1

«—… molt bé, amics, aquí la tenim un altre cop, finalment. Darrerament, hem rebut tantes cartes, tantes trucades preguntant quan tornaria a venir, que no ens n’hem pogut estar i li hem demanat que tornés, i això que a ella no li agrada gaire, per no dir gens, venir a la ràdio… Per què no li agrada, madame Tasi, venir a la ràdio?

»—Perquè per la ràdio no puc fer la feina tan bé com jo espero, perquè a casa meva ho tinc tot així com vull, perquè la meva feina requereix concentració i venir a la ràdio, o anar a la televisió, em desconcentra…, i perquè, perquè…

»—Ja ho pot dir, ja, madame Tasi…

»—Bé, doncs, perquè de vegades truca algú que em fa preguntes estúpides que no puc o no vull contestar, i això em fa molt de mal…».

M’agradava aquella dona. No sabia qui era, però m’agra­dava perquè tenia una veu agradable i deia les coses clares. La gent li feia preguntes estúpides. Clar que sí. I la meva amiga Patrícia, volent fer un programa en què la gent trucava, també era estúpida.

I jo també, que ho era, per anar amb cotxe per Barcelona. No sabeu què era, Barcelona en obres. Barcelona, posa’t guapa. Sí, pels Jocs Olímpics potser ja s’hi hauria posat, de guapa, però ara era un infern. Aquí un carrer tallat, allí que feien una casa nova, més enllà que n’arreglaven una altra i es menjaven la meitat del carrer, més ençà una calçada mig esventrada, més enllà una vorera amb els budells per fora…

Anar a peu era una aventura, cada deu passes et trobaves una barrera; anar amb cotxe era impossible, perquè cada deu metres et trobaves amb una emboscada o amb una obstrucció; i perquè tothom hi anava, amb cotxe… com jo, que l’agafava sense pensar i després remugava com una girafa, perquè Barcelona resultava impracticable i m’havia d’aguantar.

Tan pràctics que són els peus, per caminar.

«—… molt bé, doncs ja tenim la segona trucada. Digui’ns el seu nom i des d’on ens truca, sisplau…

»—Em dic Mercè i truco de Tortosa. Primer de tot, et vull felicitar, Patrícia, per aquest programa tan maco que fas…

»—Moltes gràcies, senyora Mercè.

»—T’escolto cada dia, cada dia… Et puc dir de tu, oi?, perquè per la veu que fas, sembles tan joveneta que et podria ser àvia…».

Talla-la, dona! Tanta simpatia fa fàstic.

«—Senyora Mercè…

»—Sí, em dic Mercè i truco de Tortosa… Que no t’ho havia dit? I mira que he trucat vegades, eh, però vosaltres sempre comunicant, que sembla que… és clar, és tan bo el programa, i portes una gent tan interessant, que…

»—Quina pregunta vol fer, senyora Mercè?

»—Ai!… No ho sé, noia…».

Ho veus, Patrícia? La gent truca per trucar, perquè s’avorreix, perquè està sola, perquè després les seves amigues li diguin que l’han sentida, però no per preguntar…

Hosti de dona! Ves alerta amb l’infant! Que no ho veus que per poc no afait la criatura, amb cotxet incorporat? Ves amb compte, dona, que el nin no és una cuirassa!

Oh, i encara em cridava, la beneita! Serà tanoca? Encara s’estava aturada enmig del pas de vianants, amb el semàfor en vermell, amb el cotxet per davant, esgaripant i fent gestos, i els cotxes aturats per por d’endur-se’n la criatura?…

Hi ha dones que no mereixen ser mares.

«—… a mi m’agradaria saber quin número tocarà a la pròxima rifa…

»—Senyor Joan, si això que em demana ho vol saber de debò, aquesta és una de les preguntes estúpides que jo no puc contestar. I encara que pogués, no voldria contestar-la. Ara, si el que vol és fer brometa, és a dir, burlar-se de mi, és un idiota i un maleducat, perquè…».

Molt bé, dona. Em sembla que deu ser una astròloga d’aquestes xerraires, però sap mantenir la gent a ratlla, sí senyor…

«—Amics, no ens enfadem, que no és el moment… Una mica de música, sisplau, els de control. Música amable, música per alleugerir el mal humor…».

Estava ben boja, la Patrícia, de fer un programa en què truqués la gent. Després, mira què passava. Havia de fer posar música.

Jo també estava ben boja, d’agafar el cotxe a les vuit del vespre i baixar per la Rambla. Ara un taxi que s’atura per descarregar, suara aquests al·lotells que passen fent gatzara entre els cotxes aturats —són tan alts, els nois d’avui en dia, i tenen els peus tan grossos. Quan entro dins l’ascensor i en ve algun, sempre em sembla que m’han de trepitjar. I amb els pisos tan petits, no sé com hi caben…

Va, passa, gambirot, i no et facis el maco!

Allà un cambrer que fa ziga-zagues amb la plata plena a reglotar, i ara que passa una tracalada de gent pel lloc que no toca…, i jo que arribaria a misses dites…

Merda, madona, em tocava passar a mi, ara! Per què no anau pel semàfor i esperau que estigui verd? A la vostra edat, amb tant de greix que porteu a sobre i, a més, amb una bossa a banda i banda, ja no esteu per fer aquestes coses, cony! Per què són els vells els qui no van mai pels semàfors?

«—… però no és una visió, és un somni, no l’he poguda veure mai quan estic en trànsit, i mira que ho he intentat, però és debades…

»—I quantes vegades l’ha vista, en somnis?

»—Cinc o sis vegades. De vegades li veig només la cara i els cabells, i sembla molt trista, però tampoc no ho sé segur; ho sembla… De vegades l’he vista tota sencera, rient, amb altra gent. A llocs molt diferents. Només una vegada el somni era diferent, bé, no el somni, sinó ella: portava els cabells mullats i dormia. Aquesta va ser la tercera vegada que la vaig veure, i aleshores vaig sentir de lluny, molt lluny, un nom: Júlia. Júúúliaaa… I ella es va despertar i va desaparèixer…

»—M’ha posat la pell de gallina…».

No era una astròloga. Era pitjor. Era una vident. Aaagh! No en volia saber res, d’aquell bestiar, jo. Encara que tinguessin la veu agradable i sabessin dir les coses com toca.

I la Patrícia que li deia que li havia posat pell de gallina. Bestieses, Patrícia, bestieses.

Carrer de la Unió, finalment! Alerta, Lònia, a poc a poc, no fos cas que t’enduguessis un senyor amb les rodes; ara Marquès de Barberà, el primer no, el segon a la dreta. La gent aquí ja no va com a la Rambla, la gent, per aquí, va xino-xano, sense pressa per arribar enlloc perquè no té un lloc on anar. I Barcelona no es posa guapa, per aquests verals.

Tots aquells homes anaven de putes? No m’ho podia creure. N’hi havia que eren vertaderes desferres, i qui no anava gat anava drogat… I si no hi anaven, ho semblava.

Sempre m’havia sorprès que per aquests barris hi hagués tants d’homes sense fer res, sense res a fer, només passejant, tots sols, amb el cigarret a la boca, les mans dins les butxaques, mal vestits, mal pentinats, que ara s’aturaven i miraven sense veure… d’edat indestriable però segur que eren més joves del que semblava, gent sense un futur, sense present, sense un dia feiner ni un diumenge, gent trista… bé, era millor que no em dediqués a fer sociologia recreativa, que després em posava de mala bava i ja en tenia prou amb la que arrossegava…

Eren allà. Només dues, la Sònia i la Vanessa. Les altres devien ser al pis, esperant que jo arribés. Només aparcar el cotxe damunt la vorera, es va acostar la Vanessa. Coneixia bé el meu cotxe, la Vanessa. Es feia dir Nessa perquè deia que Vanessa ja era vulgar; el que no sabia, o no volia saber, és que qualsevol nom resultava vulgar en ella, pobra mossa. En realitat es deia Dolores.

—Nos pensabam que ia no bindrias!

Quin català que gastes, Nessa.

—Tu saps com està Barcelona, amb tantes obres, Doloretes? Jo també em pensava que no arribaria mai —vaig dir.

—Tu espera aquí, nantros ia t’avissarem quan arrivi, eh? I no me digas Doloretas, que jo te diré Apolónia, vale?

—Tu guanyes, Nessa. D’acord.

«—… no, senyora, no, jo només l’he vista en somnis, com ja he dit. Uns somnis estranys, en realitat. Cinc o sis vegades, sí…

»—I tenia els cabells negres, llisos… Els duia llargs…

»—Sí, senyora, això he dit…

»—Senyora Cros, que la coneix, vostè, aquesta noia?

»—Oh, Patrícia! És clar, que la conec! Bé, si la que diu la senyora Tasi és la mateixa… Oh, Déu meu, fa sis mesos, sis mesos, senyora Tasi, vull dir madame Tasi…».

La Dolors s’havia aturada a escoltar la ràdio, tot i que tenia pressa. Em va dir:

—És el pograma de la Patrícia, no?

—Sí. Que la coneixes?

—Io? No, no la conosco. Io no conosco aquesta gent tan important, Lònia. Però me gusta molt, aquesta noia. Siempre que puc l’ascolto, quan no tinc feina… i siempre du personas molt interessantes… Bé, me’n vai… Ia t’avissarem, eh?

—Sí, Nessa, sí…

Gent important. La Patrícia gent important. Si ella era gent important, jo què era? Un zero a l’esquerra és el que ets, Lònia. Això mateix. Una merda amb un cordill. Mecagondena!

«—Senyora Cros, senyora Cros! Que em sent? Sembla que s’ha tallat… Senyora Cros!

»—Sí, soc aquí. Perdona’m, Patrícia…».

Plorava, la bleda. No, si et fotran fora, Patrícia. Pots ser molt important, però et fotran fora, ja ho veuràs.

Però aleshores la Sònia, des del portal, em va fer un senyal gairebé imperceptible; el manso aquell s’acostava.

Encara que no l’havia vist mai, el vaig reconèixer de seguida. Pel que m’havien dit d’ell la Sònia i la Dolores. Pels aires que gastava. I per així com anava vestit.

Caminava dret com un jonc per la vorera de davant, a poc a poc, mirant a dreta i esquerra i movent molt els braços com si volgués obrir-se pas entre una gentada. Portava un tern blanc, amb els pantalons estrets, un guardapits de flors, una camisa negra i una corbata blanca. I duia un barret d’ala ampla que semblava una pamela. Però era baixet, i escarransit. Tal i com m’havien dit les mosses. Això sí, duia unes soles i uns tacons de pam, que encara el feien semblar més petitó.

Un cromo, vaja.

La veritat és que va ser com bufar i fer ampolles. Més fàcil, perquè crec que, malgrat el que diguin, per bufar i fer ampolles has de tenir força pràctica. Com bufar i treure vent, idò. Perquè l’homenic no s’ho esperava.

La poca gent que hi havia a la vorera es decantava per fer-li pas. Es veu que, a part de les noies, tothom el coneixia en aquell carrer. I que l’home tenia males puces. La Sònia i la Vanessa havien entrat al portal. Vaig veure, d’esquitllentes, dues cares que guaitaven per la finestra, però no les vaig poder reconèixer.

Aleshores vaig baixar del cotxe i, fent-me la desmenjada, vaig travessar el carrer, vaig pujar a la vorera, li vaig sortir a l’encontre i li vaig barrar el pas.

—Nena, que no em deixes passar? —em va dir amb una amabilitat tota falsa.

—Nen, que no em deixes passar? —li vaig contestar, amb gens ni mica d’amabilitat.

Va ser menys d’una fracció de segon: però li vaig poder veure el dubte a la cara. Això m’anava bé, molt bé. Volia dir que el vestit, el barret, les sabates i tot el que hi havia a sota era una cuirassa. Però immediatament després tot va tornar al seu lloc; al lloc que ell volia, és clar.

—Què has dit? —va fer amb una veu que volia ser de toro—. Que potser vols que et venti un clatellot, guapa? Que no saps qui soc, jo?

Vaig mirar al meu voltant. Hi havia homes aturats a deu passes i dones amagades dins els portals. Tothom callava. Per què li tenien tanta de por?

Abans de parlar-li, vaig intentar que ell no endevinés el dubte que la por dels altres m’havia fet venir a mi.

—Que no ho veus, que tothom s’enretira quan em veuen? —va dir, fent una gran manotada.

—Però jo no —vaig dir amb veu tranquil·la—. Jo vull parlar amb tu.

I ell es va fotre a riure, condescendent. Semblava un titella.

—Ahà! La nena vol parlar amb mi. T’hauries d’agenollar a terra, per parlar amb mi. Amb mi no hi parla qui vol, sinó qui vull jo, i quan vull jo. I ara no vull parlar amb tu, no et conec i no et tinc res a dir…

—Però jo sí —vaig fer amb una veu més tranquil·la encara.

Aleshores em va agafar pel braç dret, sense cap mirament, i em volia fer baixar de la vorera. Havia arribat la meva hora. Millor dit, la seva, perquè va ser ell qui va rebre.

Li vaig agafar el seu braç dret amb el meu esquerre i li vaig retorçar. Segur que li vaig fer mal, però de moment només vaig tornar a veure el dubte a la seva cara, i ara no era una fracció de segon. Al cap d’uns instants, en què jo li retorcia cada vegada més el braç, em va amollar el meu i va fer una ganyota de dolor. Llavors, amb el meu puny dret li vaig pegar un mastegot a la barbeta i, pobrissó, ell mateix es va mossegar la llengua. Ara a la seva cara, a més de dubte, hi havia sorpresa.

Li vaig amollar el braç i, alhora, li vaig encastar el genoll, no record si el dret o l’esquerre, a les parts pudendes. L’havia agafat de ple. Va fer un «aaagh!» tan fort que l’haurien sentit les floristes de la Rambla si no fos que en aquella hora ja no hi eren. Va caure de genolls, amb les mans enrampades damunt la bragueta. La pamela va anar a raure uns quants metres més enllà. I ell feia cara de calvari.

Des del pis de dalt, es varen sentir veus:

—Visca, visca! Viva la Lònia!

Però jo encara no havia acabat. Encara havia de parlar amb ell. I, a més, em sonava estrany sentir el meu nom cridat per aquells carrers; és més, em feia pell de gallina. Hi hauria de pensar, en això; però ara no tenia temps per pensar. O sigui que li vaig dir:

—Deixa estar aquestes noies d’aquí. Són meves.

—Teves? Com vols dir, teves? —va dir, encara de genollons i amb la veu adolorida.

—Sí, som jo qui les guard, no tu.

—Però tu no pots fer de macarra. Tu ets una dona.

Fotut abegot de merda.

—I tu no serveixes, per fer de macarra. Ho acabes de demostrar —vaig dir-li jo.

S’havia començat a aixecar. Però jo el vaig agafar pels cabells i li ho vaig impedir.

—… i si no hi estàs d’acord, a veure què me’n dius d’aquesta nespla.

Li vaig esvergar un cop de conill, que consisteix en pegar a la nuca amb el gairell de la mà. Si ho fas a un conill, el mates. Si es fa a una persona, la deixes grogui durant una estona. Amb la meva pràctica i la poca empenta que tenia aquella criatura, em vaig imaginar que les noies tindrien temps de cridar la bòfia abans que no es despertés.

Però les noies estaven esvalotades. Cridaven com boges, baixaven l’escala a tomballons; la gent del carrer, que s’ho havia mirat de lluny sense fer esment d’acostar-se, sense dir ni una paraula, ara m’aplaudien i començaven a venir.

Vaig fer un gest a la Sònia, la Sònia va fer que sí amb el cap, i em vaig esquitllar corrents cap al cotxe. Vaig fer una maniobra brusca per sortir del carrer i vaig mirar el rellotge: l’escena només havia durat dotze o tretze minuts, però a mi em semblava que havien estat dues o tres hores. Tenia mal de cap i les mans em suaven.

Vaig sortir del carrer fent marxa enrere, mentre les noies s’abraçaven i feien crits d’alegria. Vaig passar per un carrer i gairebé vaig atropellar un home. Vaig posar els llums llargs i em varen escridassar. Per aquells barris era millor poca llum. Vaig voler girar per un altre carrer, però una mà damunt el vidre de davant m’ho va impedir. Tenia mal de ventre i vomitera. Els carrers em semblaven tan estrets que gairebé no hi podia passar. Els contenidors d’escombraries, plens a reglotar, feien una pudor de cal déu. Estava en una ciutat desconeguda, allò no era la meva Barcelona. O jo no era jo.

Vaig pujar les finestres i, sense adonar-me’n, vaig donar l’aire condicionat. Érem a mitjan març i, és clar, encara no era necessari. Primer vaig notar que feia fresqueta i em va semblar que m’asserenava una mica, però no era veritat. Tota jo era un bloc compacte de nervis. Que m’anava gelant de mica en mica. Vaig posar la ràdio, una mica de música m’aniria bé. No sé quanta d’estona vaig seguir tombant per aquells carrers, més envitricollats que mai; uns deserts i foscos, d’altres plens de gent que em barraven el pas. Després, Sant Bartomeu, Santa Elena, Carretes, Sant Pau, Abat Safont, i finalment, finalment vaig deixar de donar voltes sense saber on anar. Vaig sortir al Paral·lel per la plaça de Raquel Meller i la vaig sentir cantar, amb aquella veueta tan fina que tenia, cómpreme usted este ramito, pa lucirlo en el ojaaaaaal.

Vaig aparcar en doble filera i aleshores me’n vaig adonar que a la ràdio no feien música, sinó que la Patrícia encara continuava el seu programa.

«—… sí, senyora, unes quantes cartes, però n’hi ha algunes que no sé d’on són, sobretot les darreres…

»—Ens les podria ensenyar, aquestes cartes? —preguntava la Patrícia.

»—És clar que sí! Jo el que vull és trobar la meva filla…

»—Senyora Cros, jo no li puc prometre res… Ja ha vist que he intentat veure la seva filla i tampoc avui no me n’he sortit. Ja li he dit que només l’he vista en somnis. Però la vull ajudar i, si em ve a veure, ho provarem totes dues…

»—Ara mateix?».

Vaig tancar la ràdio i vaig posar el cotxe en marxa. En arribar a la plaça d’Espanya —amb el monument tot tapat perquè el feien net— vaig decidir que em convenia fer una mica de carretera abans d’anar-me’n a casa. Aleshores vaig veure que tenia l’aire condicionat. Em vaig maleir els ossos i el vaig tancar. Vaig posar la calefacció, i des d’allà, fins que trobàs un llumeneret blau.