Una engronsadeta va…

Na Joana mai oblidaria aquell dia de Sant Miquel de l’any 1893. Eren les dues de l’horabaixa. Acabava de dinar de sopes escaldades d’espinacs amb sobrassada i com a darreria s’havia ficat una serva ben madura dins la boca per assaborir-la a poc a poc. Li lluïen els ulls i un subtil somriure li alegrava el semblant. Era immensament feliç. El seu home, en Nofre de Can Gavetí, l’estimava amb deliri, n’estava ben segura, i aquesta certesa li omplia el cor de gaubança. I per acréixer encara més la seva felicitat, dins el seu ventre hi creixia de valent el seu primer infant, tan de valent que era tota panxa i gairebé no es podia acalar per desar la casa.

S’havia assegut a darrere una finestra que donava al carrer. Li agradava sentir el cant dels cabots i les oronelles que niaven davall les teules de la volada de les cases —a la seva hi havia tres nius, senyal que hi habitava bona gent— i els piulets dels gorrions que cercaven trossets de gra no paït dins les buines, abundants als carrers d’aquell poble del Pla, que les bísties havien deixat al seu pas tot estirant els carros. Aquell cor de vida l’asserenava i li feia companyia. Dins un cove de vímet que tenia a mà esquerra hi reposava ben composta la roba del seu home. A la dreta, damunt una cadireta sense respatller, hi havia posat el sarrió de costurera per tenir-lo més a mà. Per a ella aquella panereta amb una tapadora i un coixinet amb mitja dotzena d’agulles clavades, folrada per dins amb roba de llengües i plena de rodets de fil, vetes, botons, gafets, agulles engafetadores, agulles d’embastar, un didal de llautó, un ganxet i unes tisores, era un petit tresor. Li encantava cosir. L’entretenia i la relaxava. Sa mare, que era una costurera de primera, li ho havia regalat quan es va casar com si formàs part de l’aixovar. Tot de cop, quan es disposava a enfilar una agulla per sargir els esqueixos d’una camisa per fer-la durar un poc més, va notar una forta pressió al baix ventre i la cara se li va trasmudar tota. Li havia arribat l’hora. L’infant que esperava ja empenyia per néixer.

Estava tota sola. En Nofre era a llaurar l’ametllerar de la finca de Can Ratapinyada i no tornaria fins a posta de sol. Les sopes que s’acabava de menjar per dinar i que havia trobat tan bones de cop li feren un gir dins el ventre, l’estómac no les va voler pair i li sortiren amb força per on se les acabava d’empassar. Na Joana brollava de suor, una suor freda que la feia tremolar de por. Sabia que hauria de parir aquell infant ben tota sola.

Així com va poder, aferrant-se per la paret i els mobles, es va dirigir cap a la petita cambra de matrimoni. Va obrir el primer calaix del canterano i va treure mitja dotzena de draps de cotó que tenia preparats per a quan li vendria el part. Amb un d’ells es va eixugar la suor del front i les galtes. Llavors va alenar endins, molt endins, tot el que li va permetre el seu immens ventre i amb el pensament va resar una avemaria. Les darreres paraules de l’oració li recordaren que Maria Santíssima també havia estat mare i havia parit el seu fill dins un estable, i això la va conhortar. Es va aguantar el baix ventre amb una mà i arrossegant els peus, entre gemec i gemec, es va dirigir cap a la cuina. Sentia esfereïda que les aigües calentes del part li regalimaven per les cuixes i les cames i li xopaven les espardenyes.

Els seus pares vivien a Can Dotze, una possessió a una hora de camí a peu, on ella era nada vint anys enrere. Havia quedat amb ells que l’anirien a cercar amb el carro a principis d’octubre perquè sa mare la pogués assistir, però el part s’havia anticipat dues setmanes.

A Binialfaraix, el seu poble, una antiga alqueria mora que en llengua andalusina volia dir «vila de l’alegria» (ibn al farah), no hi tenia cap familiar proper, només fills de cosins d’enfora, i no coneixia ningú de confiança que la pogués aidar. Anys enrere hi havia hagut una comare, però quan va morir cap dona del poble es va veure amb coratge de substituir-la.

Així que na Joana, sense haver vist mai un part, sabent només el que li havia explicat sa mare, va posar dues cadiretes sense respatller una devora l’altra separades mig pamet, i va escampar una embosta de palla ben eixuta enmig de les cadires perquè el nin no es fes mal si li llenegava de les mans. Es va treure la falda de damunt, les faldetes de davall i el gipó, deixant-se posada la camisa blanca de davall, i tot seguit es va asseure ben eixancada amb una anca a cada cadira. I au, Joaneta, a prémer s’ha dit!

Passaren hores i hores i l’infant no naixia. Na Joana estava rebentada i brollava de suor. El cor li defallia i tenia por d’acubar-se. Amb tant de suar i gemegar la boca se li havia eixugat i estava rabiosa de set, però se sentia el cap del nin enmig de les cames que ja coronava i no s’atrevia a aixecar-se per anar a beure un poc d’aigua fresca.

—Ma mareta, on sou? No sentiu els meus gemecs? Veniu, per l’amor de Déu. Assistiu-me. Tenc por de morir. No em veig amb coratge d’infantar tota sola —suplicava desesperada, sabent que ningú la sentia i molt menys sa mare, que era una hora lluny.

A la fi, amb una darrera premuda, el cap de l’infant va guaitar. Na Joana el va prendre amb les dues mans i va estirar a poc a poc. Sentia com si tots els budells li volguessin sortir per la seva naturalesa de dona. Va pegar un gran crit amb les poques forces que li quedaven i el nin va sortir disparat, li va llenegar de les mans i va caure a damunt la palla. Quan el va veure ple de vida, tot xop de sang i plorant a les totes, na Joana també va rebentar a plorar de pura alegria, i encara va estar més contenta quan li va veure la piueta i els senyalets de mascle. «En Nofre estarà molt content —va pensar agafant amorosa el seu primer infant—. Li posarem Tomeu com el meu sogre al cel sia».

Amb mans tremoloses l’embolicà amb un drap de cotó i l’abraçà per primera vegada.

—Oh, que és de petitó el meu ninet! Jo no sé si el sabré surar! —va exclamar emocionada, sense moure’s de damunt les cadires esperant que li sortís el segon part, tal com li havia explicat sa mare.

Amb l’infantó al seu redòs, va fermar el cordó umbilical amb dues voltes de cordellina a mig pamet del llombrígol i el va tallar amb un trinxet ben esmolat. Pocs segons després li va sortir el segon part. Na Joana va sospirar alleugerida. El turment havia acabat.

Es va posar dreta aferrant-se amb una mà a la taula de la cuina mentre amb l’altra aguantava l’infantó, però les cames li feren fluix i es va haver de tornar a asseure. «He estat valenta per infantar el nin tota sola i ara no em puc acovardir», va pensar. I traient forces d’allà on no n’hi havia es va tornar a aixecar. Aquest pic les cames aguantaren. Va sentir que li regalimava sang calenta per les cuixes i es va regirar tota. Moltes dones morien dessagnades després de parir, i ella ho sabia. Va alenar ben endins tres vegades, va mirar la careta del nin i va tornar a pensar que havia de ser valenta. Amb una mà va doblegar un drap de cotó, se’l va col·locar enmig de les cuixes a damunt la naturalesa i així com va poder se’n va anar cap a la cisterna. Al costat hi tenia sempre una gerra plena d’aigua. Se’n va abocar un bon tassó i se’l va beure tot d’una tirada.

—Oh, que és de bona l’aigua quan un té set! —va exclamar encara no satisfeta, i se’n va abocar un altre i un altre, fins a quatre. Mai havia tengut tanta de set.

En Bartomeu Mollet Escuder de Can Gavetí va néixer amb gana. Sa mare havia vomitat les sopes escaldades d’espinacs abans de parir, i al nin no li havia arribat res d’aliment. Pocs minuts després de néixer va començar a cercar la mamella de na Joana. Ella se’n va témer i es va destapar un pit. Tenia una gran pujada de llet, n’hi sortia a roll seguit, i el nadó, en sentir l’oloreta, va badar una boca com un platet, va trobar tot d’una el mugró i es va posar a xuclar com un desesperat. A na Joana li regalimaven les llàgrimes per les galtes mirant com mamava el seu petitó. Se sentia valenta, poderosa, forta perquè havia estat capaç de parir tota sola el seu primer fill. Per fi ja era mare i sentia una alegria tan gran dins el seu cor que tot el patiment del part ja no li importava.

Quan a posta de sol va arribar en Nofre, esclatat de llaurar tot el dia amb el mul eguí que li havia regalat el seu sogre quan es casaren, va trobar la casa a les fosques, va sentir una olor molt forta de sang fresca i es va trastornar.

—Joana, on ets? Estàs bé? —la va cridar tot regirat, sentint que el cor li volia sortir per la boca de tan aviat que bategava.

—Sí, Nofre. Vine. Estic colgada dins el llit —li respongué ella amb un filet de veu.

En Nofre, palpant palpant la paret i els mobles com si fos cec, va cercar un llum d’oli, va arrambar el ble al caliu del fogó de la cuina, que era l’única cosa que aconseguia veure, i tot d’una es va encendre. I amb ell a la mà se’n va anar cap a la cambra.

—Mira, Nofre, he tengut un nin —li va anunciar tota orgullosa mostrant-li la careta de l’infantó.

—Un mascle?

—Sí, un Tomeu com ton pare.

—Alabat sia Déu Nostre Senyor i Maria Santíssima! —va exclamar emocionat.

—Per sempre sien alabats!

En Nofre no pogué evitar que li brollassin les llàgrimes, tan gran era la seva alegria, i perquè na Joana no ho veiés li va dir que anava a fer un poc de sopar. Quan va entrar dins la cuina amb el llum d’oli a la mà i va veure la palla xopa de sang amb la placenta a damunt, ben poc li va faltar per no caure acubat. Sempre li havia fet molta d’impressió la sang de les persones. Fent un gran esforç, va agafar cendra del fogó amb una pala i la va escampar per damunt la palla ensangonada. Confiava que així no hi anirien les mosques vironeres a pondre els ous i a xuclar la sang ni les formigues carnisseres a menjar-se la placenta. «Demà en sortir el sol ho agranaré i ho enterraré a devora la rabassa del roser alexandrí del corral. Així creixerà més esponerós i farà més roses», va pensar, enviant-se la salivera que li pujava per no vomitar.

Havia sentit a dir que les ametlles feien llet i per ajudar na Joana en va encetar tres dotzenes, va picar els bessons amb un morter i amb un poc d’aigua que va encalentir dins una olleta de test i una culleradeta de mel de flor de garrover que sa mare, na Bàrbara de Can Venturós, per matrimoni madona de Can Gavetí, li havia regalat a la festa de la batuda del gra, li va preparar un tassó de llet d’ametlla i li ho va dur a la cambra.

—Jas, Joana. Beu-te aquesta llet d’ametlla i així en tendràs més per alletar el nin.

—Gràcies, Nofre. Em fas ben contenta. Tenc una gana que m’alça.

—No corris tant que faràs mala via —li va dir amorós el seu home, feliç de fer feliç la seva doneta estimada.

—Que ho és de bona aquesta llet, Nofre, més bona que un sucre de fira! —li va assegurar na Joana llepant-se satisfeta els llavis amb la llengua. No li havia tocat voreres i més n’hi haguera hagut…

En Nofre va sopar de dues llesques de pa amb una tallada prima de camallot i es va acabar d’omplir amb una grapada d’acops de figues blaves enfornades amb fonoll. Després va dur a na Joana una bona llesca de pa amb sobrassada vella empastissada per damunt, que sabia que li agradava molt, i mitja dotzena d’acops perquè ella també sopàs. I la va contemplar una estona, en silenci, ple de tendresa, mentre ella menjava amb el nadó adormit al seu redòs.

—Tenc set. Em pots dur un poc d’aigua, Nofre?

—Ara tot d’una, Joana. Et duré la gerra plena i un tassó i en beuràs tanta com vulguis.

Al cap d’una estona, quan na Joana hagué assaciat la set, en Nofre va posar el llum d’oli a damunt el comodí. Es va treure la camisa de roba de llista i els calçons de cotó cru tots bruts de terra i suor, que va deixar damunt una cadira, i es va colgar devora la seva dona dins el llit de matrimoni.

—Bona nit, Joana —li va desitjar amb una besada a la galta.

—Bona nit, Nofre. No apaguis el llum —li va tornar la besada.

I pletòrica de felicitat i amor de mare, dins la pau i la quietud de la cambra, na Joana va cantar la seva primera cançó de bressol al seu fillet acabat de néixer. La hi havia ensenyat una tia monja que sabia molta lletra. Al seu costat, amb els ulls clucs, el seu home es va emocionar. Ja no podia ser més feliç.

Una engronsadeta va,

una engronsadeta ve,

mon ninet té molta nona.

Oh, quina nona que té!

Dorm tranquil, angelet meu,

esqueixet de mes entranyes.

És ta mareta qui et vetlla,

qui et canta aquestes tonades.

Una engronsadeta va,

una engronsadeta ve,

mon tresor té molta nona.

Oh, quina nona que té!

Somia, videta meva.

No temis, fes noninó

al redòs de qui t’estima,

al bressol del meu amor.

Una engronsadeta va,

una engronsadeta ve,

mon confit té molta nona.

Oh, quina nona que té!

El sendemà a trenc d’alba na Joana ja no podia aguantar més les ganes d’orinar. Havia estat colgada d’esquena amb el nin a damunt durant tota la nit sense moure’s gens. El llum del comodí d’en Nofre havia acabat l’oli i s’havia apagat, però la claror del nou dia, que entrava amb timidesa per les retxilleres del finestró de la cambra, ja era suficient per veure-hi. Notava que el drap de cotó que duia enmig de les cuixes estava xop de la sang del part. Sentir-se humida i bruta la incomodava. Necessitava aixecar-se per orinar i canviar-se el drap ensangonat per un de net.

—Nofre, estàs despert? —li va xiuxiuejar fluixet a cau d’orella.

—Què…? Sí, Joana. Que hi ha res de nou? —va respondre ell fregant-se els ulls amb el dors d’ambdues mans i sospirant ben endins.

—No, tot va bé. El nin ha mamat tota la nit i ara dorm com un angelet, però jo tenc molta de pixera i m’he de rentar la sang del part, que ja comença a fer pudor. El pots tenir una estona?

—Ja ho crec, dona-me’l.

—Gràcies, Nofre.

—Ui, quina pudoreta que fa aquest ninet! Crec que ha fet del cos.

—Sí, més tard el canviaré —digué na Joana, aguantant-se amb una mà el drap remull de sang perquè no li caigués a terra mentre s’aixecava del llit. Estava molt marejada, molt fluixa i tenia tot el cos adolorit.

A la intimitat de la cambra, sense que ningú el veiés, en Nofre es va atrevir a besar el seu fillet al front. A la pagesia mallorquina estava mal vist que un home fos besador, sobretot en públic. Besar era cosa de dones i marietes. Un home havia de ser sec i fred. Les mostres d’afecte entre home i dona no eren gaire freqüents. S’estimaven sense demostrar-s’ho. Substituïen les besades, les carícies i les abraçades per un somriure, una mirada tendra, una paraula amable, un detall. Quan un pagès collia una fruita bona, la duia a la seva dona i la hi posava a la mà sense dir-li res o com a molt un simple «jas!», i ella la prenia amb un somriure i se la menjava a poc a poc mirant-lo als ulls, en complet silenci. S’estimaven així, subtilment, a la mallorquina, sense comèdies, gairebé sense paraules. No els feien falta.

Una pepeta de cartó

Tretze mesos després, na Joana tornava a estar de part. Sa mare, na Margalida de Son Sebel·lí, per matrimoni madona de Can Dotze, havia anat a estar amb ella dues setmanes abans perquè no es tornàs a trobar tota sola i la va poder assistir quan li va arribar l’hora d’infantar per segona vegada. Na Bàrbara de Can Gavetí va néixer petitona, però ben grassoneta. En tres hores va ser a defora. El seu germà major havia eixamplat el camí.

Quan les campanes de l’església repicaren amb alegria i contundència per convocar els fidels a l’ofici del diumenge, na Joana va somriure alleugerida i feliç mirant la careta de la seva ninona, que mamava de valent per primera vegada xuclant afamegada el nutritiu calostre que brollava amb abundància del seu pit.

—Té les fesomietes de Can Venturós. És talment la teva sogra —li digué na Margalida Sebel·lina fent la mitja.

—Teniu raó, ma mare. És clavadeta a ella. No té res nostre, però jo la trob ben garrida.

—És una monadona, just una pepeta de cartó com les que venen a Ciutat.

—Quan en Nofre torni de missa, tendrà una alegria. Volia una nina que dugués el nom de sa mare i ara ja la té. Sempre he pensat que està un poc emmarat. Duu sa mare dins el cor i cada dia em parla d’ella (ma mare diu, ma mare fa, ma mare pensa) i no hi ha setmana que no la vagi a veure a Can Gavetí.

—N’estàs gelosa?

—No, gens ni mica. En Nofre m’estima molt. No pas pena per això. Ell és el petit de Can Gavetí. Va ser un rebotís. Sa mare ja era grisa quan el va infantar. Havia doblegat els quaranta. Es pensava que ja li havia acabat allò i que la panxota que li havia crescut era un tumor, un mal dolent. Estava ben convençuda que només li quedaven un parell de mesos de vida, que deixaria el seu home viudo i els seus dos infants orfes de mare, això sí, ja ben surats i homenets fets. I el tumor va ser en Nofre.

—Degué fer un bon alè. Ara entenc que estimi tant el seu caganiu. Tant de bo tots els tumors de les dones fossin un infant!

—Sí, ma mare, tant de bo. En Nofre va ser com un regal per a sa mare. Li va donar el pit més de quatre anys, i encara mamaria el golafre si a sa mare no se li fos assecada la font. La tia Toninaina de Can Venturós, la germana xorca de la meva sogra, m’ho va contar fil per randa un capvespre que em vengué a veure. És molt xafardera, com totes les xorques. Li agrada ensumar les bufes dels altres, però no duu gens de malícia i a jo em cau molt bé. Les seves contarelles em fan esclatar de riure.

—L’hauríeu de fer la padrina de les fonts de la nina. Quan va morir el seu home, la va deixar ben folrada. És la madona de la possessió de Son Cigala Vell, d’una dotzena de finques de conreu i de dues cases grans dins el poble. Just que li deixàs en herència una de les cases la nina ja tendria un ca seva.

—Ho havíem pensat amb en Nofre: ella la padrina de les fonts i el conco en Gori Biduí, el padrí.

—Trob que heu fet un bon pensament, Joana. En Gori també està folrat i no té hereus forçosos, només fills de cosins d’enfora que no li fan gens de cas. Les males llengües diuen que no s’ha casat perquè és marieta. Ningú l’ha vist mai escometre una fadrina, i això que és ben curro i no li costaria gaire trobar-ne una que se’l miràs amb l’ull dret.

—Això no és més que fel enverinada que escup la gent dolenta, però anau vós a saber, ma mare… A jo em cau molt bé el conco en Gori i a en Nofre també. Ens ve a veure un parell de vegades cada mes i sempre ens duu qualque present. Sap que l’apreciam i el fa feliç que el tractem de conco sense ser-ho i el convidem a dinar. Se sent tan tot sol… Els qui no li volen tant de mal asseguren que no s’ha casat perquè la té tan petita, que quan vol buidar la bufeta no se la troba i s’ha de davallar els calçons i pixar com una dona.

—La gent diu tantes de coses sense saber el net de res… —va rematar la xerrada na Margalida Sebel·lina mirant amorosa la seva neta Bàrbara, que encara mamava xuclant a les totes com si hagués nascut morta de gana, talment el seu germanet Tomeu.

Tota sola com una cussa

Passaren els mesos, passaren els anys i en Nofre i na Joana quan se’n temeren ja tenien set infants, i encara en venia un altre pel camí. I això que na Joana entre el setè i el que duia ara dins el ventre havia avortat tres vegades, segurament de tan fluixa que estava. Ni tan sols ho havia dit a en Nofre. La pobra estava molt envellida, deteriorada, gastada, esgotada, extremadament prima. Amb tants d’infants que havia parit i alletat li havien caigut quasi totes les dents i queixals. Havia perdut la garridesa i la frescor de la joventut i semblava trenta anys més vella. No podia mastegar i es veia obligada a menjar-s’ho tot esclafat amb una forqueta, convertit en pasteta, tant les sopes de verdura amb sobrassada i xulla com el cuinat de llegums amb ossos de porc salats de les darreres matances de Can Gavetí, que ella guardava dins una alfàbia de vidre com un tresor. I si volia menjar pa amb companatge, no li quedava més remei que esmicolar-ho ben petit amb els dits dins el cocó d’una mà i amb l’ajuda de glopets d’aigua amb molta de paciència aconseguia empassar-s’ho.

Aquell vuitè infant que venia per la força sense cercar-lo com tots els altres, exceptuant el primer, la mataria. Ella n’estava ben segura. No es veia capaç d’arribar-lo a port. Semblava una calavera amb la pell aferrada als ossos. Era tota panxa. Tot el que menjava, que era ben poc, s’ho engolia aquell infant. La seva pell, abans rosada i lluent i plena de vida, ara es veia apagada, grisosa, resseca, descolorida. Era un fidel reflex de la seva sang aigualida, buidada de ferro i calç per aquell eixam d’infants que li havien xuclat la joventut i la vida.

Des que va saber que na Joana tornava a estar embarassada per enèsima vegada, en Nofre de cop la va avorrir i va deixar d’estimar-la. Semblava que li feia oi. La defugia. Ja no la mirava amb tendresa als ulls com abans, ja no li desitjava una bona nit o un bon dia amb una besada com abans, ja no li regalava fruites bones com abans. I a ella aquells petits detalls la feien tan feliç… Estimava en Nofre amb deliri. S’havia casat amb ell ben enamorada, a pesar que el seu matrimoni havia estat un pacte entre els dos consogres com solia fer-se en aquell temps. Els sentiments no importaven. Només les conveniències familiars. Malgrat tot, a na Joana en Nofre li va agradar des que el va veure per primera vegada només dues setmanes abans de casar-se amb ell.

Com més cercava desesperada una petita mostra d’afecte d’en Nofre, ell més l’evitava. Si s’hi acostava a l’hora de dinar o sopar, ell la mirava amb ulls de dimoni com si li digués «no t’atansis que em fas oi». Si s’atrevia a parlar-li ja colgats dins el llit de matrimoni per passar la nit, ell no li responia o ho feia amb monosíl·labs, freds, secs, cruels com una trinxetada al cor. I si abans d’apagar el llum d’oli s’hi arrambava per desitjar-li una bona nit amb una besada, ell es girava rabent cap a l’altre costat i es feia l’adormit.

Els darrers mesos d’embaràs foren un turment indescriptible per a na Joana. Per sort, les filles majors, sobretot na Bàrbara, ja eren donetes quasi fetes, havien madurat abans d’hora i li llevaven bona part de la feina de la casa guardant els germans petits, donant-los el menjar, rentant-los el culet quan feien del cos, posant-los a dormir tots plegats damunt els dos matalassos plens de palla picada i estovada que eren el seu llit, ajudant sa mare a pelar les patates, tallar les verdures i agranar la casa…

Sí, els darrers mesos d’embaràs, en Nofre, per no veure-la, s’havia acostumat a anar a la taverna a passar les hores bevent cassalla i jugant a cartes amb els seus amigots. De cada vegada s’embrutia més i més. Ja no era ell. S’havia convertit en un monstre sense cor ni ànima. Poc li importaven els sentiments de la seva dona i la fam dels seus fills. Aquell any no havia sembrat ni blat, ni ciurons, ni hortalissa ni res de res. Per sort, tenien una guarda de cabres dins una pleta prop del poble, i els fills majors les munyien dues vegades cada dia, a trenc d’alba i a posta de sol, i així tots aconseguien omplir-se la panxa de qualque cosa més nutritiva que les sopes de cama-roges, colissos, alls bords, lletsons, espàrrecs i caragols.

Tres mesos després el vuitè embaràs de na Joana va arribar al final del seu penós camí. Va parir tota sola com una cussa, una truja o una conilla, tancada dins la cuina sense deixar entrar na Bàrbara, la major de les nines. La seva intenció era estrangular l’infant just acabat de néixer amb les seves pròpies mans. No el volia, no el desitjava, no l’esperava amb la mateixa il·lusió que als altres set. L’odiava amb totes les seves forces, les poques que li quedaven dins l’ànima. Era el culpable que en Nofre s’hagués fet enfora d’ella. Amb la innocència i la candidesa de qui no ha fet mai mal a ningú creia que, si s’alliberava d’aquell maleït infant, en Nofre tornaria a estimar-la, com abans. Pobra Joana!

Però no, no va ser capaç de matar-lo, més ben dit, de matar-la, perquè va ser una nina preciosa, pèl-roja, amb una carona rodoneta que feia besera. I per no molestar sa mare, per asserenar-la, perquè no la matàs, ni tan sols va plorar. Quan na Joana es va atrevir a mirar-li la cara tremolant horroritzada pel crim que anava a cometre, va sentir una ganivetada espantosa dins el cor i va rebentar en uns plors desfets. No, no la podia matar. Aquella nineta no tenia la culpa de res. Ella no havia demanat néixer. L’havien posada damunt el món sense demanar-li permís.

Uns dies després, a trenc d’alba, tot d’una que es va sentir amb forces per caminar, ja mig recuperada del part, va agafar na Macianeta, la caganiu, i acompanyada dels altres set infants es va encaminar cap a l’església del poble per batejar-la. Els padrins de les fonts de la nina foren en Tomeu i na Bàrbara, els seus germans majors. Era la solució més senzilla.

En Nofre no havia comparegut ni viu ni mort per ca seva des de feia quatre dies. Quan la seva dona li va dir que tenien una altra filla, ell, que només havia anat a cercar doblers per gastar-los a la taverna, la va mirar amb odi, va escopir a terra i li va clavar la ganivetada que més mal li podia fer:

—Ets pitjor que les cusses, que tenen una ventrada de quissons cada any. Per part meva ja no en tendràs pus. Des d’avui mateix ja no tornarem a jeure plegats.

Na Joana va sentir que li estellava el cor dins el pit, va tòrcer el coll i va caure acubada tan llarga com era. En Nofre va tornar a escopir a terra mirant-la amb menyspreu i va partir cap a la taverna.

—No l’ateneu, mon pare? —li va demanar tota astorada na Barbareta, sense entendre que a ell no li importàs gens que la seva dona s’hagués acubat.

—Tu calla si no vols que et rebenti la cara —li va etzibar rabiós, mirant-la amb ulls de dimoni.

La nina va acalar el cap tremolant com una fulla de poll i va esclatar en uns plors desfets. Mai son pare li havia parlat d’aquella manera.

Quan pocs segons després na Joana va recobrar el coneixement, va mirar amb ulls espantosament trists els també trists i regirats dels seus dos fills majors i es va enviar la saliva fent un esforç immens per no plorar. Estava absolutament destrossada, tant de cos com d’ànima. Es volia morir. La seva vida era un infern. Mai s’havia sentit tan tota sola, tan menyspreada, tan maltractada, tan odiada, tan poc estimada per l’home a qui ella adorava amb veneració.

Així com pogueren, els dos nins, en Tomeu i na Bàrbara, en complet silenci, un silenci esfereïdor, fred i dur com la més cruel de les vides, tan espès que el podien tallar amb una ganiveta, l’ajudaren a aixecar-se. Havien sentit les cruels paraules que son pare havia escopit a sa mare i, en la seva innocència d’infants de només dotze i onze anys, havien comprès que ells i els seus sis germanets eren culpables d’un delicte terrible pel simple fet d’haver nascut. El coret els feia mal dins el pit i una mà com una urpa de fera els estrenyia la gargamella i els impedia plorar. De cop sa mare es va revestir de coratge i dignitat, va sospirar profundament i els va enrevoltar amb els braços.

—Si m’aidau, tirarem endavant —els va dir baixet amb veu tremolosa.

—No passeu ànsia, ma mare. No vos deixarem mai tota sola —li respongueren ells amb un filet de veu.

Quan tornaren de batejar na Macianeta, els nins més majors agafaren dos poalets i un xerrac i partiren tira-tira cap a la pleta a munyir les cabres i donar-los l’únic menjar que els podien donar: branques tendres d’ullastre, figuera, garrover i ametller, i fulles de figuera de moro, que aquells animals sempre afamegats llevaren d’enmig en una exhalació.

Per sort, poc després d’ells partir, la seva padrina de Can Gavetí, la mare de son pare, va arribar per conèixer la seva neta acabada de néixer. Qualcú li havia dit que havia nascut uns dies abans. Dins un mocador d’embolicar hi duia un pa encara calent que havia enfornat de bon matí, una sobrassada poltrú disforja, la més grossa de les darreres matances, una peça de formatge de llet de cabra, un saquet amb tres lliures de llenties, una colflori ben atapeïda, mitja dotzena de cebes grosses com el cap d’un infant i quatre lliures de patates novelles. L’embolic pesava més que ella, però estimava tant els seus nets que no li va fer peresa carregar-se’l a l’esquena. No volia que passassin fam ni molt manco que la gent mormolàs veient-los tan prims. I perquè na Joana pogués cuinar tots aquells queviures per als seus fillets, amb l’altra mà, dins una senalleta de llata de garballó, li duia una ampolla de terrissa plena d’oli d’oliva, un pot de saïm vermell, un altre de mel de flor d’ametller de les caseres d’abelles de la possessió per cuinar-la amb sobrassada i un sarronet de sal.

—On és el meu fill? —va demanar na Bàrbara de Can Venturós, madona de Can Gavetí, a la seva nora.

—A la taverna fent tíl·leres de cassalla i jugant a cartes! —va respondre tota rabent na Barbareta, que duia el seu nom, abans que sa mare tengués temps d’obrir la boca.

—A la taverna, amb la seva dona i els seus fills passant fam? Ara mateix me n’hi vaig. No em voldrà sentir el grandiós poca alatxa. Com som sa mare que el faré entrar en raó a bescollades. Ai si son pare al cel sia el veiés, ell que era tan recte i bon home! —va exclamar furiosa, sortint de cal seu fill en direcció a la plaça flastomant tota sola amb els ulls que li espirejaven per la indignació.

Les veïnades guaitaren al portal per saber què passava, què era aquell escàndol de crits que llançava aquella dona maleint tota sola, rompent la pau i el silenci que solia regnar en aquell petit i assolellat poble del Pla.

—Nofre, què fas aquí tudant els pocs doblers que tens mentre els teus fills passen fam? No et cau la cara de vergonya? Així et vàrem educar ton pare i jo? —li va recriminar na Bàrbara Venturosa, prenent-li les cartes de les mans i estampant-les amb ràbia contra la paret.

—Faig el que em surt dels collons! —li va escopir el pocavergonya arrossegant la llengua per l’efecte de l’alcohol.

—Ah sí? Idò jas! Això és el que li hauria sortit dels collons fer a ton pare —li va contestar sa mare feta una fera, llançant-li en tota la cara la cassalla que omplia el seu tassó i etzibant-li tot seguit una grandiosa galtada davant els ulls astorats dels seus amigots de vici—. I ara parteix cap a ca teva. Els mascles de Can Gavetí sempre han estat homes de bon de veres, han pogut anar per tot arreu amb la cara ben alta, no han estat mai uns merdes com tu. Fas avergonyir ton pare dins la tomba. Si m’arriben remors que has tornat a entrar dins aquesta maleïda taverna, canviaré el testament i no tendràs res ni de ton pare ni meu. Recorda que m’ho va deixar tot a mi perquè ho repartís amb justícia entre els teus dos germans i tu. Si em vols escoltar, fes-ho i si no, del teu pa en faràs sopes. El que havia de ser per a tu ho deixaré vinclat a na Joana i als meus vuit nets i a tu et faré bord.

A en Nofre aquelles paraules tan dures, aquelles veritats com un temple, aquelles amenaces tan justificades proferides per la persona que més estimava en el món li arribaren a l’ànima. De cop va recobrar el seny, el cap emboirat per la cassalla se li va aclarir i es va posar a plorar com un nin petit enmig del carrer seguit per sa mare, que també plorava de vergonya i pena. En Nofre era el fill que més estimava i veure’s obligada a fer-li recobrar l’enteniment amb aquell escàndol públic li dolia a l’ànima.

—Perdonau-me, ma mareta. No sé què m’ha passat. Tants d’infants en tan pocs anys m’han trastornat el cervell i he avorrit i maleït na Joana per posar-los al món.

—Dels teus fills tanta de culpa en tens tu com na Joana, més ben dit, en tens més tu que no ella. Ni tan sols l’has respectada els quaranta dies que pertoca després de cada part, obligant-la a fer vida de matrimoni per la força.

—La raó vos vessa, ma mareta. Perdonau-me, si podeu.

—Ara no et puc perdonar. Ho faré quan vegi que tornes a fer bonda.

A la quarta cassalla

Pobra Bàrbara Venturosa! Aquell disgust tan gros amb el seu estimat fill Nofre, el seu aviciat caganiu, el rebotís a les portes de l’ancianitat que li havia regalat la vida, li va provocar una furiada de sang feresta i aquella mateixa nit, després de fer voltes i voltes dins el llit sense aconseguir agafar el son, pensant i repensant angoixada en el que havia succeït dins la taverna i els carrers del poble, de cop una artèria del cervell li va rebentar, va sentir una punyida molt viva al costat dret del cap i va perdre el coneixement. Ja no es va despertar. La va trobar l’endemà ja més freda que un gerret i més enravenada que un bacallà la seva estimada neta Bàrbara, la que duia el seu nom, que sa mare havia en­viat a Can Gavetí amb tres cocarrois de colflori amb panses i pinyons per agrair-li de part seva i els nins que hagués fet retornar en Nofre al bon camí.

Sí, pobra Bàrbara Venturosa, perquè de res havien servit ni la grandiosa galtada que li havia pegat davant els seus amigots de vici ni les amenaces de fer-lo bord al testament. Durant la setmana de dol per sa mare morta en Nofre va fer bonda, com li havia promès amb plors desfets pel carrer, però quan acabaren les visites de familiars, amics i veïnats per donar-li el condol, el vespre que feia set, a posta de sol, poc després de sopar de bullit de colomí, que na Joana havia cuinat per a ell per fer-lo content perquè sabia que era el seu plat preferit, sense dir ni bona nit va sortir com un lladre de ca seva i se n’anà cap dret a la maleïda taverna que el duria a la perdició. Sa mare no havia tengut temps de canviar el testament, i en Nofre n’estava tan content que ho volia celebrar amb els seus amics de xucles i cartes. 

Mentre amortallaven i vestien el cadàver de na Bàrbara Venturosa i el col·locaven dins el baül, ell havia aprofitat el moment per agafar, d’amagat dels seus dos germans, les joies i les tres dotzenes de durets d’or i plata que sa mare guardava dins una caixeta de fusta de cirerer de pastor al segon calaix del comodí de la seva cambra. Quan els seus germans se’n temeren, ell es va fer el boig o el beneit i els va assegurar que no en sabia res, d’aquell robament, que segurament havia estat qualcú que havia entrat a les cases amb sa mare morta dins el llit abans que na Barbareta la trobàs i havia fet salvatges les joies de la família. El gran polissó ho digué tan convençut que els seus germans el cregueren i no sospitaren d’ell.

A la quarta cassalla, amb l’enteniment fora de control, va confessar als seus amics el que havia fet com si fos una proesa, mostrant-los el tresor de sa mare que duia embolicat dins un mocador de cotó. Els tres suposats amics es miraren entre ells i somrigueren amb cobdícia.

—Nofre, em jug el pinar que em va deixar el conco en Miquel Mirallamps, que fa trenta quarterades, contra les joies i monedes de ta mare al cel sia —li digué el més perdut de la colla mirant-lo als ulls tot fent la mitja.

—No puc. Ma mare encara és calenta dins la tomba i no li vull donar aquest disgust, sigui allà on sigui.

—Au, Nofre, no ens facis riure que fa estona que tenim els collons negres i peluts. Ta mare morta no t’importa gens ni mica. Confessa-ho: ets un covard de merda —el va insultar amb tota la intenció l’amo de la possessió de Son Tamborí, el qui l’havia desafiat.

—No tenc juguera.

—Ara ho veig clar. No arribes ni a mig home. On els mascles tenim els collons tu hi tens una cotorra de femella —li va escopir l’amo en Rafel Tamborí per fer-li picar l’ham com un peixet de roca.

En Nofre suava, tremolava, no donava l’abast d’enviar-se la falsa saliva que sentia a la gargamella com una fleuma de moc sec aferrada que no aconseguia empassar-se. No, no podia fer una putada tan feresta ni a sa mare al cel sia, ni a na Joana, ni als seus vuit infants. Aquell petit tresor els trauria de la misèria i la fam.

El desafiador i els seus amics el miraven divertits fent lulea i jutipiris amb la cara i les mans i esclatant-se de riure per humi­liar-lo al màxim. En Nofre va estar a punt de posar-se a plorar. Sentia unes ganes boges d’anar-se’n, de fugir. «Aquest fill de puta m’ho fotrà tot», pensava desesperat, resistint-se amb totes les seves forces a caure en la trampa.

—Que jo no tenc els collons ben posats? Et demostraré que ets tu i no jo qui té una cotorra enmig de les cuixes! —va exclamar en Nofre, més vermell que una tomàtiga, pegant un gran­diós cop de puny a damunt la taula, tan fort que va fer tremolar les parets de la taverna i dringar com a campanetes de vidre les ampolles, els tassons, les xicres i les copes de darrere el taulell.

—Ara m’agrades, Nofre!

Repartiren cartes i va començar el joc. Regnava un silenci esglaiador. Les mosques i tot guardaven silenci. Semblava talment un patíbul a punt de penjar un condemnat, on tothom conté la respiració esperant el funest desenllaç. El taverner i quatre homes que feien tíl·leres d’aiguardent a una altra taula s’acostaren a observar la partida. L’òliba mascle, que niava amb la seva femella dins un forat del campanar de l’església, va passar volant pel carrer tot cercant un ratolí per omplir el gavatx d’un dels seus pollets i es va atrevir a trencar el silenci quan passava per davant el portal de la taverna cantant el seu esfereïdor xiuuu d’ultratomba, la qual cosa va fer arreveixinar tots els pèls del cos a aquells homes, que tenien molt de coratge per jugar-se apostes de gran valor a les cartes, però no ànima.

El joc consistia en el repartiment de tres cartes per a cada jugador. S’ho jugaven tot a una sola tirada. El valor de les cartes era el mateix que al truc. Qui reunia més punts guanyava la partida. Li tocava mostrar cartes en primer lloc a en Nofre, perquè així ho havia decidit la carta que cadascun d’ells havia agafat de la baralla.

Pobre Nofre! Les mans li tremolaven, les gotes de suor li regalimaven del front cap a les celles i li enterbolien la vista, el cor li bategava embogit dins el pit i amenaçava sortir-li disparat per la boca, els budells se li retorcien dins la panxa com un sac ple de serps empenyent cap amunt i cap avall el bullit de colomí que havia estat el seu sopar. No sabia ben bé si el que tenia eren ganes de vomitar o només de fer un rot, i més avall, enmig de les anques, notava que un pet o, pitjor encara, un esquit de caguetes o tal vegada les dues coses s’obstinaven a sortir-li disparats, per molt que ell s’esforçava a estrènyer ben fort l’anell del cul.

«Déu meuet, estic perdut. Tenc les pitjors cartes que em podien tocar: un dotze de bastos, un sis d’espases i el set d’oros, la manilla dolenta —pensava desesperat—. Som mort. Aquest cabró fill de mala mare m’ho fotrà tot. Mal li tocàs un llamp encès ara mateix i se n’anàs cap dret a veure el dimoni!».

—Nofre, que tens son? Estic esperant… —li va dir en Rafel Tamborí fent un esforç per no esclafir a riure.

—Sí que frises de perdre —li va respondre ell amb un filet de veu, tan fluixet que gairebé no el sentiren.

—Mostra cartes, et dic. No deies que tenies els collons ben posats? Ara resultarà que enmig de les cames hi tens una figa pansida de beata.

No li quedà més remei que posar les cartes a damunt la taula. Sabia que havia perdut. Era quasi impossible que les d’en Rafel fossin pitjors que les seves.

Un talabastaix ensordidor de riallotes, potadetes i cops a damunt la taula retronaren cruels i despietats dins la taverna. Pobret, en Nofre! Un esplet de llàgrimes brollaren dels seus ulls i li regalimaren per les galtes. Ja poc li importava que fessin befa d’ell. Havia perdut el petit tresor de sa mare i això sí que li importava i molt. En Rafel Tamborí li havia guanyat amb la madona, el deu d’oros, la manilla bona, el set d’espases, i el tres de bastos.

En aquell temps els jugadors de cartes eren homes d’honor i, a més, les lleis els emparaven. Qui perdia havia d’entregar al guanyador el que s’hi havia jugat, fos el que fos, i si no ho feia, s’exposava a acabar a la presó. Als jutges no els tremolava el pols a l’hora de dictar sentència contra un perdedor. En Nofre no tenia escapatòria.

Amb una pena indescriptible dins l’ànima es va treure les joies i les monedes de la butxaca i les va posar a damunt la taula. «Perdonau-me, ma mareta», va pensar sense deixar de plorar. I tot seguit en Rafel les va prendre amb les dues mans, mentre de la seva boca sortia una gran riallota que en Nofre va sentir com una ganivetada al cor.

Mort de fam, més que mort de fam

—Que te’n vas? Si vols revenja, jo estic disposat a donar-te-la —li va dir en Rafel quan va veure que es dirigia capbaix cap a la sortida.

—Ja m’has fotut les joies de ma mare. No et basta?

—Em pensava que eres un home amb els collons closos.

—Tenc dona i vuit fills i no em puc jugar res més. Encara em queda una mica de seny. La casa i les dues finques que m’ha deixat ma mare són la teulada i el pa dels meus fills.

—Au, no posis excuses de mal perdedor.

—He dit que no jug més. Crec que he parlat ben clar.

—Em jug tot el que tenc i el que t’acab de guanyar contra tots els béns que t’ha deixat ta mare. Si guanyes, seràs un home ric i no hauràs de tornar a fer feina mai més.

En Nofre va seguir el seu camí i, quan sortia de la taverna, els seus falsos amics es posaren a escridassar-lo fent tota la lulea que pogueren tot cantant:

—En Nofre no té collons, en Nofre és marieta, en Nofre no té collons…!

—Fills de puta! Mal vos toc pesta a tots! Vols tornar a jugar, Rafel? Idò, tornem-hi —va picar l’ham revestint-se de coratge.

—Ara m’agrades, Nofre!

«Ma mareta, ajudau-me des del cel, si podeu», va suplicar amb el pensament a l’esperit de na Bàrbara Venturosa.

Repartiren cartes. En Nofre va mirar les seves i altra vegada es va posar a tremolar i suar. Tornava a perdre. Estava desesperat. S’hauria de penjar. No es veia amb cor de tornar a mirar als ulls na Joana.

Mostraren cartes i, efectivament, havia perdut per segona vegada. Ja no tenia res. Ja no tenia on caure mort i els seus fills i la seva dona acabarien al puta carrer. Es volia morir. Aquesta vegada sí que plorava de bon de veres, i no només plorava, sinó que l’anell del seu culet es va obrir i les cagarrines de bullit de colomí li sortiren disparades amb un parell de pets i perfumaren l’aire de la taverna.

Les riallotes i el talabastaix d’aquells grandiosos fills de mala mare que tant es divertien amb la seva desgràcia feren reaccionar en Nofre, el carregaren de dignitat i el revestiren de coratge. Va alenar ben endins tres vegades, es va asserenar i va pensar que ja res més podia perdre. Si ho tornava a provar amb la idea que li acabava de venir al cap i en Rafel guanyava per tercera vegada, ell es penjaria aquella mateixa nit i na Joana se n’aniria de criada a Son Tamborí, on estaria molt millor que al puta carrer. Pels seus fills no passava ànsia. Els recollirien els seus dos germans, que un era casat, però xorc, i l’altre fadrí vell i no tenien ningú més de família. I dit i fet, pegà cop a damunt la taula amb totes les seves forces, s’oblidà de la merda que li empastissava els darreres i atreia un eixam de mosques femateres cap a dins la taverna amb la seva flaire exquisida i es va tornar a asseure.

—Ara som jo qui vol tornar a jugar, Rafel, si encara te’n queden ganes —li digué ben seriós mirant-lo fit a fit als ulls.

—Idò no. Ara ja no en tenc ganes. I no m’agrada la pudor de la teva merda. Així que pots partir en voler. Per aquesta nit vos deix dormir a la casa, però demà a trenc d’alba ja no heu de ser a dedins o faré venir la Guàrdia Civil a treure-vos a defora.

—Fas de gallet per amagar que ets un puta covard de merda i no tens collons de tornar a jugar —li intentava fer picar l’ham en Nofre.

—Au, parteix i fuig-me de davant, desgraciat, més que desgraciat, i renta’t el cul o, millor encara, que te’l renti la teva dona i de pas li podràs explicar per què t’has concagat dins els calçons com fan els merdes amples.

En Nofre s’havia aixecat per anar-se’n, però no podia. Restava immòbil com una estàtua de marbre enmig de la taverna, capbaix, plorant en silenci, amb dos rius de llàgrimes que li regalimaven per les galtes i li queien a damunt les espardenyes. No sentia el que li deia en Tamborí, no l’escoltava, no el mirava. Per dins, bullia, trepidava com la locomotora de vapor del tren que passava per Binialfaraix un parell de vegades cada dia i unia Ciutat amb Felanitx. El seu cervell treia fum cercant desesperat una sortida, un llumet d’esperança per salvar la seva família de la fam, la misèria, la vergonya i l’escarni públic. Se sentia la corda que li estrenyia el coll. Es veia penjat a la branca d’un garrover amb els estels i la lluna com a únics testimonis de la seva immolació, mort, humiliat, sense dignitat, espantosament sol, amb la merda de bullit de colomí embrutant els darreres dels seus calçons de pobre, mil vegades recosits i apedaçats per na Joana per fer-los durar un poc més, la seva camisa de roba de llista amb el coll tot negre per la pols i la suor d’haver llaurat tot el dia davall un sol de justícia, amb les espardenyes de pobre cobrint els seus peus de pagès mort de fam que oscil·laven, ara cap aquí, ara cap allà, tot ballant un ball funest marcat per la brisa gelada d’aquella infausta nit de malson.

—Em jug la meva dona contra tot quant tens! Si ets un home de veres, ja saps el que et pertoca fer, i si no tens coratge i amagues la banya com els caragols, tots aquests homes podran dir que ets un covard! —el va desafiar per segona vegada pegant un cop de puny esfereïdor a damunt la taula.

—Jo un covard? Te’n penediràs, d’aquestes paraules, tots els dies de la teva vida. Mort de fam, més que mort de fam, i demà banyut, perquè el primer que faré serà forçar la teva dona perquè serà meva, serà la meva puta i me la tiraré sempre que vulgui. Endavant les atxes amb el joc!

Repartiren cartes per tercera vegada. I no, aquest pic en Nofre no es va posar a tremolar i suar, més aviat tot el contrari, va fer la mitja sense dir res mirant en Rafel als ulls. Li havien tocat les tres millors cartes de la baralla: l’amo, l’onze de bastos, la madona, el deu d’oros, i la llengua bona, l’u d’espases. Déu, la Mare de Déu, el Bon Jesús o tal vegada l’esperit de sa mare al cel sia havien compost les cartes perquè guanyàs a aquell malanat. Les mirava i remirava. No es podia creure la immensa sort que acabava de tenir.

—Et toca a tu mostrar cartes —li digué a l’amo en Rafel Tamborí, sentint que el cor li volia sortir per la boca, tan gran era la seva alegria.

—Mal et morissis ara mateix, grandiós fill de cabró! Mal et rebentassin els ous dins els calçons i no tornassis a ser home pus! Mal et caigués un llamp encès a damunt el cap i te’l fes botir set passes enfora! —el va maleir en Rafel Tamborí fent sabonereta per la boca i traient foc pels queixals amb els ulls humits per les llàgrimes. La sort de cop l’havia abandonat i li havien tocat les tres pitjors cartes: un cinc i dos quatres, com si el dimoni hagués bufat a damunt la baralla per fer-li perdre la jugada, obligar-lo a penjar-se i fer-se seva tot seguit la seva ànima de pecador.

—Atura el carro i no maleeixis tant, Rafalet meu estimat. T’he guanyat en bona llei. Aquests homes en són testimonis. Tots els teus béns ara són meus. Demà a trenc d’alba vendré a prendre possessió de Son Tamborí i tu i els teus ja no hi heu de ser o faré venir la Guàrdia Civil a treure-vos a defora a coces. I ara torna’m les joies i monedes de ma mare.

Aquella mateixa nit en Rafel es va penjar a la branca més gruixada de l’esponerós pi ver que embellia la clastra de Son Tamborí. Poc abans la seva dona havia fet un farcell amb un gran mocador d’embolicar, hi havia posat a dedins la seva roba, la del seu únic fill i les joies de la família i se n’havia anat plorant com una Magdalena a la mala hora de la nit, després de perdonar el seu home i dir-li adeu per sempre amb una besada, amb el nin agafat a la mà que no entenia res, pel camí il·luminat per la llum cendrosa de la lluna en quart minvant, cap a cals seus pares i la seva germana bessona, que vivien a una possessió a l’altre extrem del poble.

En Nofre va sortir de la taverna més inflat que un lleu amb ceba. Havia recobrat la dignitat, el respecte públic i l’autoestima. Ja no era un mort de fam, un miserable, un noningú que avergonyia son pare i sa mare dins la tomba.

Caminant pel carrer tot abstret en els seus pensaments d’eufòria, tot de cop es va sentir les anques humides per la coca de merda que hi duia aferrada i es va aturar. No, no podia tornar a ca seva d’aquella manera. No volia que na Joana el veiés concagat. Pensa qui pensa què podia fer per sortir ben parat d’aquell mal bullit, cop en sec li vengué al cap la finca de Can Ratapinyada que li havia deixat sa mare, on hi havia una caseta amb un cisternó i una foganya. No era gaire lluny i en mitja hora hi va ser.

Davall un tros de teula vella a peu de soca d’un ginjoler hi amagaven la clau. La va agafar, la va ficar dins el pany, va rodar i va entrar. Una ratota disforja li va donar la benvinguda. Feia fosca negra i no la va veure. Només va sentir una corredissa que anava cap a ell i una fregada estranya a la cama esquerra que el va aborronar. Pegà llongo cap a un costat i poc li va faltar per no caure de folondres. Un calfred li va recórrer tota l’espinada, el cor se li va disparar al galop dins el pit i una suor freda li va humitejar tota la pell del cos. «És l’ànima d’en Tamborí, que em cerca per dur-me’n amb ell a l’infern», va pensar tot acollonit, convençut que en Rafel s’acabava de penjar. I no anava mal encaminat, no.

Va alenar ben endins per asserenar-se i amb la mà dreta tota tremolosa es va senyar per tres vegades en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. «Purissimeta Santa, Mare de Déu Nostre Senyor, Bon Jesuset que seis a la dreta de Déu Pare, sant Pere que guardau la clau de les portes del cel, emparau-me, no deixeu que en Tamborí m’arrossegui cap a l’infern», va resar amb el pensament mentre entrava dins la caseta palpant palpant les parets tot cercant un llum d’oli. A damunt el pinte de la xemeneia en va trobar un i just a devora una metxa i una pedra foguera.

Va encendre el ble del llum, va compondre llenya seca a la foganya i li va calar foc. Llavors va treure un poal d’aigua del cisternó i el va abocar dins la pica d’abeurar les bísties. Ja ho tenia tot preparat. Es va treure els calçons de damunt i els calçons blancs de davall tots emmerdats, els va posar en remull dins la pica i els va ensabonar ben ensabonats amb una pastilla de sabó de rajoleta, que a sa mare li agradava tenir a la caseta, fet amb el saïm d’un pot que havia tornat ranci, dues grapades d’escames de sosa càustica i aigua de flors de romaní per perfumar-lo, i va deixar que la sabonera fes la seva feina.

Mentrestant, va treure un altre poal d’aigua, se’n va tirar grapades cap al cul i els senyals, s’ho va ensabonar tot ben ensabonat, fregant fort perquè la femta ja s’havia assecat i no es volia desferrar dels pèls dels baixos, i per acabar, s’ho va passar tot ben passat amb aigua neta i es va posar ben eixancat i cul alt davant el foc perquè se li eixugassin els darreres i les dues joietes de la família que tant estimava.

La gran caliuada de la foganya feia bé la seva feina i evaporava de valent l’aigua dels darreres d’en Nofre, de manera que li feien fumet, talment com si els hagués posat davant una rostidora. A defora, solcant l’aire en silenci com una ànima en pena dins la foscor de la nit, la mateixa òliba mascle que havia cantat quan jugaven a cartes dins la taverna no va tenir altres feines que fer una volta per damunt la caseta de Can Ratapinyada, tot cercant menjua per als seus afamegats pollets, va veure sortir un ratolí per un forat de la porta que fugia esfereït de la calorada feresta i la pudor insuportable de merda de bullit de colomí que hi feia a dedins, va pegar fua cap a ell i el va aglapir, fent un gran enrenou a davant la porta i donant un sobtat regiró a en Nofre amb tanta mala sort, que justament va perdre l’equilibri cap enrere, el cul li va pesar més que no el cap i va pegar tan eixancat com estava a damunt la foguera.

Si aviat havia caigut, més aviat es va aixecar, pegant un remeulo esglaiador, un ai que li va sortir de l’ànima i es va sentir mitja hora lluny. Els darreres ja no li feien fumet de vapor d’aigua perfumat amb essències de romaní, sinó de socarrim dels pèls dels baixos. Quina cremallonada més feresta! I a una banda tan sensible, per afegitó. No sabent què fer, va ficar el cul, més ben dit, es va asseure en remull dins la pica on s’estovava la roba emmerdada i va sentir un gran consol. «L’ànima d’en Rafel no vol entrar dins l’infern sense jo. No estarà bona fins que no em mati. Ben poc m’ha faltat ara per no morir cremat viu», va pensar tot regirat i tremolant de por com una fulla de poll.

Aquesta vegada no va tornar a posar els darreres a eixugar davant el foc. 

—Ja s’eixugaran, si volen. Mal llamp la merda i la puta del dimoni que la va inventar! —va exclamar fent flamadeta més cremat que un misto.

Va pegar quatre fregades a la roba, la va passar amb una altra poalada d’aigua i la va estendre a damunt un canyís a tres pams del foc. En manco d’una hora va ser ben eixuta, tan gran era la caliuada que havia fet. Els darreres també ja eren ben eixuts i es va posar els calçons blancs i els de damunt tot somrient per l’oloreta de flors de romaní que exhalaven i l’agradable calentoreta que li donaven als dallonses. «Na Joana es pensarà que he tornat marieta, amb tant de perfum pel cul, que vaig a la taverna perquè m’enculin ajupit darrere el taulell», va pensar posant cara de reguitzer i esclafint a riure ell tot sol.

«I ara que faig? Me’n vaig cap a ca nostra o esper aquí dedins que surti el sol? Saps què, Nofre, rei meu estimat? Crec que et convé fer-te ben enfora d’aquesta maleïda caseta embruixada pel dimoni». I pensat i fet. Va sortir, va rodar clau, la va amagar a davall la mitja teula i va partir de dellà sense nord. La qüestió era fer-se enfora. Feia fosca negra, no hi veia més enllà de dues passes i li venia ben just no travelar amb una pedra del camí i fotre’s de morros a terra. «Caminaré per dins una de les llinyes de les rodes dels carros, que són ben llises i sense pedres, i així no pegaré cap sotrac», va pensar.

Cinquanta passes més enllà s’aturà al creuer que dividia en quatre vents el camí i va pensar: «Ja és més de mitja nit. No es torbarà gaire a trencar l’alba i a sortir el sol. I si em començàs a acostar daixo-daixo cap a Son Tamborí?».

Pren cap a la dreta i aviat va ser a devora les cases de la possessió. I convençut que en Rafel i la seva família encara no ha­vien abandonat la casa, es va asseure a damunt un pedrisset que feia una roca i va escoltar. No se sentia ni una mosca, ni un mosquit, ni un granot, ni un mussol, ni un grill, ni tan sols la punyetera òliba del dimoni que amb un poc més el mata cremat viu, tal com havien estat ajusticiats els darrers jueus heretges del call de xuetes de Ciutat. Era tan espès el silenci que feia por. La claror tenebrosa de la lluna en quart minvant ho il·luminava tot de gris pàl·lid i afegia feredat a l’escena.

Mentre esperava que sortís el sol per prendre possessió de Son Tamborí com el seu nou amo, una puta mosca vironera grassa com un tudó amb l’abdomen ple d’ous se li va posar a la galta esquerra, atreta tal vegada per la pudoreta residual que encara exhalava la seva còrpora, i en Nofre es va pegar una mansiula amb tota l’ànima a si mateix per esclafar aquella maleïda mosca, però va fallar o, més ben dit, ella va ser més falaguera que no ell i va prendre per amunt brunzint com una mala puta, com si se’n fotés d’ell, i es va posar a damunt la branca més gruixada del pi ver gegantí que donava ombra a la clastra de la possessió.

—Verge Santissimeta del Sagrat Cor del Roser! —va exclamar tot esglaiat quan va veure aquella bubota negra damunt el seu cap.

Sí, era ell, segur que era ell, allò negre que penjava i atreia les mosques vironeres era ell, no podia ser ningú altri. Una brisa maleïda, com si fos l’alè d’en Barrufet bufant cap al penjat, va fer girar la bubota a poc a poc, molt a poc a poc, i una cara blava, gairebé negra, amb la boca mig oberta i la llengua guaitant entre els llavis es va encarar cap a ell, i els ulls mig oberts i espantosament trists d’en Rafel Tamborí el miraren fit a fit. En Nofre es va acubar.

Tres minuts més tard va recobrar el coneixement. Mentre s’aixecava amb la idea de fugir a corrensos per fer-se enfora d’aquell espant, va sentir remor de passes i es va amagar darrere una grandiosa mata llentisclera que creixia su-allà prop.

Tris tras, tris tras, tris tras, s’acostaven quinze homes duent el pas i trepitjant fort, com si fossin un regiment de soldats desfilant davant Sa Reial Majestat el rei Alfons XIII. Eren el cunyat d’en Rafel Tamborí, casat amb la germana bessona de la seva dona, el senyor batle, l’arrual major i el saig de les cases de la vila, el senyor rector i l’escolà major de la parròquia de Santa Regina verge i màrtir, patrona de Binialfaraix, el senyor metge titular del poble, el sergent i una parella de la Guàrdia Civil i el fosser major acompanyat de quatre mossos que duien un baül buit, que, coneixedors del que havia passat dins la taverna i el que els havia contat la seva dona, anaven a comprovar quina decisió havia pres en Rafel: anar-se’n a fora poble a començar una nova vida o penjar-se. Aquesta darrera opció era la més probable.

Amagat darrere la mata a només vuit passes del penjat, en Nofre no va perdre calada de tot quant feien i deien aquells quinze homes. El batle, l’arrual major i el sergent de la Guàrdia Civil ho digueren ben clar. Ell havia guanyat en bona llei Son Tamborí i els altres béns a l’amo en Rafel i eren ben seus. En podia prendre possessió en voler.

En Nofre es va asserenar i va deixar d’alenar petit petit perquè no el descobrissin. Ja no feia falta amagar-se. No, ell no era culpable de cap delicte, podia anar amb la cara ben alta, però no va sortir del seu amagatall fins que els quinze homes partiren cap a la vila amb en Rafel ja despenjat i dins el baül.

Amb tant de trasbals li havia passat la nit en una exhalació. Allà lluny, on acabava la vista, darrere immensos camps de conreu que semblaven no tenir fi, una claror vermellosa es destriava a l’entrelluu. Era l’alba, que renaixia plena de vida i empenyia la fosca cap a l’altra cara del món. Va sospirar alleugerit. Ja podia entrar dins les cases de Son Tamborí.

La dona d’en Rafel, na Margalida de Can Llampuga, fins ahir vespre madona de Son Tamborí, havia tengut el detall de deixar la clau al pany. No odiava en Nofre. El culpable de la seva desgràcia no era ell. Coneixia l’afició del seu home pel joc d’alt risc. L’havia advertit més d’una vegada que, si sabia que s’havia jugat quelcom de més valor que una xucla de cassalla o una tíl·lera d’aiguardent, ella se n’aniria amb el nin i no els tornaria a veure mai més. Era una dona molt digna amb un caràcter molt fort.

—Rafel, me’n vaig amb el nin a cals meus pares i per molt que m’ho demanis no tornaré amb tu.

—No em deixis, Margalideta. T’ho deman de genolls. Si m’estimes, no em deixis.

—Ho he de fer, Rafelet. Ho he de fer pel bé del nostre fill.

—Si em deixes, jo em moriré de pena. La meva vida ja no tendrà cap sentit. Què faré jo tot sol damunt el món?

—Si estimes el teu fill, ves-te’n a Ciutat o a un poble de l’altre cap de Mallorca on no et conegui ningú. Així podràs començar una nova vida.

—Una vida sense tu i el nin serà un infern, un càstig insuportable. Anem-nos-en tots tres plegats. Jo faré feina del que sigui. Et promet que mai més beuré ni jugaré.

—No puc, Rafelet. El nin és més important que tu i que jo. No ho entens? Quina vida li donaríem? Fins que trobassis feina hauríem de viure al ras com els animals i menjar herbes i caragols. Si l’estimes, si m’estimes, ves-te’n.

En Rafel va rebentar en uns plors desfets cobrint-se la cara amb les mans. No tenia altre camí que penjar-se. Ell mateix havia firmat la seva pròpia sentència de mort.

—Et puc donar una besada, Margalideta? Així tendré coratge per fer el que he de fer.

—Sí, Rafel.

I es donaren la besada més dolça de la seva vida. Després se separaren, però romangueren agafats d’una mà. No gosaven desfer la unió dels seus dits. El cor no els ho permetia.

—Quan sigui més gran, explica-li a en Miquelet que jo l’estimava, que vaig intentar ser un bon pare, però no en vaig saber.

—No passis ànsia, Rafel. Li ho explicaré. Et promet que mai s’avergonyirà de tu.

—Adeu, estimada meva.

—Adeu, estimat meu.

I en Rafel es va penjar, per dignitat, per amor a la seva dona i estimació i respecte cap al seu fill. No, no el podia condemnar a una vida miserable. Na Margalida tenia raó. Ella li sabria donar un futur. Els seus pares l’ajudarien.

Assegut damunt la branca del pi ver amb la corda ja passada pel coll, plorant com un infant, tremolant, suant, va repassar la seva vida, la seva puta vida de rata de taverna, com si es confessàs amb Déu, i l’únic que hi va trobar de bo varen ser na Margalida i el seu fillet Miquel.

«Perdonau-me, estimada meva, fillet meu, per tot el mal que vos he fet. Perdonau-me, Déu meu. Perdonau-me, si podeu».

Mitja hora més tard el va trobar en Nofre i a la seva cara congelada per la mort i sobretot als seus ulls hi va veure una tristesa infinita.

Mai més, ma mareta!

En Nofre no s’atrevia a entrar dins les cases de Son Tamborí. Aturat davant les portes, al mateix lloc on unes hores abans s’havien dit adeu per sempre en Rafel i na Margalida, mirava la clau amb ulls molt trists. S’imaginava el sofriment indescriptible d’aquell matrimoni abandonant ca seva, la seva llar, el seu cau, on tant s’havien estimat, on ella havia infantat el seu fill ajudada per sa mare i després l’havia alletat durant tres anys.

En Nofre va alenar ben endins, es va revestir de coratge, va rodar clau i va entrar. L’aire de la casa feia olor de na Margalida i en Rafel, la seva empremta personal, la marca inconfusible dels Tamborí-Llampuga. En Nofre la va sentir com una bufetada en tota la cara, com un lladre que entra en casa aliena. La nou del seu carcabòs va anar amunt i avall enviant-se la salivera aferradissa que es negava a passar per endins, una salivera de culpabilitat, de pena, de contrició. Els ulls congelats i espantosament trists del cadàver d’en Rafel mirant-lo fit a fit li venien al pensament a cada moment.

Dins el fogó de la cuina romanien encara encesos uns quants calius del foc que havia fet na Margalida per enllestir el sopar. El silenci dins la casa era sepulcral. En Nofre va sentir un calfred. Va rodar clau, se la va ficar dins la butxaca i va partir de dellà cap a la vila. A les poques passes va passar per davant el pi ver esponerós que havia servit de patíbul d’autoexecució a en Rafel, i no va poder evitar que li brollassin les llàgrimes.

—Mai més, ma mareta, mai més tornaré a entrar dins una taverna. Vos ho promet per la salut dels meus infants —va dir en veu baixa amb la imatge de sa mare indignada pegant-li una galtada davant els seus amics i la d’en Rafel penjat a la branca del pi, aparellades, superposades, gairebé fusionades en una sola al seu pensament.

Mentre s’eixugava les llàgrimes amb la màniga de la camisa, tot just haver passat el pi, va sentir que una mà càlida li acariciava el clatell i uns llavis de mare li donaven una besada a la galta i es va escarrufar tot. «Gràcies, ma mareta, gràcies per perdonar-me. Vos ho torn a prometre. Mai més!».

Va arribar al poble a mitjan dematí. Els carrers bullien de gent. Tothom havia sortit a comentar els luctuosos fets de la nit anterior. La quietud i el silenci quotidians d’aquella petita vila del Pla havien estat substituïts per un brunzit eixordador, com el d’un eixam d’abelles venturer cercant un nou cau.

Quan travessava la plaça, va passar de llarg per davant un estol de dones sense saludar-les, com si per a ell no existissin. Poc li importava que el mirassin de coa d’ull fent carusses de reprovació, l’apuntassin amb el dit i mormolassin en veu baixa: «Si el qui s’ha penjat era un perdut, més ho és el qui s’ha jugat la dona a les cartes. Vaja quins dos caps esflorats. Amb els collons d’un podrien penjar l’altre». En aquells moments a en Nofre només li importaven la seva dona i els seus fills. S’havia portat amb ells com un vertader canalla, sobretot amb na Joana.

Quan passava per davant la taverna, que li venia de pas per anar a ca seva, va evitar mirar l’entrada, va escopir a terra amb ràbia i va dir no amb el cap. «Mai més, ma mareta. Pus mai més!».

Na Joana ja ho sabia tot. Li ho havia contat la tia Toninaina de Can Venturós, la padrina de les fonts de na Barbareta, que havia anat a veure la seva fillola de bon matí i els havia duit una sobrassada culara que feia prop de tres pams, gruixada com la cuixa d’un home, un pa de xeixa encara calent i un barralet d’oli verge de Sóller que havia comprat a un mercader que adesiara passava per Binialfaraix.

—Bon dia, Joana.

—Bon dia, Nofre. Ja has berenat?

—No encara.

—Idò seu i tastaràs la sobrassada culara que ens ha duit la tia Toninaina.

A en Nofre les paraules sense rancúnia de na Joana el varen emocionar. Malgrat totes les putades que li havia fet, ella el seguia estimant. La vergonya i un dolorós sentiment de culpa li estre­nyien la gargamella i l’ofegaven. Assegut a la taula de la cuina es va tapar la cara amb les dues mans i va rebentar a plorar, en silenci, a llàgrima viva. Na Joana estava darrere ell tallant dues llesques del pa de xeixa de la tia Toninaina i empastissant per damunt un bocí generós de sobrassada culara. De sobte es va adonar que tot el cos d’en Nofre es convulsionava pel plor, i ella també es va emocionar. Li va posar el plat amb el pa amb sobrassada a davant, li va abocar mig tassó de vi i amb una mà li va acariciar el clatell.

—Ho sé tot, Nofre —li va dir molt fluixet amb veu amorosa.

—Som un banastra, Joaneta, un cap esflorat, un malanat, un vertader porc. No faig res enderg. T’he tractat a coces, t’he dit paraules molt lletges, t’he escatimat mil besades, t’he fet patir les de Caín, i tu ara em dones el berenar sense retreure’m res amb la teva dolçor de sempre. M’hauries d’escopir a la cara. No em meresc altra cosa.

—Allò que has fet ja no es pot desfer, només es pot perdonar, i jo et perdon. Au, berena, que aviat serà migdia.

—Els nins estan tots bé?

—Sí, Nofre.

—Jas, això és per a tu. Ho vaig guanyar a en Rafel —li va dir donant-li les joies i les monedes que havia agafat a ca sa mare mentre la vestien i la posaven dins el taüt. No es va atrevir a dir-li la veritat. No la volia fer patir encara més. De totes maneres era just que na Joana tengués el petit tresor de la seva sogra. Ningú més que ella se’l mereixia. Era la mare dels seus nets. Els altres dos fills de na Bàrbara Venturosa, en Bartomeu i en Bernat, un era xorc i l’altre fadrí.

Na Joana va prendre el bolic de mocador i el va obrir per veure què era allò que pesava tant. No va dir res. Només va somriure a en Nofre.

—Joana, avui de matí he entrat dins les cases de Son Tamborí. Ara són nostres. Aquí tens la clau. A partir d’ara tu n’ets la madona. Quan vulguis hi podem anar a viure, però només si tu vols.

—Em fa molta d’aprensió entrar-hi tan aviat amb en Rafel encara calent dins la tomba. Deixa passar uns dies.

—Tens raó, Joana. Tu sempre tens raó.

—T’agrada el berenar?

—Ja ho crec. El pa encara és calent i la sobrassada ja no pot ser més gustosa.

—Estic contenta.

—Et puc donar una besada, Joana?

—Sí, Nofre.

Mama, petitona, xucla ben fort, reina meva

Per consell del secretari de l’Ajuntament i donat que el perdedor de la partida de cartes s’havia penjat, en Nofre va anar a parlar amb un misser de Ciutat especialitzat en tràmits enrevessats com era el seu cas. Necessitava els seus serveis per inscriure i escripturar davant notari els béns immobles guanyats a en Rafel Tamborí. Tres setmanes després, amb el testimoni de l’amo de la taverna i de dos parroquians que havien presenciat la partida de cartes, a més d’un escrit del batle de Binialfaraix i un altre del sergent de la Guàrdia Civil, en Nofre va passar a ser el propietari legal de tots els béns d’en Rafel. Li havia costat una fortuna, tres-centes vint pessetes, però havia valgut la pena.

Quan deu dies després es traslladaren a viure a la possessió de Son Tamborí, na Joana es va sentir com una lladre. Tot el que hi havia dins la casa li recordava na Margalida. La pobra havia deixat fets el llit de matrimoni i el del seu fill. Els llençols eren de cotó fi, molt suaus al tacte i feien oloreta de nets. Els brodats de la coixinera i el llençol de damunt eren preciosos, com els de les cases senyorials de Ciutat. Les quatre cambres estaven ben desades, sense un brinet de pols damunt els mobles. La cuina lluïa de neta. Es podia menjar en terra. Dins una calaixera de l’aiguavés de darrere hi va trobar el vestidet del bateig del nin, la seva robeta de quan era un infantó acabat de néixer amb el seu nom brodat, els seus peüquets, els llençolets i les coixineres del bres. Na Joana no va poder aguantar l’emoció i es va posar a plorar acariciant aquella robeta, ensumant-la, tornant-la a posar al mateix lloc ben aplegadeta tal com l’havia trobada. De cop li va venir la idea de dur-ho tot a na Margalida, tornar-li el que era seu, fer justícia amb aquella pobra dona mil vegades més desgraciada que no ella.

Amb na Barbareta varen reunir tot el que na Joana va trobar d’íntim, d’entranyable, per a na Margalida. Ho posaren dins dos mocadors d’embolicar, se’ls carregaren a l’esquena i partiren cap a la possessió de Can Llampuga.

A la clastra no hi veren ningú. S’acostaren a la porta i l’obriren un poc.

—Que hi ha qualcú? —va cridar na Joana amb veu ofegada. Estava segura que la rebrien malament.

—Què vols? Aquí no hi tens cap feina. Com t’atreveixes a venir? Fora! —li va escopir indignada la mare de na Margalida.

Na Joana es va posar a plorar i na Barbareta també. No es varen moure.

—He dit fora! Que no m’enteneu?

—Què passa, ma mare? —li va demanar na Margalida acostant-se a la porta.

—Aquesta pocavergonya i la seva filla han tengut l’atreviment de venir a humiliar-nos, a fer befa de tu, i ara fan la plorinyea. Falses, més que falses!

—Margalida, això és teu. Jo no ho vull.

—Què és?

—La robeta del bres del teu infant, el vestit del bateig i altres coses. Aquí t’ho deix. Anem, Barbareta.

Na Margalida s’havia emocionat i li saltaren les llàgrimes.

—Joana! —la va cridar quan ja era un tros enfora.

—Sí?

—Gràcies per tenir tan bon cor! Et puc donar una aferrada pel coll?

—Ja ho crec que sí, Margalida.

Les dues dones s’abraçaren, plorant, tremolant. Sa mare de na Margalida també es va emocionar. Na Joana no tenia cap culpa del que havia fet el seu home.

—Perdona’m, Joana. Em sap molt de greu haver-te parlat tan malament.

—No té importància, madò Petra. Segurament jo hauria fet el mateix.

—Joana —li va dir na Margalida—, pots tornar quan vulguis. Sempre seràs ben rebuda.

—Gràcies, Margalida. Si hi ha qualque cosa de Son Tamborí que vulguis recuperar…

—Ara mateix no t’ho sé dir.

—Hi ha coses molt teves i jo no les vull. Fes-m’ho a saber pel conco en Gori Biduí, que sé que és el teu padrí de les fonts com també ho és de na Bàrbara meva, i t’ho faré arribar per ell, sigui el que sigui.

—Gràcies, Joana.

Entre Can Llampuga i Son Tamborí hi havia prop d’una hora de camí a peu. Quan arribaren era migdia. Estaven rebentades i anaven xopes de suor.

—On éreu? —els va demanar en Nofre un poc remolest.

—A fer justícia amb na Margalida. Li he tornat la robeta del seu fill. Jo no la vull —li va respondre ben seriosa na Joana mirant-lo fit a fit als ulls—. Ara enllestiré el dinar —va afegir dirigint-se cap a la cuina.

En Nofre va callar. Na Joana l’havia fet empegueir. Ella sempre tenia raó, sempre.

Vint minuts més tard, mentre na Barbareta remenava el sofregit del cuinat de ciurons amb espinacs i sobrassada culara que seria el dinar de tota la família, sa mare donava el pit a na Ma­cianeta asseguda a un balancí.

—Mama, petitona, xucla ben fort, reina meva. Has de créixer forta, que la vida és molt dura, sobretot per a les dones —li deia amorosa amb llàgrimes als ulls, sense adonar-se que tenia el seu home a darrere que l’escoltava.

En Nofre es va emocionar.

S’estimaven tant…

Per a na Joana els següents anys foren tal vegada els més feliços en la seva trista i dura vida d’esposa i mare abnegada, molt més que els primers de noucasada. En Nofre havia canviat tant que no semblava ell. La tornava a estimar, la respectava, li regalava qualque besada fugissera com abans, tal vegada amb més tendres

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X