1

Pares i fills

La reixa automàtica es va obrir amb un moviment suau i el pesant Bentley va accedir al camí de grava, que va cruixir al seu pas. En Julio Urquízar va comptar mecànicament els vint-i-quatre roures que el conduïen fins al templet que protegia l’entrada de la casa de la seva família, situada molt a prop del Tibidabo, a la part noble de Barcelona.

En Sebastián, el xofer, va baixar del vehicle immediatament per obrir la portella al seu patró, però quan va haver donat la volta al Bentley, en Julio ja n’havia baixat.

—Voldrà res, més tard?

—Sí, torna a dos quarts de sis. Potser no sortiré, però, per si de cas, queda’t aquí.

—Sí, senyor.

El marquès es va adreçar lentament cap a la casa; a la porta, ja oberta, l’esperava una criada, i ell li va lliurar la bufanda i l’abric.

—Bon dia, senyor.

—Hola, Matilde. Seré al meu estudi, procura que no em molesti ningú. Si decideixo no baixar a sopar, avisaré perquè em pugin alguna cosa.

—Sí, senyor.

—Ah, digues a la cuina que seguiré el règim.

—Sí, senyor.

Quan sortia dues nits seguides i s’excedia amb el menjar, l’úlcera li passava factura. També l’edat. Des que havia fet el mig segle, notava la diferència. Va pujar a poc a poc l’escala de fusta que conduïa al seu estudi i es va disposar a ordenar una mica els seus pensaments.

Va buscar la clau al fons d’una de les butxaques dels pantalons i, com que se li resistia, va donar una estrebada seca a la cadena on duia lligat el clauer, però se li va enganxar a la tela i li va fer un estrip. «Quina murga», va pensar mentre entrava a l’espaiosa estança. Estava en penombra, de manera que va córrer la cortina i va obrir els porticons del balcó. A l’instant, una olor intensa va pujar des del jardí, i els sentits se li van extasiar. El seu olfacte va detectar el marduix i el codony, i la vista se li va recrear en el color ciclamen de la buguenvíl·lia del porxo.

Va tancar novament i va graduar la llum tal com a ell li agradava. Aquest estudi era el seu sancta sanctorum, l’únic lloc de la casa on se sentia relaxat i aconseguia ser passablement feliç. Es va adreçar a una tauleta i va buidar les butxaques en una petita safata. S’hi van amuntegar les claus, l’encenedor, la cartera, l’agenda, les ulleres i la capseta de plata amb les pastilles de cafinitrina que portava sempre al damunt des de l’últim ensurt que va tenir a Niça. Es va desvestir sense presses i es va trobar immers en el reconfortant plaer d’una dutxa a la banyera. En acabat, es va embolicar amb una tovallola blanca immensa i immaculada i es va mirar al mirall. Davant seu va veure un home que li va resultar vagament conegut, algú amb un lleuger aire de família, per bé que prematurament envellit i amb una ombra d’angoixa al fons dels ulls. Es va fixar en la incipient papada vertical de vell esprimatxat. Va dubtar, però es va obrir la tovallola i va deixar al descobert un tòrax estret seguit d’aquell abdomen inflat que els homes prims mostraven quan s’engreixaven, tot això sustentat per dues cames fibroses, potser l’única cosa positiva del conjunt. Va acabar d’eixugar-se, va agafar l’ampolleta de colònia, se’n va abocar una mica a les mans, es va humitejar els cabells i es va pentinar. Tot seguit es va vestir amb roba neta i es va posar al damunt un batí de seda.

Dos cops lleugers van sonar a la porta. Era en Martín, el majordom.

—Perdoni, senyor, la Matilde m’ha advertit que no vol que ningú el molesti, però és que tinc dos encàrrecs per a vostè.

—Tant se val. De què es tracta?

—La senyora ha trucat dient que arribarà tard, que no l’esperi per sopar, que prendrà alguna cosa al club de bridge. Cap a dos quarts de sis vindrà la tata del senyoret Julio, i ha sol·licitat veure’l, si no és gaire molèstia. Li preparo un Martini, senyor?

—Mmm, ja que ets aquí...

El majordom es va dirigir al moble bar mentre en Julio s’asseia a la seva butaca favorita de cuir negre i agafava el diari; després, en Martín li va deixar la beguda en una tauleta auxiliar, a l’abast de la mà.

—Gràcies.

—L’aviso quan arribi la tata.

—Sí, si us plau.

—Vol res més, el senyor?

—No, gràcies, Martín, pots retirar-te.

En Julio va mirar un instant la copa i va recordar la seva última visita al metge. «Ni alcohol ni tabac. Per a tu, són verí», havia tornat a advertir-li. Però ell ho havia intentat vint vegades i vint vegades havia tornat a caure-hi. La seva maleïda falta de voluntat, que tant havia influït en la seva vida, també en allò es deixava notar.

Va fer un glop i va treure les ulleres de l’estoig, va desplegar la premsa i va netejar les lents amb un gest mecànic i absent. En aquell moment li va venir al cap un episodi de la seva vida, com si fos la imatge d’una vella pel·lícula en blanc i negre. La seva falta de voluntat, la seva maleïda falta de voluntat!, havia estat el factor determinant de la seva existència.

Va fer un altre glop de vermut mentre la seva ment papallonejava entre el passat i el present. L’olor de caoba i de cuir el va fer tornar a l’estudi, i amb la vista va recórrer lentament les parets: fotos, trofeus de caça, copes de campionats de tir al colom... Aquell era el seu món, un món de confort i d’aïllament ben apartat de l’entorn, un espai singular en què se sentia bé, però veia amb malenconia que aviat formaria part del passat. Se sabia membre d’un selecte grup en perill d’extinció. Llocs com el Círculo Ecuestre o el Club de Tir formaven amb la seva persona una simbiosi perfecta; de la resta, no volia saber-ne res. En altres ambients se sentia estrany i insegur, cada dia estimava més la seva soledat i hauria volgut no conèixer tanta gent que es veia obligat a saludar. Era un esteta del segle XIX.

La fàbrica tenia problemes, però el marquès es consolava pensant que no havia fet res perquè funcionés malament, com tampoc no havia fet res perquè funcionés bé. Tenia en plantilla un director general, un gerent i un administrador, i, a parer seu, el mèrit o el fracàs era d’ells.

Els ulls li van seguir vagant en la semipenombra i van topar amb la foto de la Marina muntant l’Espurna. La seva filla era l’ésser que més estimava al món i potser la seva única font d’il·lusió. La Marina, a vint-i-dos anys, era una bellesa rossa. En ella es combinaven a la perfecció els trets eslaus de la mare amb una desimboltura molt ibèrica.

Sabia que el seu amor era correspost, encara que ja no amb l’admiració de quan era petita i ell li ensenyava a muntar, sinó amb la tendresa d’algú que, malgrat veure les debilitats del pare, l’estimava per damunt de qualsevol cosa.

La Marina era forta, més forta que ell, naturalment; més forta que el seu germà, sens dubte. En Julio José era un nihilista, gairebé res no valia la pena per a ell, només li agradava viure de nit. No havia trobat cap cosa que el fes vibrar, ni l’esport, ni l’art, ni els viatges..., res de res. Com era possible que, sent germans, fossin tan diferents?

Va recordar un dia que la seva filla, que llavors devia tenir uns quinze anys, va arribar d’una festa més tard de l’hora acordada, i la seva mare, sense dir res, li va alçar la mà. Abans de rebre la plantofada, la Marina la va subjectar pel canell i li va dir: «No ho intentis mai, jo no soc el papa». Ell va sentir una profunda pena en sentir-ho, però també orgull. Per fi algú s’atrevia a plantar cara a la seva dona.

Pel que feia a en Julio José, el marquès havia arribat a la conclusió que li era impossible entendre-s’hi. Parlar amb el seu fill era com intentar dialogar amb un extraterrestre. El jove li retreia la seva riquesa heretada però, a la vegada, se’n beneficiava sense el més mínim remordiment. A en Julio José li agradaven totes les coses que disgustaven el seu pare, i viceversa. Estimava el desordre, la bohèmia, passejar entre gent estranya. Freqüentava aquella mena de personatges que estaven fora del marc del que en Julio considerava «com havien de ser les coses».

El marquès pensava que els artistes eren diferents, potser per això eren artistes. Quan organitzava una festa a casa seva, era conscient que un tipus pintoresc aportava glamur i un color especial. De les seves parets penjaven llenços de Goya, a més d’autèntiques joies del Renaixement italià. Els tenia pel plaer de gaudir-ne, no per esnobisme de nou-ric, perquè, per bé que era ric, naturalment no era nou.

Quan parlava de «tipus diferents» es referia a aquella fauna que es movia amunt i avall per les Rambles i que sempre l’inquietava quan anava al Liceu. Contraris al règim, universitaris que organitzaven reunions clandestines i clamaven per la democràcia, nois de cabells llargs i jaqueta de pana. Va intentar que al seu fill li agradessin les mateixes coses que li agradaven a ell... Equivocació rotunda. Cadascú estimava el que estimava, i les preferències no es podien canviar tan fàcilment.

El que el marquès exigia a en Julio José, almenys, era correcció, tracte respectuós i ordre dins de casa seva. Una esperança remota li bategava dins del cor, ara que el seu fill feia el servei militar. Alguna cosa li deia que allà hi havia l’última possibilitat que el noi canviés, malgrat que, amb les seves influències, tenia les coses més fàcils.

Volia que es redrecés; ell ho havia intentat sense èxit, de manera que confiava que algú totalment aliè a la família aconseguís centrar-lo. No pretenia que el seu fill se li assemblés en tot, però tampoc no volia que fos la seva antítesi.

Era conscient que s’havia equivocat. Des del primer dia li havia donat tots els capritxos. Mai no li havia negat res, quan, en realitat, segurament el plaer més gran del món era desitjar alguna cosa i treballar per aconseguir-la. En Julito va tenir fora d’hora motos, cavalls, cotxes... S’havia equivocat amb ell, sí. Però els gens també hi devien haver influït, perquè el marquès havia tractat de la mateixa manera la Marina i ella era completament diferent. Com ell, la seva filla era una apassionada del camp i els cavalls, i agraïa qualsevol regal que li fessin. Les coses li duraven molt més perquè les cuidava. Va saltar d’alegria quan li va regalar el seu primer Mini, mentre que en Julio va tenir el Lancia parat a la cotxera durant un any sencer perquè no es treia el carnet. Ara ella conduïa un petit Triumph que estava sempre relluent, cosa que no passava amb el Porsche del seu fill.

Pensar en en Julio José li va fer venir al cap el seu propi germà, l’Enrique, i l’estiu del 1938, quan el noi va arribar a casa radiant amb l’estrella de sis puntes sobre fons negre d’alferes provisional. Estava en deute amb el seu germà, havia donat tantes vegades la cara per ell... Sempre el va ajudar a la facultat, a la Falange..., o sigui que, malgrat que el seu pare li havia aconseguit una feina de sanitari a Sant Sebastià, en Julio va decidir anar-se’n al front amb ell.

Un dia inexplicable, una bala estúpida, a les acaballes de la contesa, va deixar un germà sense germà i un assistent sense oficial. Una bala que segurament anava destinava a un altre però va tocar l’Enrique, que, com sempre, s’havia avançat al seu moment. Se li va morir als braços, i el va deixar sense ombra, aclaparat i, cosa encara pitjor, amb una última frase al cap que li pesava com una llosa: «Julio, continua tu per mi». El camí de la vida se li va fer costa amunt, i a partir de llavors cada decisió que va haver de prendre va ser com un part per a ell. Havia plorat tantes nits cridant el seu germà... El seu pare, ja gran, es recolzava en en Julio creient que era l’Enrique. Però ell no era el seu germà, no tenia la seva empenta, li costava prendre decisions i era plenament conscient que no havia creat mai res. Vivia del capital heretat, cada vegada més minvat a causa de les seves funestes inversions.

La tarda queia, i van trucar a la porta.

—Sí?

—Senyor, la tata del senyoret Julio és a la cuina i també ha vingut el xofer.

—Digues a la tata que baixo d’aquí a un quart d’hora.

Li feia molta mandra, però havia de fer-ho. La dona marxava molt contenta quan baixava a saludar-la i parlava una estona amb ella.

Havia treballat molts anys a la casa, i havia estimat moltíssim els nois. La seva imatge li feia venir a la memòria els anys més feliços de la seva vida; recordava com la va ajudar quan el seu xofer es va casar amb ella i temps després va aconseguir que el contractessin en el servei d’ambulàncies de la ciutat.

Li va saber molt greu que marxessin de la casa. Els seus tres fills, en Jacobo, la Marta i en Tonio, eren ferms i ben plantats, i quan el visitaven per Nadal es posaven els seus millors vestits. La felicitat no tenia res a veure amb els diners, i gairebé diria que tampoc amb la salut. Era feliç qui estava en pau amb ell mateix i conforme amb el seu entorn. La sardina o el caviar no eren importants.

Es va aixecar amb la intenció d’adreçar-se a la cuina. Si continuava amb les seves cabòries, a la pobra tata se li faria tard. De manera que baixaria a saludar-la i després se n’aniria una estona al club. Allà era una altra cosa. Era en Julio, eren els amics de sempre, era el pòquer amb el seu grup, era parlar entre iguals de temes comuns sense sortir d’un món encasellat que començava a extingir-se. La bohèmia del seu fill li resultava incomprensible tenint a l’abast de la mà el que ell li oferia.

Abans de sortir de l’estudi, es va mirar al mirall, es va passar la mà pels cabells, es va allisar el batí i va fer que la punta del mocador sortís una mica més de la butxaca, on hi havia brodades les seves inicials sota una petita corona.

Va entrar a la cuina, cosa que suposava un gran esdeveniment, perquè el senyor marquès rarament s’hi deixava veure, i es va acostar a la tata.

—Què hi ha, Juana? Com va tot?

—Molt bé, senyor marquès. Molt contenta de veure’l. Quin bon aspecte que té! Està molt guapo.

Sens dubte, era l’única persona del servei que tenia el coratge i la confiança de dir-li una cosa així.

Els criats estaven drets en actitud respectuosa. Miraven amb admiració aquella bona dona que s’atrevia a parlar d’aquella manera al marquès.

—El senyor, però, està fent panxeta. Que ha deixat de muntar a cavall?

—No, però els anys no perdonen, Juana... Que un ja no és el que era. Ja n’he fet cinquanta-quatre...

—El senyor sempre està de bon veure.

—No siguis exagerada, dona... Explica’m coses. Com va tot?

—Doncs bé, senyor... No em puc queixar. Els nois són molt bons, la noia ja està pensant a casar-se, encara que falta una mica. En Jacobo s’ha posat a fer boxa i em té desesperada, però el seu pare encara em té més desesperada...

—En Genaro? Per què?

—Perquè a mi em ve amb romanços dient-me que no li agrada que el noi faci boxa, però després va presumint pel barri... Un dia agafaré l’escombra i els faré fora de casa a tots dos.

—Si a en Jacobo li agrada la boxa, deixa’l fer, és un esport com qualsevol altre.

—No, senyor, no, esport és el que practica vostè. Això de muntar a cavall és fantàstic, però donar-se trompades amb els altres nois ni és cristià ni prova a ningú. De tota manera, qui em té més preocupada és el meu Tonio... Encara que m’estimo més no parlar-ne, senyor. Ja ho diuen: de desagraïts, el món n’és ple. I no és que el noi sigui dolent, no. Però les companyies que s’ha buscat em tenen amb la mosca darrere l’orella.

«Intuïció sana i barata de la gent de poble», va pensar el marquès.

—Bé, Juana, volies res?

—Doncs... És que em fa cosa dir-l’hi, perquè sempre el vinc a molestar...

—Per cert, com li va a en Genaro amb l’ambulància? Ha pogut arreglar els horaris de l’hospital amb els de les pompes fúnebres?

—Sí, senyor, i es guanya dos sous ben macos gràcies a vostè... Veu com sempre el molesto amb coses?

—No, dona, no. Què puc fer ara per tu?

—Resulta que..., doncs..., com que el senyor té tants amics i coneix tanta gent, si fos tan amable de fer-me una recomanació per a algun militar d’aquests grassos...

—Deus voler dir «d’alta graduació», Juana.

—Vostè ja m’entén... És que el nòvio de la meva filla està fent la mili aquí a Barcelona, i si tingués algun padrí que l’ajudés una mica, podria seguir treballant i així avançar el casament... Perdoni l’atreviment, senyor marquès, però m’ho ha demanat la nena, i vostè ja sap que pels fills es fa el que sigui.

—Vinga, va, mira a quina caserna fa la mili, i jo procuraré donar-li un cop de mà. Era això el que volies?

—Sí, senyor. I moltíssimes gràcies.

—Agafa això per als nois. —En Julio es va ficar la mà a la butxaca del batí i li va allargar un sobre.

—Senyor, no venia per a això.

—Ja saps que ho faig molt content, i que en aquesta casa ets molt estimada, Juana.

—Li estic molt agraïda, senyor. Però...

—Vinga, vinga... Saluda en Genaro i els nois de part meva, i ja saps que sempre que vulguis pots venir, que això és casa teva.

—Moltes gràcies, senyor. La senyora no hi deu ser, oi?

—No, no hi és... Ah, i digues al teu fill Jacobo que, quan el vegi anunciat, aniré a veure’l boxejar.