Manuela Jones (edició en català) 2 - Els misteris del camí

Miriam Mosquera
Myriam Seco Álvarez

Fragment

Pròleg

PRÒLEG

Fa dos dies estava a punt d’adormir-me a classe mentre el profe explicava quines eren les diverses capes de la Terra, i ara, acompanyada del meu germà bessó i la meva millor amiga, estic immersa en la recerca d’una espasa mil·lenària. Per si no fos prou, un grup d’esperits maleïts ens estan perseguint, segurament perquè ens volen liquidar.

Sí, ho has llegit bé. He dit «esperits maleïts».

Sempre he estat molt fan de les pel·lícules de terror (encara que no tant com de les de l’Indiana Jones, el famós aventurer que ha estat el meu ídol i referent des que era petita), però només perquè les veia en una pantalla.

Ara que m’ha tocat ser la protagonista d’un d’aquests films, no em fa tanta gràcia passar por.

Giro el cap i, en veure la ciutat de Santiago de Compostel·la als meus peus, m’empasso la saliva. Soc a més de vint metres de terra i mirar cap avall em fa vertigen. No tinc escapatòria. Només queden cinc minuts per a la mitjanit i estic xopa per culpa de la pluja. Ja no sé si tremolo de fred o de por, però tant és.

Em dic Manuela Jones, tinc tretze anys i haig de protegir un tresor de l’antiguitat. No importa com de perillosa sigui l’aventura perquè, mentre els Jones existeixin, sempre hi haurà algú que defensi el patrimoni històric.

O sigui que no, no em penso rendir. No sense haver lluitat.

Amb el cor bategant-me com un boig, agafo aire i crido:

—Ara!

I, aleshores, els esperits se’m llancen a sobre.

En la ruta de l'apòstol soc un pelegrí,

ni alè ni empremta deixo al camí.

No tinc cos ni veu per dir un mot,

però, si el sol s’amaga, ja no hi soc.

Capítol 1

Quan la profe de llengua ens va dir que havíem de fer un treball per parelles, volia que em toqués l’Hugo, el noi més guapo de la classe. Fer un treball junts era l’oportunitat perfecta per intercanviar-hi més de dues frases (d’acord, reconec que soc incapaç de parlar quan el veig) i també per poder contemplar aquells ulls blaus enormes durant més de deu segons sense semblar que no hi toco.

Però com que el títol de la tasca era «Una setmana treballant amb els meus pares», la profe va decidir que era una bona idea que el meu germà i jo el féssim junts. O sigui que el treball dels meus somnis s’havia convertit en un malson.

—Eh, xampinyó —vaig dir al meu germà. Quan era petita em reia de la forma que li feia el cap amb les gorres de llana, i el renom ja li va quedar. A més, li continuaven agradant les gorres—. Com és que no apuntes res?

—Perquè ja ho fas tu, caracastor.

Tot i que el J. J. i jo som bessons, no ens assemblem gens ni mica. Bé, físicament sí, és clar. Tenim els mateixos cabells castanys esbullats, els ulls verds i pigues al nas. Ara bé, mentre que a mi m’agraden el ball, les aventures i les pel·lícules de l’Indiana Jones, a ell només li importen els videojocs i les xarxes socials.

—Ets insuportable —li vaig respondre, agafant amb força el quadern que tenia a les mans. I si l’hi llançava en tota la cara?—. Se suposa que hem de fer el treball entre tots dos.

Aquell matí de dissabte érem als magatzems del Museu Arqueològic, el museu que dirigeixen els nostres pares. És un espai molt ampli, amb uns sostres altíssims i unes parets plenes de prestatgeries, on es guarden les peces històriques que no s’exhibeixen a les sales de l’exposició permanent. Des d’àmfores gregues fins a sarcòfags egipcis, en aquells magatzems es poden trobar tota mena de tresors històrics que els Jones ens encarreguem de protegir.

—Compte amb la columna de San Paio! —va exclamar de sobte la mare, i em va fer un bon ensurt—. És del segle XII!

Davant nostre, deu operaris d’una empresa de transport estaven agafant peces de les prestatgeries. Quan el Museu Arqueològic organitza exposicions temporals fora de Madrid, cal fer un trasllat. No és que hàgim de canviar de lloc tot el museu, és clar, però sí que hem d’embalar i ficar en capses les peces que han de ser traslladades a aquesta exposició. I això és molt interessant per explicar-ho al treball de llengua.

Com a directors del museu, els meus pares vetllen perquè les peces arribin senceres a la seva destinació (que podia ser tan propera com Sevilla o tan llunyana com Rio de Janeiro). A més, s’han d’assegurar que a la nova ubicació estaran prou ben protegides.

—Charlotte —va dir el pare a la mare—, els transportistes saben perfectament el que fan. Estigues tranquil·la.

—És que em poso molt nerviosa quan hem de treure les peces del museu —li va respondre ella, apartant-se els cabells de la cara—. A més, la pedra calcària és més fràgil del que sembla, es ratlla fàcilment.

—És un viatge curt, i sant Jaume en tindrà cura. No t’has d’amoïnar per res.

Il·lustració d’un magatzem on hi ha una noia amb barret i cabell llarg castany. Està prenent notes en un quadern. Davant seu hi ha un noi amb barret de llana i auriculars de diadema mirant el mòbil. Al seu voltant, apartades, hi ha més persones.

La mare va prémer els llavis i, després d’uns segons de contenció, va tornar a advertir a crits els operaris que anessin amb compte. El pare va sospirar, sabent que havia perdut la batalla, i jo vaig escriure al quadern que els meus pares eren unes persones tranquil·les que sabien mantenir la calma en moments d’estrès. Al cap i a la fi, la profe de llengua no descobriria mai que mentia.

—Teniu —ens va dir el pare. Aleshores ens va donar un prospecte, al meu germà i a mi, i el J. J., arrufant el nas, va haver de guardar el mòbil per poder agafar-lo—. És el fullet de l’exposició. Us ajudarà a fer la redacció d’història.

Il·lustració d’un tríptic en el que hi ha la figura d’algú amb túnica i mocador, una creu i un text que posa «Els misteris del camí».—És de llengua —el vaig corregir.

—On dius que és l’exposició? —li va preguntar el J. J. traient-se els cascos.

Vaig girar els ulls en blanc perquè ni tan sols s’havia assabentat d’on era la mostra temporal de què parlaríem en el treball. Era per matar-lo.

—A Santiago —li va respondre el pare—, Santiago de Compostel·la. És una exposició temporal que organitzen el Museu Arqueològic i la Fundació de la Catedral de Santiago. Durarà tres mesos.

Vaig observar el fullet amb atenció i em vaig adonar de seguida que la peça que apareixia al centre, la peça principal de l’exposició, era la columna de pedra calcària que acabaven d’embalar els operaris al museu. Sí aquella que de poc havia provocat un atac d’ansietat a la mare.

D’aproximadament un metre d’alçària, representava la silueta d’un home descalç, vestit amb una túnica i amb un llibre a les mans. Just a sota hi havia el nom de l’exposició: «Els misteris del camí».

—És una de les columnes de San Paio de Antealtares —ens va explicar el pare—. Una joia del romànic.

—I què té d’especial? —va preguntar el J. J. amb cara d’ensopit.

—D’entrada, que té inscripcions —li va respondre el pare mentre assenyalava les lletres gravades a l’aurèola que hi havia damunt del cap de l’home esculpit. En veure que ni el J. J. ni jo no fèiem cara d’entendre què tenia allò d’especial, va canviar el discurs—: Són columnes que pertanyen al monestir que va fer construir el rei Alfons II al segle IX després de descobrir la tomba de Sant Jaume; allà es van conservar les relíquies de l’apòstol per retre-li culte. En aquella època hi va haver gent de tot Europa que va començar a peregrinar fins a Galícia, i que recorria centenars de quilòmetres a peu només per veure la tomba de l’apòstol; podem dir, per tant, que aquestes columnes van veure néixer el famós camí de Sant Jaume.

Tant el J. J. com jo ens vam quedar callats, reflexionant sobre les paraules del pare. Si la ciutat de Santiago de Compostel·la era coneguda per alguna cosa, era justament pel camí: milers de pelegrins arribaven cada any a la ciutat carregats amb una motxilla que duia penjada una vieira (la petxina que els identificava com a pelegrins) i caminant amb l’ajuda d’un bastó alt, el bordó.

—Sigui com sigui —va continuar—, el camí de Sant Jaume no només està impregnat d’història, sinó també de màgia i llegendes: bruixes, meigues, follets i fins i tot esperits… Crec que no hi ha cap lloc que amagui tants misteris com Galícia. No us fa il·lusió visitar-ne la capital?

Vaig tornar a observar el fullet, i em vaig perdre en els trets freds de la cara de l’home esculpit a la columna, i de cop i volta vaig sentir un pessigolleig estrany a l’estómac. El que més m’emocionava d’aquella exposició temporal era que els meus pares haurien de viatjar a Santiago per ser-hi a la inauguració i que, com que el treball de llengua anava d’això, se’ns endurien amb ells.

Al cap de dues setmanes, quan les peces del Museu Arqueològic fossin a Santiago, tots quatre viatjaríem a Galícia, on ens estaríem un parell de dies. La idea era recollir informació sobre el procés de muntatge de l’exposició temporal, però tots sabíem que, quan hi fóssim, això passaria a un segon terme.

Em venia molt més de gust fer turisme, recórrer les botigues del centre històric i buscar l’imant per a la nevera més lleig que pogués trobar, i també volia tastar els plats típics de Santiago fins que tingués la panxa a punt de rebentar. Em moria de ganes de fer-me fotos als monuments més importants i d’apuntar-me a una visita nocturna perquè m’expliquessin llegendes i mites gallecs. Sí, segur que tot allò seria molt xulo.

—Si us agrada Santiago, fins i tot podem fer el camí alguna vegada —va proposar el pare.

—Tots quatre junts? —va preguntar el J. J.—. No se m’acut un pla pitjor.

—Els pares de la Claudia el van fer fa uns quants anys —vaig dir—. A ella la van deixar amb els avis perquè deien que encara era massa petita per acompanyar-los-hi. Per això, sempre que parla de Santiago, ho fa amb una mica de pena. Estic convençuda que li hauria agradat anar-hi.

La Claudia és la meva millor amiga des de la llar d’infants, la meva companya a la classe de dansa i també a l’institut. No només és la person

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos