Perfecte final feliç

Fragmento

cap-1

Pròleg

@Olívia_Roiger

Obro els ulls de cop quan noto que un immens pes m’aixafa la caixa toràcica i que els òrgans em queden estrangulats a l’interior intentant sobreviure. Respiro profundament i premo els punys amb força per aguantar-me les ganes d’assassinar qui collons s’hagi dignat a despertar-me. I quan veig el culpable del meu mal despertar, reacciono.

En Festuc m’està esclafant l’organisme mentre em rosega els cordons del pijama. Tot l’enuig s’esfuma de cop. Sospiro alleujada i abraço el petit animal, però quan el deixo a terra amb la Piruleta, la seva companya de vida, un altre pes m’envolta la cintura, i aquest cop no es tracta d’un conill, no. Això té braços i m’està tocant.

Em giro cap a la cosa estranya i l’empenyo per apartar-la de mi al mateix temps que m’aixeco d’un salt del llit.

—Es pot saber què cony fas? —pregunto a l’idiota que em mira traient el cap per sobre el llit.

—Que què faig jo? Però si ets tu qui m’has fet caure del llit! —em crida agafant el llençol per envoltar-s’hi la cintura i així tapar-se la zona íntima. Tanco els ulls i recordo qui és la cosa que tinc al davant i d’on ha aparegut.

—Et vaig dir que no et podies quedar a dormir.

—No, no m’ho vas dir, la veritat és que et vas adormir de seguida.

—M’és igual, et penses que deixaria dormir un desconegut a casa meva així com així i al meu llit?

—Em vas convidar a venir.

—Per follar, no per dormir, o sigui que ves-te’n, ni tan sols sé com et dius.

—Em dic Èric i no és el primer cop que quedem. Em vas trucar per venir!

Me’l quedo mirant com si hi hagués un extraterrestre a la meva habitació. El tal Èric agafa les ulleres de sobre la tauleta de nit i, quan se les col·loca, caic en qui és. Oh, no, merda. Ho he tornat a fer.

—Has de marxar —li repeteixo mentre l’empenyo fora de l’habitació—. Agraeixo molt que ahir a la nit vinguessis i segurament el sexe va ser genial, no ho recordo, però no t’hauries d’haver quedat i ara necessito que te’n vagis i que bloquegis el meu número.

—Què?! Per què?!

—Tu esborra el meu número dels teus contactes i oblida’m, i si en alguna altra ocasió et truco, no l’agafis; pel teu bé, no ho facis —li dic, i puc notar la cara de fàstic que tinc ara mateix.

—Puc vestir-me, almenys? —pregunta l’Èric un cop obro la porta de l’entrada. El miro de dalt a baix i em centro en el llençol.

—No cal. Queda’t amb el llençol com a record que no has de tornar per aquí. Ah, i jo de tu aniria al metge perquè et fes una biòpsia de la piga que tens a l’esquena, és bastant grossa i uniforme, pot ser que no sigui res o que sí. Que tinguis un bon dia —dic abans de tancar-li la porta als nassos i deixar-lo amb cara d’haver vist quatre esperits ballant al meu voltant.

Tanco els ulls quan em ve una esgarrifança. Estic malament del cap, haig de començar a deixar el vi i a esborrar els números de la meva llista de contactes que no siguin familiars o les meves amigues. Un dia d’aquests em robaran.

Em disposo a fer-me un cafè. A qui se li acut mantenir una conversa amb mi abans de fer-me un cafè? És desitjar un escarment gratuït. Però abans que pugui omplir-me’n una tassa, sona el timbre. Maleeixo en veu baixa i faig respiracions llargues mentre camino cap a la porta.

—I ara què passa? —pregunto, i l’obro de bat a bat pensant que es tracta de l’Èric, però no l’és, és molt pitjor. És evident que avui no és el meu dia—. Merda.

—Bon dia, senyoreta Roiger —em saluda l’amo del pis amb aquell somriure que deixa entreveure grans males notícies. Sabia que en algun moment passaria, ho tenia força clar, però no esperava que fos tan aviat—. Sé que ens trobem en una època difícil, però vista la inflació de preus, em veig en l’obligació d’haver d’apujar-li el preu del lloguer —em comunica amb una mirada de tristesa.

Premo la mandíbula i m’agafo fort a la porta. El dia ha arribat. Tots anem caient un rere l’altre; és el meu torn. Tampoc puc culpar-lo: em va avisar fa tres mesos sobre aquesta possibilitat, i al final em pensava que tot havia quedat en una possibilitat improbable. M’equivocava.

—D’acord, ho entenc —acabo dient, per molt que em foti. Què puc fer-hi, sinó assentir i empassar-me la ràbia?

—L’augment s’aplicarà d’aquí a dos mesos. En aquesta carta ho té tot ben detallat —diu entregant-me un sobre—. Fa anys que hi viu i és molt bona inquilina, no ens agradaria perdre-la, però ja no ens podem permetre un lloguer tan baix, sentint-ho molt.

—Ho entenc —repeteixo.

En Bernat, el propietari, em somriu abans d’anar-se’n. Tanco la porta rere meu i em deixo caure a terra tot mirant el sobre.

M’acaben d’apujar el preu del lloguer de manera desorbitada.

Estic en la merda, i el pitjor de tot és que sabia que passaria.

Agafo el portàtil i entro al lloc web de lloguers per mirar si algú ha respost al meu anunci. Res. Cap pis de lloguer inferior o equivalent al meu preu fins ara, tot és extremament car i, tot i tenir un bon sou i fer torns extres, si ja em costava arribar a final de mes, on trobaré un pis amb condicions econòmiques raonables i que acceptin dos conills i un gat? A Girona és impossible, i no vull sortir de la ciutat, ni tan sols tinc cotxe.

Necessito trobar una solució al més aviat possible. No vull tornar a casa de la meva mare i no penso demanar diners a la família. No és una solució, ni de conya.

Esmorzo ràpid, em canvio de roba i surto del pis a correcuita. L’Alana m’espera dins del seu cotxe just davant de casa, amb la Gabi de copilot. Salto als seients del darrere del descapotable i em cordo el cinturó de seguida.

—Podries abaixar la música, si us plau? —demano a l’Alana, i ella i la Gabi giren el cap com si fossin la nena de L’exorcista per mirar-me fixament—. Què passa? —pregunto mentre acabo de fer-me una cua.

—Crec que ahir n’hi va haver una que es va passar amb el vi —comenta l’Alana, que, primer de tot, fa el que li he demanat.

Poso els ulls en blanc i em deixo caure al seient.

—A la tele feien El quadern de Noah, i estúpidament vaig pensar: «Només és una pel·lícula, no passa res, segur que algú té finals feliços com aquest». Però a mesura que el film avançava, m’anava emprenyant més, i com que no tinc un sac de boxa amb la cara del desgraciat innombrable, doncs bevia —deixo anar d’una tirada.

—Oh, no, ha tornat a passar, ho has tornat a fer —es lamenta la Gabi per mi.

—Qui ha estat l’afortunat de la llista? —pregunta l’Alana traient-se les ulleres de sol per mirar-me amb pena.

—M’ha dit que es deia Èric i que ha vingut més d’un cop, però no el recordo. L’he fet fora quan m’he despertat, perquè s’ha quedat a dormir —dic posant els ulls en blanc.

—Espera, és el que duia ulleres que hem vist passar amb un llençol a la cintura? —pregunta la Gabi alçant les celles.

—Pot ser… He estat massa cruel?

—Bastant, però res que no pugui suportar. L’individu del jersei nadalenc continua en primer lloc —comenta l’Alana.

—És que, a més de quedar-se a dormir, se’m va beure el cafè i es va asseure al meu sofà sense roba. Es mereixia que el deixés tancat al balcó un parell d’hores. I no feia fred, o sigui que no es podia queixar —protesto plegant-me de braços.

—Estàs fatal, tia —em diu la Gabi—, però em fa l’efecte que la cara que portes no és pel tal Èric. Amb ressaca sols tenir un aspecte millor.

—El propietari del pis m’ha vingut a veure —confesso fregant-me els ulls.

—Tard o d’hora havia de passar —em diu la sensata.

—Vols que cremem la carta i l’amenacem? —salta l’Alana. Faig una ganyota i dic que no amb el cap.

—Vull més cafè —responc, i immediatament la Gabi treu una safata de cartró amb tres gots de cafè per endur. Agafo el que té el meu nom: cafè doble amb llet i extra de cafè, molta nata i un toc de caramel—. M’apugen el lloguer d’aquí a dos mesos i no vulgueu saber-ne l’increment. No m’ho puc permetre, és massa. Ja em costa arribar a final de mes…

—Si necessites ajuda, et podem fer un préstec i, quan puguis, ens el tornes; no ens fa res, Livie —em diu la Gabi—. I, si no, podries trucar a la teva mare.

—No i no. Cap de les dues propostes és una solució. Aconseguiré els diners. Cobriré més torns, més caps de setmana…

—I també una làpida, perquè a aquest pas aniràs directa a la tomba en menys d’una setmana —m’interromp l’Alana—. Et cal una altra solució més efectiva i que no et destrossi la vida.

—I què pretens que faci? No vull recórrer a la meva mare i clarament no deixaré que m’ajudeu. És el meu problema i el resoldré jo.

—Ningú ha respost a l’anunci? —pregunta la Gabi.

—No, és clar que no. Estic destinada a arruïnar-me i a ser una desgraciada. Perquè el món tingui gent afortunada hi ha d’haver desgraciades com jo. En l’amor, en la feina i en la vida en general —em queixo de morros.

—Sort que avui no fas torn doble —comenta la Gabi mirant-me amb el front arrufat. La fulmino amb la mirada, però té raó, estic de mala lluna.

—Crec que tinc una idea que et pot ajudar —salta l’Alana. Totes la mirem atentament—. Recordeu que us vaig parlar del meu germà?

—El que viu a Alemanya?

—Sí.

—He vingut un munt de cops a casa teva des de fa molts anys i encara no li he vist mai la cara —dic, estranyada.

—Perquè fa cinc anys que va marxar i no ha tornat, fins ara. Ha decidit venir una temporada, però no té lloc on quedar-se. No es vol estar a casa i el pis on vivia abans amb la seva xicota es va vendre… Pagaria tot el que li demanessis, estic segura que…

—Què?! No! Alana, no! M’alegro molt que el teu germà per fi hagi decidit acabar el seu retir mental a Alemanya, però ni de conya serà el meu inquilí!

—Per què no? És bona persona i necessita un lloc on dormir, i tu diners…

—No el conec! No vull que vinguin persones desconegudes a casa i encara menys sense saber-ne res. Tu mateixa ens has dit que va haver de fugir de la ciutat. Collons, la seva xicota el va destrossar… Sense ofendre, però no vull haver de fer d’infermera també a casa.

—Mentalment està bé. Va a teràpia i ja han passat més de cinc anys de tot allò. Anar-se’n a Alemanya li va fer bé i, si ha tornat, és perquè ja ho ha superat. S’ha centrat molt en ell i en la seva vida, no és un malalt ni li cal cap infermera. I deixa’t de bajanades, Olívia, que necessites els diners, cony!

—En això té raó. Necessites els diners, Livie, i és una bona solució; si no, hauràs de buscar casa en alguna altra ciutat —puntualitza la Gabi.

No és una opció.

—Sé que no t’agrada la gent, però ell no és qualsevol persona, és el meu germà. Coneixes tota la meva família; ell és igual i molt més decent que jo. No et desagradarà i l’adaptaré a tu, t’ho prometo. Es portarà bé i, si de veritat la cosa no funciona i no podeu conviure junts perquè no congenieu, et dono permís per fer-lo fora amb l’avançament pagat. Però intenta-ho. Almenys per poder pagar el deute amb la teva mare i que no et prenguin el pis —em diu mirant-me com un cadell—. Si us plau, si us plau, si us plau… Em faries un gran favor i ell a tu. Si us plau, Livie…

—Tu què n’opines? —pregunto a la Gabi.

—Que si et pots permetre el luxe de compartir pis amb el germà d’una persona que coneixes molt bé per tal que no te n’hagis d’anar del pis, és millor que tenir-hi una persona desconeguda del tot —respon arronsant les espatlles.

—Si en algun moment el sento queixar-se dels conills o del gat, el faré fora.

—Només és al·lèrgic al pèl dels gossos, no hi haurà cap problema.

—Si se li acudeix fotre’s en la meva vida, el faré fora.

—No ho farà. No et preocupis, de debò. L’entrenaré.

—Quan faria el trasllat? —pregunto, sospirant, quan m’adono que no tinc cap altra possibilitat millor.

—Arriba dissabte que ve.

—Genial. Ves-li dient que prepari la targeta. Per molt que sigui el teu germà, no té descompte familiar. Necessito la pasta.

—No hi tindrà cap problema.

Ell no, el problema el tindré jo.

—A quina àrea et toca avui? —pregunto a la Gabi un cop l’Alana ens deixa a l’entrada de l’hospital.

—Maternitat —contesta, i immediatament bufo frustrada—. I a tu?

—Salut mental. M’ho canvies? —La Gabi deixa anar una rialla i fa que no amb el cap; jo em plego de braços maleint en veu baixa.

—Ni de conya, estic molt bé amb els bebès. I, qui sap, potser és el teu destí.

—Sí, segurament deu ser això: m’està indicant que vagi a teràpia o que em foti un xarrup d’haloperidol per tenir un viatge astral i desaparèixer d’aquesta vida uns minuts.

—Estàs fatal.

—I te n’adones ara?

1

Antagonista

@Olívia_Roiger

L’únic bo que ha tingut aquesta setmana és el còctel increïble i deliciós que tinc a les mans ara mateix; bé, i els altres dos que m’he begut fa uns minuts. Mai he estat de cervesa. Ecs, a qui li pot agradar una beguda que s’assembla als orins de gat i que et fa agafar les mateixes ganes de vomitar que prendre’t un metamizole sense càpsula? En canvi, el vi és com un ibuprofèn. Tinguis el mal que tinguis, sempre te’l recepten. Mal de queixal? Ibuprofèn. Amigdalitis? Ibuprofèn. Mal d’amors? Una bona copa de vi.

Malgrat això, prendre’s una copa de vi en aquest pub és com demanar a crits que et punxin un medicament en vena quan te’l pots empassar, tot i que soc infermera i m’agrada punxar la gent. En fi, la qüestió és que aquest còctel és meravellós, té un gust de puta mare i el mateix efecte alleujador que qualsevol analgèsic.

—Nenes, aquest grup és fantàstic! —crida l’Alana fent petits salts al meu costat. Em quedo mirant de dalt a baix com ha de pujar sobre el sofà per tenir visibilitat de l’escenari, l’emoció als ulls com si estigués veient un bebè cantant i els seus esforços per captar l’atenció del solista—. T’estimo, Iker! Ah!

—Qualsevol pensaria que és una fan histèrica del grup i no la xicota del cantant —comenta la Gabi rient. L’Alana la fulmina amb la mirada.

—Soc una fan histèrica del grup i també la xicota del cantant, i per això soc encara més fan i encara més privilegiada. Veus aquelles noies de primera fila que li tiren sostenidors i intenten tocar-lo? Doncs mai aconseguiran besar els seus abdominals increïbles. Quan el concert s’acabi, jo podré besar-los i gaudir plenament del seu cos fabulós, perquè és únicament meu! Eh, tu, bruixa, no el toquis! —crida, quan una noia aconsegueix tocar-li el peu.

—Estàs pirada! —li dic posant els ulls en blanc.

—Estic enamorada, us ho recomano, és molt més bona medicina que qualsevol de les drogues que xuteu als pacients.

—Eh, que jo tinc parella! —protesta la Gabi.

—Doncs, digues a l’Iris que t’han receptat un orgasme perquè estàs bastant amargada —li deixa anar, i la Gabi li ensenya el dit del mig.

—A mi deixa’m en pau, que la que té una llista amb els seus ex i es dedica a trucar-los quan s’emborratxa sola a casa veient El quadern de Noah no soc jo.

—Eh! Seràs malparida! —em queixo donant-li una empenta.

—Però té raó, Livie —em diu l’Alana, que s’asseu de nou al meu costat—. Fa molt de temps que no surts amb ningú.

—No és veritat, segueixo quedant amb nois —protesto, i faig un glop del còctel amb la palleta.

—Quant fa que no tens una cita de debò? I no em refereixo a convidar un noi a casa mig borratxa per tirar-te’l i després fer-lo fora a coces. Quant fa que no vas a sopar o quedes amb algun noi que t’interessi de debò per coneixe’l?

Em quedo pensant en la pregunta, i la resposta és fàcil.

—Jo t’ho diré: un any —respon la Gabi per mi.

—En realitat han passat deu mesos, trenta-sis dies, vuit hores i… vint-i-dos minuts des que em van deixar plantada a l’altar —corregeixo ullant la pantalla del mòbil. Quan torno a mirar les meves amigues, m’observen amb aquella cara—. I sabeu què? Estic molt bé com estic ara mateix.

—I ho sabem, però no hi perds res i, ves a saber, potser coneixes algú que et crida l’atenció de veritat. Recordes en Lucas? Volia quedar amb tu… —comença a dir l’Alana. Faig que no amb el cap.

—No necessito tenir cap cita amb cap noi i no necessito conèixer ningú més.

—No tots són tan malparits com en Cesc —apunta la Gabi.

—Estic molt bé sola i soltera, i sense cap persona amb testosterona subjectant-me la bossa o deixant-me plantada a l’altar, d’acord? Em conformo amb les copes de vi, els dos conills, el gat i poder gaudir d’una sessió de sexe quan vulgui només trucant a algun membre de la llista, o sigui que deixeu-me en pau amb la meva vida. No vull saber res més dels nois durant una bona temporada; només m’interessa la funció del seu organisme que em pugui aportar una mica de plaer.

Tant la Gabi com l’Alana assenteixen i sospiren tancant la boca, però sense deixar de mirar-me amb les seves típiques cares de «ha passat un any», «ho hauries de tenir superat», «hi ha més peixos al mar», «deixa de plorar per un desgraciat». Doncs no, d’acord? No puc, no és tan fàcil oblidar que qui creies que era el teu gran amor et va deixar plantada a l’altar amb el vestit posat i davant de tots els convidats, amb vint-i-quatre anys, per anar-se’n amb la seva amant, a qui es va tirar durant tota la relació! Tinc superat que em va destrossar, però el rancor segueix present; l’únic que pretenc és que no em torni a passar. Passo dels nois i de la testosterona, excepte per al sexe d’una nit.

M’empasso saliva i faig un glop llarg, i oculto altra vegada la meva histèria interior. Per sort, deixen el tema aparcat i se centren de nou en el grup de música. Faig el mateix per intentar distreure’m.

L’Últim Desig és el grup de música del xicot de l’Alana. Fa vuit anys que estan en actiu i durant els tres primers ho van petar per la seva joventut. Fa cinc anys, el germà de l’Alana, el guitarrista principal, va deixar la banda, i des de llavors no ha tornat a ser el mateix. El substitut ho fa bé, però segons diu l’Alana, si no fos per l’Iker, estarien arruïnats.

La veritat és que no ho fan desastrosament malament, la música és animada i tenen bona fama. A més, sempre fan concerts gratuïts per la ciutat i són la imatge i l’orgull de la regió. Personalment, ni m’apassionen ni em dedico a escoltar-ne les cançons, però com que l’Alana ens arrossega a cada un dels concerts que fan per la zona, és inevitable saber-se’n algunes lletres. Crec que si l’Iker no fos bon noi, no ho suportaria.

Ell i l’Alana van començar a sortir fa tres anys. Són tan enganxosos, i connecten tan bé, i són tan adorables i s’estimen tant, que fan fàstic i em produeixen al·lèrgia, però me n’alegro per ella. L’Alana és d’aquelles noies que irradien amor i arcs de Sant Martí, i ho fan de manera amplificada quan troben la persona adequada. Recordo que em va explicar que sempre havien jugat amb ella i que mai li havien prestat l’atenció que necessitava durant la infància i l’adolescència. L’Iker ho fa i l’accepta tal com és, i per això no m’importa venir i veure com el crida com una desesperada i es torna la seva fan número u embogida.

Per contra, la Gabi (Gabriela, però vol que li diguem «Gabi») i la seva xicota van començar fa uns mesos i són una parella decent, si les comparem amb l’Iker i l’Alana. No conec gaire l’Iris, però quan ha vingut amb nosaltres ha estat fantàstica. La Gabi és bastant reservada pel que fa a tot, però des que està amb ella es nota que està il·lusionada i que ella la fa feliç. Quasi mai es canviava el torn de l’hospital i ara fins i tot em demana favors per poder quedar.

Miro com l’Alana salta del sofà i corre cap a l’escenari. No sé com s’ho fa, però un grup de persones l’agafen a coll i l’ajuden a pujar-hi. L’Iker li passa un braç per la cintura i li canta la cançó següent a pocs centímetres de la cara sense deixar de mirar-la. Li està dedicant una cançó d’amor, la seva pròpia cançó, la que ha escrit per a ella.

Em giro cap a la Gabi, però està mirant el mòbil, posa cara d’enamorada i somriu com una estúpida.

Ufff. Passo. Necessito un altre còctel. Ni tan sols s’adonen que em dirigeixo a la barra; estan massa ocupades amb els seus grans amors.

—Eh, Tània, em poses un altre rom amb cola? —pregunto a la cambrera donant-li la copa d’abans.

—Quants en van ja? Tres? Quatre?

—Si t’estic augmentant el sou, no importa —li responc, i ella em somriu donant-me la raó—. Saps quan acabarà aquest grup horrible i començarà la bona música per poder deixar de sentir crits i «perrejar» tranquil·la?

—Crec que els falten quinze minuts, ja estan acabant. Em pensava que t’agradaven; sempre veniu quan toquen i l’Alana està sobre l’escenari —em diu assenyalant-la. La molt fotuda està plorant i besant el seu xicot.

—Tu ho has dit: ella està sobre l’escenari i jo demanant més begudes —concloc, i poso els ulls en blanc. La Tània col·loca una copa amb dos glaçons davant meu i agafa l’ampolla de rom.

—Encara segueixes pensant a compartir pis? —em pregunta de sobte. Obro els ulls com unes taronges i la miro atentament—. Tinc un amic que està buscant lloc a la ciutat per quedar-s’hi uns dies.

—Pot fer-me un avançament de dos mil euros?

—Què?! No! —respon, i es posa a riure.

—Doncs no, malauradament l’habitació ja està ocupada.

—Es pot saber qui està disposat a fer-te un avançament de dos mil euros per una habitació? —pregunta, bocabadada, mentre guarda l’ampolla d’alcohol rere la barra, amb la resta.

—Es diu Tyler Wells i, pel que sé, és un ermità que va fugir d’aquesta ciutat fa poc més de cinc anys i es relaciona amb alemanys mafiosos. Ha aconseguit sobreviure en aquell país on es parla l’idioma dels ermitans, només s’alimenten de wurst i cervesa i manquen de sentit de l’humor —deixo anar fent una ganyota de menyspreu i frustració—. Per què he acceptat? Per què m’he deixat convèncer per l’Alana? Sempre ho faig. Soc estúpida.

—Un moment… El teu inquilí és en Tyler Wells? —pregunta la Tània inclinant-se endavant.

—Sí, el germà de l’Alana.

—Ha tornat?! —pregunta sorpresa. La miro estranyada; la seva emoció no m’agrada ni un pèl—. Creia que no tornaria a veure’l per aquí. Va fugir després que la seva xicota l’abandonés.

—Ja, va desaparèixer d’un dia per l’altre.

—I com està? Està bé?

—Tu creus que ho estarà? —li pregunto inclinant el cap—. La seva xicota el va abandonar fa cinc anys! Només desitjo i reso perquè el seu cap estigui centrat i el trauma no l’hagi convertit en un boig. Ho sento molt per ell, però és que de veritat que ja en tinc prou, suportant-me a mi mateixa i la meva merda. No vull haver de fer d’infermera també a casa. Bé, no vull haver de fer de psicòloga. Va fugir a Alemanya i no ha tornat; ni tan sols ha vist més la seva família. I m’haig de creure l’Alana quan diu que està bé del cap? Com se suposa que estàs cinc anys després que la teva xicota t’abandoni arran d’un accident de cotxe tan greu?

—Podries preguntar-l’hi, en lloc de donar-ho per fet i jutjar la gent gratuïtament —em respon una veu que no reconec, i no hi dono importància fins que la persona de la qual prové es col·loca al meu costat de la barra i em mira fixament mentre em clava els seus ulls ferotges. Arrufo les celles mirant-lo de dalt a baix.

És alt i morè, i els seus ulls són d’un verd esperança increïblement intens. Té el rostre marcat i la mandíbula definida, per no parlar de tot el seu cos, clarament fort, i el somriure que em dedica… m’és familiar, molt familiar. Intento recordar on he vist un monument com aquest abans, però no faig memòria.

Pot ser molt atractiu i estar com un tren, però s’ha ficat en una conversa en què ningú no li ha demanat l’opinió i m’està somrient com un imbècil.

—Oh, perdona, estava parlant amb tu? Perquè no recordo haver-te demanat l’opinió. Ni tan sols sé qui ets —li dic, i em poso a riure.

«No riguis. Estàs mantenint una batalla. No riguis».

L’alcohol m’està pujant.

—Tyler? Tyler Wells? Ets tu? —li pregunta la Tània.

Definitivament l’alcohol m’està fent efecte. Miro la cambrera i llavors el noi, que assenteix tímidament. No pot ser. Acabo de posar a parir el germà de l’Alana davant seu? I el més important de tot: el germà de l’Alana està com un puto tren? Però no com un tren de rodalies, no, sinó com un AVE.

—Oh, quina alegria veure’t! T’hem trobat molt a faltar! Has vist els nois? —li pregunta mentre mira el seu antic grup de música, que s’està acomiadant del públic.

—Encara no, acabo d’arribar.

—Bé, què et poso? Convida la casa —li diu la Tània amb un somriure d’orella a orella. En Tyler/idiota que somriu com un imbècil/AVE es gira cap a mi i em torna el somriure.

—Una cervesa —contesta a la Tània, fent referència al meu comentari d’abans. M’empasso saliva i agafo la meva copa per fer-ne un glop—. Suposo que deus ser l’Olívia, l’amiga de la meva germana.

—No t’imaginava…

—Com? Ben vestit? Menys normal i més traumatitzat? Podries dir-me com vesteix i és d’aspecte una persona traumatitzada? —pregunta, sarcàstic.

—Clarament no escup egocentrisme per la boca.

—Diu la jutgessa. L’Alana em va dir que eres infermera.

—Ho soc.

—Doncs suposo que el tracte amb els pacients no és el teu fort —contraataca. Tenso la mandíbula i els punys—. Ho estic fent bé?

—El què? —pregunto, confosa.

—Prejutjar la gent sense coneixe-la —respon enduent-se l’ampolla de cervesa a la boca. Premo els llavis i agafo la copa disposada a marxar—. Ja te’n vas? Només estic posant en pràctica la teva gran habilitat.

—Passo de tu i dels teus diners, em buscaré un altre company de pis.

—Dubto que n’hi hagi cap de disposat a pagar-te un avançament com el que m’has demanat. O havies treballat abans a Hisenda o tens un problema greu —diu rient. Em mossego l’interior de la galta i deixo anar una rialla.

—D’acord, ho pillo. No ho he fet bé, però ni tan sols sabia que estaves al davant. I no et conec, no sé qui ets…

—Ni com estic mentalment? Tranquil·la, la teràpia ajuda, no necessito que em facis de psicòloga, ja tinc la meva particular. I estic bé, un xic traumatitzat, però bé. No t’hauràs de preocupar per mi. No necessito una cangur, només un llit on dormir —em diu alçant les celles. Obro la boca per respondre-li, però m’interrompen empenyent-me a un costat.

—Tyler! —crida l’Alana llançant-se sobre seu i abraçant-lo com un mico. Ell l’envolta amb els braços i la deixa a terra, però l’Alana no para de fer petits salts—. Què fas aquí? Quan has arribat? Per què collons no m’has dit res, imbècil? T’havíem de venir a buscar demà a l’aeroport, cony! La mama et fotrà! —li diu empenyent-lo enrere i donant-li un parell de cops de puny.

—Està clar que hi ha coses que no canvien, i els teus canvis d’humor segueixen igual —li respon en Tyler apartant-se’n. L’Alana el fulmina amb la mirada, però el torna a abraçar amb els ulls vidriosos.

—T’he trobat molt a faltar —li diu mig somicant.

En Tyler l’abraça fort i li fa un petó al cap. Quan alça els ulls per sobre l’espatlla de la seva germana i em fita, n’aparto la mirada i faig un bon glop de la beguda.

—Jo també, em sap greu no haver pogut venir abans.

—No passa res, necessitaves el teu temps —sento que li diu l’Alana separant-se’n i recordant-me que fa cinc anys que no es veuen en persona. També ha estat dur per a la meva amiga no poder tenir el seu germà a la ciutat—. El que importa és que ja has tornat. Eh! Ja us heu conegut?! —pregunta de sobte agafant-me de bracet. Aixeco el cap i miro la meva amiga amb els ulls molt oberts. Ella somriu malèvola. El seu germà em mira expectant—. Tyler, aquesta és l’Olívia, la meva millor amiga, ja te n’he parlat.

—Sí, ja hem tingut el gust de presentar-nos i tenir una conversa molt agradable, oi, Olívia? —diu, i la manera com pronuncia el meu nom fa que una esgarrifança em recorri la columna.

—Eh… sí, ah…

Em vull fondre!

—Estic convençuda que us portareu genial. L’Olívia és increïble i tu ets el meu germà preferit. —Només en té un—. Que visqueu junts serà l’hòstia, ja veureu com de seguida congeniareu.

—Segur que sí… —comento en veu baixa bevent de la copa.

No només hauré de viure amb el germà de la meva amiga, el qual ha passat per un trauma, sinó que també l’he posat verd davant seu i ara no em deixa de mirar com si els seus ulls fossin dues pistoles apuntant-me directament al cap. I, per si fos poc, estic seguríssima que sota la samarreta que porta s’amaguen uns abdominals que la mateixa Verge Maria beneiria. A la merda tot.

—Quant fa que has arribat a la ciutat? —li pregunta l’Alana sense deixar-me anar del braç. No me’n puc escapar.

—Fa unes hores. Sabia que, si us ho deia, la mama i el papa no em deixarien anar en cap moment. He aprofitat per anar a veure la constructora i els pares de la Desiré. Quan tornava, he vist que el grup tocava aquí i sabia que hi series, o sigui que m’he desviat.

Crec que la Desiré és la seva exparella i, per la cara de l’Alana, tinc raó. El mira amb pena i lamentació. Per què segueixo aquí ficada entre tots dos?

—Et quedes a dormir a casa, avui? —pregunta l’Alana.

—Ah, no, he agafat habitació en un hotel. He vingut abans i no vull destorbar —respon, i una part de mi se n’alegra, però per poc temps.

—Què?! No destorbes. Oi que no, Olívia? —diu girant-se cap a mi.

—Ah… Encara no he preparat l’habitació —poso d’excusa.

—No importa, oi, Tyler? Ja se la prepararà ell solet.

—Crec que avui dormiré a l’hotel, que tinc l’habitació pagada, però si demà et va bé que em traslladi…, seria genial.

Tenso la mandíbula i m’aguanto les ganes de dir-li que es busqui un altre lloc. Ja hi he tingut un accident desafortunat i no deixa de ser el germà de la meva millor amiga. Així doncs, assenteixo.

—Cap problema, però fins a les dotze no apareguis.

—Genial, doncs! Anem a la taula a celebrar-ho!

Alço la copa i somric forçadament d’orella a orella com si m’emocionés, ella salta d’alegria i s’encamina cap a la taula que teníem reservada. En Tyler em passa pel costat, però se m’atura al davant abans de seguir la seva germana.

—Encantat de coneixe’t, Olívia, estic segur que ens ho passarem molt bé.

