Fervor

David Moragas

Fragment

cap-2

Pròleg

Escolta’m. Només un moment. No m’allargo. T’ho prometo. Com faig habitualment. Em costa explicar-t’ho. Poso els dits sobre el teclat, em perdo, escolto una cançó bonica. Llegeixo Frank O’Hara mentre penso que he d’aprofitar cada bocinet de sol per nodrir-me de tota la vitamina D que em regali aquest hivern. Etern. Vaig al gimnàs. Quaranta minuts de cinta, deu d’el·líptica i cinc alternant miradetes als vestidors amb un noi amb el cos d’un adonis i comprovant compulsivament que no m’hagis respost el missatge que et vaig enviar (no ho has fet). Em faig una palla. Et penso. Tanco els ulls en un intent de meditar: deu minuts de respiració guiada amb un vídeo de YouTube. Deixo de fumar. Hi torno. Deixo de fumar. Hi torno. Abatut. Tocat. Enfonsat. Em regalo a les croquetes. A la música pop. A les dutxes de primera hora del matí quan em dic a mi mateix que tot anirà bé. Hi anirà. L’amor. El veritable col·lapse del narcisisme.

Vols que vingui?

A l’ordinador, en Dale Cooper gemega en un clip que reciclo una vegada i una altra, perquè revisar-lo és com tornar a casa. T’emociones quan te’l mostro per primer cop:

És el Dale Cooper!, exclames.

Confesses que li tens una especial devoció perquè va decidir apropiar-se del nom d’un personatge de Twin Peaks i comences a explicar-me que t’encanta Twin Peaks i jo et dic:

Però que no vols veure el vídeo?

I em confesses que, de fet, ja l’has vist. És una tarda de setembre i al teu pis de Gràcia ha deixat de fer-hi la calor sufocant de l’estiu. Els companys amb qui convius han marxat als seus respectius pobles i nosaltres aprofitem les darreres estones abans no te’n vagis tu també. Ens hem promès que cuinaríem una quiche, però són les vuit i no hem estat capaços ni de sortir del llit. Em dius:

Anem a l’Àsia amb Gràcia, pillem uns fideus i tornem aquí.

I ho fem.

Al restaurant de fideus xinesos per emportar t’observo de reüll mentre emplenes el paperet amb la comanda. Mossegues el bolígraf vermell amb tota confiança i no puc deixar de pensar en altres persones que també l’hagin llepat. Fas creuetes a tots els ingredients, després consideres, abstret, les teves decisions culinàries i decideixes tornar a començar el procés. Sembla que et costi decidir, ho voldries tot, tot alhora, i penso que és reconfortant passar el temps amb algú que té tanta fam de fam. Com si el teu desig d’abundància fos una manera més de celebrar la vida: quan esmorzem junts, quan demanem quatre tapes i tu exigeixes que repetim les croquetes o quan intento cuinar-te. Dius «potser és massa», i trenques l’encanteri.

Massa què?

Massa ingredients.

És que a sobre has escollit la mida grossa, Bernat.

Tinc molta gana.

Ja, però potser no cal demanar la grossa.

Ho faig així i, si en sobra, per esmorzar.

Tornem a casa famèlics, obrim dues llaunes de cervesa i procedim a devorar els fideus al llit mentre mirem un capítol de Friends. Cada vegada que ho fem ens queixem de la misogínia, l’homofòbia i el racisme dels personatges, però sempre repetim. En acabar, tens mal de panxa.

T’estires amb els ulls aclucats i respires amb calma. Dius que necessites deu minuts per digerir el sopar i jo em quedo estirat, de costat, acariciant-te els pectorals. La barba. Les teves orelles. I els teus cabells arrissats. Penso que veure’t així m’entendreix, una sort de fissura a les muralles que sempre t’acompanyen. Potser un recordatori que, rere la teva capacitat per romandre tranquil i pausat, els teus ideals ferms i les teves ereccions imponents, s’hi troba una certa vulnerabilitat. La projectava llavors com ho faig ara. I em dius:

Potser. Potser sí que amb la petita ja feia.

I ara soc jo qui vull menjar-te a tu. Creuo totes les caselles de la teva persona. Les bones. Les dolentes. Les que em fan riure ara i després em faran plorar. Et menjo els braços, els llavis, el coll, els mugrons, i et menjo la polla sencera. I intueixo que fer-ho amb aquesta abundància també em farà mal, tard o d’hora, però avui soc jo qui celebra la meva fam. I la fam de fam.

Entre els gemecs i aquestes expressions tan divertides que poses quan arribes al final, t’acabes corrent al capçal del llit i a la paret. Quan obro els ulls tu encara els tens tancats i, en veure el Pollock que ara reposa sobre les meves espatlles, esclato a riure. Fort. I quan te n’adones, rius tu també. La correguda deixarà una marca enfosquida a la paret que només sabrem identificar tu i jo. Avui ens decidim invencibles tot eixugant la prova del nostre delicte amb els tovallons que ens han donat al restaurant. I dius:

Ups.

I és llavors. Entre els fideus, els llençols, el fred, la nit, l’anticipació, la teva indigestió, les meves rialles, el pis de Gràcia, les nits de sexe, els nusos a l’estómac i la fam, que penso que t’estimo. Que t’estimo, Bernat. T’estimo sense voler fer-ho. T’estimo sense haver-ho pensat. Sense preveure-ho i sense demanar-ho a ningú. Sense recreacions, pretensions ni expectatives. I ho sento. Ho sento moltíssim. Ho he sentit tot aquest temps. Ho sento cada dia i cada nit i ho sento sobretot quan menys hi penso. I quan més hi penso, menys aconsegueixo entendre-ho. Perquè en aquell moment decideixo perdre’m en l’abstracció del sentiment: no hi poso paraules ni molt menys intento explicar-te-les. Desarticulo les meves rialles, et faig un petó al coll i et retorno amb seguretat i perspicàcia un «ups» que encara ressona, que no ha deixat de fer-ho, que em persegueix i em turmenta.

Sento haver-me enamorat de tu.

Quatre mesos abans

1

Tinc un crush

Un dia et despertes i penses: «Merda, tinc un crush». És una sensació francament desagradable, sobretot quan t’apropes a la trentena i t’adones que aquesta fantasia, que aleshores servia per acompanyar les aventures onanistes dels diumenges al vespre quan estaves sol a casa, ara és més aviat un maldecap innecessari. Et trobes pensant en l’altra persona el noranta per cent del temps. Aquestes són algunes de les coses que fas quan tens un crush:

a) El busques a les xarxes socials. El segueixes (sobretot si el crush t’ha començat a seguir a tu abans, o si has begut). Condueixes una investigació més sofisticada que la que faria la CIA per traçar el rastre d’un terrorista. El busques a Instagram, repasses a qui segueix, qui el segueix i a quines fotografies l’han etiquetat.

b) En parles als teus amics. Primer fingint unes certes informalitat i contenció, però a poc a poc deixant-te dur per la psicosi que suposa obsessionar-se amb algú que no coneixes de res.

c) Construeixes expectatives completament idealistes: que us agradareu, que et tractarà bé, que serà gai —especialment si tu ets gai—, que la compatibilitat sexual serà idònia i que quan t’abraci hi haurà tant de magnetisme que el vostre camp elèctric il·luminarà una ciutat sencera —així és la força d’un crush.

d) Però per sobre de totes les coses: fas l’impossible perquè us trobeu.

Quan ho explico al Gerard, els seus ulls apunten tan amunt del crani que tinc por que arribin a donar-li la volta.

No te’n riguis, idiota.

No me’n ric, cari, però tens un crush així cada setmana.

No tinc un crush així cada setmana.

Tinc un crush així cada setmana. En fa dues, li explicava que m’havia fet dues palles seguides pensant en el noi que havia vist en sortir del gimnàs, mentre feia una cervesa al bar de la cantonada; ell llegia i havia aixecat els ulls durant la mitja fracció de segon necessària perquè la seva mirada encaixés amb la meva. En fa tres, va ser el noi que feia de reporter durant el «Telenotícies Vespre» —«L’he buscat a Instagram i és gai, Gerard, ho sé perquè segueix tots els gais de la Corpo»—, i ara fa un mes que vaig tenir una certa obsessió amb el noi amb qui vam coincidir al lliurament d’uns premis per als quals havien nominat l’empresa on treballo. Aquest últim crush va ser una missió completament fallida perquè, a més de tenir parella…

Era de Múrcia.

