El blau impossible

Marta Millà

Fragment

cap-2

1

Baixaven cada matí a fondre’s amb el mar. El recorregut diari era una gimcana plena d’obstacles que encaraven de bon humor. Sortien del pis amb la cadira de rodes i agafaven un ascensor tan petit que només hi cabien tots dos si ella seia a la seva falda. Un cop a baix, havien de pujar una petita rampa fins al carrer. I després creuar-lo. La Martina, amb una hàbil maniobra, aixecava les petites rodes del davant i, deixant caure tot el pes a les dues posteriors, travessava la platja arrossegant cadira i Jordi, que ja eren un sol home, fins a arribar vora el mar. Després de falcar-la, envoltava el cos fràgil amb els braços, l’alçava amb delicadesa, el girava suaument i l’asseia en una cadira de vaqueta antiga que ella havia col·locat allà minuts abans. Era la de pintar paisatge.

A la sorra quedava la marca de les dues roderes, que assenyalaven el petit viacrucis diari. Un veí que els observava havia confessat el seu voyeurisme amb unes magnífiques fotos, que la propietària del restaurant Voramar, la Teresa, els havia fet arribar: «Té, nena, me les ha donat el Josep per a vosaltres. És afeccionat a la fotografia, i com que us veu cada matí…».

La Martina s’estirava en una tovallola gran de color blau pàl·lid i es deixava caure sobre la sorra calenta per descansar cos i ànima. El Jordi fitava l’horitzó i badava davant del mar, del cel i dels núvols primaverals. Aquell raconet de platja els omplia els dies i els connectava a la vida. Parlaven poc. Havien après a comunicar-se sense paraules, amb una simbiosi total. Ella s’havia convertit en una extensió d’ell. «On no arribin les teves cames, hi arribaran les meves; on no arribin les teves mans, hi arribaran les meves; on no arribis tu, hi arribaré jo», li havia dit ara feia tres anys.

Aquell Diumenge de Rams, somiejant damunt la tovallola i acaronant l’arena, la Martina va recordar el dia que ell l’havia iniciat a mirar la natura amb ulls de pintor.

Feia tres mesos que sortien junts i havien anat a dinar a Sitges. A la tarda, mentre passejaven recollint petxines blanques a la platja, ell va dir:

—Fixa’t en les onades. Mira, allà on trenquen, hi ha un instant, just al seu punt àlgid…, ho veus?, es pot veure un blau turquesa translúcid. És un blau extraordinari, el veus?

Ella es va concentrar per enfocar la visió.

—És només un instant. Ara! Ho has vist?

—No…

—Mira, ve una altra onada. Ressegueix-la tota l’estona.

—Veig la cresta, l’escuma, com trenca i com després llisca per la sorra —va dir ella, juganera.

—Fixa-t’hi bé. Mira, mira… Una altra vegada! No?

—Ai! No veig aquest blau que dius!

—És molt difícil pintar-lo a l’oli per la seva transparència. És un blau impossible!

S’hi van estar una bona estona jugant a l’endevinalla, però com més desesperada estava ella per trobar aquell blau misteriós, més impossible li era de veure’l.

Des del passeig, quan ja marxaven cap a casa, la Martina va fer una darrera ullada al mar i el blau va aparèixer miraculosament.

—L’he vist! He vist el blau turquesa! He vist el blau turquesa! —va cridar entusiasmada.

I es va quedar allà, immòbil, esperant clissar-lo de nou.

—Uau! Una altra vegada!

—És brutal, oi? —li va dir ell mentre l’envoltava amb els braços—. Saps què el fa tan meravellós?

—No.

—Que dura tan poquet…

Ella es va girar i el va besar amb la passió de tots els blaus mariners.

A partir d’aquell dia, una fal·lera li havia fet examinar minuciosament les onades una vegada i una altra i una altra.

I ara eren allí, vora el mar.

Junts.

Encara.

Units per una complicitat secreta.

Ella es va incorporar. Li va agafar la mà.

—Saps que sempre busco el blau impossible?

Ell va somriure, content, i en obrir la boca li va caure una mica de bava. Mentre ella l’hi eixugava amb el mocador, al Jordi se li va escapar el riure.

—No és gaire romàntic això de la bava, oi? —va dir la Martina intuint allò que li havia fet gràcia.

Ell va fer que sí amb el cap i tots dos van esclatar a riure.

I més bava.

I més riure.

I així fins que tornaren al mantra marí.

I al silenci.

Els núvols blancs, moguts pel vent, configuraven formes efímeres sobre el cel blau.

—Com respiraré sense tu? —va dir la Martina.

—Sempre que contemplis els núvols, jo seré allà, parlant-te.

—Ja, però jo vull el teu cos. —I es va girar per mirar-lo—. I aixoplugar-me en aquests ulls tan bonics.

—M’ajudaràs a morir?

—És clar.

2

Aquesta història d’amor va començar amb una trucada innocent de la Lila per dir a la Martina que el fill de la seva professora de ioga, que era pintor, un tal Jordi Gispert, buscava una model de nu.

—Dona’m el seu telèfon que li trucaré —va contestar la Martina, mentre es preparava el cafè del matí i encenia una cigarreta—. Encara que sembli mentida, puc estar-me quieta durant dues hores. He fet de model a ma germana des que era petita i necessito calés, però vols dir que no soc massa gran per fer de model?

Van quedar a l’estudi del pintor per conèixer-se. Mentre pujava fins a un tercer sense ascensor per una escala estreta, fosca i tronada de l’Eixample, va témer que a qualsevol replà pogués haver-hi un Norman Bates esperant-la. De joveneta havia tingut males experiències amb homes facinerosos i vivia sempre amb la por enganxada al cos.

La porta del tercer segona estava oberta. L’esperava un home d’uns quaranta anys, prim, no gaire alt, tímid, com tirat cap endins. La poca llum que hi havia al rebedor, del qual no va passar, no li permetia veure-li bé la cara mentre ell li explicava amb una veu reposada i un pèl afònica que la seva darrera model s’havia quedat embarassada. Li va preguntar si es podia comprometre durant tres mesos i començar aquella mateixa setmana. Ella va respondre que sí. Van pactar els horaris i els honoraris. Es veurien el dimarts següent.

Baixant per l’escala, va pensar que el pintor havia estat una mica fred i que potser esperava una altra mena de dona, més guapa, més jove, més prima.

Quan va arribar a casa va engegar la tele i va anar a la cuina. Mentre enllestia el dinar, va escoltar la notícia d’última hora: dos avions acabaven de rebentar les Torres Bessones de Nova York. Hòstia Santa! Que bèstia. Va anar corrent a veure les imatges. Es va quedar enganxada davant la pantalla, qüestionant-se si era ètic menjar-se un entrecot amb patates mentre mirava aquella tragèdia que, d’altra banda, semblava una pel·lícula. Va tenir una estranya sensació: la vida, tal com ella l’havia conegut fins aleshores, estava a punt de canviar de manera irrevocable.

Quan esperava la seva filla Ondina a la sortida de l’escola, va rebre una trucada. Li proposaven una nova feina de teatre: dos mesos d’assajos, tres setmanes al Mercat de les Flors i «tenim un pressupost justet, justet», deia la productora.

Tot i l’oferta precària, va acceptar sense dubtar-ho. Ho havia de fer. Era una actriu catalana, o sigui ben poca cosa. Signava autògrafs perquè havia sortit molt a la tele, sí, però era pobra. I la popularitat no paga les factures. Es va posar molt contenta perquè, amb les dues feines, podria viure fins al febrer.

Se’n va anar al llit amb la imatge de les Torres Bessones incrustada a la retina. Quan estava a punt d’adormir-se li va sonar el mòbil. Era un SMS de la seva amiga Lila:

La profecia de Nostradamus ho havia predit

i anuncia el començament de la caiguda

del món capitalista.

3

Cada dimarts a la tarda posava com a model al pis d’ell. Nua. Es canviava en un quartet petit, amb les parets plenes de retrats, que desprenien l’olor de pintura a l’oli. Després de cobrir-se el cos amb el quimono setinat de color perla que la feia sentir com una actriu de Hollywood sortia descalça pel passadís estret fins a arribar a la cambra que donava al carrer Bruc. Quan arribava a l’estudi, se’l treia, s’ajeia en un matalàs que ell havia disposat a sobre d’una tarima, amb coixins blancs repartits per formar un bodegó, panxa enlaire, braços oberts, cames una mica plegades i el cap inclinat cap a un costat.

—Semblo un Sant Cristo, però en horitzontal —explicava divertida a la Lila.

A una distància prudencial ell havia posat una petita estufa elèctrica perquè no hi passés fred. Un parell de focus blancs, que també escalfaven, li il·luminaven el cos.

El pintor era delicat i respectuós amb tot el material que utilitzava per a la seva litúrgia pictòrica. Reservat i silenciós, triava un CD entre l’extensa col·lecció de música clàssica que tenia meticulosament endreçada en una calaixera de fusta antiga. La Martina se’l mirava de reüll resseguint discretament tots els seus moviments. Estava fascinada amb la cura amb què els treia de la capsa i els introduïa a la disquetera. Tenia unes mans precioses, fermes i tendres alhora, amb una mica de pèl a les falanges dels dits, que la temptaven a rebolcar-se amb ell. De vegades posava un vinil al tocadiscs antic per escoltar una versió de Glenn Gould de les Variacions Goldberg, que ella desconeixia fins aleshores.

Ho tenia tot preparat perquè, quan sonessin les primeres notes musicals, invocant éssers de la cúpula celeste, la cambra s’omplís de musses i comencés la dansa universal de la creació. Quan ell agafava el llapis, concentrava la mirada buscant com reflectir els volums i les ombres del seu cos, línia a línia, sobre el paper. Aleshores, ella, escoltant entre els silencis de la música el so del seu traç, i sentint-se com una bella dama nua, flotant a l’estil d’El naixement de Venus, s’imaginava que passaria a la història de la pintura com a model d’un gran artista del segle XXI.

Emmarcava l’escena una biblioteca extraordinària de llibres d’art que revestia fins al sostre les parets de la sala, protegint-los del món profà. A mitja sessió feien una pausa de quinze minuts. Ella es tornava a posar el quimono, feia uns estiraments, i s’asseia a la butaca de color verd poma, que ell havia preparat per a la model.

Ell no seia mai, continuava dibuixant. De vegades deixava el llapis i mentre feia punta amb una Gillette, intercanviaven quatre paraules. Les petites converses que tenien durant la pausa li anaven desvetllant un home introvertit i misteriós. No en sabia res, de la seva vida privada, però els seus ulls, d’un gris tristot, parlaven d’un home noble, compromès amb la veritat. I el seu cos, d’un bon amant.

Mai li havia enxampat ni una espurna de mirada de desig. Mai. No sabia si és que no li agradava, si és que era gai o si és que dissimulava molt bé. Ella estava convençuda que la nuesa de pell blanca, el posat sensual, els pits enlaire, els mugrons tibats i el pubis peludet, però arregladet, feien de bon menjar.

«Jo em poso calenta només de fer la postureta i a ell no se li mou ni una pestanya? És un tipus raret, raret», pensava.

Després de la pausa, ben puntual, s’hi tornava a posar una hora més, lliurant-se al seu art i deixant-se bressolar per les notes musicals que li entraven a través de la pell.

Un dia es va enlairar fins al cel.

—Què és això que has posat avui?

—El Rèquiem de Fauré —va dir ell mentre guardava el disc a la funda.

—Qui és?

—Un compositor romàntic.

—Per un moment m’han segrestat els àngels!

—Sí, el cor angelical és sublim. Expressa la mort com una alliberació feliç.

Aquell pintor l’enamorava dia a dia.

Una tarda, durant la pausa, la Martina li va fer saber que anava a un lloc a fer meditació zen on havia d’estar-se quieta durant quaranta minuts, i que li anava tan bé perquè era molt nerviosa i això la relaxava. Ell va somriure i li va dir que era bona model, que no es movia gens, que la postura era molt original i que tenia un cos molt bonic.

Acabada la sessió, va marxar de l’estudi, donant-li privacitat perquè s’alcés, es tornés a cobrir el cos amb el quimono i es canviés. Es van acomiadar a la porta. Dos petons, galta i galta. Mentre baixava per l’escala, ella va concloure que potser aquell pintor no mostrava interès en la carn perquè era un home molt espiritual, i que un bon artista sublima el desig i espiritualitza la matèria. Poc s’imaginava en aquell moment que, estirant el fil d’aquelles petites converses, s’anava entortolligant a un home que li canviaria la vida.

4

Es va despertar entre els llençols rebregats, fantasiejant un dinar amb ell per celebrar el seu trenta-vuitè aniversari. Baixava amb el Clio vermell cap al carrer Bruc, decidida a revolucionar la seva rutina setmanal. S’havia mudat. Portava el vestit negre amb minifaldilla de volants, unes mitges negres transparents, les botes de pell, una americana negra de llana i les ulleres de sol.

Al semàfor de la Diagonal, va trucar-li amb el mòbil. Sabia que, a quinze minuts de començar la sessió de model, estaria preparat i vestit amb el seu xandall de cotó blau marí, esperant-la:

—Avui faig anys. Em fa il·lusió convidar-te a dinar. Va, treu-te el xandall i baixa, que estic a punt d’arribar al xamfrà de Diputació —li va dir.

Ell es va quedar mut, mentre processava i valorava la seva impetuosa proposta. No s’hi podia negar, ni que només fos per correspondre cordialment a la invitació de la model que es brindava, cada dimarts, vulnerable i sacrificial, al bé suprem del seu art.

Va pujar al cotxe, dos petons galta i galta. S’havia tret el xandall i posat un jersei de coll alt negre. Estava elegant, intel·lectual, atractiu.

—He reservat una taula al Voramar de Caldetes, en mitja hora som allí. Et va bé?

Després d’un petit gest amb el cap, ell va dir, amb certa nostàlgia:

—Uf, fa molts anys que no hi vaig, a Caldetes.

—Doncs som-hi, deixa’t portar. —I va engegar el cotxe sense preguntar-li res més.

Quan van arribar a la terrassa del restaurant, els esperava una taula ben parada, amb estovalles blanques de cotó i el nom de Martina escrit en un paper. Van seure-hi.

El bany de sol hivernal els il·luminava els rostres. Ella se sentia bonica. S’havia estirat els cabells amb l’assecador perquè quedessin com a ella li agradaven, llisos i suaus. Sota les ulleres, que no es va treure en tot el dinar, hi amagava uns ulls castanys, que amb una mica d’eyeliner i rímel negre es transformaven en ulls felins de mirada intensa. I, sota el vestit negre, roba interior sexi, per si de cas.

Van mirar la carta de vins. Ella no en tenia ni idea. Ell tampoc. Es van deixar aconsellar pel sommelier, que els va recomanar un blanc del país. «Aquest Penedès us agradarà». I van sentir la remor del mar, i el so del tap sortint de l’ampolla.

Plop.

El cambrer els va omplir les copes i va marxar. Quan es van quedar sols, ella va dir amb frivolitat:

—Porto molt malament això de fer anys. No visc bé els aniversaris, em poso melancòlica i no li trobo sentit a res.

—La vida s’ha de celebrar, dona! —va dir ell, i va aixecar la copa—. Per molts anys!

—Hi estic d’acord. La vida s’ha de celebrar!

Cling.

Havia arrencat el pintor de la seva cova, però no sabia ben bé per què el volia seduir. Potser era un repte. Potser volia treure’s del cap l’advocat. Potser només tenia ganes de passar una estona amb ell. Mentre menjaven un arròs caldós exquisit, li va preguntar quant de temps faltava per acabar el quadre, i ell va dir que segurament un parell de mesos, que ara farien una pausa perquè marxava fora tot el Nadal i que, passat Reis, reprendrien les sessions. Va explicar-li que estava preparant una nova exposició al sud de França, que feia un parell d’anys que havia fet la darrera a la Pinacoteca, que ho havia venut tot i que n’estava molt content. Van xerrar sense tocar cap tema personal. Ella es preguntava si ell estava amb algú, perquè tot plegat era molt misteriós. On anava per Nadal? Amb qui?

Les postres van arribar a taula: un irlandès per a ella i un sorbet de llimona per a ell. El cel, radiant fins a aquell moment, es va enfosquir sobtadament, convertint el mar en una superfície argentada i freda. Mentre contemplaven l’espectacle de núvols grisos que hi havia davant seu, ell va explicar-li que també pintava paisatge a l’oli. Un raig de sol va travessar aquella nuvolada il·luminant el mar amb un blanc diví.

Meravellada davant la increïble llum que s’estenia davant seu, la Martina es va treure les ulleres per copsar sense filtres aquell encanteri. Els ulls se li van omplir de vida i de foc. Es va girar cap a ell, i aleshores el va enxampar. La mirava. I la veia per dins. Ara sí. I ella, embruixada, va buscar obertament aquells ulls verd-gris. Hi va veure el mar, el cel i l’infinit.

I s’hi va capbussar.

5

Era el dia de l’estrena d’Un Sant Sopar Europeu, l’obra de Werner Schwap que havia estat assajant durant dos mesos. El text criticava la societat occidental de manera grotesca amb una exhibició d’antropofàgia escènica. El personatge de la Martina es deia Txotxet. A mig camí entre una dona i una bestiola, es rascava la figa tota l’estona, quasi no parlava i s’arrossegava per terra ficant

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos