Matar impunement

Irene Solanich Sanglas

Fragment

cap-2

Nota de l’autora

L’any 2016 vaig començar amb una dedicació intermitent una tesi doctoral sobre la col·lecció «La Negra», de l’editorial La Magrana. Havia acabat un treball de final de màster titulat Traducció i novel·la negra a Catalunya (1900-2015) i havia quedat fascinada amb alguns autors, editors i traductors. També vaig quedar força esgarrifada de veure el poc cas que l’Acadèmia prestava a la literatura popular, entre la qual hi ha la novel·la negra. Així doncs, com qui fa un batut amb les seves fruites preferides, em vaig disposar a redactar una tesi que aglutinés el que a mi més m’agradava: la recerca i la novel·la negra catalana.

El meu vincle amb el gènere, però, segurament ve de més lluny. L’entorn familiar ja m’hi va posar en contacte des de jove. Sèries com La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina, o les aventures d’en Flanagan (Joan Anguera), d’Andreu Martín i Jaume Ribera, em van portar a continuar amb altres noms com Agatha Christie, Arthur Conan Doyle, Edgar Allan Poe, Raymond Chandler, Dashiell Hammett, Margaret Millar, entre molts altres, i a descobrir la gran varietat de tons que amaga aquest color esdevingut gènere. La llibertat de poder anar a la biblioteca de l’escola o a la municipal i el fet que a casa sempre hi havia hagut llibres em va empènyer a conèixer nous autors. De l’entreteniment a l’estudi no tinc gaire clar com hi vaig arribar, però sempre he tingut la percepció que ha estat una evolució natural.

Quan em vaig graduar en Traducció i Interpretació, vaig creure que trobaria el meu futur en una empresa com a traductora. No vaig trigar gaire a veure que traduir manuals tècnics no em satisfeia i que necessitava un vincle amb la literatura. Després d’un primer màster en Traducció i Tecnologies de les Humanitats i d’un segon en Traducció Especialitzada, se’m va oferir la possibilitat de la recerca acadèmica. Aleshores treballava de docent de llengua i de traductora autònoma, ara ja amb la possibilitat de tenir més contacte amb editorials. Vaig decidir no abandonar la feina i compaginar-ho amb els estudis de doctorat, empresa que, si em permeteu dir-ho, no ha estat fàcil de gestionar durant els últims anys. Poc després d’haver començat la recerca, se’m va presentar l’oportunitat de comprar la meitat d’una petita editorial, Edicions Xandri, amb la qual vaig aprendre l’ofici d’editor. Aquest va ser el meu primer any de baixa del doctorat. Dos anys després al timó d’una nau, va aparèixer una altra oferta, la de formar part d’una editorial especialitzada en gènere criminal català. Si bé havia de vendre la meva meitat del projecte anterior, vaig considerar que era el més assenyat per tenir, també, més temps per a la recerca. Llibres del Delicte, i concretament el seu fundador, Marc Moreno, em van oferir l’oportunitat d’editar i corregir sense haver de carregar la gestió administrativa, cosa que em va semblar exactament el que necessitava. No només podia fer exclusivament la feina de què més gaudia, sinó que també entrava a formar part d’un projecte que tocava de ple el que jo estava estudiant. La transició entre empreses va suposar el meu segon i últim any de baixa dels estudis.

Pot semblar força tòpic, però l’arribada de la pandèmia em va permetre estar més estones davant d’un ordinador i continuar treballant en tots els projectes amb què estava implicada. De fet, el 2020 i el 2021 van ser els anys més determinants i prolífics d’aquest estudi gràcies al temps que hi vaig esmerçar. El 2023, després de sis anys i mig, la recerca va arribar a la seva fi. El febrer d’aquell any vaig defensar la tesi i vaig posar punt final a un període tan meravellós com dur. Però, com se sol dir, tot esforç té la seva recompensa.

Carles-Jordi Guardiola, a qui espero que descobriu en les següents pàgines, em va comentar que Penguin Random House havia comprat La Magrana i, per tant, «La Negra». Em va aconsellar posar-me en contacte amb Joan Riambau perquè creia que aquest estudi no podia quedar en un repositori universitari. No puc fer res més que expressar la meva gratitud a totes les persones que han contribuït a fer possible no només la tesi, sinó també aquest llibre. La meva intenció, a banda de doctorar-me, sempre va ser la de retre homenatge a tothom que va contribuir amb «La Negra»: autors, editors, traductors, correctors, administratius, dissenyadors i lectors. Estic molt convençuda que, sense aquesta col·lecció emblemàtica, ni jo ni la novel·la negra catalana hauríem arribat on som. Així que aquest volum que tens a les mans pretén ser un GRÀCIES en majúscules a aquells que van fer real aquesta fita i que estic segura que ho continuaran fent durant molts més anys. Ells van plantar una llavor que regarem i que mai deixarem morir.

Per què en diem «negra»?

És força comú que tant autors i editors com lectors utilitzin el terme «novel·la negra» com a genèric per definir tot un conjunt d’obres que comparteixen un tret comú: un acte criminal. Ara bé, cal saber que hi ha molts matisos diferents dins aquest tipus de literatura. Alguns experts com Xavier Coma, que va ser director de la col·lecció «Seleccions de la Cua de Palla», o Romà Gubern Garriga-Nogués, escriptor i historiador, apunten que realment el terme general hauria de ser «novel·la criminal». Ara bé, el fet és que aquesta etiqueta no ha quallat gens en els cercles editorials especialitzats en el gènere. En català, Rafael Tasis, pioner de la novel·la negra catalana, havia utilitzat en alguna ocasió el terme «lladres i serenos» (una expressió provinent del joc infantil) per referir-se a aquest tipus de literatura, un terme que també reivindicarien autors com Maria Aurèlia Capmany o Jaume Fuster i que es faria ben popular als anys vuitanta i noranta. No obstant això, l’expressió no va sobreviure al pas del temps i, avui dia, en ple segle XXI, ja no és que no es faci servir, és que no es coneix.

Així doncs, tot i que tendim a utilitzar el terme «novel·la negra» com a macrogènere, cal tenir en compte que el gènere criminal se subdivideix en dos grans calaixos: la novel·la negra i la novel·la policíaca. Per mirar de delimitar les definicions de cada etiqueta, ens remuntarem als orígens d’aquest tipus de literatura. Segons l’entrada de «novel·la negra» al Diccionario de términos literarios (Estébanez Calderón, 1996, p. 760-764), la diferència rau en el lloc de naixement de cada una i en els continguts de cada tipus de novel·la.

L’origen del que anomenem novel·la policíaca és una mica incert, i hi ha algunes discrepàncies per determinar el moment i el lloc del seu naixement. Ara bé, cal dir que s’ha arribat a una certa entesa a l’hora d’afirmar que un dels pioners en seria Edgar Allan Poe (1809-1849), amb el relat d’Els assassinats del carrer de la Morgue, traducció al català que va fer Carles Riba (1893-1959) i que va publicar Editorial Catalana l’any 1918 i protagonitzat per C. Auguste Dupin, un detectiu arrogant i obstinat. De fet, aquesta és una de les característiques principals d’aquesta mena d’obres: un protagonista detectiu de caràcter fred, distant i superb que aconsegueix resoldre el crim amb l’ús de la lògica i la perspicàcia al llarg de l’argument de la història. I si bé es considera que el sorgiment del gènere és als Estats Units, són els autors britànics els que el consoliden. Exemples d’aquest tipus de novel·la els trobaríem en les obres protagonitzades per Sherlock Holmes, escrites per Arthur Conan Doyle (1859-1930), o les d’Hercule Poirot, escrites per Agatha Christie (1890-1976).

D’altra banda, el naixement de la novel·la negra s’ubica íntegrament als Estats Units. Els pioners i màxims exponents d’aquest tipus de narrativa són Dashiell Hammett (1894-1961), popular pel detectiu Sam Spade, i Raymond Chandler (1888-1959), conegut pel seu detectiu Philip Marlowe. El que sí que cal considerar és que la novel·la negra neix com a resposta a la novel·la policíaca i, per tant, ho fa uns anys més tard. Tant és així que, mentre la policíaca es coneix com a soft-boiled en cercles anglesos, la negra se la bateja com a hard-boiled (a vegades també tough novel) pel simple fet que la violència és molt més explícita i punyent i hi trobem molta més denúncia social. Ara bé, també respon al context historicosocial que viu el país durant els anys vint i trenta del segle XX, amb un índex de criminalitat en alguns ambients i territoris que es dispara, probablement propiciat també per la crisi del 29. Com a curiositat, l’ús figurat de «hard-boiled» es remunta probablement a l’any 1885, quan el concepte d’«ou dur» sembla que s’utilitzava com a epítet per a algú que se separava fàcilment dels diners. L’Oxford English Dictionary localitza la seva primera aparició en un assaig de Mark Twain, escrit el 1886 per ser pronunciat com a discurs.

El terme que s’utilitza en català, «novel·la negra», neix a França (Estébanez Calderón, 1996, p. 760-764). L’any 1945, l’editorial francesa Gallimard va crear la «Série Noire», una col·lecció dirigida inicialment per Marcel Duhamel i que va albergar —i ho continua fent— títols de novel·la criminal, la majoria, que van començar a arribar dels Estats Units. Les cobertes d’aquesta col·lecció eren negres amb títols que destacaven gràcies als tons daurats i grocs. Batejada com a «sèrie noire» pel poeta Jacques Prévert, de seguida es va fer popular i el qualificatiu de «negra» es va estendre per referir-se a la literatura criminal, terme que ha arribat als nostres dies i al nostre territori. Gairebé al mateix temps, el crític cinematogràfic Nino Frank va anomenar «films noirs» les pel·lícules nord-americanes de temàtica criminal que s’acabaven d’estrenar a França, com ara El falcó maltès, de John Huston; Double Indemnity, de Billy Wilder; Laura, d’Otto Preminger, i Història d’un detectiu, d’Edward Dmytryk. I els qualificatius de «novel·la negra» i «cinema negre» van travessar les fronteres.

Pel que fa a les característiques internes de la novel·la negra, són força àmplies. Aquest tipus de narrativa, a grans trets, inclou un crim que cal investigar i resoldre. L’argument comença amb un crim simple o múltiple que forma part de la introducció, la consegüent investigació, que genera el nus o cos, i, finalment, la resolució del cas, que configura el desenllaç de la trama. El protagonista sol ser un detectiu o policia, que pot formar part d’un cos oficial o que pot actuar per compte propi. Els trets que la fan realment diferent de la novel·la policíaca són que l’acció s’emmarca en un context més urbà i que ofereix una dissecció de la societat. Els personatges acostumen a ser versemblants i propers a la realitat, amb totes les virtuts i defectes que se’n deriven, amb sentiments i patiments —especialment els detectius protagonistes, ja que solen ser persones a qui la vida no els ha tractat gaire bé—, a diferència dels detectius prepotents i arrogants de la novel·la policíaca.

Paco Camarasa, propietari de la ja desapareguda llibreria Negra y Criminal a Barcelona, explica en una entrevista a La Vanguardia digital la diferència entre tots dos termes:

Hay que diferenciar entre la novela negra y policíaca. Por eso, muchas veces para englobar todo hablamos de novela negra y criminal. Carmen Posadas no hace novela negra o Agatha Christie no es novela negra pero sí policíaca. La novela policíaca como juego, entretenimiento y olvidarte de determinadas cosas es una herramienta perfecta. La novela policíaca te hace entrar en el juego del autor y te engancha. Coge la parte chafardera que cada uno tenemos. Averiguar quién es el asesino y jugar a este juego (Sancho, 2011).

En més d’una ocasió s’han proposat alternatives com a terme general que englobin tant la novel·la negra com la policíaca, així com tots els subgèneres que s’han generat a partir de cada categoria. Una de les que semblava que tenia més bona acollida era «novel·la criminal», però, almenys en la cultura catalana, no s’ha aconseguit imposar per davant de «negra». Un cas semblant al de la «novel·la de lladres i serenos», que, com ja hem comentat, tampoc va reeixir.

A totes aquestes consideracions terminològiques, cal afegir-hi que, a mesura que la narrativa criminal evoluciona, van apareixent nous trets característics que emmarquen les obres en subcategories o subgèneres. Aquestes ramificacions de la novel·la criminal han donat pas a nous termes, sovint creats per les editorials amb finalitats comercials. Són tantes les noves etiquetes que neixen que es fa difícil poder traçar un fil i crear-ne una llista definitiva. A vegades, els factors que els defineixen també poden ser ambigus o fins i tot trepitjar-se. Les principals distincions es fan a partir de la geografia, la cultura, la temàtica o els personatges de cada obra. A aquesta dificultat classificatòria i definitòria, cal afegir-hi un altre entrebanc: és un tipus de literatura que evoluciona molt ràpidament. El fet que un dels principals objectius sigui el de retratar una societat provoca que la narrativa canviï al mateix ritme que ho fa el món. Això propicia l’aparició constant de nous subgèneres.

Malgrat tot el que s’ha comentat en aquesta introducció al concepte, s’ha decidit fer ús del terme «novel·la negra» o «gènere negre» per un tema de practicitat i proximitat amb tots els agents que formen part d’aquest tipus de literatura.

Els inicis

Tot i que en el capítol anterior ja hem anat apuntant alguns dels noms dels pioners del gènere, pot ser difícil determinar el moment exacte en què neix, ja que sovint hi ha diferents hipòtesis i teories. És cert que la majoria d’estudis n’ubiquen els detonants al segle XVIII, quan es comença a forjar la industrialització, especialment al Regne Unit. És el moment en què apareixen els grans centres metropolitans, arriba la indústria i, amb aquests, una gran onada migratòria que provoca un èxode rural cap a les ciutats; serà el que al segle XIX es coneixeria com a revolució industrial.

Amb l’arribada massiva de població als nuclis urbans, també hi ha una onada de robatoris, assassinats, violacions, segrestos i una llarga llista de crims, sovint també propiciats per les diferències de classes, l’extrema pobresa i la degradació de part de la població. Els ciutadans comencen a acostumar-se a veure publicats a la premsa tota mena d’actes criminals, i arriben a sentir-s’hi atrets, sovint moguts per la curiositat i la morbositat. És en aquest context que es comença a forjar el gènere criminal. Si la gent està interessada a saber qui ha matat algú i com ha anat tot, pot ser que també tinguin curiositat per llegir una versió ficcionada d’uns fets semblants. Tanmateix, les primeres obres no descriuran els entorns més desfavorits, sinó que més aviat serà tot el contrari. Les primeres obres —podem pensar en les novel·les enigma d’Agatha Christie o Conan Doyle— solen ocórrer sempre en entorns burgesos o de classes mitjanes i altes, encara que a vegades també en podem trobar d’apartades dels nuclis urbans.

Tenim força clar què empeny o mou la creació del gènere; el moment i el lloc són dades més imprecises. No obstant això, existeixen diverses hipòtesis. La gran majoria dels estudis consideren Edgar Allan Poe com a pioner del gènere, tal com ja hem mencionat anteriorment. Una sèrie de quatre relats publicats pels volts del 1840, Els assassinats del carrer Morgue, L’escarabat d’or, El misteri de Marie Rogêt i La carta robada, són una mostra de les primeres obres d’argument característic de novel·la criminal; serà el que, més endavant —quan es comencin a diferenciar subgèneres—, s’anomenarà novel·la detectivesca o novel·la enigma. Poe va establir els trets característics principals que podem destriar avui dia de la novel·la policíaca: personatges ben caracteritzats, especialment la figura del detectiu principal; una descripció detallada de l’ambient i l’atmosfera on transcorre l’acció de l’argument, la narració morbosa i trepidant de l’escena i del crim, i, finalment, un enigma que s’ha de desxifrar a través de d

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos