PRÒLEG

L’inici de tot plegat

Darrerament els llibres estaven desapareixent.

D’alguna manera, això semblava un fet.

La Nanami contemplava pensativa la prestatgeria que tenia davant tot plegant els seus braços prims.

Feia temps que, de manera progressiva, els llibres de la biblioteca havien començat a minvar.

Si feia servir expressions tan ambigües com «d’alguna manera» i «semblava» era perquè les proves eren massa vagues. En qualsevol cas, en aquella biblioteca antiga hi havia una col·lecció de llibres enorme. A més, el propòsit de la biblioteca no consistia a treure la pols de tots els volums que s’arrengleraven a les prestatgeries, sinó a prestar-ne tants com poguessin al ciutadà comú, motiu pel qual els llibres a vegades eren al seu lloc i altres no.

Si la Nanami hagués estat la directora de la biblioteca, n’hauria tingut prou de comprovar l’historial de préstecs; mentre que si hagués estat una detectiva famosa i brillant, el més probable és que hagués descobert la veritat servint-se d’una capacitat de deducció innata. Dissortadament, només era una estudiant de segon de secundària que tenia el costum de passar per aquella biblioteca del veïnat de camí a casa després de les classes. De petita, el seu pare, un gran aficionat a la lectura, l’hi havia duta sovint, i ara, uns anys més tard, havia adoptat la rutina d’entrar-hi a fer un cop d’ull cada dia en sortir de l’escola, per això era capaç de detectar els canvis més subtils en els llibres disposats a les prestatgeries. En aquest sentit, el judici que pogués fer la Nanami hauria estat indubtablement més encertat que el de la directora i segur que ella també era més competent que la millor detectiva.

El primer que li havia cridat l’atenció eren els espais buits que havien aparegut aquí i allà entre els llibres arrenglerats. I, després, que aquests espais romanguessin buits eternament, sense que cap llibre els tornés a omplir.

De la prestatgeria de literatura infantil havia desaparegut L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson. Anna de Teules Verdes, amb aquell llom blanc tan bonic, o Vint mil llegües de viatge submarí, en què es relataven les vicissituds del capità Nemo, tampoc no havien tornat, encara.

Al racó dels llibres il·lustrats en faltaven dos dels seus favorits, Owl at Home (L’òliba a casa) i Frederick, mentre que a la secció de literatura ja no s’hi podia trobar Sota la roda ni El vell i la mar. Havien aparegut espais buits en totes les prestatgeries, dispersos com bolets.

«Deu ser que de cop i volta hi ha més gent que els agafa prestats...», es va dir la Nanami, apartant suaument els dubtes que li donaven voltes al cap.

L’edifici en si era gran i la col·lecció de llibres que albergava, molt extensa, però, com a establiment, aquella biblioteca es veia molt vella. Tot l’espai estava atrotinat, la climatització deixava molt a desitjar i, depenent del lloc, feia pudor de florit i algunes bombetes s’havien fos, per la qual cosa alguns racons havien quedat submergits en la penombra. A hores d’ara res no feia pensar que el nombre d’usuaris hagués d’augmentar de sobte i, de fet, l’interior espaiós de la biblioteca romania tan tranquil com era habitual.

El més sorprenent era que els adults no s’havien adonat de res. Els empleats anaven amunt i avall enfeinassats i en cap moment paraven atenció als canvis que succeïen dins l’establiment.

—Com s’explica, això? —va provar de dir la Nanami, tancant una mà petita en un puny i recolzant-lo a la barbeta. Tanmateix, el fet que hagués formulat la pregunta en veu alta no volia dir que algú l’hi hagués de respondre.

Només passejant distretament la vista per les prestatgeries d’acer atapeïdes de llibres no s’hi podia detectar cap canvi especial, però si feies algun tomb pels passadissos, de seguida hi anaves descobrint espais buits, com una dentadura on falten dents. Potser aquells només eren canvis apreciables per a la Nanami, que coneixia aquella biblioteca com el palmell de la mà, però no per això deixaven de ser canvis.

Els llibres estaven desapareixent, allò era una certesa.

—Dius que hauria de comprovar els llibres? —La veu del bibliotecari, l’ancià Hamura, va ressonar a la recepció de la planta baixa. No és que parlés amb una veu gaire forta, però com que el sostre de la recepció, a l’entrada de l’edifici, era tan alt, fins i tot la veu rovellada d’aquell avi trobava el seu eco. Tanmateix, per molt bona ressonància que tingués aquell lloc, com que ja per començar els visitants eren tan escassos, tampoc no és que cridés l’atenció de ningú. Només una dona gran que passava per allà en aquell moment va semblar mirar de gairell, però va ser l’única.

La Nanami va intentar respondre amb tota la naturalitat de què va ser capaç:

—Hi falten llibres que estic convençuda que abans hi eren. I crec que en són més d’un parell.

En sentir aquelles paraules, l’ancià Hamura, assegut darrere del taulell, va mig aclucar els ulls al fons de les seves ulleres de presbícia. Aleshores va fer una repassada a aquella noieta vestida d’uniforme i va dir:

—Caram. Doncs això sí que és un problema. —Va abaixar la mirada al document que tenia a les mans i, fent-hi córrer el bolígraf pel damunt, va afegir—: Tanmateix, em sap greu dir-te, Nanami, que si hem de muntar aquest enrenou cada vegada que un llibre desapareix de la prestatgeria, tu tampoc no te’n podràs tornar a endur cap, llavors.

L’ancià s’expressava d’una manera tan enrevessada que la Nanami va torçar el cap sense acabar-ho d’entendre, però de seguida es va adonar que només era una broma fruit del sentit de l’humor del vellet. Un sentit de l’humor carregat de sarcasme, val a dir.

—Escolta’m bé, Nanami —va fer, tancant de cop el cartipàs i alçant el cap. Va sotjar-la mentre s’acariciava la barba blanca i llarga—. Això és una biblioteca. Si a la gent els ve de gust endur-se un llibre, ho poden fer amb un procediment ben senzill. El que vull dir és que és normal que els llibres desapareguin de tant en tant dels prestatges. Les normes són les mateixes d’ençà que, quan encara anaves a la guarderia, el teu pare i tu us vau endur prestat L’erugueta goluda. Si te n’has oblidat, faries bé de rellegir el reglament de l’usuari penjat en aquella paret.

«Entesos, avui no era el dia», es va dir la Nanami, intentant mantenir el cap fred mentre sospirava interiorment.

L’ancià Hamura no era un bibliotecari normal i corrent. Després de dècades exercint aquella feina, quan finalment s’havia jubilat, l’havien tornat a contractar per continuar a la recepció. En definitiva, era com l’enciclopèdia amb potes d’aquella antiga biblioteca. Deixant de banda el seu caràcter retorçat, la mala bava i que a vegades podia ser difícil de tractar, en el fons no era mala persona. De fet, més d’una vegada li havia recomanat llibres a la Nanami. Això no treia, però, que si l’enxampaves de mala lluna et pogués regalar alguna impertinència i fer-t’ho passar d’allò més malament.

Aquell era, sense cap mena de dubte, un d’aquells dies.

—Perquè m’entenguis —va continuar, mentre colpejava la tapadora del cartipàs amb un dels seus dits ossuts—, aquesta biblioteca és vella com jo. I quan un es fa vell perd facultats i cada vegada oblida més coses. Si detecteu que hi falten alguns llibres, el que heu de fer el jovent és compadir-vos-en i no donar-hi més importància.

«Això em sembla que va per llarg...».

Els pensaments de la Nanami feia estona que s’havien allunyat de la recepció per pujar fins al primer pis i rondar per la secció de literatura anglesa. Entre aquell dia o l’endemà acabaria de llegir Cims borrascosos i havia de començar a pensar quin llibre agafaria a continuació. Tot i que potser no era el millor moment per demanar-li que li recomanés una lectura.

—T’agraeixo que et preocupis per la biblioteca, de debò. Però jo tinc una bona pila de feina...

El motiu pel qual l’ancià va deixar de parlar de sobte va ser el suau timbre del telèfon mòbil de la Nanami, que li va sonar des d’una butxaca. No era cap trucada, només l’alarma del vespre.

La Nanami va treure a correcuita l’inhalador de la cartera i se’l va ficar a la boca per prendre’n la dosi corresponent. Cada dia necessitava diverses dosis del medicament per tractar l’asma bronquial. De les que li corresponien al matí i a la nit encara se’n recordava, però sovint s’oblidava de la dosi del vespre i de tant en tant li agafaven atacs horribles, per això el pare li havia dit que es programés una alarma.

L’ancià Hamura va esperar que la Nanami hagués acabat i aleshores va afegir amb un to una mica més moderat:

—Després comprovaré les prestatgeries. Nanami, si tens temps per amoïnar-te pels llibres, preocupa’t també per la teva salut, entesos?

La noia va acalar el cap en silenci. Li hauria agradat deixar-li anar una rèplica aspra com ara «Ho sento si l’he importunat», però en lloc d’això va preferir girar-se i guardar-se-la per a ella.

«Ets una inútil». Fins i tot la Nanami era conscient que havia estat molt poc considerada amb l’enciclopèdia amb potes de la biblioteca.

La Nanami Kôsaki tenia tretze anys i anava a segon de secundària.

Era de constitució menuda i esprimatxada, i si la seva pell sempre lluïa aquella tonalitat alabastrina era perquè l’asma que patia des de ben petita li havia impedit sortir gaire a passejar. Aquella malaltia era com un cavall desbocat; a la mínima que fes una mica d’exercici o passés nervis, començava a córrer desenfrenat colpejant-li els bronquis amb les peülles de ferro. No havien estat precisament poques les vegades que, durant la primària, se l’havien enduta a l’hospital en ambulància. Per culpa de la seva afecció, no es podia permetre de sortir a córrer amb els amics ni anar a divertir-se amb ells enlloc. S’havia de conformar a venir sola a la biblioteca en acabar les classes.

Malgrat la compassió que sovint li dispensaven els altres, la Nanami no es considerava pas una persona discapacitada.

Per descomptat que hauria preferit no patir aquells atacs d’asma, però tampoc no li desagradava l’oportunitat que li brindava la malaltia d’estar sola amb els llibres i submergir-se en la lectura.

Per això per a ella era un problema tan gros que els llibres de la biblioteca estiguessin desapareixent.

—M’ha dit que em rellegís el reglament de l’usuari.

Ara era al racó de lectura de la primera planta amb el cap recolzat damunt la taula. En aquell espai hi havia disposades unes quantes taules força grans i amb molts anys a l’esquena. El lloc de la Nanami sempre era el mateix, vora la finestra, per on entrava bona claror. S’asseia allà en tornar de l’escola i es posava a llegir.

En aquell moment, el seu llibre ja jeia obert damunt la taula, però la Nanami estava tan cansada que no es veia amb esma d’empaitar les lletres.

—A sobre que em prenc la molèstia d’avisar-lo perquè estic amoïnada i aquell vell rondinaire...

—Has passat un mal moment, oi? Pobreta.

Qui li acabava de respondre no era cap altra que la Itsuka Imamura, la seva amiga d’infantesa, que seia just davant seu.

A part de ser bastant alta, sempre caminava amb l’esquena recta, de manera que, al costat de la Nanami, que era tan menuda, semblava un any més gran. A més a més, els cabells curts li conferien un aire refrescant que contrastava molt amb la cabellera llarga i negra recollida amb una cua que sempre duia la Nanami.

Mentre dirigia la mirada a l’enorme atri que comunicava amb la planta baixa, la Itsuka va dibuixar un somriure amarg i carregat de compassió.

—Com que el vell Hamu sempre fa aquella cara de pomes agres, costa de diferenciar quan està de bon humor i quan no, eh?

—Avui semblava que m’anés a mossegar. Potser és que estava molt atrafegat. M’he equivocat de cap a cap —va remugar la Nanami, recolzant la barbeta damunt del canell.

Per cert, això de «vell Hamu» era el sobrenom amb què la Itsuka havia batejat l’ancià Hamura. A la Nanami també li feia bastant el pes, sobretot perquè es tractava d’un àlies d’allò més adorable per al vellet malcarat i arrugat com un pergamí que era el bibliotecari. No li esqueia gens, però totes dues el trobaven molt original.

—Però n’estàs segura, que estan desapareixent els llibres? Jo continuo pensant que n’hi ha molts, massa i tot —va comentar la Itsuka, guaitant les prestatgeries.

A fora del racó de lectura, les sòbries prestatgeries d’acer flanquejaven una bona colla de passadissos estrets. Als laterals de cadascuna hi havia enganxats una varietat de panells que deien LITERATURA JAPONESA, ECONOMIA, FILOSOFIA, FOLKLORE, etcètera, i que indicaven l’extensa col·lecció d’exemplars que trobaries a cada passadís. Des d’on era la Nanami en aquell moment no es podia veure, però més enllà d’aquells prestatges n’hi havia d’altres que recollien literatura de tots els racons del món, molt ben classificada segons el país.

Des de l’assolellat racó de lectura, es podia dir que els prestatges llargs i amples que s’arrengleraven en aquell espai penombrós creaven un espectacle meravellós.

—Com saps que han desaparegut llibres? N’hi ha tants que sembla impossible adonar-se’n, no trobes?

—No és estrany que la gent normal no se n’adoni; al capdavall, les obres que han desaparegut no són ni noves ni populars. Però estic convençuda que alguns llibres antics que eren aquí des de fa molts anys ara ja no hi són. S’han endut Sero Hiki no Goshu (Goshu, el violoncel·lista), per exemple, i també Unmei no kishi (El cavaller del destí).

—És a dir, que només tu, la inquilina de la biblioteca, te’n podries adonar, Nanami.

—Què vols dir amb això d’«inquilina»?

—Tot i que ara que hem constatat que ni el vell Hamu se n’havia adonat, potser en lloc

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X