Llibres
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literària
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
Blog Recomanacions
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Pròleg
L’historiador Joan Villarroya explica en aquest llibre, amb proves documentals, que els pitjors bombardeigs soferts a Barcelona durant la Guerra Civil van obeir a una ordre personal del dictador italià Benito Mussolini. L’atac es va iniciar el 16 de març de 1938 a les deu de la nit i es va prolongar fins al 18 a les tres de la tarda. Les esquadrilles d’avions S7 i S81 provenien del camp d’aviació italià de Son Sant Joan, a l’illa de Mallorca. En total, van ser quaranta-una hores ininterrompudes de foc, que van causar més d’un miler de morts, tants més ferits i la destrucció total o parcial d’uns cent vint edificis.
Una setmana abans, entre els dies 9 i 10, l’aviació feixista havia bombardejat les ciutats de Tortosa, Reus i Tarragona, i havia deixat un rastre de vuitanta-vuit morts i cent cinquanta ferits. I el dia 27, just abans de la seva ocupació, els bombarders van atacar durant dues hores la ciutat de Lleida, totalment indefensa, i van provocar més de quatre-centes baixes; la capital de Ponent ja havia patit una autèntica carnisseria a mans de l’aviació italiana uns mesos abans, el 2 de novembre de 1937.
Arreu, l’aviació va esdevenir una arma de destrucció i de terror. La majoria d’accions van ser protagonitzades per l’aviació italiana, amb seu a Mallorca, però també alguns atacs van anar a càrrec de les forces alemanyes, en especial en els darrers mesos de la guerra, durant la campanya d’ocupació de Catalunya. Pràcticament cap indret en va quedar al marge. Els bombardeigs van afectar les centrals hidroelèctriques del Pirineu, la xarxa ferroviària, els ports i aeroports, les indústries de guerra. I, sobretot, les ciutats mitjanes o grans, on la immensa majoria de víctimes formaven part de la població civil, en una lògica que buscava generar terror i la desmoralització col·lectiva.
En el marc d’aquesta estratègia, Barcelona tenia una significació especial, com a seu de dos governs (el de la Generalitat de Catalunya i, des del novembre del 1937, el de la República espanyola), com a primer centre industrial de la República i com a capital de Catalunya.
L’autor destaca encertadament el caràcter essencialment nou d’aquella guerra de l’aire. Com és sabut, el primer vol de la història s’havia produït el 17 de desembre de 1903, tot just una trentena llarga d’anys abans de l’esclat de la Guerra Civil. En la Primera Guerra Mundial, els avions s’havien limitat, en general, a tasques de reconeixement i a la guerra aèria, amb metralladores. La nostra contesa va ser la primera en què els avions van disposar de prou capacitat i força per enlairar-se amb grans càrregues d’explosius i provocar bombardeigs atroços. I des d’un primer moment, els seus objectius no es van limitar a punts estratègics: les ciutats eren, per si mateixes, un objectiu fàcil i llaminer, amb unes conseqüències immediates.
Amb anterioritat a l’aparició de l’aviació, les ciutats també havien estat bombardejades, però sempre per exèrcits de terra o de mar físicament propers. Barcelona n’havia estat un exemple emblemàtic, i tan sols entre l’abril i el setembre del 1714 van caure dins la ciutat unes quaranta mil bombes. Però, amb l’aviació, la gran novetat era la desaparició de la noció de «front» i la immediatesa de la guerra, encara que l’objectiu es trobés a centenars o milers de quilòmetres de distància de la primera línia dels combats. Això atià, sens dubte, la sensació d’inseguretat i la por generalitzades a la rereguarda.
En aquest terreny més que en cap altre, la inferioritat militar de la República es va fer evident des del primer moment a causa de l’interès (i fins i tot de la rivalitat creixent) de Mussolini i Hitler per demostrar la seva fortalesa i per assajar noves armes i estratègies. Enfront d’ells, la República només va comptar amb el suport, molt més limitat, de la Unió Soviètica.
Villarroya descriu amb detall l’organització de les defenses activa i passiva a Barcelona, amb la construcció de bateries antiaèries i de refugis, respectivament. Des del juny del 1937, aquest darrer àmbit va ser competència de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Destaca el gran nombre de refugis inventariats: 1.322 tan sols al cap i casal, dels quals només 22 són posteriors al gener del 1939. Però, alhora, l’historiador desmitifica una certa visió excessivament optimista sobre aquesta qüestió: molts dels refugis van romandre inacabats, en especial els iniciats en el darrer tram de la guerra.
La defensa de Barcelona va tenir un enorme impacte en la Segona Guerra Mundial, i molt especialment en la batalla d’Anglaterra. Joan Villarroya esmenta la coneguda frase de Winston Churchill: «No vull infravalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona». El primer ministre britànic va pronunciar-la en la sessió de la Cambra dels Comuns del 1940, en què va anunciar la inevitabilitat dels bombardeigs massius sobre Londres, i en què va afirmar que només podia prometre al seu poble «sang, suor i llàgrimes». L’endemà el discurs va ser publicat íntegrament pel Daily Telegraph, però al Diari de sessions de la Cambra, Churchill va fer desaparèixer la referència a Barcelona, probablement perquè aleshores no volia enemistar-se amb el dictador Francisco Franco. Tanmateix, el polític britànic havia seguit amb molt interès la defensa de la capital de Catalunya, i és significatiu que el 1939 oferís l’exili a Londres a personalitats tan destacades com Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona fins al juliol del 1937; el doctor Josep Trueta, cap de Cirurgia de l’Hospital General de Catalunya, o Ramon Perera, cap de Plans i Obres de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya des del febrer del 1938.
Mussolini contra Ba