Madrid, desembre del 1938

Plorava. No havia parat de plorar des que havien sortit de la redacció de Blanco y Negro. Li feia mal el plor del seu fill, i més ara que li havien comprat una de les seves caricatures. Ella li havia explicat que s’havia de portar bé mentre eren a la revista i el nen havia complert, però, així que havien sortit al carrer, s’havia posat a plorar un altre cop.

Ella li insistia, sense convicció i amb la sensació que estava traint el seu fill i s’estava traint també a ella mateixa, que no patís pel viatge, que estaria bé i que tornaria aviat. L’hi va prometre: «Un mes; dos, com a molt, i et prometo que tornaràs a casa».

El seu fill li aferrava la mà amb força i li suplicava entre llàgrimes: «No vull, mama, no vull».

El va agafar a coll: «Fill, fillet, no ploris, que jo no et deixaré», va repetir rendint-se davant el plor de la criatura. Però va continuar caminant, encara que sabia que el seu marit no voldria sentir les seves raons ni la pena del nen.

El vent refermava i el gris s’havia instal·lat a la ciutat. Eren les cinc de la tarda i hi havia gent al carrer. Se’ls dibuixava al rostre l’empremta de la fam. Tots tenien gana, tots havien après a intentar no naufragar en la misèria. La guerra era així, i no s’hi valia a queixar-se. Tampoc hauria servit de res. A més, aquell mes de desembre del 1938 no presagiava res de bo.

Es va fixar en un cartell enganxat en un fanal i va somriure. Aquella caricatura era seva, havia sortit de les seves mans i de la seva imaginació. Un banquer amb les butxaques plenes a vessar de monedes, fugint. No era la primera caricatura que feia per al Frente Cultural, perquè, tal com repetia l’Agustín, la guerra també es guanyava des de darrere la trinxera. I les caricatures eren una arma de guerra que servia per conscienciar la bona gent. Potser tenia raó que era així, però l’únic que sentia era la frustració de no poder firmar els dibuixos satírics d’aquells cartells.

Davant les llàgrimes del Pablo, va foragitar aquells pensaments i va haver de fer un esforç per no acompanyar-lo en el plor.

Va pensar en la seva mare, que no s’hauria permès plorar mai davant d’ella, la seva única filla. Sense llàgrimes, però amb ira i menyspreu, així havia transcorregut la conversa que havien tingut feia poques hores.

—L’Agustín vol que enviem el nen a Rússia. Diu que allà estarà millor, que almenys menjarà bé. Té por del que pugui passar aquí.

La seva mare ni tan sols va parpellejar. Es va limitar a mirar-la amb ira.

—I tu què vols fer? —va dir mentre passava la mà pels cabells del nen.

—Jo no vull que marxi…, ja ho saps… No vaig deixar que se l’enduguessin al Sontai, el vaixell de càrrega rus que el juny del 37, des de Pauillac, es va endur més de mil nens a Rússia. Llavors el Pablo era molt petit. Però, ara, i si li passa res per culpa meva? L’Agustín diu que soc egoista, que penso en mi, i no en el nostre fill.

—I ell? En qui pensa, ell?

—Doncs… no ho sé…, en nosaltres…

—T’ho creus de debò?

—Mare, tu què faries?

—Jo no m’hauria casat amb un home com l’Agustín, així que difícilment puc posar-me a la teva pell.

—Sisplau, mare…, no és el moment…

—No et puc dir què faria, perquè al teu pare no li hauria passat mai pel cap enviar-te a Rússia, i per tant no m’hauria proposat mai aquest… aquest disbarat.

Aquesta havia estat la resposta. Sabia que no arrencaria una paraula més a la seva mare. A ella li feia mal el menyspreu que manifestava per l’Agustín. El culpaven d’haver-li «ficat» al cap idees comunistes. No, els seus pares no sentien cap mena de simpatia per l’Agustín, però, així i tot, ella sabia que el que acabava de dir la seva mare era veritat: el seu pare no l’hauria enviat mai a un país estranger. Com l’hi havia d’enviar, si era catòlic com la seva mare, malgrat ser lleial a la República? Es va alegrar que aquella tarda el seu pare no hagués tornat encara de l’ajuntament.

S’havia passat tota la vida fent el contrari del que els seus pares esperaven d’ella. Ells volien que fos mestra, però la Clotilde ni tan sols havia volgut plantejar-se aquella possibilitat. Li agradava dibuixar; en el fons, li agradava caricaturitzar la realitat, contrafer rostres i figures per arrencar somriures o denunciar la realitat, tant era. Havia aconseguit que les seves caricatures es publiquessin en alguns diaris, però, això sí, amb pseudònim: firmava com a Asteroide. Poques vegades hi apareixia el seu nom, Clotilde Sanz. Però tant se li’n donava, es conformava amb publicar, publicar, publicar.

Quan tenia entre els dits els llapis, deixava volar la imaginació, i així anaven saltant al quadern de dibuix caricatures sobre tot el que passava al seu voltant.

Ningú, ni tan sols els seus pares, entenia aquell afany seu de ser dibuixant de caricatures.

Els seus pares tampoc no li havien perdonat que s’hi hagués casat pel civil, amb l’Agustín. A la Clotilde li hauria agradat que ell hagués consentit a casar-se per l’Església, però era un home de principis i no havia volgut participar en una cerimònia en què no creia. Amb tot, ella no havia deixat de sentir-se en pecat pel fet de no haver rebut el sagrament del matrimoni, però és que l’estimava tant… És clar que hi havia moments que se’n penedia. No entenia l’obcecació del seu marit a enviar el seu fill a Rússia. Això els havia anat separant.

Va apressar el pas. Feia fred. Molt de fred. El desembre era així. Tenia les mans glaçades.

El Pablo no parava de plorar. Va pensar que l’Agustín s’enfadaria i el renyaria. «Els homes no ploren. Et penses que plorant guanyarem la guerra?», solia repetir al nen quan el veia plorar. Semblava que s’oblidés que el Pablo tenia només cinc anys.

Van pujar els tres pisos a peu. Quin remei. En aquella casa de la Corredera de San Pablo no hi havia ascensor. S’hi havien acabat acostumant, tot i que trobava a faltar la comoditat de tenir-ne, com a casa dels seus pares, encara que no eren rics ni de bon tros. El seu pare era funcionari de l’Ajuntament de Madrid, i la seva mare, una bona mestressa de casa sense cap altra pretensió que deixar que la vida anés passant sense grans sobresalts. Tots dos votaven el partit d’Azaña.

Quan van arribar a casa, l’Agustín s’estava rentant. La Clotilde va demanar fluixet al Pablo que s’eixugués les llàgrimes, «ja saps que, si plores, el papa s’enfada». Llavors se’n va anar a la cuina a fer el sopar. En realitat, no tenia gran cosa per cuinar. Si no fos pel que els donava la seva mare, amb prou feines s’haurien pogut alimentar. Va treure de la bossa uns quants ous. Faria truita de patates, per sopar. Els agradava a tots tres, i en acabat encara tindria temps de treballar en unes caricatures que pensava portar a El Sol. Li hauria agradat ensenyar-les al Luis Bagaría, que considerava un referent en l’art de la caricatura, però se n’havia tornat a Barcelona. No es conformava amb publicar a Madrid; fins feia poc el seu somni secret era veure alguna de les seves caricatures publicades a La Traca. Mesos enrere els n’havia enviat unes quantes, però la revista havia tancat. La Traca havia estat sens dubte la publicació satírica més important d’Espanya.

La veu del seu marit la va fer tocar de peus a terra.

—Se n’anirà amb el Borís —va afirmar l’Agustín amb rotunditat mentre mastegava un tros de truita.

El va odiar. En aquell moment va sentir que l’odiava. Encara que l’odi potser no era nou, sinó que havia anat fermentant de mica en mica. Si l’hagués de situar en una data, seria la dels primers dies de la guerra. Fins aleshores només hi veia a través dels ulls d’ell, la realitat era el que ell deia, i ella no s’havia atrevit mai a replicar. Però ara sí. Ho tenia decidit. No permetria que se li enduguessin el fill.

—No. El nen es queda aquí, a casa, amb nosaltres.

—Tan poc t’importa el teu fill? Hauria d’haver marxat fa temps amb els altres nens.

—Et penses que hauria estat millor a Rússia? Allà, sol, sense el nostre afecte, sense entendre l’idioma…

—Sí, és clar que ho penso. Quin altre interès puc tenir, si no és desitjar el millor per al Pablo?

—Té cinc anys, només cinc… —va protestar ella.

—Cinc anys i un futur que aquí no tindrà mai. Estem perdent la guerra… No es pot dir, perquè això desmoralitzaria els nostres, però l’estem perdent.

La Clotilde el va mirar espantada. L’Agustín s’havia mostrat sempre segur i confiat, i ara de sobte confessava que estaven perdent la guerra.

—I si això passa, què farem?

—Per això vull salvar el Pablo. El Borís se l’endurà amb ell. És la nostra última oportunitat. No anirà a cap de les cases infantils per a nens espanyols, es quedarà amb ell i amb la seva família fins que nosaltres hi puguem anar.

—Nosaltres? A Rússia?

—A Rússia, sí. No hi ha lloc millor per viure, si més no per a un obrer, i és el que soc jo, Clotilde, te n’havies oblidat? —El to de veu de l’Agustí era sec.

—Home, no ets ben bé un obrer…, vas estudiar per a aparellador —va protestar ella.

—No vaig poder acabar els estudis.

—Però els podràs acabar, és el que havíem planejat.

—Ja t’he dit que estem perdent la guerra.

—Encara que la perdem, bé haurem de continuar vivint; tu podràs treballar i acabar els estudis, només et queda un any. A més… què hi faria, jo, a Rússia? Precisament ara que em comencen a publicar cada cop més les caricatures.

—Deixa’t estar de fantasies. Això de dibuixar està molt bé… Tens talent, no et dic que no, però fer caricatures no deixa de ser una diversió. Accepta-ho, Clotilde, aquí no ens hi podem quedar. Ens n’anirem a Rússia, el Borís ens ajudarà a trobar-hi feina.

—Però què hi hem de fer, a Rússia? Ni tu ni jo parlem rus. A més, no penso marxar i deixar aquí els meus pares. I tu tampoc no pots deixar la teva mare. Des que va morir el teu pare, depèn de tu. I que sàpigues que, per mi, dibuixar caricatures no és cap diversió, és… és… Si no ho entens, és que no saps res de mi.

—No t’enfadis, no vull treure valor al que fas. I pel que fa a la meva mare o als teus pares…, a ells no els passarà res, però a nosaltres…

—Que no, Agustín, que no, que jo no marxo enlloc, i el meu fill tampoc.

—El teu fill? Vaja… quin sentit de la propietat! Ara resulta que el Pablo és propietat teva.

—No he dit pas això.

—No discuteixis, Clotilde. D’aquí a una setmana el Pablo marxarà amb el Borís. I ara acabem de sopar, que demà a les set haig d’anar a buscar el Borís.

Aquella nit van dormir esquena contra esquena. Tan lluny l’un de l’altra com si els separés un continent. Navegaven cadascú en la seva pròpia angoixa i els seus propis recels.

L’Agustín es va llevar a trenc d’alba. Va buscar la roba a les palpentes per no encendre el llum. No volia despertar la Clotilde. Més que per no molestar-la, perquè encara li coïa la discussió de la nit passada. Ja parlarien en un altre moment, però no hi havia res que el pogués fer canviar d’opinió. El Pablo marxaria amb el Borís. Volia que el seu fill se salvés. Prou que havien patit, ja, els anys que havia durat aquella guerra que ara s’estava acabant. Alguns camarades seus es negaven a veure la realitat. La guerra estava perduda, i Franco no trigaria a fer-se amb la capital. Ell sabia que la derrota era irreversible. El Borís no havia volgut enganyar-lo. L’hi havia dit amb cruesa: «Camarada, la guerra està perduda i m’han donat ordres de tornar a casa».

El Borís Petrov sabia el que es deia. Feia dos anys que era a Espanya com a conseller militar. Havien estat junts al front, i allà, entre la sang i la mort, s’havia anat forjant una amistat. Ell li havia fet de xofer i de guia, s’havien jugat la vida anant d’una banda a l’altra i havia assistit a algunes de les reunions que el Borís mantenia amb els caps militars comunistes.

Havien compartit cigarrets i confidències mentre tronava l’artilleria. No, no l’enganyava. Stalin donava la guerra d’Espanya per perduda i volia que els seus homes tornessin.

«Aquí no hi tens cap mena de futur, camarada Agustín. Vine a Rússia, serà la teva pàtria, perquè és la pàtria dels proletaris. Hi podràs treballar i veure créixer el teu fill. Jo t’ajudaré. Confia en mi». L’Agustín va acceptar de seguida la invitació del Borís. Sabia que Franco no tindria pietat amb els comunistes, i que, si es quedava a Espanya, l’únic que l’esperava era un escamot d’afusellament. La Clotilde hauria de cedir.

Ella es va quedar molt quieta, escoltant el soroll somort que feia el seu marit mentre es vestia. Sabia que abans de marxar aniria a l’habitació del Pablo a fer un petó al nen amb molt de compte de no trencar-li el son.

Al cap de deu minuts va sentir que la porta es tancava. Quan tornaria? No l’hi havia dit. Però ella confiava que no li podia passar res, perquè era el xofer del Borís, i el Borís era un conseller militar, un home important i respectat pels caps dels batallons formats per soldats del Partit Comunista. No. Ningú permetria que al rus li passés res.

Va esperar uns quants minuts per llevar-se. Les rajoles del terra estaven glaçades, però no es va molestar a posar-se les sabatilles. Va entrar a l’habitació del Pablo i el va agafar en braços per endur-se’l al seu llit. Encara podien dormir dues o tres hores més, i sabia que al seu fill el reconfortava sentir la seva abraçada.