—Deixa de fer el graciós, ets prou llest per intuir que no m’agrada gens la idea i que no m’emociona ni un pèl que vinguis a viure amb mi. Només ho he acceptat perquè ets el germà de la meva millor amiga, però si la convivència no flueix, hauràs de buscar-te un altre llit, entesos?

Hauré d’aguantar-lo fins que trobi un altre company més adient.

En Tyler fa un pas endavant obligant-me a alçar la mirada per no donar-me de morros contra el seu pit. A sobre, mesura més de metre vuitanta i la seva colònia és d’aquelles que de seguida reconeixes i que t’impregnen les fosses nasals.

—Estic desitjant provar el llit. Cada cop que obres la boca m’il·lusiona més ser el teu company de pis —diu somrient, murri i enduent-se la cervesa als llavis—. A mi tampoc m’emociona haver de conviure amb una persona que no sap ni pronunciar bé wurst, però s’ha de ser caritatiu amb els que ho necessiten, oi?

M’acaba de dir necessitada en tota la cara? Sí, ho ha fet.

Premo els punys i m’aguanto les ganes d’impactar-los contra el seu bonic rostre.

Amb l’ampolla de cervesa, toca la meva copa i llavors segueix el camí que ha fet la seva germana uns segons abans. Em quedo mirant com la seva esquena es fa pas entre la gent, i algunes persones l’aturen quan el reconeixen. Fins i tot el seu antic grup de música li fa una ovació i el convida a pujar a l’escenari.

No obstant això, sota el seu caràcter fatxenda i les meves ganes de donar-li un cop de puny, hi ha alguna cosa en ell que em crida l’atenció i m’intriga. És inevitable admetre que hi ha una aura de misteri que el rodeja, i està clar que hauré d’utilitzar totes les meves armes, no és un blanc fàcil. Si almenys no fos tan atractiu, tot seria més senzill, però és digne de la naturalesa del meu plaer.

2

Bienvenidos al show

@Tyler.Wells

Genial, un setè pis amb l’ascensor avariat.

Premo el timbre una estona llarga a les nou en punt. Podria fingir i fer veure que no recordo l’hora a la qual havíem quedat o inventar-me qualsevol cosa que m’excusés de ser aquí ara mateix, però no és la veritat i no seria tan gratificant. Sé molt bé el que estic fent.

Com que ningú m’obre la porta, torno a tocar el timbre uns quants cops, fins que a l’altre costat se sent un crit de frustració. Bingo!

Està clar que aquest edifici no s’assembla gens a on vivia a Alemanya i està bastant lluny del centre. Òbviament, el pis no es mereix el preu que m’ha tocat pagar; segons l’Alana, és una fiança que em tornarà més endavant. Qui demanaria dos mil euros d’avançament per llogar una simple habitació? Si no fos perquè l’Alana m’ha convençut de quedar-m’hi i és la seva millor amiga, no ho faria. Ni tan sols li donaria un euro, després del que li vaig sentir escopir per la boca.

—Es pot saber qui collons… Què fas tu aquí? —pregunta amb la veu ronca quan obre la porta del pis i em veu al passadís. Alço les celles i obro els ulls, no pel seu to de veu enfadat, que ja me’l va presentar ahir al pub, sinó per ella.

M’empasso saliva fent-li una repassada de dalt a baix. Només vesteix unes calcetes vermelles amb dofins liles i una samarreta de tirants de color vermell amb una frase: LLUITA COM UNA DONA, A LA MERDA EL PATRIARCAT.

Una declaració directa d’intencions i de caràcter; no n’esperava menys.

Parpellejo en veure-li les cames llargues despullades, la diminuta però notable corba de la cintura i que, com que no porta sostenidors, els mugrons se li marquen. Els cabells pèl-roigs li cauen per sobre les espatlles i les pigues dels pòmuls li dissimulen les bosses blaves de sota els ulls d’avellana i mel.

No recordo que sigui amiga de l’Alana de l’institut ni del col·legi; si l’hagués vist o conegut fa cinc anys o abans, ho recordaria. No és una noia que passi desapercebuda, tot al contrari: és en qui et fixes quan la veus pel carrer. Fa cinc anys no m’hauria fixat en ella. Ni tan sols fa un any.

Premo els llavis i m’obligo a centrar la mirada en els seus ulls, que probablement m’estan assassinant de mil maneres diferents.

—Eh, també ets sord? Et vaig dir que vinguessis a partir de les dotze i no són ni les deu del matí! —em crida movent la mà davant la meva cara.

—Si et soc sincer, no he mirat ni el rellotge —li responc fent-me l’ignorant. L’Olívia tensa la mandíbula i prem els punys—. Em deixaràs passar per veure la meva habitació o què? No t’he pagat dos mil euros per dormir a l’estora.

—Ah, no? Si et soc sincera, no sé ni si tinc un llit de sobres —diu imitant el mateix to amb què li he parlat fa un moment.

Deixo anar una rialla i me la quedo mirant fixament; ella no aparta els ulls. Ens endinsem en una guerra de mirades durant uns quants segons, fins que finalment deixa de prémer la porta amb els dits i l’obre de bat a bat. No obstant això, no es mou del mig quan provo d’entrar-hi. Intento rodejar-la fent un pas a la dreta, però es col·loca davant meu. Faig un pas a l’esquerra, ella també. Es resisteix.

—Em deixaràs entrar o me’n vaig?

—Els dos mil euros —demana, i m’allarga la mà.

—Pretens que te la xoqui?

—Pretenc que em donis el que vam acordar —diu afluixant el to.

—Et penses que vaig per la vida amb dos mil euros en efectiu? Qui et creus que soc? En Harry Styles?

Em plego de braços i ella bufa, frustrada. Poso els ulls en blanc.

—Només compartiu els ulls verds; mai arribaràs a ser tan icònic i admirable com ell. Perdona si t’he ofès.

—No m’ofenc.

—Doncs, ho hauries de fer, no ets comparable a en Harry Styles.

—Doncs hauràs de conformar-te amb mi, no crec que en Harry Styles necessiti compartir pis amb ningú. Vinc de fer la transferència bancària, avui a la matinada t’arribarà al compte —acabo dient per calmar les aigües, però els seus ulls es mantenen ferms.

—Estàs segur que no t’has equivocat en cap número?

—Del que estic segur és d’haver aprovat la primària i el batxillerat —protesto, ja cansat de la seva actitud a la defensiva. L’Olívia m’aguanta la mirada, tensa la mandíbula i finalment s’aparta. Faig un pas endavant i aquest cop no s’hi interposa. Entro al seu pis.

Verd i rosa, crec que ja sé quins són els seus colors preferits, o almenys li han d’agradar, per tenir un sofà verd i una butaca rosa a la sala d’estar de conjunt amb l’estora del terra i els marcs de quadres de la paret. També hi ha un munt de plantes, i un dels finestrals està emmarcat per estanteries plenes de llibres. M’adono que alguns estan col·locats amb el llom amagat i només se’n veuen les pàgines. És estrany.

Em fixo en una petita taula amb tres cadires just davant la porta de vidre que dona al balcó: al damunt, hi té un munt de sobres. I just a l’altra banda de la sala d’estar i a la dreta de la porta principal, hi ha la cuina. Bàsicament, consisteix en una paret sencera amb una petita taula alta al davant envoltada de tamborets, però també continua amb l’estètica hippy. Almenys les parets són d’un groc pastel agradable.

Faig una volta de tres-cents seixanta graus per tornar a mirar l’espai ràpidament, fins que m’adono de tres qüestions en concret: hi ha un gat Garfield caminant sobre el respatller del sofà i dos conills saltant per l’estora. Per què hi ha un gat Garfield i dos conills, un de gris i l’altre blanc amb taques marrons? Qui té de mascota un gat i dos conills? I per què el pis fa tanta olor de cafè? Em giro cap a l’Olívia assenyalant els animals.

—Tens un gat i dos conills.

—El gat es diu Rom i els conills, la femella Piruleta i el mascle Festuc —respon, i quan el gat escolta el seu nom, salta sobre la seva mestressa. L’Olívia l’agafa a coll i el comença a acariciar com si fos una bruixa.

—Com és que l’Alana no m’ha dit que tens un gat i dos conills?

—No ho sé, espero que no et suposin un problema, d’aquí no marxaran —diu amb un somriure, però amb temor als ulls.

Crec que compartir pis era un dels seus somnis frustrats.

—Quina sort que soc al·lèrgic al pèl de gos.

—Vaig recollir en Rom del carrer, o sigui que ves a saber si mai apareix per aquí del no-res un golden retriever.

—Seria fatídic.

—Una gran fatalitat.

Després de la nostra desafortunada presentació al pub, no hi vaig tornar a parlar. Recordo que quan vaig marxar a l’hotel, la vaig veure enmig de la pista ballant una cançó d’en Bad Bunny amb un grup de persones i una copa plena a les mans. Tot i això, no sé si la cara de pomes agres és natural o forma part de la ressaca. Aposto per la primera.

—La meva habitació? —pregunto canviant de tema. Com més aviat acabem, millor. L’Olívia sospira i comença a caminar pel passadís. La segueixo.

—Aquesta és la meva habitació —diu assenyalant una porta tancada—. Clarament hi tens prohibida l’entrada sigui pel que sigui. Soc una obsessa de l’ordre en el meu desordre, de manera que sabré si hi has fet acte de presència. Encara que es tracti d’un canvi mínim de l’olor.

—També fas pocions?

—Prefereixo enverinar el menjar amb verí de rata —diu tan tranquil·la, i amb un somriure que, si no sabés que el sarcasme forma part del seu vocabulari, em faria por—. Aquesta és la teva habitació; fins ara era un traster, o sigui que, si tens al·lèrgia a la pols, et recomano prendre’t antihistamínics o fer-hi una neteja a fons.

—Només tinc al·lèrgia al pèl de gos.

L’Olívia fa una ganyota de desaprovació, però acaba obrint la porta de la meva habitació. Un llit individual, un escriptori i dos armaris. No és gran cosa i l’espai no és enorme, però em serveix.

—Ah, i només pots utilitzar l’armari de la dreta. Al de l’esquerra hi guardo roba i objectes que no he sabut on ficar, o sigui que fins que no els trobi un altre lloc, t’hauràs de conformar amb un armari.

—Dos mil euros de fiança per una habitació plena de pols i un armari que no es pot utilitzar… M’estranya que no treballis en una immobiliària, et faries milionària.

—L’armari serà un problema? —pregunta seriosa.

—La veritat és que no, aquesta és tota la roba que porto —dic, i li ensenyo la motxilla que duc a l’espatlla.

—Això és tot el que has portat?

—Bé, i un parell de caixes de la feina que l’Alana em portarà després.

—Cinc anys vivint a Alemanya i això és tot el que tens?

—No soc materialista. I el lavabo? —dic passant a un altre tema.

Passo d’interrogatoris, i sobretot si tenen a veure amb Alemanya, aquests últims cinc anys i provenen d’aquesta bruixa que em vol enverinar de sarcasme.

—Ah, sí, una mala notícia. Només hi ha un lavabo —diu assenyalant la porta del final del passadís.

—I quina és la mala notícia? —pregunto plegant-me de braços.

—Només pots dutxar-te de deu a dotze i de sis a vuit del vespre, i jo tinc prioritat davant de qualsevol assumpte referent al lavabo, entesos?

—Perdona? Per què hi ha horaris de dutxa?

—Perquè és el meu pis i ho dic jo —respon arronsant les espatlles amb superioritat.

—El nostre pis —la corregeixo, i això fa que les fosses nasals se li obrin, però no protesta.

—Cap dubte més?

—Sempre obres la porta a la gent amb calcetes de dofins? —pregunto tornant a mirar-la de dalt a baix. No negaré que té un bon cul i que era impossible evitar-lo, tenint-lo just davant meu.

—Si no t’agraden les vistes, sempre pots tapar-te els ulls.

—Crec que les podré suportar, he vist paisatges més desagradables.

—No m’interessa ser el teu paisatge.

—Ni a mi m’interessa que ho siguis —li dic secament sense apartar la mirada dels seus ulls.

No es mou, no es posa vermella, i encara menys nerviosa o avergonyida. Es queda tan tranquil·la. Qualsevol altra noia hauria reaccionat d’alguna manera —ho tinc comprovat—, però ella no.

—Em vaig a canviar, ara vinc —diu, i entra a la seva habitació.

En silenci, torno a la sala d’estar. Em dirigeixo als finestrals per veure les vistes i posar distància entre tots dos. Tampoc hi ha gaire res a veure; des d’aquí tens una vista directa al carrer. Abaixo la mirada i em trobo el gat olorant-me la roba des de la petita taula de davant del balcó. Quan intento tocar-lo, se li eriça la pell, bufa enfadat i salta de la tauleta.

—No el toquis, no li agrada que el toquin —sento que diu l’Olívia rere meu.

—No sé per què, però em recorda la seva mestressa, tots dos igual d’esquerps —comento, i miro de reüll l’Olívia. S’ha vestit amb uns texans amples i una samarreta de màniga curta blanca que fa que els cabells li ressaltin molt més.

Posa els ulls en blanc i continuo analitzant el pis. Em fixo en el que deixa el gat quan salta, un rastre de sobres. Tots estan oberts. Intento agafar-ne un amb un segell vermell, però l’Olívia me’ls treu tots de les mans d’una revolada.

—Haig de marxar a fer uns encàrrecs i després em toca torn de tarda a l’hospital. No tornaré fins a la nit, o sigui que tens el dia d’avui per instal·lar-te. No toquis res que no sigui de la teva propietat i ni se t’acudeixi donar menjar a cap animal, d’acord? —em diu assenyalant-me amb un dit. Faig que sí amb el cap i ella es dirigeix a la cuina. Deixa els sobres a la seva bossa i s’omple un termos rosa de cafè—. Procura que tot segueixi com està ara mateix. He avisat l’Alana que has arribat, ella et donarà les claus.

—D’acord —dic mentre es dirigeix a la porta d’entrada. L’obre, però no surt, es gira cap a mi per mirar-me de dalt a baix durant una llarga estona. Dubta.

—Si agafes res de la cuina, ho has de reposar, sobretot el cafè. Sempre hi ha d’haver cafè. I ni se t’acudeixi menjar-te els raviolis o tocar l’ampolla de vi. No toquis res, no… —diu, a punt d’entrar en pànic i obligant-se a tancar la boca.

—No soc una criatura, Olívia. T’he llogat una habitació, a partir d’ara hem de compartir el pis i no tinc intenció de desordenar la teva vida —li responc en un intent de comportar-nos com a adults, però ella em mira amb temor.

—No ho facis. —Després de pronunciar aquestes tres paraules, surt del pis i tanca la porta amb un cop fort rere seu.

D’acord, aquesta tia és molt estranya. No em sorprendria que tingués un trastorn obsessiu compulsiu, és… intensament intensa. Està clar que no vol que ningú entri a la seva vida, però per què collons lloga un pis, si no vol que ningú visqui amb ella? Ha de tenir un problema gros per haver acudit al que menys vol. Veig venir que conviure amb ella serà un esport d’alt risc.

—Com se t’acudeix presentar-t’hi a les nou del matí? Et va dir que a partir de les dotze! És normal que estigués de mal humor, probablement no s’havia pres ni un cafè! És tenir ganes que t’assassinin, Tyler!

—El seu mal humor no és per no haver-se pres un cafè. És evident que la teva amiga està amargada; creus de veritat que amb un cafè l’humor li millora? Ho dubto molt. Per parlar amb ella has de tenir un escut i una pistola preparats per defensar-te’n —dic a l’Alana posant els ulls en blanc. Ella es gira un cop arriba al replà i em fulmina amb la mirada.

—No està amargada, i mantenir una conversa amb ella no és com anar a la guerra.

—Com a la guerra potser no, però sí com combatre en una apocalipsi zombi.

Acabo de pujar els escalons i, quan intento rodejar-la, em dona un cop de puny a l’espatlla. No em pregunteu com collons ho ha fet amb una caixa entre els braços.

—No em miris així, no he dit cap mentida. O està amargada, o està enfadada amb el món o té un trastorn obsessiu compulsiu, però està clar que no és la persona que em vas descriure. És molt pitjor.

—No és veritat, no és molt pitjor, i no pateix cap trastorn ni està amargada. Potser sí que està una mica enfadada amb el món, però té les seves raons per estar-ho —em diu, i deixa la caixa a terra.

Em mantinc en silenci mentre obre la porta del pis i de seguida que veig la butaca rosa, el sofà verd i el gat arquejant l’esquena quan em veu, faig una ganyota de rebuig. Almenys els conills no es passegen pel pis deixant regalets. Deixo la caixa sobre la taula de la cuina i em giro cap a l’Alana, que s’està omplint un vas d’aigua.

—Has vist el lavabo? El terra i la meitat de la paret són de color verd, hi ha plantes penjant de les estanteries i totes les tovalloles i els complements són de color rosa. És una hippy antipàtica amb problemes de cinisme.

—Tyler!

—Què?! M’ha fet pagar dos mil euros per una habitació d’un pis en una setena planta amb l’ascensor espatllat i, a sobre, per conviure amb ella i no poder tocar res. Creus que si em bec un vas d’aigua notarà que he obert l’aixeta?

—Tyler! No siguis malparit i deixa-la en pau! La Livie és especial, d’acord? Ho va passar malament i no suporta gaire la gent, no li agrada que li toquin les coses ni que es fiquin en la seva vida. Ella… ella és molt ella i… només necessita temps per acostumar-se a la teva presència. No tenia planejat que ningú vingués a viure amb ella, però ho necessita, necessita els diners, i li anirà bé una mica de companyia —deixa anar defensant la seva amiga, i per la manera com en parla, sé que li té molt d’afecte i que són molt bones amigues.

—Per què no la recordo de l’institut?

—Perquè no és d’aquí i no anàvem juntes a l’institut. Ens vam conèixer a la biblioteca de la universitat la nit del Tió. Era època d’exàmens, i com que era el primer any, no volia suspendre res, o sigui que després del sopar familiar, vaig anar a la biblioteca. Era l’única persona que en lloc de sortir de festa estava estudiant, fins que va arribar l’Olívia. Vam començar a parlar sobre com la gent es quedava tranquil·la sortint de festa sabent que tornant de festes teníem exàmens, i… a partir d’aquell dia ens vam fer inseparables. Mai havia tingut una amiga així des de l’institut… És la meva millor amiga —m’explica amb tristesa als ulls—. Només et demano que tinguis paciència i li donis una oportunitat.

En la infància i l’adolescència, no s’ho ha passat bé. De petita es ficaven amb ella, i les seves amigues es van convertir en les seves enemigues. Així doncs, escoltar-la dir que la hippy antipàtica i cínica de l’Olívia és la seva millor amiga és bastant alleujador. Me n’alegro per ella i no vull que la perdi. Suposo que hauré de fer un esforç.

—Un mes és el temps que li donaré de marge. Intentaré estar menys a la defensiva i ser una mica més simpàtic. Però no prometo que si aquell gat em salta a sobre per esgarrapar-me, no me’n defensi. I si passat el mes segueix sent igual d’antipàtica, em buscaré una altra cosa.

—Accepto això del mes, parlaré amb ella. I el gat no saltarà sobre teu. És esquerp amb els desconeguts, però no et farà res.

—Això espero —dic sospirant. Agafo la caixa que duia i la porto a la meva habitació. L’Alana fa el mateix amb la seva rere meu.

Gràcies a Déu que les parets no sÃ

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos