0

Intocables

El vertader periodisme és intencional: aquell que es fixa un objectiu i que intenta provocar algun tipus de canvi.

RYSZARD KAPUŚCIŃSKI

Són una quinzena de llibretes. De tots els colors. Sobretot negre i verd. Foscor i esperança. De tapa dura. Algunes amb veta de goma, altres amb dibuixos i frases cèlebres estampades a la coberta. Els lloms, desgastats, i la pell, plena de màcules i esgarrinxades. Senyals de vida. Cicatrius inguaribles. Algunes són llises, d’altres contenen a l’interior una fina pauta de línies horitzontals per vertebrar l’escriptura i ordenar les idees. El contingut és erràtic, canviant, mutable. Les pàgines de traç pulcre, amb cal·ligrafia curosa gravada, s’entrellacen amb fogonades inintel·ligibles i marges atapeïts, paraules fugisseres i conceptes inacabats que s’intueixen, més que no pas es llegeixen. Històries arrabassades apressadament, intentant fer captiva l’essència d’un relat dolorós que s’esvaeix.

Són una quinzena de llibretes que al llarg dels últims sis anys han recollit centenars de converses íntimes i de confessions personals que estaven destinades a l’oblit. Plenes de turment. Venjança. Vergonya. Por. Poder. Admiració. Seducció. Innocència. Culpa. Rebel·lia. Empatia. Impunitat. Silenci. Molt silenci. Massa silenci. Si el contingut que s’hi amaga dins veiés la llum, el nostre petit país explotaria: es qüestionarien massa símbols, s’haurien d’enderrocar massa referents. Directors de teatre que han malbaratat il·lusions d’alumnes i actors per saciar la seva voracitat, el seu anhel de capturar la innocència adolescent. Polítics de talla internacional que muntaven bacanals en hotels de luxe amb cossos primaverals per satisfer la seva sexualitat oculta. Escriptors famosos delerosos de carn fresca i vulnerable, nois extremament joves a qui omplien de promeses i enganys. Festes privades a la part alta de Barcelona organitzades per bufons mediàtics convertits en llops famèlics a la caça de tendresa i pubertat. Actors de fama mundial atrapats perennement en el paper de galant seductor, incapaços de fixar uns límits que mai han conegut. Ben tornada, Grècia antiga. Erastés contemporanis. Efebs moderns. Mestres savis i generosos en la instrucció de figures imberbes i suggeridores. Sempre la inesgotable i alhora inabastable recerca de la joventut. Devorar-los. Devorar-les. Sempre ells, cada any més grans, cada any buscant els mateixos cossos gràcils per sadollar el seu desig libidinós.

Són desenes. Més d’un centenar. Tanmateix, no hi són tots. Ni mai hi seran. N’hi ha de totes les professions que s’articulen a través del poder. Jerarquia i submissió. Empresaris de l’IBEX 35, polítics, periodistes, directors de cinema, presentadors de televisió, mags, directius, economistes, activistes, músics, executius, professors universitaris, membres de destacades nissagues catalanes… Tots tenen les seves pàgines. Alguns es repeteixen de llibreta en llibreta. Insaciables. Avars. Acaparadors. Ho volen tot, mai no en tenen prou i han anat deixant un rastre de dolor allà on passen, emparats per la impunitat que els atorga la seva privilegiada posició de poder. Són històries que, malgrat intuir-se’n el patró, no han pogut publicar-se. Encara.

El periodisme de denúncia requereix un rigor extrem: acusar algú d'haver agredit sexualment algú altre no pot ser un exercici frívol ni precipitat. No hi ha marge d’error. I menys quan hi entra en joc el consentiment. Relacions suposadament consentides entre adults en posicions diametralment oposades. L’abús de poder té moltes cares. Edat. Diners. Rol. Prestigi. Experiència. Rang. Elements que poden desvirtuar qualsevol tipus de consentiment, però que alhora fan més complex l’exercici de denúncia.

La pregunta és pertinent i necessària. De fet, és imprescindible fer-la. Per què no s’han publicat els noms d’aquests personatges repetits en algun cas fins a sis vegades —sis testimonis— entre els fulls esgrogueïts i demacrats de tanta llibreta? Perquè com més poderosos siguin, més impol·lut ha de ser el relat. Ni una escletxa que pugui posar en perill, no el periodista ni el mitjà, que també, sinó les mateixes víctimes, supervivents que, en molts casos, continuen aterrides per l’ombra que aquests monstres projecten sobre elles, ja que sovint es tracta de milionaris que no dubtarien a carregar tota la seva força mediàtica, judicial i econòmica contra els seus enemics.

És el que va intentar el productor de cinema Harvey Weinstein després que el 5 d’octubre de 2017 el The New York Times publiqués un reportatge sobre les seves agressions sexuals dins el sector. La investigació, impecable i demolidora, la van dur a terme dues dones periodistes, Jodi Kantor i Megan Twohey, que posteriorment convertirien en el llibre She Said. Era el tret de sortida del moviment Me Too. Els intents de Weinstein van ser infructuosos, les periodistes havien descobert el seu patró de conducta, i ni els diners ni les envestides judicials amb els millors advocats del país van fer trontollar el The New York Times. Va acabar detingut i condemnat a desenes d’anys de presó per diversos casos d’agressions i violacions a actrius, models i treballadores vinculades a la indústria de Hollywood. El missatge del cas Weinstein era palmari: l’era dels intocables s’ha acabat.

A Catalunya i a Espanya també tenim els nostres Harvey Weinsteins particulars. Alguns, igual de violents i barroers; d’altres, menys matussers, més sibil·lins, personatges influents que juguen amb la seducció i que, amb la seva llengua viperina, emmascaren l’abús sota un vel de fals consentiment. Però, salvant les distàncies i el grau d’influència d’uns i altres, no deixen de ser una rèplica nostrada del productor nord-americà. El patró és universal.

Els relats que s’expliquen en aquest llibre són una petita mostra, gairebé insignificant, de totes les històries recollides al llarg dels últims anys. Són una minúscula punta de llança contra un gegantí mur de silenci aixecat durant segles. Ara que se’n comença a parlar, que ja no és un tabú, la gent identifica conductes, les assimila i les comparteix. Alguns agressors són conscients que les seves històries han passat de ser invisibles a compartir-se, primer, en tímids xiuxiuejos i, després, a córrer com la pólvora entre la gent del sector mateix. Falta que algú destapi la capsa de Pandora i que el secret a veus es faci públic. Ni a Espanya ni a Catalunya el veritable Me Too s’ha produït, encara. Anem tard, però arribarà.

De fet, el moviment #SeAcabó, que va generar-se després de la final del Mundial femení de futbol que va guanyar Espanya i del petó —el «piquito»— que va etzibar el president de la Federació Espanyola, Luis Rubiales, a la jugadora Jennifer Hermoso, va suposar una primera onada del tsunami que hauria d’endur-s’ho tot per davant tard o d’hora. L’afer Rubiales, que va tenir màxima cobertura mediàtica, va provocar que milers de dones comencessin a compartir les seves pròpies històries a través de les xarxes socials. L’abús omnipresent. A l’empresa. Al futbol. Al periodisme. Als jutjats. A la petita botiga de barri i a la gran multinacional. A l’entitat que es vanagloria de valors progressistes i a l’organisme que no amaga el seu esperit ultraconservador. Arreu.

La major part de la societat espanyola —també la internacional— es va posar amb celeritat i sense fissures al costat de la jugadora, i va reprovar el comportament arrogant i baronívol de Rubiales, deixant clar que la seva actitud prepotent i el seu intent de traspassar la responsabilitat a Hermoso era intolerable. Un superior, un alt càrrec, no pot fer un petó a una subordinada. Així de clar, així de simple. Per molta broma i alegria desfermada que sobrevoli l’ambient. Per molt que s’hagi guanyat un mundial i l’èxtasi sigui generalitzat. I menys sense el seu consentiment.

Rubiales, com era d’esperar, no va entendre res. L’onada que van generar les campiones del món el va sobrepassar perquè seguia ancorat en un passat definit per les lleis clàssiques del patriarcat. Ell i tota la claca que el va aplaudir quan va intentar defensar-se davant l’assemblea de la Federació són un exemple paradigmàtic d’una part de la nostra societat que ha trobat en Vox el seu altaveu ideal. Són els mateixos que riuen les gràcies als que intimiden la noia que passeja tranquil·lament pel carrer; els que gaudeixen quan el cap llança floretes a una jove treballadora acabada d’aterrar a l’empresa; els que continuen pensant que el cos femení és patrimoni universal dels homes. Tampoc entenen que la futbolista no sabés reaccionar a l’instant. Que, fins i tot en un primer moment, enmig de les celebracions pel que havien aconseguit, en fes broma i tragués ferro a l’assumpte. Mai podran assimilar que prendre consciència d’un abús de poder, fins i tot d’una agressió sexual, a vegades pot implicar anys. Necessites assimilar-ho. Identificar-ho. Posar-hi paraules. Sovint requereix mirar-s’ho amb cert distanciament, entendre la dimensió del que ha succeït i ajuntar totes les peces d’un trencaclosques torbador. Treure’s de sobre pors i vergonyes. Per això, com sempre em recorda l’escriptor Alejandro Palomas, mai no es pot preguntar a una víctima «Per què ara?». En el seu cas, Hermoso va necessitar unes hores per plantar-se i, encoratjada pel suport de totes les seves companyes futbolistes, dir prou. S’ha acabat. #SeAcabó.

El periodist

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X