El Filatèlic

Nicolas Feuz

Fragment

Pròleg (primera part)

Pròleg

(Primera part)

L’home tenia a l’esquena tot de columnes de caselles blanques i vermelles alternades: un tauler d’escacs de sang.

Havia deixat de cridar i li costava respirar. El seu panteix ressonava a les parets de pedra del soterrani atrotinat. Al sostre, un tub de neó a les últimes vessava una llum feble i intermitent sobre el terra de grava fred i humit. Submergides en la penombra, criaven rovell des de feia anys les màquines d’una antiga impremta, caigudes en desús. Al propietari li devia haver fet mandra portar-les a la ferralla.

Un corrent d’aire glaçat va travessar l’estança i l’home va tenir una esgarrifança que li va recórrer tot el cos. Estava despullat de pèl a pèl, lligat, com un adepte del shibari, al voltant d’un poltre de salt de gimnàstica. Amb la panxa contra el cuir i els braços i les cames amarrats a les quatre potes metàl·liques, indefens davant la pitjor de les brutalitats, tremolava tot ell. Però el fred era un alliberament, li anestesiava el dolor. El seu torturador no havia tingut pietat.

—Per què ho fas? —va murmurar l’home com va poder, bavejant sang, amb la respiració entretallada.

—Ho faig per ella.

Des que l’home havia recuperat la consciència al fons d’a­quell soterrani i en aquella postura tan incòmoda, el seu botxí no s’havia mostrat gaire loquaç.

—On és? —va preguntar.

—Aquí al costat. Potser ja està desperta i ens està sentint.

Els últims records que tenia l’home s’acabaven a Delémont: un carrer fosc i desert de la capital del cantó del Jura, nit, neu, fred, silenci. I llavors un forat negre. Quant de temps havia passat inconscient?

—On som? Què és aquest lloc?

Aquesta pregunta no l’hi va voler respondre. L’home va sentir cruixir la grava sota els passos lents i regulars del seu torturador. Els espetarrecs del llum de neó, un altre corrent d’aire. Les sabates protegides amb uns peücs blancs de polipropilè es van aturar sota els seus ulls.

El botxí es va ajupir davant de la seva víctima i li va alçar el cap tibant-l’hi pels cabells. Duia una granota blanca, amb guants i caputxa inclosos, semblant a la que porta la policia Científica per no contaminar l’escenari del crim. Els ulls mig aclucats de l’home es van clavar en els del seu torturador, darrere el vidre groc i gruixut de les ulleres de protecció. La mirada del botxí no expressava ni odi ni compassió. Estava buida de qualsevol sentiment humà.

—Beu! —va ordenar amorrant-li una cantimplora als llavis.

L’home va obeir, però a mig beure es va ennuegar i va escopir una part del líquid.

—Que et donin pel sac! —va gemegar entre sanglots.

No tenia set. No havia parat de beure des que s’havia despertat en aquell soterrani. Dos litres, o potser tres. Tenia l’organisme saturat. Es notava a l’estómac i als budells el clapoteig de tota l’aigua que s’havia empassat i que no aconseguia expulsar. Se sentia la bufeta a punt d’explotar i la uretra inflada fins a la punta del penis. Allà, però, hi havia alguna cosa que bloquejava el pas.

Les fiblades de dolor a l’abdomen comprimit contra el cuir i al gland obstruït per una força invisible eren igual d’intenses que les de l’esquena escorxada com un tauler d’escacs.

—Que beguis! —va insistir el torturador enfonsant-li el coll de la cantimplora a la boca—. És important.

Important? Quina bestiesa. Dins la ment emboirada de l’home ja no hi havia res que tingués importància. Va notar un glop d’aigua glaçada que li baixava cap a l’estómac i després una arcada i gust de sang pujant-li per l’esòfag.

«Sobretot, no vomitis!».

