Un estiu per estimar (Trilogia d'Albons 1)

Ester Invernon Cirera

Fragment

1

1

Només vull ficar-me al llit, endinsar-me en un son llarg i profund que em faci oblidar les darreres hores. Em regiro esgotada i fastiguejada pel record d’aquella última nit a Livingston, quan la Joana, amb les seves inquietuds i exigències d’adolescent consentida, em trepitjava altra vegada amb mesquinesa l’ànim afeblit. Durant el viatge de tornada vaig haver de suportar la mortificació de la disputa no resolta.

Em torna a venir la imatge esmorteïda d’aquells paios despertant-se, ara nítida i magnificada, i el baf viciat de la cambra. Veure’ls, sense voler-ho. Mirar-los sotmesa a una ànsia innata, desconeguda i irreverent. Cossos al descobert en l’estampat esblanqueït d’uns llençols còmplices de massa històries.

Una basarda em recorre el cos i m’empasso la incertesa. La saliva amarga i espessa llisca gola avall fins a la boca de l’estómac. La cridòria eixelebrada, la follia de la nit passada, uns desconeguts regirant-se esparverats. No hi vull tornar, allà.

El sol llisca tafaner pel tros de cortina que va quedar mal tancada i ensopega amb unes natges rígides, brillants i mestisses. Es mouen, pesants i mandroses. Dins la claror, dansen partícules de pols embrutides. Ferum d’alcohol i de sexe, que em connecta amb la humiliació creixent del meu ésser petit i invisible.

Tampoc he dormit prou. Sento el cos entumit i tornaria a ficar-me al llit per mirar de trobar aquella pau que m’acull cada vegada que torno a casa. Però no, sé que avui tampoc la trobaré. Sense ganes, m’esforço a sortir del llit; no vull que la Manuela em trobi així.

La tardor s’insinua amb la seva olor humida, una brisa fresca m’assalta a l’habitació i una esgarrifança esporuguida em recorre el cos. Estic viva. M’aixeco i m’apropo a la finestra per tancar-la. Respiro i inhalo aquest aire empordanès. Em sedueix embriagada d’enyor, sento que em recorre per dins. Tremolo altra vegada i m’aturo captivada per tot el que m’ha portat fins aquí, el que ens hi va portar. Torno a alenar, més profundament encara. La fredor m’asserena, puc gaudir de la quietud d’aquest camp flanquejat per boscos a l’horitzó. El paisatge, esquitxat d’ocres, daurats, torrats i ataronjats, m’abraça amb calidesa. Per un instant en sento la dolçor acaronant-me l’ànima. Mai més he tingut casa sense tu, Pau, però estar-me a Albons és el que més s’hi apropa. Deixo la finestra oberta i busco a l’armari una jaqueta que m’abrigui.

«Va, Marina, ves per feina».

Sento arribar la Manuela, ella sempre al rescat dels meus pensaments.

—¡Buen día! —Entra decidida a l’habitació carregada amb roba neta per endreçar—. Què? —diu després de deixar tot el que porta sobre el llit, amb una rialla que li omple la cara—. Com ha anat?

—Manuela! —responc i miro de forçar un somriure—. Bé… —Afegeixo sense mirar-la—. Aquí em tens, desfent l’equi­patge…

—Quita, quita, que guardo això i t’ajudo —respon amb la seva barreja de català i castellà mentre col·loca la roba—. Així ja començo a fer rentadores i endreço lo d’estiu, que avui ja fa fresquito.

—No pateixis, dona —afegeixo amb el cap entaforat a la maleta—. Ahir vaig arribar tan baldada del vol… Es va fer etern, i després encara vaig haver de conduir fins a casa. No veia l’hora de ficar-me al llit.

«Ficar-me al llit i oblidar els dos últims dies, deixar de mirar, ensumar i quasi palpar aquelles carns dures i joves… No sé si vull fotre fora de la meva vida la Joana per sempre… o és l’enveja que se’m menja».

—Tu fes, Manuela —dic en un sospir—, que jo vaig tranquil·la i sense presses. —Ara sí. La miro i somric—. I com ha anat tot, per aquí?

—Pues tot molt bé i tranquilito. Menos per la Diada, que van venir els nois amb la Paula tot el pont —afegeix riallera—. Qué ilusión, Marina! Que gran i que guapa que està la nena!

Em descobreixo mig somriure al rostre, ambigu i forçat, perdut entre l’orgull ferit i la resignació; la vergonya i les ganes de venjança; la pena i… la pena.

2

Miro enfora per la finestra. El so humit i rodó en destapar l’ampolla em retorna al meu present. Porto la seva camisa vella, la que es posava només arribar aquí i que encara em sembla que guarda el seu perfum. Avui no he sortit de casa, encara arrossego els mateixos pantalons de pijama i ja en veig el baix d’un camal ennegrit. Els cabells, atapeïts de metxes grises i blanquinoses que es despengen deslligades d’un monyo desmanyotat. Faig pudor. Fa ja massa dies que ranquejo així, desesmada per casa, a l’aguait de la salvació temporera que arriba amb la Manuela. No vull que ella em vegi així, ja no, una altra vegada no. M’esforço, sense gaire traça, a foragitar enyor i remordiments. Plou i ja és fosc. Dins estic sola, tampoc hi vull ningú. En tinc prou amb la companyia del televisor, engegat o mut, en què les desgràcies de desconeguts repetides en bucle em reconforten en la meva tragèdia. M’assec davant l’aparell i començo a buidar una altra copa d’un dels teus vins, Pau. Deixo que la veu colpidora i escardalenca del Van Morrison em cortegi, elegant, també grollera, fins a la fondària del meu turment. Have I told you lately that I love you… El record del teu xiuxiueig em frega humit i tebi a cau d’orella. I ploro, ara ja més d’humiliació que de tristesa. I t’enyoro…

El timbre del telèfon m’escup de l’abisme. «No penso respondre», em dic. Impertinent, hi torna, i m’hi apropo amb la idea de desendollar-lo, però no ho faig. És en Jordi… Em frego els ulls, empasso saliva i m’escuro la gola amb el cul de la copa. No vull que m’endevini res.

—Hola, carinyo…

Escoltar-lo i sentir-me així m’empeny a una foscor més insondable i maligna encara, que em mira virulenta i tòxica, carregada de culpa, i que, amb veu dolçament enganyosa, em recorda que no soc mereixedora ni de l’amor dels meus fills.

—Com estàs, mare? Tot bé per Albons?

Veig l’ampolla buida damunt el marbre de la cuina i em torno a escurar la gola.

—Bé, plou, i m’he assegut a sopar una mica i a mirar una pel·li —menteixo—. On pares, tu? —M’obligo a contornejar mig somriure que mantingui en Jordi en una falsa il·lusió.

—A Madriiid —diu mandrós—. Fins dimecres…

—Que bé, fill. Fas veu de cansat…

—Ho estic —afegeix, i deixa anar un sospir—. Bé, només volia sentir-te la veu; si no acabo massa atrotinat aquests dies, diumenge, que ja seré a Barcelona, potser vindré a veure’t, que fa molts dies que no xerrem.

—M’encantaria…

—Et deixo, que m’entra una trucada de feina. —Llança un petó en l’aire—. T’estimo, guapa!

—Jo més —responc quan ja ha penjat.

Sento el rostre mudar cap a l’amargor altra vegada.

Espero la seva visita amb il·lusió i recança. No vull que em vegi així, però no puc estar de cap altra manera, ni tampoc vull. Puc enganyar la Manuela, vaja, n’estic convençuda. Amb en Marcel també me’n sortiria prou bé, però amb en Jordi no. Ell m’encerta els pensaments i m’ensuma el turment, encara que sigui lluny.

—Pau! No en tenies prou, de fer-me venir aquí? De deixar-m’hi sola? —crido mirant enlaire—. Qui em manava regirar el teu correu electrònic, hòstia!

Ja no em queden llàgrimes per vessar.

—No vas ser mai del tot meu, oi? Jo només et vaig cuidar, idolatrar i acompanyar en tot el teu frenesí. No vaig ser digna del teu amor, no el vaig saber guardar. La culpa m’arrossega, atroç, cap a l’autodestrucció.

La fosca insensible reocupa les estances, ara més buides que mai. Encenc el foc i miro la meva ombra ballar al ritme de les flames. Desitjo i delejo aquesta soledat.

Endormiscada al sofà, la fredor em desvetlla de mica en mica, la manta és a terra. Sento el clatell i les lumbars tensos i adolorits, la boca empastifada. Tampoc he sopat. Em frego la cara i un baf pestilent m’escup de dins la gola. Miro fastiguejada les restes escampades. L’ampolla buida damunt la taula i una copa vessada a la catifa.

«Quina merda, Marina! Aquesta taca no la traurem».

Vaig cap al llit i sense pensar-m’ho gaire prenc la drecera cap al veritable son, ràpid i directe. M’empasso un somnífer amb un vas d’aigua i m’escolo entre els llençols, amb el mateix pijama dels tres darrers dies. M’ensumo, i la idea rotunda però fugaç que la pudor que faig pugui escampar el teu record em fa plorar.

—Demà em dutxaré.

3

Vols que avui sigui el primer dia de la resta de les nostres vides?

Així començava la nota: un paper doblegat i repenjat a la meva tassa de te, que aquell dia encara fumejava. La que cada matí ell em preparava abans de sortir a córrer, i que jo esperava; al cantó, una gerreta de llet i un bol ple de fruita tallada a bocins. En Pau feia poc que havia sortit.

Aquestes notes, iniciàtics preliminars del nostre ritual, sempre em feien somriure. Començava el joc. Rebre-les m’excitava. En pocs dies, ens deixaríem portar per les ardors compartides més primitives, genuïnes i salvatges, només nostres. Parèntesi a la quotidianitat. Submergir-nos plegats en una cita privada, quasi clandestina, refugi de les passions que el dia a dia ens feia ajornar. Ho vam començar a fer quan els nens eren petits. Triar moments per recollir la nostra història, evadir-nos unes hores, potser un dia. Sols. Anys després ens continuava semblant tan excitant avançar els preliminars a aquest extrem que seguíem amb el joc. Ell em passava la penyora i jo començava a pensar com el sorprendria aquesta vegada.

No va trigar gaire a arribar. Llavors vivíem en un àtic davant del mar. Arrencar el dia veient com el sol s’insinuava davant meu era un dels petits plaers que la vida m’oferia. Encara amb pijama i amb les lleganyes només esbandides, vaig asseure’m a la meva butaca de lectura, una peça dels Eames que en Pau havia adquirit feia uns anys per a la seva col·lecció. Aquell era el meu racó predilecte de la casa, entre la cuina i la sala d’estar, davant d’un immens finestral que semblava despenjar-se ­damunt del Mediterrani. Allà m’asseia a llegir sempre que podia.

Sé que em diràs que sí.

Ja tenim una edat i hem treballat massa. Ja no ens queda il·lusió per la feina i ens mereixem ser plenament feliços.

Els nens ja fa dies que no hi són.

Marxem de Barcelona i anem al teu Empordanet estimat a plantar-hi un hort i un galliner.

T’estimo, sempre.

P.

Vaig deixar la tassa a terra amb cura de no vessar-la, no n’havia pogut empassar ni un glop. Recordo buscar més paraules rere la pàgina, alguna altra pista dels seus pensaments. Res. Em vaig deixar perdre en el moment, mirant a l’horitzó com el sol trencava la nuvolada. Esperançada i il·lusionada. Feliç. Una altra vegada, aquest home bo, company de vida, amic i amant, consort de viatges i aventures, em proposava un nou repte.

4

El 24 de març de 2015, l’atzar i l’univers van truncar-li la vida.

La llarga cabellera se li va tornar de cop gris, i així es va quedar, com tota la resta. Va perdre el marit en un despenjar de telèfon, i es va sentir morir. Va deixar anar el que duia a les mans; en picar a terra, la tassa es va trencar en mil bocins, com ella, i la infusió es va escampar, esquitxant-li els peus i cremant-los.

Sonava, altíssima, «Love Letter», de Nick Cave, i del televisor sortien les primeres imatges de l’accident. Com una fotografia mental, d’una nitidesa que podia palpar, que la va estremir de cap a peus, visualitzava la targeta d’embarcament que en Pau havia deixat el dia abans a la taula de l’estudi: Germanwings 9525, el mateix que podia veure a la pantalla.

Immòbil.

Petrificada.

Devastada.

Aquell dia portava posat el mocador que ell li havia regalat molts anys enrere, en arribar d’un viatge a París. El va acaronar i el pensament va fugir-li amb desfici, buscant el rastre de la vida, cap a aquell record feliç: hi havia anat en tren, i fins al darrer moment va insistir que l’hi acompanyés. Però ella no se sentia còmoda deixant els nens, llavors petits, a càrrec d’algú altre. Quan en Pau va arribar, feia res que la Marina havia tornat a casa després de portar en Marcel i en Jordi a l’escola. Va entrar a l’habitació, on ella endreçava roba d’esquena, i s’hi va apropar per abraçar-la.

—T’he enyorat…

—Jo més —va respondre mentre es girava. Volia ensumar-lo i sentir a la galta el frec aspre de la seva pell.

Li agradaven més que cap altra cosa, aquelles retrobades.

L’alè de les paraules deixava el desig en suspensió dins l’aire.

—Tot bé per aquí? —va preguntar besant-la al coll.

—Mooolt —va gemegar.

Li va semblar estrany que s’aturés per obrir la maleta.

En va treure el mocador, i la hi va embolcallar.

Ara es toca el coll, encara sent la carícia suau i freda de quan ell l’hi va posar, la subtil manyaga a la punta dels dits, el so lent i elegant del frec a frec de la seda. En recorda el dibuix, de colors emblanquinats perfilats de negre, i l’olor rància i humida d’armari tancat.

Va besar-la anhelat, tenia gust de cafè.

La va empènyer juganer damunt del llit, per començar sense presses el joc de l’amor. Es van despullar a poc a poc, mentre ell li resseguia a petons la pell, com qui dibuixa els camins que et porten sempre de retorn a casa. Ella es deixava fer.

—No te’l treguis —va demanar-li amb pessics de paraules que deixava anar entre petó i petó.

Sempre que s’ha sentit perdre’l eternament, quan li ha semblat que no recordava les seves faccions, ha buscat el rastre dels petons d’aquell matí entre els plecs d’aquell antic mo­cador.

Aquell 24 de març també va girar el cap buscant-hi les olors, volent tornar a sentir les carícies…

—No… Nooo… Nooooooooo…

No s’ho va creure. Segur que havia canviat el vol al darrer moment. «Aquestes coses els passen als altres…». Va trucar-li al mòbil una, dues, tres, quatre i més vegades.

«Apagat o fora de cobertura». Ha odiat aquesta veu sempre més.

Va sonar el telèfon. Era en Marcel. No el va agafar.

Va córrer fins al lavabo i va vomitar tot el que tenia a dins. No podia pensar, però del més profund del seu ésser, sentia el desig d’esmunyir-se budells avall i anar a trobar-se amb ell allà on fos. Es va quedar asseguda a terra, abraçada a la tassa del vàter. Les hores van anar passant mentre la gelor de les rajoles se li escampava pel cos i l’histèric i insistent so del telèfon li recordava que a fora hi havia un món que continuava girant sense en Pau, i que també continuaria girant sense ella.

Es va fer fosc, i en Marcel i en Jordi la van anar a trobar. Els seus fills van anar a socórrer-la, es van llançar als braços atordits de la mare, i, per primera vegada, l’abraçada va quedar buida de tot. Orfes de pare, també se’n van sentir de mare, i no podien albirar com sostenir aquella dona, fins llavors forta, ara destruïda en un món sense ell.

Van passar tota la nit així, anestesiats per la condemna, sobre la imperceptible fredor del terra. Fins que va sortir el sol, i un nou dia els va anar a cercar. No ha sabut mai d’on va néixer l’instint de protegir els fills que li va permetre aixecar els braços unes hores més tard. Compost de carn, ossos, músculs i pell absents de qualsevol ànim.

I van marxar a Albons, a recer de tot i tothom.

Un cop allà, va pujar a l’habitació. Es va despullar i es va posar la camisa de quadres vella d’en Pau. Es va enllitar i només en sortia per anar al bany. En Marcel i en Jordi s’hi arribaven per torns. S’hi acostaven, encenien el llum de la tauleta de nit, que ella esquivava tombant el cap, colgant-se amb els coixins. Li acaronaven els cabells, li xiuxiuejaven paraules que no escoltava. Els brous calents que li duien per dinar i sopar, i les infusions a mitja tarda que mai va prendre, eren l’única ordre que la mantenia dia rere dia en un món que ja no era per a ella. Només volia ensumar-lo, trobar el rastre de la darrera nit plegats en aquells llençols, i refugiar-se en la seva essència. Per sempre més.

Va girar el cap per dir que no quan en Marcel li va preguntar si volia anar al funeral que les institucions havien orga­nitzat.

Una setmana després va sortir del llit.

En Marcel i en Jordi no s’havien mogut de casa. Era mig matí, i els va trobar tots dos asseguts a la taula de la cuina, prenent cafè davant dels seus ordinadors. La Marina arrossegava els peus descalços, trepitjant els baixos d’un dels pijames d’en Pau.

Es van alçar per rebre-la.

Havia perdut pes i guanyat un munt d’anys.

El primer mes, es van organitzar perquè no es quedés sola. I amb la Manuela tenien cura que es dutxés, que es posés roba neta i que mengés alguna cosa. Un dia els va demanar que marxessin, que ja hi havia la Manuela per fer-li companyia, i que ells havien de reprendre la normalitat, ara escapçada, de les seves vides.

No va voler tornar a Barcelona.

5

Torna a casa després d’haver fet un volt. Ja en el camí empedrat que desemboca davant l’entrada, un timbre familiar que no pot reconèixer fa que acceleri inconscientment el pas. S’empipa, ja li costa prou sortir, que ara li toca córrer. «Que estrany», pensa quan s’adona que és el telèfon fix, i alleugereix més el pas, intrigada i molesta, per arribar a temps abans no pengin.

—Hola?

—…

—Sí, jo mateixa, de part de qui, sisplau? —pregunta mentre s’asseu a la butaca del costat de la tauleta del telèfon.

—…

—Aaaaaah! Com estàs? Que ha passat res? —diu emmurriada quan cau que si qui truca és la Paquita, ha de ser que sí, que el que sigui li complicarà l’existència.

—…

—I com està? Ha pres molt mal?

Li arriba la flaire de les flors, no fa gaire que han estat collides, i s’escampa per tota la sala. Somriu pensant que la Manuela està en tot.

—…

—Ostres! Bé, doncs… A veure, a veure… Ara truco als meus fills, que deuen ser a Barcelona, per si algun pot venir fins aquí mentre jo arribo. —Sospira, emprenyada—. Et podries quedar amb ella fins que hi siguem algun de nosaltres, Paquita, sisplau?

—…

—Gràcies! I si parles amb qualsevol metge, em podràs fer un truc, sisplau?

Penjo.

«Merda, merda, merda… Carme! I ara què t’ha passat?».

Crida irritada llançant en l’aire el dubte de si podrà amb més entrebancs, mentre treu de la butxaca el telèfon mòbil.

—Jordi, fill, on ets?

—A Barcelona, a casa. Què passa? —Pel to de veu de la seva mare, en Jordi ja endevina que alguna cosa no va a l’hora. La trucada l’ha trobat mig endormiscat al sofà, mirant una pel·lícula, i badalla mentre regira la manta buscant el comandament a distància per abaixar el volum de l’aparell.

—La Carme, fill! Segons sembla, se li ha descompensat el sucre…

—Ai, mama! I està bé? I tu, tranquil·litza’t una mica… —Esbufega i fa que no amb el cap.

—Sembla que ara millor. M’ha trucat la Paquita, l’han portat amb ambulància a l’hospital, li feia molt mal la cama a l’altura del maluc, però no ho sé del cert.

—Ja… —Mira l’hora al rellotge—. Vaig cap allà a veure què em diuen. Tu tranquil·la, eh!?

—Gràcies, fill —respon amb un sospir, conscient que no pot amagar l’enrenou que li suposa tot plegat—. Jo em preparo una bossa amb quatre coses i vinc volant.

—És a l’Hospital de Barcelona que l’han portada?

—Sí, sí! Gràcies, fill.

—Però, ves tranquil·la, eh!? —la interromp—. Fes el favor de no córrer, tu, ara! Jo en vint minuts ja seré allà.

Penja i deixa anar un sospir seguit d’un gemec impotent, que no pot evitar sentir egoista i absurd.

Quan la Marina arriba a l’hospital, amb la cara paga. Veu en Jordi que volta cap

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos