Els autors d’aquest volum i jo compartim, almenys, dues passions: les sèries i la llengua. També compartim, any amunt, any avall, la generació, i per això vam veure néixer les emissions de TV3 amb emoció i de seguida van passar a formar part del nostre dia a dia. Hi havia els telenotícies i els concursos, i molt aviat van arribar sèries que van aplegar-nos davant de la tele amb expectació i alegria. Al començament, alguns se sorprenien de les paraules que s’hi sentien: què eren tantes «bústies» i «farmacioles» si sempre n’havíem dit bussons i botiquins? Però heus aquí una de les bondats tevetresines: les sèries ajudaven a difondre i a normalitzar paraules que en aquell moment estaven una mica difuses. Certament, la llengua d’aquells primers anys era molt més literària, més lligada a la tradició teatral del moment, com bé s’explica a propòsit de La Granja: érem eufemístics i érem molt correctes, lingüísticament parlant.

Amb la bústia normalitzada, però, i a partir de propostes diferents, la llengua es va començar a mostrar més relaxada i menys encotillada: el 1992 arribaven les Teresines, les més bones veïnes que poguessis a una escala trobar, pintoresques elles i pintorescos tots els seus veïns, sí, i tan fàcilment identificables en el nostre entorn: tradicionals però divertides, una mica xafarderes però solidàries, que porten viso i que la vegília de les festes acaben de preparar els pedidos de rigor. Aquesta línia lingüística més desacomplexada va seguir a Plats bruts, la sèrie més reposada a la cadena i que continua resistint el pas del temps: la convivència de l’estranya parella, el Lopes i el David, el cafè del Pol, el món de Ràdio Bofarull, l’Emma i el Marujito, la iaia i la Carbonell. El mític ball del tanga. Tot plegat forma part de l’imaginari televisiu nostrat, que segueix ampliant seguidors amb cada reemissió. Perquè encara funciona. Perquè els personatges estan molt ben definits. Perquè els guions són divertits. Perquè la llengua és natural.

També és natural la llengua de sèries com Estació d’enllaç i Jet lag, o de les més recents, KMM, El crac, Cites (almenys durant les dues primeres temporades) i Com si fos ahir. En canvi, a Temps de silenci o Ventdelplà la llengua mostra menys col·loquialitat: es mantenen més els pronoms en i hi, i no apareixen formes com enrecordar-se, poguer o aviam, per posar uns exemples lliures de sospita d’influència forana, que sí que podem trobar més fàcilment en les altres. Per descomptat, cal esmentar també les sèries amb protagonistes juvenils, com Merlí o Les de l’hoquei, que fins i tot han generat debat per la inclusió (o la quantitat) d’expressions poc genuïnes (i força grolleres), per dir-ho d’alguna manera. Haurem de veure, tanmateix, si el fet d’estar tan ancorades en la llengua del moment no els passa factura i en els visionats futurs aquestes expressions es perceben com a obsoletes (cosa que no seria gens estranya, tenint en compte que l’argot juvenil és canviant i erràtic).

Com a lectors, el recull de frases i de sèries que trobem en aquestes pàgines proveeix de dades que desperten en la nostra memòria trames, personatges i actors: Carles Sabater cantant «pedra de riu, pedra de llamp» a la sintonia d’Arnau; el Ramon de les Olives a El cor de la ciutat, personatge que comença una mica apardalat, però que profereix una de les frases que ha arribat a generar gifs i tot («A la merda! A la merda jo, a la merda tu, a la merda la Pilar, la Desi i el fill de puta del Santi també!») i que acaba sent inquietant, tèrbol i pervers. Però ai, si parlem de personatges tèrbols i perversos, un parell d’anys abans, a Nissaga de poder, en teníem un munt. I és que amb Nissaga potser es va tocar el cel de l’excel·lència serial: «He vingut a matar-te», deia el Mateu Montsolís a la seva germana Eulàlia, i tots ens estremíem. Però és que hi moria un munt de gent, en aquesta sèrie: l’Eulàlia matava el seu nebot Fèlix, l’àvia Mercè Aymerich moria ofegada per l’Amadeu Cabanilles, el «llimac fastigós» (que, per cert, quasi sembla un insult del Vegeta) que estava casat amb la seva neta Laia Montsolís, que provocava un accident en què morien tots dos... Nissaga és una veritable tragèdia grega, amb incestos, suïcidis, traïcions. Al Penedès, això sí. I Catalunya patia amb totes les desventures del llinatge dels Montsolís i, malgrat tot, estimava i entenia l’Eulàlia, tot i que era la «tieta i germana incestuosa, mare secreta i torturada, amant complicada i assassina indultada per Catalunya», tal com presenta el «seu» compte de Twitter (o com se’n digui ara)...

Després de Nissaga, els temes van deixar de ser tan truculents i van tornar a la quotidianitat més comuna. L’exemple de Com si fos ahir n’és paradigmàtic, tal com ens expliquen els autors: es tracta d’enganxar l’audiència per l’interès mateix del dia a dia. Perquè, al capdavall, no calen escenaris i personatges fantàstics: les passions, ho sabem, són universals. El que ens atrapa és precisament que en aquestes sèries ens hi podem reconèixer, perquè són de quilòmetre zero, en contextos i escenaris que identifiquem molt fàcilment, i amb caràcters i situacions que hem viscut sovint en primera persona. Els afectes, a més, també venen pel que diuen, per com ho diuen. Perquè els atribuïm, de manera més o menys conscient, el valor de model lingüístic, però alhora demanem i necessitem versemblança.

Els equips de guionistes i de lingüistes seguiran treballant per crear productes que ampliaran aquesta llista de sèries i de frases, amb el repte de semblar tan espontànies com sigui possible i no perdre la genuïnitat. De ben segur apareixeran personatges nous que se’ns faran tan imprescindibles i entranyables, odiosos i temuts, o pocapenes i ridículs, com el Huari d’El cor de la ciutat, el Brillant de La Granja o el Ramiro de Ventdelplà (ves que en aquests dos casos l’actor Boris Ruiz és el que aconsegueix que siguin, tots dos, tan certs i necessaris). O el Salvador Borés de Laberint d’ombres, malvat de totes les malvestats vistes. I tants d’altres. No és fàcil tancar la llista.

El que sí que és clar és que els personatges i les paraules que pronuncien passen a ser patrimoni col·lectiu: la influència de la televisió és més allargada que l’ombra del xiprer i els que tenim una edat coneixem i usem expressions com «salut i peles», del Brillant, o «li garanteixo un judici com cal», del Rafeques a Vostè jutja, «la informació és una selva» (i més ara, en temps de tantes fake news) o el «matxembrat de marfallones estrallufades» en algun dels Sense títol... Sí: ara he traspassat el món de les sèries, però és que hi ha frases que neixen a la televisió i que s’integren de manera quasi inevitable en la llengua.

Amb aquest recorregut per quaranta sèries, David Paloma i Mònica Montserrat aconsegueixen despertar les ganes de tornar-les a veure, de recuperar les històries, les frases i els personatges. Posen, en certa manera, llum a la foscor de la memòria de quaranta anys, que comença a ser fràgil en alguns casos. I els ho hem d’agrair molt.

ELISENDA BERNAL

Professora agregada Serra Húnter

Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge

Universitat Pompeu Fabra

P. S. Esperem que l’apunt tímid que fan de seguir parlant de sèries de producció aliena es faci realitat. Recuperar moments de Perry Mason, Roseanne, Dancin’ days (i Carlos Eduardo Souza Prado Cardoso!), La tata, La dona biònica, A cor obert, Herois, etc., o de les més recents, com Babylon Berlin o L’amiga genial, s’hauria de poder concretar aviat en un altre volum. Ja l’esperem amb ganes.

Ens havíem de trobar. L’un va escriure una tesi doctoral sobre el català col·loquial a les sèries de televisió, la primera d’un conjunt de treballs acadèmics que ja fa una colla d’anys que analitzen la llengua oral que fingeix espontaneïtat, i l’altra continua retenint tots els arguments i tots els personatges, tots els actors i totes les actrius, totes les escenes principals de totes les sèries de televisió, siguin comèdies de situació, minisèries, sèries, telesèries, telefilms, telenovel·les llargues, molt llargues o infinites. Som dos seriòfils de formació filològica que hem viscut amb interès l’emergència i la consolidació de les sèries de producció pròpia de TV3.

D’entrada només teníem en comú l’Emma de Plats bruts, el Mateu de Nissaga de poder, l’Empariues d’Oh! Europa! i el Mercader de La Granja. Sabíem algunes frases mítiques que deien els personatges més coneguts —te’n recordes, del Cassen? I del Brillant? I del Lopes i de la Carbonell? I de l’Oliana Molls? I del Claudi Guitart? I del doctor Enrique López Aguado? I d’aquest i de l’altre?—, però parlant parlant ens vam animar a recollir i explicar quaranta frases i quaranta sèries, perquè Televisió de Catalunya, la nostra, la teva, la de tots els catalans i també la dels que no ho són, la dels que l’adoren i la dels que la critiquen, fins i tot la dels que se la voldrien carregar (tot arribarà), ja té quaranta anys. Més de quaranta anys.

Ja fa tant de la salutació de Joan Pera, del partit Barça-Osasuna, del famós retret a la Sue Ellen, oh, Dallas, que, mentre el seu marit es debatia entre la vida i la mort, ella corria ves a saber per on «fent el pendó». Quan tot això passava, nosaltres i la nostra amable infància i adolescència, per a l’un viscuda a Terrassa i per a l’altra a Tortosa, ja vèiem les sèries de TV3. Seguíem enganxadíssims totes les de producció aliena, de Carson & Carson, advocats a Hotel Fawlty, de Magnum a Veïns, de Gent del barri a L’espantaocells i la senyora King..., i adoràvem totes les que de mica en mica van començar a bastir la producció pròpia. La més emblemàtica: Poble Nou.

Parlem de tres etapes de les nostres sèries: la pregloriosa (1984-1993), la gloriosa (1994-2014) i la postgloriosa (2015-2023). La primera inclou Carme i David, cuina, menjador i llit (1984), Oliana Molls (1985), De professió: API (1988), La Granja (1989)... L’etapa gloriosa comprèn Teresina, S. A. (1992), Oh! Europa! (1994), Poble Nou (1994), Estació d’enllaç (1994), Secrets de família (1995), Nissaga de poder (1996), Laberint d’ombres (1998), Plats bruts (1999), El cor de la ciutat (2000), Jet lag (2001), Porca Misèria (2004), Ventdelplà (2005), La Riera (2010)... L’última etapa de la producció pròpia, la postgloriosa, no comprèn sèries menys glorioses en sentit estricte ni menys ben fetes ni menys exitoses, però sí un context desfavorable a l’emissió d’estrenes —vivim temps de vaques magres— o de programació seguida en horari de màxima audiència o, fins i tot, qui ho diria, de reposicions. Parlem de sèries com ara Com si fos ahir (2017), Les de l’hoquei (2019), Pep (2020)...

En aquest llibre hem recollit quaranta sèries, ordenades des d’un punt de vista cronològic, amb quaranta frases mítiques que els teleespectadors potser recorden amb alegria i sense esforç, o potser recordaran gràcies a la lectura, i hem deixat de banda fins a trenta sèries més. Que els lectors ens disculpin les absències. Hi ha sèries que sens dubte haurien pogut formar part de la selecció: Judes Xanguet i les maniquins (1988), Tot un senyor (1989), Soc com soc (1990), Els Grau (1991), Pedralbes Centre (1995), Oh! Espanya! (1996), El joc de viure (1997), Psico Express (2002), 16 dobles (2003), Tretze anys i un dia (2008), Benvinguts a la família (2018)... Però triar és trair.

El que expliquem és el que, de manera totalment subjectiva, ens sembla més rellevant de cada sèrie: personatges, actors, trames... També la frase escollida respon a una tria més que personal; podria ser la que destaquem o alguna altra de les que citem i de les que no citem. Aprofitem els articles per fer petits homenatges a actors i actrius diversos: a Cassen, a Julieta Serrano, a Joel Joan, a la Lloll, a Mercè Lleixà, a Jesús Ferrer, a Carles Sabater... Ja en llegireu els motius.

Cada article conté tres subapartats: «L’apunt», «El record» (hi ha sèries de què no ens hem pogut estar d’esmentar-ne més d’un) i «Renoi».

En general, «L’apunt» és una dada complementària, una observació addicional. A vegades són índexs d’audiència. «El record» és una apel·lació a una escena memorable, a la interpretació concreta d’un actor o d’una actriu, a la música de la caràtula. «Renoi» és una sorpresa, una descoberta, un desenllaç feliç o desgraciat, també una història trista...

L’origen d’aquest llibre es troba a les pàgines del setmanari La República. Hi vam començar a rememorar frases mítiques de les sèries de televisió el 14 de gener del 2023 i en vam rebre un retorn tan agraït que aquí ens teniu.

El nostre agraïment, doncs, a quatre persones amb nom i cognoms: Carina Filella, per haver acollit a La República i amb entusiasme una part dels articles d’aquest llibre; Núria Puyuelo, per haver acollit com a editora i també amb entusiasme tots els articles d’aquest llibre, més un pròleg i un plec central d’imatges en color; Elisenda Bernal, per haver escrit un pròleg que ens agrada molt i perquè, entre altres motius, destil·la, traspua, despunta entusiasme. I tu, lector o lectora que tens el llibre a les mans i que has decidit arribar fins a aquest punt de la presentació. Gràcies, també, pel teu, sí, entusiasme.

Potser algun dia ens retrobarem parlant de sèries de producció aliena. Mentrestant, estarem contents si aquestes frases evoquen quaranta anys d’una història que compartim.

MÒNICA MONTSERRAT

DAVID PALOMA

Terrassa-Tortosa, estiu del 2023

(entre el final de la sisena temporada

i el començament de la setena temporada

de Com si fos ahir)

Era l’època de la sèrie brasilera L’esclava Isaura, l’època en què TV3 començava les emissions a les 14.15 h i el país estava a les portes d’unes eleccions al Parlament. «Tots, de pas. Nosaltres, sempre aquí», deia un eslògan de Convergència i Unió. Va ser el primer any de la nostra televisió i la primera sèrie de producció pròpia. Una sèrie d’humor escrita per Terenci Moix.

Carme i David, cuina, menjador i llit es va estrenar el 27 d’abril del 1984 a les 21.45 h. Van ser tretze capítols, filmats en vídeo, que giraven entorn d’una parella de joves divorciats que decidien anar a viure junts. Ella era la Carme (Àngels Moll) i ell era el David (Carles Velat).

La Carme era de Barcelona i treballava de professora d’institut; era una intel·lectual amb caràcter. El David era un adroguer bastant beneit («supermercader», en deia ell) que acabava d’arribar d’un poble de l’Empordà, Palaupernil, i que s’autodefinia com a videomaniàtic. Es desitjaven: ella l’abraçava i ell li deia que necessitava «marxa». Però, en canvi, s’anaven fent comentaris ofensius: sobretot ella cap a ell. «Fa pocs anys que viu a Barcelona, però no se li nota», deia la Carme. «Ja comença a fer-se la setciències», deia el David. «Deixa’m fer a mi, que tu no tens món», deia ella. I també: «Nosaltres en som, de senyors... Almenys jo».

Com que el David era de l’Empordà, ho reflectia sempre que podia. «Em cànsut, em cànsut», deixava anar en el primer capítol, quan entrava al pis nou carregat de vídeos. I quan la Carme li demanava de ser galant, és a dir, quan li insinuava que l’entrés a casa a coll, ell feia cara de no saber què volia i li deia: «Poc que t’entenc». Aleshores se sentia el riure de la gent.

L’ex del David era la Cordèlia (Lourdes Barba), una esposa nimfòmana que s’havia embolicat amb tots els revisors de la línia de tren Maçanet-Girona, i l’ex de la Carme era el Ricard (Francesc Lucchetti), un marit ensopit i abocat a la feina. Tan abocat als llibres que la Carme li havia fet un ultimàtum: «O en Pompeu Fabra o jo». I el Ricard es va quedar amb el diccionari.

També hi sortia la portera tafanera de l’edifici, la Magdalena (Maife Gil), que en el primer capítol els regirava el pis de dalt a baix per saber qui eren aquell parell («deuen ser púrria», exclamava mirant a la càmera); la mamà de la Carme (Mercè Bruquetes), del tot contrària a la relació de la seva filla amb aquell «fill d’un tocinaire», i el psiquiatre Narcís Vullinopuc (Pep Sais), una mica amanerat.

Les situacions còmiques eren ben diverses. N’hi havia una que fins i tot sortia a la caràtula inicia

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X