Esperança. L'autobiografia

Papa Francesc

Fragment

Introducció. Tot neix per florir

Introducció

Tot neix per florir

El llibre de la meva vida és la història d’un viatge d’esperança que no puc imaginar separat del de la meva família, del meu poble, de tot el poble de Déu. És, a cada pàgina, a cada pas, també el llibre dels que han caminat amb mi, dels que ens han precedit, dels que ens seguiran.

Una autobiografia no és la nostra literatura privada, sinó més aviat la nostra bossa de viatge. I la memòria no és només el que recordem, sinó el que ens envolta. No parla només del que ha estat, sinó del que serà. La memòria és un present que no para de passar, diu un poeta mexicà.

Sembla ahir i, en canvi, és demà.

En italià es diu normalment «aspetta e spera» —en català, la paraula esperar significa tant sperare com aspettare—, però l’esperança és sobretot la virtut del moviment i el motor del canvi: és la tensió que uneix memòria i utopia per construir realment els somnis que ens estan esperant. I si un somni s’esvaeix, has de tornar a somiar-lo, amb noves formes, pouant-lo amb esperança de les brases de la memòria.

Els cristians hem de saber que l’esperança no enganya ni decep: tot neix per florir en una primavera eterna.

Al final, només direm: no recordo res en què Tu no hi siguis.

1

Que se m’encasti la llengua al paladar

Finalment van marxar.

Els avis van aconseguir vendre el seu terreny de Bricco Marmorito, al camp piemontès, i van arribar al port de Gènova per embarcar al Giulio Cesare, amb només bitllet d’anada.

Van esperar que acabessin d’embarcar els passatgers de primera classe i que, finalment, els arribés el torn als de tercera classe, la seva. Tan bon punt el vaixell va sortir a mar obert i les últimes llums del far, la vella Llanterna, van desaparèixer a l’horitzó, van saber que no tornarien a veure mai més Itàlia, i que haurien de començar de nou la seva existència a l’altra banda del món.

Era l’1 de febrer de 1929. Un dels hiverns més freds que hauria conegut el segle: a Torí el termòmetre havia arribat als quinze graus sota zero, i en altres punts del país fins i tot a vint-i-cinc sota zero. Va ser el que Federico Fellini anomenaria en una de les seves pel·lícules «l’any de la gran nevada». Tot Europa va quedar coberta per una capa gruixuda de neu, des dels Urals fins a les costes de la Mediterrània, fins i tot la cúpula de Sant Pere va quedar completament emblanquinada.

Quan, al cap de dues setmanes de navegació, i després d’haver-se aturat a Vilafranca de Mar, Barcelona, Rio de Janeiro, Santos i Montevideo, el vaixell va arribar finalment al port de Buenos Aires, la meva àvia Rosa, malgrat la xafogor que va arribar als trenta graus de temperatura, encara duia el preciós abric amb què havia marxat. Com era costum, l’havia adornat amb un coll de pell de guineu, i allà, en un folre interior, entre el cuir i la seda, hi havia cosit totes les seves possessions, tot el que tenien. El va continuar portant, quasi com si fos un uniforme, fins i tot després d’haver desembarcat, mentre s’endinsaven a l’interior, remuntant el riu Paranà cinc-cents quilòmetres més, fins a arribar al seu destí. Només aleshores la luchadora, com li dirien, va decidir que podia abaixar la guàrdia.

Al port d’arribada els van registrar tots tres com a «migrants d’ultramar». L’avi Giovanni, que després de fer de pagès havia aconseguit obrir una cafeteria pastisseria, figurava com a comercio, la seva dona Rosa com a casera, i el fill Mario, el meu pare, que s’havia graduat en comptabilitat, com a contador, per a gran satisfacció dels progenitors…

Molta altra gent havia compartit amb ells aquell llarg viatge d’esperança. Milions i milions de persones havien marxat d’Itàlia cap a Amèrica al llarg d’un segle sencer: cap als Estats Units, el Brasil i l’Argentina, sobretot. En direcció a Buenos Aires, n’hi va haver més de dos-cents mil només en els quatre anys anteriors al 1929.

El record del terrible naufragi del Mafalda era encara una ferida fresca i molt present, des de finals del segle anterior. Eren els anys de «mama, dona’m cent lires perquè vull anar a Amèrica» —la cançó de generacions de migrants, que acabava significativament amb un desastre naval—, aquells anys en què també va ser especialment intensa l’emigració esta­cional. Sortien de Gènova a la tardor, amb el final de la collita a Itàlia, i buscaven fer-ne una segona a l’hemisferi sud, on començava l’estiu. Sovint tornaven a casa a la primavera, amb uns centenars de lires, la majoria de les quals acabaven a la butxaca dels organitzadors i intermediaris. Un cop pagats aquests i el viatge, sovint només els quedaven unes desenes de lires com a compensació per quatre o cinc mesos d’esforç.

Però la mort durant la travessia també va ser un company no desitjat i gens estrany. Cinquanta persones van morir de fam i penúries a bord dels vaixells Matteo Bruzzo i Carlo Raggio, que van partir de Gènova cap al Brasil el 1888. Unes vint per asfíxia al Frisca. L’any 1893, després de pujar al Remo, els migrants es van adonar que s’havien venut el doble de bitllets respecte a la capacitat disponible, i a bord va esclatar el còlera. Els morts van ser llençats al mar. El nombre de passatgers disminuïa cada dia. A l’últim, el vaixell ni tan sols va ser acceptat al port. I després va haver-hi el naufragi del Sirio, durant el qual van perdre la vida cinc-cents migrants italians que es dirigien a Buenos Aires. En les cançons populars, tant als turons del Piemont com a les tecles dels acordions als barris, la història d’aquelles tragèdies es va fusionar i barrejar, el Sirio es va convertir en el Mafalda, i viceversa; paraules noves s’adaptaven a la mateixa música ma­lenconiosa.

Però la gent fugia. Sobretot de la pobresa, de vegades per ràbia, per canviar el seu destí, per fugir de la tragèdia d’una guerra mundial, tant la Primera com la Segona, que es veia a venir, per escapar de la crida a files o després d’haver mirat la mort als ulls, per reunir una família, per no passar més penúries, per buscar millors condicions de vida. No és una història nova, és d’ahir com d’avui. «No puc estar pitjor de com estava; com a molt allà acabaré morint-me de gana com feia a casa, no li sembla?», deia un emigrant a Sull’Oceano, d’Edmondo De Amicis, un altre piemontès, autor de la novel·la juvenil Cuore.

Portada del setmanari L'illustrazione italiana del 19 d'agost del 1906 que representa els naufragis en els que tants emigrants italians van perdre la vida

Mondadori Portfolio

El Sirio, el Frisca, el Mafalda: aquelles tragèdies es fonien i es barrejaven.

Els que emigraven sovint s’enfrontaven a tota mena de dificultats i sacrificis per embarcar-se, gairebé sempre després d’haver estat convençuts pels agents i funcionaris d’immigració. Passaven pels pobles durant les fires, descrivien Amèrica com una nova «terra promesa», una terra de meravelles. Pagats per l’empresa d’emigració per cada família que aconseguien convèncer de deixar la seva pròpia terra, aquells agents eren comparats per una part de la premsa de l’època amb els comerciants d’esclaus. Els pobles i les ciutats es van inundar de fullets i es falsificaven cartes d’aquells que ja havien saltat a l’altra banda del món. Hi havia qui jurava que un pagès que es quedés incapacitat per treballar a Amèrica rebria una pensió generosa, i també qui garantia un accés fàcil a la propietat de la terra.

Per als que marxaven, el primer repte era arribar al port. Venien les seves poques possessions per pagar als reclutadors, sovint cobdiciosos i sense escrúpols, que en més d’una ocasió, almenys fins que una nova llei va intentar posar-hi una mica d’ordre, havien fugit amb els diners.

El camí per arribar al port era un pelegrinatge particular, de vegades familiar, d’altres fins i tot de comunitats senceres: caminaven com en processó, tots junts, al so de les campanes, que, de tant en tant, s’emportaven després als vaixells. Sovint arribaven uns quants dies abans d’embarcar i acampaven al moll.

Alguns no van arribar mai a la terra anhelada, perquè l’oceà els va rebutjar o se’ls va empassar.

Els molts que, en canvi, ho van fer i van desembarcar a Buenos Aires, es van trobar llavors davant d’una crua i dura realitat, com una bufetada, la de l’Hotel de Inmigrantes: un enorme barracot, on, després d’haver estat visitats, registrats i desinfectats, no podien roman

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos