Les amants

Patricia Castro

Fragmento

1

—Nosaltres sempre posem la tècnica al servei de la dramatúrgia.

—Sí, sí…

Mentia. Feia estona que no sabia de què parlaven.

—En els nostres espectacles mirem de ser molt professionals, però t’he de confessar que també ens deixem endur pel moment, per les sensacions.

Continuava parlant, però ella ja no l’escoltava. Es va fixar en la boina blava que duia la hippy, mentre deia alguna cosa sobre la performance i l’autenticitat. Van passar uns quants minuts; no callava. La dona del barret seguia amb la puta merda de l’espectacle.

—Bé, potser que ho tanquem un altre dia, de moment no hi ha pressa.

Volia fugir.

Quin sentit tenia aquella conversa? S’aixecà per anar al lavabo, balbotejà alguna excusa. Asseguda a la tassa del vàter, no recordava si li havia dit un «ara torno» o només li havia passat pel cap.

Però no ho volia fer.

No hi volia tornar. No volia tornar a la taula. No volia tornar a parlar amb aquella babaia. No volia tornar a sentir res més del circ. No volia tornar a la feina. No volia tornar a casa. No volia tornar a respirar. No volia tornar a la vida. No volia tornar. No volia res. Ella no volia, però el món s’entossudia a dir-li que havia de desitjar —i què havia de desitjar— per viure. En aquell moment només desitjava sortir del bar de la llibreria Laie.

La Marta creia que no s’enganyava, però, en el fons, es mentia com ho feien tots. Necessitava sobreviure. Es pensava que era diferent, però era com tothom, sempre ho havia estat. Ni tan sols havia anat al lavabo a pixar, només volia deixar passar el temps.

Va agafar el mòbil; tampoc la satisfeia. No suportava les xarxes socials i feia anys que passava de les notícies. Sabia que tot anava malament i no necessitava que ningú li ho digués. Tampoc li calia que li diguessin que la crisi era una manera de viure; per a ella sempre ho havia estat. Morir sola i pobra li semblava un pla molt més atractiu que haver de compartir la vida amb qualsevol idiota. Feia anys que la por l’havia vençut, potser ja era morta. Què en sabia, ella. No en feia pas un gra massa, un dia arribaria el moment. Tal com havia nascut, es produiria una fosa en negre, sense cap drama, sense cap misteri. Sense maldecaps. No com en la vida, que no deixava de donar pel sac.

La idiotesa, en altres temps més ben repartida —o reprimida—, no parava d’estendre’s, com la sida a les xeringues dels ionquis als anys vuitanta. Qui abans dissimulava l’estupidesa, ara s’hi recreava, ben content d’haver-se «descobert» i de sentir-se «ell mateix». O «ella mateixa».

Ara les dones també volien expressar-se!

Aquest havia estat un dels veritables triomfs del feminisme: igualar homes i dones en maldat i estupidesa. Ja no hi havia bons i dolents, tothom pretenia ser la víctima. Les diferències entre homes i dones ja no significaven res. El món es dividia en carallots integrals, homes sense gràcia ni seny i dones desfetes per l’alliberament sexual. I ningú volia fer-se responsable de les pròpies decisions.

Amb quaranta-tres anys, la Marta n’havia après molt poc, de la vida. Hi havia dies que podia semblar contenta, però per dins s’ofegava en la desesperació.

Es va mirar al mirall.

Els pits li començaven a caure. Les arrugues li emmarcaven uns ulls que ja havien vist massa coses. Estava cansada. Se sentia abatuda. Sísif era un aprenent al seu costat.

Va somriure.

Havia arribat fins aquí, només quedava la part més fàcil. Tot el que havia hagut de suportar s’ho enduria el no-res. Desitjava l’oblit, el necessitava. Volia ser cruspida pel silenci. La solitud era més dura. Encara havia de continuar respirant. De tant en tant, recordava que no tenia ningú que la plorés i que la trobés a faltar. Tampoc no havia tingut elecció.

Va sortir del lavabo, va tornar on era la hippy. La va trobar mirant uns números a l’ordinador mentre parlava amb si mateixa. Es va aturar davant de la taula i li va dir:

—Ens fumem un porro?

1

En sortir de la feina va passar per la botiga d’animals a comprar sorra per al gat.

Va saludar la dependenta, una noia jove amb pinta de cupaire, cabells blaus i els braços plens de tatuatges. No tenia gaire cul. Li agradava fantasiejar amb els seus ulls, amb la seva mirada lasciva —si hagués estat una altra, se n’hauria aprofitat. Però la Marta no gosava fer aquella mena de coses. Era un dels seus problemes.

—Com va tot, Marta?

La cupaire havia alçat la mirada del mòbil per saludar-la. Feia mesos que mantenien aquell ritual.

Va anar cap al fons del local, on hi havia la sorra per a gats. La resta era ple de menjar i d’altres andròmines per a gossos. Els imbècils eren legió. Encara que no en tinguessin prou per pagar el lloguer del pis, sempre hi havia diners per al pinso del gos. Els llibres de sociologia ho descrivien com a «societat desenvolupada». La gent deixava morir els seus pares en una residència per no haver de netejar-los la merda, però no tenia cap problema a recollir la dels seus animals. També era ben cert que hi havia pares que no es mereixien ni el pinso que menjaven els gossos.

Va pensar en els seus, de pares. Aquells infeliços eren morts i ella feia el que li donava la gana. Duia molt de temps fent el que li rotava; allò tampoc la satisfeia. Quan era més jove, creia que alliberar-se del jou dels seus progenitors, de la seva mare tronada i del beneit del seu pare, li donaria la llibertat i la felicitat. Així podria ser qui ella escollís. Durant anys va fer el que va voler. Ara que ja sabia de què anava la vida, a estones els trobava a faltar.

Als prestatges hi havia moltes marques de sorra. Acostumava a comprar la mateixa, però en Ripley —el seu gat— se n’havia cansat. Li ho va fer saber cagant just al davant del calaix de sorra tres dies seguits.

«Vitakraft Magic Clean Classic, perles de gel»; «Sanicat Active White»; «Sanicat Strong Clumps, aroma de talc»; «Siria, the new hygienic solution for your cat»; «Almo Nature, natural cat litter»; «Arquivet Silica Criystal, llit higiènic de sílice per a gats»…

Li costava molt decidir-se. Totes aquelles sorres amb oxigen, bentonita, bacteriostàtics i ximpleries similars estaven fetes perquè gent com ella es gastés en sorra de gat els mateixos diners que en bolquers de nadó. De fet, l’embalatge de moltes marques era similar als paquets de bolquers. L’única diferència era que, en comptes de criatures somrients i satisfetes, hi apareixia un gat —mai més d’un— mirant a l’infinit i en actitud de deïtat egípcia, altiu, llest per ser adorat. I aquesta era la funció principal no només dels gats, sinó també dels gossos, dels animals de companyia en general, membres de ple dret dins de les famílies de l’Occident tardocapitalista.

Aquests animals s’havien convertit en ganduls professionals, eren ciutadans sagrats. No se’ls demanava gaire res, només havien de ser bonics i, segons la raça, ni tan sols això. Els gossos demanaven sortir a cagar i a pixar —els amos feien servir l’eufemisme «treure’l a passejar»—, i els gats et feien saber que s’havia de canviar la sorra del calaix. La superioritat del gat no només era en les urpes retràctils: a diferència dels gossos, no necessitava ningú per anar al lavabo.

Eren els recipients perfectes de tot l’amor que els propietaris no podien donar a un altre ésser humà. L’únic que havien de fer era sotmetre’s a la voluntat del seu amo. La Marta entenia perfectament per què cada cop més gent decidia tenir mascotes. Feia molts anys, els infants havien estat l’eina perfecta per sobreviure. A la prole, se la podia fer treballar de ben petita en feines de casa o a les fàbriques tèxtils. Les manetes de quatre anys eren ideals per arribar als racons més amagats dels telers, racons que arrencaven manetes i mataven cria­tures de quatre anys. Per això n’hi havia tants. La idea era que la descendència —la que sobrevisqués a fams, epidèmies, telers i altres accidents— cuidés els seus pares quan fossin grans. També hi havia l’oportunitat de casar les filles amb algú amb possibles, propietaris de terres o gent industriosa que aportés alguna cosa interessant a la família. Evidentment, la llibertat de les dones no existia; en general, ningú escollia què volia fer, ni ser ni res. Aquest món desaparegut era molt dur, però també molt sòlid.

La societat contemporània també era injusta, podia ser molt dura, però no garantia cap certesa. De les seves ruïnes havia sorgit una manera de viure en la qual la Marta era una inadaptada. Tampoc hauria tingut lloc al vell món, i a aquestes alçades de la vida ja l’haurien matada. Mai havia estat un bon moment per a les dones com ella.

Els malparits dels infants, d’altra banda, havien guanyat massa drets i consumien excessivament a canvi de molt poc. Així, els animals de companyia s’havien convertit en els nous infants; les plantes, en els nous animals de companyia, i les criatures… Tenir fills, avui, era com tenir un animal car i exòtic. Les mascotes venien quan les cridàvem. Podien posar mala cara si no volien fer el que els demanàvem, però la seva supervivència depenia de nosaltres. No els quedava més remei que sotmetre’s. Mai marxarien de casa i mai ens retraurien res. Eren la millor inversió emocional d’aquest sistema decrèpit: dependència i servitud infinites a un preu ridícul.

Qui podia competir amb aquest amor?

Els desgraciats reflectien una imatge més patètica que la nostra. Els humans ens deixàvem precaritzar, vexar i humi­liar ben sovint i amb relativa facilitat, però els gossos eren els nostres serfs. Per molt que la vida ens maltractés, sempre podíem tornar a casa i sentir-nos superiors als animals que alimentàvem. Abans del triomf de la nostra limitada democràcia, els rics tenien els pobres per sentir-se millor, per humiliar-los. Els homes tenien les seves dones per menysprear-les, per descarregar-hi les seves inseguretats i projectar damunt de les seves ànimes i els seus cossos la seva existència estèril i inútil. Es veien obligats a construir i mantenir una masculinitat que els convertia en uns porcs i uns covards amb les seves dones. Les dones, al seu torn, turmentaven els fills per sentir-se superiors en aquella espiral d’odi.

Tothom fugia del dolor. Tothom infligia dolor.

Milions de persones havien abandonat qualsevol idea de transcendència. Es resignaven a tenir amb les mascotes les relacions que mai tindrien amb una persona. Eren simulacres: l’amor o l’amistat de veritat exigia tenir a la vora persones de veritat. Si les humiliàvem i maltractàvem, acabarien marxant. Les persones de veritat ens podien trencar el cor i, a vegades, no entenien el que necessitàvem o desitjàvem. Les persones de veritat eren capaces de sentir i donar amor i amistat, però també podien fer i sentir molt de mal. Vivien. Respiraven. Es trencaven. Amb els pobres animals no teníem cap problema. Amb prou feines entenien el seu nom i remenaven la cua, contents, quan arribàvem a casa. Es deixaven dominar a canvi d’una carícia i una llauna de menjar, i aquesta era la relació més perfecta que molts éssers humans podien mantenir. Una submissió absoluta de la qual la majoria de persones mirava d’escapar.

La psiquiatria tenia assegurat un gran futur. La Marta ho sabia.

Va triar un paquet de sorra amb la figura d’un gat que semblava sortit d’un anime japonès. Va pagar. Va marxar cap a casa.

En arribar-hi, va deixar el paquet de sorra a la cuina. Es va treure les botes. En Ripley l’havia vingut a saludar, es refregava contra les seves cames. Si més no, algú l’esperava a casa. Sense encendre el llum del passadís, es va anar traient la roba fins a arribar al dormitori. Va asseure’s al llit. Tenia les cames cansades, els turmells inflats, i no podia més amb el mal de peus. Se’ls va fregar una mica, però amb cap esperança. El seu dolor era crònic. L’esquena també feia de les seves i els sostenidors li havien deixat esvorancs a la pell. Es feia gran. Sabia que era llei de vida. Mirava de dur-ho amb tota la dignitat possible, però no n’hi havia gaire, en un món on tot havia de ser nou i tothom havia d’anar a l’última. El gat va saltar damunt del llit. Les persones com ella eren mercaderia defec­tuosa.

—Hola, Ripley, com ha anat el dia?

El gat roncava. La mirava fixament.

Tenir de qui preocupar-se li havia anat molt bé per fer front a la rutina, sentir la seva escalfor de nit i suportar la soledat. Els anys passaven i, tot i que ja s’havia acostumat a la seva existència independent i silenciosa, li agradava tenir algú a qui alimentar i de qui tenir cura. Després de deixar-se amanyagar una estona, el gat se’n va cansar i va fer un bot per marxar del seu costat. La Marta es va posar el pijama. Volia sopar alguna cosa, era tard i havia de descansar, que encara quedava molta setmana.

A la nevera hi havia poca cosa. Va agafar el primer que va veure: una crema de verdures que havia preparat uns dies enrere. Mentre se l’escalfava, va recollir la roba que havia deixat al rebedor i va penjar la jaqueta. Més tard, va buidar el rentaplats i va posar-hi els gots bruts del marbre. Viure sola implicava haver-ho de fer sempre tot; quan acabava d’endreçar, ja tenia merda nova per netejar.

L’endemà havia d’anar a comprar, o hauria de sopar un pebrot verd i un got de llet. Tot just estava traient la crema del microones quan va sonar el mòbil. Era la seva companya de feina, la Maite. Va considerar no agafar-lo i fer-se la boja. Al final, com sempre, va cedir. Va acceptar la trucada i la va saludar.

—Marta, t’he de demanar un favor.

Amb el telèfon a l’orella va agafar el plat i anà cap al menjador.

—Sorprèn-me.

—Demà necessito que vagis amb la Caterina.

—Què vols dir?

—L’Eugènia l’havia d’acompanyar, però està de baixa, i no te’n volia dir res perquè hi pensava anar jo. El que passa és que demà no puc deixar els nens amb ningú.

—Me’ls pots deixar a mi…

—Sisplau, Marta, només seran un parell d’hores.

—Per què m’ho dius ara, i no demà a la feina?

—Perquè no fessis plans. Em sap greu, però ja saps que la Caterina és una escriptora important per a l’editorial.

—Ja… —va dir, buscant el comandament de la televisió.

—Sé que no t’acaba de fer el pes, però tu li caus molt bé. A més, no serà gaire cosa i les dones del club potser et conviden a sopar i tot!

—Maite, aniré a la xerrada, però no esperis que m’hi quedi a sopar. Tinc límits.

—Està bé, està bé…

—T’he de deixar, que estic fent el sopar.

—Tranquil·la, fes, fes! Moltes gràcies, de debò, Marta!

Va deixar el mòbil a la tauleta del menjador, necessitava relaxar-se. Encara era d’hora i podia mirar alguna cosa. Cada cop li costava més amagar que estava fins al cony de tot, i allò la corcava, la gent ho notava. Amb els anys, havia perdut la capacitat de simular certa normalitat. A vegades li costava molt adormir-se i necessitava força temps en la més absoluta foscor per poder agafar el son. Potser podia veure una pel·lícula; estava farta de les sèries. A més, s’havia de preparar per a un dia encara més llarg que el d’avui.

Aquella nit se sentia un pèl nostàlgica i va decidir veure Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, un clàssic de Fassbinder al qual la Marta sempre tornava. El gat va aparèixer per allà i s’enfilà damunt seu; es van posar còmodes. L’acció de la pel·lícula tenia lloc en una única habitació. La Petra von Kant era una dissenyadora de moda que s’acabava de divorciar del segon marit i s’havia repenjat en la Marlene, la seva ajudant, a la qual tenia esclavitzada i que tractava com una minyona. La Marlene sempre feia el que li deien. No parlava. No es queixava. No demanava res. Els seus sentiments i les seves necessitats no existien per a la Petra, però la Marlene l’estimava moltíssim. En un punt de la història, la Petra coneixia la Karin i se n’enamorava perdudament, però el temps passava i la Karin no estava igual d’implicada en la relació. Al final, la Karin l’acabava abandonant per tornar amb el seu marit.

En algun moment es va adormir. Quan va obrir els ulls va veure la Petra, novament.

Ara duia una perruca i era al llit parlant amb una altra dona, la Sidonie.

—Ich glaub, der Mensch ist so gemacht, dass er den andern Menschen braucht, doch hat er nicht gelernt, wie man zusammen ist.[1]

2

—Necessito fotre un bon clau.

—Bon dia a tu també, Laura —va dir-li la Marta.

Eren a la petita cuina-menjador de l’editorial.

—Ara que estic soltera, no em quedaré pas a casa a pansir-me, dona! —va exclamar la Laura.

La Marta va fer veure que l’escoltava. Va agafar llet de la nevera per preparar-se un tallat.

—Amb el que m’ha costat divorciar-me d’aquell malparit, ara no em quedaré per vestir sants. M’has de presentar algun amic teu, nena.

—No queden càpsules? —digué la Marta.

Va sacsejar la capsa buida.

—Mira, també em pots presentar una amiga teva. Tant se val, oi? La qüestió és divertir-se.

La Laura seguia parlant.

—He de fer una comanda de cafè.

—M’estàs escoltant, Marta?

—Descarrega’t una aplicació d’aquestes per conèixer gent, allà mai et faltarà sexe —va dir girant-se, emprenyada per no poder prendre un cafè.

—Però jo necessito conèixer la gent en persona. A més, allà hi ha molt de tarat…

—Laura, he de treballar. Escolta —va posar-li les mans damunt les espatlles i la mirà als ulls—, si vols homes, jo et buscaré homes. Vine amb mi aquesta nit al plom de presentació que m’ha endinyat la Maite i sortim una estona. Et sembla bé?

La Laura va assentir.

—Molt bé, ara baixo al bar a buscar un cafè. Després et passo l’adreça de la llibreria i ens veiem allà mateix.

—Perfecte, nena. I si

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos