3

L’odi és una planta que creix sola

Per entendre Tor és molt important llegir cada moment històric. A finals del segle XIX, ningú pensava a marxar del poble. Hi tenien casa i menjar. No necessitaven res més. El que no volien era que cap foraster entrés en aquella comunitat. Això ha passat sovint a moltes tribus, oi? Doncs ja teniu el primer exemple de la metàfora que us deia. A Tor no passava res que no hagués passat en molts altres llocs.

Però els temps van canviant.

Per anar de Tor a les valls del costat, més poblades, només es podia passar per un corriol estret i perillós, tant per baixar a Alins com per anar a Andorra, que llavors era igual de pobra que la vall Ferrera. Era un caminet que només es podia fer a peu i que tan sols els més agosarats s’atrevien a transitar a cavall. L’escriptor es­panyol Camilo José Cela el descriu així en un llibre titulat Viaje al Pirineo de Lérida (1965):

Tor, allá lejos y alto, es el fin del mundo, el último rincón de los montes, el lugar donde Cristo voceó sin ser oído por nadie. En Tor viven cinco o seis familias heroicas, olvidadas, sobrias, que miran al cielo y a la tierra con unos honestos y atónitos ojos del siglo XIV.

Tor, hasta hace muy poco tiempo, estaba sin carretera. A Tor se iba, a trancas y barrancas, por un sendero gimnástico y cortado a pico, por el que no se podía subir sino descabalgando el caballo. El único hombre capaz de llegar caballero hasta estos andurriales fue el viejo y casi mítico Sansa, que murió hace ya algún tiempo. Se dice que por el paisaje de Tor nadie había visto jamás a un solo jinete, como no fuera Sansa o el apóstol Santiago.

El viajero llega a Tor antes de caer la tarde. Hace frío (tampoco demasiado frío) y en la paja de la borda Peirot, a la sombra del Capifonts, el viajero, con las carnes ligeramente cansadas y el espíritu en paz, se duerme al buen resguardo de la noche y sus atroces silencios.

Cela havia anat a Tor l’agost del 1956, en un viatge pels Pirineus on també hi havia Josep Maria Espinàs, que, al seu llibre Viatge al Pirineu de Lleida (1957), només menciona Tor de passada. No hi va arribar. Gent informada em diu que Cela tampoc, que s’estava escarxofat als hostals i ajagut als marges i que, quan els altres expedicionaris tornaven, li explicaven detalls que ell, molt hàbilment, després plasmava al seu llibre. Ves a saber. En qualsevol cas, a Tor hi ha casa Peirot, el Capifonts existeix i la referència al «casi mítico Sansa» està ben trobada. Ah!, i una cosa molt important, fixeu-vos que diu «que murió ya hace algún tiempo». El Sansa de qui parla Cela era el que havia firmat els estatuts de la societat juntament amb altres caps de casa, igual de mítics però menys populars, i la mort d’aquests caps de casa portaria conseqüències.

És un fet irrefutable que arribar o marxar de Tor era molt complicat. També ho és que vivien molts mesos colgats sota la neu. El canvi climàtic fa que ara nevi menys, però a principis del segle XX encara hi queia neu per donar i per vendre, i viure a Tor era dur.

Els vells, els caps de casa, s’anaven morint, com mana la vida, i eren substituïts pels hereus, que, poc o molt, anaven canviant de mentalitat. Ja no veien com un privilegi viure tot l’any allà dalt. Les famílies riques van començar a enviar alguns dels fills a passar l’hivern «a baix», i qui podia tenia una altra casa en algun lloc menys aïllat, com Alins, Araós o Tremp.

I ara tornem a un altre dels aspectes que caracteritzen qualsevol grup humà. En firmar els estatuts de la societat de copropietaris havien fet un pacte implícit de no abandonar el poble. Tanmateix, enlloc es deia de manera explícita —només es parlava de ser propietari i tenir casa oberta—. Els van redactar més preocupats perquè no hi entrés ningú de fora que no pas perquè no marxés cap dels de dins. Però quan els rics van començar a enviar els fills a estudiar a Lleida o a la Seu d’Urgell, o fins i tot a anar-se-n’hi a passar l’hivern amb tota la família sencera, els que es quedaven al poble van començar a remugar. «No hi ha dret que jo m’hagi de quedar aquí tot l’any, colgat sota la neu, i ells marxin a viure millor». Són coses que un pensa per dins, però que comencen a generar diferències i enveges i ves a saber què més. Potser els que marxaven també ho passaven molt malament, però, és igual, els que s’hi havien de quedar no ho veien bé.

Als anys vint i trenta del segle XX, a Tor s’hi feien calés, perquè hi criaven moltes mules, les millors, i les venien cares. Amb això omplien el rebost i el celler. Almenys alguns, perquè no oblidem que hi havia tres cacics i que els de les altres cases eren més aviat mossos. Això vol dir que la major part del gra i del vi se la quedava el cacic. Si aneu a Tor, observeu la mida de les cases i veureu que queda tot dit. Les tres més grans són Sansa, Palanca i Cerdà, per aquest ordre.

Després hi influïa la personalitat de cadascú. La feina allà dalt era dura, molt dura, i, pel que he anat sabent, alguns, com el vell Palanca, preferien no esllomar-se més del compte. A part d’enviar la mainada a un col·legi de baix, l’home vivia més temps a Alins que a Tor. Això, d’entrada, no feia mal a ningú, perquè, al cap i a la fi, no entrava ningú nou a la societat de copropietaris, i Palanca es quedava —o no— amb la part que li pertocava, igual que els altres dotze. Però, ves a saber per què, van començar les enveges.

A Tor s’hi criaven mules, les millors, i les venien cares.

© Fuerzas Eléctricas de Cataluña, S.A. (FECSA) / ANC

Després de tants anys remenant en la història d’aquell poble, he arribat a la conclusió que l’endogàmia i les dinàmiques d’una tribu petita i tancada tenen tantes coses bones com dolentes. I també que les relacions humanes en una comunitat tan reduïda fan que tot es porti a l’extrem. Si algú s’estima, s’estima molt; i si algú s’odia, s’odia a mort. I l’odi és una planta que creix sola i que no cal regar.

La junta de copropietaris es feia cada primer de gener, perquè vegeu que tenien clar que, envoltats de neu i aïllats —això, per a ells, era bo—, tots serien al poble i es podrien reunir per fer balanç de l’any vençut i planificar el que començava. El 1940 van decidir que ja n’hi havia prou de tant aïllament i van acceptar la proposta d’un empresari espavilat de la zona, l’Agustinet de la Pobla, l’Agustí Casamajor, que tenia una serradora a la Pobla de Segur. Finalment, van firmar un contracte amb un constructor, el Camilo Cases, que devia tenir acords no escrits amb l’Agustinet. El constructor es comprometia a obrir el camí —un «camino carretero»— des d’Alins fins a Tor, dotze quilòmetres, a canvi de talar cinquanta mil pins i quedar-se’ls sense cost i cinquanta mil més pagant un duro (cinc pessetes) per pi.

Si arribar a aquell tracte ja devia costar, complir-lo va esdevenir impossible. La desconfiança i la malícia van trobar un camí per entrar a Tor. Hi ha documents de dotze anys després d’aquell 1940 que acrediten que el pacte encara no s’havia complert i que s’havien presentat demandes judicials dels uns contra els altres —els constructors contra els veïns i els veïns contra els constructors—. Però la baralla més agra va ser la de veïns contra veïns.

En una de les reunions de copropietaris, algú, sembla que el Sansa de l’època, es va queixar que els Palanca marxaven massa temps del poble i que, per tant, no podien cobrar igual que els altres. De fet, sembla que es van posar d’acord que «havien de cobrar tots menys Palanca».

Els primers cinquanta mil pins es van talar ràpid, perquè els constructors eren els primers que necessitaven el camí per arribar a Tor i els seus boscos i accedir als punts de càrrega de fusta. S’havia acabat la Guerra civil, calia reconstruir-ho tot i la fusta era fonamental per fer bastides i encofrats. I també començava la dèria de Franco per construir pantans. Feia falta fusta, i la de Tor era molt bona.

Calia fusta, i la de Tor era molt bona.

© Ramon Guimó i Gironella

Però el camí, en lloc de ser d’arribada, va ser de fugida. La postguerra va ser dura per a tothom, i els veïns de Tor també ho van notar. Mentre s’agreujaven les desavinences amb Palanca, també creixia la temptació dels veïns d’utilitzar el camí per marxar. Era una contradicció, perquè, mentre exigien al president dels copropietaris que Palanca no cobrés perquè havia marxat del poble, alguns ja buscaven feina i casa a les valls de baix. No ho explicaven públicament, és clar, i mentrestant, anaven cobrant les 2.500 pessetes per casa que els pagaven els que tallaven la fusta.

Van passar moltes més coses. El Camilo Cases va passar el contracte a una empresa constituïda per uns inversors de Barcelona, Maderas de Tor S. A. (Matorsa). L’empresa s’encarregava de talar els arbres, baixar-los pel camí que s’acabava de construir i finalment vendre la fusta.

Però qui decidia quins pins es podien talar i quins no? I, sobretot, qui comptava els pins? I aquí hi va haver una guerra subterrània que ho va acabar de desgraciar tot. Els de Tor havien marcat pins, però no podien ser a tot arreu, i, quan se’n van voler adonar, ja els havien talat més pins dels marcats. A més, els treballadors de Matorsa tallaven on més els convenia. I vinga, un altre plet, que al jutjat no tenen feina! Però el problema no s’acabava aquí. El vell Palanca, l’avi del Palanca que vaig conèixer jo, tenia molt bona relació amb l’Agustinet (sempre a l’ombra) i els de Matorsa, i els feia talar pins dient-los que eren de la seva propietat, quan, en realitat, eren de la muntanya comuna. I els cobrava, és clar. Si els ànims entre veïns ja estaven prou escalfats abans, amb aquelles maniobres i aquelles baralles es van encendre del tot.

La construcció del camí —ells sempre n’han dit «carretera»—, en lloc de connectar-los amb el que es podria anomenar «civilització», hi va deixar entrar l’odi. No em direu que no és una altra gran metàfora.

I aquell virus maligne ja no en va marxar mai més.