1

L’estació de Karasuma, de la línia Hankyu-Kyoto, es troba sota terra.

En Sakyo Kataoka estava indecís. No sabia si sortir al carrer o fer transbord amb el metro. Al final va optar per sortir.

Era ballarí i tenia un caminar gràcil. Va enfilar escales amunt saltant els graons de dos en dos.

La cinquena sortida el va deixar davant de l’en­creua­ment de Karasuma amb Bukkō-ji. El cel estava ennuvolat i feia l’efecte que s’hagués de posar a nevar en qualsevol moment.

—Disculpi, com m’ho faig per arribar al carrer Shō­men? —va preguntar mentre s’apujava el coll de l’abric a un home de negocis que esperava dret al semàfor.

—Al carrer Shōmen? Cap al Higashi? —L’home li va respondre en un to que no acabava d’encaixar amb el vestit jaqueta tan elegant que duia.

—El «Higashi»? Vol dir el temple Higashi Honganji?

—Òbviament.

—Doncs llavors sí. És on vull anar.

—En aquest cas, valdria més que agafés el metro. Baixi a l’estació de Kyoto i vagi pel pas subterrani en direcció Shichijō.

—Però ara ja n’he sortit i m’agradaria anar-hi a peu, sap?

—Haurà de caminar una bona estona. Serà una mica dur per a un jove tan nyicris. —L’home de negocis el va repassar de dalt a baix.

—Encara que no ho sembli, estic en plena forma, jo. Accepto el repte.

En Sakyo li va ensenyar un bíceps.

—Bé, amb el fred que fa, potser no és mala idea escalfar una mica el cos caminant una estona. Només ha d’anar recte en direcció sud per aquest carrer, Karasuma. Creui Gojō i al quart semàfor ja és a Shōmen. El Higashi és just davant.

—Molt agraït.

Potser era el més normal del món, però a en Sakyo se li va fer estrany que a Kyoto fins i tot els homes de negocis li parlessin en el seu dialecte.

Tal com li havia dit, després de caminar una estona en direcció sud pel carrer Karasuma, va arribar a l’encreua­ment amb Gojō.

Una velleta que passava pel costat se’l va mirar amb recel quan es va posar a cantussejar al semàfor, fent puntetes, mentre esperava que es posés verd. Una olor deliciosa provinent d’una hamburgueseria que hi havia a la vora li va acaronar el nas i va haver d’empassar-se saliva per ignorar el rugit del seu estómac famolenc.

L’home de negocis no l’havia enganyat: el quart semàfor va resultar ser el del carrer Shōmen. El Higashi, tal com l’anomenava la gent de Kyoto, quedava a mà dreta. Ell va girar a l’esquerra.

—Deu ser aquí.

Es va aturar davant d’una casona de dues plantes, un edifici de morter trist i avorrit que semblava abandonat. No hi havia cap rètol ni decoració que fes pensar que era un restaurant, però, en canvi, sí que n’emanava l’olor de menjar tan característica d’aquella mena d’establiments. Era tal com l’hi havien descrit.

—Bon dia —va dir, obrint una mica la porta corredissa per treure el cap.

—Benvingut. —La Koishi Kamogawa, que duia un davantal negre de sommelier, el va rebre amb un somriure.

—Es pot passar?

—És clar, endavant. —La Koishi li va acabar d’obrir la porta.

—Vostè és la Koishi Kamogawa?

—Jo mateixa —va respondre, una mica escèptica.

—M’havien dit que era una detectiva molt guapa, però no m’esperava que tant.

En Sakyo es va treure l’abric de plomes vermell.

—No digui mentides, si us plau.

La Koishi es va enrojolar.

—No he fet cap reserva, però podria menjar alguna cosa? —va preguntar en Sakyo, duent-se una mà a la panxa.

—Si no li fa res que decidim nosaltres el menú, cap problema —va respondre en Nagare Kamogawa, que tot just va aparèixer vestit de blanc.

—Em sembla perfecte, moltes gràcies.

—Hi ha res en concret que no li agradi o que no pugui menjar?

—No res.

—Doncs esperi un moment.

Mentre en Nagare se’n tornava a la cuina, en Sakyo es va acomodar en una cadira plegable.

—Està buscant alguna cosa?

La Koishi passava una baieta per la taula on s’havia assegut en Sakyo mentre ell s’entretenia amb el telèfon mòbil. Va alçar el cap.

—Què?

—Ha vingut perquè ha vist l’anunci que ens dediquem a buscar menjar, oi?

—Exacte, això mateix. La senyora Daidōji, de la revista Ryo­ri-Shunju, m’ha parlat de vostès. —En Sakyo li va ensenyar la pantalla del mòbil.

—És actor? —va preguntar la Koishi, emocionada, men­tre s’acostava per guaitar-ho de prop.

A la petita pantalla del mòbil hi havia una fotografia d’un Sakyo molt somrient i vestit de dalt a baix amb unes malles vermelles al costat de l’Akane Daidōji.

—En realitat, soc ballarí —va concretar, deixant el mò­bil de cap per avall damunt de la taula.

—Avantguardista, potser?

—En aquella època sí, però he actuat en molts escenaris diferents. He interpretat obres d’època i també de ter­ror. Mentre es tracti d’expressar-se amb el cos, estic obert a tota mena de reptes.

—Gràcies per esperar, aquí ho té —va dir en Nagare, que just llavors se li acostava carregant una safata platejada plena de platets.

—Fa molt bona pinta. —En Sakyo es va estremir en contemplar els plats que li anaven col·locant damunt de la taula.

—Es troba bé?

La Koishi li va posar una mà a l’espatlla quan el va veure tremolar.

—Ah, sí, és que m’he emocionat. Saber que estic a punt de gaudir d’un àpat tan esplèndid m’ha fet tremolar de goig. Tranquil·la, no s’amoïni. Em passa sovint. —Fins i tot mentre parlava amb la Koishi, en Sakyo no podia deixar de mirar de cua d’ull el menjar.

—Em permet que li expliqui en què consisteixen els plats? —En Nagare esperava dret al costat del client.

—Endavant —va respondre aquest, dreçant l’esquena.

—Amb el fred que fa, he pensat que el plat principal hauria de ser calent. Començant per dalt a l’esquerra, en aquest platet de ceràmica d’Awaji, hi tenim cèrvia a la brasa adobada amb pòsits de sake. El pebre de les set espècies li escau molt. Al costat, en aquest petit bol de Karatsu, hi tenim estofat de pollastre amb ou; és semblant a l’oyakodon, però sense l’arròs. Hi pot afegir una mica de pebre japo­nès per realçar-ne el gust. El que hi ha al bol del costat és rave a la planxa. Li recomano que el degusti amb una mica de miso xinès. Al plat de Shigaraki de sota hi tenim porro embolicat amb filets de llom d’ànec. La mostassa hi combina de mera­vella. Al costat li he preparat un plat envinagrat per refrescar el paladar que consisteix en alga kinu-mozuku i verat. El plat de porcellana d’Imari de la dreta és un estofat de tortuga amb salsa de soja. I, ja per acabar, al plat de ceràmica d’Oribe que té més a la vora hi ha llagosta japonesa estofada amb miso blanc. L’arròs l’hi portaré després.

En Sakyo, que havia anat seguint les explicacions d’en Nagare mentre traslladava la mirada d’un plat a l’altre i assentia, es va fondre en un sospir d’admiració.

—Mare meva, la senyora Daidōji m’havia parlat meravelles de la seva cuina i ja venia amb moltes expecta­tives, però m’havia quedat curt. No m’esperava un tiberi com aquest.

—Coneix l’Akane?

—I tant. Es va posar en contacte amb mi per un esdeveniment de cuina i dansa i encara ara mantenim la relació. D’això, ja en fa tres anys, però de tant en tant em diu de quedar per anar a prendre unes copes, no només per feina.

En Sakyo continuava mirant els plats mentre parlava i tamborinava amb els dits damunt la taula.

—Vol alguna cosa per beure? —va preguntar-li la Koishi.

—No deuen tenir pas vi, oi?

—No és res de l’altre món, però si es conforma amb un vi de taula nacional… —va respondre en Nagare.

—Si és blanc i està fresquet, seré l’home més feliç del món.

—Doncs esperi un moment.

En Nagare va tornar a la cuina amb la safata platejada sota l’aixella.

—Li agrada el vi?

—Més que agradar-me, el que passa és que no tolero gaire bé la resta de l’alcohol. No puc ni amb el sake japo­nès ni amb el licor shōchū. I la cervesa tampoc em fa el pes. Pràcticament només prenc vi.

—Fa de persona distingida. Molt de ballarí.

—Què li sembla aquest? —En Nagare va tornar a la tau­la amb un petit esprint i carregant una ampolla de vi.

—Vaja, no sabia que a Kyoto s’hi fessin vins, també. Em sembla perfecte —va assentir en Sakyo, després d’exa­minar l’etiqueta.

—És un Toyosaka, el fan a Amanohashidate. La base és de raïm blanc de Kyoto, un Seibel 9110, i hi afegeixen una mica de Bacchus, una varietat alemanya. Agrada força pel toc cítric que té.

En Nagare li va treure el tap i el va acostar al nas d’en Sakyo perquè l’ensumés.

—És veritat, fa molt bona olor.

—Begui’n tot el que vulgui. Em sembla que ja està prou fred, no crec que necessiti una glaçonera.

En Nagare li va deixar una copa damunt de la taula i va tornar a la cuina. La Koishi el va seguir.

De cop i volta, el menjador va quedar sumit en el silenci. En Sakyo es va escurar el coll un moment i llavors es va servir una mica de vi a la copa. Aquell esplèndid banquet desentonava tant amb l’ambient prosaic del local que el ballarí no va poder contenir un somriure.

—És un gran vi, aquest —va comentar, després de fer-ne un glop i deixar la copa damunt de la taula.

El primer que va tastar va ser la llagosta. Era una mica menuda, però tenia força carn. Com que en Nagare li havia dit que estava estofada amb miso blanc, s’havia imaginat que tindria un gust més contundent, però hi havien afegit un toc de yuzu, mandarina japonesa, que refrescava molt el paladar. Segurament no l’havien bullida amb el miso, sinó que l’hi devien haver incorporat a l’últim moment. De fet, la carn encara estava un pèl transparent, només l’havien cuita una mica. A en Sakyo no li calia tastar res més per corroborar el talent d’en Nagare als fogons. Ni els restaurants més luxosos del nucli de Gion, on tantes vegades havia anat amb el seu pare, s’hi podien comparar.

Sempre havia pensat que la millor manera de preparar la cèrvia era al teriyaki, però ara descobria que els pòsits de sake li donaven un sabor molt intens i complex. A més, aquells pòsits tampoc li va semblar que fossin com la pols blanca que venien a tot arreu. La cèrvia havia quedat impregnada amb la fragància del ginjō sake.

Sense voler, es va passar amb la mostassa i es va haver d’ajudar amb uns quants glops de vi per empentar coll avall els embolcalls de porro i ànec mentre el picant li destapava els narius.

En Nagare el va tornar a visitar quan més o menys ja havia degustat la meitat dels plats.

—Com va? Li agrada?

—Agradar-me es queda curt. Em posaria a ballar aquí mateix de tan bo com és.

—Me n’alegro. L’arròs ja està a punt. Avisi’ns quan vulgui que l’hi servim.

—Gràcies. Però primer beuré una mica més de vi —va dir en Sakyo, alçant la copa.

Va continuar amb el rave, que va amanir amb un toc de miso xinès abans de dur-se’l a la boca. Va tornar a fer un glop de vi. Llavors va afegir una mica de pebre japonès a l’estofat de pollastre i ou i també se’n va omplir la boca. Es va servir més vi.

Cada vegada menjava i bevia amb més fal·lera, fins que al final tot el que va quedar del copiós àpat va ser un cul de vi a l’ampolla.

En Sakyo va tancar els ulls mentre recordava l’escena­ri de tres dies enrere. Estava prou convençut que havia fet una interpretació impecable, però la reacció del públic havia estat una mica apagada. Com que era una actuació en solitari, no podia culpar ningú. Havia ballat amb una convicció absoluta, segur tant de la composició com de la seva execució, però quan el teló es va cloure sense l’acla­mació del públic, va sentir com si tota l’energia se li escor­regués del cos, arrossegant també l’ànima.

—Si després hem de parlar una estona, he pensat que val més servir-li ja l’arròs.

En Nagare va deixar dues olles de fang petites damunt de la taula.

—Disculpi’m. És que era tot tan bo que…

—Avui hem preparat arròs amb cranc. Duu una mica de mantega, així que potser li recordarà l’arròs fregit —va explicar, mentre feia servir una petita pala per agafar l’arròs d’una de les olles, que eren de Shigaraki, i omplir el bol. El va deixar davant d’en Sakyo.

—Sí que fa olor com de menjar occidental, ara que ho diu —va comentar ell, mentre l’ensumava.

—En gaudirà més si se’l menja acompanyat de la sopa de miso.

En Nagare va destapar l’altra olla per mostrar-li una sopa on es veien molts ingredients.

—Això és un minestrone.

—Bé, sí, s’hi assembla. Avui dia, als restaurants de ramen fan servir el terme «sopa doble». En realitat, és una mescla de dos caldos, un d’alga kombu i niboshi, sardines seques, i un altre d’ossos de vedella. Després també duu verdures a trossets i bacó. Li deixo les dues olles aquí, així que pot repetir tant d’arròs com de sopa.

—El minestrone m’agrada molt.

En Sakyo es va atansar el tassó de sopa als llavis.

—Quan acabi de menjar, l’acompanyaré a l’altra sala. També li he dut el te.

En Nagare li va deixar un got força gros damunt de la taula i es va retirar.

El ballarí va engolir l’arròs mentre anava fent glops de sopa i, un cop va haver buidat els dos bols, s’ho va pensar un moment i va repetir de totes dues coses.

Abans de tastar l’arròs de cranc havia temut que aquell plat d’estil més occidental no acabés d’encaixar amb l’à­pat tan tradicional que li havien servit, però, de seguida que es va dur els bastonets a la boca, tots els dubtes es van esvair de cop. Era gràcies a la sopa? En Sakyo creia que sí. Mentre que de gust era més aviat sòbria, desprenia una aroma molt intensa i difícil de descriure amb paraules. El simple adjectiu «picant» no li feia justícia. Potser el terme «esotèrica» podia semblar exagerat, però era innegable que transmetia aquesta sensació com de profunditat, una sopa capaç d’embolcallar la intensitat de l’arròs fregit i amorosir-la.

Quant de temps feia que ell, amant de la cuina francesa, no deixava els bastonets a taula amb una satisfacció tan plena? Mentre recordava àpats passats, en Sakyo va agafar el got de te.

—Ja ha acabat?

—Era tot deliciós. N’he gaudit molt —va declarar, tot inclinant-se amb una lleugera reverència.

—Me n’alegro. Disculpi’m per les presses.

—I ara, he menjat amb massa calma.

En Sakyo es va posar dempeus mentre s’eixugava la suor que li regalimava del front amb un mocador.

En Nagare va donar dos copets a la porta del despatx de detectius que hi havia al fons del passadís llarg i estret. La veu de la Koishi els va arribar des de l’interior:

—Endavant.

—El deixo en mans de la meva filla —va dir, i aleshores es va girar i va tornar per on havia vingut.

En Sakyo va entrar a l’habitació i es va acomodar al mig d’un sofà llarg.

—Em sap greu haver-la fet esperar.

—Oi que és bona, la cuina del meu pare?

—He tingut el plaer de gaudir d’un àpat exquisit.

—Permeti’m que vagi al gra. Li faria res omplir el formulari de registre?

Asseguda davant seu, la Koishi va deixar una cartilla damunt de la taula baixa que hi havia entre tots dos.

—És clar —va dir en Sakyo, i va començar a omplir el full amb un bolígraf.

—És evident que els ballarins són un món a part. Fins i tot els seus dits sembla que ballin.

En Sakyo va entregar la cartilla a la Koishi, que la va agafar amb un somriure.

—Se’t fica a dins. Quan em miro al mirall mentre em rento les dents també em poso a ballar.

—Sakyo Kataoka. És el seu nom autèntic?

—Sí.

—Sembla un nom artístic.

—En certa manera té raó, no ho puc negar.

—Què vol dir? —La Koishi es va inclinar endavant.

—L’hi he explicat a la cartilla, però els Kataoka hem sigut actors de teatre noh durant generacions. Mon pare, l’actual Seisetsu, n’és la vuitena generació. Si jo també seguís la tradició, algun dia em convertiria en el següent Seisetsu.

—Caram, una família d’actors de noh. I està segur que no ha de seguir els seus passos?

—Bé, no sé si és el que hauria de fer o no —va dir en Sakyo, amb un somriure amarg.

—Al capdavall, el teatre noh i el ball tampoc són tan diferents, s’assemblen bastant.

—No, s’equivoca —va negar en Sakyo, contundent.

—Quina diferència hi ha? —La Koishi va redreçar l’es­quena amb evident sorpresa.

—Són completament diferents. El noh és una dansa, però el que jo faig és ballar. La dansa és plana. El ball és tridimensional.

—Em sembla que més o menys ho he entès…, però fem un punt i a part. Quin menjar està buscant? —va preguntar la Koishi, tornant al tema que els ocupava.

—Fideus kakesoba.

—Kakesoba? Ah… Crec que aquí en diem susoba.

—Ah, sí? Jo li parlo d’uns fideus soba normals, sense complements, només amb la sopa calenta i res més.

—Sí, és el que em pensava. Però uns fideus així tenen el mateix gust a gairebé tot arreu, no?

—Això és el que creia jo també, però fent memòria m’adono que no, que tenien un gust especial.

—On els va menjar? —va demanar la Koishi, bolígraf en mà.

—En un restaurant tradicional japonès de Kagurazaka que es deia Wakamiya.

La Koishi va deixar d’escriure.

—Als restaurants de cuina tradicional japonesa de Tò­quio també serveixen soba?

—Normalment no. Però va ser per una ocasió especial.

—Me’n podria fer cinc cèntims? —va demanar, preparant el bolígraf altra vegada.

—Com ja li he dit abans, vaig marxar de casa quan vaig prendre la decisió de ser ballarí. El meu pare em va venir a buscar diverses vegades per intentar convence’m que tornés. Hi havia dies que em venia a veure durant els assajos i d’altres al camerino, abans que comencés una funció. Jo sempre li deia el mateix, que volia ser ballarí i que no tenia cap intenció de tornar a casa i seguir els seus passos. Li vaig demanar que no hi insistís, que no serviria de res.

—Em sap greu si em fico on no em demanen perquè no acabo d’entendre la diferència entre ballar i el teatre noh, però tan terrible seria seguir la tradició de la seva família? Em sap una mica de greu pel seu pare.

—Potser li semblaré un prepotent, però no vull dedicar la meva vida a seguir una tradició només perquè és el que han fet els meus avantpassats. Perquè m’entengui, l’obra de Zeami Motokiyo sempre serà la mateixa, la interpreti qui la interpreti, no cal que sigui jo. Però el ball és diferent. En el ball, tot és una creació pròpia. Potser el meu ball algun dia es convertirà en una dansa tradicional del país, qui ho sap. Jo vull crear, com en Zeami Motokiyo.

En Sakyo va tancar la boca, amb els llavis que li formaven una línia recta.

—Tot això és massa complicat per a mi —va fer la Koi­shi, amb un sospir.

—Sempre que el meu pare em venia a veure m’intentava convèncer amb algun discurs dels seus, fins que es rendia i se n’anava, però aquell dia em va convidar a sopar. Crec que ja han passat uns tres anys. Va ser en acabar una funció. Sabia que ell seia a la graderia, però em va venir a veure al camerino després de l’espectacle.

—I llavors van anar a sopar plegats al restaurant trad

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X