1

El poder de la ment

El poder de la ment és increïble i meravellós!

Fa tota una vida que em dedico en cos i ànima a treballar amb la ment de les persones. He aprofundit en moltes escoles terapèutiques i he estat testimoni de més de mil casos clínics. Malgrat que gairebé tinc tres dècades d’experiència, la ment, aquesta entitat intangible creada pel cervell, em continua sorprenent. I un dels camps més fascinants és el de la psicosomàtica, és a dir, les malalties del cos creades pel cervell.

Vegem-ne un cas impressionant, relatat per la neuròloga britànica Suzanne O’Sullivan en el seu llibre Tot és al teu cap:

Llavors vaig conèixer la Brenda. Aquella primera vegada, com en la majoria de les nostres trobades posteriors, estava inconscient. La Brenda havia acudit a urgències després de patir diversos atacs epilèptics. El metge de guàrdia l’havia examinat i havia decidit que la ingressessin.

Érem a planta quan va arribar. Tothom va retrocedir de l’ensurt en veure la llitera avançant a correcuita pel passadís, cap a nosaltres. La Brenda s’havia mantingut estable a urgències, però, mentre el portalliteres la conduïa a la sala d’ingressos, li havien tornat a començar les convulsions. El portalliteres i la infermera que l’acompanyaven havien engegat a córrer.

A la sala li van col·locar de seguida una màscara d’oxigen, mentre dues infermeres intentaven posar-la de costat sense èxit. La llitera s’havia aturat davant la sala d’infermeria, i la resta de pacients i els seus familiars sortien per tafanejar què passava.

Llavors va aparèixer una infermera amb una xeringa carregada de diazepam i me la va donar perquè l’administrés a la Brenda. Vaig intentar agafar-li el braç, però amb l’agitació se m’escapava tota l’estona.

Va venir a ajudar-me un segon metge i vam aconseguir subjectar-li el braç, malgrat que s’hi rebel·lava. Li vaig posar la injecció a poc a poc. Ens vam apartar i vam esperar que fes efecte, però no es va produir cap canvi. Notava tots els ulls dels altres sanitaris clavats al clatell i vaig sentir un gran alleujament quan l’altre metge va demanar a crits que avisessin l’anestesista.

Quan va arribar l’equip d’atencions intensives, la Brenda feia deu minuts que experimentava convulsions intermitents; l’únic medicament que li podíem donar de manera segura en aquella sala ja l’hi havíem inoculat dues vegades, però havia estat en va.

Tota la sala va sospirar assossegada en veure el portalliteres i l’anestesista tornant-la a posar a la llitera i emportant-se-la d’allà a cuitacorrents.

Em va costar reconèixer-la quan la vaig veure l’endemà. Era a la unitat de cures intensives, intubada, amb la respiració controlada mitjançant un ventilador. Un segon tub li entrava pel nas i li baixava fins a l’estómac. Tenia els ulls tancats amb esparadrap i els cabells recollits en una cua ben tibant. Continuava tenint convulsions descontrolades, motiu pel qual se li havia induït un coma.

Cada vegada que el metge de l’UCI provava de retirar-li la sedació i despertar-la, les convulsions tornaven a començar. Durant els dos dies que van seguir, se li van administrar medicaments antiepilèptics en una dosi cada vegada més elevada.

I en el transcurs d’aquells dies, la Brenda estava cada vegada més irreconeixible. La pell se li havia tornat cerúlia i pàl·lida, i se li havia inflat moltíssim la zona de l’estómac; però les convulsions no s’aturaven.

El cinquè dia ens vam reunir tots al voltant del llit per observar-la. L’especialista en neurologia havia sol·licitat ser present la vegada següent que li retiressin la sedació. Al cap de només deu minuts, van començar a aparèixer els primers senyals del despertar de la Brenda. Tossia mentre intentava arrencar-se el tub de respiració i s’aferrava a qualsevol cosa que tingués a l’abast.

—Brenda, com et trobes? Ets a l’hospital, està tot controlat —la va tranquil·litzar la infermera, tot prement-li una mica la mà.

La Brenda va obrir els ulls amb un parpelleig ràpid i va tornar a estirar el tub de respiració.

—L’hi podem retirar? —va preguntar la infermera, però el metge d’atencions intensives va contestar que encara no.

La Brenda va mirar fixament als ulls la infermera, que havia identificat a l’instant com la persona més amable d’aquella habitació. Va tossir i li van començar a lliscar llàgrimes per les galtes.

—Has tingut un atac epilèptic, però ja ha passat.

La cama esquerra de la Brenda començava a tremolar novament.

—Torna a tenir convulsions. La sedem una altra vegada? —va preguntar algú.

—No —va respondre la neuròloga especialista.

Aleshores, el tremolor ja s’havia propagat a l’altra cama i s’havia fet més violent. La Brenda, que havia obert els ulls en senyal d’alerta, va tornar a tancar-los a poc a poc. A mesura que les convulsions li van anar pujant pel cos, la màquina que calculava el descens dels nivells d’oxigen va començar a donar l’alarma.

—Ja? —va inquirir una veu tensa, amb una xeringa carregada a la mà, a punt per administrar-li el medicament.

—Això no és un atac epilèptic —va respondre l’especialista, i tot seguit es va produir un intercanvi de mirades—. Retirin-li el tub traqueal —va afegir.

—Però la saturació d’oxigen ha baixat —va replicar algú.

—Sí, perquè conté la respiració. Respirarà novament de seguida.

Amb la cara vermella, la Brenda va arquejar l’esquena cap enrere mentre les seves extremitats s’agitaven violentament. Vam romandre tots al voltant del llit, contenint també la respiració, per empatia.

—Això no és un atac epilèptic, és un pseudoatac —va informar la neuròloga, i mentre ho feia, la Brenda va fer una respiració profunda, cosa que ens va alleujar immensament.

Mitja hora més tard, la Brenda estava conscient i asseguda al llit, amb llàgrimes grosses que li relliscaven galtes avall. Va ser l’última vegada que la vaig veure i l’única en què estava plenament conscient. La Brenda i jo no vam intercanviar cap paraula mai.

Més tard, aquell mateix dia, mentre era a la sala de l’hospital on els metges fèiem el cafè amb uns col·legues de pràctiques, els vaig explicar el cas de la Brenda.

—Sabeu aquesta dona que hem tingut anestesiada durant bona part de la setmana a cures intensives? Doncs al final no té epilèpsia. No li passava res!

Passarien uns quants anys abans que jo fos conscient del perill que havia afrontat la Brenda. I encara vaig trigar una mica més a entendre que injustes que havien estat les meves paraules cap a ella. Durant la meva formació posterior vaig començar a comprendre millor els trastorns psicosomàtics. Tanmateix, fins que no vaig completar les pràctiques, no vaig acabar de madurar com a metge.

Pseudoepilèpsia? Què és, això?

Doncs és ni més ni menys que un trastorn psicosomàtic, un problema físic que ha generat la ment. No hi ha cap malaltia orgànica, tot i que ho sembla. I la veritat és que pot ser espectacular.

La Brenda va desconcertar molts metges experimentats fins que, per fi, una neuròloga es va adonar que les seves convulsions, per salvatges que fossin, no eren provocades per una disfunció del cos. Només les tenia a la ment.

Després d’una llarga carrera, la doctora O’Sullivan ha determinat que, en realitat, més del 50 % dels pacients que acudeixen a l’especialista amb aquest quadre pateixen un trastorn psicosomàtic.

Fins fa molt poc, els professionals de la salut pensàvem que les malalties psicosomàtiques eren una raresa. Tanmateix, cada vegada tenim més dades que apunten al contrari: són freqüents sobre manera.

De fet, pràcticament tots en patirem alguna durant la nostra vida, però no tindrem ni idea que és una creació de la nostra ment. Jo mateix vaig tenir una pseudolesió d’esquena durant vint anys, una lumbàlgia que va desaparèixer quan em vaig adonar que no era real!

L’any 1997, l’Organització Mundial de la Salut va estudiar la freqüència dels símptomes psicosomàtics en ambulatoris de quinze ciutats d’arreu del món. Va concloure que el 20 % dels pacients que arriben al metge presenten símptomes sense explicació mèdica. El 20 %! És una xifra enorme; són milions de casos. I, atenció, el més probable és que es quedi molt curta.

MIGRANYES MENTALS

Fa uns deu anys, un dels meus seguidors em va enviar un missatge que deia: «Rafael, llegeix aquest llibre, et sorprendrà». I esmentava un títol: Migraña, una pesadilla cerebral, del doctor Arturo Goicoechea.

Em va estranyar la recomanació, perquè em semblava que la migranya no tenia res a veure amb mi. Sabia que molta gent pateix aquests maldecaps tan durs, que poden allargar-se fins a un parell de dies i que, moltes vegades, requereixen prendre grans quantitats d’analgèsics, i fins i tot opiacis potents. Però res més. Fins llavors, pensava que la migranya era un tema neurològic, no psicològic.

Com que tinc el costum d’almenys donar un cop d’ull a tot el que em recomanen, vaig comprar el llibre. No se sap mai on podem trobar un tresor. I, literalment, després de la primera pàgina, ja hi estava enganxat. Quan vaig acabar el llibre, vaig sospirar i vaig escriure ràpidament a l’amable seguidor:

«Ostres, amic meu, moltes gràcies per la recomanació! En efecte, he al·lucinat amb el llibre».

L’autor d’aquesta joia, Arturo Goicoechea, és un neuròleg —ja jubilat— que es va adonar que, en realitat, molts dels seus pacients amb migranyes no tenien cap problema mèdic, com pensava tothom. El problema real era que la seva ment s’havia tornat protectora i enviava dolor de manera errònia; els interpel·lava a ells mateixos així: «No sé si tens una lesió, però, per si de cas, t’enviaré dolor. Queda’t a casa i no facis res». És a dir, la ment produïa dolor perquè preferia pecar de sobreprotectora que no pas de negligent.

I, així, el doctor Goicoechea va començar a tractar aquests pacients d’una manera revolucionària: amb psicoeducació en comptes de fàrmacs, i ensenyant-los a parlar amb la seva pròpia ment per convèncer-la que aquest dolor no era necessari. I va obtenir uns resultats espectaculars.

En alguns ambulatoris de Vitòria, al País Basc, fa anys que apliquen aquest psicotractament amb uns resultats de «cura» del voltant del 80 %. «Cura» entre cometes perquè en realitat no calia «curar» res des d’un punt de vista mèdic, sinó que només era qüestió de desfer un embolic mental.

La meva aventura en el món de la psicosomàtica va continuar. Poc després de llegir el llibre del doctor Goicoechea vaig conèixer la Séfora Bermúdez, una coach antimigranya que penjava històries d’èxit a YouTube. La Séfora és exmigranyosa i deixebla del doctor Goicoechea.

A continuació, comparteixo un dels seus impressionants testimonis, un fragment d’una entrevista que es pot consultar al canal de YouTube de la Séfora. En el vídeo coneixem l’Ángel, un septuagenari amable que va fer desaparèixer la migranya després de ni més ni menys que cinquanta-vuit anys de penosa convivència amb el dolor! És d’allò més interessant.

SÉFORA: Ángel, durant quants anys has tingut migranya?

ÁNGEL: Em va començar amb dotze o tretze anys. Estava jugant a pala al frontó i, de sobte, se’m va paralitzar el braç dret. Em vaig espantar molt. Quan vaig arribar a casa la meva mare em va dir que era migranya, perquè ella en tenia i sabia identificar-la. I llavors em va passar.

S.: Aquest va ser el teu primer atac. Però la cosa va anar a més, oi? Quan et vaig conèixer, tenies atacs cada dia. Amb seixanta-vuit anys, ja apareixien quan et despertaves.

Á.: Al principi, tenia poques crisis. Potser quatre o cinc a l’any. Però eren terribles. Em passava dos o tres dies vomitant amb un dolor horrorós que era molt difícil d’aguantar. Amb el pas del temps, les migranyes es van fer més freqüents, tot i que una mica més suaus. En els últims anys, hi havia mesos que tenia vint o vint-i-cinc dies de migranya. El dolor no era tan agut, però m’incapacitava per conduir i, quan assolia un cert nivell, ja no podia ni parlar.

S.: Tota una vida amb aquests símptomes, i un dia, navegant per internet, vas descobrir l’enfocament del doctor Arturo Goicoechea.

Á.: Al principi no em creia el que deia. Pensava: «Com pot ser que la migranya sigui una cosa mental, si fa gairebé seixanta anys que la pateixo, si tinc familiars amb migranya, si sempre que he anat a l’hospital m’han donat fàrmacs? Que estrany que seria, si tot plegat només fos una creació de la meva ment!».

S.: Vas llegir el llibre del doctor Goicoechea —Migraña, una pesadilla cerebral— i després vas optar per fer un treball terapèutic amb mi.

Á.: Sí. Dubtava molt, perquè hi ha un munt d’estafes amb aquestes coses, però em vaig decidir perquè aquest enfocament tenia sentit. I fixa’t que, ara, des de febrer no n’he tornat a tenir cap. Després de tota una vida de migranyes!

S.: Com ha estat aquest procés?

Á.: En una primera fase, i després d’uns quants mesos de treball, em van desaparèixer el 80 % de les migranyes. Me’n quedaven al voltant d’un 20 %, però era molt molest perquè m’apareixien quan em despertava. És a dir, quan em llevava ja tenia mal de cap. No sabia què fer en aquests casos, però em vas donar unes pautes per abans d’anar a dormir i, finalment, tant les migranyes com les pautes van anar esvaint-se.

S.: I la teva família què n’opina, quan et veuen sense dolors?

Á.: Em sembla que no s’ho creuen gaire. La meva dona se’n comença a fer a la idea. Opino que m’ha tocat la loteria, perquè, després de seixanta anys, és increïble que m’hagi tret això de sobre. Trobo molt sorprenent que no es parli més de la psicosomàtica, perquè aquest tema afecta molta gent. Jo m’he passat gairebé seixanta anys de metge en metge, anant a neuròlegs, psiquiatres..., i ningú no em donava cap solució. No entenc que no se’n parli més! Espero que molta gent jove es curi d’aquest tipus de migranya i no tardi seixanta anys com jo.

Ja fa uns vuit anys que vaig ensopegar amb el llibre del doctor Goicoechea i, des de llavors, no he deixat de descobrir casos com el de l’Ángel, gent que ha superat les migranyes més turmentadores. I personalment també he conegut desenes d’exmigranyosos sorprenents.

Pseudoepilèpsia, migranyes diàries, lumbàlgia... i molt més! La ment pot generar tota mena de malsons que arriben a confondre grans professionals mèdics. Però, com veurem al llarg d’aquest llibre, la ment i la seva increïble creativitat també poden fer el contrari: generar un univers bonic, pacífic i abundant. Sí, el paradís en què tots desitgem viure.

La clau rau a aprendre a utilitzar la ment a favor nostre, a programar-la per crear emocions beneficioses i no turmentadores. Perquè, com ja hem vist, pot fer totes dues coses. Sens dubte, podem aprendre a quedar-nos només amb la part bona (gairebé sempre)!

QUINA INVENTIVA!

Has vist mai el Sol al capvespre? Segur que sí! T’has fixat en la seva magnífica forma rodona, ataronjada i enorme, que fa camí cap a l’horitzó? Quina visió tan preciosa!

Però sabries dir per què es veu tan gran? Pensa-hi: aquest mateix matí, allà dalt, al cel, es veia molt més petit, oi? Com és que ha canviat de mida?

Si la teva resposta és alguna cosa d’aquest estil: «A la tarda, per la seva òrbita diària, el Sol és més a prop de la Terra, i per això es veu més gran», t’equivoques. Resulta que, tant al matí com a la tarda, el Sol està pràcticament a la mateixa distància del nostre planeta.

La raó per la qual es veu d’una mida diferent és la teva ment! Es tracta d’una il·lusió òptica! Una gran il·lusió!

En realitat, el Sol té la mateixa mida, però el cervell te’l fa veure més gran o més petit de manera arbitrària. Aquesta variació es deu al fet que està més baix quan cau la tarda i pots comparar-lo amb altres objectes (com el mateix horitzó, els arbres o els edificis que s’hi retallen). I, en comparació amb tot això, la ment te’l fa veure més gran. En canvi, quan el Sol és més amunt, la ment no té cap element per comparar-lo i llavors el veus més petit.

La primera vegada que em van explicar aquest fenomen em vaig quedar atònit. Com és possible que la nostra ment inventi d’aquesta manera? Com pot ser que no ens adonem que es tracta d’una il·lusió? I no només això: el més impactant és que tothom que viu a la Terra té la mateixa al·lucinació perceptiva.

La resposta és que la nostra ment inventa i crea constantment TOT el que percebem. I els científics que estudien la percepció fa molt que ho saben. La realitat no és el que ens pensem que és.

TOT ÉS UNA IL·LUSIÓ

Una de les il·lusions òptiques més famoses és el tauler d’escacs d’Adelson, que es diu així per l’home que el va publicar, Edward H. Adelson, professor de Ciències de la Visió a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts.

En la il·lustració següent podem veure dues caselles, la A i la B, que sembla que no tenen la mateixa tonalitat. Ja ho sé, juraries que són diferents! Tanmateix, comprovarem que són exactament del mateix color. És la teva ment qui te les fa veure desiguals.

A continuació, agafa una tira de paper que tapi tota una línia de quadradets.

Encara les veus diferents. Molt bé. Ara agafa més tires i utilitza-les per tapar totes les caselles que envolten els quadradets A i B.

Observa la il·lustració següent. De sobte, sembla que sigui màgic! Els ulls deixen de veure les caselles A i B de colors dissemblants. El cervell els diferenciava només pel context: és a dir, pel contrast amb els altres quadradets i l’ombra del cilindre.

Pots repetir l’exercici tapant el tauler amb tires de paper que hagis fet tu i t’adonaràs que no hi ha gat amagat.

La conclusió és que la nostra ment ens fa veure coses segons el que li convé. Cap de les nostres percepcions es correspon amb una realitat objectiva. Res no és el que sembla. Res, ni tan sols el Sol, és com creiem que és.

Ens podríem passar hores al·lucinant amb diferents il·lusions (òptiques, olfactives, tàctils...), i ho comprovaríem una vegada rere l’altra: la nostra ment és una fabuladora descomunal, tot i que no ens n’adonem. Som tan il·lusos!

Però això, com veurem, obre una porta meravellosa: amb aquesta mateixa inventiva, podrem convertir la nostra vida en una cosa carregada d’alegria intensa en comptes de preocupació. Sí, la felicitat depèn només de nosaltres.

Si aprenem a utilitzar la ment a favor nostre perquè al·lucini una realitat bonica, tot canviarà. Això és el que conté el llibre.