Uf, no. Cari, no, sentencia el Gerard.

No, Gerard, vull dir que és de Múrcia, no perquè sigui de Múrcia. El que passa és que som incompatibles perquè hi viu bona part de l’any, només era a Barcelona pels premis…

El Gerard m’interromp i apunta un gest de desaprovació: fa mesos que a la biografia de Grindr hi especifica que «Només parlo CAT». Jo l’aplaudeixo per prendre’s l’activisme per la llengua tan seriosament: ha fet de follar en català un principi, i celebro que es mantingui tan ferm, però de vegades em costa distingir amb claredat on comencen i on acaben l’humor i l’eròtica —indiscutible— de fer servir una llengua minoritzada al dormitori o l’homonacionalisme.

Adoro el Gerard. Ens coneixem des de fa deu anys, i cada vegada que algú posa en dubte les relacions de parella, els explico que en tinc una amb el meu millor amic. A efectes pràctics som com dos nòvios excepte pel fet que no anem al llit i que no acostumem a discutir les concessions que demanem l’un de l’altre. Potser aquesta és la clau de la nostra felicitat com a parella: que sense dipositar cap expectativa l’un en l’altre ens hem acabat cuidant tant com ho hem necessitat. Ens diem que ens estimem amb freqüència, sortim a ballar, compartim penes i sopars romàntics, ens confessem els pitjors pecats —fins i tot els més imperdonables, com quan ell va accedir a anar-se’n al llit amb dos nois guapíssims mentre encara esperava els resultats de les proves per clamídia sense saber amb tota certesa si s’havia contagiat o no la setmana anterior— i d’altres de més casuals, com ara tenir un crush.

Per ser justos, només vaig ser contacte estret d’un altre contacte estret i em vaig fer les proves de manera preventiva, intenta explicar-me ell. Havia començat el tractament de doxiciclina abans de fer-me les proves, i són set dies més set dies, per tant el risc de contagi era pràcticament nul.

Matemàtica gai: infal·lible.

Amor, el contacte estret del contacte estret i el contacte estret éreu tots en un mateix dormitori, contraataco jo.

A veure, qui és ell?, conclou el Gerard, amb perspicàcia.

Et busco a Instagram i només de posar la primera lletra ja m’apareixes al cercador. El Gerard protesta perquè al teu perfil gairebé no hi tens selfies i a la pàgina on apareixen les fotos en què t’han etiquetat només n’hi ha una de grupal amb un grapat de regidors d’un ajuntament.

Li explico que no milites a cap partit, però que de tant en tant surts amb la Colla de Diables —sé que aquesta informació agradarà al Gerard, i no m’equivoco pas.

Ens agrada, té un rollo molt d’ERC preprocés GLAM, i em poso a riure perquè té tota la raó del món.

Però com saps tantes coses d’ell? Que ja heu quedat?, em demana.

I explico al Gerard que no hem quedat pas, que és un crush i que per això disposo d’un informe sofisticadíssim solament basat en tota la informació teva que he recopilat a les xarxes socials.

Fa tres setmanes érem en una xerrada de l’Eva Illouz al CCCB amb la Marta, i mentre ella assentia i prenia apunts, jo intentava comprendre els conceptes més bàsics tot deixant-me portar per l’estètica de l’esdeveniment. Vora cent cinquanta persones reflexionant sobre l’amor, la política de les relacions interpersonals i posant al microscopi les seves obsessions amb l’altre mentre miraven de respondre la pregunta: «On anirem a sopar quan això s’acabi?».

Va ser llavors. Tres o quatre files al davant nostre: un grup de gais que freqüenten plegats aquesta mena de congregacions intel·lectuals, alguna mani i nits penjades al bar La Casa de la Pradera. T’hi trobo amb els dits pressionant-te el llavi inferior, escoltant amb atenció. Quan la Marta m’enxampa espiant-te, em xiuxiueja:

Que ja has caçat?

I li dic:

No, Marta, que no vaig tan fort.

(Hi vaig, però només quan em sento segur amb el tall de cabells que porto en el moment de fer-ho).

El coneixes?

Quan li dic que no ella m’explica que vas tenir una història amb l’Adrià (el company de pis del seu ex). Llavors poso en dubte l’autenticitat d’aquest magnetisme, perquè vaig conèixer l’Adrià una nit de festa i vaig pensar que era rotundament arrogant, desconfiant del criteri d’algú que ha volgut ficar-s’hi al llit —deixant només una mica d’espai a la possibilitat d’un clau irat, d’aquells que només tenen sentit per l’eròtica nascuda d’una confrontació d’ideals (tots ens hem follat un fatxa).

Tot això és especular de manera gratuïta i potser és per aquest motiu que decideixo desencantar-me de tu. (Fracasso). Més tard, quan serveixin cervesa gratuïta i tots debatem sobre el que hem après els darrers quaranta minuts, les nostres mirades es trobaran per primera vegada. Ens somriurem amb innocència. Farem com si no hagués passat res. Ens retrobarem amb les nostres amistats i en els propers instants baixarem del núvol en què hem estat levitant durant una fracció de segon. Som dos nens petits que juguen a descobrir-se.

Estàs grillat.

No estic pirat, Gerard, et juro que quan em va mirar, vaig trempar.

Ho celebro.

Estic pirat?

Falten dues setmanes per a Sant Joan. Barcelona està tan efervescent com sempre en aquesta època de l’any. Les temperatures s’enfilen i ja fa dies que baixem a la Mar Bella a llegir, fer una birreta i anticipar les vacances d’estiu.

Estic ratllat perquè no tindré dies lliures.

El Gerard treballa al departament de comunicació d’una start-up on, tot i les hores mal pagades i la precarietat d’un projecte empresarial que no acaba d’arrancar, és feliç. Es porta bé amb els companys, els divendres mengen pizza i s’hi sent realitzat (que ja és més del que un pot demanar en el context laboral actual). El consolo explicant-li que aquest estiu serà increïble. Que no pararem a casa ni un segon, viurem amb força totes les festes de barri i veurem sortir el sol des de la Mar Bella cada cap de setmana. Riu.

Potser cada cap de setmana no.

De moment la nit més curta de l’any.

El 23? Hi ha una festa a Can Batlló.

El Gerard coneix abans que ningú absolutament totes les festes dels barris, casals i ateneus. Tenir-lo com a amic és garantia de xerinola, i si alguna vegada he intentat excusar-me d’un pla, ell ha conspirat perquè no cometi aquest error. El pronòstic d’una festa amb ell m’encisa. Aquella nit hi seran tots els nostres amics, beurem fins a la matinada i cantarem la lletra de La playa fins a quedar-nos afònics.

A casa m’espera l’Àngela fumant al menjador i amb una llauna de cervesa a la mà. Accedeixo a beure’n una amb ella perquè és dijous i el fantasma de les festes universitàries, que fa anys que he deixat enrere, em recorda que demà serà divendres i que aquesta setmana ja hem rendit prou. Ella mira vídeos aleatoris al portàtil mentre revisa perfils al Tinder, i jo obro Instagram per tornar-t’hi a trobar.

Repasso cada una de les imatges del teu perfil i penso que a hores d’ara gairebé me les sé de memòria: els arbres i arbusts que fotografies amb tanta gràcia, els focs artificials després d’una festa major de fa un any i els pantalons descolorits de la teva indumentària de diable. Empasso mitja llauna de cervesa més i, deixant-me portar per la promesa que he fet al Gerard d’un estiu trepidant, em llanço a fer l’impensable: clico el botó de «seguir-te».

Quan el Gerard m’envia la publicació amb la informació de l’esdeveniment del dia 23, no em fixo ni en el cartell ni en qui punxa ni en el nom de la festa. Els meus ulls es dirigeixen als cercles diminuts que indiquen els likes que la gent ha fet. El cor se m’accelera, la pressió sanguínia em puja i sento els nervis que corren pel cos sencer: el teu nom apareix el primer a la llista.

Quan ho explico al Gerard el matí següent sembla que ell, també, espera aquesta trobada nostra amb impaciència. Em pregunta el teu nom i em trasllado a l’escola primària, on confeccionàvem amulets per encisar els nostres enamorats tal com havíem vist a les pel·lícules, i em sorprenc pronunciant-te amb timidesa:

Es diu Bernat.

Tens un bon crush, eh?

Tinc un crush.

2

Sant Joan

Cap a les sis de la matinada arribem a comissaria. Quan miro el Pedro i el Carlos —es diu així?— al taulell, un amb la teva samarreta i el banyador mullat, i l’altre amb la tovallola al voltant de la cintura i el paquet encara a l’aire, penso que o ens fotran fora o algú trucarà als serveis socials. Però no deixo de riure i tu també rius mentre em poses els dits als llavis i demanes que no emboliqui més la cosa del que ja ho hem fet.

La festa a Can Batlló comença tard en part perquè ens hem entretingut durant el sopar a casa del Gerard. S’ha begut mitja ampolla de cava i devora la coca exclamant, amb un mugró a l’aire, que això és la llibertat. Tot seguit, vomita abans de sortir de casa i deu minuts després anuncia amb orgull que ja hi pot tornar. Tots l’aplaudim, perquè la nit és màgica i ens sentim pletòrics. Els coets comencen a espetegar en la distància, el cel és clar i penso que feia temps que no em sentia així de satisfet. He arribat tard a la maduresa professional i fins fa ben poc patia per poder pagar el lloguer. Compartia casa amb tres persones més i, tot i que les havia arribat a estimar més del que hauria previst, fa un any que prefereixo viure en un format més íntim. Vaig conèixer l’Àngela a través d’uns amics d’amics. Ella llogava una habitació i a l’entrevista que em va fer abans d’entrar-hi només em va fer dues preguntes: si tenia gats i si era marica.

No i sí.

Perfecte.

M’hi vaig mudar en només tres dies i quan hi portava una setmana, ja m’estirava al sofà en roba interior. Ella també ho feia així. Duia noies a casa i gairebé mai aguantava desperta fins més tard de les dues de la matinada, la qual cosa era ideal perquè m’havia començat a cansar de les nits de xerrameca entre setmana, molt habituals al pis anterior. Pensava, sovint, que això també era fer-se gran.

L’Àngela mai cuina a casa. Diu que no té traça, però intueixo que el que detesta és haver de rentar els plats després de fer-ho. És educada i discreta, poques vegades fa servir dues frases per expressar res si ho pot fer amb una de sola, i compensa amb gràcia i agilitat el meu pànic absolut a la confrontació. Quan li escric:

Puc portar un tio a casa?

Em respon:

Avui tinc capítol de Succession. Si no folleu al sofà, cap problema.

I l’adoro per això.

Can Batlló està a ple de gent, i només entrar-hi, el Gerard fa broma de la reiterada taxonomia de gais que habiten Barcelona: els gais de l’arquitectura, els gais polititzats, els gais de l’Apolo (de Churros), els de l’Apolo (de divendres) i els de l’Apolo (del Saraoa), crossfitters, fans d’Eurovisió, els culturetes i els culturetes guais, que són com els culturetes, però llegeixen menys, duen roba de COS i són més classistes.

Basant-nos en aquest reduccionisme, a mi m’hauries titllat de mariconvergent al mateix moment d’haver-nos conegut, només pels meus cabells clenxinats, acuso el Gerard.

És el que vaig fer, somriu.

Comencem a dispersar-nos a mesura que ens endinsem al local.

El cor em palpita amb força: ets a la barra quan et localitzo. Estàs guapíssim. Dus una samarreta blanca i uns pantalons texans curts. Deu fer estona que hi ets perquè descobreixo que les teves aixelles estan suades i això encara et fa més atractiu. «Mira’m», penso. Conspiro i desitjo que ho facis, però en lloc d’això, procedeixes amb la teva missió d’aconseguir una cervesa en un got de plàstic, i jo em giro per buscar els meus amics, només per trobar-me cara a cara amb el millor clau que he tingut fins al dia d’avui.

Però, què hi fots aquí?!

El Pedro em somriu d’orella a orella.

T’he vist des del lavabo i he vingut corrents.

Ens coneixem als dinou anys; fa només un que he començat la carrera. Ell estudia periodisme a la Pompeu i ens trobem al bar del campus. Un dia em convida a una llauna de cervesa i parlem de música i dels grups que aniran al Primavera. Coincidim tots els dimecres al Dirty de Razzm

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos