El Vaixell d’Iràs i no Tornaràs

Maria Antònia Oliver i Cabrer

Fragment

1

1

Això era i no era

bon viatge faci la cadernera,

per a vosaltres un almud

i per a mi una barcella

Això era un temps molt llunyà a un lloc vora mar on hi havia una platja llarga llarga, que no se sabia on començava i que no s’acabava mai. Un dia que el sol havia sortit molt xalest, arriben a aquella platja tres gegants que feien tremolar valls i muntanyes a cada trepitjada. Cada un d’ells se creia que era l’únic en el món i amo i senyor de tot quant el sol escalfava. Així és que en trobar-se tots tres al bell mig d’aquell arenal tan net i tan fi cuidaren rebentar de ràbia i poc hi va faltar perquè no s’esbocinassin entre ells.

Quan més entretenguts estaven fent-se mal, arriba un altre gegant i els diu:

—Uep! I què és, això? Que no teniu vergonya, tan grandolassos, barallar-vos d’aquesta manera? Au, au!

Era un gegant de bona pasta, que no li havia agafat la curolla de la comandera com als altres tres, i passava la vida mirant la mar i dibuixant barques i vaixells per a navegar-hi.

Aquell gegant nomia Alexandre i no podia consentir que ningú ni res nat al món se barallàs; per això li va caure tan tort que aquells tres estrúmbols li fessin malbé la platja i armassin aquell batibull.

I com que era més vell, més bo, més assenyat i més viu que ningú, no li va dur gaire feina ginyar els altres tres perquè l’ajudassin a fer un vaixell, i així tots quatre podrien anar a altres terres i per totes les mars del món sense por d’anegar-se.

—Hala, idò —digué el gegant Alexandre—, ja podem començar la feina. Primer de tot s’ha d’anar a cercar llenya. Veis aquelles tres muntanyes que hi ha allà lluny? Idò cada un que vagi a una, que cerqui un bosc d’alzines i que dugui totes quantes soques pugui, com més millor, i així podrem tirar les més adients.

I ja em teniu els tres gegants, tris-tras tris-tras, ben acanalats cap a les tres muntanyes. A l’entretant, el gegant Alexandre va estendre per l’arenal tots els seus dibuixos i en mirava ara un, ara l’altre, per triar el que li agradaria més.

Va estar tres dies mirant i remenant dibuixos i plans, i quan a la fi es va decidir per un, arriben els tres gegants tan carregats de soques que gairebé no els veien. Ells havien deixat les tres muntanyes pelades.

—Mirau que ho sou, d’animals! —els va renyar el gegant Alexandre—. Heu arrabassat arbres i mates sense mirar prim i jo vos havia dit que només ens calien alzines. No res, lo fet, fet està. Ara tendrem feina per dies a triar la llenya bona, però així mateix la que no ens serveixi per al vaixell serà bona per fer foc i torrar les fustes de tapar.

Els tres gegants amollaren les soques i tot el món va trontollar, les aus arrencaren a volar, els peixos guaitaren damunt de l’aigua per veure què passava i els animals de pèl fugiren afuats.

El gegant Alexandre va pensar entre si mateix: no sé si en trauré res de bo, d’aquests esburbats, però sempre és millor que els entretengui fent un vaixell que no que vagin pel món fent destrossa.

—Ara —va dir el gegant Alexandre—, tallarem les soques i triarem les més polides, i després vos repartiré la feina. Tu faràs de mestre d’aixa, tu de calafat i tu seràs el meu ajudant i l’ajudant del mestre d’aixa i del calafat.

—Ah, no, això sí que no! —s’exclamà el que havia d’esser ajudant—. Jo no vull esser ajudant d’aquests dos betzols, jo també vull ser mestre com ells.

—Vols-te fer trons! —cridà n’Alexandre—. Que no en sortirem mai?

I el va cridar al seu costat i, fluixet fluixet, perquè no el sentissin els altres, li va dir:

—Que no veus, tros de banc, que fer d’ajudant meu és més que ser calafat o mestre d’aixa?

—Aquesta m’és vera?

—Passa de vera. Au, però no els ho diguis, que se posarien gelosos i tornaríem tenir raons.

I el gegant ajudant se va posar a tallar soques més content que un gínjol. Quan tengueren totes les taules serrades, triades i posades en caramulls diferents segons l’amplada, la llargada i la grossària i la funció que havien de fer, el gegant Alexandre va clavar dues estaques a l’arena, hi posà un tac al mig, i començaren la feina de fer l’esquelet del vaixell.

El mestre d’aixa ja posa damunt el tac la barra llarga que farà de quilla, i a la punta que mira a mar hi empalma el gaó i a la punta que mira a terra hi empalma el codastre. Llavors ja col·loca les costelles, i a cada costella un bau, i quan totes les costelles s’aguanten hi comença a clavar els taulons del folre: ara la cinta, a la part de dalt de les costelles; ara les paralles, als costats de la quilla; ara els bocals, davall de la cinta; i a la fi els embons, enmig dels bocals i les paralles.

Ja està fet el buc i el calafat agafa l’estopa i la pega i s’acosta a la barca brandant la pitarrassa. Ja comença a tapar juntes, i és llavors quan el gegant Alexandre el crida:

—Ei, atura’t, atura’t!

I en aquell moment salten els embons, els bocals se desclaven, les paralles se crullen i la cinta fa un esclafit. Damunt la quilla, entre les dues estaques, només hi queden les costelles, ben subjectes pels baus.

—Animals! —crida n’Alexandre—. Que no sabeu que els taulons de tapar s’han de torrar abans de posar-los?

Què havien de saber ells, si tota la vida només havien pensat a fer malifetes! I ara miraven les taules rompudes, escampades per terra, i poc va faltar perquè no se posassin a plorar com tres infants de uè.

—Au, no quedeu mans fentes —els va dir el gegant Alexandre—. Començau a fer fogueres i a triar més taulons.

I ja han fet les fogueres i ja han triat les taules i els taulons i ja els torren, i n’Alexandre dirigeix la feina i els ajuda en les tasques de molta traça i poca força.

Ara el gegant mestre d’aixa i l’ajudant ja tornen clavar els taulons torrats, cada peça al seu lloc, i el calafat ja s’hi acosta amb els ormeigs de calafatejar i tapa les juntes. I heu de pensar i creure que la feina que cent homes haurien fet en cent dies, ells quatre la feien en un, i el vaixell prenia fesomia amb una rapidesa astoradora.

I ja feien la coberta baixa, i les bodegues; i la coberta alta, amb l’alcàsser damunt i els panyols davall. I mentre n’Alexandre i l’ajudant enllestien els pals per a les veles, el mestre d’aixa i el calafat ja col·locaven els bots de nau.

Ara ja cusen els vessos per fer les veles, ja hi posen els gràtils, les beines i les valumes. Ara ja hi passen les rellingues per tot el voltant amb punys a cada punta i quan les tenen enllestides les enverguen pels punys als penols, i ja bufa el vent i les veles ja s’inflen.

—Ei! Alerta, animals! —crida n’Alexandre—. Que no veis que el vent tomarà la barca? On s’ha vist mai posar les veles sense aferrar? Que no sabeu que les veles no s’estenen fins que el vaixell és dins mar?

I el calafat, el mestre d’aixa i l’ajudant ja aferren les veles i quan estan ben fermades n’Alexandre diu:

—Ara hauríem d’anar a cercar ferros per fer l’àncora i fer més cordes per a les amarres, que les hem acabades totes amb els estrais, les braces i les burdes.

—I per què volem àncora i amarres? —pregunta el que feia de calafat.

—Tu diràs! —s’exclama n’Alexandre—. Per quan ens vulguem aturar a qualque port.

—Jo, quan estigui dalt del vaixell, no m’hi voldré aturar mai, a cap port —digué el mestre d’aixa—. Vull navegar sempre, sempre.

—I jo dic que a aquest vaixell li hem de posar per nom el Vaixell d’Iràs i no Tornaràs, perquè sempre anirem i no tornarem pus mai —va afegir l’ajudant.

—Hala, no digueu dois —feu n’Alexandre—. Anem tots plegats a cercar ferro per fer l’àncora i cànem per fer les amarres, i un cop fet això, ja podrem partir

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos