Do not stand at my grave and weep

I am not there. I do not sleep.

I am a thousand winds that blow.

I am the diamond glints on snow.

I am the sunlight on ripened grain.

I am the gentle autumn rain.

When you awaken in the morning’s hush

I am the swift uplifting rush

Of quiet birds in circling flight.

I am the soft stars that shine at night.

Do not stand at my grave and cry;

I am not there. I did not die.

MARY ELIZABETH FRYE, «Immortality»

Lately I can tell that you’re scared

Well, we’re growing up

Said maybe if you changed your hair

You’d be good enough

For kids I used to know that died

Now they’re not around

I wonder what they think of life

When they’re looking down.

THE VIRGINS, «Fernando Pando»

Pròleg

Dijous Sant, 8 d’abril de 1982

Expectatives

Les ha vist quan tot just baixaven del cotxe a l’aparcament de l’hotel. S’hi ha fixat perquè conduïen un vehicle poc usual i força nou, de color vermell: un Audi Quattro, i no n’havia vist mai cap. N’han baixat rialleres i despreocupades, i ni tan sols s’han adonat de la seva presència, una ombra amagada entre els pilars del porxo, exhalant lentament el fum de la cigarreta que dansa cap al cel i es barreja amb les estrelles, les pupil·les clavades en les tres figures lleument il·luminades pels càlids fanals que precedeixen l’entrada principal del Siurana.

Han irromput a la recepció alegres i excitades, amb l’expectativa de passar quatre dies en aquest poble de muntanya encantador, passejant pels bells paratges i navegant pel seu llac majestuós. Han cantussejat els seus noms i cognoms amb la despreocupació de qui espera només coses bones, i l’home encorbat darrere el taulell els ha assignat el número d’habitació 209. Després ha forçat un somriure, els ha desitjat una bona estada i els ha dit que si necessitaven qualsevol cosa li ho fessin saber.

Les tres dones han arrossegat les rodes de les maletes noves pel passadís, admirant el caliu rústic de l’hotel, i han acordat —mentre buscaven l’habitació que ha de ser casa seva durant quatre dies— que la primera excursió la faran a l’Illa del Silenci, demà al matí, ben d’hora, abans que s’ompli de turistes —perquè elles no se’n consideren pas, de turistes. Així la podran gaudir tranquil·lament i en soledat.

No tenen ni idea que en el seu cap s’hi està forjant un pla molt diferent per a elles.

Perquè sí, perquè l’atzar ha fet que es creuessin amb ell en aquell moment, la seva vida acaba de fer un gir radical i irreversible.

Malauradament, l’endemà, quan se n’adonin, ja serà massa tard.

1

Llavors, 10 de setembre de 1996

Una tarda de finals d’estiu

Sempre que li preguntaven alguna cosa del que va passar, l’Emma deia que la culpa de tot plegat la tenia la senyora Assumpta, amb aquell comentari que havia fet a la caixa enregistradora, aquella tarda de finals d’estiu del 1996, quan en Nil l’havia passat a buscar per anar a la caseta.

Encara hi havia un volum gens menyspreable de turistes al poble, i ella havia d’allargar les hores que ajudava a Cal Marginet fins que acabés la temporada. Hi havia una cua de més de vuit persones per pagar (cosa impensable al mes de gener), i la gent xerrava mentre esperava que els cobressin el que portaven al cistell de vímet que havien omplert a la botiga. Si hagués estat sola, s’hauria sentit momentàniament aclaparada, frisosa de poder marxar i trobar-se amb en Marc i en Nil una estona abans d’anar a sopar, però en Nil l’havia passat a buscar abans d’hora i era al seu costat, ajudant a posar els queviures dins les bosses de plàstic, i allò millorava absolutament la situació.

—Mil cent-trenta pessetes, si us plau —va dir l’Emma.

La noia rossa que tenia al davant, que devia tenir sis o set anys més que ella, va obrir la cartera de color blau fluorescent, va desenganxar-ne la veta adherent i li va donar un bitllet de mil i una moneda de cinc-centes pessetes amb un somriure.

—D’això… Sabeu si es pot visitar, l’Illa del Silenci? —va preguntar amb una certa timidesa quan l’Emma li va dipositar el canvi a la mà.

Hi estava acostumada, a aquest tipus de preguntes, però no podia evitar sentir una espurna d’enuig cada cop que les hi feien. És clar que entenia l’atracció que suscitava, tot plegat, però li sabia greu que la gent acabés fent de l’illa un lloc turístic per aquella tragèdia que inevitablement havia marcat Sant Jordà quan ella gairebé no tenia ni un any.

—Si aconseguiu una barca… —va respondre.

—Però no coneixeu ningú que ens hi pugui portar, oi? —va preguntar el noi amb camisa de quadres que acompanyava la rossa.

—No, no se’n fan, de visites turístiques, si és això el que estàs preguntant —va respondre sense amagar el seu mal humor.

—Nosaltres us hi podem portar —va dir en Nil, tot d’una—. Per un preu, és clar.

L’Emma el va mirar astorada i molesta a parts iguals.

—Ah, sí? —va preguntar-li.

Ell la va enretirar una mica de la caixa i li va xiuxiuejar:

—Els podem portar amb la barca d’en Marc.

—La barca de son pare, vols dir.

—És igual, això, l’hem agafada mil vegades. Els portem demà al matí, els ensenyem el que volen veure i ens traiem una pasta fàcilment. Quin problema hi ha?

No sabia explicar-lo ben bé, en aquell moment, el problema, però l’intuïa.

—Què? Ens hi podeu portar o no? —va insistir el noi, aixecant una mica més la veu.

—Sí, però us costarà cinc mil pessetes —va dir en Nil.

—Només em faltava veure això, abans de morir! —va exclamar indignada la senyora Assumpta, que era la propera a la cua i havia observat amb una cella aixecada, però en silenci fins llavors, la situació—. No et fa vergonya, després del que va fer el teu pare, estar traient profit de la situació? —va etzibar a en Nil.

—No sé de què em parla, senyora —va respondre-li ell, mig enrabiat mig encuriosit per aquella intrusió de la vella—. Mon pare només va fer la seva feina. I sort que en vam tenir!

—Això és el que vol que pensem tots, noi. Però la cosa no està tan clara, segur que ja ho deus haver intuït d’una manera o altra, si el coneixes bé… Jo n’hi preguntaria quatre coses, noi, aviam si t’ho pot aclarir.

—Senyora Assumpta… —va començar l’Emma—, això que diu està completament fora de lloc.

—Fora de lloc és que hi hagi un home innocent a la presó! Què en sabreu vosaltres, marrecs, que amb prou feines havíeu nascut quan va passar tot! —va cridar, exasperada—. Sabeu què us dic? Que no ho necessito jo, tot això —va assenyalar la laca Elnett i el pa Bimbo que havia deixat a la cinta de la caixa—. Ja se’n pot anar a pastar fang, aquesta joventut de merda! —I va marxar enrabiada donant un cop a terra amb el bastó de roure que l’acompanyava a tot arreu, amb la desena i mitja d’ulls de la gent que feia cua clavats a l’esquena.

—Espereu-nos demà a les deu a la cala dels Enamorats —va dir en Nil als dos turistes, decidit, i espantant amb la mà la incertesa que surava en l’aire després d’aquella estranya interacció.

—D’acord —va dir el noi, sense intentar reprimir la satisfacció que li havia causat aquell petit espectacle i admirat pel componiment d’en Nil.

Però l’Emma va saber en aquell moment que les paraules de la senyora Assumpta l’havien afectat més del que havia deixat veure, que havien obert una esquerda. El que no sabia és que aquella esquerda es convertiria en una caixa de trons.

Tot i que d’alguna manera intuïa la tempesta, no va ser fins poc més d’un any després, que va entendre el mal que aquell comentari havia fet, i en van veure les conseqüències.

Ara, 9 de juliol de 2024

L’encàrrec de la vídua

El GPS el guia a través de Sant Jordà, resseguint, primer, gran part del contorn del llac Valman i, després, fent-lo avançar per un carreró estret de llambordes que serpenteja cap a la faldilla de la muntanya del Puig dels Set Vents, fins que finalment arriba al número quatre del carrer de Cal Verder. Aparca el jeep negre dues cases més avall, a l’altra vorera, i creua el carrer sota el sol cofoi, fins a la casa de dos pisos de pedra grisa envoltada d’un jardí amb la tanca de fusta marró fosc que ja ha vist abans amb el Google Street View.

La dona que obre la porta té els ulls plorosos i unes ulleres força marcades, a pesar del maquillatge amb què intenta dissimular-les. Porta el cabell ros emblanquinat recollit en un monyo treballadament desordenat, i va vestida de negre de cap a peus.

—Bon dia, senyora Mateu —diu ell amb un lleuger somriure—. Soc en Levy, vam parlar abans-d’ahir per telèfon.

La dona fa que sí amb el cap i mira de reüll a banda i banda del carrer, abans de fer-lo passar amb un copet al braç.

—Sí, és clar. Endavant, endavant —murmura mentre avança pel rebedor de parquet. Quan arriba al replà del qual neix una escala de cargol, n’obre la porta de fusta que hi ha a l’esquerra i el fa passar a la sala d’estar, on les cortines mitiguen la claror impetuosa de l’exterior. Això, juntament amb les parets de pedra, fa que l’estança sigui fresca i agradable, però potser un xic massa fosca.

—Segui aquí, si us plau. —Li indica un sofà Chester de pell de color blau Prússia—. Vol prendre alguna cosa?

—No, gràcies.

Sembla que la resposta la satisfà, perquè assenteix fent un moviment de cap minúscul. Després procedeix a asseure’s a la butaca, també blava, a la dreta del sofà, i assenyala una capsa rectangular de cartró, amb la tapa posada, que descansa sobre la taula baixa circular de vidre i potes de ferro forjat que tenen al davant.

—He suposat que voldria fer una ullada als documents d’en Jep. Això és el que m’han entregat els de la Guàrdia Civil. Aquí hi ha els informes de l’autòpsia i les fotografies del lloc de l’accident. També hi ha tot el que hi havia al seu despatx, aquí a casa.

En Levy assenteix, però encara no s’inclina cap a la capsa.

—Gràcies. Creu que hi ha algun altre lloc on puguin haver-hi més documents importants? La caixa forta d’un banc o algun altre lloc?

Ella nega:

—No, he revisat la caixa forta. No hi ha res que l’interessi.

—El cotxe que conduïa el seu marit, el Tiguan, on és? —continua en Levy.

—A l’era de Can Vicenç. És el mecànic de la zona i s’ocupa del desballestament dels vehicles de la comarca. Té un descampat al costat de casa seva, a uns tres quilòmetres de la sortida del poble, en direcció a Trescases.

—Senyora Mateu… —s’inclina cap a ella, el tors tirat cap endavant, les mans entrellaçades, els colzes recolzats als genolls—, és conscient que depenent del que descobreixi, podria perdre els diners de l’assegurança, oi?

Ella remena el cap, ben convençuda:

—L’assegurança cobreix la mort encara que sigui homicidi. Sent ell guàrdia civil, va deixar lligat que fos així.

—No em referia a això. S’han de considerar totes les possibilitats, i una d’elles és el suïcidi.

—No, no. De cap manera. —Va fer que no altre cop amb el cap—. En Jep no ho faria mai, això. L’hi puc ben assegurar.

No cal que l’home digui res, de seguida que s’ha escoltat a ella mateixa, ha entès que ha respost igual que la majoria de familiars de gent que, malauradament, s’havia suïcidat.

—I si fos així —afegeix—, que no ho serà, prefereixo saber-­ho que no viure enganyada. Vull saber què li va passar, detectiu. Faci el que calgui per esbrinar-ho. —I li clava els ulls castanys, petits i inquiets, per il·lustrar el seu convenciment. A continuació, extreu un sobre allargat de color ocre i bon gramatge de l’interior de la caixa de fusta fosca de la tauleta i l’ofereix a en Levy—. Aquí té l’avanç que vam acordar. Li pagaré la resta al final, quan hagi descobert la veritat.

Ell agafa el sobre i se’l desa a l’interior de l’americana, de lli beix.

—Li prego que ens vegem el menys possible en persona, a partir d’ara, si no és estrictament necessari —diu ella, i abaixa la mirada.

Ell assenteix:

—Sí, és clar, com prefereixi. Contactaré amb vostè per telèfon, si hi ha res urgent. Espero que d’aquí a un parell de setmanes li podré enviar un informe preliminar del cas. Abans de marxar, però, tinc un parell de preguntes. La primera és: vostè què creu que va passar?

La vídua del Capità l’observa contrariada.

—Doncs és ben evident que no ho sé! Per això li pago, perquè ho esbrini!

—Sí, sí, entesos. Però si hagués de dir alguna cosa, si hagués de triar una opció…, quina seria? Entenc que sospita que el van matar.

Ella es relaxa una mica:

—No em quadra que estavellés el cotxe en aquell revolt. L’havia fet centenars de vegades. El cotxe acabava de passar la revisió. Era gairebé estiu, no hi havia neu, no plovia ni hi havia boira…

—Si no m’equivoco, la quantitat d’alcohol en sang que li van trobar al cos excedia força el límit legal —l’interromp.

—Veig que no ha esperat a rebre la documentació per posar-se a treballar. —Fa un somriure agredolç que deixa entreveure unes dents perfectament alineades, i afegeix—: En Jep no bevia. Ho havia deixat fa sis mesos, per recomanació mèdica.

—Sempre pot sorgir un imprevist que faci canviar d’opinió… —Arronsa les espatlles—. Potser va passar alguna cosa que va el va induir a fer-ho. D’altra banda, cal tenir en compte que no sempre podem confiar a cegues en les persones amb les quals compartim la vida. Cregui’m quan li dic que n’he vist molts exemples.

Ella fa que no amb el cap una altra vegada.

—No, no. L’hi repeteixo: en Jep podia ser moltes coses, però no era estúpid. El metge li va dir que havia de deixar-ho i ho va fer. I si hagués decidit tornar a beure, que ja li dic que no, no ho hauria fet de cap de les maneres en la quantitat que li van trobar a la sang, ni hauria agafat el cotxe.

—Llavors vol dir que algú el va obligar a beure? A punta de pistola? —pregunta en Levy, aixecant lleument la cella, sense que consideri necessàriament que això no pugui ser una possibilitat, tot i que poc probable.

—Jo no sé què va passar, per això li pago. Aquesta és la seva feina, detectiu. —I s’aixeca de la butaca.

—Creu que hi ha algú concret que tindria interès a fer-lo desaparèixer, senyora Mateu? Perquè aquest seria el moment de dir-ho…

—Si hi hagués algú, no creu que ja l’hi hauria dit? —pregunta exageradament ofesa, a parer d’en Levy—. En fi…

Ell assenteix i fa un mig somriure breu. A continuació, s’aixeca del sofà i allarga la mà de dits prims i nuosos a la dona que té al davant. La senyora Mateu correspon a l’encaixada breument. Tot seguit, fa mitja volta, es dirigeix a la porta i l’obre, mentre observa en silenci com el detectiu la creua i desapareix cap a la vorera. Després es gira, i quan arriba a la foscor de la sala d’estar, esclata a plorar.

Llavors, 11 de setembre de 1996

Un altre tipus de turisme

Faltaven cinc minuts per a un quart de deu del matí quan en Nil va arribar a la cala dels Enamorats. Com ja havia suposat, era deserta; la majoria de la gent que vivia al poble o el visitava encara dormia després d’una nit vigília de festiu. Millor, així ningú faria preguntes incòmodes que el poguessin ficar en problemes.

Va gaudir de l’aire fresc mentre observava l’Illa del Silenci, assegut a la barreja de sorra gruixuda i còdols que conformaven la caleta. No era una illa gaire extensa, feia uns tres-cents metres de llargada per uns cent vint-i-cinc d’amplada. Un rectangle irregular de terra i vegetació forestal amb una formació rocosa inusual gairebé al bell mig, que albergava unes coves on hi havia un petit llac interior. A la banda est, una petita ermita romànica del segle XII treia el cap entre els pins negres alts i prims com agulles gegants intentant embastar el cel net i blau.

Només hi havia anat tres vegades abans, a l’illa, i en totes tres ocasions ho va fer acompanyat d’en Marc i l’Emma. Sempre havia sentit curiositat i terror quan l’observava en la distància; al cap i a la fi, era el lloc on s’havia comès la barbàrie. L’àvia d’en Nil creia que, quan passaven coses terribles, els llocs on havien succeït quedaven impregnats del terror i el dolor, i per aquest mateix motiu calia evitar-los. I li ho havia repetit fins a la sa­cietat. Però sempre que veia l’illa, continuava sentint aquella barreja de recança i curiositat a parts iguals. Quan era més petit, no se li havia acudit mai preguntar al seu pare si l’hi podia portar, però sospitava que probablement la resposta hauria estat negativa, perquè en general l’home opinava que, si bé la detenció i conseqüent condemna d’en Víctor Vallès havia estat el punt àlgid (i primer, i únic) de la seva carrera com a guàrdia civil —de fet, li havia valgut un ascens de sergent a tinent—, el poble, Catalunya, i el món en general no treien cap profit de recordar el terror que havia provocat aquell desgraciat la Setmana Santa del 1982. I per això mateix no se n’havia de parlar mai. Des que tenia ús de raó, només existia un home del sac a casa, i era en Víctor Vallès, la crueltat feta persona, l’horror en forma de cos humà.

L’innombrable.

No s’havia de contribuir a recordar-lo, mencionant-lo o parlant del que havia fet, perquè això era el que ell mateix desitjava, li havia dit son pare un dia a l’hora de sopar, quan a les notícies comentaven el desè aniversari de la tragèdia. Però tot i així, en Nil no ho acabava d’entendre: si això era cert, per què s’ha­via desdit de la confessió dos dies després de signar-la, i havia mantingut aquesta posició durant tots aquells anys? «Perquè la vida a la presó és una merda, Nil. Però això no ho va pensar en aquell moment, i va preferir vanagloriar-se de l’escabetxada de la qual era responsable. I això només ho fa un tarat», havia contestat son pare.

Tan sols va haver d’esperar set minuts per veure aparèixer en Marc fent lliscar la barca pel Valman. El seu millor amic des que es van conèixer a l’escoleta quan tenien dos anys la va acostar suaument al petit moll situat a la dreta de la cala dels Enamorats i la va amarrar a un dels quatre bol·lards instal·lats.

—Ei —va saludar-lo.

—Ei.

—Merci per apuntar-t’hi. El pla és una mica friqui, però va caure del no res i així ens traiem una pasta.

—De res. Però dono per fet que en compartiràs els beneficis. —Li va picar l’ullet.

—Sí, és clar. Dues mil cinc-centes per a cadascú.

—Jo poso la barca i la benzina —va dir, sorneguer—; hauria de quedar-me’n una mica més de la meitat, ronso.

—Jo faig la visita guiada i he aconseguit els clients, o sigui que a mitges és just.

—A mitges és just —va accedir en Marc amb un somriure que va mostrar les seves dents de neu. Ja pensava fer-ho així des del principi. De fet, hi hauria accedit sense emportar-se ni una pesseta, però no calia que en Nil ho sabés, això.

—A quina hora han de venir? A les deu? —va preguntar.

En Nil va assentir.

—Quina penya, oi? M’aposto el que vulguis que s’estan al Siurana… —va dir en Marc.

En Nil va encongir les espatlles:

—Aviam, va ser una bomba quan va passar, és normal que tinguin curiositat… Nosaltres també hi hem anat.

—Nosaltres som d’aquí. Ho veiem cada dia. És gairebé una obligació conèixer l’Illa del Silenci. Forma part de la història de Sant Jordà.

—El que dic és que m’estranya que ningú hagi pensat a fer-hi visites abans. Segur que hi ha més gent que hi estaria interessada —va aclarir en Nil.

—Tio, no et passis. No es poden fer diners amb les tragèdies d’aquesta manera.

—Vols dir que hauríem de deixar-ho córrer? —va preguntar en Nil amb un punt d’ironia.

—No, ara ja t’hi has compromès, però d’aquí a muntar un negoci, tio! A vegades tens unes coses…

—Jo no he dit que volgués muntar-lo, he dit que m’estranyava que ningú no hi hagi pensat.

—Tant se val, hi ha molta gent del poble que no ho permetria. Els semblaria gairebé una heretgia.

—Com mon pare? —En Nil va fer un mig somriure i, després d’una pausa curta, va afegir—: Seria el primer en posar-s’hi de cul.

—Doncs si sap que estàs fent això, et mata! —Va aixecar les celles i va inclinar el cap lleument.

—Probablement. Però em sembla que està ocupat amb altres temes, ara mateix.

—Què vols dir?

—Que té el cap, i potser també la polla, en altres assumptes, no sé si m’entens… —Hi havia menyspreu en les paraules d’en Nil.

—Li està fotent les banyes a ta mare? —va preguntar sorprès en Marc.

—No n’estic segur, però…

—Hola! —els va interrompre una veu femenina projectada amb força des de l’altra banda de la caleta. La seva cita turística havia arribat.

En Nil va aixecar el braç responent a la salutació:

—Ja t’ho explicaré en un altre moment —va dir abaixant la veu.

Van esperar pacientment que la parella travessés la cala i arribés fins a ells.

—Ei, com va?

—Molt bé! —va respondre efusivament el noi de cabells castanys. Portava la mateixa camisa de quadres vermells i blancs que el dia anterior i un texans amb unes xiruques noves de trinca.

—Aquest és en Marc —els va presentar—. Portarà la barca fins a l’illa i ens acompanyarà a la cova.

En Marc li va llançar una mirada entre divertida i sorpresa. No li feia gràcia deixar la barca a la cala dels Rocs, però tampoc volia que en Nil passegés sol per aquell indret amb dos complets estranys. I si eren uns tarats amb males intencions? La barca se les apanyaria bé sola; en Nil, potser no.

—Jo em dic Carles, i ella és la Lluna —va dir el noi.

—Molt de gust. —En Marc va fer un somriure que els va enlluernar, com passava sovint quan ho feia.

—Ja ens aguantarà a tots quatre? —va preguntar la noia rossa, que avui vestia una samarreta amb la portada del Nevermind de Nirvana, uns texans amples de color blau clar i unes botes Dr. Martens de color lila fosc.

—La Bruna ha portat fins a deu persones anxovades aquí sense problema —va respondre en Marc, fent veure que el dubte l’ofenia—. Quatre culs no són res per a ella!

Tot seguit va pujar a la barca per la popa i els va convidar a imitar-lo. La parella es va encongir d’espatlles i va obeir les instruccions.

En Marc va alliberar la barca del bol·lard, va seure a la bancada, va agafar els dos rems que descansaven a la tapa de regala, en va introduir un a l’aigua mansa i l’altre el va fer servir un per allunyar la Bruna del petit moll, abans de començar a remar cap aquella illa, des de feia uns anys, per a molts, maleïda.

No van trigar més de set minuts a arribar a l’est de la cara nord, des d’on podien albirar perfectament l’ermita de Sant Vicent.

Els dos turistes es van mostrar confosos quan van veure que en Marc vorejava l’illa en comptes de dirigir-se cap a l’ermita.

—No s’hi pot accedir, per aquesta banda. La cara nord és la més propera a la cala, però és massa escarpada i no es pot arribar a la costa sense xocar amb les pedres que l’envolten a molt poca profunditat. Destrossarien la barca —va explicar—. Només s’hi pot accedir de manera segura per la cala dels Rocs, al sud de l’illa.

—Ah, val —van murmurar tots dos alhora.

—Llavors, entenc que ja coneixeu la història de l’Illa del Silenci, oi? —va preguntar en Nil mentre els dos turistes observaven l’ermita que els quedava a la dreta. S’erigia desafiant al temps des de feia vuit segles, vigilant a tothom que gosava entrar a l’illa. L’única testimoni d’aquella barbaritat per la qual ara es trobaven allà.

—Més o menys —va respondre en Carles—. A ella li agraden aquest tipus d’històries i…

—No és que m’agradin —va corregir-lo—, em fan curiositat. Sembla mentida que algú pugui fer aquestes coses.

—I no et fa por anar-hi? —va preguntar en Marc.

Ella va encongir les espatlles.

—I si nosaltres fóssim d’aquest tipus de gent? —va afegir en Marc.

—I si ho fóssim nosaltres? —va respondre en Carles, mirant-­lo fixament.

—Ningú d’aquí som d’aquest tipus de gent —va tallar-los en Nil, que començava a percebre una certa incomoditat estranya. Potser sí que el lloc estava maleït. Sempre que hi havia anat havia tingut aquesta sensació, però pensava que era normal sabent el que hi havia passat… No hi havia anat mai amb gent que no conegués, i ara la cosa era una mica diferent. Pitjor—. Mireu, allò és la cala dels Rocs. —Va assenyalar una cala d’uns vint metres d’amplada per dotze de fondària formada íntegrament per còdols i roques.

En Marc va guiar la barca fins que van tocar terra, llavors va saltar al llac i la va arrossegar fins que els altres van poder baixar a la vora sense mullar-se els peus. Evidentment, ell era l’únic que portava botes d’aigua.

—Som-hi —va dir en Nil.

I els quatre joves van deixar enrere la cala per penetrar a les profunditats boscoses de l’illa.

2

Ara, 12 de juliol de 2024

La vida dels altres

L’aplicació del mòbil no falla, i tot just comença a plovisquejar quan en Levy aparca el jeep negre a un parell d’illes de la caserna de la Guàrdia Civil. Espera pacientment durant vint minuts, mentre endrapa un entrepà de pernil i remena el mòbil, fins que considera que el volum d’aigua que cau del cel és prou acceptable per a les seves necessitats. Llavors surt del vehicle i fa dues passes fins a la moto que ha llogat a un preu més que raonable al mecànic que viu als afores del poble, de manera que podrà tornar a buscar el cotxe sense haver de caminar més de dos quilòmetres ni necessitar cap favor quan la retorni.

Abans de tancar el cotxe, n’extreu l’armilla taronja fluorescent i la gorra negra, se les posa i agafa la caixa de cartró amb el logotip d’Amazon per col·locar-la al maletí del vehicle. Després, puja a la moto i recorre els dos-cents cinquanta metres que el separen de l’edifici gris amb pinzellades ocres que conforma el post de la Guàrdia Civil de Sant Jordà.

Quan en baixa, corre des del vehicle fins a l’entrada amb el paquet sota el braç.

—Uf! Plou a semalades! —Dirigeix un somriure a la dona que l’observa darrere el mostrador quan es treu el casc. Està com­pletament xop.

—Però que no va amb una furgoneta? —pregunta ella.

—Només tenia una entrega, aquí, no val la pena agafar-la per la benzina que gasto i el que ens paguen. Quan hi ha poques entregues vaig amb la moto.

—Doncs quedi’s aquí una estona fins que amaini.

—Gràcies. —Somriu i aixeca el paquet, que subjecta amb les dues mans, a l’alçada de la cara, les gotes regalimant-li pels cabells castanys fins a la punta del nas—. Porto aquest paquet per… —fa una pausa i llegeix el destinatari de costat— per al capità Corbin.

Ella aixeca les celles i remena el cap:

—El capità Corbin es va jubilar fa anys, em sap greu però no el podrà pas entregar.

—Vaja, doncs aquí diu que és urgent… No deu tenir l’adreça de casa seva?

—No, i encara que la tingués, en cap cas l’hi podria donar, per seguretat —li llança una mirada que li fa saber que hauria de ser conscient d’aquestes coses—, però, tant se val, perquè igualment no l’hi trobaria: va morir fa unes tres setmanes.

—Vaja…, l’acompanyo en el sentiment.

Ella torça la boca lleument.

—O potser no —corregeix en Levy—. Bé, doncs hauré de retornar el paquet, llavors. —I fa dos tocs a la superfície del paquet, que deixa sobre la taula.

Es produeix un silenci llarg. En Levy s’acosta a la porta de vidre i observa la pluja tossuda i contundent.

Ella observa el paquet de nou, i murmura:

—És estrany que comprés res i s’ho fes enviar aquí, després de tants anys. Si no és que algú altre l’hi comprés, però llavors…

En Levy gira el rostre:

—Ha dit res?

—Parlava per a mi mateixa —respon ella, aixecant una mica més la veu—. Pensava que és estrany que demanés que l’hi en­viessin aquí, després de tants anys. I a més, quan encara treballava ens ho tenia estrictament prohibit. Deia que això no era una oficina de correus.

En Levy arronsa les espatlles:

—Potser era un regal per a algú que vivia amb ell i no volia que ho obrissin abans d’hora…

—Però hi ha els armariets… Bé, ara tant se val.

En Levy repeteix el gest.

—L’hi ha passat abans? Que no hagi pogut entregar un paquet a algú perquè ha mort? —pregunta ella.

—No…, però la veritat és que tampoc fa tant que m’hi dedico… Treballava en una fàbrica de cables, però la van tancar, o sigui que m’he hagut de buscar la vida.

—Vaja, em sap greu.

—No es preocupi, sobreviuré —diu, mentre li pica l’ullet—. Gairebé prefereixo anar amunt i avall que estar tancat tot el dia sota un llum fluorescent. No s’ofengui.

Ella somriu i assenteix:

—No ho faig pas. A mi em passa el mateix.

Ell fa que sí i retorna a aquell silenci que navega tan còmodament.

Tots dos miren a través de la porta de vidre de nou, com si volguessin comprovar que continua plovent a bots i barrals, tot i que és evident que sí només pels trons que se senten des de l’interior.

En Levy deixa que l’absència de so viatgi lentament per l’estança: lliscant per sobre les cadires de plàstic gris buides, entrant a la paperera bruta d’embolcalls de snacks aparentment saludables, arrossegant-se pel terra desgastat i encara moll de linòleum beix. Sap que el silenci és la millor manera de fer parlar la gent. Sempre funciona.

—Però les entregues solen ser ràpides —hi torna ella, finalment, tres minuts després. Ell contrau el somriure de satisfacció que apunten els seus llavis prims—. Com pot ser que hagi trigat tres setmanes a arribar, si era urgent o important, i ho va demanar abans de morir?

—Uf, doncs no ho sé… Suposo que pot passar de tant en tant… Potser hi va haver algun error en l’adreça, o es va perdre el paquet… I depèn del que demanés podria trigar fins i tot més. Quantes preguntes! —Ara riu obertament—. Com es nota que és policia!

Ella riu per sota el nas i fa un glop de la tassa de cafè que l’acompanya aquest matí gris i solitari, si no fos per aquesta visita que l’està entretenint més del que seria recomanable professionalment.

—Però, per què ho troba sospitós? —pregunta en Levy divertit—. Creu que s’hi amaga algun misteri? —Mira un moment cap al sostre, fent veure que pensa—. De què va morir el Capità? No era vell? —pregunta, finalment.

Ella dona una ullada discreta a la porta que comunica la sala de recepció amb les oficines abans de respondre abaixant la veu:

—Una mica, però no hi va tenir res a veure. Va morir en un accident de cotxe.

—Ostres. Espero que no hi haguessin més víctimes.

Ella corrobora de nou que es troben completament sols i xiuxiueja mentre fa que no amb el cap:

—No, anava sol. Es veu que havia begut massa.

—Aaaaaah —fa en Levy, sorprès. I després afegeix—: Quina ironia, sent guàrdia civil, oi? Bé, o guàrdia civil jubilat. És clar que és impossible ser sempre modèlic, suposo. Si no és que ho feia sovint, això de beure…