Liceu Septem 2 - El relat perdut

A. Quintas Garciandia

Fragment

Capítol 1

Capítol 1

A’l Ignatius, les reunions del Consell de Savis li semblaven sempre tan estratègiques com una partida d’Are­narium.

Havia tardat gairebé un dia a viatjar fins a la seva seu, el temple d’Atles, situat molt més al nord que el Liceu Septem. La majoria dels talenti desconeixien on es trobava: només sabien que era el lloc on es reunien els set components del Consell de Savis sempre que ho consideraven oportú.

El Consell era l’òrgan de màxima autoritat dins del món dels talenti, i les seves decisions esdevenien automàticament lleis que tothom havia de respectar. Per descomptat, aquestes decisions es prenien sempre pensant en el bé comú. L’únic problema era que hi havia un debat massa ampli sobre què era exactament el bé comú per al Consell.

Per això, l’Ignatius es preparava aquelles reunions tan a consciència.

Va travessar l’impressionant vestíbul del temple amb expressió seriosa. Malgrat ser un lloc grandiós, no li semblava cap meravella, perquè l’abadia del Liceu Septem no li tenia gaire res a envejar. Uns quants guàrdies, talenti del cos que s’havien entrenat molt a fons durant anys, el van rebre amb un gest de respecte. Ell gairebé ni s’hi va fixar; estava massa capficat en els seus pensaments.

—Per aquí, director Ignatius.

Es va deixar guiar fins a la sala on se celebraven les assemblees del Consell. Va ser el darrer d’arribar. Acostumava a calcular-ho tot perquè fos així.

—Hi ha quòrum. Podem començar —es va sentir.

Una taula rodona, de fusta fosca i brillant. Al damunt, dibuixat amb incrustacions d’or, un mapa del món dividit en dues parts, òbviament: la zona dels currenti i la zona dels talenti. Set cadires no gaire còmodes. Potser era una manera de recordar als membres del Consell que la tasca de governar els talenti era molt incòmoda. Massa incòmoda.

I després estaven ells set. Els set savis.

Antigament havien sigut set savis venerables, però els temps canviaven, i en aquella reunió hi havia veus noves. Veus una mica imprevisibles, segons el parer de l’Ignatius.

A la seva dreta s’asseia la Isolde, talenti dels sentits, probablement la dona més propera a l’esfinx i les seves sacerdotesses. De vegades, era com si visqués més al món dels somnis de les sacerdotesses que en el real i, de fet, els seus vestits s’assemblaven molt als de les guardianes del portal, però l’Ignatius la respectava. La Isolde entenia la necessitat de protegir els portals costés el que costés, i de mantenir ben marcada la frontera entre el món dels talenti i el dels currenti.

A la seva esquerra hi havia en Balthazar, un altre dels grans aliats de l’Ignatius al Consell. Era el jutge suprem del món dels talenti i, amb el seu talentum de la ment, no fallava mai a l’hora de reproduir el complex codi legal. En Balthazar no permetia en cap cas que un criteri subjectiu entrés en aquelles reunions, la qual cosa a l’Ignatius li semblava correcta, molt correcta.

Davant d’ells se situava la més jove del Consell de Savis: la nova capitana general del Cos de Seguretat Talenti (CST), la Lyra; al seu costat hi havia l’incansable Darius, l’altre talenti dels sentits del Consell. L’Ignatius els va estudiar amb tranquil·litat. Des que s’havien incorporat a aquelles reunions, havien sigut els més problemàtics, els més… «reformistes», amb un afany —que l’Ignatius no entendria mai— per canviar allò que sempre havia funcionat.

Els dos últims membres d’aquella institució eren els dos bessons talenti del cor: en Theron i la Selene. Eren la veu de la saviesa i l’experiència amb la seva edat avançada, i sem­pre aportaven calma a les reunions. Malgrat això, i malgrat compartir el mateix talentum, les decisions força imprevisibles que prenien de tant en tant havien sorprès l’Ignatius més d’un cop.

Set savis.

Il·lustració de formes circulars amb una C al mig.

Il·lustració de formes circulars amb una T al mig.

Tots ells sabien com costava arribar a formar part d’aquell Consell.

Els enemics que s’havien guanyat pel camí per aconseguir-ho.

I els set tenien clar que la millor defensa era un bon atac.

Per això, l’Ignatius va prendre la paraula tan aviat com van seure:

—Haig de dir, venerables membres del Consell, que m’ha sorprès la convocatòria extraordinària d’aquesta assemblea. —Va adonar-se que uns quants es movien a la cadira i se’n va alegrar—. Si algú tenia dubtes del que passa al Liceu Septem, en tenia prou amb escriure’m una carta o venir a visitar-nos.

—No és aquest el problema, director Ignatius —va replicar en Darius—. Estem vivint temps molt agitats, i els moviments dels rebels a prop dels terrenys del Liceu Septem ens han deixat amoïnats.

—No estàveu pas tan amoïnats quan van segrestar la meva filla. —El director parlava amb calma, però el seu dard enverinat va travessar la sala a tota velocitat—. De fet, la cerca va ser més aviat… descurada.

Va ser la Lyra qui va bloquejar el cop:

—No teníem cap pista d’on es trobava, director Ignatius. Quan en vam tenir dades, els vostres alumnes ja ha­vien sortit a cercar-la.

—No som aquí per jutjar la tasca de cap de nosaltres, sigui com a capitana general o com a director del Liceu Septem —els va interrompre en Balthazar. La seva veu, desproveïda de qualsevol mena d’emoció, el feia sonar eternament avorrit—. El nostre problema principal són els renegats: la facció de la Marcia Domenic i els seus seguidors. Si no vaig errat, entre els seus delictes hi ha segrestos, atacs, ocupació d’edificis històrics i usos prohibits dels talentum. Per no parlar de les idees que defensen. Han de ser neutralitzats.

Blanca o negra. Així veia en Balthazar la realitat, i això, molt sovint, era força útil a l’hora de reconduir el debat.

Per descomptat, al Consell hi havia una regla essencial: cap dels seus membres podia usar el seu talentum un cop seia a taula. Això s’aplicava, sobretot, als talenti del cor com l’Ignatius, que bé hauria pogut fer servir els seus poders per convèncer tothom que les seves opinions eren les correctes o, com a mínim, per calmar els ànims a favor seu. Però malgrat que mai s’havia saltat aquella norma, no acostumava a sortir de les reunions precisament derrotat.

Era una de les persones més influents del món dels talenti, i allà tothom ho sabia.

I si en Balthazar volia uns dolents en la història, ell els hi donaria:

—Són una banda de criminals. Hem ignorat la seva existència massa temps, i això ha desembocat en el problema que tenim ara. Però encara no és tard per fer-hi alguna cosa. Depenen en excés de la seva líder, la Marcia.

—A sobre, pretenen estrènyer els vincles amb els currenti. Tenen com a finalitat última la destrucció de la nostra separació de mons —va dir la Isolde amb un sobtat to de menyspreu—. I aquest és el senyal més evident de debilitat en un talenti.

En Balthazar va assentir com si fos un fet irrefutable, mentre que a l’Ignatius gairebé se li escapa el riure. Per alguna cosa la considerava la seva aliada.

—Si atrapem la Marcia, molts dels nostres problemes es resoldran —va insistir el director.

—Això mateix pensàvem quan hi va haver l’incident protagonitzat pel seu marit, en Devlin, l’antic subdirector del Liceu Septem —va intervenir de sobte la Selene, amb aquella veu que es negava a ser dèbil tot i el pas dels anys. Va llançar una mirada penetrant a l’Ignatius—. I va aconseguir fugir.

—No va fugir pas —la va contradir l’Ignatius, que havia hagut d’esforçar-se a no fer una ganyota en sentir el nom d’en Devlin—. Va ser alliberada pel seu fill gran. Uns quants guàrdies van perdre el talenti per sempre quan s’hi van enfrontar!

—En Zane… en Zane Ganassi.

Sabia que aquell nom sortiria més tard o més d’hora. El gran desestabilitzador, el desconegut, el sempre impredictible Zane Ganassi.

—Són un perill —va intervenir la Isolde de nou, amb aquells gestos calmats tan seus que semblaven més propis d’una mena de ritual—. Tota la família és un perill. Ho va ser el pare, ho és la mare i també ho són els seus dos fills… Tots ells, talenti de la ment que fan servir els seus poders per absorbir els dels altres… Cal tancar-los i controlar-los a tots, i prendre les mesures que es considerin oportunes en aquest cas. Estic segura que el nostre bon Balthazar les podrà discernir. Fins aleshores, la prioritat és que emetem les ordres de cerca i captura i que el Cos de Seguretat Talenti es posi a treballar.

—En Kai, el germà petit, està sota vigilància des del que va passar durant la prova final del primer curs. Alguns de vosaltres també en vau ser testimonis. Fins i tot les sacerdotesses es van esfereir dels seus poders indignes…

Recordar la mirada d’aquell nano, que malauradament s’assemblava massa a la del seu pare, sempre feia que totes les emocions de l’Ignatius s’estiguessin a punt de descontrolar.

En realitat s’havia alegrat de poder desfer-se’n. Els primers mesos de curs havia tingut l’esperança que el fet que el noi no hagués tingut mai contacte amb els seus pares li hauria canviat el caràcter. Però en Kai havia demostrat ser un autèntic Ganassi, o altrament dit: una font infinita de problemes, incapaç d’obeir cap autoritat. Estava millor així: tancat i vigilat.

—De fet, és d’ell de qui volíem parlar —va dir de sobte en Darius—. D’en Kai.

L’Ignatius va alçar una cella:

—És que hi ha res més a dir, d’aquest assumpte? —es va arriscar a preguntar.

—Tant la Lyra com jo creiem que els motius que el mantenen sota custòdia són, com a mínim, qüestionables. Ens agradaria estudiar més en profunditat el seu cas.

—Parlem d’un talenti de la ment; un alumne de primer que, a més, ha robat altres talentum. No entenc què hi ha de qüestionable en això, Darius —va respondre el director. Al seu costat va veure com la Isolde assentia a les seves paraules.

—Hi ha testimonis que asseguren que en Kai Ganassi no ha robat mai cap talentum —va intervenir la Lyra—. De fet, un d’ells espera el nostre vistiplau per comparèixer davant d’aquest Consell. Prego a tots els membres venerables que escoltin amb atenció el que ens vol dir.

Un testimoni?

L’Ignatius gairebé no va tenir temps de protestar abans que la resta dels membres del Consell assentissin, més encuriosits que convençuts.

Mai no s’hauria imaginat una cosa així. Era ridícul. Molts membres del Consell havien estat amb ell en un dels triforis de l’abadia, mentre es feia la prova dels alumnes de primer uns mesos enrere, i sabien perfectament que en Kai Ganassi era un delin…

L’Ignatius va mig aclucar els ulls abans fins i tot que s’obrís la porta del temple d’Atles. L’ambient es va carregar d’una energia molt familiar, una energia que coneixia molt bé; sempre havia sigut un expert no només en el seu art, sinó a alçar tota mena de barreres perquè la resta dels talenti no poguessin atacar-lo. El control de la ment i dels fonaments més bàsics del talentum era un art que dominava a la perfecció. Per això els alumnes aprenien tantes coses d’ell.

El testimoni va entrar a la sala amb una expressió gairebé solemne, però segur d’ell mateix. Sí, l’Ignatius ho hauria d’haver endevinat.

Era el xicot d’or dels talenti: l’Oliver Foster.

—Benvingut al Consell, senyor Foster.

Capítol 2

L’Oliver Foster anava vestit amb una de les seves eternes túniques, molt semblants a les de la Isolde, i va saludar tots els presents amb educació. No va poder seure, perquè no hi havia cap més cadira a la sala, però no passava res. Va quedar-se rígid, molt rígid, esperant el seu torn per parlar.

No va mirar en cap moment l’Ignatius.

«Maleït covard», va pensar aquest.

—El senyor Foster em va fer arribar les seves preocupacions sobre el captiveri d’en Kai Ganassi. Pel que em va explicar, em va semblar important que tots tinguéssim l’oportunitat de parlar amb ell i d’incloure el seu testimoni en aquesta assemblea extraordinària —va dir la Lyra.

—Com bé sabeu, l’estiu passat en Kai no va ser cridat per les sacerdotesses per creuar el portal, com la resta d’alumnes de primer que venen del món dels currenti, sinó que jo mateix vaig ser l’encarregat d’anar a buscar-lo per tal que s’incorporés al nou curs del Liceu Septem. —L’Oliver parlava amb un to semblant al que feia servir a les classes que donava als alumnes més avançats: seriós, però amable i capaç de convèncer qualsevol que l’escoltés que només hi havia una veritat i era la seva—. El director va decidir que un dels professors l’havia d’investigar abans de fer-lo travessar el portal per decidir si representava… un problema.

L’Ignatius es va preparar. No era el mateix debatre amb l’impulsiu Darius que amb el seu propi empleat.

—I a qui vaig trobar al món dels currenti va ser un noi una mica perdut, un noi que era conscient que tenia alguna cosa especial, però que no era capaç de saber quina —va continuar l’Oliver—. Un noi com qualsevol de nosaltres a la seva edat. Ja mostrava senyals evidents de tenir el talentum de la ment, és cert. Però vull deixar constància que, en el primer curs, això no és mai definitiu. Per això fem la prova final, perquè les irregularitats i els casos especials existeixen.

L’Oliver es va aturar per observar tots els membres del Consell atentament un parell de segons i després va continuar:

—En Kai va resoldre l’enigma de l’esfinx i va creuar fins al nostre món sense gaire dificultats. Va ser durant les classes quan algunes coses van començar a cridar-me l’atenció. Hi va haver diversos incidents en els quals en Kai va semblar tenir habilitats poc relacionades amb el talentum que anava desenvolupant: el de la ment. Però, al capdavall, com molts d’altres, és un noi una mica impulsiu, amb un caràcter fort i moltes preguntes sobre el món que l’envolta, però no més problemàtic que qualsevol altre estudiant de la seva edat.

—Durant un d’aquests incidents el vas enviar al meu despatx, Oliver —el va interrompre l’Ignatius.

El mestre el va mirar un moment. L’Ignatius va saber, per la cara que feia, que estava intentant mesurar les paraules.

—Tenia l’esperança que vostè li expliqués més coses sobre el seu passat, de les seves arrels familiars i de qui és en realitat. Al cap i a la fi, el lema del Liceu és «Coneix-te tu mateix». Però a en Kai no l’hi hem permès.

Nosce te

ipsum

Hi va haver uns instants de silenci durant els quals es va manifestar certa lluita silenciosa entre el director i el professor. L’Ignatius no es va permetre abaixar la mirada. Volia que l’Oliver comprengués que potser aquí semblava tranquil, però que tan aviat com tornessin al Liceu, patiria les conseqüències per rebel·lar-se d’aquella manera.

Va ser l’Oliver qui va acabar per fer-se enrere:

—El que vull que quedi clar amb el meu testimoni —va dir, apartant els ulls de l’Ignatius— és que no crec que en Kai hagi fet un ús indegut del talentum de la ment. No hi ha hagut incidents de pèrdua de poders al Liceu ni a la seva rodalia, tret del dia del segrest de la Bianca, i està més que demostrat que els responsables d’aquest delicte van ser els rebels. En Kai ha tingut espurnes dels talentum com qualsevol altre estudiant; descontrolades i de vegades absurdes. Només que, en el seu cas… eren espurnes de tots quatre al mateix temps.

La sala va quedar en un silenci total i absolut, com si tots els presents haguessin deixat de respirar de sobte i alhora. Va ser un dels ancians qui va gosar apaivagar la tensió:

—Parles de la possibilitat… que tingui els quatre talentum de manera natural?

Els dos ancians semblaven massa fascinats amb aquella idea, es deia l’Ignatius per dins, quan haurien d’adonar-se que no eren més que una pila de falòrnies.

—Això és impossible… —va replicar amb un filet de veu la Isolde, que es movia d’allò més inquieta a la cadira.

—El que dic és que no hi ha res que demostri que hagi robat cap talentum. Ni tan sols l’han jutjat per fer-ho. I, en canvi, se’l castiga. Un noi de tretze anys hauria de ser ara mateix camí del Liceu per començar el segon curs, i no pas tancat en una casa plena de guàrdies.

—És cert que no hi ha hagut judici —va dir en Darius amb veu enverinada.

Arribats a aquest punt, tots van mirar en Balthazar:

—No cal cap judici. Si no hi ha proves que hagi robat els talentum, no hi ha delicte.

«L’imperi de la llei acabarà per ofegar-te», va pensar l’Ignatius, enfurismat. Però no podia deixar que se li notés la frustració, i menys encara davant de l’Oliver Foster, de manera que va tornar a prendre la paraula:

—Hi ha massa antecedents que ens fan desconfiar-ne. Tots sabem el que la Marcia va fer al seu fill gran, en Zane. No hi ha cap garantia que amb en Kai no passa alguna cosa semblant.

—L’esfinx li va permetre travessar el portal, oi? —va dir de sobte la Selene—. I les sacerdotesses el van deixar amb vida després de la prova. No crec que suposi un perill imminent per al món dels talenti.

L’Ignatius en coneixia massa que sí que representaven un perill imminent per al món dels talenti i que continuaven vius.

—Crec que, en el futur, hi ha moltes coses que dependran d’aquest noi —va assegurar de sobte la Isolde. Ningú va poder protestar davant de la seva afirmació, perquè era la seva intuïció de talenti dels sentits la que estava parlant—. Val més tenir-lo vigilat i convèncer-lo a poc a poc que…, bé, que ha d’estar de la banda dels bons, no és això? Ha de compartir els nostres ideals de pau.

L’Ignatius va notar com una ombra de dubte creuava els rostres de la Lyra i en Darius en sentir aquestes últimes pa­raules de la Isolde.

—Que torni als seus estudis —va declarar la Lyra—. Puc posar vigilants al centre. Fins i tot algú que el segueixi només a ell.

—Parlant de vigilants al centre… —va intervenir en Darius—. La meva xarxa d’espies té la seguretat que hi ha algú infiltrat al Liceu Septem i que passa informació als renegats. Hi ha massa coses que, si no, no s’expliquen.

L’Ignatius va tenir ganes de girar els ulls en blanc. Era aquesta, la famosa xarxa d’espionatge que comandava en Darius? No li estaven dient res d’útil.

—Ho tinc present. Algun professor o empleat n’és partidari i passa informació a la facció de la Marcia, però encara no he pogut descobrir qui és. He de dir que tampoc hi he dedicat gaire esforços, no us enganyaré —va confessar el director.

—Per què?

L’Ignatius li va fer una rialleta de suficiència.

—Sempre he cregut en això de tenir els enemics a prop —va dir amb segones.

En Darius va callar.

—En tot cas, si vigilem en Kai, és possible que l’acabem desemmascarant —va afegir la Lyra—. A veure on ens du aquesta història dels quatre talentum. Potser ens sigui útil en el futur.

El director ho dubtava, però en aquells moments no era capaç de convèncer la resta. No els podia explicar que els Ganassi sempre acabaven sent problemàtics, que eren incapaços de respectar les normes més bàsiques de convivència, que no obeïen mai i, sobretot, que al final sempre es posaven de la banda de la seva família. Potser en Kai n’havia estat apartat durant tots aquells anys, però arribaria el dia que tornaria als braços d’en Zane i la Marcia.

L’Ignatius anhelava els temps en què aquells debats no eren necessaris. Si l’hi preguntaven a ell, el Consell de Savis era… un mal temporal necessari.

Però havia après a dissimular molt bé les seves idees.

—Ara, la nostra prioritat hauria de ser trobar i tancar l’autèntica criminal —va dir, aprofitant aquell fil dels seus pensaments—: la Marcia. Això posaria fi al perill dels seus seguidors o els seus fills.

—Serà la nostra missió número u —li va assegurar la capitana general—. Isolde, Darius, qualsevol dada que algun talenti dels sentits pugui recollir…

Tot d’una, l’Oliver, que feia una bona estona que era en silenci, va alçar la mirada, alarmat. L’Ignatius va reconèixer aquella mena de buit als seus ulls, gairebé com si el seu esperit li hagués abandonat el cos i fos en un altre lloc. Estava fent servir el seu talentum.

—No està permès l’ús de…

—Hi ha un intrús al Liceu Septem —el va interrompre el mestre, amb la mirada clavada en el no-res—. S’ha endut alguna cosa.

L’Ignatius no va poder evitar fer una rebufada. Per què el seu món s’entestava a no deixar-se controlar ni tan sols un dia?

Capítol 3

Kai, escolta’m amb molta atenció. Recorda tot el que t’he explicat. Torna al Liceu, refle­xiona i investiga, i, quan estiguis preparat, torna a mi pels teus mitjans, per voluntat pròpia. Sé que ens buscaràs.

Aquestes eren les últimes paraules que va sentir de la Marcia abans de tocar el dos esperitat del palau de Miltònia.

I no podia deixar de pensar-hi.

Tornava a ser mitjanit. Per alguna raó, últimament totes les coses interessants a la vida d’en Kai passaven de nit, potser perquè durant el dia hi havia massa ulls posats al seu damunt. A la casa on el tenien presoner, els vigilants del Cos de Seguretat Talenti s’anaven multiplicant.

—Com és que en sou cinc vigilant un únic estudiant? —els va dir un dia—. O no teniu gaire coses a fer o m’hauria de sentir molt honorat.

Cada setmana que passava en aquella casa, el noi es tornava més impertinent i estava de més mal humor. Estava fart de tots aquells talenti del cos que vigilaven fins al més mínim moviment que feia. Per sort, els talenti del cos també necessitaven dormir. I no eren prou llestos per organitzar torns de vigilància, o potser confiaven que els seus sentits superdesenvolupats els despertarien.

Aquell matí, gairebé mentre encara es treia la son de les orelles, en Kai havia preguntat quin dia era. Un dels guàrdies l’hi va dir. Era una pregunta innocent.

Aparentment innocent. I en Kai va fer números.

Aquell era el dia que tornaven a començar les classes al Liceu Septem i ningú l’havia anat a buscar.

Havia passat tot el dia intranquil. Va intentar matar el temps llegint, com de costum, però les cares de l’Amber, la Bianca i en Gab li venien tota l’estona al cap, com també les darreres paraules de la Marcia. Per tots els talentum, si semblava que fins i tot enyorava el cregut d’en Leonel! I això sí que era caure baix.

En qui més pensava era en l’Ava, la nena acostumada a anar pel món entre ombres que havia estat la seva millor amiga durant tants anys, abans fins i tot de saber qui era ell mateix. En Kai la trobava a faltar amb fúria. Com devia estar? Què devia fer en aquell moment? Hauria donat el que fos per poder escoltar un dels seus consells.

Quan va ser l’hora de sopar ja havia pres una decisió.

Estava fart d’esperar.

Es va ficar al llit vestit de cap a peus, perquè així només li calgués posar-se les sabates. Pensava fer-ho en arribar al jardí. Als peus

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos