New York Tribune

Evelyn Hugo subhasta els seus vestits

Evelyn Hugo, figura llegendària del cine i noia de moda durant els anys seixanta, acaba d’anunciar que subhastarà dotze dels seus vestits més inoblidables a Christie’s. Els diners recaptats serviran per finançar la investigació sobre el càncer de mama.

Hugo, icona del glamur i de l’elegància, que ara té setanta-nou anys, és coneguda pel seu estil ben particular, sensual i, alhora, no gens estrident. Els seus vestits més famosos són considerats referents de la moda en la història de Hollywood.

Els qui volen adquirir un objecte de la vida de Hugo segur que estan fascinats no tan sols per les peces de roba, sinó també pel context en què ella les va lluir. La subhasta inclourà el vestit verd maragda de Miranda La Conda que Hugo duia a la cerimònia dels premis de l’Acadèmia del 1959, el violeta de soufflé i organdí escotat en U que el 1962 es va posar per a l’estrena d’Anna Karènina i el de seda blau marí de Michael Maddax que portava el 1982 quan va guanyar l’Oscar gràcies a Tot per a nosaltres.

Hugo es va veure embolicada en uns quants escàndols de Hollywood, sobretot a causa dels seus set marits. Cal esmentar la llarga relació que va mantenir amb el productor Harry Cameron. Tots dos van tenir una filla, Connor Cameron, que, sens dubte, ha induït Hugo a fer la subhasta, ja que es va morir de càncer de mama l’any passat, poc després de complir quaranta-un anys.

Hugo va néixer el 1938, amb el nom d’Evelyn Elena Herrera. Filla d’immigrants cubans, va créixer a Nova York, al barri de Hell’s Kitchen. El 1955 va entrar en el món de Hollywood, es va tornar rossa i va adoptar el nom d’Evelyn Hugo. Gairebé de sobte, Hugo es va integrar a l’elit de Hollywood. Durant més de tres dècades va acaparar l’atenció dels mitjans de comunicació abans de jubilar-se al final dels anys vuitanta i casar-se amb el financer Robert Jamison, germà gran de l’actriu Celia St. James, que va guanyar l’Oscar tres vegades. Ara, viuda del setè marit, viu a Manhattan.

Amb la seva bellesa prodigiosa, model de glamur i de sexualitat agosarada, Hugo ha fascinat durant molt de temps els cinèfils d’arreu del món. Es calcula que la subhasta recaptarà més de dos milions de dòlars.

1

—Que pots venir al meu despatx?

Miro les taules que hi ha al meu voltant i després la Frankie. Vull comprovar amb qui enraona. M’assenyalo a mi mateixa.

—M’ho dius a mi?

La Frankie té molt poca paciència.

—Sí, Monique, a tu. Per això he dit: «Monique, que pots venir al meu despatx?».

—Perdona, només he sentit l’última part.

La Frankie es gira. Agafo el bloc de notes i la segueixo.

La Frankie és una persona molt sorprenent. No sé si és atractiva en el sentit habitual de la paraula —té unes faccions severes i els ulls molt separats—, però, malgrat això, no pots evitar de mirar-la i admirar-la. Amb el cos prim d’un metre vuitanta d’altura, cabells afro tallats curts i la predilecció pels colors vius i les joies impressionants, quan entra en una habitació, totes les mirades es claven en ella.

Si vaig acceptar aquesta feina, la Frankie va ser un dels motius. L’admiro des de l’època en què estudiava periodisme, llavors llegia els seus articles a les pàgines de la mateixa revista que ara dirigeix i per a la qual treballo. Si haig de ser sincera, trobo que és molt inspirador que sigui una dona negra qui porta el timó. Com que jo mateix soc filla de dues races —pell lleugerament morena i ulls castany fosc, herència del pare negre, pigues abundants a la cara, herència de la mare blanca—, la Frankie reforça les meves esperances que un dia també podré dirigir una revista o alguna altra cosa.

—Seu —diu la Frankie mentre ella s’instal·la al seu lloc i assenyala una cadira de color taronja situada a l’altre costat del seu escriptori de la marca Lucite.

M’assec sense badar boca i encreuo les cames. Deixo que la Frankie enraoni primer.

—Hi ha una novetat molt estranya —anuncia, mirant l’ordinador—. L’entorn de l’Evelyn Hugo m’ha parlat d’un article. Una entrevista exclusiva.

La meva reacció instintiva és dir: «Collonut!». Però també: «Per què m’ho dius a mi?».

—Sobre quin tema? —pregunto.

—Suposo que està relacionada amb la subhasta de vestits que prepara —diu la Frankie—. L’Evelyn té la intenció de recaptar el màxim de diners possible per a la Fundació Americana contra el Càncer de Mama.

—Però no ho han confirmat?

La Frankie fa que no amb el cap.

—L’únic que han confirmat és que l’Evelyn ens vol dir una cosa.

L’Evelyn Hugo és una de les estrelles de cine més importants de tots els temps. No cal que vulgui dir alguna cosa perquè la gent se l’escolti.

—Podria ser una portada fantàstica per a nosaltres, eh que sí? Vull dir, és una llegenda viva. Oi que va estar casada vuit vegades, més o menys?

—Set —em corregeix la Frankie—. Sí, pot ser sensacional. Per això espero que m’ajudis a fer els passos que falten.

—A què et refereixes?

La Frankie inspira profundament i em llança una mirada com si em volgués acomiadar. Però tot seguit diu:

—L’Evelyn ha demanat que l’entrevista la facis tu.

—Jo?

És la segona vegada en cinc minuts que em sorprèn que algú vulgui enraonar amb mi. Haig de treballar la confiança en mi mateixa. Val a dir que últimament el seu nivell és molt baix. Però per què haig de fingir que alguna vegada n’he tingut?

—Si haig de ser sincera, jo he reaccionat igual que tu.

Ara jo seré sincera: estic una mica ofesa. Entenc el seu punt de vista, això sí. Encara no fa un any que treballo per a Vivant, sobretot escrivint articles elogiosos de llibres i pel·lícules mediocres o infectes. Abans bloguejava per a Discourse, un web d’esdeveniments actuals i de cultura que s’autodefineix com a revista de notícies, però que, en realitat, és un blog amb titulars cridaners. Jo escrivia, principalment per a la secció «Vida moderna», articles d’opinió i sobre els temes del moment.

Després d’anys de treballar com a independent, entrar a Discourse em va salvar la vida. Ara bé, quan Vivant em va oferir sou i feina, no ho vaig poder evitar: vaig aprofitar l’avinentesa de formar part d’una institució i de treballar entre llegendes.

El primer dia de feina vaig caminar per davant de parets decorades amb portades emblemàtiques que havien fet canviar l’opinió pública: la de l’activista feminista Debbie Palmer, el 1984, despullada i en una postura molt ben pensada, a dalt de tot d’un gratacel amb Manhattan com a teló de fons; la de l’artista Robert Turner, de 1991, en el moment de pintar una tela mentre el text declarava que tenia sida. Em semblava surrealista formar part del món de Vivant. Sempre havia somiat veure el meu nom imprès a les seves pàgines de paper setinat.

Però, per desgràcia, en els últims dotze números només vaig fer preguntes tòpiques a persones carregades de calés mentre els meus col·legues de Discourse provaven de canviar el món i els seus articles es tornaven virals. Total, parlant clar, que no estic gens impressionada amb mi mateixa.

—Mira, no és que no ens agradi el que fas, al contrari, ens encanta —diu la Frankie—. Estic convençuda que a Vivant hi faràs grans coses, però esperava assignar aquesta entrevista a una periodista de la revista amb més experiència. Vull ser del tot sincera amb tu: no et vam proposar a l’equip de l’Evelyn. Li vam enviar cinc noms més coneguts i he rebut aquesta resposta.

La Frankie gira la pantalla de l’ordinador cap a mi i m’ensenya el correu electrònic d’un tal Thomas Welch, que suposo que és el cap de premsa de l’Evelyn Hugo.

De: Thomas W2elch

Per a: Troupe, Frankie

CC: Stamey, Jason; Powers, Ryan

O és la Monique Grant o no hi ha tracte.

Miro atònita la Frankie. I, la veritat, una mica impressionada de saber que l’Evelyn Hugo vol que l’entrevista la faci jo.

—Coneixes l’Evelyn Hugo, oi? És això el que passa? —em pregunta la Frankie mentre gira l’ordinador cap al seu costat de la taula.

—No —faig. La pregunta em sorprèn molt—. He vist algunes pel·lícules seves, però jo soc d’una època posterior.

—No tens cap relació personal amb ella?

—Cap ni una.

—Que no ets de Los Angeles?

—Sí, però l’única connexió que hi podria tenir, suposo, és que el meu pare hagués treballat en una de les seves pel·lícules. Feia fotos fixes dels platós. Ho puc preguntar a la mare.

—Perfecte. Moltes gràcies.

La Frankie em mira impacient.

—Vols que l’hi pregunti ara?

—Si és possible…

Em trec el mòbil de la butxaca i escric un missatge a la mare: «El pare va treballar en alguna pel·lícula de l’Evelyn Hugo?».

Veig aparèixer tres punts i, quan alço la vista, sorprenc la Frankie intentant donar un cop d’ull al meu telèfon. S’adona de la invasió i es fa enrere.

El mòbil xiula.

La mare escriu: «Potser sí. Van ser moltes, és impossible recordar-les totes. Per què?».

«És una llarga història —li explico—. Vull saber si hi ha cap relació entre l’Evelyn Hugo i jo. Creus que el pare la va conèixer?».

La mare respon: «No, i ara! Al plató, el teu pare no intimava amb les estrelles. Jo insistia en va que ens féssim amics d’alguns famosos».

Ric.

—Sembla que no. Cap relació amb l’Evelyn Hugo.

La Frankie fa que sí amb el cap.

—D’acord. L’altra teoria és que el seu equip hagi triat algú amb poca experiència amb l’esperança de poder-te influir i, així, controlar l’entrevista.

El meu mòbil torna a vibrar. «Això em fa recordar que et volia enviar una caixa amb les fotos antigues del teu pare. Unes imatges meravelloses. M’encanta tenir-les aquí, però tu les aprofitaràs més. Te les enviaré aquesta setmana».

—Creus que han buscat la més feble? —pregunto a la Frankie.

Ella fa un lleu somriure.

—Una cosa per l’estil.

—Així doncs, l’equip de l’Evelyn examina els titulars, descobreix que soc una escriptora d’ínfima categoria i es pensen que em poden intimidar. Aquesta és la teva teoria?

—És el que em temo.

—I m’ho expliques perquè…

La Frankie sospesa les seves paraules.

—Perquè no crec que et deixis intimidar. T’infravaloren. I vull aquesta entrevista. Vull que causi sensació.

—Què vols dir amb això? —pregunto, i canvio una mica la meva posició a la cadira.

La Frankie ajunta les mans al seu davant, les posa sobre la taula i s’inclina cap a mi.

—Et pregunto si et veus amb cor de parlar cara a cara amb l’Evelyn Hugo.

De totes les coses que m’imaginava que algú em podria preguntar, aquesta devia ocupar un lloc al voltant dels nou milions. Em veig amb cor de parlar cara a cara amb l’Evelyn Hugo? No en tinc ni idea.

—Sí —responc per fi.

—Això és tot? Només «sí»?

Haig d’aprofitar aquesta oportunitat. Vull fer aquesta entrevista. Estic cansada de ser l’última de la llista. I necessito una victòria, sigui com sigui.

—Sí, collons?

La Frankie assenteix, pensarosa.

—És millor, però no m’acaba de fer el pes.

Tinc trenta-cinc anys. Fa més d’una dècada que escric. Espero signar el contracte d’un llibre algun dia. I vull poder triar el tema. Vull ser la persona en qui tothom pensa quan truca algú com l’Evelyn Hugo. A Vivant estic infrautilitzada. Per arribar a on vull anar, algunes coses s’han d’acabar. Algú m’ha de cedir el lloc. I ben aviat, perquè aquesta fotuda feina és l’únic que tinc. Si vull que les coses canviïn, haig de canviar la manera de fer-les. I potser radicalment.

—L’Evelyn em vol a mi —dic—. I tu vols l’Evelyn. No em sembla pas que jo t’hagi de convèncer a tu, Frankie. Més aviat em sembla que tu m’has de convèncer a mi.

La Frankie, immòbil, m’observa per damunt de les mans amb les puntes dels dits unides. Em proposava impressionar-la. Potser n’he fet un gra massa.

Em sento igual com quan vaig provar d’aixecar pesos i vaig començar amb els de divuit quilos. Quan algú en fa un gra massa massa aviat, és evident que no sap el que fa.

Em costa moltíssim aguantar-me i no desdir-me ni demanar disculpes. La mare em va ensenyar a ser amable i discreta. Sempre he confós la bona educació amb la submissió. Per això no he arribat gaire lluny. El món respecta les persones que es pensen que ells haurien de manar. No ho he entès mai, però estic cansada d’oposar-m’hi. Soc aquí per ser algun dia la Frankie, potser més important i tot. Per fer una feina excel·lent de què em pugui sentir orgullosa. Per deixar empremta. I ara com ara ni m’he acostat al meu objectiu.

El silenci dura tant que tinc por de cedir; la tensió augmenta amb cada segon que passa. Però la Frankie afluixa abans.

—D’acord —diu.

I m’allarga la mà mentre s’aixeca.

La sorpresa i l’orgull m’envaeixen. Li estrenyo la mà ben fort. L’encaixada de la Frankie gairebé m’esclafa la mà.

—Fes-ho bé, Monique. Per nosaltres i per tu mateixa.

—Sí, no pateixis.

Ens separem i m’encamino cap a la porta.

—Potser va llegir el teu article de Discourse sobre el suïcidi amb assistència mèdica —afegeix la Frankie un instant abans que jo surti del seu despatx.

—Què dius?

—Va ser sensacional. Potser per això et vol a tu. Va fer que ens fixéssim en tu. És un article fabulós. No tan sols per la quantitat de gent que el va llegir, sinó perquè és un text admirable.

Va ser un dels primers articles de qualitat que vaig escriure per iniciativa pròpia. El vaig proposar després que m’assignessin un reportatge sobre l’augment de popularitat dels microvegetals entre els restaurants de Brooklyn. Havia anat al mercat de Park Slope a entrevistar un pagès, però, quan li vaig confessar que era incapaç de veure quin atractiu podien tenir les fulles de mostassa, em va dir que la seva germana pensava el mateix. Ella havia estat sempre molt carnívora, però des de feia un any havia adoptat una dieta vegana totalment orgànica per lluitar contra un tumor cerebral.

Vam continuar xerrant i em va explicar que ell i la seva germana havien ingressat en un grup de suport al suïcidi amb assistència mèdica, que ajudava els qui es trobaven a les acaballes de la vida i els seus familiars. Al grup n’hi havia molts que lluitaven pel dret a una mort digna. El menjar sa no podia salvar la vida de la seva germana, i no volien que patís més del que era estrictament necessari.

Llavors vaig saber que desitjava ser la veu dels integrants d’aquell grup de suport.

Vaig tornar a l’oficina de Discourse i els vaig proposar el reportatge. Em pensava que em dirien que no, ja que els meus últims articles eren sobre les tendències de la moda i el món dels famosos. Amb gran sorpresa meva, em van donar llum verda.

Hi vaig dedicar moltes hores. Vaig assistir a reunions a soterranis d’esglésies, vaig entrevistar els membres del grup, vaig escriure i reescriure el text fins a estar segura que l’article reflectia tota la complexitat —tant la misericòrdia com el codi moral— del que significava ajudar a posar fi a la vida de les persones que patien.

És l’article de què estic més orgullosa. Més d’una vegada, en tornar a casa després de pencar tot el dia, l’he tornat a llegir per recordar-me del que soc capaç de fer i de la satisfacció que em proporciona explicar la veritat, per més difícil que sigui acceptar-la.

—Gràcies —dic per fi a la Frankie.

—El que volia dir és que tens talent. Potser ha sigut això.

—Em fa l’efecte que no.

—No —admet—. El més probable és que no. Però si escrius bé aquest article, sigui el que sigui, la pròxima vegada sí que ho serà.

thespill.com

Evelyn Hugo es confessa

Corre el rumor que la sirena, la LLEGENDA VIVA, la rossa més guapa del món, Evelyn Hugo es prepara per subhastar vestits i, a més, per concedir una entrevista, cosa que no ha fet durant molts anys.

Digueu-me, SI US PLAU, que per fi està disposada a parlar de la seva increïble col·lecció de marits. (Quatre ho puc entendre, potser cinc i tot, sis si insistiu, però set? Set marits? Sense esmentar el fet, conegut per tothom, que al principi dels anys vuitanta va tenir un idil·li amb Jack Easton, membre del Congrés. Aquesta noia no para!)

Si no confessa la veritat sobre els marits, preguem perquè almenys ens reveli el secret de les seves celles. Vinga, COMPARTEIX ELS TEUS TRESORS, EVELYN.

Quan veiem fotos d’E. d’aquella època, amb els cabells rossos i llampants, les celles fosques i rectes com una fletxa, la pell bronzejadíssima i els ulls castanys i daurats, no tenim altre remei que deixar el que fèiem i contemplar-la.

I no em feu parlar del seu cos.

Sense darrere, sense malucs: tan sols uns pits enormes en una si­lueta prima.

Durant tota la vida adulta m’he esforçat per tenir un cos com el seu. (Nota: Encara hi estic molt lluny. Potser per culpa dels espaguetis bucatini que he menjat per dinar cada dia d’aquesta setmana).

Ara us parlaré de l’única cosa que em fa ràbia: Evelyn podia haver triat qualsevol periodista. (Ehem, a mi?). Però, en canvi, ha triat una inexperta de Vivant. Podia haver tingut tothom que volgués. (Ehem, a mi?). Per què aquesta noieta que es diu Monique Grant (i no a mi)?

Uf, resignació. Però em dol que no m’hagi triat.

Val més que entri a treballar a Vivant. A ells els donen el millor material.

COMENTARIS:

HIHELLO565 DIU: La gent de Vivant està farta de treballar a Vivant. Els cacics de l’empresa publiquen merda censurada per atreure publicitat.

PPPPPPPPPPPS RESPON A HIHELLO565: Sí, és clar. Alguna cosa em diu que si la revista més prestigiosa i més sofisticada del país t’oferís una feina, l’acceptaries.

ECHRISTINE999 DIU: Oi que la filla de l’Evelyn va morir de càncer fa poc? Em sembla que ho he llegit en algun lloc. Em va trencar el cor. Per cert, heu vist la foto de l’Evelyn davant la tomba d’en Harry Cameron? Em va deixar destrossada durant mesos. Una família preciosa. Que trist que els hagi perdut.

MRSJEANINEGRAMBS DIU: A mi se me’n fot, l’Evelyn Hugo. PAREU D’ESCRIURE SOBRE AQUESTA GENT. Els seus matrimonis, els seus embolics amorosos i la majoria de les seves pel·lícules demostren una sola cosa: que és una puta. A les tres de la matinada va ser una vergonya per a les dones. Per què no parleu de la gent que té algun mèrit?

SEXYLEXI89 DIU: L’Evelyn Hugo és potser la dona més maca de tots els temps. Us enrecordeu de l’escena de Boute-en-train en què surt de l’aigua despullada i la càmera es fon en negre just abans de veure-se-li els mugrons? Genial.

PENNYDRIVERKLM DIU: Visca Evelyn Hugo per posar de moda els cabells rossos amb les celles fosques! Et felicito, Evelyn.

YUPPIEPIGS3 DIU: Massa prima! No fa per a mi.

EVELYNHUGOERAUNASANTA DIU: És una actriu que ha donat MILIONS DE DÒLARS a organitzacions benèfiques que defensen les dones maltractades i els interessos LGBTQ+, i ara subhasta vestits per finançar la investigació sobre el càncer, i l’únic que sabeu fer és parlar de les seves celles? No fotem!

JULIASANTOS@THESPILL RESPON A EVELYNHUGOERAUNASANTA: Tens raó. MIL DISCULPES. En defensa meva: va començar a guanyar milions als anys seixanta perquè era una dona de negocis collonuda. I no s’hauria ficat en aquest terreny sense el seu talent i la seva bellesa, i no hauria sigut tan guapa sense AQUESTES CELLES. Però, sí, d’acord, tens raó.

EVELYNHUGOERAUNASANTA RESPON A JULIASANTOS@THESPILL: Uf, perdona el meu mal humor. Avui no he dinat. Mea culpa. Per si ho vols saber, Vivant no farà aquest reportatge tan bé com tu. L’Evelyn t’hauria d’haver triat a tu.

JULIASANTOS@THESPILL RESPON A EVELYNHUGOERAUNASANTA: De debò????? Qui és la Monique Grant? Una tia avorrida. Aquesta me la pagarà…

2

He passat els últims dies llegint tot el que m’ha caigut a les mans sobre l’Evelyn Hugo. No he estat mai una gran cinèfila ni m’han interessat les estrelles del Hollywood d’abans. Però la vida de l’Evelyn —almenys la versió actualment disponible— conté material per a deu telenovel·les.

Hi ha el primer matrimoni, quan tenia divuit anys, que va acabar en divorci. Després l’idil·li muntat pels estudis i el matrimoni turbulent amb en Don Adler, de l’elit de Hollywood. Els rumors que ella el va deixar perquè l’apallissava. El seu retorn en una pel·lícula de la nouvelle vague. La ràpida fugida a Las Vegas amb el cantant Mick Riva. El seu glamurós matrimoni amb l’elegant Rex North, que va acabar quan tots dos van tenir aventures extramatrimonials. La bonica història d’amor de la seva vida amb en Harry Cameron i el naixement de la seva filla Connor. El seu dolorós divorci i al cap de poc el casament de l’Evelyn amb un anterior director seu, en Max Girard. La seva suposada aventura amb en Jack Easton, un membre del Congrés molt més jove que ella, que va posar fi a la seva relació amb en Girard. I, a l’últim, el casament amb el financer Robert Jamison, inspirat, segons els rumors, pel desig de l’Evelyn de fer enrabiar la Celia St. James, la seva antiga coprotagonista i germana d’en Robert. Com que tots els seus marits són morts, l’Evelyn és l’única que pot aportar informació sobre aquestes relacions.

És evident que m’espera una feinada enorme si vull que m’expliqui alguna cosa sobre la seva vida.

Avui m’he quedat fins tard a l’oficina i he tornat a casa una mica abans de les nou. El meu pis és petit. Si dic que és una minúscula llauna de sardines, n’he fet una bona descripció. Però és molt curiós que un lloc esquifit pugui semblar tan gran quan hi falten la meitat de les teves coses.

En David se’n va anar a viure a San Francisco fa cinc setmanes i encara no he aconseguit substituir els plats que es va endur ni la taula de cafè que la seva mare ens va donar l’any passat com a regal de noces. Déu meu! No hem pogut arribar al primer aniversari del casament.

Quan entro i deixo la bossa al sofà, penso un cop més que va ser molt mesquí això d’endur-se la taula de cafè. I, a més, no la necessitava. El seu nou apartament de San Francisco està del tot moblat gràcies al generós contracte de trasllat que li van oferir amb l’ascens. Sospito que va guardar la taula en un traster, junt amb la tauleta de nit —va insistir que li pertocava— i tots els nostres llibres de cuina. Aquests no els trobo a faltar. Jo no cuino. Però quan els objectes porten la dedicatòria «A la Monique i en David, per molts anys de felicitat», et penses que la meitat et pertany.

Penjo l’abric i em plantejo, no pas per primera vegada, quina pregunta s’acosta més a la veritat: «En David va acceptar la nova feina i es va traslladar a San Francisco sense mi?», o bé «Em vaig negar a abandonar Nova York per ell?». Mentre em trec les sabates, arribo a la conclusió, un cop més, que la resposta es troba al mig dels dos extrems. Però després torno al mateix pensament que sempre em burxa: «En realitat, ell se’n va anar».

Demano pad thai i entro a la dutxa. Graduo l’aigua fins que està a punt de socarrimar-me. M’encanta l’aigua tan calenta que gairebé crema. M’encanta l’olor del xampú. El lloc del món on soc més feliç és sota el telèfon de la dutxa. Aquí, enmig del vapor i coberta d’escuma de sabó, no tinc la impressió de ser Monique Grant, la dona abandonada. Ni Monique Grant, l’escriptora encallada. Aquí només soc Monique Grant, la propietària de productes de luxe per al quarto de bany.

Quan tinc la pell ben arrugada, m’eixugo, em poso els pantalons del xandall i m’aparto els cabells de la cara, just a temps per obrir la porta al repartidor.

M’assec amb l’envàs de plàstic i provo de mirar la televisió. Vull desconnectar, que el meu cervell faci una altra cosa, la que sigui, excepte pensar en la feina i en el meu ex. Però, un cop enllestit l’àpat, m’adono que no ho aconsegueixo. Val més que em posi a treballar.

Tot això m’intimida: la idea d’entrevistar l’Evelyn Hugo, la feina de controlar el seu relat, d’impedir que ella controli el meu. Sovint tinc tendència a preparar-me massa. Però, en el fons, soc una mica com l’estruç, que enfonsa el cap a la sorra per no veure el que no vol afrontar.

Total, que durant els tres dies següents em dedico a estudiar un sol tema: l’Evelyn Hugo. De dia desenterro articles vells que parlen dels seus matrimonis i escàndols. De nit miro les seves pel·lícules antigues.

Miro escenes d’ella a Posta de sol a Carolina, Anna Karènina, Diamant de jade i Tot per a nosaltres. Miro tantes vegades el gif d’ella sortint de l’aigua a Boute-en-train que, quan m’adormo, el veig una vegada i una altra en els meus somnis.

I, mentre miro les seves pel·lícules, m’enamoro una miqueta d’ella. Entre les onze de la nit i les dues de la matinada, mentre la resta de la humanitat dorm, les seves imatges desfilen pel meu ordinador portàtil i la seva veu omple la sala d’estar.

No es pot negar que és una dona d’una bellesa impressionant. Tothom parla sovint de les seves celles espesses i rectes i dels seus cabells rossos, però no puc apartar la vista de la seva estructura òssia. Té la mandíbula forta, els pòmuls alts, i tot això lliga amb uns llavis molsuts. Els ulls són grossos, però no gaire rodons, sinó que tenen més aviat forma d’ametlla. La seva pell morena, al costat dels cabells clars, li donen l’aspecte d’una noia que va la platja, però alhora és molt elegant. Sé que no és natural —cabells tan rossos amb una pell tan bronzejada—, però no puc evitar de pensar que hauria de ser així, que els éssers humans haurien de néixer amb aquest aspecte.

Sense cap mena de dubte, el seu físic és una de les raons que van moure l’historiador de cine Charles Redding a escriure que la cara de l’Evelyn era «inevitable. Gairebé perfecta, tan exquisida que, quan un la mira, té la sensació que les seves faccions, en aquella combinació, en aquelles proporcions, tard o d’hora havien d’aparèixer».

Contemplo imatges de l’Evelyn dels anys cinquanta vestida amb jerseis cenyits i sostenidors de bala, fotos de premsa d’ella i en Don Adler al plató dels estudis Sunset poc després de casar-se, fotos d’ella al principi dels anys seixanta amb cabells llargs i llisos, un serrell tou i espès, vestida amb pantalons molt curts.

Hi ha una foto d’ella amb un banyador blanc, asseguda en una platja netíssima, amb un enorme barret negre que li tapa gairebé tota la cara, i el sol només li il·lumina els cabells rossos i blanquinosos i el costat dret de la cara.

Una de les meves preferides és una foto en blanc i negre dels premis Golden Globe del 1967. Està asseguda prop del passadís, amb els cabells recollits en un monyo fluix. Duu un vestit de puntes d’un color clar molt obert, l’escot no és excessiu, però atreu les mirades, i la cama dreta surt pel tall llarg de les faldilles.

Hi ha dos homes asseguts al seu costat; els seus noms no figuren als llibres d’història. L’observen mentre ella mira cap endavant, cap a l’escenari. L’home assegut al costat de l’Evelyn li mira els pits. L’altre home, al costat de l’anterior, li mira la cuixa. Tots dos estan embadalits i esperen veure’n un trosset més.

Potser faig massa deduccions a partir d’una simple foto, però començo a reconèixer una constant: l’Evelyn et deixa sempre amb l’esperança de rebre una miqueta més. I sempre es nega a satisfer-la.

A la pel·lícula del 1977 A les tres de la matinada, hi havia una escena de sexe que va ser molt comentada: l’Evelyn es retorça muntada sobre en Don Adler com un cowboy damunt un poltre salvatge, donant-li l’esquena, i llavors se li veuen els pits sencers, però durant menys de tres segons. Durant anys va córrer el rumor que aquesta pel·lícula va assolir xifres astronòmiques de taquilla perquè les parelles l’anaven a veure moltes vegades.

L’Evelyn com sap quant ha de donar d’ella mateixa i quant ha d’amagar?

I canviarà d’actitud ara que té coses a dir? O jugarà amb mi de la mateixa manera que va jugar amb el públic durant tants anys?

L’Evelyn Hugo m’explicarà algunes anècdotes per mantenir-me intrigada però sense revelar-me mai res d’important?

3

Em desperto mitja hora abans no soni el despertador. Llegeixo els correus electrònics, n’hi ha un de la Frankie que a la ratlla de l’assumpte em crida en majúscules: «INFORMA’M DE TOT». Em preparo un esmorzar lleuger.

Em poso els pantalons negres i una samarreta blanca amb el meu blazer d’espigueta preferit. Em recullo els rissos llargs i atapeïts en un monyo dalt del cap. Descarto les lents de contacte i trio les ulleres amb la muntura negra més gruixuda.

Quan em contemplo al mirall, m’adono que tinc la cara més prima d’ençà que en David se’n va anar. Sempre he tingut una silueta prima, però quan agafo uns quilos de més, sempre van a parar al culet i a la cara. I estar amb en David —durant els dos anys que vam festejar i els onze mesos de casats— significava augmentar de pes. Mentre que ell es llevava d’hora per sortir a córrer, jo preferia continuar dormint.

Com que ara em veig prima i en forma, m’envaeix una onada de confiança en mi mateixa. Tinc bon aspecte, em trobo la mar de bé.

Abans de sortir, agafo la bufanda de caixmir de color beix que la mare em va regalar l’any passat per Nadal. I tot seguit, posant un peu davant de l’altre, arribo fins al metro i l’agafo cap a Manhattan i la zona residencial.

El pis de l’Evelyn està situat molt a prop de la Cinquena Avinguda, amb vista sobre Central Park. Gràcies a les cerques que he fet a internet, sé que té aquest pis i una casa a la platja, prop de Màlaga. El pis el té des de finals dels anys seixanta, quan el va comprar amb en Harry Cameron. La casa de la platja la va heretar quan es va morir en Robert Jamison, fa cinc anys. Recordeu-me que, en la meva pròxima vida, torni com una estrella de cine que cobra un percentatge de taquilla.

L’edifici on viu l’Evelyn —de l’època anterior a la guerra, pedra calcària, estil Beaux-Arts— és extraordinari, almenys vist de fora estant. Abans d’entrar, em rep un porter gran i ben plantat, amb una mirada tranquil·la i un somriure amable.

—Què desitja? —em pregunta.

Em fa vergonya dir-ho.

—He vingut a veure l’Evelyn Hugo. Soc la Monique Grant.

Somriu i m’obre la porta. És evident que m’esperava. M’acompanya fins a l’ascensor i pitja el botó de l’últim pis.

—Que tingui un bon dia, senyoreta Grant —diu, i desapareix quan es tanquen les portes de l’ascensor.

A les onze en punt pico el timbre del pis de l’Evelyn. Em rep una dona amb texans i brusa blau marí. Deu tenir uns cinquanta anys, potser uns quants més. És americana amb arrels asiàtiques i s’ha recollit els cabells llisos i negríssims en una cua de cavall. A la mà hi té una pila de cartes a mig obrir.

Em somriu i m’allarga la mà.

—Vostè deu ser la Monique —diu mentre jo allargo la meva.

Fa cara de ser de les persones que els agrada conèixer gent i em cau bé de seguida, malgrat la promesa que m’he fet a mi mateixa de mantenir-me impertèrrita davant el que vegi avui.

—Soc la Grace.

—Bon dia, Grace. Tant de gust de coneixe-la.

—Igualment. Passi.

La Grace s’aparta i m’invita a entrar amb un gest. Deixo la bossa a terra i em trec l’abric.

—El pot posar aquí —diu.

Obre un armari del rebedor i em dona un penjador de fusta.

L’armari rober és tan gran com el quarto de bany del meu pis. No és cap secret que l’Evelyn té més diners que Déu. Però no m’haig de deixar intimidar per això. Ella és guapa, rica, poderosa, sensual i encantadora. I jo soc una persona normal i corrent. M’haig de convèncer, sigui com sigui, que ella i jo estem en igualtat de condicions, si no, això no funcionarà.

—Molt bé —dic somrient—. Gràcies.

Poso el penjador amb l’abric a la barra i deixo que la Grace tanqui la porta de l’armari.

—L’Evelyn és a dalt preparant-se. Què li ve de gust? Aigua, cafè, te?

—Un cafè m’anirà bé.

La Grace em fa passar a la sala d’estar. Hi entra molta claror, està ben airejada, els prestatges blancs de llibres van des del terra fins al sostre i hi ha dues butaques toves de color crema.

—Segui —diu—. Com t’agrada?

—El cafè? —pregunto insegura—. Que pot ser amb nata? Vull dir, amb llet està bé, però amb nata és millor. O el que tingui. —Acon­segueixo dominar-me—. Intento explicar-li que m’agradaria amb un esquitx de nata si és que en té. Es nota que estic nerviosa?

La Grace somriu.

—Una mica. Però no cal que s’hi amoïni. L’Evelyn és bona persona. Té les seves manies i és reservada; al cap d’uns quants dies tothom s’hi acostuma. He treballat per a molta gent i li puc assegurar que l’Evelyn és millor que totes les altres.

—Li paga perquè ho digui? —pregunto.

Volia fer una broma, però la frase m’ha sortit més agressiva i acusadora del que pretenia.

Per sort, la Grace riu.

—L’any passat, com a paga extra de Nadal, al meu marit i a mi ens va regalar un viatge a Londres i París. Per tant, d’una manera indirecta, sí, suposo que m’ha pagat per dir-ho.

Déu meu!

—Doncs ja ha quedat tot clar. Quan vostè plegui d’aquí, vull la seva feina.

La Grace riu.

—Tracte fet. I de seguida li porto el cafè amb un esquitx de nata.

M’assec i miro el mòbil. Tinc un missatge de la mare que em desitja sort. Hi dono un copet per respondre i, mentre estic capficada intentant escriure bé el mot «aviat» sense que el corrector automàtic me’l canviï a «àvia», sento passos a l’escala. Em giro i veig l’Evelyn Hugo, que, amb els seus setanta-nou anys, camina cap a mi.

És tan impressionant com a totes les fotos.

Té la postura d’una ballarina clàssica. Duu pantalons elàstics negres i prims i un jersei llarg amb ratlles blaves i grises. És tan prima com sempre. Si sé que s’ha retocat la cara és perquè a la seva edat ningú no pot tenir tan bon aspecte sense l’ajuda d’un cirurgià.

La pell li brilla i està una mica envermellida, com si se l’hagués fregat en rentar-se. Les pestanyes són postisses o potser s’hi ha posat extensions. On les galtes abans eren anguloses, ara són una mica flàccides. Però tenen un suau toc de rosat, i els llavis són d’un color fosc natural.

Els cabells li arriben més avall de les espatlles —una bonica barreja de blanc, gris i ros—, i els tons més clars li encerclen la cara. Segur que s’ha tenyit els cabells de tres colors, però l’efecte és el d’una dona que envelleix amb elegància i que ha pres el sol.

Les celles, però —les ratlles rectes, fosques i gruixudes que eren el seu tret característic—, amb els anys s’han aprimat. I són del mateix color que els cabells.

Quan la tinc al davant, m’adono que no duu sabates, sinó unes sòlides mitges de punt.

—Hola, Monique —diu l’Evelyn.

Durant un moment quedo sorpresa per la naturalitat i la confiança amb què pronuncia el meu nom, com si em conegués des de fa anys.

—Hola —responc.

—Soc l’Evelyn.

Allarga el braç i, agafant-me la mà, l’estreny. Suposo que és una forma especial de poder, això de presentar-se dient el teu nom quan saps que tothom a l’habitació, tothom arreu del món, ja el coneix.

La Grace entra amb una gran tassa blanca plena de cafè en una safata blanca.

—Aquí té. Amb una mica de nata.

—Moltes gràcies —faig mentre l’agafo.

—A mi també m’agrada així —diu l’Evelyn.

Em fa vergonya admetre que el seu comentari m’emociona. Tinc la sensació que li caic bé.

—Volen que els porti res més? —pregunta la Grace.

Faig que no amb el cap i l’Evelyn ni tan sols respon. La Grace desapareix.

—Vinga —diu l’Evelyn—, anem a la sala d’estar, allà podrem xerrar tranquil·lament.

Quan agafo la bossa, em pren la safata de la mà i la porta ella. Una vegada vaig llegir que el carisma és «encant que inspira devoció». I no puc evitar de recordar-ho ara, quan ella porta el meu cafè. La combinació d’una dona tan poderosa i d’un gest tan anodí i humil és encantadora, això segur.

Entrem en una sala ampla i ben il·luminada, amb finestres que van des del terra fins al sostre. Hi ha butaques de color gris ostra enfront d’un sofà d’un blau pissarra suau. La catifa gruixuda sota els nostres peus és de color ivori clar i, quan la segueixo amb la mirada, em sorprèn veure un piano de cua negre, obert sota la claror de les finestres. A les parets hi ha dues imatges en blanc i negre ampliades.

La que hi ha sobre el sofà és d’en Harry Cameron al plató d’una pel·lícula.

La que hi ha sobre la llar de foc és el cartell de la versió de Donetes del 1959, amb les cares de l’Evelyn, la Celia St. James i dues actrius més. Potser totes quatre van ser famoses als anys cinquanta, però només l’Evelyn i la Celia han sobreviscut als estralls del temps. Quan ara m’hi fixo, l’Evelyn i la Celia sembla que brillin més que les altres, però estic segura que es deu a un prejudici de la mirada retrospectiva. Hi veig el que hi vull veure, perquè ja sé com ha acabat tot això.

L’Evelyn deixa la tassa i el platet a la taula de cafè negra i lacada.

—Seu —diu mentre ella s’instal·la en una butaca de pelfa i aixeca els peus per posar-los sota el seu cos—. On vulguis.

Assenteixo i deixo la bossa a terra. M’assec al sofà i agafo el bloc de notes.

—Ara vol subhastar els vestits, oi? —dic mentre em poso còmoda, preparo el bolígraf i em disposo a escoltar.

Llavors l’Evelyn diu:

—En realitat, t’he fet venir amb un pretext fals.

La miro fixament. Estic segura que ho he entès malament.

—Perdó, què ha dit?

L’Evelyn canvia de posició a la butaca i em mira.

—Donar un grapat de vestits a Christie’s… No pots explicar gran cosa d’aquest tema.

—Així doncs…

—T’he fet venir per parlar d’una altra cosa.

—De què?

—De la història de la meva vida.

—De la història de la seva vida? —repeteixo estupefacta, esforçant-me per seguir-la.

—Un relat complet.

Un relat complet de la vida de l’Evelyn Hugo seria… no sé. El llibre de l’any o una cosa per l’estil.

—Vol revelar tots els seus secrets a Vivant?

—No.

—No vol fer un relat complet de la seva vida?

—No el vull fer a Vivant.

—Doncs per què he vingut?

Estic més desconcertada que fa un moment.

—T’ho explicaré tot a tu.

La miro procurant desxifrar el que diu.

—Vol explicar la seva vida al gran públic, i vol que l’escrigui jo, al marge de Vivant?

L’Evelyn assenteix amb el cap.

—Ara ho has entès.

—Què em proposa exactament?

És impossible que m’hagi ficat en una situació en què una de les dones vives més fascinants del món m’ofereixi la història de la seva vida sense cap motiu concret. Em deu haver passat per alt alguna cosa.

—T’explicaré la història de la meva vida d’una manera que ens beneficiarà a totes dues. Però sobretot a tu.

—Serà una narració molt o poc completa?

Potser vol una retrospectiva curta? O un article superficial publicat a la revista que ella triï?

—T’ho diré tot: les coses bones, les dolentes i les lletges. Pots recórrer a qualsevol clixé que signifiqui: «T’explicaré la veritat d’absolutament tot el que he fet».

Bufa!

Em sento una pàmfila per haver vingut aquí amb la intenció que em respongués preguntes sobre vestits. Deixo el bloc de notes a la taula situada al meu davant i hi poso el bolígraf a sobre. Vull fer les coses bé. És com si un ocell preció

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X