Torna a estimar el teu caos i les esgarrinxades de la vida

Albert Espinosa

Fragmento

g-1

Pròleg

 

 

 

 

4 bailes és una obra de teatre que vaig escriure cap a l’any 2002, fa més de dues dècades. Va ser l’última amb la qual vaig sentir que m’esquerdava en crear-la. Vaig tardar anys a estimar-la; la vaig cedir a d’altres, que la van muntar, i després va seguir el seu periple per Europa i Llatinoamèrica. Sempre que anava a veure una d’aquelles estrenes em passava una cosa preciosa: era com si l’obra m’estimés, com si tingués vida pròpia. Persones, llocs i actors acabaven fascinats amb l’energia d’aquella història i alguna cosa els canviava per dins.

 

Però, com deia, vaig tardar a enamorar-me’n, encara que no parava d’enviar-me senyals.

 

El 2009 la vaig muntar com la darrera obra del meu grup de teatre Los Pelones. Vaig interpretar el cangur, i allò em va marcar. Finalment vaig entendre a la perfecció aquell nano protagonista i em vaig adonar de fins a quin punt tenia a veure amb mi encara que estiguéssim tan allunyats. Al mateix temps, vaig notar que El món blau. Estima el teu caos ja era allà anys abans que l’escrivís.

 

Des d’aquell enamorament sobtat, vaig desitjar convertir-la en una novel·la d’aquelles que et toquen el cor, sobretot perquè sabia que, en realitat, en aquella història sobre personatges perduts hi havia alguna cosa que podria ajudar molta gent.

 

No volia que fos només una novel·la; desitjava que també fes olor de cinema, de teatre i literatura. D’alguna manera, aquest llibre que teniu a les mans barreja a la perfecció tots els mons que he tocat: llibres, teatre, pel·lícules i sèries. Cadascun dels balls em permetrà crear un nou estil i una nova manera d’explicar-lo a través de diferents narradors i formes de dialogar dins el text. I, mentre l’adaptava, s’allunyava cada cop més de 4 bailes i s’acostava més a El món blau. Estima el teu caos.

 

I és que aquesta història s’ha convertit en la continuació d’aquell «Estima el teu caos» que tants us heu tatuat. Necessitava saber què se n’havia fet del Blau des que el vaig deixar fa deu anys en aquell avió. És difícil expressar el plaer que he sentit retrobant-me amb una de les meves novel·les favorites.

 

No us amoïneu si no heu llegit El món blau. Estima el teu caos. Podeu gaudir d’aquesta història sense haver sentit l’altra novel·la. Són dos contes autònoms i quan viatgeu de l’un a l’altre gaudireu encara més. L’ordre no altera el que sentireu amb els dos.

 

Us estimo, lectors, desitjo que estimeu sempre el vostre caos i les esgarrinxades de la vida. Balleu i sigueu feliços.

 

ALBERT ESPINOSA

Barcelona, febrer del 2024

 

g-2

PRIMER BALL

TANGO

 

El tango sempre introdueix una història. La seva música et porta a iniciar relacions i a sentir passions. Balla un tango si desitges conèixer algú: els seus passos et mostraran les seves debilitats, les seves pors supuraran al ritme de la melodia, i tota la seva vida et serà desvelada.

 

 linea

 

«EL BARQUITO CHIQUITITO» (I)

 

Había una vez un barquito chiquitito,

había una vez un barquito chiquitito,

que no podía, que no podía, que no sabía navegar…

 

g-3

1

 

L’OBRA ANIRÀ

DEMANANT MATERIAL

 

g-4

 

 

 

 

 

Mentre intentava acabar el conte a les oficines d’aquella editorial vaig pensar que no recordava per què em dedicava a escriure. Me n’havia oblidat.

 

Amb els anys passa que t’oblides d’una part essencial de la teva vida. La gent, la sorollosa, acaba amb els teus somnis i et fa oblidar allò que estimes. Potser per això els nens petits són tan únics; ningú els ha fet mal, encara, i no els cal anar donant cops de colze. Fins que un dia et fan mal i tot canvia. Aquest instant apareix si comprimim les emocions i apostem per les passions i les persones.

 

No soc un escriptor famós, ni tan sols conegut. Em dedico a escriure contes infantils, invento històries i les il·lustro. Cap dels meus llibres ha venut més de mil exemplars, i a molts ni tan sols hi apareix la meva signatura, sinó que em dedico a plasmar idees d’altres.

 

Quan jo era petit, el meu pare, que era escultor, es va adonar que dibuixava bé i em va aconsellar que cuidés aquell art, perquè és un do, i de vegades els nens petits se n’obliden i el perden. Em va demanar que no tingués pressa. Sempre li agradava dir la frase: «L’obra anirà demanant material». De gran vaig entendre que es referia a tot, a les obres de construcció, a les d’art i, en especial, a la vida. No hem d’anticipar-nos. Quan calgui alguna cosa, ho notaràs i l’aconseguiràs.

 

El meu pare era un far per a mi; el vaig perdre quan tenia nou anys. Sempre he cregut que l’amor com el d’un pare o d’una mare és difícil de trobar després a la resta del món.

 

La seva mort em va condicionar i segueix marcant-me el rumb perdut. De petit jugava amb ell a les matrícules. Ell conduïa amb el seu barret Borsalino sempre posat, i em feia buscar matrícules de cotxe que acabessin en un número concret, per exemple, 567. Jo les buscava i, quan en trobava alguna, ell em deia que no era correcta, sempre m’equivocava en algun número. Va arribar a la conclusió que no hi veia bé, que confonia els números, i em va portar a l’oculista. Però allà els vaig encertar tots. Aleshores l’oculista va demanar al meu pare que em canviés el lloc i va resultar que ell no va poder identificar cap número ni cap lletra.

 

Aquell dia ell va sortir amb ulleres noves i em va dir que segurament ensopegaria amb alguna cosa semblant moltes vegades a la vida.

 

Vaig preguntar-li: «Amb persones que creuen que no hi veig bé?». I em va respondre: «No, amb persones que no veuen bé el teu art, la teva personalitat, la teva forma de ser, perquè no estan ben graduades». Ell trobava una lliçó en tot el que sentia i vivia. I tenia raó. He topat amb molts no graduats emocionalment que han intentat enfonsar-me a diferents nivells i, no ho negaré, alguns ho han aconseguit perquè els vaig donar les armes necessàries per arribar ben endins meu.

 

Ell mai no va perdre la seva forma de veure el món, era la seva fe. Jo no ho he dubtat mai: pots trobar la fe en l’instant que necessitis aferrar-t’hi. Tot i que potser no he entès mai la seva manera d’estimar i de viure i segueixo sense estar graduat per entendre-la del tot.

 

Com us he dit, va morir quan tenia nou anys. Era un home gran, no sé si era el meu pare biològic. La meva mare havia mort molt abans, quan jo vaig néixer, i ell sempre em deia que un dia em parlaria d’ella, que tot arribaria, però que gaudís de la meva infantesa.

 

L’he enyorat tant… Va deixar-me una carpeta que podria obrir quan fes vint-i-tres anys. Només faltaven quatre dies perquè arribés aquella data.

 

Us asseguro que molts cops he desitjat incomplir la promesa que li havia fet i obrir-la per entendre d’on vinc. Però si li faltava al respecte, què seria jo? Un no graduat emocionalment, i prou. Aquella carpeta m’acompanyava a tot arreu des dels nou anys. No vaig deixar-la mai sola enlloc perquè tenia por de perdre-la. Sentia que era l’única cosa que em podia salvar i m’hi aferrava, com si fos el meu salvavides rectangular.

 

Quan vaig perdre el pare la meva vida va empitjorar com no us podeu ni imaginar. Vaig deixar de viure en un petit poble costaner prop d’un penya-segat i vaig mudar-me a una ciutat gran i sorollosa. Van adoptar-me una parella gran que desitjaven tenir fills des de feia anys, però no ho aconseguien. No crec en Déu, però estic segur que va ser així perquè cap nen hagués de patir el que jo vaig patir. El meu segon pare no mereix aquest nom, i la meva segona mare era algú que acceptava que la seva vida fos terrible en tots els sentits i no hi posava remei.

 

L’única sort que va tenir la meva segona mare a la seva vida va ser gaudir dos anys sense aquell home, perquè ell va morir abans. Ella em va deixar fa uns mesos. No vaig plorar gaire per cap dels dos. Ella es va acomiadar de mi amb aquesta frase: «Lamento que hagis tingut uns pares mediocres, però encara lamento més que haguem estat uns mals instructors de vida». Va ser dolorós sentir allò de la meva segona mare, sobretot perquè segurament la meva vida només va ser un deu per cent de terrible del que ho havia estat la seva.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos