1a edició: octubre de 2000
3a edició, actualitzada: març de 2005
4a edició: setembre de 2009
© Albert Sánchez Piñol
© Edicions La Campana
C/Avenir 49, baixos
08021 Barcelona
tel. 934531665 Fax. 934518918
www.edicionslacampana.cat
Disseny coberta: Zink comunicació
Foto coberta: Gettyimages
Fotos interior: © Zardoya
ISBN: 978-84-88791-97-9
ISBN edició digital: 978-84-96735-88-0
Digitalització per Edi.cat
Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona)
NOTA
En contra del que pugui semblar, aquest no és un llibre de ficció. Tots els personatges, fets i documents inclosos en aquesta obra són estrictament reals.
ÍNDEX
Introducció
De l’horror i de l’humor
IDI AMIN DADA
L’espectacle del poder o el poder de l’espectacle
«Redemptor nostre i llum de Déu»
«Guerra econòmica» o guerra contra l’economia
«El nostre pallasso a Kampala»
Un purgatori musulmà
BOKASSA
L’emperador del mal gust
El pare pròdig
Un emperador per a la República
Bokassa I el Breu
L’imperi contraataca
EL DR. BANDA I MR. HYDE
Un home íntegre
Era tan bon home... però no s’ha mort
Líder, Messies, Pare, Déu
Malawi, un estat, un partit, un holding, un home
La moral de l’autòcrata
De la tradició a la reacció
Banda: no el vol ni Déu
MOBUTU SESE SEKO I LA COVA DELS LLADRES
«Servir els altres, no a un mateix»
Desitjat
El mal zairès
La fi del lladre
SÉKOU TOURÉ
El gran fabulador
La invenció d’un currículum
La invenció d’una ideologia
La invenció d’un nou règim
Una fi fantàstica
HAILE SELASSIE
L’últim emperador
Canviar-ho tot perquè res no canviï
Selassie, l’alliberador
El patriarca d’Àfrica
Taxistes, putes i capellans contra l’hereu de Salomó
Selassie: d’intocable a pària
MACÍAS NGUEMA
L’home dels mil noms
OBIANG NGUEMA
Dictador d’última generació
«El Jefe»
El «monopolismo» o el pluripartidisme de partit únic
«Gesticula que algo queda»
Tolerar la «mano negra»
La festa de la democràcia
Reconeixement públic d’un estadista innovador
Epíleg
Bibliografia bàsica
INTRODUCCIÓ
De l’horror i de l’humor
Aquesta és la història d’uns homes mediocres. Eren uns ignorants i es van investir mestres. Eren uns covards i es van fer passar per herois. Eren insignificants i es van creure déus. És la història d’un grapat de dictadors africans.
Aquests homes es van presentar davant dels seus i de tot el món com a éssers d’excepcionals qualitats. En justa correspondència amb els seus suposats mèrits, es van atorgar títols altisonants, com ara Líder d’Acer, Miracle Únic o Senyor de les Bèsties de la Terra i de l’Aigua. Es van fer portar en cadira gestatòria. Van obligar tot un poble a dirigir-los pregàries. Van penjar els seus retrats en escoles, esglésies, tavernes i bordells. Van donar el seu nom a carrers i universitats, i també a illes i llacs.
Res no era impossible per a aquests individus: podien traslladar la capital del seu país al seu poblat o dipositar el tresor del banc nacional als soterranis de casa seva. Eren capaços de fer que una bruixa presidís una sessió parlamentària o de proposar matrimoni a altres caps d’estat. Mentre que els seus països només eren coneguts perquè ocupaven els últims llocs en el rànquingdel desenvolupament mundial, ells es proclamaven emperadors d’imperis fantasmagòrics. Qualsevol caprici es convertia en realitat per obra de la seva voluntat.
Eren mediocres, però també eren monstres. I en el monstre, l’extravagància és inseparable de l’espant. Els seus súbdits van conèixer tot l’espectre dels horrors. Els monstres podien espoliar, torturar i matar tant com ho desitgessin. Mai, enlloc, les galeries dels pallassos cruels i dels dèspotes risibles s’han fusionat amb tanta brutalitat.
Existeix una frontera precisa que separi l’horror de l’humor? La resposta és doble. Sí, hi ha una frontera. Allà, al centre de l’hecatombe, en la matança de milers de persones, en l’assassinat organitzat; a qualsevol lloc on la injustícia supera la imaginació. Han existit i existeixen llocs i moments en què ni el sarcasme més agre és capaç d’ultrapassar les cortines de l’espant. Podria definir-se l’infern com aquell estat de coses, aquella combinació del temps i de l’espai en què l’humor és per se impossible.
I tanmateix es podria considerar la validesa de l’humor, justament, per separar l’individu de la circumstància, el matador del context. En alguns casos, molt aïllats, el públic ha pogut assistir a l’espectacle del tirà indefens. L’efecte acostuma a ser devastador i contradictori alhora. Lluny de la maquinària que l’investia dels seus atributs, el dèspota, la bèstia malfactora, no és res més que un personatge tristot, penós, grotesc o totes tres coses alhora.
Què és un tirà, al cap i a la fi, sinó algú que es pren la seva persona massa seriosament? De manera sistemàtica, el dèspota intent