Ja havia tret una vegada la carn que el seu botxí li havia fet menjar, i en acabat se l’havia hagut de tornar a empassar sense mastegar. La bola sangonosa li havia tornat a baixar per la gola com una ostra immensa i calenta.

—Molt bé… —el va felicitar el seu torturador—. Continuem?

—No…, això no! —va suplicar l’home, al límit de les seves forces.

Però sabia que no serviria de res. De fet, no era una pregunta.

El botxí es va aixecar i va anar cap a un dels costats. L’home va sentir el soroll de l’aparell, idèntic al d’una maquineta d’afaitar. Els espetecs van ressonar per tot el soterrani fent la competència als del fluorescent titil·lant. Aquesta vegada no hi hauria preliminars; ni massatge compressiu ni drenatge per desenganxar la pell i activar la circulació sanguínia. El torturador es limitaria a reprendre la feina allà on l’havia deixat.

El tall del dermàtom, una mena de pelador de patates elèctric que servia per arrencar capes de pell per fer empelts, va entrar en contacte amb un tros d’esquena intacte. L’home va deixar anar un crit de dolor alhora que un retall de pell quadrat i lleugerament rosat d’uns quants centímetres se li desenganxava a la força del derma.

—Vint-i-quatre —va anunciar el botxí—. En falten vuit.

I, vuit vegades més, va repetir el mateix procediment. Vuit crits, vuit trossos de pell de la mateixa mida clavada. Trenta-­dues caselles blanques i trenta-dues caselles sanguinolentes.

Satisfet del resultat, el torturador va deixar el dermàtom a la lleixa rovellada d’una antiga premsa d’impressió i es va tornar a ajupir davant la víctima. Estava conscient encara, però no trigaria a desmaiar-se. El botxí el va tornar a agafar pels cabells i li va aixecar el cap.

—Aigua no —va suplicar l’home amb un fil de veu.

—Ja no en necessites.

—Ets un malalt! I per què… per què aquest nom?

El torturador va somriure.

—El meu nom no té cap mena d’importància.

Algun dia la policia esbrinaria el seu veritable nom. Però, mentrestant, li encolomarien algun sobrenom ridícul, com solien fer normalment amb els assassins en sèrie de qui no sabien la identitat. Ja s’imaginava els titulars dels diaris.

«El Carter».

«L’empleat de correus».

O alguna altra imbecil·litat per l’estil.

El botxí va sospirar i va afegir:

—Avui, l’únic que importa és que tu has perdut. Escac i mat.

Va desplegar la fulla d’una navalla automàtica i, amb un gest ràpid i precís, la va enfonsar a la carn de la seva víctima i li va travessar el coll de punta a punta.

Era així com acabaven els porcs.

A l’habitació del costat, la dona, amb l’orella enganxada a la porta, havia sentit l’últim crit de l’home i a continuació uns gemecs, una respiració entretallada i una mena de diàleg, però no havia aconseguit entendre què deien. I llavors es va fer el silenci.

A ella també li feia molt de mal la panxa. Però era per un altre motiu.

Pròleg

(Segona part)

Feia dos dies que no parava de nevar a tota la Suïssa romanda i una part de la veïna França. Una densa capa d’or blanc cobria els immensos camps de Gros-de-Vaud. Les llevaneus treballaven sense descans per deixar transitables les carreteres secundàries i l’autopista que va d’Yverdon a Lausana.

Natiu i resident a Sentier, al cor de la vall de Joux, el Maxime Dutoit estava acostumat a les condicions extremes de l’hivern. Se sabia el camí de memòria. Cada dia vorejava pel sud-est aquell petit llac d’alçada enclotat entre dos plecs del massís del Jura, sense entretenir-se a admirar-ne les aigües negres i mig glaçades, i arribava a la plana pel coll de Mollendruz.

