Tres mesos de vacances

Neus Rossell

Fragmento

cap

Comencem el curs!

Molta gent es pregunta què fem al setembre quan arribem a l’escola i no hi ha alumnat. És senzill: expliquem batalletes de l’estiu, fardem de vacances a Bali i lluïm pareo.

Sempre són vacances impressionants, perquè ja sabeu que totes les mestres tenim pagats tres o quatre mesos de vacances. O cinc o sis, sempre n’hi ha algun que em balla. El fet és que sembla ser que treballem uns quatre mesos, aproximadament.

La gent suma coses: Nadal, Setmana Santa, colònies (perquè t’ho passes bé i et paguen les activitats), excursions, dies de lliure elecció… I tot és culpa del mestre, perquè ja sabeu que el mestre de l’escola és l’encarregat d’anar a demanar a Déu nostro senyor que continuï amb això de la Setmana Santa i Nadal, que així ens en beneficiem.

També va a parlar amb l’alcalde respecte de la Festa Major, que no sé si en teniu coneixement, però si al vostre poble se celebra la Festa Major, és només perquè els mestres hem anat a dir que necessitem més dies de festa i ens vam inventar això dels patrons i tal.

El tema de les colònies ja és una altra cosa, perquè la gent s’enfada fortíssim si no se’n fan, però no saben que si n’hi ha és perquè el professorat ho ha decidit, perquè vol que l’alumnat gaudeixi d’estones fora de classe. Són hores extres, amb nits incloses, que no són pagades. Ei, no passa res. Ara, comenta-li a qualsevol treballador que penqui hores extres amb adolescents o criatures petites de nit de manera gratuïta, a veure com va. Potser et dirà que prefereix estassar-se al sofà amb la seva parella i veure una pel·lícula.

L’inici de curs és un enigma. Últimament s’ha anat canviant de data per fer-ho més divertit. Evidentment, ho sabem gràcies a les notícies, ja que des del Departament d’Educació no tenen accés a cap centre educatiu i no poden comunicar-los-ho primer a ells. Hi ha una espècie de males vibracions que fan que el conseller de torn no s’hi pugui relacionar i ho hagi de fer a través de les càmeres. Així doncs, les mestres saben que tindran l’alumnat a l’escola el mateix dia que ho saben les famílies.

És com si el xef expliqués els plats als cuiners i als clients al mateix temps. Que els plats sortiran igualment, eh! Però no estaria malament fer-hi una distinció. Com a cuiner tens ganes de cardar una escopinada al plat, però t’adones que el client no en té cap culpa, que ve de dalt. I les escopinades enlaire ja sabeu on cauen.

Quan entrem a l’escola no recordem el nom del nostre alumnat, ni si era d’excel·lent o aprovava amb dificultat. L’estiu és tan llarg, les vacances són tan pagades, que perdem el nord.

No fem res. És com l’actor i l’actriu que fan una obra de teatre, que treballen el dia de la funció i prou, quan hi ha un públic a qui dirigir-se.

Si teniu algun amic que és actor i us diu que se’n va a assajar, sospiteu. Sospiteu, tal com sospita tota la societat dels docents.

El que resulta curiós és que quan arriba l’alumnat hi hagi uns horaris fets, uns documents revisats, unes noves lleis implementades, nou material, excursions pactades… Sembla que els follets que arreglaven sabates a casa del sabater (no recordo quin conte era) han canviat d’especialitat i han anat a l’escola a fer feina.

I us diré una cosa: per a la societat, és més creïble el tema follet que no pas que un mestre treballi.

El malson de quadrar horaris

La d’infantil fa mitja jornada; la de música, també. La d’anglès, a més, forma part de l’Equip Directiu, o sigui que no pot fer totes les hores. La tutora de quart és mare i té reducció de jornada. La Maria necessita el dijous lliure per l’altra feina que té. Però el dijous és complicat, perquè la de sisè A també l’ha demanat per un tema familiar. Bé, no passa res. Mirarem que tothom estigui content. Ens aixecarem de la gandula, agafarem cordills i pals i muntarem una espècie de ring per tal que ens cardem cops de garrot a veure qui guanya. La que aguanti dreta tindrà el dijous lliure, i per a la resta, farem el mateix.

L’anglès, que el faci la mestra de música quan la d’anglès no hi sigui, que totes les cançons són en anglès, últimament. Es veu que molen moltíssim més en anglès. I per al castellà, jo què sé. Que cantin «Quédate» de Quevedo.

I llavors el tema música, per quan no hi sigui la de música… Doncs com que NOMÉS és música, que ho faci la Carme, que tocava la guitarra a l’esplai.

—No, disculpa, jo només em sé dos acords, no tocava la guitarra.

—Acords, has dit? No sé què són. Carai, sí que hi entens. Que bé. Quina sort que tindran els teus alumnes.

L’encarregada de fer «Hort» serà la Joana, que sempre compra espinacs quan surt de l’escola.

—Perdona, m’agraden els espinacs, però no té res a veure amb l’assignatura d’hort.

—Només de sentir com pronuncies la paraula «espinacs», ja es veu que en saps un munt. Apuntada per fer «hort».

L’any passat va haver-hi problemes amb l’hort, ja que es glaçava cada matí. Però si s’ha de fer hort, es fa hort i es busquen animals morts congelats per examinar-los. El postureig ha d’aguantar peti qui peti.

Que això em fa venir al cap Instagram. Cal que les mestres pensin en aquesta aplicació. Obrirem un nou apartat.

Postureig desenfrenat

La Roser, la mestra de tercer, està a punt de jubilar-se i no veu els números de la pantalla, però, com tothom, també ha de penjar fotos a les xarxes socials. A part, ha de descarregar-se una aplicació addicional per poder tapar la cara d’alguns alumnes que ho demanin. No sap què és el Play Store, però sap qui és la Laura, una actriu porno que li surt al mòbil cada vegada que obre una pestanya nova a internet. «Conoce a Laura», li diuen. Li va passar des que va intentar descarregar-se no sé quina aplicació, i al principi es posava vermella, però ara ja té ganes de convidar-la a dinar el dia de Nadal, de tant que l’ha vista.

També s’ha de pensar en les autoritzacions de drets d’imatge. S’ha d’imprimir l’autorització de la revista, la del diari, la d’Instagram, la del blog, la de classe i, per si de cas, la de TV Girona, 3Cat, Telecinco i la BBC. Mai se sap.

Ja sabem que cap família posarà que SÍ a tot, ans al contrari. Tot serà a la carta i serà maco portar-ho a terme. La revista sí que és del poble, però Instagram no, que és per a tothom. Ara, si 3Cat vol que surtin a la tele, cap problema. I si poden aprofitar i fer que en Toni Soler els signi un braç, tot això que tenim.

També sabem que la mare de la Clàudia es queixarà quan demanem a la seva filla que es col·loqui a una punta perquè se la pugui retallar posteriorment (parlem de la fotografia). La mare no vol que se li vegi la cara, però és que tampoc vol que se li vegi el cos, ni difuminada. No vol que se la vegi ni se la intueixi en cap foto, vaja. Però tampoc vol que la seva filla se senti exclosa, o sigui que s’ha de mirar de fer fotos de manera dissimulada en el moment concret que la Clàudia estigui una mica separada del grup o que, per casualitat, s’hagi posat en una punta a fer alguna cosa. Com que passa poc perquè és una nena molt popular, has de deixar tot el que estiguis fent per agafar el mòbil en aquell moment i fer una foto. Encara que en Biel, el nen que tens al davant estirant-te la màniga, s’estigui dessagnant després del cop de pedra que en Ferran li ha encastat a la cara. Tu agafes el mòbil i fas la punyetera foto per aconseguir «likes» i demostrar com mola l’escola.

Però què passa? Doncs que has agafat el mòbil i no només t’ha vist una mestra que passava per allà, sinó que també ho ha vist una mare que passejava pel carrer, i tot el poble en va ple: la mestra de la Clàudia agafa el mòbil a l’hora del pati.

S’ha d’agafar la càmera de fer fotos. És una cosa quadrada que ja ningú fa servir, només els fotògrafs professionals i les mestres que no volen problemes.

O això es pensen.

Perquè la càmera potser és al calaix, però no hi ha la bateria a dins, i si hi és, està descarregada i no hi ha el cable per enlloc. Fa uns dies la vas deixar a una mestra de cicle inicial i no saps quina. Cap d’elles en sap res. Si aconsegueixes agrupar càmera, cable i bateria, serà un miracle. Llàstima que la Clàudia ja serà a l’institut. I això que tot just fa tercer.

Per tant, abans que vingui l’alumnat, cal que tothom trobi les seves càmeres amb les seves bateries i cables corresponents. És cert que no n’hi ha una per a cada curs, però les mestres s’han de posar d’acord. Ja sabem que la Joana curiosament sempre té tot el material a la seva classe, però no se li ha de tenir en compte.

Respecte als drets d’imatge… Potser seria interessant que la família expliqués a la Clàudia que no pot sortir a les fotos perquè ho han decidit ells. No he vist mai la monitora del menjador amagant les croquetes de pernil perquè el nen vegetarià no se senti exclòs per no poder-ne menjar. El nen vegetarià sap que no en pot menjar i accepta la realitat, per molt bona cara que facin aquelles croquetes.

On anirem d’excursió?

El primer de setembre, cadascú pensa quins temes treballarà durant l’any acadèmic amb l’alumnat. Bé, això si les famílies no decideixen que volen un canvi i que ara es treballi segons el gust dels alumnes. Si és així, no pots triar cap excursió, perquè no saps amb què et sortiran. I no podràs sortir de l’escola perquè no hauràs encarregat l’activitat amb antelació, perquè te la demanen al setembre. I l’alumnat es quedarà a l’escola i les famílies vindran a preguntar-te que per què coi no poden fer una sortida a algun lloc.

Has de pensar que, probablement, cap al mes de novembre, el teu alumnat haurà après la varietat de les plantes que hi ha en el clima mediterrani per poder organitzar la sortida a Lloret de Mar.

Si els temes per aprendre els tria l’alumnat, has de muntar-t’ho bé per conduir-los de manera subtil a les plantes del clima mediterrani.

—Jo vull saber per què els dinosaures van desaparèixer.

—Jo per què no existeixen els ninges a Catalunya.

—A mi m’agradaria aprendre xinès.

—Jo vull conèixer la Rosalía.

I llavors, tenint en compte que la sortida a Lloret de Mar ja està organitzada, has de posar a prova la teva imaginació:

—Molt bones preguntes! Potser… Els dinosaures van desaparèixer per culpa d’una planta carnívora? I els ninges? Potser no han desaparegut i són a la platja prenent el sol! Sabíeu que hi ha una planta que si pogués parlar, ho faria en xinès? Sí! I estic seguríssima que la Rosalía es comunicaria amb aquesta planta per poder fer una cançó totes dues juntes! Què us semblaria si… coneixem la diversitat de plantes en el clima mediterrani i anem a Lloret de Mar a veure-ho?

—Si això de la Rosalía ho dius perquè va escriure una cançó que es diu «Saoko», t’has equivocat, perquè és japonès.

—Precisament perquè ja n’ha fet una en japonès, potser té ganes de fer-ne una en xinès. (Has de ser veloç sempre en les respostes!).

Per a la sortida has de tenir en compte els autocars que necessites, el temps que invertiràs en les activitats, què faràs havent dinat i el nombre de mestres que caldran segons la ràtio.

L’Enric necessita una persona adulta al seu costat de manera permanent, ja que té només un 12 % de capacitat visual, i en Ricard va amb cadira de rodes, o sigui que també necessita una mestra per a ell sol, perquè algú ha d’empènyer la cadira i supervisar-lo.

Tenint en compte que la Maria no ve els dijous i la d’infantil fa mitja jornada, juntament amb la que fa reducció de jornada, i la d’anglès, que és a l’Equip Directiu, no hi ha prou mestres per poder anar d’excursió de manera legal. Es considera l’opció que el conductor de l’autocar ens acompanyi, però deixant de banda que la seva feina és conduir i que té altres destinacions on anar, és un senyor de seixanta anys amb una hèrnia discal que li impedeix ajupir-se i, encara menys, em

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos