3

La Robina, tancada a la seva cambra, no es podia treure del cap l’escena que havia contemplat feia tot just dues hores. Volia pensar en una altra cosa, però l’esforç era inútil. Els esdeveniments viscuts en aquell fragment magre de temps l’acuitaven. La policia havia pres declaració a tothom i els havia enviat a descansar fins que arribés el jutge. Les habitacions de convidats aviat estigueren preparades i tothom s’hi recollí.

S’aixecà del llit i donà una volta per l’estança que en temps passats fou una de les tres que ocupaven els infants de la família, situades al costat d’una avantsala amb llar de foc de marbre blanc on les mainaderes tenien cura de les criatures. El contacte dels peus descalços amb el terra fred l’ajudà a expulsar tots aquells pensaments de la ment. Va intentar tranquil·litzar-se i exorcitzar el dolor que sentia al pit, mentre, en mordaç contrast, una lassitud espadada embolcallava l’ambient. Es fixà en la paperina dels xurros que reposava damunt la taula; havia passat el matí amb l’Esteve, al Paral·lel. Si hagués sabut que aquelles hores junts esdevindrien les darreres, no hauria anat amb tantes presses i hauria fruït de cada gest compartit, de les mirades còmplices… Ja no tornaria a encomanar-se mai més de la seva rialla.

S’assegué de nou sobre el llit i amb mans nervioses començà a recargolar un bocí de cobrellit desgastat. Sempre havia xalat buscant la mort en els llibres, però ara que l’havia trobada en la vida real, l’espantava. Era la primera vegada que veia un cos inert de tan a prop. Es notava la boca seca i li costava respirar. Per un moment va pensar d’unir-se al servei de la casa mentre esperaven l’arribada del jutge, però no s’hi veié amb cor. A més, la tenia capficada una sensació que la perseguia ja feia una bona estona: al despatx havia vist alguna cosa que li resultava familiar i no sabia ben bé de què es tractava.

Per albardar el desassossec passejà els ulls per les quatre parets que ja s’havia fet seves. Aviat hauria de canviar el ram de flors de la taula que havia encabit sota la finestra, s’estaven pansint. Va imaginar que el seu nebot en faria corones per a les fades que habitaven en el seu caparró prenyat de fantasia, i un glop de sentiment li estrenyí l’ànima. Trobà a faltar llavors el crit aspre de les gavines i l’olor de la mar engrapada a la roba estesa al terrat. Enyorà el rostre del seu germà, amb el cansament dibuixat a la comissura d’uns llavis que en un passat no gaire llunyà havien estat àvids d’alegries, i la imatge amorosívola de la seva cunyada mentre treballava el tul brodat amb granadura d’atzabeja per a la cotilleria Moderna del carrer de Marià Aguiló. Era una dona que patia per tot; per això la Robina no li va fer cas quan l’advertí dels perills de treballar al palau Güell: «Quina necessitat tens de deixar la feina a l’escola i viure lluny dels teus? Què diran els veïns? I aniràs a viure al pitjor barri, un cau de vici i perdició!», es va lamentar, amb un fil de veu tenyit de consternació. Però a la Robina Grace McAdam, amb vint-i-vuit anys viscuts de manera plena i les idees molt clares, les xafarderies de la gent la deixaven ben freda. L’any 1894, quan en tenia catorze, va arribar a Barcelona amb la seva família, procedent d’Escòcia, perquè el pare, enginyer de professió, havia estat contractat per treballar a la fàbrica Johnston, Shields, Janssen & Co. del Poblenou, coneguda com La Escocesa. Acabat el contracte, la mare, en un rampell que encara ara no comprenia, va convèncer el pare de tornar a Escòcia amb les germanes més petites, però ella es quedà a viure a Barcelona amb l’únic germà. El noi s’havia enamorat d’una catalana i no volia anar-se’n de la que ja considerava la seva terra; a Barcelona, hi volia fer arrels i educar els fills que vinguessin.

La Robina no en volia tenir, de fills. Ni marit tampoc. Creia que l’amor sovint esdevenia una càrrega feixuga que obligava les dones a caminar arran de terra, i ella desitjava volar ben alt. Havia rebut una educació sòlida a redós de la lògia Estrella Polar, que mantenia una escola laica per a nens i nenes; hi perfeccionà el francès, hi aprengué esperanto i gaudí de la vida cultural que li oferia la ciutat. Era lliure i va aprofitar el regal que li va portar el destí: gràcies a una recomanació dels amos de la fàbrica, aconseguí la feina de professora d’anglès de les senyoretes Güell. Corria el mes de maig del 1908 i la ciutat despertava a l’esclat de la primavera.

Però ara, per primera vegada en tots aquells mesos, compartia les pors de la seva cunyada; havien matat l’Esteve sota el mateix sostre on ella vivia. Intentà amansir la inquietud observant la prestatgeria reaprofitada de la paret del costat, que contenia una munió de revistes, fulletons i llibres apilats que testimoniaven la seva passió: Sherlock Holmes. Des de ben petita devorava les aventures escrites per Conan Doyle: el seu avi matern les hi recitava abans d’anar a dormir, i li havia quedat una devoció sagrada per l’autor. De tant llegir-les, havia acabat creient que la vida era plena de misteris que únicament una ment lúcida i observadora podia escodrinyar, i estava convençuda que, arribat el cas, seria capaç de resoldre qualsevol enigma si posava en pràctica tot allò que havia après llegint els casos del seu admirat Sherlock. Però l’ocasió havia arribat i, de moment, no n’havia estat a l’altura. Les emocions li havien enterbolit l’enteniment, de manera que no havia pogut mantenir la ment freda, precisa i ponderada. Malgrat que n’havia après molt, de la màquina de raonar i observar més perfecta que el món hagués conegut, ara com ara estava fent un paper ben galdós.

Aquella sensació d’haver vist alguna cosa que li resultava familiar no s’esvaïa. Apartà la vista dels llibres, avergonyida, i s’obligà a recuperar la serenor repassant els esdeveniments viscuts durant el dia anterior, uns fets que la tràgica mort de l’Esteve gairebé havia esborrat.

Per primera vegada, després de tots aquells mesos vivint al palau, les senyoretes Güell l’havien convidat, excepcionalment, a una de les seves trobades culturals. Hi assistirien els germans Oller, amics íntims de les germanes, a més d’un reguitzell de personatges relacionats amb la seva passió holmesiana. Es tractava d’en Salvador Vilaregut, el traductor de les obres de Conan Doyle que des del juliol publicava, en català, la revista Literatura Sensacional; l’ajudant d’edició de la revista, en Pere Olivella, i alguns dels responsables de la propera estrena al Teatre Principal d’El gos dels Baskerville: l’actor Enric Giménez, l’ajudant d’escenografia Manel López i la modista del vestuari Remei Codina. No s’ho podia creure! Podria tastar de ben a prop la febre detectivesca que ja afectava milers i milers de barcelonins.

El dissabte havia lliscat lent, però finalment el capvespre arribà, i amb ell el nerviosisme més agosarat. Per a l’ocasió es vestí amb el conjunt més elegant que tenia (l’únic, de fet), de color verd viu combinat amb tocs violetes. Els cabells, pèl-rojos i abundants, els aconseguí engarjolar en un monyo alt. En tractar-se d’una trobada de caire més aviat privat, se celebraria a les sales de confiança i de la tribuna, d’inspiració oriental. La Robina hi accedí a través de l’escala de servei. Cinc tapissos de ras en revestien les parets i arreu es distribuïen butaques amb entapissats de vellut encoixinat, vetlladors auxiliars i mobles amb cobertors de seda i cotó, flors i quadres. Tot un desordre volgut per crear diferents ambients i convertir aquell espai en la peça més familiar i confortable de la casa.

La Maria Lluïsa Güell es passejava per les sales amb l’Acteó, un gos consentit i mandrós, als braços. Atenia a tothom i proporcionava al grup una conversa distesa. La seva germana Mercè i la seva amiga Maria Oller seien en un canapè enganxat al piano de paret del costat del finestral, i de tant en tant deixaven de parlar per observar, encuriosides, la signora Armida della Ardola, mèdium italiana de gran prestigi que passava uns dies a Barcelona i havia estat convidada per aportar el toc de misteri a la nit.

Les persianes de llibret estaven aixecades, de manera que la poca llum natural que quedava d’aquell dia plujós penetrava a l’interior tot creant un joc de clarobscurs molt agradable. A prop del sofà on reposaven les dames estaven asseguts en Manel López i la Remei Codina, incòmodes. Al fons, al costat de la petita llibreria encaixada a l’arrimador, en Joan Oller conversava animadament amb els lletraferits Salvador Vilaregut i Pere Olivella i l’actor Enric Giménez.

A la Robina li vingué a la memòria que els havia pogut examinar amb discreció. Eren homes de mitjana edat i aparença agradosa. Tots duien bigoti, cabells ben clenxinats i robes fosques, elegants. L’ajudant d’edició es mantenia, volgudament, en un segon terme; d’aquesta manera ho podia observar tot amb deteniment, estar pendent de la conversa que mantenien en aquell racó de la sala i alhora controlar els moviments que feien les senyores. En Manel López, l’escenògraf, duia una jaqueta d’un color que feia ressaltar els seus ulls grisos, una mica tristos i apagats. A la Robina li cridà especialment l’atenció el clotet del mentó, i de quina manera conferia al rostre un aire infantil que el rejovenia. En Vilaregut, en canvi, era anodí, i duia els dits de la mà dreta tacats de tinta. L’actor, l’Enric Giménez, gesticulava amb tot el cos; tenia una veu potent i un somriure encantador. Ho sabia i en treia profit:

—És tot un repte, interpretar Sherlock Holmes! —deia amb falsa modèstia—. He hagut de conèixer a fons totes les històries protagonitzades per aquest intrèpid detectiu per tal de fer-me una idea clara del seu caràcter i les seves manies… En part és gràcies a la meva presència als escenaris, que la gent vol llegir les traduccions de l’amic Vilaregut!

A ella no li costà gaire adonar-se, ho recordava perfectament, que aquell comentari no havia agradat gens al traductor, que va callar, segurament per prudència, mentre s’allunyava discretament del grupet i es dirigia cap a la paret oposada, on hi havia penjats, emmarcats, els plànols del palau dibuixats per en Joan Alsina i en Joan Bordas, els quals observà mentre s’acabava, d’un glop, la copa de vi que feia estona que duia a les mans.

Ja era ben entrada la nit quan passaren a la sala del billar, que havien deixat amb una llum molt difusa; al racó del costat de les dues finestres hi havia preparada una tauleta de tres potes, de fusta pintada de negre. Era la tauleta dels esperits. Hi van seure al voltant, sense encreuar els peus ni les cames i amb les mans planes sobre la superfície. La signora Armida se situà de cap de taula, i després de beneir els assistents entrà en trànsit i convidà els germans difunts a utilitzar-la per a les comunicacions.

Restaren en silenci fins que la taula cruixí i es començà a moure. La mèdium aleshores respirà profundament un parell de vegades, tancà els ulls i parlà:

—Esperit desencarnat, benvenuto! Si coneixes algú de nosaltres, indica-ho donant un colpo damunt la tavola; si no, dos.

La Robina va notar una pertorbació incòmoda, una sensació que tenia oblidada, però que ara li recorria cada plec de la memòria. Un pessigolleig desagradable se li passejà, superb, per tot el cos. Les mans li cremaven i es marejà. Volia fugir d’allà corrent, però no s’atreví a fer-ho.

La signora Armida tornà a formular la pregunta un parell de vegades més i, de sobte, la tauleta es va alçar i va començar a bellugar-se de manera violenta. Fou llavors quan se sentí un udol salvatge, i la dona entrà en una mena de trànsit i es posà a parlar amb una veu que semblava néixer de les profunditats de l’avern:

—No! No et volem entre nosaltres, marxa! Cosa sei venuto a fare? Cosa vuoi da noi? El mal, el mal és entre nosaltres!

La signora Armida se sacsejava frenèticament, com si fos una nina de drap, i les paraules que pronunciava esdevingueren esgarips horribles. Els convidats, espantats, van trencar el cercle, just en el moment que la majordoma va irrompre a la sala, amb l’esfereïment pintat al rostre:

—Quin horror! L’Esteve… al despatx del senyor Güell, hi ha tanta sang… L’Esteve, el mosso de quadra…, l’han matat!