Liceu Septem 3 - La corona dividida

A. Quintas Garciandia

Fragment

Pròleg

Pròleg

Fa massa fred per a l’època de l’any en què som, i això ja l’hauria d’haver advertit que avui no serà un dia com els altres. Fa un temps que estudia aquestes ruïnes sense fer-hi descobertes importants, malgrat que està segur que els pergamins que ha fet servir porten fins aquí. Aquest indret perdut al nord, enmig d’una estepa desolada.

Se li acaba el temps. L’acadèmia li ha concedit una setmana, ni més ni menys. Quan s’acabi, haurà de tornar a classe. Estan disposats a prescindir d’un dels seus professors més prestigiosos durant uns dies en favor d’alguna de les seves importants descobertes, però no gaire més temps.

Camina pel pati principal de les ruïnes, envoltat de columnes que en el seu moment devien ser imponents, però ara estan massa malmeses. La seva gossa fidel, l’Akra, trota i ensuma. Què devia ser aquest lloc tan estrany? Una fortalesa? Una ciutadella? O potser alguna edificació semblant a un temple o una basílica? Els textos antics no ho especifiquen gaire.

—Aquesta part del món no coneix quasi res del seu passat, no trobes, petita?

L’Akra ha tornat al seu costat perquè li grati les orelles. No fa gaire cas de les paraules del seu amo, acostumada com està a les seves reflexions en veu alta.

Continua examinant les pedres. Allò que busca té relació amb uns relats molt antics, de l’Edat de l’Aurora, tot i que en aquesta part del món no l’anomenarien així. Ha llegit cants ancestrals que parlen de com, en aquest lloc, es veneraven quatre germans. Quatre germans arribats de molt lluny i dotats de records de poders sobrenaturals…

Malauradament, ell pot entendre molt bé aquests quatre germans. Tot i que no ha perdut l’esperança.

El seu exili dura ja molts anys, però en algun moment s’haurà d’acabar. I quan així sigui, durà a casa seva un coneixement que sempre va intuir, però que ara pot demostrar.

Només de pensar-hi, l’omple una emoció que gairebé el fa tremolar.

—Demostraré a tothom que sempre he tingut raó…

Un moment! Aquest arc hi era, aquí, el dia abans?

És un arc de marbre situat al peu d’unes escales que baixen cap a un pis inferior que no recorda haver vist. Les escales, com la resta de ruïnes, tenen la pedra esquerdada i coberta de molsa i líquens, però semblen estables. L’Akra les baixa amb seguretat i ell la segueix, amb compte de trepitjar sempre pels mateixos punts que la gossa. Això l’ha salvat moltes vegades de caure en un parany o d’una esllavissada inesperada.

Il·lustració de dues columnes que suporten un arc apuntat.

L’arc és preciós. És ple de relleus amb símbols que coneix molt bé: un mussol, un cérvol, dues espases que es creuen, un llibre obert. En el seu punt més alt, distingeix una corona envoltada de flors delicadament tallada en el marbre. No pot evitar contemplar-la amb un somriure de triomf a la cara. I quan travessa l’arc… troba allò que buscava.

—Res està perdut si es continua buscant.

Quantes vegades s’ha repetit aquestes paraules els darrers anys?

És com la sala central dels antics temples, una mena de capella. El sostre s’ha enfonsat en molts punts, però la sala es manté prou sencera perquè se la pugui imaginar en temps millors. Hi ha un pedestal al centre, on sens dubte devia cremar una foguera; els sacerdots antics acostumaven a tenir cura que aquells focs sagrats no s’apaguessin mai. I, al seu voltant… quatre estàtues.

—Els quatre germans desterrats —explica a l’Akra. La gossa sap perfectament que ha d’anar amb compte i no corre jugant per l’estança; ella sempre respecta les seves descobertes importants.

Estudia bé les quatre escultures que l’envolten. Són dos nois i dues noies, joves, tots ells molt joves, massa pel que ell sap que van viure. El primer al qui posa nom és el gran, perquè l’escultor no es va oblidar de representar la seva ceguesa. El més petit també és fàcil d’identificar, gràcies als seus trets encara infantils; les cròniques no es posen d’acord sobre si tenia dotze o catorze anys, però tant se val. Les dues joves ja no són tan fàcils de diferenciar l’una de l’altra, llevat pel fet que una d’elles té un dit col·locat damunt dels llavis, en senyal de silenci.

Quatre joves.

Quatre germans.

Els quatre germans petits desterrats injustament, com ell mateix: Rowan, Ariselle, Iris, Kyren.

Això és el que l’ha dut fins aquí.

Les llegendes diuen que, en temps primigenis, eren adorats gairebé com si fossin déus, però aquest lloc és la primera descoberta arqueològica que confirma la seva existència. Per això era tan important trobar-lo.

És el primer pas per localitzar una cosa més important.

En repassa els noms mentalment.

Rowan, talenti dels sentits.

Ariselle, talenti del cor, murmurador.

Iris, talenti de la ment.

I Kyren, el petit, talenti del cos.

És clar que tot això no ho pot explicar a l’acadèmia, oi? Es preguntarien d’on ha tret aquesta informació. Com és possible que, de sobte, tingui més coneixement del món talenti del que ha arribat mai als currenti, que s’han hagut de conformar amb uns quants contes i llegendes sobre per què alguns dels seus fills desapareixien i no tornaven mai més. Si l’hi pregunten a ell, això li sembla molt injust, però encara no ha arribat el moment de les grans revelacions.

—Algú obrirà el portal —diu a l’Akra—. Vindran a buscar-me. I aleshores els podré explicar la veritat. Podrem començar a canviar-ho tot.

Si hagués pogut respondre, potser ella li hauria confessat que en aquell mateix instant en Zane Ganassi estava trencant les barreres entre els dos mons, traint així el seu germà petit.

Capítol 1

Havien passat uns quants cicles lunars complets des que el portal entre el món dels currenti i el dels talenti s’havia obert, però l’Oliver Foster se sentia com si s’hagués fet molt més vell.

Recorria a pas lleuger els passadissos del Liceu Septem, que estaven anormalment buits. Després del que havia passat amb el portal, amb la desaparició del director Ignatius i tota la resta, havien declarat el curs acabat abans d’hora i havien enviat els alumnes cap a casa. Allà ja només hi quedaven els professors més compromesos i els estu­diants que no tenien enlloc més on anar: els que havien vingut del món currenti.

Semblava com si el temps s’hagués aturat aleshores, però l’Oliver sabia millor que ningú altre que era un miratge i que, en realitat, se’ls estava esgotant. Per això havien convocat aquella reunió. Començarien a prendre mesures immediatament.

Es van trobar a la imponent sala de ball de l’abadia, ara transformada en un gimnàs per als entrenaments dels talenti del cos. Era un dia de cel ras, cosa que permetia que els raigs del sol travessessin els grans finestrals i donessin una mica de claror. La majoria dels professors ja hi eren, asseguts en cadires disposades en un cercle per a l’ocasió.

—Bona tarda, companys.

L’Oliver va seure en una cadira que hi havia entre l’Elias Varain, professor d’ètica, i la Lilian Montague, amb qui compartia el talentum dels sentits.

Il·lustració d’un paisatge urbà ombrívol a contrallum, on es veuen les torres i rematades de diversos edificis, alguns amb finestres il·luminades, i a la zona més propera al punt de vista de la panoràmica hi ha ruïnes.

Tots havien fet silenci en sentir-lo entrar, perquè era ell qui havia insistit a convocar aquella assemblea improvisada.

L’Oliver era un dels professors més joves del Liceu Septem, però per alguna raó, potser per tota la llegenda que girava al voltant dels seus poders, molt aviat s’havia guanyat el respecte de la resta del claustre. Li corresponia a ell exposar les seves preocupacions, i així ho va fer.

—Us he convocat perquè s’acosten les dates en les quals el Liceu hauria d’iniciar un nou curs. És imprescindible que prenguem una decisió —va començar. La seva veu era pausada, però ferma—. Hem esperat un temps per tenir notícies del nostre director, amb el respecte que li devem, però em sembla que ja no ho podem allargar més.

—Sobre l’Ignatius no ens ha arribat res més que allò que tots hem pogut llegir als noticiaris. Ni una carta, ni instruccions seves ni cap senyal que indiqui que s’amoïna gens ni mica pel que els passa als seus alumnes. —Feia temps que el professor Gabler, talenti del cos, no s’esforçava a dissimular la ràbia que sentia vers el seu antic cap—. Està massa enfeinat lliurant la seva guerra pel poder.

—I perdent-la.

Aquesta última i descarada declaració provenia de l’Alaine Grove, la professora dels talenti de la ment.

L’Oliver va haver de reprimir-se el riure.

—El nostre món es troba en una situació molt estranya —va dir—, amb el Consell de Savis enfrontat, els jutjats, el Cos de Seguretat Talenti, el CST, i la xarxa diplomàtica, cadascun per la seva banda… Fins i tot als talenti dels sentits se’ls fa difícil saber què passarà.

—I no t’oblidis de les sacerdotesses —va apuntar la professora Montague.

—Cert. La cirereta del pastís.

Ells dos, en ser talenti dels sentits, ho percebien molt més. Des que el portal s’havia obert, les sacerdotesses ha­vien desaparegut del tot, com si ja no hi hagués lloc al món per a elles. Potser se n’havien anat lluny, molt lluny, a aquell lloc que elles habitaven i que es trobava fins i tot més enllà de la cadena del temps.

Eren només conjectures en què s’aturava de tant en tant.

A aquella reunió, no obstant això, hi havia vingut a tractar assumptes molt més terrenals i urgents.

—Som nosaltres qui som aquí i qui podem prendre la millor decisió per a aquesta institució i els seus alumnes —va declarar amb fermesa—. Ningú no s’hi ha d’immiscir.

—Estimat noi —va intervenir el professor Varain. A l’Oliver li feia gràcia que continués dient-li «noi», exactament igual que quan era alumne seu—, et conec bé. No hauries vingut a aquesta reunió si no tinguessis una proposta per fer-nos. Quina idea et balla pel cap?

Maleït sigui. Fins i tot sense talentum, aquell home era més savi que tota la resta.

—Reobrir el Liceu Septem, naturalment. Començar el curs. Els estudiants no han de pagar el preu de les lluites de poder entre els adults.

—I això seria segur?

—No veig per què no —va afirmar la professora Grove—. Sé que tots temem que el conflicte entre els aliats de Darius Cross i els del nostre exdirector es faci més gros, però l’ombra d’una guerra és molt lluny. Tots vostès són conscients que estan intentant aconseguir el poder per vies diplomàtiques, no pensen amenaçar la pau i la seguretat. I, quant als rebels…, bé, ara mateix es limiten a fer negocis amb el portal, oi? Tenint en compte el que en podíem esperar, semblen força aturats.

Era cert. Curiosament, la facció rebel, a la qual l’Oliver havia tingut el dubtós plaer de conèixer just abans que el portal s’obrís, no havia intentat conquerir gaire més territori. Havien mantingut el seu campament als voltants del portal, que ara controlaven, i havien passat al costat pràctic: el que feien amb ell era oferir als ciutadans talenti una oportunitat de travessar-lo…, a canvi d’una bona picossada.

Ni l’Oliver ni els altres sabien quant de temps la situació continuaria així, en aquella estranya calma.

—Potser estan tan aturats perquè la Marcia els ha abandonat —va dir el professor Gabler—. No ho entenc, just quan acabava d’aconseguir el que volia.

—Té les seves raons —va respondre la professora Grove.

L’Oliver no va poder evitar remugar una mica.

—Curioses amistats, les teves, Alaine.

Però, per descomptat, aquella dona sempre tenia una resposta a punt.

—Gairebé tant com les seves, senyor Foster.

No tenia res a afegir-hi. Tots els presents sabien que l’Oliver havia dut els dos germans Ganassi, els fills de la Marcia, amb altres alumnes, fins a la vora del portal. Ell mateix els n’havia explicat les raons i també els havia dit que no comprenia gaire el que havia passat després; és a dir, l’aparent canvi d’opinió d’en Zane Ganassi.

El germà gran, una vegada més, havia desaparegut del mapa.

L’Oliver encara no havia decidit el mal que li feia aquesta informació.

—Obrim el Liceu —va sentir que deia al seu costat el professor Varain—. En temps confusos, l’educació dels nostres joves és més important que mai. Ens calen talenti que en el futur puguin tenir idees clares sobre com fer servir els seus talentum i, si em permeteu que escombri cap a casa, també una ètica i una moral desenvolupades. Podem esdevenir el seu lloc segur, la calma enmig de la tempesta.

Com sempre, l’Elias Varain l’encertava de ple. A molts mestres se’ls van il·luminar els ulls en sentir-lo, perquè apel·lava a la seva veritable vocació: ensenyar, aconseguir que els seus alumnes tinguessin una vida millor, poder ajudar-los i guiar-los.

—Proposo el següent —va dir el professor Gabler amb la seva veu eixordadora—: un òrgan de direcció temporal format per tres de nosaltres. Els podem elegir proposant-los i votant-los ara mateix. Després escriurem als alumnes, i també als canals de notícies més importants, per informar-los que, malgrat tot, el Liceu Septem tornarà a funcionar amb normalitat.

L’Oliver va agafar aire. Hi havia alguna cosa que l’amoï­nava.

—En tots aquests missatges que en Theodore proposa que escrivim, jo hi inclouria una cosa important. Declararia que el Liceu Septem està al marge dels conflictes polítics i que no es decanta per cap de les faccions en les quals s’ha dividit el Consell de Savis. Que som neutrals —va resumir—. Acollirem tots els estudiants, tinguin la ideologia que tinguin.

Il·lustració de la façana d’un edifici, on destaca una torre lateral i el cos central, amb rematades de pinyons i el seu pòrtic ornamentat.

—No sé quant de temps passarà abans que ens pressionin —va intervenir l’Alaine Grove—. Posaria la mà al foc que en Darius Cross no ens deixarà en pau gaire temps.

—Ens hem de mantenir ferms. I si el director Ignatius torna…, li hauríem de fer acatar aquestes mateixes normes. De fet, penso que les hauria d’haver acatat ja fa temps.

Per consol de l’Oliver, en sentir aquelles paraules, molts dels seus companys van assentir.

No cal dir que l’Ignatius havia perdut defensors des del moment que va decidir que el poder era molt més important que el Liceu.

—Sembla que estem tots d’acord —va sentenciar el professor Gabler—. Votem els tres nous directors i posem-nos a treballar per obrir el Liceu Septem d’aquí a set dies.

Capítol 2

En Kai es preguntava si mai aconseguiria tenir un primer dia de curs normal.

Recordava els dos anteriors, sempre acompanyat de l’Oliver. En aquesta ocasió era molt diferent. Aquell estiu no havia abandonat el Liceu Septem; de fet, els dies s’ha­vien anat succeint mandrosament, un rere l’altre, entre àpats deliciosos, moments d’avorriment i converses de vegades xiuxiuejades amb els companys.

Sobretot, havien passat molt de temps esperant notícies.

Notícies de què succeïa amb el portal i de com anava la divisió dins del Consell de Savis. Què passaria.

En Kai se sentia com si estigués esperant que ocorregués alguna cosa que capgiraria el món de dalt a baix…, però aquesta cosa no acabava d’arribar.

—Si haguessin trigat una mica més, m’hauria oblidat del tot de com era això de matinar…

En Gab va remugar amb el seu habitual mal geni matiner. En Kai no s’hi amoïnava gaire: sabia que tan aviat com el seu amic es cruspís les primeres torrades i es prengués un bon got de suc, el seu estat d’ànim milloraria considerablement. Com a mínim, hi havia coses que no can­viaven.

—Jo ja tenia ganes que tornessin a començar les classes —va admetre.

El seu amic, malgrat tot, li va donar la raó mentre buscava un parell de mitjons a l’armari.

—Hi va haver un moment que vaig dubtar si tornarien a obrir l’escola, aquest curs. T’ho imagines? No sé pas on hauríem anat, tu i jo! Els que venen de famílies dels talenti ho tenen fàcil, però nosaltres…

Van continuar xerrant mentre sortien de l’habitació. Van trobar els passadissos ja plens de companys que, com ells, estaven delerosos d’aquell petit retorn a la normalitat. Feia dies que els fills de les famílies talenti havien tornat al Liceu Septem, després que els informessin que podien reprendre els seus estudis.

L’Amber i la Bianca els esperaven a la zona de l’esmorzar. La primera duia un somriure triomfal dibuixat a la cara.

—Us vaig dir que tornaríem a classe!

En Kai va deixar anar una riallada. Era cert. L’Amber havia assegurat que els professors del Liceu Septem decidirien reobrir quan fos hora de reiniciar el nou curs i, naturalment, aprofitava l’oportunitat per recordar-los-ho. Últimament, no perdia mai cap ocasió per presumir del seu control del talentum dels sentits, i en Kai havia d’admetre que l’admirava per això, per la seva confiança en ella mateixa i en el seu poder.

Durant el curs passat havia enyorat els seus amics moltes vegades. Ho havia atribuït a la solitud i a les baralles que, de tant en tant, els havien distanciat.

Per sort, darrerament tot això semblava superat. El que havia passat al portal i la llarga temporada a la residència sense saber gaire què fer, amb les classes suspeses, els havia tornat a reconciliar.

Per fortuna, tot havia tornat a la normalitat. Tot, llevat de…

—Napolitanes, Bianca? Galetes? Si cal, m’enfronto a aquells d’allà per una ensaïmada de la seva safata.

Ni així va aconseguir que la seva amiga li dediqués gaire més que un lleu somriure. D’un quant temps ençà el seu desànim era cada cop més evident.

Tornar a estudiar, va decidir en Kai. Sí, això era el que tots plegats necessitaven. Tornar a estudiar. Deixar enrere les preocupacions per allò que escapava al seu control i centrar-se en el que sí que podien assumir, com la seva formació.

Després de tot el que havien viscut, estar assegut a classe amb la mirada amable de l’Elias Varain clavada en ells era gairebé el paradís, per en Kai. Havia passat tot l’estiu tement que les classes no tornessin mai, i havia acabat per adonar-se que en realitat no coneixia cap més llar que el Liceu Septem. En Gab i ell sovint feien broma sobre això, potser per treure-li importància. On haurien anat? Haurien tornat al món currenti, ara que el portal estava obert? Amb la seva família, malgrat que ni la Marcia ni en Zane havien donat senyals de vida des del que havia passat?

En Kai no estava segur de voler-ne saber res i, per descomptat, s’estimava mil vegades més un lloc on hi hagués lliçons per aprendre, una biblioteca per consultar i amics amb qui compartir rialles de tant en tant.

—Benvinguts, estimats alumnes. Haig de reconèixer que he trobat a faltar ser aquí amb vosaltres —va dir en Varain, que semblava de bon humor—. Abans de començar la lliçó, us haig d’avisar d’una cosa: l’òrgan regent del Liceu Septem s’ha renovat. Ha estat una decisió unànime que tinguem un cos de tres directors per prendre les decisions importants: el professor Oliver Foster, la professora Alaine Grove i un servidor. Si necessiteu res, si us plau, no dubteu a fer-nos-ho saber.

Pocs alumnes van poder evitar que la sorpresa se’ls reflectís al rostre. Amb això es confirmava que l’Ignatius havia estat substituït, potser de manera definitiva. En Kai va haver de reprimir les ganes de celebrar-ho.

—Avui parlarem del poder. Què és? Com el definiríeu?

Era habitual que les classes del professor Varain comencessin així: amb una pregunta directa que sempre descol·locava una mica els seus alumnes.

—És… tenir la capacitat de canviar alguna cosa, oi? —En Kai era prou agosarat per ser el primer a respondre—. Per resoldre problemes, per exemple.

El professor Varain va assentir.

—És un bon inici per a una reflexió, Kai. El poder com a capacitat de fer. Però, és només això? Què en penses, Amber?

—El poder també pot ser influència. —La noia havia aixecat el dit i parlava amb determinació—. No és només el que fas, sinó com afecta els altres el que fas.

—Interessant, Amber. I què passa quan aquesta influèn­cia esdevé control? Gabriel, cap idea?

En Gab va mirar en Kai abans d’arronsar les espatlles. Quedava clar que el professor Varain havia decidit convertir-los en l’objectiu d’aquella classe.

—Suposo que depèn de si controles per ajudar o si ho fas per fastiguejar. Si fastigueges, aleshores ets un idiota amb poder.

Tots, fins i tot el mestre, es van posar a riure.

—Directe, però vàlid —va concedir-li—. Què n’opines, Bianca?

I fins aquí va arribar la lleugeresa de la conversa. L’humor de la Bianca s’havia tornat encara més fosc en entrar a classe. En Kai va trigar a endevinar per què, però en aquell moment, en veure la noia llançant una mirada fugaç a en Leonel abans de girar-se cap al professor, ho va entendre.

Il·lustració d’un escut heràldic on una banda travessa un camp ple de lleons, tres situats damunt la banda i tres sota. La banda porta l’emblema llatí «Regnum Non Capit Dous».—Aquesta va ser una frase atribuïda a la Reina de les Flors. «El regne no admet dos sobirans». —La noia es va mossegar els llavis—. Parleu de poder i control, però en realitat és perseguir-lo, el que t’acaba per controlar a tu mateix. Les persones s’obliden de tot, fins i tot d’allò que abans els importava, per aconseguir una mica més de poder i per estar soles a dalt de tot.

Ho va dir amb una duresa poc habitual en ella, però en Kai no podia culpar-la’n: s’havia passat l’estiu esperant que el seu pare, l’Ignatius, tornés al Liceu Septem, i aquest només l’havia decebut. Una vegada més.

—No vas desencaminada, Bianca. Quina seria la solució a aquest problema? Que manin només aquells que no anhelen el poder, que el menyspreen? O seria poss

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos