INTRODUCCIÓ
L’Europa geopolítica, contradicció o destí?

«Els forts fan el que volen i els dèbils ho accepten». És el que va escriure Tucídides fa més de dos mil anys i el que va posar en pràctica Donald Trump al Despatx Oval de la Casa Blanca, amb una reprimenda televisada a Volodímir Zelenski que es recordarà com una de les escenes més despòtiques de la política internacional recent. El president dels Estats Units i el seu vicepresident, J. D. Vance, van arremetre amb duresa contra el líder d’un país suposadament aliat, Ucraïna, al qual els Estats Units enviava ajuda militar, financera i humanitària des de la invasió de Rússia fa més de tres anys. Trump va retreure a Zelenski que no tenia bones cartes per negociar el futur del seu país i el va acusar de ser un impediment per a la pau. El fort culpava el dèbil —que, al seu torn, havia estat envaït per una altra potència forta—, de ser l’instigador d’una Tercera Guerra Mundial, i el sotmetia als paràmetres d’una pau que acordarien els forts a la seva esquena i a la dels europeus. Per a Trump, el futur d’Ucraïna estava inherentment condicionat per la seva inferioritat respecte de Rússia i per la dependència dels Estats Units i d’Europa, els seus donants principals. Vladímir Putin, en canvi, es personava en aquest intercanvi hostil del Despatx Oval com l’únic home fort capaç de ser interlocutor amb un altre home fort, Donald Trump.

Al pati dels grans en què sembla que s’ha convertit la geopolítica global, la fortalesa es calibra en termes de poder i estatus. La coerció i el despotisme s’exerceixen tant cap a rivals com cap a aliats. La idea d’Europa, amb una història i una raó de ser tan vinculades al foment de la cooperació en temps de pau, sembla que no encaixa en el món hostil d’avui. La nova identitat de la Unió Europea (UE) ha de néixer en un context que li resulta aliè, mentre observa com el seu aliat més proper, els Estats Units, es distancia dels consensos que han sustentat la relació transatlàntica durant les últimes vuit dècades. És així com la Unió es veu obligada a madurar a marxes forçades. La concatenació de crisis internacionals, des d’una pandèmia mundial fins a la desestabilització del seu veïnat amb les guerres d’Ucraïna i del Pròxim Orient, passant per la rivalitat creixent entre grans potències, posa a prova l’abast i les capacitats de la Unió com a actor internacional. La tornada de Donald Trump a la Casa Blanca serveix també com a catalitzador del discurs de l’Europa de les nacions, enarborat per un nodrit grup de polítics europeus que esgrimeixen la tesi comuna del debilitament de la UE. «Els patriotes estan guanyant les eleccions a tot arreu», va exclamar Geert Wilders, líder del partit d’extrema dreta neerlandès després de conèixer el triomf de Trump. «Una victòria molt necessària per al món!», va fer-se venir bé Santiago Abascal, que dirigeix l’euroescèptic Vox.

El moment en què Europa necessita de manera urgent una major ambició geopolítica coincideix amb el desafiament a la integració europea que representa l’auge del populisme euroescèptic galvanitzat per la Casa Blanca. Quan múltiples crisis internacionals desestabilitzen un món en el qual augmenta la conflictivitat, es reforcen les veus que lluiten contra un centre de poder europeu per retornar a la UE la seva condició de club d’Estats sobirans. Els partidaris d’un món i d’una Europa regits per Estats forts anhelen que els ciutadans recuperin la fe en el sistema de Westfàlia, amb els Estats nació al centre, i a les arrels culturals i civilitzacionals dels països. Així resumia Steve Bannon, ideòleg del moviment MAGA (Make America Great Again) i el primer escuder de Trump, l’objectiu del corrent nacionalpopulista global.[1] El retorn de la geopolítica en el pla internacional conviu avui amb demandes creixents de fragmentació del poder a escala europea.

L’anomenada «Europa geopolítica» ha estat la resposta de la UE a un entorn internacional cada vegada més conflictiu, competitiu i fragmentat. Davant la revaloració de la geopolítica i la competició pel poder entre les grans potències, la Unió ha hagut d’actualitzar la seva concepció de l’entorn internacional i de les seves pròpies eines d’autoritat i influència. Però Europa pot ser una potència quan la seva raó de ser consisteix, precisament, a superar les dinàmiques perverses derivades del poder internacional? I com ho pot fer si els partidaris de l’Europa de les nacions imaginen un futur alternatiu, en el qual recuperar la sobirania es converteix en l’objectiu principal i condiciona l’acció política de tot el continent?

Sota les cendres de la Segona Guerra Mundial, la UE es va gestar com una construcció política única per deixar enrere els conflictes i la rivalitat entre europeus. Al centre de l’experiment hi havia la progressiva integració de les sobiranies estatals europees entorn d’un projecte de pau i cooperació. Avui, la tornada de Donald Trump als Estats Units i la prevalença dels seus correligionaris en bona part dels països de la UE impugnen aquesta recepta a través de l’ideari compartit del «Fem Amèrica i Europa grans una altra vegada».

Els canvis geopolítics en curs fan que la relació d’Europa amb el poder internacional torni a predominar en els debats de la UE. És així com, per una banda, nombroses veus demanen que la Unió es doti finalment de l’anhelada «autonomia estratègica», o la possibilitat de fer valdre els seus interessos al món mentre es proveeix dels mitjans necessaris, des d’una política industrial i tecnològica de primer nivell fins a unes capacitats de defensa a l’altura dels reptes de seguretat que proliferen al seu entorn. Per l’altra, la contestació populista i euroescèptica que ha envalentit la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca pregunta on ha de residir el poder europeu: en un centre polític reforçat a la capital de la Unió, Brussel·les, o a les vint-i-set capitals, cadascuna amb la seva dosi disgregada de poder nacional. Així, conviuen dues visions antagòniques. La dels que preferirien veure com la UE s’abasteix progressivament de més mitjans en els àmbits tecnològics, econòmics, militars o de seguretat, i la dels que reclamen la devolució d’aquests atributs als seus Estats membres.

Aquest assaig ubica el propòsit de l’Europa geopolítica i del poder de la UE en el context de les transformacions geopolítiques en curs. L’argument principal és que l’Europa geopolítica no es podrà gestar només com una reacció conjuntural a les crisis internacionals, per molt que s’adoptin iniciatives i decisions extraordinàries. Que la UE es converteixi en un actor geopolític de pes requerirà adquirir uns graus d’integració i una quantitat de recursos prou ambiciosos per fer front als desafiaments que proliferen al món. Al seu torn, els Estats membres hauran d’alinear de manera progressiva els seus interessos i prioritats estratègiques, just en un moment en què l’euroescepticisme impulsa el debat polític a la UE i, en l’espai transatlàntic, en la direcció diametralment oposada.

El que sempre va ser una aspiració de l’europeisme —una Unió més forta i capaç dins del món— s’ha convertit avui en una necessitat imperiosa. De ser una potència per a la pau, s’espera que la UE es converteixi en un actor clau per a la seguretat i la defensa del continent. L’avenç del poder europeu ha de tenir lloc mentre s’atia la competició entre grans potències, en particular els Estats Units i la Xina, i Occident ha deixat d’ostentar la primacia d’anys enrere. Com resumien les cròniques optimistes de principis dels 2000, d’una Europa cridada a liderar el segle XXI,[2] avui transitem cap a una Europa que haurà de resistir i coexistir en un entorn internacional radicalment transformat.

Aquesta transformació internacional respon a dues dinàmiques principals: la complexitat creixent de les relacions entre països i la revitalització de la geopolítica.[3] Per una banda, la complexitat del món d’avui deriva de l’augment dels actors amb capacitat d’incidència en els desenvolupaments internacionals. El món i les seves dinàmiques ja no estan representats només per actors clàssics, com els Estats o les organitzacions internacionals, sinó que també hi intervenen un nombre cada vegada més gran de veus, com les empreses o les organitzacions de la societat civil, a més de les xarxes socials, els hiperlideratges o, fins i tot, les ciutats i les metròpolis globals. Les relacions entre països s’han convertit en un terreny més interconnectat i interdependent.

Les crisis internacionals són també extremament complexes i tenen una capacitat disruptiva global, com va ser el cas de la pandèmia de la COVID-19, però també els casos de la crisi energètica, les aturades en el comerç internacional, les migracions, el canvi climàtic o el crim organitzat internacional. L’afectació d’aquestes crisis va molt més enllà del seu epicentre geogràfic i té reverberacions globals, cosa que n’intensifica l’impacte en la vida quotidiana dels ciutadans. Una guerra llunyana influeix avui en els preus de l’energia o dels aliments en qualsevol racó del món. I tant és així que algunes empreses internacionals es plantegen incorporar als seus consells d’administració un chief political officer, o consultor en cap per a assumptes internacionals, que cobreixi els temes que no estan directament relacionats amb els mercats.[4]

Entre les moltes ocasions en què la política internacional i la local es conjuguen, pot servir com a exemple l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi al consolat de l’Aràbia Saudita a Istanbul, que va acabar entrant de ple en la campanya de les eleccions autonòmiques d’Andalusia del desembre de 2018. Els partidaris de cancel·lar els contractes de venda d’armament a l’Aràbia Saudita davant d’aquella vulneració dels drets humans van topar amb els que volien mantenir de totes totes la construcció de les corbetes compromeses a la drassana de Navantia, que suposava 1.800 milions d’euros i ocupació directa o indirecta per a unes sis mil persones. L’assassinat d’un periodista al Pròxim Orient va esquitxar la política i el debat local a Espanya, i va demostrar com n’és de difícil conciliar els principis i els interessos quan la política global té repercussions locals complexes.

El món actual és, per tant, un món definit per capes entrellaçades de complexitat, en què la sensació de «permacrisi» (o la fuetada permanent de les crisis internacionals) va en augment. El mateix Donald Trump juga a multiplicar la incertesa a través de l’ús diplomàtic de la doctrina militar del shock and awe («commoció i pànic»), segons la qual el recurs a un poder aclaparador i el bombardeig constant amb amenaces per la via dels aranzels o de l’annexió de territoris aliats es tradueixen en una percepció d’inestabilitat generalitzada. Això origina, al seu torn, una sensació d’ansietat en els ciutadans, en els mitjans de comunicació o en les empreses, que adverteixen els riscos creixents de l’escena internacional i temen que es veuran engolits pel destí d’un món conflictiu. Els estudis que mostren que mai hem estat millor o que el nostre grau de desenvolupament global mai ha estat tan alt[5] serveixen només com a consol relatiu, perquè la subjectivitat, les percepcions, les expectatives de futur o els estats d’ànim col·lectiu són tan determinants com l’objectivitat de xifres i índexs, per no dir més.

La segona dinàmica del món d’avui és la revaloració de la geopolítica. En la seva accepció més bàsica, la geopolítica no és sinó el paper determinant que té la geografia en les relacions polítiques entre actors internacionals, en particular els Estats. La geopolítica, i per tant la capacitat d’influència i poder sobre l’espai i el territori, dota de sentit els assumptes internacionals i permet, al seu torn, predir, en certa manera, el comportament dels països.[6] És, consegüentment, una aproximació confortable a les relacions internacionals, perquè entén que la complexitat del món es pot reduir als jocs de poder entre les principals potències i a jutjar qualsevol conflicte a partir de la lluita per aquest poder i l’estatus de les potències mundials. Realpolitik en estat pur.

Tanmateix, el moment geopolític actual no és tan lineal ni determinista com la mateixa paraula indica. Ni la ubicació geogràfica de les grans potències ni els recursos de què disposen estableixen indefectiblement el seu paper al món. Tampoc l’equilibri de poder és el mateix que a finals del segle XX o a principis del XXI, quan el món era unipolar i la geopolítica es vertebrava entorn de la primacia dels Estats Units. Les relacions entre múltiples potències responen avui també a elements subjectius, com la sensació de greuge, el reclam d’un major protagonisme o la voluntat de revisar les estructures presents de l’ordre internacional. La geopolítica exerceix una influència clara en l’estratègia dels principals actors en el món, però no la determina, i una mateixa situació geopolítica pot inspirar posicionaments estratègics diferents.[7]

De fet, la complexitat de l’ordre internacional incideix en l’impacte mateix de la geopolítica. Més que derivar en una lluita pel poder pura i dura, l’actual retorn de la geopolítica ve acompanyat per unes circumstàncies d’interdependència sense precedents, com plantejarà el proper capítol. La manera com les diverses potències rivalitzen per la seva posició al món, fent ús de múltiples fonts de poder, es combina amb una creixent interdependència entre elles. Això provoca un ordre internacional cada vegada més eclèctic, en què el conflicte i la cooperació s’esdevenen de manera simultània, i els marcs analítics convencionals o les referències històriques del passat no ajuden gaire a comprendre l’estat del món actual.

La geopolítica s’ha d’entendre, per tant, com un concepte relacional, de posició al món. Deriva del poder relatiu d’una potència respecte de les altres: el poder no només depèn de les capacitats pròpies, sinó de les del veí o del rival estratègic. Però, abans que res, la geopolítica com a concepte relacional és menys determinista que les lectures basades només en la competició i el conflicte. Així, s’inclouen consideracions tals com la percepció de ser potència en ascens o en descens (l’auge dels BRICS enfront de la disminució del poder relatiu dels Estats Units, per exemple), la contestació de l’ordre liberal internacional (per part de la Xina o de Rússia), el ressentiment amb el tracte rebut per Occident (gairebé tots els països del sud global)[8] o fins i tot la «geopolítica de l’optimisme», segons la qual certs països (a l’Àsia-Pacífic en particular) i no altres (a Europa, principalment) tenen sensacions positives sobre la seva posició present i futura.[9] A tall d’exemple, el 68 per cent dels ciutadans de l’Índia consideren que la influència global del seu país va en augment, mentre que només un 22 per cent dels francesos ho perceben d’aquesta manera.[10]

Vivim, en efecte, en un món en què el poder torna a ser un factor estructurador de les relacions entre països i en el qual qualsevol actor internacional que vulgui ocupar un cert lloc de preeminència sembla anar de dret cap a l’adopció del llenguatge del poder. Així ho va constatar Josep Borrell quan va assumir la posició d’alt representant de la Unió Europea per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna el 2019. En la seva compareixença davant del Parlament Europeu, Borrell va afirmar que «l’ordre internacional basat en regles l’està desafiant una lògica de política de poder que és molt més injusta, impredictible i propensa a conflictes». Davant d’això, Europa havia d’aprendre a parlar «el llenguatge del poder»,[11] en consonància amb els objectius de la Comissió Europea «geopolítica» que va prometre Ursula von der Leyen quan va assumir la presidència d’aquesta institució.[12]

Això va ser abans de la pandèmia de la COVID-19, l’esclat de la guerra d’Ucraïna, l’augment de la inestabilitat d

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X