El SUV avançava enmig de la nit precoç amb els eixugaparabrises a tota pastilla. Els fars amb prou feines esquinçaven la cortina de flocs blancs i l’asfalt havia desaparegut sota una catifa relliscosa. A l’emissora Rouge FM anunciaven problemes a les carreteres a tot el cantó del Vaud, i recomanaven prudència als conductors, és a dir, no sortir de casa si no era indispensable.

El Dutoit va travessar Mont-la-Ville, es va aturar a l’Isle a comprar bastonets de pa i embotit per a la pausa de la mitjanit, i va reprendre el camí en direcció a Cossonay. A partir d’allà el trànsit era més dens, però sobretot en el sentit contrari: la gent tornava a casa després d’una dura jornada de feina. Ell, en canvi, treballava de nit.

A la baixada de Penthalaz, el SUV va quedar atrapat en un embús provocat per una llevaneu. El Dutoit la va maleir, però no li va quedar més remei que prendre paciència. Va encendre un cigarret, va obrir una mica la finestra de la banda del conductor i l’aire gèlid va entrar a dins l’habitacle.

A Rouge FM sonava una cançó antiga dels anys vuitanta: «Careless Whisper», de George Michael. El Dutoit va apagar la ràdio, no suportava aquella cançó. Els seus pares s’havien conegut amb aquella música, s’havien estimat, s’havien odiat i al final la seva mare ho havia pagat amb la vida.

Després del pont que travessava el Venoge, el SUV va agafar la carretera de Lausana. A la sortida de l’autopista cap a aquesta ciutat, el Dutoit va trencar a l’esquerra i va avançar la filera de cotxes que feien cua civilitzadament darrere de la llevaneu. En acabat va tirar cap al nord, en direcció a Daillens.

Feia cinc anys que el Dutoit treballava al centre de classificació postal de paqueteria de Daillens. El que més li agradava era l’horari nocturn, de les sis de la tarda a les tres de la matinada, perquè li permetia dedicar-se a altres coses durant el dia. Era jove i amb unes quantes hores de son ja en tenia prou. A més, l’ambient del torn de nit tenia un gust especial.

El Dutoit va aparcar el SUV a l’aparcament reservat al personal, va anar amb pas lleuger cap al torn metàl·lic de seguretat i va entrar a dins amb la seva targeta magnètica.

A la dreta, darrere la cortina de flocs, el moll de càrrega, amb una renglera de portes il·luminades i numerades i tot de camions i furgonetes grogues descarregant.

Porxo de formigó, doble porta corredissa de vidre: el Dutoit va passar del fred a la calor. Al vestíbul, la recepcionista el va saludar a través del vidre. A partir d’aquí, van començar els gestos mecànics: vestuari, uniforme gris i armilla groga amb el logotip de l’empresa estampat i sabates adaptades. En acabat, fitxar, anar cap a la nau principal, ficar la targeta al lector del pany electrònic…

A dins la immensa nau, de la mida de tres camps de futbol, la línia de classificació, que feia més de dos quilòmetres, girava i zigzaguejava amb un brogit sord i continu per processar uns dos-cents mil paquets al dia; en segons quines èpoques, com ara que era finals d’any, més i tot. Les rampes, els transportadors de rodet i les cintes, equipades amb escàners, amb sensor de lectura automàtica d’adreces i amb canvis d’agulles, formaven un embull de vies i d’encreuaments que no tenia res a envejar al centre de triatge de maletes d’un aeroport internacional. Prou per provocar vertigen a qualsevol profà en la matèria.

Mentre es dirigia cap al seu lloc de feina, el Dutoit es va creuar amb un company que conduïa un contenidor rodant i el va saludar amb la mà. Després va passar pel costat de la «clínica», una habitació petita on es reparaven els paquets malmesos i on s’obrien les trameses quan no se n’havia pogut identificar el destinatari. El seu superior, l’Antoine Cottier, no hi era.

Entre els punts de descàrrega i la sortida de les cintes transportadores, el Dutoit va veure uns quants RX plens a vessar de paquets que l’esperaven. En l’argot postal, RX era l’abreviatura de rollbox, els contenidors metàl·lics de reixa que es fan servir per apilar-hi els paquets. La feina del Dutoit consistia a posar a la cinta només els paquets que no eren susceptibles de bloquejar-la. Els que pesaven massa o eren massa grossos, s’havien de classificar manualment.

Aquella tarda va dipositar sobre la cinta un paquet petit que aparentment no tenia res d’extraordinari, amb un segell com tots els altres, una adreça com totes les altres i res que el fes sospitós. El paquet va travessar sense cap problema l’etapa del primer escàner, que en va enregistrar les dimensions i el pes. Els sensors de lectura de la cadena de classificació el van enviar, a través del laberint robotitzat, fins al transportador de rodets que l’havia de dur al punt de càrrega d’expedicions ferroviàries «Ginebra Ferrocarril».

A dins del paquet hi havia una cosa que s’havia començat a fondre.

1984

—Sam?

La veu de la seva àvia va ressonar per tota la granja. El nano sabia què volia dir aquella crida: que era hora de sortir cap a l’escola. Però no li venia gens de gust. Allà li deien Porquer en lloc de Sam i l’assetjaven contínuament. Perquè era l’únic que vivia en una explotació agrícola i no hi havia manera de treure’s de sobre la pudor acre i pertinaç de casa seva. Només li faltava el sobrepès i aquella roba atrotinada i plena de llànties.

—Sam, ja estàs?

El nano va sospirar i va grunyir entre dents, de molt mal humor:

—Ara vinc…

A la pica del lavabo hi flotaven tot de trossets de paper retallats dels sobres o les postals que la seva àvia tenia guardades a les golfes, amuntegades en capses de sabates velles. Ja feia uns quants mesos que al Sam tenia autèntica passió pels segells.

Havia après diferents tècniques per desenganxar-los i havia llegit en algun lloc que l’aigua calenta i el vapor no anaven bé. Amb un parell de dits d’aigua freda al fons de la pica, ja n’hi havia prou. Els segells suraven cap a la superfície, cara amunt, i llavors només calia esperar que les vores s’anessin amarant.

—Sam, que faràs tard!

«I què?».

No seria pas la primera vegada. Així almenys s’estalviaria trobar-se el Sylvain i els seus esbirros al pati.

Amb unes pinces de depilar, el Sam va anar desenganxant els segells delicadament, un rere l’altre, i els va deixar ben arrenglerats, cap per avall, sobre un paper de cuina. Els va tapar amb un altre tros de paper de cuina i en acabat una pila de llibres gruixuts perquè no es cargolessin en assecar-se.

Aquella tarda, quan tornés d’escola, els desaria als àlbums seguint el sistema del catàleg Zumstein, la bíblia dels filatelistes.

El Sam anava caminant camp a través sota un sol de justícia, cap als boscos d’Onex.

El seu cas era una mica especial, i la direcció de l’escola Les Tattes n’estava al corrent. El Sam havia perdut la mare feia dos anys i el pare vivia en un edifici del carrer Evaux d’Onex. El nano estava empadronat allà, però el seu pare no tenia temps per ocupar-se’n. Era inspector de la policia cantonal de Ginebra i treballava a la comissaria del bulevard Carl-Vogt, a l’altra banda del riu Arve, amb uns horaris canviants incompatibles amb l’educació d’un nen de deu anys.

Per a desesperació dels avis del Sam, el pare no havia volgut mai continuar l’explotació agrària de la vora del Roine a Lancy, el poble del costat. Així doncs, fill únic com el seu pare, el Sam vivia des de feia dos anys a casa dels avis i seguia anant a escola a Onex.

Des de feia uns quinze anys, Onex i Lancy havien experimentat un desenvolupament urbanístic sense precedents. El dia que els avis del Sam morissin, si no hi havia ningú que els prengués el relleu i aquelles terres s’acabaven venent, era molt probable que les requalifiquessin com a zona d’alta densitat.

De tant en tant el Sam sentia com els avis es discutien amb el seu fill per aquesta qüestió tan espinosa, però la major part de les vegades la discussió durava poc. El nano no entenia res, i en el fons tampoc li interessava gaire.

El Sam tenia tres passions, a la vida: una eren els segells, per descomptat. Havia aconseguit reunir la col·lecció gairebé completa dels de la fundació Pro Juventute d’ençà del 1912, i aspirava, com tot bon filatèlic, a trobar algun dia un valuós Rayon o un Colom de Basilea.

El Sam havia descobert també la informàtica i els videojocs gràcies a l’únic amic que tenia a classe: el Toni, que vivia prop del parc Evaux, en un barri una mica més tocat i posat d’Onex, on en general predominaven les famílies de procedència obrera, sovint desafavorides socialment. El Toni feia col·lecció de consoles, i gràcies a ell el Sam acabava de descobrir l’última versió de Mario Bros. Special. A més, el seu amic havia fet anys i li havien regalat un ordinador Commodore 64 amb tota una bateria dels últims jocs que havien sortit. Amb el Toni, el Sam ampliava els seus coneixements sobre noves tecnologies, un món del qual el seu pare i els retrògrads dels seus avis no volien ni sentir a parlar.

Des de principis de setmana que el Toni estava malalt. El Sam no en sabia res, i els avis no volien que l’anés a veure a casa o li truqués. El telèfon era massa car. L’absència del Toni feia créixer encara més l’aversió del Sam per l’escola. Sabia que, sense el seu amic al costat, estava a la mercè del Sylvain Ansermet i els seus acòlits. Durant aquells dos anys havia anat desenvolupant estratègies per esquivar-los. Algunes funcionaven força bé i altres, no tant. Avui, però, ho tenia magre. Aquells abusananos no el deixarien escapar, a la sortida, així que havia de buscar com fos la manera de despistar-los. El dia anterior havia ensenyat el dit del mig a l’esquena del Sylvain. Per desgràcia, un dels de la colla ho havia vist i ho havia cantat al seu cap, que l’havia empaitat fins a tocar de la granja.

—Ja t’enxamparé demà, tros de bacó! —li havia dit a crits el Sylvain mentre ell entrava per la porta de casa.

L’única cosa que animava el Sam a anar a l’escola era la Princesa: la seva tercera passió.

La Princesa, una nena de la seva classe a qui tota l’escola adorava. Tothom s’hi referia així, i ella no dissimulava que ja li estava bé. Tots els nois li anaven al darrere, però no havia sortit mai amb cap. Atret per la seva bellesa salvatge i la seva aurèola inabastable, el Sam n’estava bojament enamorat. Era el seu secret i no ho havia confessat mai a ningú, ni tan sols al Toni. Perquè sabia que no tenia cap possibilitat.

Al llindar del bosc, el Sam va passar per davant d’uns horts, va rodejar l’estadi de Les Tattes i va anar fins a l’aparcament que hi havia prop de l’escola. Es va mirar el rellotge i es va adonar que hi havia arribat dos minuts abans de l’hora. Havia caminat massa ràpid.

Amb un nus a l’estómac, va esperar que toqués el timbre a força distància del centre escolar, amagat darrere una furgoneta de repartiment. Volia ser l’últim d’entrar-hi.

De lluny, observava els alumnes que ja omplien el pati. Els més petits corrien, cridaven i s’esbatussaven. Els més grans s’intercanviaven cromos Panini de l’Eurocopa del 84, la fase final de la qual es jugava a França. Va veure el Sylvain i la seva colla sota un arbre. Reien, es burlaven dels que feien col·lecció de cromos i de tant en tant amenaçaven algun company més petit que havia tingut l’atreviment de trepitjar el «seu» perímetre.

I llavors va fixar-se en la Princesa. En el seu cos esvelt i esportiu de ballarina, en aquella trena tan llarga del color del blat. Des del seu amagatall, amb prou feines endevinava els ulls de la seva estimada, cristal·lins com dos diamants.

Llavors li va fer un salt el cor. Amb un somriure d’orella a orella, la Princesa estava creuant el pati per anar cap a l’«arbre dels fills de puta», com l’havia batejat el Sam. Per què ho feia?

Es va quedar mirant com anava saltironejant tota contenta a trobar aquella colla, es llançava als braços del líder i li feia un petó amorós als llavis. Va sonar el timbre. La Princesa i el Sylvain, agafats de la mà, van anar cap a la porta.

Al Sam se li va trencar el cor en mil trossets.

PRIMER DIA

1

Al pont del Mont Blanc hi havia cua, per variar. A Ginebra, a l’hora punta, hi havia tants embussos com a París, amb la diferència que això era Suïssa, el país del respecte i de la discreció on anaven els famosos a carregar piles, perquè aquí ningú els abordava pel carrer i vivien més tranquils. A la carretera, la mateixa tònica: ni avançaments inoportuns ni tocs de clàxon. Els embussos de Ginebra eren tan cèlebres com els de Lió, però no tenien el mateix aire. La gent prenia paciència i esperava. Era part del dia a dia.

Per als que hi entraven de fora de la ciutat, circular per Ginebra era un calvari. Els que ho havien de fer cada dia per anar a la feina s’estimaven més el tren, que també anava ple de gom a gom, i molts ginebrins optaven, si podien, per la bicicleta, el ciclomotor o la moto.

L’Ana Bartomeu també solia triar les dues rodes, però ja feia uns quants dies que la meteorologia no acompanyava. Pensativa, contemplava la rada que s’estenia a la seva dreta i els Bains des Pâquis, que es perdien darrere les volves de neu. El llac Léman s’havia vestit dels colors de l’hivern, entre un blau fumat i un verd gebrat. El Jet d’Eau, una icona de la ciutat, no rajava.

A la riba del llac i les baranes del pont s’havien format caramells horitzontals, forjats pel fort vent.

Per a l’Ana, Ginebra era la ciutat suïssa més francesa: així que hi queien quatre volves de neu, quedava paralitzada. Durant els últims cinc minuts, el seu cotxe amb prou feines havia avançat vint metres per sobre la calçada gelada, i molts conductors no anaven equipats amb pneumàtics d’hivern. Aferraven el volant amb cara de pànic.

Al mig del pont, el telèfon de l’Ana va començar a sonar a través de la connexió Bluetooth del cotxe. Era la central de la policia. Va despenjar i es va identificar:

—Bartomeu.

—Bona tarda, inspectora, li passo el comissari Gygli. Un segon, sisplau, no pengi.

La va deixar en espera. L’Ana va renegar per dins i es va posar la mà dreta sobre la jaqueta encoixinada, a l’altura del pit esquerre, en un gest instintiu.

«La mare que et va parir, Yannick!, saps perfectament que m’he agafat la tarda lliure…».

No ho havia fet per anar de compres enmig de les festes, sinó per una cosa greu, i el seu superior ho sabia perquè l’hi havia explicat ella mateixa. Havia sortit de l’edifici del bulevard Carl-Vogt al migdia en direcció a Eaux-Vives. Després de l’estona d’espera a la consulta del metge, l’havien sotmès a una bateria de proves. El veredicte li havia caigut a sobre a mitja tarda. Quan havia anat a buscar el cotxe a l’aparcament del Mont Blanc encara estava en xoc. Volia tornar a casa, a Versoix, i en aquell moment l’únic que li venia de gust era escarxofar-se davant del televisor i cruspir-se una caixa de bombons de les grosses mentre el Lucifer feia rum-rum als seus peus. Si s’havia de morir, valia més fer-ho ben acompanyada i amb la panxa plena de coses dolces.

La veu del Gygli va ressonar dins l’habitacle.

—Hola, Annie.

A la brigada li deien així per culpa d’una broma interna que ja li havia quedat per sempre des d’un aperitiu en què un company que anava una mica torrat l’havia comparat amb l’Annie Wilkes de Misery. Era veritat que des que s’havia engreixat uns quilets, bastants, tenia una retirada a l’actriu Kathy Bates.

—Què vols, Fura?

El Gygli la coneixia prou bé per adonar-se que no estava d’humor per donar-li conversa.

—Què t’ha dit el cardiòleg?

—Des de quan et preocupa, això?

—Annie, sisplau…

—Que si no m’opero aviat me’n vaig al clot. Amb això ja en tens prou?

—Quan?

—D’aquí a dos dies passo pel quiròfan. Però no em truques per això, oi?

El Gygli es va escurar la gola.

—Em sap molt de greu, però…

—Però què?

—Ja saps que anem curts d’efectius, entre Nadal i Cap d’Any. No sé si podries…

—Vinga, deixa-ho anar d’una vegada!

—Ens han trucat per avisar d’un paquet sospitós. No tinc ningú disponible a mà.

—Des de quan ens encarreguem dels paquets sospitosos, a Homicidis? Truca als artificiers.

—No, no és cap alerta de bomba.

—Doncs què és?

—És una cosa una mica més… especial. No sé si és seriosa o no. M’estimo més que ho vegis tu in situ. El que ens ha trucat és un empleat de correus.

—De quina sucursal?

—La de Balexert, a dins del centre comercial.

L’Ana va sentir un clàxon. El conductor del darrere estava impacient. Va mirar endavant, la filera de cotxes havia avançat. Va prémer l’accelerador.

—Què passa? —va preguntar el Gygli.

—Res. Un carallot amb un volant a les mans.

—On ets?

—Al pont del Mont Blanc. Anant cap a casa.

El comissari va callar un moment i finalment va replicar:

—Ja saps que no t’ho demanaria, si tingués algú altre a mà. Estic desesperat. Fes-me aquest favor, només has de fer una mica de volta…

—Una mica de volta? Amb aquesta nevada i el trànsit que hi ha? Que em prens el pèl?

—Déu me’n guard.

Aquí va ser l’Ana qui va rumiar un moment.

—No hi pots enviar el Morin?

—Està de vacances.

—Doncs el Mitch. Això de correus li portarà records.

—Saps de sobres que està suspès. Els d’Assumptes Interns no acceptaran mai que el faci venir de servei. Almenys de moment.

—I tu? Per què no hi vas tu?

—No fotis, Annie. Jo tinc feina aquí.

L’Ana va sospirar.

—Ets un torracollons, Fura!

I va penjar.

Una altra ràfega de neu va escombrar la rada. El cotxe va avançar tres metres encara no. L’Ana va obrir el para-sol i va mirar la foto de la Lucille. Era de feia cinc anys, quan treballaven juntes a Estupefaents. Uns temps feliços que havien quedat enrere.

Era l’època de la llibertat, de la improvisació, del flirteig amb les línies vermelles i de les victòries. Aquell vespre la brigada havia decomissat cent quilos de cocaïna al magatzem d’un majorista de cafè, a l’altra punta de la ciutat, i més d’un milió de francs en efectiu a la caixa forta d’un advocat mercantil. Havien rodat caps fins i tot a les més altes esferes de les finances i de la política. Després de mesos d’escoltes, de vigilàncies i d’infiltracions, la Lucille, l’Ana i els seus companys havien celebrat l’èxit de l’operació.

Havia corregut l’alcohol a dojo. A les instal·lacions de la brigada, un company que anava begut va treure la pistola i va disparar uns quants trets a la paperera, el parquet corcat i a una paret atrotinada. Només era una broma, però amb tanta mala sort que una bala va travessar el sistema d’escolta i va rostir l’ordinador, i una altra va rebotar i va acabar al peu del Morin. Afortunadament, la ferida no era greu, però el pistoler borratxo va agafar el cotxe per portar el company a l’hospital. I quan uns agents li van demanar que bufés, els va partir la cara. Literalment. Era l’època de les imprudències i els disbarats.

La policia de Ginebra era també la policia més francesa de totes les policies suïsses. Una còpia barata de la de les pel·lícules de l’Olivier Marchal. Es pensaven que tot els estava permès, que eren els amos del món, els senyors del fang i la immundícia. Alguns voldrien que aquells temps haguessin quedat enrere per sempre, però encara no era així.

Per a l’Ana, va ser l’època de l’amor cec. En aquella foto pesava trenta quilos menys. Era una reina de la bellesa, guapa, prima i radiant. I sobretot sense preocupacions. Per la Lucille, l’Ana ho havia deixat tot d’un dia per l’altre: els fills, el marit…, la vida en una família estable i tradicional que havia viscut sempre. Per a ella, va ser un arravatament. Per a ells, un cataclisme.

I llavors els de l’IGS, el departament d’Assumptes Interns, van començar a ficar el nas en les coses de la brigada. Van tornar a rodolar uns quants caps, però aquest cop a l’altre bàndol. La Lucille va desaparèixer de sobte sense deixar rastre ni donar cap mena d’explicació.

Cada cop que l’Ana mirava aquella foto era com si rebés un electroxoc, com si esnifés una ratlla de cocaïna, com una alenada d’aire calent abans de baixar als inferns.

«Et trobo a faltar, Lucille… On coi t’has ficat?».

Un altre toc de clàxon la va fer tornar d’aquella incursió al passat. Va ensenyar el dit al conductor del darrere, va obrir la finestra lateral, va treure una mà a fora i, mentre sentia com el fred li embalbia els dits, va enganxar el llum estroboscòpic al sostre del cotxe de paisà.

—Que torracollons que arribes a ser, Fura!

Amb el llum blau i la sirena a tot volum, el cotxe de l’Ana va sortir de la doble filera i va travessar el pont del Mont Blanc, en direcció a l’estació de Cornavin i el centre comercial Balexert, per un carril central imaginari i glaçat.

2

Lausana, pocs dies abans

Aviat hi hauria més perversos narcisistes al món que ruptures de parella. Era un dels fenòmens de moda, com la proliferació de nanos amb Altes Capacitats (AC) a les classes. La normalitat, si existia, s’havia convertit en l’excepció.

Al principi el fenomen AC havia provocat una pugna entre les mares que esperaven la seva prole a la sortida de l’escola. Totes tenien el fill més intel·ligent de tots. Després, quan els van fer entendre que aquell diagnòstic tenia més inconvenients que avantatges per a la criatura, es va convertir en l’excusa per justificar el fracàs escolar: «El meu fill és superdotat i s’hi avorreix, a classe». Trenta anys abans se’n deia ser un dropo.

Amb els perversos narcisistes passava si fa no fa el mateix. Es feia servir el terme a tort i a dret, te’l trobaves fins a la sopa; et consolaves pensant que la parella que t’acabava de deixar —o que acabaves de deixar— entrava en aquesta categoria. Obviant que, en la psiquiatria moderna, la definició de pervers narcisista no existia.

Per als psiquiatres, hi havia només persones narcisistes per una banda i relacions perverses per una altra. Una relació amorosa implicava normalment dues persones, i una ruptura sentimental rarament era responsabilitat de només una de les dues.

La Veronika Dabrowska, però, n’estava convençuda: el Sam era un pervers narcisista. Feia una hora que voltava com un animal engabiat pel seu piset sota teulada d’un edifici atrotinat i mal climatitzat del nucli antic, al cor de Lausana. Amb el telèfon a la mà, esperava impacient una trucada de l’Yves Morin.

De tant en tant apartava neguitosa la cortina i escrutava el carrer, convençuda que el Sam era allà, arraulit en un racó d’un carrer

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos