El cos invisible

Núria Perpinyà

Fragment

cap-1

Entrada a cavall

Hem aconseguit moure un múscul. Només ens en falten onze. Notem com tremolen les parpelles que tenim unflades. Quan premem per aquí, ens obrim. Si ens relaxem, ens tanquem. A fora és borrós, ens agrada més girar-nos cap endins i quedar-nos a les fosques.

El primer cop que ens vam obrir no teníem aigua per defensar-nos. Feia fred i soroll i una lluminària de por que ens encetava els cristal·lins. La boca i els pulmons també van patir convulsions. Tot d’una, el cor engegà un altre ritme mentre algú ens girava cap per avall. Els primers sotracs ens van ressonar fins als canells. Ara ens hem acostumat als batecs, però aquells primers foren tremebunds. Afegim-hi que tot i el gel de les orelles, el que sentíem per fora era tan incomprensible que feia feredat. De sobte, el cos es tibà i el pit s’eixamplà espavilant els alvèols entumits. Per si encara fos poc, la glotis bramà per primera vegada. Vam arrugar fort les parpelles i ens vam arraulir per no sentir l’esgarip que ho estremia tot. No ens feu dir d’on venia aquell doll d’aire, si del cap o del nas. Encara no coneixem gaire on som ni qui tenim a la vora; ens sobrevenen les coses a la impensada sense que les hàgim demanat. De cop i volta, va aparèixer un líquid aquós que es va inundar. Bluau! Què és això? No és el líquid que posen als llavis ni el que mulla per fora. El nostre és més salat. El tenim guardat no sabem on; diuen que és pel nostre bé; quan tenim por, surt corrents i plou. Per baix diuen que també fem pluja. Llimll llimll.

Agafem coses amb les pupil·les i les entrem al cap. Ho fem d’esma perquè la llum és tèrbola, sobretot la del darrere. Millor així que no pas que ens enlluerni. Anem xuclant el que se’ns planta al davant sense acabar de mirar-ho del tot. A més, tenim les pestanyes pegalloses, han caigut unes secrecions en cascada i s’han assecat davant nostre com unes cortines. Que amoïnadores que són les lleganyes. Gllle llgell. Hauríem de comunicar-nos amb les puntes perquè ens les treguin. Ull viu! Ho acaben de fer! Uns dits amb una gasa calenta ens les netegen; no sabem, però, si són nostres o d’uns ulls pintats que ens freguen les pestanyes. Com pampalluguen les seves ninetes!

Hi havia uns dillòs que es movien que no hi són. Quan tornen a aparèixer ens n’alegrem i notem que les puntes s’hi afegeixen perquè s’obren i pernegen. No sabem per què els fa gràcia, atès que elles no veuen res. Els devem haver encomanat l’alegria. No sabíem que ulls i peus anéssim a l’una. Quan vam néixer, érem blaus. Ara no tant.

Qui sap per què som dos. Si som una càmera o una finestra, no n’hi havia prou amb una? Per què calia duplicar-nos? Ser bessó és curiós. Bllullb dllulld. No sé si ens repetim o ens dividim. Si un du la vista cantant i l’altre la copia. Ens hem repartit la feina: un pren nota del que passa a la dreta; l’altre, a l’esquerra. Si les coses s’estan quietes, rutllem la mar de bé. Quan es mouen, anem de bòlit i s’escolen els segons decidint qui mira què. Encara no som un tàndem perfecte. Enfocar de lluny i, tot seguit, haver-ho de fer de prop ens fa ballar el cap ocular. Potser tots estem repetits: les orelles, les puntes, els culs... Les muntanyes que regalimen rius blancs també són dues. El duo de llavis que els xarrupen diu que són dolcencs. Suposo que fem les coses de dos en dos per estar acomboiats. O per pragmatisme. Si un s’espatlla, n’hi ha un altre de recanvi. No ens fem il·lusions. Aquí tot ho decideix l’eficiència. De forats, n’hi ha (pel cap baix) un parell: el de dalt per on entra halo; i el de sota per on surt. No, calla, que n’hi ha tres. Tres o més. Això de ser dos pren una mica de personalitat; només som el cinquanta per cent d’alguna cosa.

Alerta! Notem una presència. Algú ens fa una festa i emet uns sons. Encara no sabem que és la nostra iaia.

Ahir el genoll em va dir que plouria. Quan se’n dol, sempre l’encerta. Si no escampa, sortirem igual. Al nenet, li fa bo passejar. I a la seva germana gran, també. Mi-te’l com em mira... És tot ulls. Sortim. Jo, si no camino, no soc persona. Aquí tancada m’ofego. Tot i que estic constipada. La gola retrona, tus que tossiràs. Sí, boca, ara et dono un caramel. Quanta feina que em donen. Quan no se’m queixa l’un, em reclama l’altre. Prou de plànyer-se. Les cames m’estiren cap a la porta.

Ai, aquest nen torna a fer el botet. Respira, mixó. No et tallis l’alè o sobtaràs els pulmons. Ja n’hi ha prou. No passa re. Si ja tens fora el desig de beguda i de menja, què més vols? No ploris, que et tornaràs lleig, miquiflú. Què faré per consolar-te? I a tu, nena, què et passa ara? Voleu saber la història d’una personeta petita petita? Us amorosiré amb les seves peripècies. Mireu com entra a cavall. Hihihihiii, renillava. Oioioiii, feia el corser. Tant se val que no m’entengueu, la cantarella us adormirà i se vos anirà quedant endins perquè sapigueu com sona la nostra família.

Una vegada vaig conèixer una boca que volia mossegar-ne una altra. La història fa una mica de por quan comença; però no patiu, que aviat s’arreglarà. Quan es parlaven, escopien llances afilades. Sempre estaven de brega i es consumien amb raons del que l’altra havia de dir, emprenyant-se perquè l’altra no ho deia. El nyic-i-nyac no parava. Si s’asseien a prop, no gaudien dels àpats perquè prevalien les renyines. En lloc d’assaborir els plats, cada boca estava pendent de l’altra, engelosida del que llepava la companya. Eren de plànyer. Quan dormien, fermaven fort els llavis perquè l’altra no hi entrés. Així s’anaren escolant els dies fins que els ulls van voler apaivagar la seva còlera. Les rivals hi reaccionaren en contra. Les ninetes demanaren a les orelles que es fessin les sordes mentre elles acaronaven els ulls enemics. La discòrdia cessà. Les còrnies suggeriren als llavis que s’obrissin en senyal de pau. S’hi negaren. Després els ho imploraren. Senyors, tingueu pietat de vosaltres. Les fortaleses dentals eren inexpugnables. Les portes no s’obrien; fins i tot estaven closes les espitlleres per on es llançaven els dards. Totes dues s’aferraven al silenci.

Un vespre immortal, la llengua masculina es rentà amb cura i fregà els llavis de la seva adversària, la qual en sentir les pessigolles de la barba es neguitejà i alertà l’artilleria de les dents. Però els canons dels queixals reprimiren la ràbia en sentir:

—Vinc als teus genolls, si acceptes la meva rendició.

La seva antagonista es quedà bocabadada. La llengua forastera apartà els pèls que li feien de cortina i aprofità l’interstici per penetrar-hi; li llepà el paladar i s’hi quedà. Quan la dentadura femenina notà que un estrany s’enfonyava dins els seus dominis, ja no hi fou a temps. Havia traspassat a l’altre costat de les muralles. Tenia dues opcions: mossegar-lo amb antipatia o moure’l d’un costat a l’altre mentre meditava. L’invasor s’arrepapà a la cavitat i es recolzà als queixals somovent les genives. No es pot negar que era un múscul valent. S’havia arriscat molt ficant-se a la boca de la lloba. En notar la seva irrupció, l’altra podria haver reaccionat a la defensiva. Tot i que l’intrús li impedia cridar, li podria haver clavat una queixalada. La sorpresa jugà a favor seu. I el bellugueig.

El contrincant masculí jeia dins la cova. La saliva el tastà. Que curiós, aquella cosa grossa que s’havia apoderat de la seva boca no era comestible; aquella llenguota no s’havia de mastegar ni fer-ne cap pilota. No hi havia cap ordre que li digués que la llancés gola avall. Res d’empassar-se-la. Havia vingut al seu pati a jugar. La va llepar com si fos un dit. Sense saber com, a les desconegudes els abellí fer exercici juntes i segregar saliva.

Va anar així i succeí el que havia de succeir. El joc de les llengües era erogen. El pregador va obtenir la mercè i es van entendre. El petó entrà fins a la campaneta i la feu dringar de gust. La trobada de dos músculs carnosos, iguals però pertanyents a cossos distints, era motiu d’alegria i estupefacció.

—Salut! Som iguals, no?

—Sí?

—Si llancessis la teva saliva al mar, es tornaria dolç —li deia el foraster acaramel·lant-li el paladar.

—Que llaminer que ets... Gràcies per fer-me una visita.

—No es mereixen.

—Vigila, tens una pansa.

—Ve del raïm. Acosta’t i beu-ne.

—També hi tens una llaga.

—Sí, em cou. Com et mous! Sembles una egua en zel!

El deliri de botar juntes i de barrejar les seves mucoses era fort. Malgrat que la llengua masculina era pastosa, aviat eixoriví l’amfitriona perquè la seguís fins a casa seva. Cargolades l’una amb l’altra intercanviaren secrecions i habitatges. Costava de dir a quina boca pertanyia cadascuna de tan trenades com estaven. Les ciutadelles de les antigues enemigues s’havien rendit. Es menjaven a festes. Passaren d’estar en peu de guerra a sexualitzar mil papil·les per segon. Com més s’ensumaven, més s’embriagaven.

Les dents, sempre obtuses, peroraven al voltant dels cavalls desbocats si calia esventrar la muntura enemiga o llançar-la pel gargamelló o adorar-la com una llengua superior. Primer són les dents que amics i parents. Els queixals del seny temien un engany i es malfiaven d’un assaltant que podia portar-los la destrossa, si no la parca. Arribat un moment, les dents del davant s’entendriren i no els feren costat. Havien deixat de ser parets incisives per convertir-se en fulles de margarides: m’estima, no m’estima, m’esti...

La llengua estrangera no parava de remenar els malucs encisant l’altra ballarina fins que, amb sigil, deixà anar un verí. De la llaga, començà a rajar un exèrcit de virus similars a aquells grecs desfermats que eixiren de dins d’un cavall. L’invasor va adollar els seus microbis entaforats, que, ràpidament, emparats per la fosca, van estendre’s per la boca femenina i la van colonitzar. De tota manera, barrejats amb la saliva forastera, a més de gèrmens, l’home barbut hi diposità bons microorganismes. N’hi havia un que no parava de bellugar. Tan de pressa com pogué, aquest coenzim, que es deia Ubisquinol, penetrà en la Bucca com un cavall sicilià.

Els maldecaps de l’Ubis

L’Ubisquinol no s’assemblava gens a les bestioles que sobreviuen en llocs inhòspits i estagnants. Li agradava viatjar i barrejar-se amb tot tipus de cèl·lules. Era espavilat i generós. Cal dir al seu favor que era promiscu sense necessitat d’enganyar. Tothom estava al cas que cap no se’l podia quedar i que ell s’havia de repartir. L’Ubis era energètic i regalava atp a dojo. Les cèl·lules l’invitaven a casa seva perquè hi deixés el gas: Atansa’t, butaner! Trifosfat d’adenosina, entra! Capitanejava vaixells carregats d’electrons i cavalcava per les crestes mitocondrials perquè, gràcies a ell, sentissin menys el rovell de l’edat.

Malgrat que els seus viatges eren reeixits, també va conèixer moments penibles. Un cop es va constrènyer una artèria i van formar-s’hi pedrots que escanyaren el corrent. L’Ubis feu uns gestos d’alarma als companys perquè saltessin a un nervi intercostal. Per a molts fou endebades, no hi foren a temps; un corpuscle foraster els aixafà. No estaven de sort; les desgràcies venen a munts. L’Ubis s’havia escapat de la mort però ella continuava perseguint-lo. Pel sistema nerviós perifèric corrien uns vents ruïnosos que sotragaven el rumb del seu vaixell. El cos tremolava per causes misterioses que repercutien per les parets internes sense conèixer-ne el motiu. L’aparell simpàtic reclamava al parasimpàtic que inhibís el terratrèmol.

Enmig d’aquella crisi, el capità Ubis, que navegava amb el seu vaixell, va rebre una alerta. Els nervis cranials l’avisaven. L’Ubis ordenà a la seva tripulació que fondegés ràpidament fins a la regió lumbar i que tirés amunt fins a l’encèfal; d’allí, els Q10s passaren al tàlem. Quan hi desembarcaren, tingueren una sensació estranya. En lloc de ser rebuts per la claror del cervell, els solcs estaven bruts i retransmetien amb lentitud. Els vasos sanguinis es movien amb parsimònia com si hagués sobrevingut un atac sobtat de demència o de degeneració neuronal. L’edat del cos no consonava amb aquest estat senil de paralització. Potser es tractava d’un ictus. Més o menys. El tàlem era víctima d’una plaga lotofàgica. El nas s’havia empassat una menja florera que s’estava halant glies i axons a més no poder. El cervell s’estava encongint. L’Ubis va anar a prendre clarícies del que s’esdevenia; l’acompanyaven dos minyons escollits i un herald jove i vigorós. Pel camí s’escometeren amb els lotòfags; guardant les espases, els intrusos adoptaren bones maneres i oferiren als Q10s una mica de lotus. Sense meditar-hi gaire per no dir no gens, tres menuts gustaren la drupa melosa. Flaix! Quina flipada, era al·lucinant!, digueren. Que infausts! S’oblidaren tant de tot que deixaren de recordar qui eren i quina era la seva comesa. La mandra els vencé i decidiren quedar-se ajaguts en la terra que tot ho blanqueja. La droga els havia menjat el coco. Quan l’Ubis veié els tres petitons col·locats, per sempre oblidats del viatge, se’ls endugué i els lligà a unes membranes. S’embarcaren a l’instant; i plorant, ordenà que batessin l’escuma amb les pales i que prenguessin rumb a l’encèfal per donar la veu d’alarma. Abans d’anar-se’n, el capità desplegà les veles i envià milions de duplicacions seves per protegir les neurones de la floració destructora. La seva diligència salvà milions de bits d’informació. L’encèfal coordinà el combat contra la desmemòria del narcòtic. Calia espavilar les cames i demanar a la Bucca que pronunciés ben alt: Sobredosi! Naloxona! El mal és que les extremitats estaven flàccides i que el cervell ensopit estava a punt de perdre el coneixement. Quan les pupil·les desorbitades observaren que els dits s’estaven tornant blaus, s’espantaren i van moure un escàndol general. El cor deixà de bategar de manera arrítmica i s’accelerà. Mou els peus! Aixeca’t! Busca unes orelles! Parla’ls! Atès que els Q10s eren molt ràpids viatjant, se’ls encarregà que eixerissin la població per evitar que fos remenjada. Al cap d’una estona, una mà punxà un coet amb naloxona dins una vena amb el missatge urgent de reduir la plaga de cocoïna. L’antídot netejà les emmascares i el cervell recuperà la lluminositat. El tàlem, agraït, escriví a la memòria de l’hipocamp la gesta del coenzim que els havia salvat d’un desmai mortal.

La salvatge de l’Estimacal

Després d’una estona erràtica, un corrent es va endur l’Ubis cap a un conducte que desembocava a l’arxipèlag roig on l’esperaven amb candeletes per destrossar-lo viu. Va sortir del riu i va fer cabal de menjar, assegut a l’esfínter d’entrada. Abans d’endinsar-se en les cavitats estomacals preferia prendre-s’ho amb calma. La contemplació dels espasmes peristàltics de l’esòfag i de la corrua de bols alimentaris que baixaven pel riu no invitaven a secundar-los. Així que es va quedar a la riba del càrlies regalant-se amb vi i carn a desdir. A hora foscant, va saludar-lo un fum abrandat i vermellós que tant podia provenir d’una indústria com d’un casal. Més prudent que de costum, no va atansar-s’hi, tot i que no era gaire temptador dormir al ras en un lloc humit, podent jeure devora el foc. Tanmateix, tenia una mala premonició que li subjectava les cames. Sigui com sigui, passat un nanosegon, es va sentir més reconfortat. Aprofitant una obertura de l’esfínter, va travessar una muralla de sàndal. Al fons d’una vall rogenca ampla i pregona, hi havia un estatge. Era un lloc de vista esbarjosa envoltat de nisnàs i d’una mena d’animalons que ploriquejaven. Bluoldbr bluoldbr. En lloc d’arremetre contra ell, les bestioles van mirar-lo amb molt de sentiment i el van conduir al casal de la mestressa, una pèl-roja musculosa amb tres rengles de mamelles que, a les espatlles, duia tatuats uns lleons rampants. Cantava amb una veu fosca mentre teixia un gran ordit. Ella l’invità a passar i ell, incaut, va seguir-la sense guardar-se un roc a la faixa. Els mighòmens o mig el que fossin, els nisnàs aquells, li forniren un bon recapte regat amb un vi que amagava unes drogues que transformaven tot aquell que les prenia. Ell es va treure la panxa de perill i caigué en un de més gran: després de beure uns bons glops, la dona cavernària el tancà en una porquerissa. Convertit en un verro, havia deixat de ser un enzim. El corral no era vermell perquè fos de corall sinó perquè estava ensangonat; era ple de formes degenerades que l’empenyien i l’ensumaven; qui sap el que devien haver estat abans: bolets, cérvols, vinagre o ves a saber què. L’Estimacal els llençava glans per engreixar-los; la trujada es rebolcava prenent-se el menjar a estiregassades. Gruopxxxs Grruoppppxxxs. Entre el melic i el diafragma, vivia una ànima apetitiva que exigia ser alimentada. Tot i que el capità dels Q10s havia sospitat que en aquell arxipèlag sanguinolent hi podia haver arteria, s’havia deixat enxampar. Havia entrat en un regne malèfic del qual ningú no en sortia airós. Els verins dels sucs gàstrics els desnaturalitzaven. Croupgouss, dnroupgjouss. L’Estimacal aixafava el trinxat al seu morter mil·lenari: Kpom, odo, kpom! Kruk, odo, kruk! Malgrat tenir el tirat de porc, l’esperit de l’Ubis persistia. Però per poc temps. S’estava tornant una molècula molt simple; qualsevol el podria vèncer i fer-se’l seu. L’Estimacal l’estava absorbint com si es tractés d’una làmina sense voluntat. Aviat deixaria de ser l’Ubisquinol per ser una partícula anònima de la massa pastosa del quim. Ubisquim isquimaush. Començava a notar la transformació: el cos li coïa i estava emprenyat amb el món; en un mot, s’estava tornant àcid com el clorhídric que l’obligaven a empassar-se. I què en direm d’aquell rodament continu de la panxa túrmix que l’estalonava per triturar-lo amb les seves aspes? Kruk, odo, kruk!

Prop del pílor, la metzinera li sortí a l’encontre:

—Braugghs! Cap on vas, dissortat, tot sol per aquestes comelles? Voldries alliberar-te del teu destí demolidor? Si em vagués, Ubisquimsh, podria revertir la teva degeneració.

Ell li pregà que no allargués més el seu calvari:

—Mata’m d’una vegada…

Com que ella s’esperava una petició de clemència i gaudia fent el contrari del que se li demanava, el prec mortuori l’agafà a contrapeu. No, no el mataria. Es faria la seva santa voluntat; no, la de l’altre. El salvaria. Oh, infortunat, com pot ser que se’n refiés i que no veiés que la seva assassina no podia ser la seva salvadora? En aquella regió les metamorfosis eren el pa de cada dia. El menjar que entrava per dalt es convertia en tota una altra cosa. Croupgouss, dnroupgjouss. La fel emulsionava els greixos. Les molècules es descomponien. Un menjar processat suposadament a fi de bé. El treball industrial era incessant; i l’ambient, no gaire bo. Les ventrellades segaven l’estómac d’ample a ample cada dos per tres. No passava dia que la panxa no escridassés la boca, queixant-se de què coi cruops s’havia empassat, que allò no es podia pair, que si d’aquí un minut no s’ablania, li retornaria la porqueria corretjosa per la gola. S’ha de reconèixer que la humana s’alimentava fatal; tot i que els del cos l’hi feien saber a crits, la dona s’engolia coses immundes. Grruops. No valia de gaire que el Metabol s’entaulés amb ella i hi enraonés per fer-la canviar de dieta. Els afectats pels seus mals hàbits eren incomptables: els del digestiu, els del cor, els locomotors, els adiposos... Res. La humana no mirava per ella ni per ells. Així que l’Estimacal s’havia d’aguantar i apanyar-se-les amb el que ella li llençava. Es passava el dia destruint bols poc saludables per tenir nutrients i repartir-los als milions de cèl·lules que els esperaven amb delit. Vist des de fora era una producció lloable; vist de dins, als ulls de l’Ubis, que et polvoritzin no sona gaire bé, ni que sigui per beneficiar a d’altres. Que en aquell indret les matèries canviessin de carés feia passador que l’Estimacal se li aparegués com una bruixa i després com una maga. Al cap i a la fi, ell també era quinol i quinona. Aquella dona fèlida volia rescatar-lo in extremis del túnel de la mort (on ella l’havia ficat) i això és el que valia. Ell li somrigué i ella li donà una moly, una herba que li feu recuperar el seu aspecte. L’antídot el feu reviscolar: Bluum! Holy moly, compte amb les dues cares! Blanca i negra. Lleons i mamelles. Les seves fetilleries no s’acabaren aquí. El xantatge sexual no es feu esperar. Ara: no podia refusar el llit d’una dea; siguem sincers, no ho volia! De tota manera, l’Ubis li va fer jurar que no traçaria cap més desgràcia contra ell tenint-lo nu. Ja era massa tard. L’havia encantat de nou. La colga de l’amor els induí a refiar-se l’un de l’altre. Ell tornava a ser a terra arrossegant-se; aquest cop, però, per besar-li els turmells. I, és clar, fent molt més bona olor que no pas quan era un verro. Ella el banyava, el fregava amb oli i el bressava entre les seves files de pits. Les viandes del seu palau eren copioses; s’entaulaven de continu; i quan les ingestes s’aturaven, es menjaven l’un a l’altre. Ell ja no es debatia entre treure’s o no el coltell de la cuixa cepada i atacar-la. Ho feia d’esma cada picosegon, i l’efervescència, que no podia ni volia aturar, creixia i els lligava més i més. La pèl-roja era insaciable; acabava el pa abans que la gana. Framfruam. Després de patir a balquena en tantes guerres cos a cos, l’Ubis agraïa aquell descans mucós del qual no es podia desenganxar. Devora’m una altra vegada, castiga’m amb el teu sexe salvatge, cantaven per lubricar-se. Passat el coit, l’Estimacal continuava sent un circell que s’aferrava al seu amant. L’emborratxava amb licor de cireres. En la vintena de coits per segon que duien a terme, ella mormolava entre orgasmes: Küsse, Bisse: petons i mossegades. Eren contraris que rimaven com ells. Però l’amor afarta si no es torç. Satiatur amor, nisi torquent. Així que, de tant en

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos