans que ningú. Tampoc entenc tants nervis de sobte i li demano explicacions. El Téllez, que ho sap tot, em comenta que es veu que era un home important, aquest Martí Anglada, que tenia una certa reputació i prestigi dins el món artístic. A mi, personalment, no em sona d’haver sentit mai el seu nom.

Entro a la sala de reunions, on hi ha tothom assegut menys el Rovira, que està donant voltes a la taula com un llop famèlic, repassant les tasques que s’han de fer amb un volum de veu massa alt. Amb això deixa clar que té un mal dia i que ningú té dret a rèplica. Això sembla una sala de vetlla. El sotsinspector Rovira ve directe cap a mi, mentre els altres segueixen rere els seus expedients.

—Clàudia, fes el favor d’anar-te’n... —em diu a cau d’orella.

—Bon dia, Rovira.

—Fes el favor d’anar-te’n cap a casa ara mateix. És una ordre. Si us plau, no em facis cridar aquí, davant de tothom.

—Heu començat la reunió sense mi...

M’agafa del braç i m’aparta a un racó. Alguns companys miren per sobre els papers, dissimuladament.

—I què esperaves? Mira, ja està tot organitzat. No et preocupis i fes el favor d’anar a descansar. Ahir vas estar a Miralles fins tard per a l’aixecament del cadàver, contravenint les meves ordres. —El Rodrigo aparta la mirada—. I a la matinada ja has sortit cap a l’institut forense! Et vaig dir que et volia a l’oficina fent tasques administratives! Com a mínim un mes! Almenys, si fas el que et rota, que no et vegi després fent ximpleries d’aquestes. Ves a descansar.

—Rovira, el Castro...

—Del Castro, ja me n’ocuparé més tard. Mira, no puc perdre més temps, he llegit l’informe i està impecable, com sempre, però el cas de Miralles el portarà el Rodrigo. Si us plau, ves a casa. I creu-me que ho faig per...

—Necessito parlar amb tu, ara mateix. Podem parlar al teu despatx? —li pregunto.

Em mira per sobre les ulleres. Just llavors se li infla la vena del front.

—Ho sento, Clàudia, no puc donar-te el cas. Has vist la cara que fas? Fas una fila... —em diu—. Estàs feta un desastre. Ets el millor que tenim a la comissaria i no vull que et cremis. Si us plau, no em facis apujar més el to de veu i toca el dos. Ja ens trucarem a la tarda.

—Rovira, saps de bon tros que no marxaré —li dic.

El sotsinspector esbufega com una màquina que allibera aire per rebaixar la pressió interna. Agafo una cadira i m’hi poso de braços encreuats.

Es manté un silenci sepulcral fins que el sotsinspector Rovira reparteix les tasques.

—Rodrigo, el cas de Miralles és teu. La Clàudia te’n donarà tots els detalls.

—Però, Rovira, si jo estic amb el cas del Bufalvent! —respon ell.

—En soc ben conscient. I com el porteu? —pregunta, coneixent molt bé la resposta.

—Bé, anem avançant a poc a poc.

—Ho sé. Doncs passa’l al Gustau i centra’t amb el de Miralles. Tampoc corre cap pressa això del Bufalvent. Si hi porteu cinc mesos treballant, ja no vindrà d’unes setmanes més.

—Rovira, vaig ser jo qui va ser present a l’aixecament del cos i avui he estat amb el Capdevila... —M’aixeco de la cadira—. Rovira, podem parlar un moment tots dos sols? —li dic—. Perdoneu.

El seu esbufec no és de fatiga sinó d’haver perdut la paciència. El Rovira accepta marxant sol i amb un cop de porta, i, sense fer més escarafalls, anem al seu despatx. S’asseu a la seva butaca, deixa les ulleres sobre un pam d’expedients, es frega els ulls i fa un glop d’aigua.

—Rovira, quants anys fa que ens coneixem? —li dic.

—No em vinguis amb romanços, ara, Clàudia! La feina em surt per les orelles, collons! No tinc temps per a jocs! Digues!

Observo les diverses fotografies familiars que té penjades a la paret i em quedo ben callada, esperant que em capti. El que sí que aconsegueixo és que es calmi una mica.

—T’ho suplico. Necessito aquest cas. Necessito tornar a la feina com més aviat millor. Ja estic cansada de tant mareig administratiu, això sí que em mata, Rovira. Si estic ofegada és de tanta paperassa. Em coneixes bé i saps que no hi podré estar gaire temps, així.

—Ho sento, no et puc donar el cas. Sens dubte ets la meva millor agent, metòdica i amb un rigor professional fins al punt de l’obsessió. Ja saps on podries ser si t’ho proposessis. Ens has tret les castanyes del foc més d’un cop. I com

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X