I la vida va d'això (Trilogia d'Albons 2)

Ester Invernon Cirera

Fragmento

1

1

Arriba d’hora, amb un fingiment inquietant que prova d’encobrir sense sortir-se’n i que la té com una criatura després d’una malifeta. Revisa una a una les taules. Amb la mirada protegida rere les ulleres de sol, busca el judici i la mofa d’aquells ulls familiars, d’uns que no veu, que no hi són. Prova de convèncer-se que no ha de trobar ningú conegut a la terrassa d’un museu a principis de juliol. Vol escapar d’aquest patiment.

També la busca a ella on només hi ha forasters. La xafogor la té extenuada, i sumada a la torbació esclavitzant que l’ocupa, quan s’asseu es deixa anar, com qui entoma un camí sense retorn. Amb tanta recança com dubte, i amb l’esperit febrós, s’acull a la fortuna d’un destí que algú altre li ha arranjat.

Asseguda, li sembla que el cor li permet una treva, i agafa aire. Respira. «Ja no hi ha marxa enrere?». Vacil·la si anar-se’n abans no la vegi, i aquest pensament una altra vegada li tenyeix de tristesa l’expressió, l’ànima. Creia que només estava enfadada. «Vinga, Marina, ja ets aquí, aquesta decisió ja està presa».

Un xiuxiueig humit i enjogassat que arriba de la font li refreda l’esperit, l’asserena. Tria una taula cantonera i allunyada de la resta; li sembla que estaran més a recer del món. Sota el para-sol se sent una mica a la fresca. Es nota els peus cansats, anquilosats, feixucs de suportar l’escalfor de l’asfalt i la pesantor dels anys. Abans ha passat per l’aparcament per deixar al cotxe totes les bosses de les compres que ha estat fent. No li vol donar cap pista del seu present, tampoc del futur. Ja la vol veure marxar, d’ençà que va rebre la seva trucada, quan va sentir-li dir que era una antiga companya d’en Pau. Ho va saber, era ella. En uns instants de segon va deixar d’escoltar-la i la ment la va dur al dia que la va conèixer.

Era una festa de final de curs de l’escola on en Pau donava classes, va ser ell qui li va presentar. Era una dona jove i bonica. També era un estiu xafogós; una brisa tèbia li feia dansar cabellera i vestit, i arrossegava la humitat dels cossos, que sentien enganxifosos. Segurament la seva evocació està maximitzada d’ençà que ho sap. Li retorna a la memòria com una deessa altiva que captivava amb una seducció tramposa totes les mirades. Mentrestant, amb un somriure dolç i sensual que ocultava una certa supèrbia, despatxava cadascun dels comentaris del corralet de mascles que l’envoltaven. Ells, tots, la desitjaven. Nosaltres, totes, l’envejàvem.

No vol tornar a pensar en el moment en què devia començar la història amb en Pau, ni en tot el que no va poder descobrir en aquell reguitzell de correus electrònics.

Però no pot escollir què pensa.

Hauria volgut ser capaç de dir-li que no la volia rebre, que no en volia saber res. Que ha tancat la porta d’aquell episodi, que no hi ha cap raó al món per voler reviure’l, però la in­sistència d’ella va ser, fins a cert punt, amenaçadora. «Però amenaçadora per què? I l’Helena, què es pensa que en sap, ella, de tot plegat?». La trucada ha fet que s’adonés que la porta no està tancada. D’ençà que va telefonar-li li revenen veu i esguard, el seu somriure deliciós, la cabellera sensual i un exquisit domini de la seducció.

Asseguda a la taula, fuig del record, i deixa anar els pensaments entre la gent que surt de visitar el museu. Alguns busquen lloc a l’ombra per seure a prendre alguna cosa, regiren dins les bosses i en treuen guies turístiques per preparar la propera cita amb la ciutat. D’altres marxen atrafegats mirant el rellotge; deuen fer tard on tenen previst dinar. Inconscientment, torça els llavis; un mig somriure li neix a les entranyes i es vol reconèixer en aquella gent, sent enveja de no poder estar ara mateix moguda per preocupacions tan banals.

Li sembla que la veu arribar. «És ella?».

S’acosta, tímida i lenta, camina maldestra, pausada, amb un guaitar de taules encongit, un escorcoll xafarder i precís de cada racó. És evident que, si no és ella, també es tracta d’una dona que s’ha citat amb algú altre aquí, amb algú amb qui, en el fons, tampoc té ganes de trobar-se.

El record li ha jugat una mala passada. És ella, però ja no és la que era.

Dubta de si aixecar la mà i donar-se a conèixer, ja que, probablement, ella tampoc no la deu recordar bé. En lloc d’això, entoma la copa de vi blanc que ha demanat i en fa un bon glop, que s’empassa de cop. El vi s’ha escalfat i li esquerda el paladar amb una acidesa apegalosa. «Hauria d’haver demanat una aigua o una til·la», pensa. L’Helena ja l’ha vist, i es dirigeix decidida cap a ella. Tampoc somriu. Dubta de si abaixar el cap o sostenir-li la mirada. De fet, la Marina no dubta, no pensa, és presa d’una agonia que li ha empresonat les emocions a la boca de l’estómac d’ençà que va tenir notícies seves.

«No, la porta no està tancada».

Està molt desmillorada. Ara ja la té al davant, i insinua amb un gest que la convidi a seure. «Són els cabells? Ara els porta molt curts i no l’afavoreixen gens…».

—Marina?

—Sí. —Força un somriure que agraeix que es mostri ple de falsedat—. Vols prendre res? —respon, i assenyala amb la mà la cadira que té al davant.

Tanca d’un cop la porta del cotxe. Ha corregut fins a l’aparcament. Ha sentit la necessitat de recollir-se, d’estar sola i resguardar-se del món. Vol marxar de pressa de Barcelona, la ciutat estimada que ja no sent seva, la que va ser paraigua dels embolics entre en Pau i l’Helena. Se’ls imagina junts, i una amargor enganxifosa li escala gola amunt, i acompanya la urgència d’unes arcades que fins ara ha aconseguit reprimir. El cotxe bull. Ràpidament el cos se li amara de suor i engega el motor per posar l’aire condicionat. La veu amorosa d’en ­Lluís Llach l’atrapa. Sona el seu «Dibuix» i recorda en Pau cantant-la-hi a cau d’orella, encetant el pròleg d’una estona de sexe pausat. I crida, escup un bram que li ha nascut a l’entrecuix. I plora. Vol fer fora en Pau i el seu record, i es pregunta per què. Per què? Per què? Per què?

Brama desconsolada tot el que el cos li demana.

No sap quanta estona ha passat quan comença a asserenar-se, a reprendre la consciència del que ha succeït fa uns minuts o unes hores. No ho sap del cert i tant se val. De mica en mica torna al món real, al món dels vius, on ella encara ha de carretejar amb els afers dels seus morts. Està enverinada per la ràbia, sent ira, impotència i no sap quantes coses més. Sap que si el tingués al davant, el colpejaria. El disc compacte ha fet la volta, torna a sentir-se «Dibuix», i prem amb força el botó per apagar l’aparell. Fa un glop de l’ampolla d’aigua que té dins del cotxe. És calenta i l’escup, i plora mirant el regalim lent d’aigua que s’escorre per la tapisseria. «A la merda tot, Marina». I plora més. Plora decepció i dubte, plora pena. I ella no ho sap, però plora també per l’Helena i per la Rut.

Trucarà a l’Alex, li dirà que se li ha fet tard i que està molt cansada per tornar a casa. Sap que en Jordi és a Madrid; es quedarà sola al pis de Barcelona. No vol que l’Alex la vegi així.

2

Dues setmanes abans

En Max arriba al seu loft del barri de Tribeca. Deixa les claus damunt del prestatge de l’entrada, sota un mirall rodó. No s’atura a mirar el reflex vague i esgrogueït que li mostra. Es descalça, primer un peu i després l’altre, llança enlaire les xancletes que porta sempre que viatja. Respira profundament. Es deixa acollir pel benestar de tornar a ser a casa i estira els braços i l’esquena intentant desentumir el cos carregat de tantes hores encaixat en un seient d’avió. Un lleu formigueig li recorre el cos i badalla. Recull la paperassa de terra, quatre cartes i un munt de correu comercial dels dies que ha estat fora. Camina descalç, sent cruixir a cada passa el terra de fusta envellida, i aquest brogit, lent i familiar, l’omple de mandra mentre arriba a la cuina.

Pels finestrals de la terrassa la claror del dia que es desvetlla trenca la penombra. Li agrada descobrir el rastre de l’encens de sàndal que devia quedar encès quan va marxar. Obre la nevera i no hi troba quasi res: un quefir de cabra, dos plàtans ennegrits i un parell de cerveses. N’agafa una poc convençut, la destapa i, mentre en fa un primer glop, llença la propaganda a la brossa. No ha pogut aclucar l’ull en tot el trajecte, sent el cos fatigat, encarcarat, i les parpelles feixugues. Es treu el telèfon de la butxaca i engega l’aparell de música, que arrenca amb «Point Blank», de Bruce Springsteen. S’ajeu al sofà a repassar el correu. Fa un glop de cervesa, que li entra freda gola avall i li estripa una ganyota amarga. De tots els sobres, li crida l’atenció un de gros amb la lletra de l’Alex. Deixa la resta de cartes sobre la taula, al costat dels peus descalços, i obre el sobre. L’observa per les dues cares, entre encuriosit i mig mofant-se de l’Alex i les seves dèries de negar-se a l’avenç tecnològic per a segons quines coses. «Les importants», diu ell. Busca a la memòria els ulls de l’Alex, i se l’imagina allà mateix, al seu davant.

«Et cases! Bé per tu, Alex!», pensa, i brinda enlaire amb la cervesa mentre dibuixa la seva fantasia de com deu ser la dona que ha aconseguit enamorar-lo. «En el fons és un romàntic empedreït».

Té son, però no vol dormir. Es dutxarà i anirà fent una passejada fins al Ladurée de West Broadway a buscar alguna cosa per omplir la nevera.

Sota l’aigua pensa que aquesta és la millor part de qualsevol viatge: arribar a casa, arriar pols i fatiga amb una remullada generosa i començar a barrinar la pròxima destinació. Ja repassarà demà les notes d’aprenentatges i vivències. La carta de l’Alex li deixa un somriure reposat i el porta al dia que es van conèixer: quan hi pensa, encara recorda com l’estómac li cruixia de fam mentre buscava taula al vagó restaurant del tren transsiberià. Era l’agost del 2004, i arrencava un viatge en tren després de passar uns dies a Moscou. Totes les taules eren plenes de russos, xinesos i mongols, però a l’altra punta del vagó, assegut sol en una taula, li va semblar descobrir algú d’una cultura més propera a la seva. S’hi va acostar i li va demanar si podia asseure’s i compartir-la. Era un home amb alguns anys més que ell, que li va respondre en un anglès no nadiu.

—Per descomptat. Em dic Alex, és un plaer —va dir mentre tancava el llibre que tenia a les mans i allargava una mà a manera de salutació, alhora que amb l’altra li assenyalava que podia asseure-se-li al davant.

«Me n’alegro per tu, Alex!».

Fins llavors, sempre havia viatjat sol. I d’ençà d’aquella primera trobada casual, i d’altres que es van anar repetint durant la seva estada a Mongòlia, cada any s’han trobat per anar plegats a algun lloc desconegut per a tots dos. Cada any, fins l’anterior, quan li va dir que havia conegut una dona.

3

La tarda cau i la calda del dia sembla que amaina. S’aixeca un ventet suau, i una polseguera seca i tòrrida dansa lenta a l’atmosfera; l’ambient fa olor d’estiu ardent, fa dies que no plou i la gola arrossega el record d’un tros de sorra eixuta. L’Alex i la Marina han passat el dia a la platja i ara ja són a casa. Quan a principis d’any la Carme es va instal·lar al seu pis de Barcelona, la Marina va decidir que ja era hora de deixar d’anar amb bosses amunt i avall i va traslladar-se a casa de l’Alex, a Viladamat. Quan els fills i la Paula, o la Carme o la Joana la visiten, s’acomoden a Albons, i ella els va a veure dia sí dia també.

Fa una estona que la Joana ha arribat de Barcelona per passar-hi el cap de setmana. Aquest estiu hi va més sovint que mai, i ja ha avisat la seva amiga que a l’agost s’hi quedarà força dies. Abans d’anar a Albons passa per Viladamat a fer-los una visita. Ara fan plegats una copa de cava amb una mica de pernil i formatges que la Joana ha portat per picar sota l’ombra del porxo. La Marina està absent; escolta el monòleg de la Joana amb una atenció aparent, però té al cap la trobada amb l’Helena. L’Alex, amb el seu posat sempre elegant i cordial, està absolutament atent al discurs de l’amiga de la Marina quan sent la remor d’uns neumàtics trepitjant la grava del camí d’arribada a la casa.

—Vaig a veure qui ha arribat —els diu abans d’aixecar-se de taula.

—I a tu, Marineta —li pregunta la Joana quan es queden soles—, què coi et passa? Fas una cara, nena! Que no sé què sembles, però no una núvia a punt de casar-se.

—Res —respon morruda i deixant anar un sospir—. No em passa res…

—Vostè perdoni —diu la Joana amb un posat de mofa ofès.

—Deuen ser nervis pel casament —menteix—. Suposo, vaja, tampoc no dormo bé —afegeix la Marina, i desvia la mirada, que deixa perduda en la direcció cap on l’Alex ha marxat.

—A la teva edat? Si no vas estar nerviosa la primera vegada! En fi…, quan vulguis ja m’ho explicaràs —la talla la Joana. Està massa captivada pel que està passant a pocs metres d’ella per deixar-se distreure amb el que sigui que preocupa la seva amiga—. Nena, nenaaa, nenaaaaaa! I aquest paio? —diu arreglant-se els cabells.

—Deu ser en Max, un amic de l’Alex. Jo no el conec, però me n’ha parlat molt. Serà el padrí del casament —explica mentre observa com la Joana repassa de dalt a baix el nou personatge aparegut en escena i s’abaixa fins a la punta del nas les ulleres de sol per poder examinar-lo bé.

—I tots els amics de l’Alex estan igual de bons?

—Viu a Nova York i ha vingut per al casament, i l’Alex també diu que és molt interessant —contesta la Marina, posant els ulls en blanc i deixant de banda l’aspecte del nouvingut.

—Ai, nena, doncs molt millor —sospira ventant-se amb una mà—. El que t’asseguro és que té un bon polvo! És més jovenet que l’Alex, oi? —No s’adona que la Marina la deixa sola per anar a dins a buscar una copa per poder servir cava a en Max—. Marinaaa?

Sota la porta de casa, la Marina els mira a tots tres. En Max i l’Alex s’abracen altra vegada, i l’Alex li colpeja afectuosament l’esquena mentre li agraeix que hagi pogut venir fins aquí per fer-li de padrí. La Joana ja no devora amb els ulls en Max i torna a estar asseguda a taula. Amb un gest impacient espera que tornin per reprendre la conversa on l’havien deixat. Els dos amics avancen agafats per les espatlles cap a ella.

—Joana, et presento en Max, el meu millor amic —diu l’Alex en anglès, mentre ella s’aixeca, li allarga la mà i el guaita amb el que li sembla un gest subtilment seductor.

—Un plaer, Max, jo soc la millor amiga de la Marina —contesta també en anglès—. Per cert, on s’ha ficat aquesta dona ara?

—Hola, Max, benvingut! —diu la Marina, que surt de dins amb una safata que deixa damunt la taula—. He sentit a parlar molt de tu! Vols afegir-te a nosaltres? Estem menjant una mica i prenent una copa de cava.

En Max s’hi apropa, l’abraça i li fa dos petons.

—Tenia moltes ganes de coneixe’t. També he sentit a parlar molt de tu.

—Va, seiem tots! Quina felicitat que siguis aquí! —diu l’Alex, que es mira l’amic i abraça la Marina per les espatlles.

Està contenta. Estan tots asseguts a taula, i li sembla que per un instant, fugaç, l’Alex ha tornat a estar al davant d’en Pau en la seva llista de prioritats. «Maleït Pau». Aquest pensament li deixa un estat d’absurditat que lluita per no convertir ni en odi ni en rancúnia. I l’esquiva, el deixa passar mentre mira la Joana, a ella i la seva necessitat de ser el centre arreu on sigui. Es diverteix veient-la perduda, ansiosa, intentant fer-se lloc en la conversa entre els dos amics. La percep i la sap desitjosa d’acostar-s’hi, de conèixer en Max. I també sap que ja està pensant què li faria si se l’emportés al llit. Ara mira amb una atenció aparent l’Alex, però de cua d’ull no perd de vista en Max.

No recorda gaire bé què li va explicar l’Alex d’ell. Sap que es van conèixer travessant Rússia en tren i que des d’aleshores viatgen junts un cop l’any. Se’l torna a mirar. És d’una bellesa un xic inquietant, enigmàtica, etrusca. Amenaçadora, fins i tot, de tan perfecta. Té un somriure explosiu que destapa una dentadura blanca i uns ulls indefinits, entre blau i verd, que brillen insultants en contrast amb una pell naturalment bruna, que no cal tocar per sentir-ne la suavitat. Ha arribat acabat de dutxar i desprèn un perfum de net que ha refredat l’atmosfera i que encara reposa lleugerament en l’ambient. Vesteix uns pantalons curts amb una samarreta vella i foradada, i calça unes xancletes descolorides. Llueix un desordre espontani, fresc. En un altre home podria semblar un signe de deixadesa, però a ell li confereix una senzillesa elegant de tan despreocupada i coherent.

En Max escolta l’Alex. L’observa feliç mentre desvia la mirada cap a la Joana.

4

Baixa del cotxe i va cap a casa amb la ment recollida altra vegada en la conversa amb l’Helena. Està tipa de fer voltes, sola i en bucle, al mateix assumpte. Ha de prendre una decisió que no vol prendre, però que li ha caigut a sobre. La té estabornida i li ha remogut un munt d’emocions i pensaments que sentia oblidats. Li cal saber, però alhora no ho vol, el temps que té, quant li queda. No vol precipitar-se, i cada matí, d’ençà de la seva trobada, desitja, covarda i esporuguida, amb la boca petita, que ella li truqui i li demani una resposta. Com més hi rumia, més clar té que no s’hi pot negar, i que ha d’actuar amb responsabilitat en absència d’en Pau. «Quina merda, Pau…». Ha de ser conseqüent, pels seus fills i per la Paula, i potser egoista. No li encaixa una negativa i viure obviant la resta de la seva vida aquesta realitat.

De darrere la casa li arriba un xivarri alegre, remor de felicitat que l’aborda al rescat del turment dels seus pensaments El pom de la porta bull per la solana esclatant; la Marina l’entoma i el deixa anar de sobte per l’escalfor —aaah!—. Se sent absurda de no recordar que això passa, el dolor l’amenaça amb el plor, l’empeny a deixar-se anar en la incertesa del seu nou present, però no ho fa. S’atura abans d’entrar i agafa aire. Respira i mira una sargantana com s’amaga rere un test florit de lavanda. N’hi arriba el perfum, que la brisa aixeca i l’escalfor extrema. Somriu amb tristesa i enyor pel seu passat tan recent, per aquella plenitud descreguda i desconeguda que finalment creia haver empaitat. I pensa que ara li agradaria ser aquest rèptil esporuguit i poder marxar, amagar-se de tot i de tothom…

Però tampoc vol fugir.

No canviaria res, ja ha après que no s’hi val a tancar la porta i deixar la merda per endreçar, perquè es torna a obrir. «Altra vegada tu, Pau!». Va estimar aquest home sense condicions, el pare dels seus fills, però desitja de veritat que marxi per sempre, que el seu record el guardin les fotografies que l’atzar ens porta en obrir un calaix oblidat i que ens desperten un somriure melangiós, quasi sempre feliç, a voltes agredolç. Respira, gira el pom i empeny la porta cap a dins. L’envaeix l’olor de sempre, avui endolcida de rialles i cridòria, i ho ­agraeix. Li agrada més que en cap altra època entrar a la casa d’Albons a l’estiu, quan a cada racó troba restes de vida. Ja no sent el guirigall que des de fora li arribava de la piscina; ara la flaire de pebrots i ceba escalivats l’ajuda a retrobar-se amb la rea­litat que ha construït. La seva família. Hi ha la Manuela traginant amb plats i gots que la mira de lluny, i sap que li veu l’amargor eixuta i indesxifrable que li neix endins.

—Molt bon dia, Marina! —la saluda mentre s’eixuga les mans al drap que reposa sobre el marbre—. Tu madre i la nena són a la piscina, i en Jordi me porta todo el dia enredando en la cuina con la seva coca de recapte. Vols un cafè?

—Bon dia, Manuela; sí, gràcies, però ja me’l preparo jo. —La mira i somriu mentre deixa la bossa al penjador—. He vingut a veure en Jordi, que està acabant d’enllestir els preparatius per al casament.

—Pues molt bé! —contesta, riallera—. Ha anat a fer-se un chapuzón. Qué ganitas que arribi el dia! Tot bé? —pregunta arrufant les celles.

—Molt bé, Manuela, com sempre. Com estàs, tu? —diu sense mirar-la—. Com vas per aquí amb tota aquesta colla?

—Tot molt bé. Como decís por aquí: tot controlat! Me tenen ben entretinguda i divertida, i la veritat és que ja echaba en falta les conversacions con la teva mare.

—I ella segur que t’enyorava a tu…

Sap que a la Manuela no pot amagar-li que no està bé.

—Aiii…, me tens preocupada —li diu acostant-se-li—. Te veig molt cansada. ¿Ya me duermes bien? I estàs molt prima, a veure si serà veritat eso de que totes les núvies se aprimen?

—No dormo gaire bé, però no són més que nervis pel casament —contesta amb la mirada als peus.

—Bueno, pues m’alegro que solo sigui això. Vaig a arreglar les habitacions. ¡Hala!, que passis un bon dia —s’acomiada, dient-li amb els ulls tot el que no gosa de viva veu.

—Gràcies, Manuela.

Somriu veient-la marxar, amb pas decidit i entonant un bolero. S’asseu a taula i queda pensarosa rumiant encara quina decisió ha de prendre. Juga a treure amb les ungles engrunes de pa que han quedat encastades dins les vetes obertes a la fusta.

—Hola! Has vingut a repassar els detalls de la boda? —pregunta en Jordi. Acaba d’entrar a la cuina i s’atansa a fer un petó a la mare abans de treure de la nevera una safata de seitons que té en oli, per afegir a la coca de recapte que està a mig fornejar.

—Hola, fill, sí. Si et sembla bé, donem una ullada a tot plegat.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos