Pallassos i monstres

Albert Sánchez Piñol

Fragmento

ePub XHTML made using QuarkXPress

1a edició: octubre de 2000

3a edició, actualitzada: març de 2005

4a edició: setembre de 2009

© Albert Sánchez Piñol

© Edicions La Campana
     C/Avenir 49, baixos
     08021 Barcelona
     tel. 934531665 Fax. 934518918
     www.edicionslacampana.cat

Disseny coberta: Zink comunicació

Foto coberta: Gettyimages

Fotos interior: © Zardoya

ISBN: 978-84-88791-97-9

ISBN edició digital: 978-84-96735-88-0

Digitalització per Edi.cat

Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona)

ePub XHTML made using QuarkXPress


NOTA

En contra del que pugui semblar, aquest no és un llibre de ficció. Tots els personatges, fets i documents inclosos en aquesta obra són estrictament real­s.

ePub XHTML made using QuarkXPress


ÍNDEX

Introducció

De l’horror i de l’humor

IDI AMIN DADA

L’espectacle del poder o el poder de l’espectacle

«Redemptor nostre i llum de Déu»

«Guerra econòmica» o guerra contra l’economia

«El nostre pallasso a Kampala»

Un purgatori musulmà

BOKASSA

L’emperador del mal gust

El pare pròdig

Un emperador per a la República

Bokassa I el Breu

L’imperi contraataca

EL DR. BANDA I MR. HYDE

Un home íntegre

Era tan bon home... però no s’ha mort

Líder, Messies, Pare, Déu

Malawi, un estat, un partit, un holding, un home

La moral de l’autòcrata

De la tradició a la reacció

Banda: no el vol ni Déu

MOBUTU SESE SEKO I LA COVA DELS LLADRES

«Servir els altres, no a un mateix»

Desitjat

El mal zairès

La fi del lladre

SÉKOU TOURÉ

El gran fabulador

La invenció d’un currículum

La invenció d’una ideologia

La invenció d’un nou règim

Una fi fantàstica

HAILE SELASSIE

L’últim emperador

Canviar-ho tot perquè res no canviï

Selassie, l’alliberador

El patriarca d’Àfrica

Taxistes, putes i capellans contra l’hereu de Salomó

Selassie: d’intocable a pària

MACÍAS NGUEMA

L’home dels mil noms 

OBIANG NGUEMA

Dictador d’última generació

«El Jefe»

El «monopolismo» o el pluripartidisme de partit únic

«Gesticula que algo queda»

Tolerar la «mano negra»

La festa de la democràcia

Reconeixement públic d’un estadista innovador

Epíleg

Bibliografia bàsica

ePub XHTML made using QuarkXPress



ePub XHTML made using QuarkXPress


INTRODUCCIÓ

De l’horror i de l’humor

Aquesta és la història d’uns homes mediocres. Eren uns ignorants i es van investir mestres. Eren uns covards i es van fer passar per herois. Eren insignificants i es van creure déus. És la història d’un grapat de dictadors africans.

Aquests homes es van presentar davant dels seus i de tot el món com a éssers d’excepcionals qualitats. En justa correspondència amb els seus suposats mèrits, es van atorgar títols altisonants, com ara Líder d’Acer, Miracle Únic o Senyor de les Bèsties de la Terra i de l’Aigua. Es van fer portar en cadira gestatòria. Van obligar tot un poble a dirigir-los pregàries. Van penjar els seus retrats en escoles, es­glésies, tavernes i bordells. Van donar el seu nom a carrers i universitats, i també a illes i llacs.

Res no era impossible per a aquests individus: podien traslladar la capital del seu país al seu poblat o dipositar el tresor del banc nacional als soter­ranis de casa seva. Eren capaços de fer que una bruixa presidís una sessió parlamentària o de proposar matrimoni a altres caps d’estat. Mentre que els seus països només eren coneguts perquè ocupaven els últims llocs en el rànquingdel desenvolupament mundial, ells es proclamaven emperadors d’imperis fantasmagòrics. Qualsevol caprici es convertia en realitat per obra de la seva voluntat.

Eren mediocres, però també eren monstres. I en el monstre, l’extravagància és inseparable de l’espant. Els seus súbdits van conèixer tot l’espectre dels horrors. Els monstres podien espoliar, torturar i matar tant com ho desitgessin. Mai, enlloc, les galeries dels pallassos cruels i dels dèspotes risibles s’han­ fusionat amb tanta brutalitat.

Existeix una frontera precisa que separi l’hor­ror de l’humor? La resposta és doble. Sí, hi ha una frontera. Allà, al centre de l’hecatombe, en la matança de milers de persones, en l’assassinat organitzat; a qualsevol lloc on la injustícia supera la imaginació. Han existit i existeixen llocs i moments en què ni el sarcasme més agre és capaç d’ultrapassar les cortines de l’espant. Podria definir-se l’infern com aquell estat de coses, aquella combinació del temps i de l’espai en què l’humor és per se impos­sible.

I tanmateix es podria considerar la validesa de l’humor, justament, per separar l’individu de la circumstància, el matador del context. En alguns casos, molt aïllats, el públic ha pogut assistir a l’es­pectacle del tirà indefens. L’efecte acostuma a ser devastador i contradictori alhora. Lluny de la maquinària que l’investia dels seus atributs, el dèspota, la bèstia malfactora, no és res més que un personatge tristot, penós, grotesc o totes tres coses alhora.

Què és un tirà, al cap i a la fi, sinó algú que es pren la seva persona massa seriosament? De manera sistemàtica, el dèspota intent

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos