La dissortada història de l’Elvis Presley mallorquí

Abans de l’arribada del turisme, a Mallorca es va dur un estil de vida que va sofrir poques variacions durant segles. Quan algunes d’aquestes variacions arribaren, canviaren certes pràctiques o introduirien modificacions en la vida o en la producció de béns de consum dels mallorquins. Però en cap cas van alterar el funcionament de la població de manera sobtada o brusca. Seria el cas, per exemple, de la mecanització del camp (que va permetre conrar grans extensions de terreny amb menys temps i menys mà d’obra) o de la implementació del vidre en la construcció de les llars familiars (que va permetre a la llum accedir a llocs inhòspits de les cases fent visible la brutor, la qual cosa afavorí el sanejament de certes estances). A grans trets, però, podríem dir que durant segles es va viure amb un conjunt de normes, valors, pràctiques i tradicions més o manco estables. Amb l’arribada del turisme als anys cinquanta, però, ens toparem de la nit al dia amb l’adveniment d’un nou món. Una nova cosmovisió que introduí gent, costums, productes, lògiques, plans urbanístics, arquitectures, estils de vida, músiques, tecnologies, polítiques. Tot i això, aquest nou món en cap cas va substituir l’anterior. De la mateixa manera que el pensament científic no ha arribat a destituir mai del tot el pensament màgic o religiós, o l’adveniment de la producció de productes en massa no ha posat mai fi a l’artesania. Un sistema se sobreposà amb violència sobre l’altre, com una nova capa damunt l’illa. Així i tot, ambdues cosmovisions tenen alguna cosa en comú i és certa concepció cíclica del temps. De llaurar el bocí, a la reforma de l’hotel a l’hivern. Del moment de conrar, a la temporada baixa. De la collita, a la temporada alta. Del sopar a la fresca i la revetlla del poble, al bufet i el xou nocturn. Del guaret, a l’Oktoberfest. De les matances, al subsidi d’atur als mesos d’hivern. De l’any magre, a l’any de crisi. Hi ha individus que varen néixer en l’interludi entre aquests dos mons. Alguns aprofitaren aquest fet i en sortiren enfortits. D’altres aprengueren a viure immersos en un naufragi vital entre un món i l’altre. Aquesta és la dissortada història d’en Tolo, que va tenir la desgràcia de formar part d’aquest darrer grup.

En silenci, l’amo en Nofre començà a caminar cap a l’era. Sempre havia tingut un caminar molt propi dels antiherois de les pel·lícules de l’oest que tant li agradaven: arrossegava un poc els peus i camejava a poc a poc. En el seu caminar, un hi podia veure tot el que configurava la seva concepció vital: la penitència, la vessa, l’infortuni. En Tolo, mogut per un pur automatisme, el seguí sense replicar. Els atacs de tossina se succeïen cada deu o quinze passes. L’única cosa que en Tolo tenia al cap era mantenir l’esquena ben alçada i caminar amb el pas ferm. Davant un sofriment així, l’única dignitat rau en l’acceptació del propi destí, i la ruralia és la millor escola per aprendre que les coses són com són i venen com venen.

Seguint la camada que els duia cap a l’era, arribaren a un bocí on, al bell mig, davall d’un gran garrover, es trobava un Dodge Dart blanc sense rodes que algú havia deixat feia uns anys. Alguns diuen que era d’un contrabandista de tabac, del temps de la guerra, quan fora vila era un amagatall d’objectes i costums. En Tolo havia aconseguit avesar-se als atacs de tossina durant el camí. Tot i que aquests no minvaven, era capaç de calcular bé les respiracions entre cada escomesa, amb la qual cosa va ser capaç de no vomitar en tot el camí. L’escalfor del nas, però, va arribar a ser tan insuportable que en un moment donat es va veure forçat a cridar mentre es gratava amb violència. A l’instant, l’amo en Nofre s’aturà de cop en sec i, mirant cap a l’era, contà en veu alta que de petit la mare feia una pasteta amb garroves i sucre que feia passar per xocolata als seus infants. Bravejava que mai havia assaborit xocolata de veres fins als trenta anys. Tothom que coneixia l’amo en Nofre havia sentit aquella història, però ningú entenia mai el que volia dir quan la contava.

L’amo en Nofre va fer entrar en Tolo per la porta del pilot, l’única que es podia obrir i tancar del Dodge Dart blanc. Després es va treure de la butxaca un cordill i fermà el seu fill al seient del copilot. A en Tolo, les mans li quedaren immobilitzades a l’altura de la cintura de tal manera que ja no podia gratar-se el nas. L’estat del seient tampoc ajudava: el cuir és un teixit molt poc agraït a l’estiu, la suor queda atrapada i provoca una sensació d’ofegament a les extremitats. Començà a plorar, ara sí, havent cedit a la cremor i la tossina; no era un bramar injustificat, sinó un plorar resignat, pausat i constant. L’amo en Nofre agafà un tabard ple de pols que es trobava al seient del darrere i cobrí el cos d’en Tolo, deixant descobert just el cap. En un intent infructuós de carícia consoladora, li passà la mà pels cabells rossos i la cara suada, i tancà la porta. El vidre de la porta del copilot estava mig obert. Pareixia impossible, però l’amo en Nofre aconseguí pujar-lo fins que quedà una ranura d’uns cinc centímetres. El sol entrava directe pel vidre del darrere, la temperatura pujà en poc temps. La pell del seient li cremava les cuixes. El nas li coïa amb intensitat. Amb prou feines podia distingir les intenses olors d’humitat i rovellat. El simple acte de respirar fou dolorós. Aquella cremor era tot el món en aquell moment. No existia res més. L’amo en Nofre agafà el pedaç i desembolicà el que semblava ser una bomba d’aire que col·locà just en la ranura de la lluna del Dodge Dart blanc. En Tolo tancà els ulls i començà a respirar per la boca.

El diclorur-difenil-tricloroetà, més conegut com a DDT, és un potent insecticida. El seu ús fou molt estès a Mallorca a causa de la comercialització que en feu la marca Flit als anys seixanta. Tot i que la seva utilització s’ha vist molt restringida en les darreres èpoques, era molt comú tenir-ne un pot a cada casa als anys setanta.

L’amo en Nofre ruixà tot el contingut del pot de Flit dins del cotxe. Aparegueren els primers calfreds que, a l’instant, es normalitzaren. Però la vivesa de la irritació es va fer inaguantable. Després, intolerable. La vista quedà clavada al volant del Dodge Dart blanc. La desconnexió entre pensament, sensacions i estímuls fou inevitable. Acubar-se pot ser un regal de l’evolució en alguns moments. El darrer que recordà era com l’amo en Nofre el portava en braços fins a cases. Va estar dos dies amb febre dins el llit. Sa mare li duia fava parada i li rentava la suor. «Què m’ha passat?», li demanava en Tolo. «Has tengut virons», li responia sa mare. De llavors ençà la seva única preocupació va ser com sortir d’aquell univers.

VIRÓ

1. Larva molt petita que neix dels ous dipositats per certs insectes, sobretot per la Musca carnaria (anomenada vulgarment ‘mosca vironera’); cast. cresa, gusano. Donades les condicions òptimes es poden trobar en abundància a la carn. En alguns casos, aquestes larves poden ser dipositades per la mosca vironera a les cavitats nasals d’alguns humans.

La veritat és que mai es torna d’una experiència com aquella. De llavors ençà, en Tolo es va sentir deslligat de la seva família i orbitava per les cases i les terres de fora vila com un planeta fred i llunyà. Pensava molt sovint en aquell incident, però mai en va tornar a parlar amb son pare ni sa mare. Es demanava quin dels seus avantpassats degué ser el primer que va pensar que fer com si no passés res seria la millor estratègia per sobreposar-se als cops difícils. Mentre dinaven solia observar son pare, sa mare, el germà gran i la germana petita a taula. Ningú deia res més enllà de les feines que s’havien de fer aquell dia o aquella setmana. En Tolo els contemplava com a una cosa antiga i de certa bellesa, però en contínua decadència i caduca. Com qui observa una glacera en irrefrenable retrocés. Qualque pic va estar a punt de partir a xerrar i treure el tema, però no sabia quines paraules havia de fer servir ni quin to seria el més adequat. Un dia llaurava amb el tractor. Era de les poques feines que li agradava fer perquè no requeria un gran esforç físic i perquè en poc temps un podia quedar ben satisfet del resultat de la feina. Començava a fer fred d’hivern, així que, quan va deixar el tractor a les cases, es va ficar les mans a les butxaques i va partir a agafar la furgoneta. Quan la seva mare, madò Joana, el va veure arribar, li va dir que ja camejava com son pare i que cada vegada s’hi semblava més. Aquell mateix vespre en Tolo agafà d’amagat la moto del seu germà gran. Son pare li havia comprat amb el compromís que no aniria a fer de cambrer i que es quedaria amb ell fent feina a fora vila. Era una Honda NSR 500 cc nova de trinca. En Tolo va partir enrabiat amb intenció d’arribar fins a Manacor i bravejar davant els seus amics de l’institut. Però quan va ser a la carretera la potència d’aquella màquina el va sorprendre i va acabar dins uns romeguers després d’haver envestit una paret seca. Va tornar a peu, així com va poder, sense una sabata i amb els calçons texans esqueixats. La sang li brollava pels genolls i el cap li feia un maler. Quan va arribar va deixar la moto mig esberlada entre el tractor i la segadora, va anar directament a la seva habitació i es va ficar dins el llit sense desvestir-se ni rentar-se les ferides. L’endemà el crit de ràbia del germà gran el despertà. Quan va baixar encara anava nafrat de per tot. La família l’esperava asseguda a taula esperant explicacions. En Tolo no va trobar paraules. Així mateix va arribar a dir: «No passeu pena. La setmana que ve començaré a fer de recepcionista en un hotel de Cala Millor». Va partir d’allà amb la intenció de no tornar a les cases mai més.

En pocs anys en Tolo acabà essent director d’hotel. Tenia facilitat pels idiomes i certament el seu carisma i el seu aspecte falaguer li facilitaven una feina que els primers anys realitzà amb molt de gust. Poca gent és conscient del canvi que hi ha hagut en l’ofici de director d’hotel les dues darreres dècades. Durant el boom de la balearització, els hotelers llogaven gent de confiança per a aquest lloc de feina. Gairebé sempre joves alfabetitzats de família mallorquina, com era el cas d’en Tolo. En els inicis de la professió, un just s’havia d’encarregar de dur un poc de control del personal i sobretot de dur els comptes de l’hotel al dia. La satisfacció del client no era un aspecte a tenir en compte perquè els clients també eren nous en això de ser clients i sempre estaven contents i agraïts. Amb el poc que pagaven tenien la sensació que venien com a hostes. Els directors d’aquesta època vivien una vida acomodada i tranquil·la i alguns, com en Tolo, també aprofitaven per dur una vida díscola per la badia. Les llagostes omplien les peixeres dels restaurants, les llargues jornades laborals permetien dur una doble vida sense despertar sospites, i amb els anys la bona vida feia dels directors els treballadors amb més sobrepès de l’hotel. En aquest sentit, és remarcable la diferència entre la vida d’un director de la dècada dels anys noranta i la dels seus padrins, per exemple, pel que fa a qualitat i estil de vida. Un podria dir que hi ha bots generacionals que són més violents que certs xocs culturals. Però amb l’arribada d’internet va esdevenir un canvi de paradigma que anà progressivament afectant la vida d’aquests directors. De cop, la imatge i l’aspecte passaren a ser elements fonamentals en detriment de la procedència o el llinatge. A més, quan havien de contractar algú nou els hotelers començaren a valorar els estudis previs o els informes que els passaven del departament de recursos humans. En definitiva, l’hoteleria, com qualsevol indústria, va sofrir un procés de professionalització que també va acabar afectant la vida dels directors dins l’hotel. Les jornades laborals varen mantenir els durs i llargs horaris de dècades passades. La gran diferència, però, va ser que els directors hagueren d’assumir també la responsabilitat de l’estat emocional dels clients. Ja no bastava a assegurar que la feina sortís sense incidents i a dur els comptes de l’hotel al dia. Els nous directors hagueren de començar a vetllar per mantenir un alt grau de satisfacció sostinguda entre els seus clients que, ara sí, venien als hotels en qualitat de consumidors que exigien que el producte que havien comprat complís unes expectatives determinades segons la publicitat que havien rebut al seu país d’origen o per les xarxes. És a dir: tranquil·litat durant tota l’estada, diversió controlada per a tota la família, sensació de seguretat garantida, confort, serveis complets d’àpats i neteja… Amb aquest nou paradigma, si algun dels serveis esmentats no complia l’expectativa del client, ara aquest podia deixar una queixa al portal Tripadvisor que qüestionaria la feina del director de manera indefinida. Aquest canvi va suposar un augment considerable de l’estrès laboral dels directors que, coneixedors de les condicions de feina d’altre temps, varen començar a arrossegar una melancolia i una nostàlgia perenne. Tot i que en Tolo es va adaptar amb certa facilitat als nous temps, la seva dissort l’obligaria una altra vegada a fugir d’aquest món. En aquest cas, però, l’infortuni apareixeria en forma de desamor.

Ningú s’imagina el que és haver crescut en un entorn purament rural i veure una estrangera nua per primera vegada a la vida. A un que no l’han ensenyat mai a estimar s’aferrarà a aquesta sensació per a tota la vida i amb totes les conseqüències. El problema de na Heather, però, fou que era de naturalesa noble però fugissera. Apreciava en Tolo, però l’enyorança que patia de la seva terra, a poc a poc va anar pansint el seu caràcter fins que un dia es va trobar repetint una rutina diària que no li generava cap aflicció però tampoc cap il·lusió. En el fons, això feia que en Tolo i na Heather tinguessin una d’aquelles relacions que es mantenen perquè no hi ha grans raons per a una ruptura, però tampoc gaire amor ni interès en l’altra persona. Un pic que l’enamorament es va esvair cadascú va començar a fer la seva vida. Com a parella es dedicaven a gestionar la llar i a donar qualque volta plegats per Cala Bona de tant en tant. És possible que en altre temps moltes relacions amoroses fossin d’aquesta naturalesa, en les quals hi havia la distància emocional suficient perquè res fos massa greu. Un dia passejaven pel moll de Cala Bona. Feia setmanes que na Heather tenia com un vel de llanguiment a la mirada i caminava esmaperduda pertot. Els llaüts salpaven per anar a fer el calamar i el gran Baloan arribava carregat de peix. En Tolo li demanà què és el que més li agradava d’aquella escena. «L’olor del gasoil que deixen les barques», digué ella.

L’endemà, na Heather li deixà una nota on hi havia escrit el següent:

Remember you didn’t know me ten months ago. I hope you find something that will help you to cope with the pain you are carrying.

Like we all do.

Mentre llegia la nota, en Tolo va tenir la sensació d’haver estat molt a prop d’aconseguir el que un individu com ell espera de la vida: la formació d’una família, la lenta però progressiva carrera laboral, el cotxe amb assegurança fraccionada, les guies Lonely Planet a l’estanteria, la dieta setmanal penjada de la gelera. En definitiva, havia estat a prop de dissoldre el seu «jo», individual i a la deriva, i substituir-ho per un «nosaltres» menys dolorós. Però aquella nota, aquella circumstància concreta, el duria a un altre estil de vida: les nits de personatges impredictibles, la impossibilitat d’establir una rutina, la veu ronca inclús els matins d’entre setmana i la dieta basada en les necessitats del pur instant. «En el fons tot té les seves contradiccions i això va d’assumir les imperfeccions de cada estil de vida. Es tracta de no enfonsar-se gaire i aprendre a deixar un poc d’aire dins els pulmons per poder surar si venen mal dades», li digué el seu amic Bernadí per tal de consolar-lo.

No hi ha desgràcia que privi un home mallorquí del berenar. Així que l’endemà de rebre la nota, se’n va anar a menjar un pa amb oli amb costelles de me al bar Molí, com feia de costum. Al televisor s’hi projectava una reposició del programa d’IB3 Gent de la mar. Aquell episodi el protagonitzaven individus in

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X