Això tan tenebrós

Mar García Puig

Fragment

cap-2

I

De nit, sola al llit, abrigada sota una manta feixuga, tinc com sempre un llibre a la mà. A punt de girar la pàgina, em distreu un so, tan sols un murmuri, que sembla l’udol d’un mussol. M’incorporo i afino l’oïda. L’udol del mussol és ara el ric-ric d’un grill, o potser el grunyit d’un ratpenat o el rauc d’una granota llunyana. Però jo visc enmig de la ciutat.

Em poso dempeus i creuo el passadís ombrívol. En arribar a la sala d’estar, davant del finestral, paro l’orella en les tenebres de la nit. No res, només un porticó que peta pel vent. Tremolo, no tant perquè la claror de la lluna il·lumini alguna cosa a fora, sinó perquè la meva ment sigui capaç d’imaginar-ho i jo mateixa dinamiti els límits entre fantasia i realitat.

Em deixo caure al sofà. El cor em batega com si em volgués esquinçar la carn. I arriba aquella pressió al cap que anomenem «ansietat». És la por a la por, em dic, no passa res. I intento verbalitzar el que em passa.

«Cal estar boig per definir la veritable bogeria», diu un personatge a Hamlet.

M’imposo la sensatesa i torno cap al llit. La cabellera em cau desordenada sobre la bata vermella que duc posada. M’aturo davant la porta de l’habitació dels meus fills. Escolto la remor de la seva respiració, rítmica i pausada. Tinc més de quaranta anys i se suposa que soc jo qui diu que no hi ha res a témer en la foscor i no qui necessita que li ho diguin.

«Feblesa, nom de dona!». Això ho diu el mateix Hamlet.

De nou al llit, reprenc el llibre i em trasllado a un camp erm anglès, on ensopego amb un boig definint la bogeria. «La tempesta que hi ha dins el meu cap em fa insensible a tot, excepte a allò que el consumeix».

Acompanyo el rei Lear en la davallada als inferns de la demència i m’adormo amb una mica de pau recuperada.

Això, que és el començament d’aquest llibre, podria ser una nit qualsevol a casa meva. Visc a través de la literatura, però no perquè cregui en la permanent bondat del vers.

«Per més que siguis tan casta com el gel, tan pura com la neu, que mai no puguis defugir la calúmnia! Tanca’t en un convent», m’ha xiuxiuejat a l’oïda el príncep de Dinamarca. «Vinga! Al convent!».

He estat de vegades fera i de vegades sotmesa. «Au, vinga, vinga, dèbils i insolents cucs. Humilieu aquest orgull perquè no serveix de res. Poseu les mans sota el peu del vostre espòs com a senyal d’obediència».

Insultada, humiliada i injuriada pels grans mestres de la literatura universal, m’he arrossegat damunt el ventre i he menjat pols, però també he levitat. He volgut desaparèixer i a la vegada multiplicar-me. Anar a un convent i destruir el convent. I confesso que, fins i tot d’aquells textos que més m’han vilipendiat, a mi i a les del meu gènere, n’he tret alguna cosa, palanca, molla o coixí, que d’alguna manera em manté amb vida.

Aquest és un conte en tota la seva polisèmia sobre com aquesta obsessió per veure paraules en els arbres i discursos en les roques pot ser transport, en l’aigua i en el foc. Un manual, el consell més important del qual segurament és fugir dels consells, per fer trampes a la vida gràcies a la literatura.

II

Un dels dies en què més trampes vaig fer va ser el de l’enterrament del meu pare. El cementiri de Montjuïc acull els ossos de milers de barcelonins, en nínxols que s’amunteguen en murs alts envoltats d’eucaliptus lívids. Al pare el vam enterrar en un dels més privilegiats; no per l’espai, claustrofòbic com la resta, sinó perquè estava a la filera superior i això li garantia vistes al mar per a tota l’eternitat. Els operaris que manipulaven les seves cendres matxucades van haver d’emprar una plataforma, que, proveïda d’un motor, els va permetre enfilar-se fins a dalt de tot.

—No hi cabrà. Massa morts a la família —vaig dir a la mare quan introduïen l’urna.

—No siguis exagerada —em va contestar.

—Per què tan amunt? —va cridar el meu nebot.

—Perquè arribi abans al cel —va respondre la meva tia beata.

—És clar. Que bé —somrigué el nen.

Mentre les llàgrimes de tristesa m’escaldaven les galtes, em vaig adonar que l’enterrament del pare s’estava convertint en una novel·la costumista, una mica del segle XIX, perquè qui té encara ties beates a la família o infants que confiïn en el Paradís? I jo no volia que l’últim dia del meu pare entre nosaltres tingués aquell to realista. A ulls dels altres, la seva vida havia estat corrent; ell, un home corrent, i la seva mort, tan corrent com totes aquelles que omplen les estadístiques de càncers fulminants. Però no per a mi. Aquell dia s’obria una falla que no em veia capaç de superar, per més trepitjat que estigués el camí. I em vaig negar a deixar-lo marxar per sempre.

Vaig conjurar totes les meves lectures, des dels contes que ell mateix em llegia fins als llibres que em destrossaven ja d’adulta i dels quals ell feia mofa pels seus títols lúgubres. I aleshores, a la llunyania, entre un núvol de pols, vaig veure arribar el metge que ens havia acompanyat aquell darrer mes de malson a l’hospital, el mateix que ens va llegir el diagnòstic de càncer intractable i que ens va donar el condol després d’estendre el llençol blanc sobre la cara del pare. De lluny, trotant, em va semblar un cavall un xic ridícul.

—Que no, que m’he equivocat. Esperin! —cridava, cada cop més a prop, mentre movia els braços en direcció als operaris.

El caos s’estenia entre els assistents. Ens miràvem els uns als altres, al metge, als operaris, que feien ganyotes de sorpresa.

—Ha estat tot un error lamentable. Se’m van traspaperar els informes. El malalt era un altre i, en conseqüència, el mort també. La família que ha de plorar no és aquesta.

Del nínxol que els operaris havien començat a tapiar sortia ara un so lleu, un toc-toc que deia: «Que algú em tregui d’aquí». Quan els treballadors, una mica incrèduls, van retirar el marbre, les cendres del pare s’havien fet carn altra vegada i apuntaven en forma de peus pel forat. I, a poc a poc, va anar lliscant-hi el seu cos, sencer, ple de vida. Va espolsar-se les restes d’ossos i cucs de l’americana i va baixar per la plataforma fins a nosaltres.

—No es preocupi, doctor. Aquestes coses passen. Treballen massa hores —va dir al metge, sense perdre gens ni mica el seu vell esperit sindicalista. A continuació, es va adreçar a mi—: Anem cap a casa, nena.

Ningú es va moure, tret de mi. Ningú estava disposat a donar credibilitat a aquest gir argumental. Així doncs, vam marxar tots dos i vam deixar la comitiva atònita.

—No et preocupis, filla, ja vindran —em va dir el pare a cau d’orella.

En mirar enrere, vaig veure en el camí recorregut les nostres petjades sobre el gebre que cobria la terra del cementiri.

No estava gaire orgullosa de mi mateixa, però arribats a aquell punt de la trama, no em quedaven massa alternatives. Des de l’antiguitat, el deus ex machina ha estat criticat pels experts, i avui gairebé ningú l’utilitza. En la tragèdia grega, aquest personatge era un déu, interpretat per un actor que baixava a l’escenari en una mena de grua. La seva presència i unes quantes paraules eren suficients per donar un final just a l’obra. Aristòtil ja afirmava que els conflictes argumentals s’havien de resoldre internament i no amb aquesta poca destresa narrativa. I Nietzsche va acusar Eurípides de confiar massa en el deus ex machina i fer de les seves tragèdies un territori de fals optimisme i justícia inexistent. Però a qui li importa la coherència i la versemblança?, a qui li importa el que diguin un parell de filòsofs, si pots marxar cap a casa amb el teu pare retornat d’entre els morts agafat de la mà?

De tant en tant, penso que aquell gebre amb les nostres petjades no s’ha fos del tot.

Una d’aquestes vegades va ser més de deu anys després. Una tarda, el pare dels meus fills recollia les últimes caixes d’una mudança que m’havia negat a acceptar fins que el camió estava a punt de marxar, una mudança que em ressonava massa, que em recordava aquelles que ja havia viscut no tant temps enrere. M’havia jurat a mi mateixa que aquell cop seria diferent, que hi havia alguna cosa definitiva i indestructible, però la meva obcecació, era evident, no era compartida. I per molt que, de desamor, en vagi el món ple, hi havia una angoixa que sentia física, a les meves costelles i a les de ningú més, que m’ofegava i no em deixava respirar. Per això vaig haver de proveir-me d’unes brànquies. Anar mutant i descendir cap a aquell fons marí, fosc i inescrutat, on habiten éssers estranys capaços de sobreviure en condicions que ni tan sols us podeu imaginar.

Vaig recordar la primera ruptura que em va afectar, quan tot just deixava l’adolescència, i les paraules que em va dir una amiga de la meva germana gran que acabava de separar-se. Davant la meva desesperació per la fi d’aquell amor juvenil, la meva germana va pensar que escoltar algú amb més experiència i enteresa podria ajudar-me. Amb aquesta esperança em va dur un dia a veure l’oracle, però l’aspecte serè d’aquella dona amagava un desànim que em va esclafar.

—Què vols que et digui. És com si t’arranquessin un braç.

Les seves paraules em van quedar marcades amb ferro roent. No per tòpiques eren menys certes. I amb tot just divuit anys vaig sortir d’aquella casa conscient, per primera vegada, de l’amputació que causa la fi de l’amor.

Tants anys després, una altra ruptura tornava a deixar-me sense braç. Aquesta vegada era un braç llarguíssim, viscós i fastigós, d’aquells que s’amaguen a les fosses abissals i que és suportat per un cos que uneix insignificança i monstruositat. Perquè, ara, qui m’estimaria a mi, feta miques per les amputacions successives i el pas del temps, carregada de records que són sots a la pell i fracassos que m’havien arrencat les vèrtebres? Però aquells cefalòpodes misteriosos dels qu

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos