Ciutat endins

M. Mercè Cuartiella

Fragment

Agraïments

És negra nit. Sota els plàtans gegants que flanquegen la Rambla no s’hi veu ni una ànima. Sacra respira sense contenir-se, ara que ningú no l’observa. S’omple els pulmons i deixa anar l’aire sota aquesta cortina d’aigua que no s’atura, com si tots els precs de pluja que la gent ha fet al llarg dels segles en temps de sequera haguessin estat respostos aquí i aquest vespre, com si haguessin provocat que es buidés sense treva el ventre panxut i fosc, com de balena grisa, que és el cel. El terra, els fanals, els bancs, queden esbandits amb una fúria inclement, talment la bugada d’unes parques terribles que es decideixen a fer dissabte precisament ara.

Sacra és torrentada i carrer, arbre i avinguda. Sent que el temporal li permet desentumir-se, com si bellugués uns dits balbs que han perdut el tacte i s’amara, pletòrica, del devessall d’aigua. Contempla els arbres amples i massissos que ja fa molta estona que han deixat de ser aixopluc —mal consell, els llamps s’hi senten atrets, per les capçades altes— per convertir-se en llar de centenars, milers, milions de gotes que regalimen per fulles, branques i tronc. Se sent mestressa i senyora dels seus dominis, aquest vespre, majestuosa sota la tempesta.

Potser és per això que, quan s’adona de l’home que enfila el passeig intransitable per on la rierada baixa, s’enfurisma, enutjada. El vent assota l’intrús i el xopa la pluja; ell entoma l’atac i mira a banda i banda amb desconcert, una mica espantat per aquesta fúria sobtada. La seva reacció fa somriure Sacra, que tot d’una se’n desinteressa i deixa que desaparegui sota el gotim constant, per on la Rambla fineix.

S’ha avorrit de seguida de l’humà, ara que li ha fet entendre que ella està per damunt de tota pedra, animal o planta, de tot home i tota dona que viu en el seu si.

A la terrassa de l’Exprés, la Minoru i en Dimitri esperen el seu cafè amb gel. Fan un contrast estrany, com dues sabates de parells diferents que algú hagués posat de costat. En Lars se’ls mira i pensa que potser hauria d’haver estat menys puntual, no s’hauria d’haver arriscat a estar en minoria. No sap ben bé què pensar-ne, d’ells. No acaba d’entendre el que li diuen; que tots xerrin en un idioma que no és el seu tampoc no hi ajuda. La dona diminuta es refugia sota el braç poderós de l’home, blanquíssim en els trossos de pell que deixen lliure els tatuatges. Els seus trets caucàsics, front ample i pòmuls marcats, juguen a l’antítesi amb la pal·lidesa oriental de la noia d’ulls afuats i nas pla, de relleu mínim. El miren i riuen, com reptant-lo a resoldre l’enigma. Ell ja ha notat de seguida que aquests dos tenen una relació estranya, magnètica. No sexual, diria, i això el desconcerta, però sí prou potent perquè no passi desapercebuda la complicitat que els aïlla, blindats contra la resta del món. La Núria arriba al punt just per resoldre la incomoditat que es congria al voltant d’en Lars, que ja comença a sentir-se una mica molest amb la mirada juganera dels altres. Quan el cambrer deixa els gots sobre la taula —glaçons massa grossos que suren sobre el beuratge fosc i amarg, com l’ànima d’alguns homes—, aprofita per demanar-li un te gelat.

—Perdona el retard —diu exclusivament a en Lars, que s’ha trobat sol en aquesta reunió en què ella era l’element comú. Se sent un xic culpable de no haver arribat a l’hora. A manera de disculpa, el besa als llavis amb un petó suau i quotidià, encara amb olor de nou, un gest gairebé inconscient, tan natural i necessari com respirar.

—El teu home, que no es creu que som exgermans —riu en Dimitri, estrenyent encara més les espatlles de la Minoru. Calibra la força, la podria esclafar com una closca d’ou, com la clofolla d’una ametlla—. Però si ja es veu, que som pastats.

La Núria riu fluixet. Passa la mà per la galta d’en Lars amb gest amorós, pensa si el qualificatiu que el seu amic li ha donat —«el teu home», ha dit, sembla que a ell no l’ha molestat— és precís o encara un punt prematur.

—Au, no et deixis entabanar per aquest parell... Com us agrada posar-hi misteri! És molt fàcil —explica—, només cal rumiar-hi una mica: la mare d’en Dimitri i el pare de la Minoru van viure junts quan ells eren petits, i després es van separar.

Els al·ludits se’l miren i riuen, divertits. En Dimitri tenia set anys quan sa mare es va enamorar del pare de la Minoru; ella en tenia nou. Quan estaven a la ratlla de la vintena, la parella es va trencar, i els nois, que ja no s’imaginaven vivint separats, van buscar un parell d’habitacions on entaforar-se. Van acabar compartint pis amb la Núria i amb la Sung Jin. Si en aquella època els haguessin dit que, quinze anys després, tots quatre acabarien vivint en una ciutat petita de comarques anomenada Sacra, s’haurien fet un panxó de riure.

En Lars fa un glop llarg a l’aigua amb llimona i arrufa una mica el nas, recriminant als seus interlocutors, la mirada no exempta d’una certa rancúnia, que no hagin estat més clars. Ha de reconèixer, però, que és una bona història, una manera desconcertant de presentar-se. La Núria l’en podia haver advertit, però no és gaire d’explicar coses, ni d’ella ni dels altres. Ell, en canvi, s’esquarteraria de viu en viu només per exposar-se als seus ulls, perquè ella el conegués íntimament i veiés com li convé. Es deleix per compartir-ho tot, amb aquesta dona, present i futur, però també passat. És una mica absorbent, de vegades, i no li és fàcil corregir-se.

En Dimitri i la Minoru són uns paios peculiars. Ells i la Sung Jin van venir a Sacra perquè la Núria els hi va estirar, com un centre de gravetat que capta dins la seva òrbita altres cossos més petits, bells i essencials per a l’harmonia estel·lar, però amb menys pes específic. Quan va decidir tornar a casa, els seus pares es van sorprendre. Ja no s’ho esperaven pas, recuperar la filla per al negoci familiar, i van acceptar com un impost necessari la cort d’amics estranys que la van seguir, resant perquè fossin espavilats i no fessin gaire nosa. Van creure que tornava perquè s’enyorava, i potser era cert. El fet és que la Núria ja s’havia cansat de rodar pel món. Els habitants de Sacra vivint a la quinta forca i la gent de la quinta forca vivint a Sacra. No era una mica absurd, tot plegat?

A en Lars el va recollir fa poc —un parell de mesos— a la carretera, com un gos abandonat o un gatet perdut. Tornava de la feina amb la furgoneta del viver i el va veure assegut al voral, aguantant-se el cap entre les mans, amb gest d’heroi derrotat. A la vora hi havia la moto vermella i verda de la truiteria, aliena a les desgràcies del seu conductor, que havia intentat, un munt de vegades, posar-la en funcionament després que s’hagués aturat per alguna causa desconeguda i incomprensible, fet que havia estat a punt de provocar un accident. Va reconèixer el logotip de L’Ou d’Or, però no el repartidor. Com que ella mateixa havia tingut un dia dur en què havia discutit amb el pare per la comanda de l’Hotel Rally i per l’estúpida de la seva nova wedding planner, que havia decidit un canvi d’última hora en els centres florals de diumenge, es va apiadar del noi i va decidir parar, una mica per solidaritat de pencaire i també per curiositat; no el tenia ullat, aquell xi­cot, i aquí tothom es coneix, ni que sigui de vista. Que fos jove i guapo va influir-hi una mica, però no gaire. La Núria no es considera una noia que desperti passions sob­tades, o sigui que quedava descartada qualsevol fantasia amorosa immediata, sobretot amb un home com aquell, que segur que tenia tendència a interessar-se per noies més modernes, més bufones, amb més gràcia que ella. Però va pensar que estaria bé que se li assegués al costat, per una vegada i encara que només fos per variar, no pas la Bruna, la gossa dels vivers, mestissa, peluda i, malgrat els banys obligats, una mica pudent, sinó algú que fes goig de veure.

El posat de disgust d’ell li va anar a favor, quan van començar a parlar, abans no el fes pujar. Va escoltar algunes explicacions confuses sobre un turmell torçat que l’impedia recórrer el parell de quilòmetres escassos fins al nucli urbà i sobre la bateria del mòbil, que es descarregava sola i el deixava tirat quan més falta li feia. Asseguda al volant, com un camioner rude que socorre una damisel·la, no va preguntar on coi havia anat a repartir per trobar-se en aquell punt de la carretera i es va limitar a mirar-lo, amb el braç recolzat en el vidre mig obert de la finestreta de l’acompanyant; se li agitaven els rínxols rossencs amb els moviments convincents d’un cap ben proporcionat; duia un monyet a l’estil samurai que li recollia una mica els cabells, però no tots. La va entendrir que es mostrés amoïnat pels clients que esperaven un sopar que difícilment arribaria. La Núria el va trobar bell i planer com el paisatge que els envoltava, sense esculls ni replecs ni obagues ombrívoles on amagar males intencions. Li va semblar un home simple, noble, sense trampa, o això va voler veure en la ràpida inspecció dels ulls aquàtics, blavíssims, preceptius en aquella cara tan nòrdica. Van carregar la moto al darrere, el va fer pujar i el va acompanyar a repartir; gairebé tots els encàrrecs eren al carrer dels coreans, on vivia la Sung Jin, o sigui que van acabar allà la jornada. Des d’aquell dia que no s’han separat.

—Què en sabem, de la morta?

—Poca cosa. Uns trenta-cinc, asiàtica. Encara no l’hem identificat. —L’agent mira les notes que ha pres a la llibreta, gargots difícils d’interpretar fins i tot per a ell mateix. Hauria de millorar la lletra; potser podria aprofitar que la Salima està aprenent a escriure a l’escola per practicar una mica de cal·ligrafia, ell també—. No duia documentació. Té mitja cara destrossada, o sigui que caldrà esperar les empremtes. Poca cosa més, de moment.

—Doncs ja saps el que toca. Posa-t’hi de seguida.

L’home sembla que hagi acabat de parlar, però després fa un moviment petit, una mena de ganyota, i el seu interlocutor no acaba d’entendre si vol afegir alguna cosa o és que l’esquena li ha fet una fiblada. Sempre pateix de les lumbars, sovint es queda clavat i ha d’anar al físio, o sigui que l’altre no sap ben bé què fer; dubta mentre es guarda el bloc petit i el boli a la butxaca de la caçadora, potser l’haurà d’auxiliar o cridar algú. El mira un moment, expectant, a l’espera d’algun senyal menys equívoc.

El seu cap no entén per què aquest jove tanoca que li han assignat no fot el camp d’una vegada i el deixa tranquil. La confusió s’allarga uns segons encara i, al final, l’agent agafa la porta i surt, conservant una certa sensació de no saber ben bé si és això el que s’espera d’ell. L’home, de la butaca estant, remena el cap, entre desesperat i resignat amb aquest passerell que no acaba d’agafar el ritme; es recolza al respatller. No és mal nano, en Benhassi, molt entusiasta, però està una mica verd encara. És massa jove. Bé, potser no tant, deu estar cap a mitjan la trentena —l’edat de la morta—, però a ell, tot el que estigui per sota dels quaranta-cinc, li sembla una edat poc seriosa.

Li falta experiència, això està clar, va entrar al cos una mica tard, després d’obtenir la nacionalitat, i no ha tingut temps d’agafar-ne. Ell, en canvi, té tota la que voldria, però és més aviat una closca buida sense gaires ganes de res. Entre tots dos en fan un, conclou, amb un somriure sorneguer, potser per això els han posat a treballar junts; poli experimentat i poli novell, com a les sèries de la tele. Espera que no es prengui gaires llibertats, el jovent d’avui dia està fet d’una altra pasta; a parer seu, els galons encara serveixen d’alguna cosa i ell pensa fer-los valer, que no es cregui aquest que la jerarquia ja no és important.

Hauria preferit que el cas hagués estat un accident, enllestir-ho amb poques diligències i deixar-ho estar, no té el cos per a gaires saraus. Però no és així. La víctima té dues agressions visibles, el cop frontal que li ha desfigurat les faccions, com si hagués entomat sense resistència l’embat de l’agressor, una garrotada contundent de dalt a baix, i una ferida posterior, que segurament es va fer en caure enrere —devia topar amb el voraviu de ferro del banc, quina mala sort— i que la va dur a morir dessagnada. Un bon maldecap, a més, si es té en compte que l’han trobada la nit dels aldarulls. Aquesta és una altra; uns disturbis ben ximples, en la seva opinió. Protestes absurdes per un edifici que ha d’anar a terra, com si això no ho veiessin cada dos per tres. A vegades, a la gent els agafa unes cebes que déu-n’hi-do. Si tothom es quedés a casa, aquestes coses no passarien.

Poca feina, pensa, o massa salut. Si tinguessin l’esquena trinxada com ell, no s’embolicarien en bestieses. S’hauria de prendre un antiinflamatori, per aixecar-se de la cadira amb una certa dignitat. Ara mateix té la sensació que no ho podrà fer mai més, que s’haurà de quedar per sempre en aquesta postura, assegut a la butaca del despatx, com una estàtua en un pedestal o un deu antic en el seu tron, que espera que els altres li retin homenatge o, com a mínim, li facin ofrena de menges i nèctars, per no morir-se de gana.

—Acabo de comprar l’edifici del Royal —diu la Sung Jin—. Bé, no del tot. Només em falta un dels baixos, però ja caurà. —Somriu, anticipant la satisfacció de pensar que una part de la Rambla i del carrer Sant Pau serà de la seva propietat. Fa temps que hi va al darrere i li està costant sortir-se amb la seva.

En Lars no pregunta ni fa cap comentari, però suposa que la dona hi voldrà fer apartaments de luxe. Té el cul recolzat a l’ampit de la finestra com si la sala immensa del despatx no disposés de butaques de pell o de cadires de fusta noble, o com si ell no s’atrevís a fer-les servir. No ha dit pràcticament res des que ha arribat, però els ulls reticents el traeixen, espurnejants de desacord.

La Sung se n’adona i no s’immuta, fa temps que troba les opinions dels altres, sobretot si són diferents de la seva, completament irrellevants. A qui, amb dos dits de front, li pot semblar malament que rehabiliti Sacra, que tingui projectes per millorar-la, que la faci mudar-se com una noia que es prepara per a la festa de graduació?

La gent és envejosa, ja ho deia son pare, i mira que mai no li va donar la raó en res. Però en això la tenia, ves per on; en sabia un niu, de negocis i de calar les persones només amb un cop d’ull. Sempre hi ha qui prefereix que tot s’esfondri lentament, que s’escrostoni, que rebenti, abans que permetre que algú com ella en tregui algun profit. L’edifici del Royal està caient a trossos i el tirarà a terra, i en el seu lloc hi posarà les oficines de la nova clínica, la que anirà on fins ara hi havia l’oficina bancària. Hi pensa fer una passera aèria perquè es comuniquin per dalt, ha encetat ja converses amb un arquitecte suís de molt de renom. D’acord que ha hagut de rescindir alguns contractes de lloguer, però uns guanyen i altres perden. Ella tindrà una posició més forta i Sacra millorarà. Si, de retruc, uns quants s’han de buscar un pis en una altra banda, tampoc no hi veu la tragèdia. El canvi és oportunitat, diuen, i els llogaters hauran de canviar per força, com a mínim d’adreça.

—I què hi faràs, allà? —pregunta la Núria.

Ja veu que la fredor entre el xicot i l’amiga —un gebre que va començar a formar-se, d’una manera insospitada, aquella primera nit que es van conèixer no fa tant— avui està agafant la temperatura d’una glacera àrtica, però prefereix no parar-hi gaire atenció. Li agradaria que es donessin l’oportunitat de congeniar, que procuressin trobar-se alguna gràcia l’un a l’altra, però de moment es conforma que s’ignorin i s’acontentin amb els posats de desconfiança, sense enfrontaments; sembla que s’amidin, que s’espiïn les febleses per si algun dia s’han de barallar.

En Lars s’estima la Núria i vol acontentar-la, però ha de fer un esforç per no enganxar-se amb la Sung. De fet, i per ser justos, no pot retreure-li res en concret —no en sap gaire, d’ella—, però coneix molt bé els de la seva espècie. Els poderosos, en general, no li fan el pes; i no es pot negar que la Sung Jin i la seva tropa són dels que remenen les cireres, no cal ser gaire llest per veure-ho. A més, troba que són massa amigues; la coreana tracta la seva xicota amb una familiaritat que l’exclou, i això és una cosa que no pot suportar. Si amb algú ha de fer equip la Núria, és amb ell, no amb aquesta dona arrogant i insuportable que sempre se’l mira per sobre l’espatlla.

El despatx des d’on mantenen aquest difícil joc d’equilibris es troba a baix de la Rambla, en una posició de poder i privilegi. Allà la Sung hi ha parat les oficines, però la casa, com no podria ser d’altra manera, la té al carrer dels coreans. En realitat, més que un carrer és un entramat de travessies on van començar a instal·lar-se, ja fa uns quants anys, viatgers ociosos vinguts del sud-est asiàtic, que ha­vien arribat atrets per un museu internacional i que es van encapritxar de la població. Petita, agradable, encara no tan sobreexplotada com París o Barcelona i envoltada d’una natura prou salvatge que no els interessava gota però que feia bonic, els va semblar imprescindible ocupar-la. Una raresa més de gent rica. Es van anar comprant edificis al voltant de la plaça de l’Ajuntament, trufant els carrers de residències de luxe; magnats de Seül, o de Manila o de Kuala Lumpur, que van conquerir el centre a cop de talonari.

Quan la Sung Jin hi va arribar, per complaure la Núria i acompanyar-la en el seu èxode particular i invers cap a la terra promesa de la seva infància, la zona havia passat el moment de màxima esplendor i començava a donar algun indici de marciment. Sacra seguia la seva deriva de transformacions; havia perdut en poc temps els antics comerços familiars en pro dels nouvinguts, i ara es notava en l’aire una certa tendència cap a una nova migració de luxe, que acabaria enduent-se els asiàtics a altres espais més de moda. La Sung Jin hi va trobar l’encaix, en aquesta atmosfera que començava a decandir; hi va saber veure oportunitats de negoci que altres passaven per alt i va descobrir que, a més de diners, tenia unes estranyes capacitats de persuasió que no s’esperava. Ella, una atleta fracassada que no es creia capaç de res després de la seva desfeta amb el tir amb arc, va descobrir una nova vocació. Entre unes coses i les altres, s’ha fet la mestressa, en molt poc temps, d’una important part d’aquest centre encara cobejat.

—Hi faré una clínica —amolla, esperant la reacció d’en Lars. Sembla que li agradi jugar amb ell al gat i la rata—. Què, estimat, tinc la teva aprovació? —afegeix, amb un rictus foteta a la mirada obliqua. Diu sempre «estimat» a tothom, i com més melosa és la seva veu, més dubta la persona a qui va dirigit el qualificatiu que la dona sigui sincera.

—Un hospital privat, suposo —respon ell. La m

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos