1

Anastasia

—Una altra vegada, Anastasia!

Si torno a sentir les paraules «una altra vegada» i «Anastasia» juntes en una frase, podria ser que això fos el que em fes perdre finalment la paciència.

He estat al límit de perdre la paciència des que m’he llevat aquest matí amb una ressaca enviada directament des de l’infern, així que l’última cosa que ara em fa falta són més problemes de l’entrenadora, l’Aubrey Brady. Em concentro a reprimir la irritació igual que ho faig en cada sessió d’entrenament quan ella es proposa dur-me més enllà dels límits. Considerant racionalment que la dedicació és el que la converteix en una entrenadora d’èxit, decideixo que llançar-li els patins de gel és una cosa que s’hauria de quedar en la meva imaginació.

—Estàs sent descuidada, Stas! —em crida mentre passem volant pel seu costat—. Les noies descuidades no guanyen medalles!

Què és el que havia dit sobre no llançar-li els patins?

—Vinga, Anastasia. Fes un esforç per una vegada.

L’Aaron riu per sota el nas i em treu la llengua quan li dedico una mirada freda i assassina.

L’Aaron Carlisle és el millor patinador artístic masculí que la Universitat de Califòrnia, Maple Hills, pot presentar. Quan em van oferir una plaça a la UCMH i a la meva parella de patinatge no, va ser una sort que l’Aaron estigués en la mateixa situa­ció, i això ens va convertir en parella. Aquest és el nostre tercer any de patinar plegats i el tercer de rebre puntades de peu al cul.

Tinc la teoria que l’Aubrey és una espia soviètica. No en tinc cap prova, i la teoria no està gaire desenvolupada. De fet, no ho està gens. Però, de vegades, quan em crida perquè em posi ben dreta o aixequi la barbeta, us juro que li surt un lleuger accent rus.

Cosa que és estranya per a una dona de Philipsburg, Mon­tana.

En el seu moment àlgid, la camarada Brady va ser una superestrella del patinatge artístic. Fins i tot ara, els seus moviments són delicats i controlats, i es mou amb tanta gràcia que es fa difícil de creure que pugui cridar tan fort com crida.

Els seus cabells grisos sempre estan recollits en un monyo ben tibat, que li accentua els pòmuls prominents, i sempre va embolicada en un característic abric negre de pell sintètica, del qual l’Aaron diu fent broma que és on amaga tots els seus secrets.

Corre el rumor que se suposava que havia d’anar als Jocs Olímpics amb la seva parella, en Wyatt. Tanmateix, en Wyatt i l’Aubrey van practicar aquells aixecaments una mica massa sovint i ella va acabar amb un nadó a coll en comptes d’una medalla d’or.

I és per això que ha estat de mal humor des que va començar a entrenar fa vint-i-cinc anys.

Clair de lune s’esvaeix a mesura que l’Aaron i jo acabem la nostra rutina cara a cara, amb els pits reposant pesadament l’un contra els de l’altre mentre intentem recuperar la respiració. Quan, per fi, sentim un únic aplaudiment, ens separem i patinem cap al que, sens dubte, serà la font del meu proper mal de cap.

Encara no he deixat de moure’m que els seus ulls verds ja es concentren sobre mi i se li acluquen.

—Quan aconseguiràs aterrar bé després del lutz? Si no ho pots fer, haurà d’anar fora del vostre programa llarg.

A part d’en Brady, fer un lutz quàdruple amb èxit sense caure de cul és la desgràcia actual de la meva vida. Ho he estat practicant Déu sap quant de temps, però no l’aconsegueixo clavar. L’Aaron el pot fer perfectament, per això vaig convèncer el coreògraf de posar-lo a la nostra rutina en primer lloc.

L’orgull és una cosa insensata. I quan es tracta de patinatge artístic és increïblement insensata, ja que quan ho fas malament et colpeges la cara contra un gel ben sòlid. Però m’estimo més caure de cara abans que veure l’expressió molesta i falsament decebuda que posa l’Aaron cada vegada que suggerim treure’l.

—Està a punt d’arribar, entrenadora —dic amb tot el fals entusiasme que puc—. Estic avançant; encara no és perfecte, però continuaré practicant.

És una mentida petita, inofensiva. Estic avançant. El que no he dit és que només ho aconsegueixo fora de la pista, concretament quan faig servir complements que m’ajuden a arribar-hi.

—Està a punt d’arribar-hi —menteix l’Aaron, mentre em passa un braç per les espatlles—. Només li fa falta una mica, A. B.

És agradable que l’Aaron estigui de la meva banda i que presentem un front unit contra la KGB Aubrey. Però el que em diu en privat és que l’única manera d’aconseguir-ho és que comenci a dopar-me i construeixi una màquina del temps per recuperar el meu cos de la prepubertat.

Ella diu alguna cosa inaudible i ens fa un gest despectiu.

—Us veuré demà aquí mateix, i si pot ser que no vingueu amb ressaca, molt millor. Estic bastant segura que menjar al Kenny’s abans d’entrenar no us farà entrar a l’equip olímpic. Entesos?

«Merda».

—Sí, entrenadora —diem a l’uníson.

Quan a la fi surto del vestidor de dones, veig que l’Aron m’espera al vestíbul mirant el mòbil.

—Ja et vaig dir que ho sabria, collons —em queixo mentre li pico amb la bossa a l’estómac—. I jo ni tan sols hi vaig prendre res!

Gruny amb l’impacte, em pren la bossa de les mans amb una estrebada i se la tira per sobre de l’espatlla.

—La dona té el nas d’un gos de caça.

Com la majoria de les coses de la vida, patinar és molt més fàcil quan ets home, perquè ningú no et va llançant i recollint per tota l’habitació dues vegades al dia.

Durant el meu primer any a la universitat, em vaig engreixar els sis quilos típics del primer any. Bé, en realitat només en van ser un parell, però l’Aaron deia que pesava massa per aixecar-me, així que des d’aleshores no he guanyat ni un gram.

Intento cenyir-me a la meva dieta alimentària religiosament, amb alguna festa esporàdica per mantenir-me lúcida. Ahir, l’aniversari de la meva millor amiga va ser l’oportunitat perfecta per desinhibir-me una mica, encara que això vulgui dir haver de suportar la Brady amb ressaca.

Pugem al nou G-Wagen de l’Aaron, l’últim regal culpable del seu pare adúlter però ric, i ens n’anem cap a casa. Al final del nostre primer any, l’Aaron i jo vam decidir que seria genial viure plegats amb la meva millor amiga, la Lola. Els nostres horaris són semblants i les nostres vides giren al voltant del patinatge, així que tenia sentit.

L’Aaron tomba cap a l’avinguda Maple i em mira mentre remeno la bossa de mà buscant la meva possessió més preuada.

—Què diu la teva agenda del que faràs aquesta nit?

Poso els ulls en blanc, ignorant el seu to de broma.

—Fotre un clau.

—Uf —diu ell, arrufant el nas mentre fa una ganyota—. Ja és prou patètic que et planifiquis les hores de dormir i de menjar, però t’has de planificar també el sexe?

No diu cap mentida sobre el tema de dormir i menjar: cada minut de la meva vida està programat meticulosament en la meva agenda fidel, cosa que els meus amics troben tan divertida com ridícula. No diria necessàriament que soc una maniàtica del control, però sí que soc una dona que necessita tenir-ho tot sota control.

Que és ben diferent.

M’encongeixo d’espatlles, reprimint l’impuls de fer-li notar que almenys jo toco una mica de cuixa, no com ell.

—En Ryan és un home ocupat i jo soc una noia ocupada. El vull veure tant com pugui abans que comenci la temporada del bàsquet.

En Ryan Rothwell fa gairebé dos metres d’una perfecció atlètica pura. Base i capità de la UCMH, es pren el seu esport d’una manera tan seriosa com jo, cosa que fa que sigui una situa­ció sense compromisos perfecta. El benefici addicional és que en Ry és un noi molt dolç, així que mitjançant el nostre acord mútuament beneficiós ens hem convertit en grans amics.

—No em puc creure que encara cardis amb ell. És que, no ho sé, és el doble de gros que tu. Com és que no t’aixafa? No, espera’t. No ho vull saber.

—Ja ho sé, que ho és —ric com una ximpleta, mentre li pes­sigo les galtes fins que es desfà de mi—. Una mica ja es tracta d’això

La majoria de la gent assumeix que l’Aaron i jo som més que parella de patinatge, però en realitat som més aviat com germans. No és que no sigui atractiu, és que simplement no hem sentit mai cap interès romàntic l’un per l’altre.

L’Aaron és molt més alt que jo i esvelt com un ballarí, amb un cos esculpit i musculós. Porta els cabells negres i sempre curts, i juraria que porta rímel, perquè els seus ulls blau cel estan emmarcats per unes pestanyes molt fosques, que indueixen a la gelosia i que contrasten de manera prominent amb la seva pell pàl·lida.

—Oficialment, en sé massa, de la teva vida sexual, Anastasia.

L’Aaron no pot decidir si en Ryan li agrada o no. De vegades és amable amb ell i en Ryan pot veure l’Aaron que jo veig, aquell que val la pena de tenir a prop. Però la resta del temps et fa l’efecte que en Ryan va arruïnar personalment la vida de l’Aaron, o alguna cosa per l’estil. L’Aaron pot ser tan brusc i tan sever que fa vergonya. És imprevisible, però en Ryan ho passa per alt i em diu que no m’amoïni.

—Prometo no parlar-ne durant la resta del trajecte cap a casa si tu em promets acompanyar-me més tard a casa d’en Ryan.

Ell s’ho pensa durant més o menys un minut.

—D’acord, tracte fet.

La Lola aixeca la vista de l’amanida que està apunyalant agressivament amb la forquilla i esbufega.

—L’únic que em pregunto és a qui li fa les mamades l’Olivia Abbott per aconseguir el paper protagonista per tercer any consecutiu.

No puc evitar d’esgarrifar-me amb aquest comentari tan dur, però sé que no ho diu seriosament. Aquest matí, després de la copiosa quantitat d’alcohol que vam consumir ahir a la nit pel seu aniversari, ja se sentia delicada, així que avui no ha estat el millor dia per descobrir que no ha aconseguit el paper que volia.

He vist tots els espectacles dels últims dos anys i la Lo sap tan bé com jo que l’Olivia és una actriu amb un talent excep­cional.

—I no pot ser simplement que té molt de talent? I que no li estigui fent cap fel·lació a ningú?

—Anastàsia, em permetràs ser mesquina durant cinc minuts i fer com si no sabés que ella és millor que jo?

L’Aaron es deixa caure a la cadira que tinc al costat i m’agafa un tros de pastanaga del plat.

—Sobre què estem sent mesquins?

—Sobre l’Olivia Abbott —contestem la Lola i jo al mateix temps, amb un to de disgust ben evident.

—Està bona. És potser la noia més sexi del campus —diu sense complexos, i és evident que no para atenció a com li cau la mandíbula a la Lola—. Està amb algú?

—I jo què cony he de saber? No parla amb ningú. Va gallejant, aconsegueix el paper que vull i continua amb la seva vida.

La Lola estudia arts escèniques, on sembla que hi ha una norma no escrita que diu que has de tenir una personalitat més gran que la vida, perquè tothom que he conegut de la seva especialitat és com ella. Normalment es produeix una batalla esgotadora per cridar l’atenció, fins i tot com a espectador, però l’Olivia es manté aïllada, i per alguna raó això sembla que molesta la gent.

—Em sap greu, Lols. Sempre hi haurà una propera vegada —li ofereixo.

Totes dues sabem que això no vol dir res, però ella em bufa un petó igualment.

—Si serveix perquè et sentis millor, a mi encara no em surt prou bé el lutz. L’Aubrey se n’adonarà aviat i em desterrarà a Sibèria.

—Oh, no. Ara ja ets oficialment una fracassada. Com podràs tornar a posar els peus a la pista de gel?

I em dedica un somriure obert, amb els ulls brillants, mentre jo me la miro amb cara de pomes agres.

—Ho aconseguiràs, nena. Hi estàs treballant molt.

Els ulls se li desplacen cap a l’Aaron, que està xatejant amb el telèfon, totalment desinteressat de la nostra conversa.

—Ei, Princesa del Gel! Em donaràs un cop de mà amb això?

—Eh? Ho sento, sí, tu també estàs bona, Lo.

Em sorprèn no veure la fumera que li surt a la Lola de les orelles mentre l’escridassa per no escoltar-se-la.

Em retiro a poc a poc cap a l’habitació, amb moltes ganes de no cridar l’atenció i quedar atrapada en el foc creuat de la discussió dels meus companys de pis.

Viure amb l’Aaron i la Lola és com viure amb uns germans que sempre van voler ser fills únics.

L’Aaron, com jo, és fill únic de debò. El nadó miracle d’uns pares de l’Oest Mitjà envellits i desesperats per mantenir el seu matrimoni unit. Conviure amb altres persones després de ser l’orgull i l’alegria dels seus pares durant divuit anys va ser una gran transició per a ell, i per a nosaltres, que som els que hem de conviure amb ell i els seus humors variables.

Ara ja no és a Chicago, les coses entre els seus pares no van bé i sempre sabem quan són els pitjors moments perquè l’Aaron rep un regal ofensivament car i innecessari.

Com un G-Wagen.

A diferència de nosaltres dos, la Lola procedeix d’una família enorme. Ser la més jove i l’única noia li va garantir el número u a casa seva i no té cap problema per posar l’Aaron al seu lloc.

Encara m’estic amagant a la meva habitació quan em sona el telèfon i el nom d’en Ryan em llampega a la pantalla.

RYAN

Els nois volen fer una festa aquesta nit.

Podem quedar a casa teva?

Se suposava que anaven a una festa d’animadores o algun espectacle d’aquests, però ara es queden a casa.

Jo només vull estar sol amb tu

És clar, però hi haurà els companys de pis.

Hauràs de fer poc soroll

Ha

Potser això t’ho hauries de dir a tu mateixa davant d’un mirall.

Estàs lliure ara?

Sí, vine

Soc de camí. Porto alguna cosa per picar

—Ja tornem a ser tots amics? —crido amb cautela mentre vaig de la meva habitació cap al saló.

Estan tots dos concentrats en la reposició de Criminal Minds de la televisió, però rebo un «sí» esvaït com a resposta que em fa saber que puc acostar-m’hi.

M’inclino sobre el sofà per agafar un grapat de crispetes del bol que descansa entre tots dos, i prenc una nota mental per afegir-lo al meu comptador d’aliments quan torni cap a la meva habitació.

—Doncs l’equip de bàsquet fa una festa i jo em preguntava…

—Si hi anirem amb tu? —m’interromp l’Aaron, amb un to inusualment prometedor.

—No?

La Lola es gira per mirar-me, amb els rínxols vermells rebotant-li al voltant de les espatlles i el delit escrit per tota la cara.

—Si ens fa res que en Ryan vulgui venir?

—Sí. Com és que…?

—Afluixa la mosca, Carlisle —riu la Lola mentre para la mà.

Ell li deixa uns quants bitllets de vint al palmell, al mateix temps que murmura alguna cosa mentre ella els compta.

—Vam sentir parlar de la festa i ja vaig pensar que no vol­dries estar envoltada de borratxos fent-s’ho a l’altra banda de la porta. Ara anem cap allà.

Casa nostra és un dels millors regals per fer-se perdonar que ha rebut l’Aaron del seu pare. Va ser després de tenir una aventura amb la seva secretària o abans que decidís tenir relacions sexuals amb la dissenyadora d’interiors. Maple Tower és un bonic bloc d’apartaments al límit del campus, i el nostre pis té unes vistes genials i moltíssima llum natural.

L’edifici no és exclusiu per a estudiants, així que és un lloc tranquil per viure-hi, però també és prou a prop de tothom per poder tornar a casa ensopegant després de les festes.

Se suposa que l’Aaron i jo no hi hauríem d’anar, a les festes, però el que l’Aubrey no sàpiga no li farà mal.

Quan en Ryan m’envia un missatge per fer-me saber que finalment ja està de camí cap aquí, he pogut veure com la Lola s’ha emprovat deu vestits diferents, i això em dona una excusa per deixar-la allà, a ella i als seus deu vestits negres gairebé idèntics. Les papallones que sento quan truquen a la porta i sé que en Ryan és a l’altre costat em semblaven estranyes al principi, però ara les trobo adorables.

Pràcticament ja està omplint l’entrada quan li obro la porta perquè entri. Els seus cabells rossos i desordenats encara estan humits, i fa molta olor de taronja i d’alguna cosa que no acabo de distingir, però que em resulta estranyament reconfortant. El seu cap s’inclina cap al meu, i els seus llavis em pressionen lleugerament la galta.

—Hola, bonica.

M’allarga la bossa d’aperitius que sempre insisteix a portar perquè, pel que sembla, jo no menjo prou ni tinc res de bo per picar quan ell és aquí. En Ryan menja més que qualsevol per­sona que conegui, i la seva definició de bo és «carregat de sucre».

Per algun motiu, l’Aaron i la Lo ens estan mirant des del saló com si no haguessin vist mai altres éssers humans. Quan els veu, en Ryan riu; per sort, ja està acostumat a les seves pallassades i els saluda amb un «hola» tranquil mentre el guio cap a la meva habitació.

—Hola, Rothwell! —crida la Lola mentre arribem a la meva porta.

Ell em deixa anar la mà i es tomba per mirar-se-la.

—Sí?

Està recolzada a la part del darrere del sofà, i pel seu posat entremaliat sé que no vull sentir el que hagi de dir.

—Com que la meva habitació està al costat de la de l’Stassie i em passaré tota la nit escoltant els vostres gemecs i els cops de les teves pilotes —i darrere d’ell els ulls se m’obren fins al límit—, em podries donar el codi de la teva habitació per no haver de barallar-me per fer servir el lavabo compartit de casa teva durant la festa?

Per raons de seguretat, els allotjaments del campus tenen uns panys electrònics codificats a les portes de les habitacions. I l’habitació del Ryan té un lavabo privat, així que la petició de la Lo és una bona idea, ja que la cua per anar-hi s’acaba tornant grotesca a mesura que la gent va més borratxa.

El que caldria treballar més és la seva manera de dir-ho.

—És clar, te l’enviaré amb un missatge. Però no tafanegis, Mitchell. Si ho fas, ho sabré.

Ella aixeca dos dits en senyal de pau.

—Paraula de scout. Gaudeix del sexe.

—Mare de Déu, Lols —i grunyo prou fort perquè em senti mentre arrossego en Ryan cap a la meva habitació, ben lluny d’ella—. Em sap molt de greu.

—Em cau bé. És divertida.

I riu, agafant-me la cara entre les mans i inclinant-me el cap amunt per poder-me fer un petó.

Al principi és suau, però després, quan la seva llengua es refrega contra la meva, es torna més urgent. Les seves mans em recorren el cos amb tendresa fins que arriben a les cuixes i m’aixequen en un moviment ràpid. Les meves cames s’enrosquen automàticament al voltant de la seva cintura; el meu cos està familiaritzat amb el seu després d’haver-ho fet tantes vegades.

Se senten cops fora de l’habitació, que em sembla que són els meus companys de pis per dir que se’n van, però cada petó calent que en Ryan em fa al coll em distreu. Hauria de comprovar que són ells que marxen de debò, però de sobte perdo el món de vista quan en Ryan em baixa al llit i es col·loca a sobre meu.

—Com t’ha anat avui? —em xiuxiueja a l’orella.

Sempre ho fa, això. Em besa a la perfecció, em col·loca el seu cos entre les cames, aplica la pressió suficient per fer que em retorci, em barreja els pensaments al cap i després em pregunta alguna cosa trivial com ara que com m’ha anat el dia.

En el moment que intento formular una resposta, els seus dits viatgen sota la meva samarreta i em traça la corba de la mandíbula amb el nas. Encara no ha fet res i tots els centímetres de la meva pell sembla que ja estiguin vibrant.

—Ha estat, uh, eh, bé, jo, mmm, he anat a patinar…

El seu cos es balanceja mentre riu.

—Has anat a, mmm, patinar? Sembla interessant. Per què no m’ho expliques millor, Allen?

L’odio. De debò, de debò que l’odio.

Murmuro alguna cosa sobre gel i russos de manera incoherent mentre ell ens despulla fins que ens quedem tots dos en roba interior. El cos d’en Ryan faria plorar un déu grec: pell bronzejada d’haver passat l’estiu a la casa de Miami i un tors amb més abdominals dels que puc comptar.

Oblideu això del déu grec, fa que jo vulgui posar-me a plorar.

M’agafa les calces per cadascun dels malucs i s’espera que jo assenteixi amb el cap abans d’abaixar-me-les a poc a poc per les cames, les llança cap enrere seu i em separa les cames ben separades.

—Stas.

—Sí?

Arrufa les celles.

—De debò que la Lola pot sentir les meves pilotes?