Secret de bruixa 1 - La màgia de la lluna

Fragment

Capítol 1

Capítol 1

#TipdeBruixa

Per tenir bona sort, guarda una fulla

de llorer seca al teu diari.

Em dic Mia Jaspi i tinc un SECRET. Així, en majúscules.

Un secret que potser al començament no semblava un secret, però després sí. I té a veure amb aquest medalló.

Quan l’àvia Nura me’l va regalar a l’estiu pel meu aniversari, vaig pensar que només era el medalló vell de la mare, el que duia a totes les fotografies.

I em va semblar molt bonic.

Perquè, si perds la mare quan tens quatre anys, et fa il·lusió que et regalin alguna cosa seva quan en fas tretze.

No ho sé, posar-me el medalló de la mitja lluna i el sol va ser com si la mare tornés i m’abracés el coll.

Gairebé vaig poder sentir l’olor que feia sempre de gessamí.

Per això no me’l trec mai, perquè m’uneix a la mare al llarg dels anys i dels records. Quan toco el sol i la lluna, soc amb ella.

En realitat, no és un simple medalló.

Tot i que, és clar, això, dimecres passat, jo no ho sabia.

Capítol 2

Dimecres, quan baixava les escales corrent mentre el pare em perseguia, el medalló de la mare només era un collaret amb història.

—Mia, pensa-t’ho bé! —va cridar el pare.

Es diu Julià. Té trenta-nou anys i és pèl-roig, com jo. Però jo tinc el cap ple de rínxols, com la mare, i, en canvi, a ell, li queden quatre pèls mal repartits i amb això fa veure que no s’està quedant calb.

Si us plau, que no surti d’aquí, que ho porta fatal, això de perdre els cabells.

Tot i que, aquell dia, la veritat, no semblava que tingués pocs cabells, perquè estava tan vermell d’indignació, que les clapes li quedaven dissimulades.

—No tens cap poder sobre mi! —li vaig respondre, agafant el medalló i subjectant amb més força la meva motxilla apedaçada.

—Com que no? —va bramar el pare.

—No em penso canviar!

Vaig córrer cap a la cuina, perquè sabia que hi trobaria l’àvia Nura, que és la meva aliada principal.

Viu amb nosaltres. Bé, nosaltres vivim amb ella.

Quan vam perdre la mare, l’àvia Nura ens va acollir a casa seva, als afores. Va dir que m’aniria bé poder sortir al jardí i créixer a prop del bosc. A més, per guanyar-se el pare, li va prometre que podria instal·lar una torre meteorològica al costat de l’hivernacle.

És la mare de la mare i té una herboristeria al mercat vell. És una parada petita, perquè tot el que ven ho fa ella mateixa. Se sent molt orgullosa dels seus remeis d’herbes, dels ungüents i dels olis essencials.

Per això sempre tenim la cuina inundada de pots, rams de llorer i de romaní assecant-se, llavors escampades i olles de totes les mides.

—Oi que em queda bé, àvia? —Em vaig posar al seu costat.

Ella va desenganxar el nas del morter, on estava picant alguna cosa que no feia gaire bona olor. La seva tortuga, la Sultana, també em va mirar.

—M’encanta aquest vestit —va coincidir—. És molt tu.

—Ho veus? —vaig deixar anar al pare.

El pobre se’ns havia quedat mirant amb cara de cadell desemparat sota la pluja.

—Sembla que vagis disfressada… —va insistir, com a últim intent.

Em vaig mirar la roba un altre cop.

L’havia escollit a consciència.

Il·lustració en la que hi ha tres personatges en una cuina. Davant d’una illa hi ha una dona gran amb un somriure que es mira a una noia jove amb el cabell llarg i ondulat. Darrera seu hi ha un home que mira la noia amb expressió seriosa. Davant de l’illa hi ha un tamboret amb una tortuga a sobre.

No es comença l’institut cada dia.

A veure, el vestit de vellut morat amb constel·lacions era el meu preferit, i em quedava divinament. La dessuadora de gatets hi combinava a la perfecció i les vambes de color fúcsia hi donaven un toc especial. A més, el medalló de la mare era com el detall estrella del conjunt.

—No vaig disfressada, pare; ets un antiquat. —Vaig riure—. La roba és la meva carta de presentació. Aquesta soc jo, i a qui no li agradi, que miri cap a una altra banda.

—Ara t’escolto —va respondre l’àvia, orgullosa.

El pare es va tapar els ulls amb les mans, frustrat.

—Au va, no l’animis, Nura… Avui comença a l’institut, tot serà nou i cridarà l’atenció —va dir, desesperat—. Amb uns texans aniria més discreta, els professors no recordarien la seva cara i…

Sense pensar-hi, em vaig llançar sobre el pare i li vaig començar a fer petons.

És un atac que sempre funciona. Té una efectivitat del cent per cent.

El pare, en el fons, és molt tou. Li fas tres petons i una abraçada, i es desfà.

D’entrada, es va mostrar ferm, però quan li vaig començar a fer pessigolles, es va rendir amb una rialla.

—Deixa de patir tant per mi —li vaig demanar—. Serà un dia fantàstic! Tinc un bon pressentiment!

—Només intento protegir-te… —es va justificar ell—. El món és ple d’idiotes.

—I de persones brillants i lluminoses com la Mia. —L’àvia hi va ficar cullerada, mentre deixava la cafetera a taula—. A esmorzar!

La cuina és el meu lloc preferit de la casa. Tant se val que sempre estigui feta un desastre i que els mobles verds tinguin més de cent anys. M’agrada que hi hagi una porta de vidre que dona al jardí i que des de les finestres es vegin l’hivernacle i el bosc.

És com les cuines dels contes, com la de l’àvia de la Caputxeta o la de la casa dels set nans.

—Esmorzaré pel camí —vaig dir, agafant una torrada—. No vull arribar tard ni un segon.

Vaig repartir més petons abans d’obrir la porta del jardí.

—Aniràs pel bosc? —va preguntar el pare, preocupat un altre cop.

—Pare, relaxa’t, faig el mateix camí des que tenia vuit anys —vaig respondre, per tranquil·litzar-lo—. La parada de l’autobús és just al darrere dels tres aurons.

—Però…

—Julià… —L’àvia el va aturar—. Vols una til·la per relaxar-te?

Vaig intentar aguantar-me el riure mentre m’acomiadava de tots dos.

Només era el primer dia d’institut. Només era el primer dia de la resta de la meva vida. I això sonava fantàsticament bé!

Vaig deixar enrere l’hivernacle i la torre meteorològica i em vaig endinsar en les profunditats del bosc.

Era tan d’hora, que el bosc encara era ple d’ombres. La boira s’enredava entre les branques baixes i em recordava que l’estiu fugia.

De sobte, vaig sentir un cruixit a la meva dreta i, instintivament, vaig tocar el medalló de la mare. Se’m va posar la pell de gallina al clatell.

No m’espanto mai tant. Vull dir que, al bosc, sempre hi ha tota mena de sorolls.

Però notava… No ho sé… Com si algú m’observés des d’un amagatall.

—Tranquil·la —em vaig dir—. Aquest és el teu bosc…, el meu bosc… Aquí no…

El cruixit es va repetir, encara més a prop, i de seguida vaig tancar la boca.

D’acord, era el meu bosc, però no acostumava a fer-me aquestes coses.

Vaig observar les ombres.

Uns ulls ambarins es van dibuixar en la foscor. Em miraven.

Directament a mi.

Capítol 3

Eren uns ulls. Era evident que ho eren.

Vaig fer un pas enrere i vaig topar d’esquena contra un arbre.

No t’equivoquis. El bosc que envolta la ciutat on visc no és un d’aquells parcs ordenats per anar-hi a córrer i a fer pícnics. És un bosc de debò, salvatge, lliure i protegit, amb ossos, llops i ves a saber què més.

Cada primavera hi ha notícies d’atacs a senderistes despistats. És el problema de viure a la muntanya.

De manera que sí, em vaig espantar de valent, ho confesso.

De fet, el cor em va començar a bategar tan fort, que era incapaç de sentir res més al meu voltant.

Vaig palpar el tronc de l’arbre buscant-hi alguna cosa per defensar-me i vaig poder agafar-ne una branqueta llarga i pelada.

«Quina espasa més de nyigui-nyogui», vaig pensar, però era l’únic que tenia.

—Fuig d’aquí o te les hauràs amb mi! —vaig cridar, intentant semblar valenta.

A veure, és que l’àvia Nura diu que els animals ensumen la por i que això els fa perillosos. I jo volia fer olor de pura valentia, tot i que em tremolessin les cames.

El meu crit va sonar ridícul al mig del bosc. Tot i això, els ulls ambarins el van captar.

Però no gaire clar.

Perquè, en comptes de fugir, la fera amagada va saltar cap a mi.

—AAAAAAH! —vaig xisclar, brandant el pal com una boja.

Quin panorama.

Sort que no em veia ningú, perquè l’escena era ben penosa.

L’animal que acabava de sortir de la bardissa no era un os gegant, ni tan sols un llop ferotge.

L’atacant era un cadell de guineu d’allò més adorable.

—Auuuuuu… —va udolar per saludar-me, movent la cua espessa i pèl-roja d’un costat a l’altre.

—Quin ensurt! M’has espantat! —el vaig acusar, abaixant l’arma.

En aquell moment em vaig adonar que la branca pelada s’havia omplert de fulles.

Ara vull que m’escoltis bé, perquè és important, entesos? No és que no me n’hagués adonat pels nervis —o potser sí que era per això—: la branca que jo havia agafat no tenia ni una fulla. Ni mitja! I, de sobte, era tota plena de brots i de fulletes verdes.

La vaig deixar anar com si m’hi hagués enrampat, i la guineu va saltar espantada.

—Perdona… —em vaig disculpar, ajupint-me.

Com era possible?

Els sentits em jugaven una mala passada, aquell matí?

Vaig parpellejar per aclarir-me, però llavors l’animal se’m va enredar entre les cames i em va distreure. Tenia un pelatge fort, sedós.

I feia olor d’humitat.

—No tots els humans són simpàtics com jo —li vaig explicar, acariciant-li les orelles—. Has de semblar més salvatge, més ferotge.

Com si m’entengués, la guineu va udolar un altre cop i em va mirar buscant aprovació.

—Tant de bo et pogués ficar a la motxilla i portar-te a classe —li vaig dir—. Però no puc i, a més, faig tard! És el meu primer dia d’institut, saps?

Va assentir. O m’ho va semblar, vaja.

Llavors es va apartar una mica de mi, com si em donés permís per anar-me’n. Va aixecar la llarga cua i després es va allunyar.

—Bé, això deu ser un bon senyal —em vaig dir—. He fet la primera amistat del dia.

Que il·lusa! Més tard, quan vaig pujar a l’autobús, vaig comprendre que les guineus i els humans no ens regim per les mateixes regles.

Alerta d’espòiler: les guineus són més nobles que nosaltres com d’aquí a la lluna d’anada i tornada.

Capítol 4

Agafar l’autobús per anar a classe era una novetat per a mi.

Tota la vida havia anat a l’escola caminant. Era una escola petita, a la cantonada de casa, d’aquelles on tothom es coneix.

Sona bé, oi?

—Som una família —deia la tutora de sisè cada dos per tres.

Doncs, la veritat, no estava tan bé. Hi havia més bona relació entre les famílies que entre nosaltres, els companys de classe. No em sabia greu no tornar-los a veure, gens ni mica. Adeu, xafarderies, crítiques, sobrenoms i empentes. Ja no em sentiria la rara del veïnat.

El pare es va entossudir que anés a un institut a l’altra banda de la ciutat. Deia que tenia molt bon nivell, que els aires nous m’anirien de meravella, que ampliaria el meu esperit… No me’n vaig queixar. N’estava tipa, de les mateixes cares i dels mateixos problemes des d’infantil.

Em venien de gust els canvis.

Són emocionants. No saps mai què passarà realment!

Així doncs, vaig pujar a l’autobús amb un somriure d’orella a orella. Soc així, si estic contenta se’m nota. Bé, se’m nota tot d’entrada. Intento dissimular, però no me’n surto.

Tant me feia haver d’anar dreta perquè el vehicle estava ple a vessar. La promesa del nou insti, la promesa d’una nova aventura, em posava de bon humor.

Tres parades abans de la meva, van pujar dos nois i una noia amb motxilles. Eren més o menys de la meva edat.

Ells anaven amb un xandall negre i ella portava unes malles fosques i una dessuadora grisa de marca. Tots tres tenien el nas enganxat al mòbil i es trencaven de riure passant-se vídeos, fotos o ves a saber què.

El pare no em deixa tenir mòbil; és tan antiquat, que no entén res de la vida. Per a ell, amb el telèfon fix que hi ha a l’institut, ja en tinc més que suficient.

Els estudiants es van agafar a la barra que tenia al davant i, de sobte, un dels nois va aixecar el cap i em va mirar.

Era morè, amb un tall de cabells típic de futbolista, a l’última moda.

Immediatament, va donar un cop de colze al seu company.

Em va fer una mica de vergonya, la veritat. Tots tres amics m’observaven amb atenció.

No sabia si aixecar la mà per saludar-los, mirar darrere meu per si hi havia alguna cosa que no hagués vist o preguntar-los si volien un autògraf.

Abans que tingués temps d’aclarir-me, es van començar a enviar missatges a tot drap.

I com reien…

A la velocitat de la llum, vaig passar de la vergonya a la indignació. Perquè es reien de mi, no en tenia cap dubte.

A veure, em miraven, s’escrivien i reien. Així, en aquest ordre, una vegada i una altra. Que idiotes.

Vaig tancar els punys amb ràbia mentre agafava aire, preparada per etzibar-los quatre coses, però just en aquell moment l’autobús es va aturar a la meva parada i tots tres van baixar de pressa.

Anaven al meu institut?

Quan vaig baixar del vehicle, vaig descobrir que sí, perquè els xandalls que duien semblaven l’uniforme oficial de l’IES Puig Àlber.

El centre s’alçava davant meu com una gran mola de totxos d’una altra època, ple de torres i arcs que emmarcaven les finestres. Em va agradar, semblava tret d’una pel·lícula.

De seguida em van passar les ganes de contemplar-lo, perquè els es

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos