Tres mesos de vacances

Neus Rossell

Fragmento

cap

Comencem el curs!

Molta gent es pregunta què fem al setembre quan arribem a l’escola i no hi ha alumnat. És senzill: expliquem batalletes de l’estiu, fardem de vacances a Bali i lluïm pareo.

Sempre són vacances impressionants, perquè ja sabeu que totes les mestres tenim pagats tres o quatre mesos de vacances. O cinc o sis, sempre n’hi ha algun que em balla. El fet és que sembla ser que treballem uns quatre mesos, aproximadament.

La gent suma coses: Nadal, Setmana Santa, colònies (perquè t’ho passes bé i et paguen les activitats), excursions, dies de lliure elecció… I tot és culpa del mestre, perquè ja sabeu que el mestre de l’escola és l’encarregat d’anar a demanar a Déu nostro senyor que continuï amb això de la Setmana Santa i Nadal, que així ens en beneficiem.

També va a parlar amb l’alcalde respecte de la Festa Major, que no sé si en teniu coneixement, però si al vostre poble se celebra la Festa Major, és només perquè els mestres hem anat a dir que necessitem més dies de festa i ens vam inventar això dels patrons i tal.

El tema de les colònies ja és una altra cosa, perquè la gent s’enfada fortíssim si no se’n fan, però no saben que si n’hi ha és perquè el professorat ho ha decidit, perquè vol que l’alumnat gaudeixi d’estones fora de classe. Són hores extres, amb nits incloses, que no són pagades. Ei, no passa res. Ara, comenta-li a qualsevol treballador que penqui hores extres amb adolescents o criatures petites de nit de manera gratuïta, a veure com va. Potser et dirà que prefereix estassar-se al sofà amb la seva parella i veure una pel·lícula.

L’inici de curs és un enigma. Últimament s’ha anat canviant de data per fer-ho més divertit. Evidentment, ho sabem gràcies a les notícies, ja que des del Departament d’Educació no tenen accés a cap centre educatiu i no poden comunicar-los-ho primer a ells. Hi ha una espècie de males vibracions que fan que el conseller de torn no s’hi pugui relacionar i ho hagi de fer a través de les càmeres. Així doncs, les mestres saben que tindran l’alumnat a l’escola el mateix dia que ho saben les famílies.

És com si el xef expliqués els plats als cuiners i als clients al mateix temps. Que els plats sortiran igualment, eh! Però no estaria malament fer-hi una distinció. Com a cuiner tens ganes de cardar una escopinada al plat, però t’adones que el client no en té cap culpa, que ve de dalt. I les escopinades enlaire ja sabeu on cauen.

Quan entrem a l’escola no recordem el nom del nostre alumnat, ni si era d’excel·lent o aprovava amb dificultat. L’estiu és tan llarg, les vacances són tan pagades, que perdem el nord.

No fem res. És com l’actor i l’actriu que fan una obra de teatre, que treballen el dia de la funció i prou, quan hi ha un públic a qui dirigir-se.

Si teniu algun amic que és actor i us diu que se’n va a assajar, sospiteu. Sospiteu, tal com sospita tota la societat dels docents.

El que resulta curiós és que quan arriba l’alumnat hi hagi uns horaris fets, uns documents revisats, unes noves lleis implementades, nou material, excursions pactades… Sembla que els follets que arreglaven sabates a casa del sabater (no recordo quin conte era) han canviat d’especialitat i han anat a l’escola a fer feina.

I us diré una cosa: per a la societat, és més creïble el tema follet que no pas que un mestre treballi.

El malson de quadrar horaris

La d’infantil fa mitja jornada; la de música, també. La d’anglès, a més, forma part de l’Equip Directiu, o sigui que no pot fer totes les hores. La tutora de quart és mare i té reducció de jornada. La Maria necessita el dijous lliure per l’altra feina que té. Però el dijous és complicat, perquè la de sisè A també l’ha demanat per un tema familiar. Bé, no passa res. Mirarem que tothom estigui content. Ens aixecarem de la gandula, agafarem cordills i pals i muntarem una espècie de ring per tal que ens cardem cops de garrot a veure qui guanya. La que aguanti dreta tindrà el dijous lliure, i per a la resta, farem el mateix.

L’anglès, que el faci la mestra de música quan la d’anglès no hi sigui, que totes les cançons són en anglès, últimament. Es veu que molen moltíssim més en anglès. I per al castellà, jo què sé. Que cantin «Quédate» de Quevedo.

I llavors el tema música, per quan no hi sigui la de música… Doncs com que NOMÉS és música, que ho faci la Carme, que tocava la guitarra a l’esplai.

—No, disculpa, jo només em sé dos acords, no tocava la guitarra.

—Acords, has dit? No sé què són. Carai, sí que hi entens. Que bé. Quina sort que tindran els teus alumnes.

L’encarregada de fer «Hort» serà la Joana, que sempre compra espinacs quan surt de l’escola.

—Perdona, m’agraden els espinacs, però no té res a veure amb l’assignatura d’hort.

—Només de sentir com pronuncies la paraula «espinacs», ja es veu que en saps un munt. Apuntada per fer «hort».

L’any passat va haver-hi problemes amb l’hort, ja que es glaçava cada matí. Però si s’ha de fer hort, es fa hort i es busquen animals morts congelats per examinar-los. El postureig ha d’aguantar peti qui peti.

Que això em fa venir al cap Instagram. Cal que les mestres pensin en aquesta aplicació. Obrirem un nou apartat.

Postureig desenfrenat

La Roser, la mestra de tercer, està a punt de jubilar-se i no veu els números de la pantalla, però, com tothom, també ha de penjar fotos a les xarxes socials. A part, ha de descarregar-se una aplicació addicional per poder tapar la cara d’alguns alumnes que ho demanin. No sap què és el Play Store, però sap qui és la Laura, una actriu porno que li surt al mòbil cada vegada que obre una pestanya nova a internet. «Conoce a Laura», li diuen. Li va passar des que va intentar descarregar-se no sé quina aplicació, i al principi es posava vermella, però ara ja té ganes de convidar-la a dinar el dia de Nadal, de tant que l’ha vista.

També s’ha de pensar en les autoritzacions de drets d’imatge. S’ha d’imprimir l’autorització de la revista, la del diari, la d’Instagram, la del blog, la de classe i, per si de cas, la de TV Girona, 3Cat, Telecinco i la BBC. Mai se sap.

Ja sabem que cap família posarà que SÍ a tot, ans al contrari. Tot serà a la carta i serà maco portar-ho a terme. La revista sí que és del poble, però Instagram no, que és per a tothom. Ara, si 3Cat vol que surtin a la tele, cap problema. I si poden aprofitar i fer que en Toni Soler els signi un braç, tot això que tenim.

També sabem que la mare de la Clàudia es queixarà quan demanem a la seva filla que es col·loqui a una punta

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos