L'home de la casa

Enric Pardo

Fragmento

1. L’home de la casa

1

L’home de la casa

La mare no està bé, té un mal dia i no està catòlica, com diu ella, perquè me deixa vore la tele fins molt tard, quasi fins a l’hora de sopar, i cuina llonganisses i creïlles fregides congelades, i això només ho fa quan la nevera és buida i està molt cansada.

S’han acabat els dibuixos i ja comença el telediari. M’estire al sofà i deixe caure el cap de cara avall. A poquet a poquet, note com la sang m’arriba al cap. Córrec ràpid fins a l’armari de les begudes, les copes i la glaçonera platejada per mirar-me a l’espill: tinc la cara tota roja i me fa tanta gràcia que ric sol. Ara les cames se m’han cansat de l’esforç. Pel passadís veig que la mare està fent fumerà a la cuina, perquè s’ha deixat la porta oberta i no ha engegat la campana ni res. Vaig cap a la tele i canvie de canal, i en La 2 tampoc fan res. Me torne a estirar al sofà i m’avorrisc molt. Mire els taulellets de terra, repasse el gotelé amb les puntes dels dits quan, de repent, piquen a la porta.

Pots obrir tu?, crida la mare.

M’aixeque del sofà sense ganes i amb el cap cot, i vinga que vaig arrastrant els peus cap a la porta. A mig camí, se m’ix una de les sabatilles d’anar per casa. Se me queda enrere, i haig de tornar a recollir-la. No m’encaixa en el peu i m’adone que se m’ha fet xicoteta. Tornen a picar el timbre de la porta i la mare crida que òbriga, per favor.

Que ja vaaaig, cride molt enfadat, perquè ja hi estic anant i no m’agrada gens, però gens gens gens, que me repetisquen les coses, si ja he dit que ja vaig, és que ja vaig, xa!

Arribe a la porta, que és d’una fusta molt forta, però no sé de quina classe d’arbre és; mai ho he preguntat. Agafe les claus, que estan posades al pany, i els done una volta, i una altra, i una altra més, cap a l’esquerra, que el normal seria que això tanqués, però el pany està posat al revés. Tampoc no en sé el perquè. Òbric la porta i un senyor que no he vist mai, amb un bigot molt rar de formigues mortes, me mira, me somriu i me parle com la Iaia:

Hola, bonito, ¿cómo estás?

Bien.

¿Está tu papá?

Qui és?, pregunta la mare a crits des de la cuina.

Un senyor amb un bigot molt rar!, li cride de tornada.

El senyor del bigot rar riu molt exagerat, s’emporta les mans a la panxa com fan a Barrio Sésamo amb els titelles quan volen fer vore que estan rient. Riu com si hagués dit alguna cosa molt graciosa, però a mi no me fa gràcia perquè el que he dit és veritat. Veig que té lletres a la camisa, com si se n’anés de colònies i la seua mare li les hagués ficat perquè li la puguen tornar una vegada l’hagen rentat. Pense que el senyor del bigot de formigues mortes té molta sort de tindre una mare que el cuide tot i ser tan gran. Se me queda mirant, esperant que li diga alguna cosa, però no recorde el que m’ha preguntat. La mare encara està fregint el sopar.

¿No está tu papá?

No, mi papá no está. Está mi mamá.

Qui és, Enric?, pregunta la mare arribant pel passadís amb l’espàtula per fer girar les llonganisses.

Un senyor...

Hola.

Hola, soy Guillermo Álvarez, de Ediciones Salvat... ¿No está su marido?, pregunta a la mare el Guillermo Álvarez de Ediciones Salvat, alhora que treu d’un carretó un llibre molt gros. Tan bon punt l’ha tret, li l’agafe i l’òbrec per mirar-lo. No sé per què totes les paraules comencen per B: «buaro», «buba», «bubango», «bubática»...

No, mi marido no está, diu la mare, pero no nos interesa, gracias.

A mí sí que me interesa, replique.

¿Y cuándo estará su marido?, pregunta el Guillermo Álvarez de Ediciones Salvat.

Pues mire usted, ahora no es buen momento, además que si le digo yo que no nos interesa es porque ya tenemos una enciclopedia en casa y no necesitamos otra.

¡Sí que necesitamos otra!, torne a replicar.

Sí, sí, señora, lo entiendo perfectamente... Si yo no digo que no tengan una buena enciclopedia, y no es por desmerecerla, pero quizás si hablo con el hombre de la casa...

Mire usted, no hay ningún hombre de la casa, diu la mare, i li tanca la porta en els morros.

Mare.

Què?

Li has tancat la porta en els morros al Guillermo Álvarez de Ediciones Salvat?

Sí, li he tancat la porta en els morros al Guillermo Álvarez de Ediciones Salvat, diu la mare, que està enfadada com s’enfada quan no li faig ni cas, però aquesta vegada no he estat jo qui l’ha fet enfadar, ha estat el senyor del bigot rar.

Per què?

Perquè sí. Vinga, anem a sopar, diu, i m’agafa la mà. En lloc d’esperar que camine i la seguisca, tira de mi amb força i me fa mal al final del braç, que es diu axil·la.

Ai, me fas mal, me queixe.

Perdona, me diu, és que estic cansada i nerviosa.

Ja ho veig, li dic.

Quan seiem a taula i mengem les llonganisses amb creïlles, que estan massa fetes i olioses, pregunte a la mare:

Per què li has dit al Guillermo que no estava l’home de la casa?, li pregunte a la mare, que no em contesta i es menja les llonganisses i les creïlles sense fam.

2

El Club de Campo

La mare té la panxa grossa i va lenta. Quan s’asseu al Seat Panda, fa enrere el seient i rebufa fort que està cansada, perquè la xiqueta li pese molt allà dins. La mare me fa seure als seients del darrere i me diu que me posarà una cançó. Fa calor, ja que és estiu, i abaixa les finestretes. Les xitxarres canten tota l’estona quan tots dos, ja quasi tres, marxem al Club de Campo.

Mare.

Què?

Posa’t el cinturó de seguretat.

No cal, que és un moment, diu la mare, i posa música. Sona com un mar de fons, greu, que fa mmmmmmmmmmmm, i aleshores sona la meua cançó preferida, però no és la meua cançó preferida de sempre, cantada pel cantant de sempre, sinó diferent.

Qui és este?, pregunta la mare.

No ho sé, dic jo.

No saps qui és el que canta? Eres tu!, diu la mare.

Soc jo? Però com puc estar cantant allà dins, si estic ací fora.

Perquè Quique te va gravar, ja no te’n recordes?

No, no me’n recorde. Quan me va gravar, Quique?

L’altre dia, a casa de la Iaia, ja te n’has oblidat? Vols cantar-la?

Sí!!!

El vent de la finestreta me despentina. M’esvaren per l’esquena gotetes de suor que xopen el cuir dels seients i cante la meua cançó favorita de camí al Club de Campo mentre m’escolte cantant a mi mateix:

Fa una nit clara i tranquil·la,

hi ha la lluna que fa llum.

Els convidats van arribant

i van omplint tota la casa

de colors i de perfums.

Heus aquí la Blancaneus,

en Pulgarcito, els Tres Porquets,

el gos Snoopy i el seu secretari Emili,

i en Simbad, Alí Babà i en Gullivert.

Oh, benvinguts, passeu, passeu,

de les tristors en farem fum,

a casa meva és casa vostra

si és que hi ha cases d’algú.

Hola, Jaimito, i donya Urraca,

i en Carpanta, i Barba Azul,

i Frankenstein, i l’Home Llop,

i el comte Dràcula i Tarzan,

la mona Xita i Peter Pan.

La senyoreta Marieta

de l’Ull Viu ve amb un soldat,

els Reis d’Orient, Papa Noel,

el Pato Donald i en Pasqual,

la Pepa maca i Superman.

Bona nit, senyor King Kong,

senyor Astèrix i en Taxi Key,

Roberto Alcázar i Pedrín,

l’Home del Sac, i en Patufet,

senyor Charlot, senyor Obèlix.

En Pinotxo ve amb la Monyos

agafada del bracet,

hi ha la dona que ven globus,

la família Ulises

i el Capitán Trueno amb patinet.

I a les dotze van arribar

la Fada Bona i Ventafocs,

en Tom i Jerry, la bruixa Calixta,

Bambi i Moby Dick,

i l’emperadriu Sissí,

i Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown,

i Guillem Tell,

la Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge,

i el Caganer,

en Cocoliso i en Popeye.

Oh, benvinguts, passeu, passeu,

ara ja no hi falta ningú,

o potser sí, ja me n’adono

que tan sols hi faltes tu.

També pots venir si vols,

t’esperem, hi ha lloc per a tots.

El temps no compta, ni l’espai.

Qualsevol nit pot sortir el sol.

Quan s’acaba, Quique diu:

Muy bien, muy bien, i aplaudeix fort i jo m’aplaudisc també, però menys, que no soc gran, que soc xicotet, i no tinc tanta força com ell, que és molt gran i molt bo i molt fort... Tan gran i tan bo i tan fort com Superman. Al transistor, Quique me pregunta si cantaré cançons a la xiqueta quan haja nascut. M’ho pense una estona i li dic que sí.

¿Y sabes cómo se llamará la xiqueta?, pregunta Quique.

Maria, dic jo.

¿Y cuándo nacerá?

Pronto, li dic jo.

Quique diu que en un mes o aixina ja estarà ací. I quan li pregunte què mengem avui, ell me respon que macarrons.

¿Te gustan los macarrones?

Mucho, pero me gusta más la paella, y el socarrat.

¿Quieres cantar otra vez?

Sí.

I aleshores fa clac, i un silenci que s’allarga.

Què ha passat?, pregunte.

Que s’ha acabat la cinta.

Posa-la una altra vegada, mare.

I la mare torna a posar la meua cançó favorita una altra vegada.

Quan arribem al Club de Campo, no vull baixar del cotxe fins que senc tota la cançó una altra volta. Dic a la mare que una vegada més, però la molt tonta me diu que no, i me pose a plorar. La mare m’ha d’arrossegar als vestidors, on hi ha un munt de bafs i fums com de banyera i mares amb els pits a l’aire i amb allò de baix molt pelut. Pregunte a la mare si Maria quan haja nascut també ho tindrà pelut com ella, i assenyale una mare que té un bon matoll. La mare me pega a la mà, però fluixet, me diu que no s’assenyala, m’ajuda a posar-me el banyador roig amb el dibuix de Superman, i mo n’anem cap a la piscina que no cobreix.

Me tire pel tobogan amb la mare, una, dos, tres, i quatre vegades. Aleshores la mare se cansa perquè diu que la xiqueta li pesa molt i que té ganes que isca ja. Me llance jo solet pel tobogan de la piscina dels xicotets perquè ja soc gran. La mare se tomba a la tovallola. Se xopa tota amb un xorro de bronzejador que sembla un xuxo de crema i se posa cara cap amunt, a prendre el sol. Trec el cap fora de l’aigua i tinc els ulls mig tancats; fa molt de sol. Veig que a la tovallola de la mare posa: M-A-R-T-I-N-I... Mar-ti-ni, que ja he aprés aquestes lletres, si me concentre fort. Després, me fa una miqueta mal el cap.

La mare està de xarreta amb una amiga seua que no he vist mai a la vida i que no és mare i que té els pits molt grossos que no li caben al banyador. Jo me seguisc tirant pel tobogan fins que no puc més. Quan acabe, li mire les mamelles a la seua amiga. M’entra fam. Demane a la mare de menjar alguna cosa. I me diu que en una estoneta. La mare està suant. Se mulla una mica el coll per refrescar-se que fa calor. Quan passa una estoneta, anem al bar del Club de Campo. La mare li demana al cambrer un got d’aigua. Després me diu, en veu baixeta, que se prendria un d’aquells martinis de la tovallola. Li pregunte per què no ho fa, i me diu que per la xiqueta...

Encara no ha nascut i ja t’està fastidiant, li dic. La mare demana un parell d’entrepans de mallorquina a la planxa perquè té antull, i me diu: Haig de fer cas als antulls, perquè no voldràs que la xiqueta m’isca tota assenyalà, veritat?

No, no volem que la xiqueta t’isca mig mora, diu el cambrer, que mos ha escoltat.

La mare se quede de pedra, com si fos La Cosa de Los 4 Fantásticos. Se mira el cambrer com me mira a mi quan trenque alguna cosa. Agafem els entrepans de mallorquina i berenem a l’ombra. Després, li dic que vull un polo de Dràcula. La mare me’l compra amb monedes que compta abans de pagar, perquè no vol donar més diners del que costa al cambrer, que diu que no li cau gens bé, i anem una altra vegada a la piscina dels xicotets, encara que jo vull anar a la piscina dels grans. La mare me diu que d’ací a una estoneta, que ara hem de fer una mica la digestió, que és com avorrir-se, però pitjor. La mare se posa a parlar amb l’amiga de les mamelles grosses i li diu que ara se fumaria un fortuna amb moltes ganes, però clar, que no, perquè la xiqueta... La xiqueta, la xiqueta i només la xiqueta, que encara no ha nascut i ja tot és la xiqueta. I jo sí que estic ací i vull anar a la piscina dels grans, però a mi no me fa ni cas. Diu que anirem d’ací a una estoneta, però ja passa l’estoneta i li dic que anem i me diu que no. Aleshores me pose a plorar i l’odie molt i li vull pegar fort, perquè és tonta.

Enric, comporta’t! I deixa de plorar que no te servirà de res, me diu. Jo me pregunte: si no és plorar, què és el que me servirà? I com que no ho sé, continue plorant.

Ai, quina rabieta li ha agafat, diu l’amiga de les mamelles, que també és molt tonta.

Doncs me’n vaig jo sol!, li cride.

Me diu que vale, que faça lo que vullga. Com que ja tinc el seu permís, me’n vaig. Quan la mama veu que me’n vaig a la piscina dels grans me diu: Enric, no t’atreviràs. I jo, que sí que m’atrevisc, pose els peus als graons de la piscina gran i ric una mica. La mare no s’aixeca, però me mira de reüll, que ho sé jo..., que la veig. La mare s’enfada i jo ric i baixe un peu, i un altre, i ara un altre més pels esglaons de la piscina gran.

Enric, te castigaré una setmana sense tele, diu la mare. Li dic que vinga a nadar amb mi a la piscina gran. I me diu que en una estoneta, i li dic que l’estoneta ja fa molt que ha passat, que això ja són dues estonetes, gairebé tres. No me fa cas, i la cride rabiós.

No me muntes un numeret, Enric! Desde luego, me retreu.

Ni desde luego, ni desde legua, li deixe anar. La seua amiga riu i els pits li reboten del riure. La mare me diu que no faça ximpleries, que no sé nadar. I jo li dic que sí que sé i que mire com me llençe. I aixina que ho faig, va i me llence: Xis-xas! Me capbusse a l’aigua. I tot és molt blau. I m’entre aigua pel nas i les orel

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos