1

En Seft avançava treballosament per la Gran Plana, traginant a l’esquena un cistell de vímet ple fins dalt de peces de sílex per bescanviar. L’acompanyaven el seu pare i els dos germans grans. Els odiava a tots tres.

La plana s’estenia als quatre vents, tan lluny com li arribava la vista. A l’estiu, l’herba verda dels prats es clapejava de botons d’or i de trèvols que a l’horitzó es fusionaven i formaven un tel vaporós de tons taronges i verds. Grans ramats de vaques i ovelles, més dels que sabia comptar, hi pasturaven feliçment. No hi havia cap camí fressat a la vista, però coneixien el recorregut pam a pam i en un llarg dia d’estiu podien fer el trajecte amb temps de sobres.

El sol picava de valent al cap d’en Seft. La plana era pràcticament rasa, però de tant en tant hi havia pujades i baixades suaus que, amb una càrrega pesant a l’esquena, deixaven de ser-ho. El seu pare, en Cog, sempre caminava al mateix ritme, independentment del terreny. «Com abans hi arribem, abans descansarem», deia. Una afirmació del tot absurda i evident que feia sortir en Seft de polleguera. Si el sílex era la pedra més dura de totes, el pare d’en Seft tenia un cor de sílex. De cabells grisos i cara grisa, no era gros però sí molt robust, i quan els fills el feien enfadar, els maltractava amb uns punys que semblaven rocs.

Qualsevol eina que tingués una vora tallant estava feta de sílex, des de les destrals fins a les puntes de les fletxes o els ganivets. Tothom necessitava rocs de sílex, i sempre els podies intercanviar per alguna cosa que et fes falta, ja fos menjar, roba o bestiar. Hi havia gent que els emmagatzemava, conscients que mai deixarien de tenir valor i que el pas del temps no els faria malbé.

En Seft només tenia al cap veure la Neen. Hi havia pensat cada dia d’ençà del Ritual de la Primavera. S’havien conegut l’últim vespre de l’estada d’ell allà, i s’havien assegut a parlar en la fosca de la nit. Havia estat tan afectuosa i simpàtica amb ell, que estava convençut que li agradava. A partir d’aleshores, les setmanes següents, mentre s’esllomava treballant a la mina, sovint s’imaginava la seva cara. En la seva fantasia, la Neen tenia en tot moment una expressió riallera, i s’inclinava per tenir-lo més a prop i dir-li unes paraules boniques. Quan reia, estava preciosa.

En el moment del comiat, ella li havia fet un petó.

Com que ell es passava tot el dia treballant en un forat sota terra, no havia conegut gaires noies, i cap d’elles no li havia arribat al cor com la Neen.

Els germans l’havien vist amb ella i s’havien imaginat que n’havia quedat enamorat. Aquell dia, mentre caminaven, se’n burlaven amb comentaris grollers. L’Olf, que a més de ser gros tenia el cap buit, li va dir:

—Seft, que li endinyaràs la teva vara, aquest cop?

I en Cam, que sempre seguia a ulls clucs el que feia l’Olf, va bascular els malucs fent el gest d’empènyer, i tots dos van riure, ben bé com dos corbs en un arbre. Es pensaven que feien gràcia. Van continuar amb la mateixa tònica una estona, però ben aviat ja no sabien com fer befa d’ell. Eren poc imaginatius.

Portaven els cistells als braços, a les espatlles, sobre el cap, però en Seft havia enginyat una manera de lligar-se el seu a l’esquena amb unes corretges de pell. Costava de posar-se’l i treure-se’l, però un cop el tenies ben col·locat feia de bon portar. Se n’havien rigut, i li deien que era un nyicris, però ell ja hi estava acostumat. Era el caganiu de la casa, i el més viu, i li tenien enveja perquè era llest. El pare no intervenia mai en aquelles baralles; fins i tot semblava que gaudia veient com els fills es discutien i s’estossinaven. Quan els germans abusaven d’en Seft, en Cog li deia que s’havia d’aguerrir.

Malgrat l’invent del cistell, a mesura que avançaven, en Seft en notava cada vegada més el pes. Mirava els altres i no li feia l’efecte que estiguessin tan cansats com ell. I era ben estrany, perquè era tan fort com els seus germans. Però el cas és que suava la cansalada.

Quan va ser migdia, a jutjar per la posició del sol, en Cog va anunciar que farien un descans, i es van aturar sota un om, on van descarregar els cistells. Van beure, assedegats, dels atuells d’aigua que portaven, unes ampolles de ceràmica amb tapadora que duien penjades amb corretges de pell. La Gran Plana delimitava amb rius al nord, a l’est i al sud, però camp a través hi havia pocs rierols o estanys, perquè a l’estiu molts s’assecaven; els viatgers entenimentats traginaven la seva aigua.

En Cog va repartir trossos de porc fred i tots quatre en van menjar. Aleshores en Seft es va estirar de panxa enlaire i va observar les branques frondoses de l’arbre, gaudint d’aquell moment de pau.

Molt aviat, en Cog va anunciar que s’havien de posar en marxa. En Seft es va girar per agafar el seu cistell i se’l va quedar mirant, dubtós. Els rocs de sílex que extreien de sota terra eren d’un negre dens, lluent, amb una capa blanca fineta. Quan els picaves amb una pedra, en saltaven ascles, i d’aquesta manera se’ls podia afaiçonar. Els rocs del cistell d’en Seft els havia retocat mitjanament el seu pare, colpejant-los fins a obtenir la forma adequada perquè més endavant esdevinguessin ganivets, caps de destral, raspadors, perforadors o qualsevol altra eina. D’aquesta manera, eren més lleugers quan els havien de transportar. També eren més valuosos per a un tallador de sílex expert, que els acabaria de donar els cops finals per obtenir la forma definitiva.

Li feia l’efecte que tenia més rocs al cistell dels que havia carregat al matí. Eren imaginacions seves? No, no ho eren. Va mirar els seus germans.

L’Olf tenia una rialla que li anava d’orella a orella i a en Cam se li escapava el riure per sota el nas.

En Seft va adonar-se aleshores de la situació. Mentre caminaven els altres s’havien dedicat a buidar els seus cistells i a carregar dissimuladament les peces de sílex dins el cistell d’en Seft. Va recordar aleshores el moment en què se li havien posat al darrere a fer bromes absurdes sobre el seu enamorament. L’havien distret així del que realment tramaven.

No era estrany, doncs, que la caminada del matí l’hagués deixat baldat.

Els va assenyalar amb el dit.

—Ei, vosaltres… —va dir enfurismat.

Els dos germans es cargolaven de riure. En Cog s’hi va afegir: era evident que havia participat en la mofa.

—Porcs miserables —va dir en Seft amb ressentiment.

—Només era una broma! —va fer en Cam.

—Molt graciós. —En Seft va mirar el seu pare—. Per què no els ho has impedit?

—No et queixis —va dir—. T’has d’aguerrir.

—Com que has caigut al parany —va intervenir l’Olf—, ara els hauràs de carregar tot el dia.

—Això és el que penses?

En Seft es va agenollar i va anar traient els rocs de sílex del seu cistell per deixar-los a terra fins que més o menys va recuperar el pes original.

—Jo no els penso agafar —va dir l’Olf.

—Ni jo —va fer en Cam.

En Seft va aixecar el cistell, ara més lleuger, i se’l va penjar a l’esquena. Tot seguit, va començar a caminar.

—Torna aquí ara mateix —va sentir que li deia l’Olf.

En Seft va fer com si sentís ploure.

—Molt bé, ara veuràs.

En Seft es va girar i es va posar a caminar d’esquena. Veia com l’Olf es dirigia cap a ell.

Un any enrere, en Seft hauria cedit i hauria fet el que l’Olf li deia. Però des d’aleshores havia guanyat força i robustesa. L’Olf encara li feia respecte, però ara no es doblegaria a la por. Va allargar el braç enrere i va agafar un roc de sílex del cistell.

—Té, vols una altra pedra? —li va preguntar.

L’Olf va bramar fet una fera i va arrencar a córrer.

En Seft li va llançar el roc. Tenia els braços vigorosos d’un jove que es passava el dia excavant, i l’hi va engegar amb força.

La pedra va impactar contra la cama de l’Olf, per sobre del genoll. Va fer un xiscle de dolor, va fer dues passes coixejant i va caure a terra.

—La pròxima t’anirà al cap, tros de suro. —Es va girar i va mirar el seu pare—. Ara ja estic prou aguerrit, per a tu?

—Prou de ximpleries —va dir en Cog—. Olf i Cam, agafeu les cistelles i poseu-vos en marxa.

—I què passa amb les pedres que en Seft ha deixat a terra? —va preguntar en Cam.

—Agafa-les, cap d’ase.

L’Olf es va aixecar trontollant. Clarament, no havia pres mal, només li havien ferit l’orgull. Ell i en Cam van recollir els rocs de sílex i els van desar a les seves cistelles. Tot seguit, van caminar darrere d’en Seft i en Cog. L’Olf anava coix.

En Cam va atrapar en Seft.

—No està bé, el que has fet —li va dir.

—Només era una broma —va fer en Seft.

En Cam va retrocedir.

En Seft va continuar caminant. El cor li anava a tota brida: l’havien espantat. Però se n’havia sabut sortir prou bé; de moment.

D’ençà del Ritual de la Primavera, estava decidit a abandonar la família a la més petita ocasió en què en tingués l’oportunitat. Però encara no havia trobat la manera de guanyar-se la vida pel seu compte. La mineria era una feina d’equip, mai d’una sola persona. Havia de planificar el futur. Seria massa humiliant haver de tornar amb la família, amb la cua entre les cames i mort de gana, i suplicar-los que l’acceptessin i li deixessin reprendre el mateix rol d’abans.

L’única cosa que tenia clara era que volia que la Neen formés part del seu pla.

Un terraplè alt envoltava el Monument. S’hi entrava per una obertura al cercle que mirava al nord-est. A una certa distància hi havia el nucli de cases que pertanyien a les sacerdotesses. Avui no hi entraria ningú, a dins del Monument. El Ritual del Solstici d’Estiu se celebraria l’endemà.

La gent acudia al Monument per a les cerimònies trimestrals, però s’hi aplegaven tantes persones de lluny i de prop que era una oportunitat per portar productes i intercanviar-los. N’hi havia que en aquell moment del dia ja exposaven les seves mercaderies. Sabien que no podien entrar dins del cercle sagrat. Es concentraven sobretot a la zona del voltant de l’entrada, i es mantenien lluny de les cases de les sacerdotesses.

Se sentia un murmuri de veus i es podia palpar un ambient d’excitació a mesura que en Seft i la seva família s’apropaven a la zona. La gent arribava per totes bandes. Un grup s’aplegava cada any en un llogaret encimbellat dalt d’un turó, a quatre dies de camí en direcció al nord-est, tot seguit continuaven per un sender ben marcat, segons deien, una antiga ruta, i s’hi anaven incorporant nous caminadors. Anaven de poblat en poblat fins que al final, quan arribaven al Monument, ho feien en una llarga filera de persones i bestiar.

En Cog es va aturar al costat d’una parella que es deien Ev i Fee, que es dedicaven a fer corda a partir de tiges de lligabosc. Els miners van buidar les cistelles, i en Cog va començar a fer una muntanya de trossos de sílex.

El va interrompre en Wun, un altre miner, baixet amb els ulls grocs. En Seft ja el coneixia d’altres ocasions. Era un home sociable, amic de tothom, i li encantava fer petar la xerrada, sobretot amb els altres miners. Sempre estava al cas de tot. En Seft el tenia per un tafaner.

En Wun va saludar en Cog, encaixant a la manera informal, la seva mà esquerra amb la dreta de l’altre. La formal era encaixar les dues dretes i indicava respecte més que no pas amistat. L’encaixada de mans afectuosa era la dreta amb l’esquerra i l’esquerra amb la dreta al mateix temps, encreuant-les.

En Cog estava tan taciturn com sempre, però semblava que en Wun no se n’adonés.

—Veig que heu vingut tots quatre —va dir—. No hi heu deixat ningú perquè us vigili la mina?

En Cog se’l va mirar amb recel.

—Qui gosi apropiar-se-la acabarà amb el coll trencat.

—Ben fet —va dir en Wun, fent veure que compartia l’agressivitat que en Cog demostrava. No havia deixat, però, d’observar en tot moment la muntanya de trossos de sílex a mig tallar i de valorar-ne la qualitat—. Per cert —va dir—, aquí hi ha un comerciant amb una col·lecció enorme de banyes. Una meravella.

El banyam del cérvol, gairebé tan dur com una pedra i d’extrems afilats, era una de les eines més importants dels miners i s’utilitzava com a pic.

—S’hauria d’anar a mirar —va dir l’Olf a en Cam.

Tots tres estaven pendents d’en Wun, i ningú no es recordava d’en Seft, que, en veure l’oportunitat, es va esmunyir amb discreció i va desaparèixer ràpidament entre la gent.

Hi havia un camí recte que sortia del Monument i portava fins al poble de la vora: Riucorb. El bestiar pasturava a banda i banda del sender fressat. A en Seft no li agradaven les vaques. No sabia què pensaven quan el miraven.

A part d’això, tenia enveja dels pastors. L’únic que feien era asseure’s i observar els ramats. No havien de picar una veta de sílex tot el dia, trencar la roca dura i carregar-la fins a la superfície enfilant-se per un pal vertical. Les vaques, les ovelles i els porcs es reproduïen sense gaire intervenció, i els pastors cada vegada eren més rics.

Quan va arribar a Riucorb va observar les cases, totes semblants: una tàpia de branques primes entrelligades —un canyís— reblerta de fang, i al damunt una teulada de torba sobre un embigat de fusta. L’entrada la formaven dos troncs verticals amb una fusta travessera que descansava al damunt. A l’estiu tothom cuinava a l’aire lliure, però a l’hivern hi havia un foc encès constantment a la llar central. La carn es penjava del sostre perquè es fumés. En aquells moments, una portella de vímet que arribava a mitja alçada de l’entrada rectangular deixava entrar l’aire de fora, però protegia la casa de gossos extraviats i dels animalons que a la nit rondaven sigil·losament per la intempèrie cercant aliment. A l’hivern, la porta sovint es tancava amb un obstacle més robust que encaixés exactament dins del marc.

Hi havia un munt de porcs rondant pel poble i les terres dels voltants, furgant amb el morro per trobar alguna cosa comestible.

La meitat de les cases estaven buides. Eren per als visitants, que apareixien quatre vegades l’any. Els pastors s’ocupaven d’acollir-los, perquè amb l’intercanvi de productes els aportaven grans dosis de prosperitat.

Els rituals se celebraven per l’equinocci de tardor; pel solstici d’hivern; per l’equinocci de primavera, i, finalment, pel solstici d’estiu, que justament tenia lloc al cap d’un dia. Les sacerdotesses tenien una funció crucial: portar un seguiment dels dies de l’any, perquè així podien anunciar, per exemple, que faltaven sis dies per a l’arribada de l’equinocci de tardor.

En Seft va aturar una pastora i li va demanar on vivia la Neen. La majoria de la gent la coneixia perquè la seva mare era algú important, una anciana, i així que li van donar les quatre indicacions va trobar la casa. Era un lloc net, endreçat i desert. «Aquí hi viuen quatre persones, i totes són fora!», va pensar. Sens dubte, se’ls havia girat molta feina amb el Ritual.

Aleshores, va començar a buscar la Neen amb impaciència. Va voltar per les cases, cercant la cara rodona i riallera i els cabells d’un negre exuberant. Va comprovar que molts visitants ja s’havien instal·lat a les cases que estaven lliures; tan aviat eren persones soles com famílies senceres amb fills, alguns amb uns ulls com unes taronges per la curiositat que els despertava un lloc completament desconegut.

Estava ansiós per saber com el rebria la Neen. Ja havia passat un quart d’any des de l’última nit que havien estat xerrant tots dos sols. En aquell moment s’havia mostrat afectuosa amb ell, però potser la relació s’havia refredat. Era tan atractiva i simpàtica que segur que hi havia una llarga llista d’homes interessats en ella. «Jo, en canvi, no tinc res d’especial», va pensar. I a més era un parell d’anys més jove que ella. No li va semblar que a la Neen això li importés gaire, però sí que va trobar que era una noia extremament refinada.

Va arribar a la riba del riu, sempre concorreguda: els uns recollien aigua fresca riu amunt i altres rentaven la roba i es banyaven riu avall. No veia la Neen, però va sentir un gran alleujament quan va guaitar la germana, a qui havia conegut en l’últim Ritual de la Primavera. Era una noia segura de si mateixa amb una bona mata de cabells rinxolats i una barbeta de determinació. Va pensar que devia tenir uns tretze anys. L’endemà en faria catorze. Els habitants de la Gran Plana calculaven l’edat en funció dels solsticis d’estiu; per tant, aquell dia tothom seria un any més gran.

Com es deia? De cop i volta en va recordar el nom: Joia.

Estava amb dues amigues al riu, pel que semblava rentant sabates. Duien la mateixa protecció per als peus que tothom, dues peces planes de pell tallades a mida i amb forats a les vores per passar-hi els cordills, fets de tendons de vaca, que després s’estiraven perquè la sabata s’ajustés bé al peu.

Va anar de cap a trobar-la i li va dir:

—Te’n recordes, de mi? Soc en Seft.

—Esclar que me’n recordo. —Li va fer una salutació formal—. Que el déu Sol et somrigui.

—I a tu també. Com és que renteu les sabates?

La noia va fer una rialleta.

—Perquè no volem que els peus ens facin pudor.

En Seft no hi havia caigut mai, en això. Ell no es rentava mai les sabates. I si la Neen li ensumava els peus? Ja sentia la vergonya. Va decidir que es rentaria les sabates a la més petita oportunitat que se li presentés.

Les dues amigues de la Joia parlaven entre murmuris i rialletes per sota el nas sense motiu, com solien fer les noies de vegades. La Joia les va mirar, va sospirar, molesta, i li va dir de viva veu:

—Suposo que busques la meva germana, la Neen.

—Esclar.

Les dues amigues feien cara de dir: Vet-ho aquí.

En Seft va continuar:

—A casa teva no hi ha ningú. Que saps on para, la Neen?

—Està organitzant el tiberi. Vols que t’hi porti?

Que amable, va pensar en Seft, que se li oferís per deixar les amigues i ajudar-lo.

—Sí, sisplau.

Amb les sabates molles, la noia va acomiadar les amigues alegrement.

—El tiberi el preparen en Chack i la Melly i tota la seva tribu: fills, filles, cosins i jo què sé qui més —li va dir de manera molt planera—. És una gran família, i ja va bé, perquè se celebra un gran àpat. Al mig del poble hi ha una esplanada i el fan allà.

Mentre caminaven un al costat de l’altre, en Seft va tenir la pensada que potser la Joia li podria dir què pensava la Neen d’ell.

—Et puc preguntar una cosa? —li va demanar.

—Esclar que sí.

En Seft es va aturar, i ella va fer el mateix.

—Digue’m la veritat —va dir amb una veu més fluixeta—, tu creus que li agrado, a la Neen?

La Joia tenia uns ulls castanys verdosos d’allò més dolços i ara el miraven amb tendresa.

—Crec que sí, però no et puc dir si li agrades molt o poc.

La resposta no era prou satisfactòria.

—I alguna vegada parla de mi?

La Joia va assentir a consciència.

—Sí, crec que t’ha esmentat més d’una vegada.

En Seft va pensar amb frustració que la Joia mesurava les paraules per no xerrar més del compte. Però ell va continuar insistint-hi.

—És que m’agradaria coneixe-la millor. La trobo… No sé com descriure-la exactament. Captivadora.

—Això l’hi hauries de dir a ella, no a mi.

La Joia va riure per rebaixar la tensió de l’advertiment que li acabava de fer.

Ell no va deixar d’intentar-ho.

—Però tu creus que a ella li agradarà escoltar-les?

—Jo crec que a ella li agradarà veure’t, però no et puc dir res més que això. Ha de ser ella qui digui el que pensa.

En Seft era dos solsticis d’estiu més gran que la Joia, però no la podia persuadir perquè li confiés els secrets. Va veure que era del morro fort.

—És que no sé si la Neen sent el mateix que jo —va dir amb resignació.

—Pregunta-l’hi i ho sabràs —va respondre la Joia, i en Seft va notar un to d’impaciència a la veu—. Què hi perds?

—Una pregunta més —va fer—. Saps si li agrada algú més?

—Home…

—O sigui que sí.

—Que a ell li agrada ella, per descomptat. Si a ella li agrada ell, no t’ho sabria dir. —La Joia va ensumar la flaire que els arribava—. Sents aquesta oloreta?

—Carn rostida. —La boca li va fer salivera.

—Segueix l’olfacte i trobaràs la Neen.

—Gràcies pel teu bon consell.

—Bona sort.

La Joia va girar en rodó i va tornar cap al riu.

En Seft va reprendre el camí. Les dues germanes eren la nit i el dia, va pensar. La Joia era eixerida i no estava per a brocs; la Neen era intel·ligent i dolça com la mel. Totes dues eren atractives, però ell estava enamorat de la germana gran.

L’olor de carn rostida cada vegada era més intensa i va arribar a la clariana on hi havia uns bous cuinant-se en astes. El tiberi no se celebraria fins l’endemà a la nit, però va deduir que per coure una peça tan grossa calien unes quantes hores. Segur que les bèsties més menudes, les ovelles i els porcs, es rostirien el mateix dia.

Una vintena d’homes, dones i infants s’hi arremolinaven al voltant, vetllant el foc i girant les astes. Al cap d’un moment, en Seft va albirar la Neen, asseguda amb les cames plegades a terra, el cap cot, concentrada en alguna tasca.

La va veure diferent de com la recordava, fins i tot era més bonica. El sol de l’estiu li havia colrat la pell i entre els cabells negres hi havia blens més clars. Arrufava les celles mentre treballava amb una expressió increïblement captivadora.

Feia servir un raspador de sílex per treure el greix i les impureses de l’interior d’una pell, segurament la d’una de les bèsties que ara es rostia al foc. En Seft va recordar que la seva mare es dedicava a adobar les pells. La força amb què es concentrava la Neen el va fascinar i el va commoure tant que per poc no se li escapen les llàgrimes.

De totes maneres, ara la interrompria.

Va travessar l’esplanada, més tens a cada passa que feia. «Què em preocupa? —es va preguntar—. Hauria d’estar feliç. I estic feliç. Però també mort de por».

Es va aturar davant d’ella, rient. La Neen encara va trigar una estona abans no va enretirar la mirada de la pell. Aleshores va alçar el cap i el va veure, i se li va dibuixar un somriure a la cara tan deliciós que en Seft va notar com si el cor se li aturés.

Al cap d’un moment, la Neen li va dir:

—Ets tu.

—Sí —va fer ell alegrement—. Jo.

La noia va deixar a un costat el raspador i la pell, i es va aixecar de terra.

—Ja ho acabaré més tard —va dir. Va agafar en Seft del braç i va enretirar un porc del mig del pas amb una puntada de peu—. Vine, anem a un lloc més tranquil.

Es van allunyar del riu, en direcció a l’oest. El terreny feia pujada, com solia passar als marges dels rius. En Seft volia parlar amb ella, però no sabia per on començar. A l’últim, després de pensar-s’ho una estona, va dir:

—Quina il·lusió tornar-te a veure.

La Neen va riure.

—A mi també me’n fa.

De moment, havien començat amb bon peu, va pensar.

Van arribar a un edifici estrany, una estructura de troncs disposats en cercles concèntrics. Saltava a la vista que era un lloc sagrat. Van caminar-hi al voltant.

—La gent ve aquí per estar en silenci i reflexionar —va explicar la Neen—. O per parlar, com nosaltres. I els ancians també s’hi reuneixen.

—Recordo que em vas dir que la teva mare era una anciana.

—Sí. És molt bona en els debats. Aconsegueix que el poble es calmi i que facin servir el cap.

—La meva mare era com ella. Podia fer que el meu pare pensés abans d’actuar, de vegades.

—Em vas dir que va morir quan tu tenies deu solsticis d’estiu.

—Sí. Va tenir un fill quan ja era gran, i ella i el nadó van morir en el part.

—La deus trobar a faltar.

—No t’ho pots imaginar. Abans que morís, el meu pare no tenia contacte amb cap dels tres nois de casa. Potser li feia por agafar un nadó, ves a saber. Però no ens tocava mai, ni tan sols ens parlava. Llavors, quan la mare va morir, de cop i volta es va haver d’encarregar de nosaltres. Crec que odiava haver-se d’ocupar de la mainada, i ens odiava a nosaltres per haver-li creat aquesta obligació.

—Que trist —va dir la Neen amb un fil de veu.

—I encara no ens toca…, només quan ens ha de pegar.

—Et pega?

—Sí. I als meus germans també.

—La teva mare no tenia cap familiar que et pogués protegir?

Aquest era bàsicament el problema, i en Seft n’era conscient. Si una dona moria, els seus pares, germans i cosins es feien càrrec dels fills que deixava. Però la seva mare no tenia ningú que la sobrevisqués.

—No —va dir—, la meva mare no tenia més família.

—I per què no te’n vas i abandones el teu pare?

—Sí, és el que faré algun dia, i serà aviat. Però primer haig de buscar la manera de guanyar-me la vida sense dependre d’ell. Per excavar un pou de mina es necessita molt de temps, i abans no trobés una pedra de sílex per intercanviar ja m’hauria mort de gana.

—I per què no et dediques a recollir trossos de sílex dels rius i els camps?

—Aquests són un altre tipus de sílex. Són nòduls que tenen defectes interns que no es veuen i es trenquen fàcilment, ja sigui quan se’ls afaiçona o bé quan s’utilitzen com a eina. Nosaltres extraiem el sílex d’estrats que hi ha sota terra, que no es trenca. Es pot utilitzar per fer grans caps de destral com els que es necessiten per tallar els arbres.

—I com es fa, això d’excavar un pou de mina?

En Seft es va asseure, i la Neen va fer el mateix. El miner va passar la mà a frec de l’herba que tenia al costat.

—La terra que veus aquí no té gaire profunditat. Si l’excavéssim, de seguida toparíem amb una roca calcària blanca, la creta. Nosaltres, amb l’ajuda d’uns pics que construïm amb banyes de cérvol, excavem aquesta creta.

—Sembla una feina molt dura.

—Tot allò que estigui relacionat amb el sílex és dur. Ens empastifem les mans amb argila perquè no se’ns encetin. Aleshores excavem la roca a través de la creta. Poden passar setmanes. I, de vegades, finalment, trobem una capa de roca sedimentària.

—Però de vegades no la trobeu?

—Exacte.

—I heu fet tota una feinada debades.

—I hem de tornar a començar en algun altre punt i obrir una nova mina.

—No m’havia parat mai a pensar com s’ho feia la gent per extreure el sílex.

En Seft encara li hauria pogut explicar més coses, però no tenia ganes de parlar de la mineria. Així, doncs, li va preguntar:

—I com era el teu pare? —Ella li havia explicat que el seu pare era mort.

—Era una gran persona. Atractiu, afable i intel·ligent. Però poc prudent, i va morir esclafat per una vaca boja.

—Són perilloses, les vaques?

En Seft no va dir a la Neen que li feien por.

—Poden ser perilloses, sobretot si tenen cries. S’ha d’anar amb compte si les tens a prop. Però el meu pare no era prou previngut, que diguéssim.

En Seft no sabia què dir.

—Se’m va trencar el cor. Vaig plorar tota una setmana.

Va fer un intent:

—Que trist.

La Neen va assentir, i en Seft va tenir la sensació que havia dit el que tocava.

—Encara em poso trista —va dir ella—. Fins i tot després de tant de temps.

—I tota l’altra família?

—Els hauries de conèixer —va fer la Neen—. Vols venir amb mi a casa meva?

—M’encantaria.

Van marxar del lloc sagrat i se’n van anar cap al poble. En Seft havia acceptat la invitació amb els ulls clucs, perquè era un senyal que realment li agradava a la Neen, però li feia por no causar una bona impressió davant la família. Eren habitants de pobles refinats, fins i tot es rentaven les sabates! Ell feia una vida molt austera amb poc contacte social. La seva família no havia viscut mai gaire temps al mateix lloc: construïen una casa a la vora de la mina on treballaven temporalment, i l’abandonaven quan es traslladaven de zona. Ara hauria de parlar amb la mare de la Neen, clarament una persona distingida. Ella, al seu torn, l’examinaria detingudament com a possible pare dels seus nets. I ell, què li diria?

A fora la casa de la família de la Neen, una olla de terrissa encabida entre les brases d’un foc escampava una aroma de carn de vedella i herbes. La dona que remenava l’olla era una versió més vella de la Neen, amb arrugues al voltant dels ulls i blens de cabells blancs a la cabellera negra. Va rebre en Seft amb un somriure de benvinguda que era pastat al de la Neen, si bé amb més arrugues.

—Mare —va dir la noia—, et presento el meu amic Seft. És miner de sílex.

—Que el déu Sol et somrigui —va dir en Seft.

—I a tu també —va fer ella—. Em dic Ani.

—I aquest d’aquí és el meu germà petit, en Han —va explicar la Neen.

En Seft va veure un noi d’uns vuit o nou solsticis d’estiu assegut a terra al costat d’un cadell de gos que dormia.

—Que també et somrigui —va dir en Seft, utilitzant una forma abreujada de la salutació.

—I a tu —va respondre en Han educadament.

Hi havia dues criatures més. Una nena que seia amb en Han i acariciava el cadell.

—I aquesta és l’amiga d’en Han, la Pia.

En Seft no sabia què dir a una nena petita, però mentre hi pensava, ella se li va avançar; per tant, per a l’edat que tenia, era una experta en les relacions socials.

—Vinc d’una família de pagesos —va dir—. Visc als Masos. He vingut per al Ritual. —Va callar i tot seguit va dir amb confiança—: El meu pare no em deixa jugar amb els nens pastors, però avui no és aquí. —Era més menuda que el seu company de jocs, en Han, però exhibia una seguretat en si mateixa que la feia més gran. Va afegir—: Jo m’encarrego del meu cosí, l’Stam. Aviat en farà quatre.

L’Stam semblava empipat i no va obrir la boca.

—Per cert, Pia —va dir l’Ani amb interès—, com és que el teu pare no ha vingut aquesta vegada al Ritual? Normalment no s’ho perd.

—S’ha hagut de quedar a casa. Com tots els homes.

—Què deu haver passat? —va fer l’Ani distretament.

Era evident que ella hi havia trobat algun motiu que a en Seft se li escapava.

En Han, que el mirava amb una barreja de respecte i curiositat, el va distreure d’aquests pensaments.

—Tothom pot ser miner de sílex? —li va preguntar.

—De fet, no —va respondre en Seft—. Normalment et ve de família. Els pares n’ensenyen als fills. S’han d’aprendre moltes coses.

En Han semblava profundament decebut.

—Això vol dir que m’hauré de fer pastor.

Semblava que a en Han la idea no li fes cap il·lusió. En Seft va imaginar que possiblement volia marxar d’allà i veure com era el món. Amb el temps, però, segur que ho superaria.

—I com es diu el teu gos? —va preguntar en Seft.

—És una gosseta. Encara no té nom.

—Jo crec que l’hauries d’anomenar Bonica —va dir la Pia.

—És un bon nom —va comentar en Seft.

Sense despertar-se, el cadell va deixar anar un pet sorollós. En Han va esclatar a riure i la Pia va fer rialletes.

—Aquest nom de Bonica no li agrada —va dir l’Ani amb un somriure—. Seft, vine a seure. Posa’t còmode.

En Seft i la Neen van seure a terra. En Seft creia que de moment tot anava prou bé. Havia parlat una estona amb la mare de la Neen i amb el germà petit, i encara no se n’havia avergonyit. Sentia que els queia bé. I a ell també li queien bé.

Va aparèixer la germana petita de la Neen, la Joia, amb les sabates a la mà.

—Veig que finalment has trobat la Neen —va dir a en Seft, i va deixar les sabates a la vora del foc perquè s’assequessin.

—Sí…, gràcies per ajudar-me.

—T’agrada ser miner?

Era una pregunta directa, i en Seft va decidir donar-li una resposta directa.

—No. No m’agrada treballar amb el meu pare. Me n’aniré així que trobi la manera de buscar-me la vida per compte meu.

—Que interessant, Seft —va dir l’Ani—. I a què et podries dedicar que no fos la mineria?

—Aquest és el problema, que no ho sé. Tinc una bona mà per a la fusta, o sigui que podria fer pales de fusta, martells o arcs. Creus que els podria intercanviar per menjar?

—I tant que sí —va dir l’Ani—, sobretot si fossin millors que els que la gent pot fer a casa.

—Ah, sí, serien millors —va dir en Seft.

—N’estàs molt segur —va apuntar la Joia.

En Seft va observar que no en deixava passar ni una. Però al mateix temps podia ser maca. Una persona podia tenir totes dues característiques.

—Que no és important saber quin és el teu fort i quin no? —va preguntar ell amb aire pensatiu.

—I per a tu, Seft, quin no és el teu fort? —li va preguntar la Joia amb murrieria.

—Aquesta pregunta està fora de lloc! —va protestar la Neen.

—No soc un bon conversador —va reconèixer en Seft—. A la mina amb prou feines diem tres paraules al dia.

—Si parles molt bé… —va dir la Neen—. No li facis cas a la meva germana…, és cruel.

—El sopar ja està a punt —va anunciar l’Ani, que ja intuïa una discussió entre germanes—. Joia, agafa bols i culleres.

El dia s’anava apagant mentre ells sopaven. Va començar a fer un aire agradable, i el cel va adquirir la tènue grisor del crepuscle. Seria una nit càlida.

El menjar havia estat deliciós. Havien cuit la carn amb arrels salvatges. Tenia gust de potentola, repalassa i nogall, que havien amorosit i absorbit el gust de la carn.

En Seft va reflexionar sobre el contrast entre aquella família i la seva. A casa de la Neen tots eren amables els uns amb els altres. No hi havia hostilitats entre ells. La Joia era combativa, però res greu. Estava convençut que no s’esbatussaven.

Es va preguntar què passaria quan es fes de nit. Hauria de tornar amb el seu pare i els germans? O deixarien que s’hi quedés a dormir, qui sap si al costat de la Neen? Esperava trobar la manera de passar la nit amb ella.

Quan van acabar de sopar, l’Ani va demanar a la Neen que arreplegués els bols i les culleres i s’ho emportés a rentar al riu, i en Seft, com no podia ser d’una altra manera, l’hi va acompanyar. Mentre remullava els atuells del sopar dins l’aigua, la Neen li va dir:

—Jo trobo que Bonica és un bon nom per a una gosseta.

—Jo no he tingut mai un gos. Però quan era petit, hauria donat el que fos per tenir-ne un, i de nom li hauria posat Petarrell.

La Neen va riure.

—La gosseta és massa bufona per dir-li Petarrella.

—En Han dirà que es diu així pels pets que es tira.

La Neen va riure pels descosits i va afegir:

—És perfecte! Està en aquesta edat que els pets li fan gràcia.

—Sí, esclar. Jo també vaig tenir la seva edat. Ho recordo molt bé.

En tornar cap a la casa, en Seft va sentir una veu d’home que els venia del darrere:

—Neen, bona nit.

Era un to afectuós. Es va girar i va veure un home d’uns vint solsticis d’estiu.

La Neen es va tombar i va somriure. En Seft es va veure obligat a aturar-se, si bé de mala gana.

—Bona nit, Enwood —va dir la Neen—. Ja esteu tots a punt per al Ritual?

—Sí, ja et buscaré. —Això no li va agradar gens a en Seft. Qui era aquest Enwood per prometre a la Neen que la buscaria? L’Enwood va continuar—: Tinc pensat presentar-m’hi dels primers per obtenir unes bones vistes. I tu hauries de fer el mateix.

El que volia l’Enwood era una cita amb ella.

—Aviam si em llevo aviat —va dir la Neen.

No era ni un sí ni un no. Tot i així, a en Seft l’amoïnava el to d’intimitat que havia detectat en les dues veus.

Es va fer un silenci, i la Neen va dir:

—En Seft m’ha ajudat a rentar els atuells del sopar.

L’Enwood va dirigir una mirada gèlida a en Seft.

—Que bé —va dir—. Ens veiem demà.

I va desaparèixer.

El neguit es va apoderar d’en Seft després d’aquella trobada.

—Qui era, aquest? —va demanar mentre reprenien el pas.

—Ah, un amic.

En Seft va sospitar que l’Enwood era l’home a qui es referia la Joia quan havia dit «a ell li agrada ella, per descomptat. Si a ella li agrada ell, no t’ho sabria dir».

—Té bona planta —li va dir ell.

—No tan bona com tu.

En Seft es va quedar sorprès. No es tenia per un noi atractiu. Però en el fons no ho sabia. I tampoc no li importava gaire. No podia recordar l’última vegada que havia mirat el seu reflex en un bassal.

S’havia fet de nit, i els estels havien sortit del seu cau. En Seft va tenir la sensació que l’Enwood havia esguerrat el seu moment d’intimitat amb la Neen.

—I ara què farem? —li va preguntar ell; la pregunta li havia sortit més precipitada del que pretenia.

Però no semblava que ella se n’hagués adonat.

—Què t’agradaria fer, a tu?

La resposta li va venir de seguida.

—No fa fred. A mi m’agradaria seure amb tu sota el cel estrellat, tu i jo sols. Et sembla bé?

—Sí —va dir ella.

En Seft va riure. Segon cop que tot anava bé, va pensar.

Van arribar a casa. En Han era a l’interior, lligant la gosseta per passar la nit. La Pia i l’Stam havien tornat amb la seva família. La Joia ja dormia. L’Ani es treia les sabates.

—Aquesta nit dormirem a fora —va dir la Neen a la seva mare.

—Espero que no faci fred —va comentar l’Ani.

—Estarem bé.

—I tant que sí.

La Neen va agafar el braç d’en Seft i se’n van anar caminant.

—On podem anar? —va preguntar en Seft.

—Conec un lloc.

Van anar al riu, van girar per la riba fins que van deixar el nucli de cases enrere. Van arribar a una arbreda d’arbres frondosos.

—Què et sembla? —li va preguntar la Neen.

—Perfecte.

Van seure a la vora d’una bardissa.

—Tens una vida perfecta —va dir en Seft—. Tota la família t’estima. Tens menjar a plaer. Els pastors tenen tan bestiar que no el poden ni comptar. Viviu com els déus.

—Tens raó —va contestar ella—. El déu Sol ens somriu.

La Neen es va estirar de panxa enlaire.

Semblava una invitació. En Seft es va inclinar i la va besar.

No tenia gaire experiència amb petons i no sabia ben bé què s’esperava d’ell, però ella el guiava. La Neen li va posar les mans al cap i tot d’una li va besar els llavis, la galta i el coll, al mateix temps que li acariciava els cabells. Era la cosa més meravellosa que li havia passat mai.

Desesperat per tocar-li el cos, li va posar la mà damunt del genoll i la va desplaçar lentament cama amunt.

En Seft havia vist dones despullades, sobretot quan es banyaven al riu. No els importava que les veiessin, però es considerava de mala educació mirar-les. No obstant això, tenia una idea bastant ben formada de com eren sense la túnica. Ara bé, no havia tocat mai una dona nua. Ara ho feia per primera vegada.

—A poc a poc —va dir la Neen—. Acaricia’m suaument.

La Neen el besava mentre la tocava, i al cap d’una estona en Seft va notar que la noia panteixava. Aleshores ella li va dir:

—No em puc esperar.

El va fer rodolar per posar-lo de panxa enlaire, li va apujar la túnica i s’hi va posar al damunt amb una cama a cada costat. Mentre s’entregava a ell, en Seft cridava:

—Ah! Quin plaer!

—Quan ho fas amb la persona correcta, sí —va dir ella; i dit això, cap dels dos no va dir res coherent durant una estona.

Encara era fosc quan en Seft es va despertar. Els ocells no cantaven —era massa aviat—, però sentia el clapoteig de l’aigua del riu. Va notar la Neen, al seu costat, el cos suau i càlid arraulit contra el seu, amb una cama i un braç estirats a sobre d’ell. Tenia fred, però tant li feia. La va abraçar.

La Neen es va regirar i va obrir els ulls. El va mirar i li va acariciar la galta.

—La meva germana diu que t’assembles a la deessa Lluna —va mussitar.

Ell va riure.

—I quina cara fa la deessa Lluna?

—És preciosa, blanca, amb una boca feta per estimar —va dir la Neen, i li va besar els llavis.

—Suposo que ara som parella —va concloure ell.

Ella va incorporar l’esquena.

—Què vols dir?

—Que viurem junts i criarem els nostres fills.

—No tan ràpid —va dir ella, amb una rialleta.

En Seft va arrufar el front, desconcertat.

—Però després del que va passar ahir a la nit…

—Ahir a la nit va ser fantàstic, i m’encantes. I aquesta nit ho vull tornar a fer. Però no ens precipitem amb el futur.

En Seft no entenia res.

—Però potser t’has quedat embarassada!

—No ho crec, després d’una sola nit. De totes maneres, això està en mans de la deessa Lluna, que és qui governa tot allò que té a veure amb les dones. Si vol que tinguem fills, que així sigui.

—Però… —Estava en estat de xoc—. Té res a veure, això, amb l’Enwood?

La Neen es va aixecar de cop.

—Escolta. Sents això?

En Seft va guardar silenci. Aleshores, en la distància va sentir el so d’una munió de gent que caminava i enraonava.

—La gent ja es desperta —va dir la Neen—. Tothom va cap al Monument.

En Seft estava desconcertat, però no sabia què dir, com fer-s’ho per descobrir quines eren les seves intencions. Ell la va seguir mentre el portava cap al riu, on van beure aigua ben fresca i es van rentar d’una revolada. Tot seguit, van tornar al poble i es van afegir a la multitud que es dirigia cap a l’oest. Tothom parlava animosament, amb les il·lusions posades en el gran esdeveniment.

A casa de la Neen no hi havia ningú: la família ja se n’havia anat. La Neen va entrar-hi i en va sortir amb dues peces de carn de xai cuita però freda. En va donar un tros a en Seft i la van mastegar mentre caminaven.

En Seft es consolava pensant que ella li havia dit que passarien una altra nit junts. Això volia dir que se’l prenia seriosament. I potser parlarien una mica més sobre esdevenir parella, i aleshores ell podria començar a entendre com pensava ella.

A fora el poble, tothom seguia el camí que portava directament al sud-oest. El bestiar, si bé de mala gana, es feia a un costat per deixar passar la multitud desbordant que envaïa els marges del camí fressat. La gent parlava fluixet i caminava amb passos sords, no fos cas que despertessin algun déu que encara dormia; malgrat tot, el soroll que aixecaven col·lectivament sonava com la remor d’un riu que baixa en cascada per sobre les roques.

El camí portava directament a l’entrada del Monument. La gent seia a l’interior mirant cap a aquest accés, que estava alineat amb el punt per on sortia el sol en aquella època de l’any. Una sacerdotessa engegava puntades de peu als porcs perquè sortissin del mig del pas.

El cercle s’omplia de gent. Entre la multitud, en Seft i la Neen no van poder reconèixer-hi l’Ani, ni la Joia, ni en Han. La Neen va proposar d’anar a seure a l’exterior, a la cresta d’un terraplè des d’on ho podrien veure tot la mar de bé.

El cercle quedava a unes cent passes d’on eren. Immediatament a l’interior del terraplè hi havia una rotllana de blocs de pedra en posició vertical, separats els uns dels altres més o menys a la mateixa distància, que feien tot just uns pams més que un home alt. Hi havia massa pedres perquè en Seft les pogués comptar. La superfície no estava ni tallada ni polida. Tenien un pigment blavós, i la Neen va explicar a en Seft que les anomenaven pedres blaves.

Al mig hi havia un cercle de fusta, que era completament diferent. En Seft s’hi va fixar bé i va poder albirar una gran rotllana de troncs, més alts que les pedres blaves. Aquests pilars de fusta estaven units per l’extrem superior per unes llindes, o travessers, i formaven un cercle continu perfectament anivellat. A diferència de les pedres blaves, aquestes estructures de fusta s’havien tallat perquè totes tinguessin exactament la mateixa mida, i les superfícies s’havien polit a fons. El fuster que en Seft portava a dins va admirar aquesta obra, però es va preguntar fins a quin punt era resistent. Si una vaca descontrolada envestia un d’aquests troncs, quina part del cercle aguantaria? Evidentment, tothom es cuidava de tenir les vaques a una distància prudencial del lloc sagrat.

A dins d’aquest conjunt circular, en Seft encara va endevinar-hi una altra rotllana, més petita, integrada per parelles de troncs, cada parella unida per un travesser, però independent de les altres. Estaven treballats com els altres però eren més alts.

De seguida va tenir la sensació que els cercles de fusta eren els importants. Si els comparaves, la rotllana de pedra externa semblava desordenada i descuidada. En Seft es va plantejar llavors si és que era més antiga, i l’havien alçat humans amb menys habilitats que ells.

La multitud curiosament havia callat, i es palpava que aquell era un lloc sagrat. En Seft podia notar un ambient tens marcat per l’expectativa. Ja hi havia estat abans aquí, i havia vist les sacerdotesses dirigint el Ritual de la Primavera, però avui l’ocasió era clarament més important, i la multitud, molt més nombrosa. El solstici d’estiu marcava la fi d’un any caduc i l’inici d’un de nou. Avui tothom tenia un solstici d’estiu més.

La gent sabia que tot el que els mantenia vius venia del sol, per això el veneraven.

Bona part dels assistents eren pastors; com ho eren la majoria dels pobladors de la Gran Plana. Però també hi havia alguns pagesos, que treballaven la terra fèrtil de les valls del riu, i se’ls podia identificar pels tatuatges que lluïen. Les dones solien tenir tatuatges de braçalets als canells, i els homes, al coll. Amb tot, no aconseguia veure cap home pagès, i va recordar la conversa que l’Ani havia tingut amb la Pia la nit anterior, i com l’Ani s’havia quedat amoïnada per l’absència d’homes de la comunitat pagesa.

Els bosquetans tampoc no hi eren, però en Seft en sabia el motiu. Havien iniciat el seu pelegrinatge anual seguint el cérvol fins als Turons del Nord-oest, on a l’estiu hi trobaven herba fresca.

La gent continuava arribant quan l’alba va despuntar al cel de l’est. No hi havia ni un núvol, i a mesura que la llum platejada s’intensificava, semblava que beneís els caps dels congregats.

Finalment, les sacerdotesses van aparèixer, devien ser una trentena, ballant de dos en dos, cobertes amb túniques de pell com tothom, però eren més llargues, els arribaven als turmells. Anaven descalces.

Una d’elles portava un tambor, un tronc buit que colpejava rítmicament amb un pal i emetia un so sorprenentment clar i fort.

Totes feien els mateixos moviments, balancejant-se d’un costat a l’altre, com l’herba alta que oneja amb el vent. En Seft estava fascinat. No havia vist mai ningú ballar d’aquella manera, totes movent-se alhora com un banc de peixos.

Cantaven mentre ballaven. Una dona amb els cabells blancs, potser la gran sacerdotessa, recitava una frase que semblava una pregunta, i les altres responien a l’uníson. Entraven i sortien del cercle exterior fent ziga-zagues entre els pilars, ben bé com uns joncs a les mans d’un cisteller. Semblava que es dirigissin als pilars individualment, com si cadascun signifiqués una cosa diferent. En Seft tenia la sensació que mentre cantaven comptaven, però les paraules que deien no li sonaven de res.

No era una dansa sensual. Bé, no ho era gaire. Perquè, per a en Seft, una dona balancejant-se sempre era una imatge voluptuosa, però, a la dansa, aquesta no era la qüestió principal.

El cercle exterior de pedres blaves, que estava ficat dins del terraplè, no entrava dins del Ritual, que es feia al voltant de les dues anelles de fusta: el cercle i, dins d’aquest, un oval incomplet. Les sacerdotesses passaven pel voltant del cercle, i, en acabat, feien el mateix al voltant de l’oval, que quedava obert mirant a l’entrada; per tant, un cop més, s’encarava al nord-est. I era aquí, en aquesta obertura, on s’acabava la dansa.

Les sacerdotesses es desplomaven a terra, encara en una llarga comitiva de parelles. Apujaven el to dels cants a mesura que el sol treia el cap per l’horitzó. En Seft estava pràcticament alineat amb el sol naixent, i va veure que l’esfera apareixia exactament entre els dos pilars de fusta del cercle. Era evident que el Monument l’havien dissenyat perquè fos així. Els pilars i el travesser formaven un marc, i en Seft es va adonar, amb estupefacció, que aquest era el pòrtic a través del qual el déu Sol entrava al món.

La multitud va callar encara més i les sacerdotesses van cantar més fort mentre l’esfera vermella s’alçava al cel. Si bé el sol sortia cada dia, en aquell lloc i en aquell moment, amb la gent observant-lo en un estat d’èxtasi sagrat, la seva aparició semblava un esdeveniment especial.

El sol pràcticament ja havia sortit. El cant de les sacerdotesses aleshores es va sentir més fort. La línia inferior del sol semblava que tingués mandra d’acabar de sortir de l’horitzó, com si no tingués ganes de perdre-hi el contacte; finalment, però, se’n va poder alliberar, i una llenca de llum va aparèixer entre el Sol i la Terra. El cant va arribar al seu punt àlgid, i de cop i volta, les veus melodioses i el tambor van callar. La multitud va esclatar a l’uníson amb un bram triomfant, tan fort que es devia sentir als confins del món.

I tot d’una es va acabar. Les sacerdotesses se’n va anar de dues en dues per l’entrada oberta al terraplè i van desaparèixer a les seves cases. La gent aplegada al Monument va començar a aixecar-se, a estirar les cames, i a parlar amb el del costat a mesura que la tensió s’esvaïa.

En Seft i la Neen es van quedar asseguts a l’herba. Ell la va mirar.

—Em sento com… estabornit —va dir.

Ella va assentir.

—Et deixa així, sobretot la primera vegada.

En Seft es va quedar mirant la riuada de gent que desfilava per la sortida del cercle.

—Me n’hauria d’anar amb la meva família… Però et tornaré a veure, oi?

Ella va riure.

—Això espero.

—On quedem?

—Vols venir a sopar a casa meva?

—Un altre cop? Segur que no dirà res la teva mare?

—Segur. Als pastors els agrada compartir. Fa que els àpats siguin més divertits.

—Aleshores accepto la invitació. El sopar d’ahir va ser meravellós. Vull dir que el menjar estava boníssim, però el que més em va agradar va ser… —Va dubtar abans de dir-ho, com si no sabés ben bé com expressar el que havia sentit—. Em va agradar veure com us estimeu tots entre vosaltres.

—Això es normal dins d’una família.

Ell va fer que no amb el cap.

—No a totes.

—Em sap greu. Aquesta nit, escapa’t i vine amb nosaltres.

—Gràcies.

Es van aixecar tots dos.

—M’hauria d’afanyar —va dir en Seft amb desgana.

—Corre, ves.

Es va girar i se’n va anar a grans gambades.

No sabia si estar content o no. Havia fet l’amor amb la noia que li tenia el cor robat, i havia estat una meravella, i després ella li havia dit que no estava segura de si volia passar la vida al seu costat. I, per si no fos prou, resultava que hi havia un rival, un home alt, segur de si mateix, que es deia Enwood, que era més gran que la Neen, mentre que en Seft era més jove.

Demà hauria de marxar amb la seva família, i no la tornaria a veure fins al Ritual de la Tardor. L’Enwood tindria un quart d’any per rondar-la sense cap rival a la vista.

Tanmateix, aquella nit la Neen estaria amb en Seft, no amb l’Enwood. En Seft tenia una oportunitat més per aconseguir que la relació fos definitiva.

A fora del Monument encara hi havia gent negociant, oferint els seus productes i buscant el que necessitaven, discutint sobre el valor relatiu de destrals i ganivets de sílex, martells de pedra, atuells de ceràmica, pells, cordes, braus, marrans, arcs i fletxes.

Va localitzar la seva família. Estava preparat perquè l’Olf i en Cam el burxessin preguntant-li on havia passat la nit, que li fessin insinuacions obscenes i intentessin ridiculitzar la seva història amorosa. Però, en comptes d’això, seien l’un al costat de l’altre a terra, mirant-lo, com si esperessin que passés alguna cosa.

Allò no feia presagiar res de bo.

El seu pare estava d’esquena, parlant amb l’Ev i la Fee, els corders, i en Seft va esperar que acabessin la conversa.

Al cap d’un moment en Cog es va girar.

—On eres ahir a la nit? —li va preguntar.

—Oi que vaig deixar tota la feina feta abans de marxar? —va contestar en Seft.

—Aquesta vegada, sí; però imagina’t que t’hagués necessitat.

—Doncs sort que no va ser així.

—De totes maneres, no estic tranquil deixant la mina sense vigilància. No em refio d’en Wun.

En Seft ja veia venir el temporal.

—Què vols que hi faci, en Wun? Si és aquí.

—Té una família molt gran, i segur que n’ha deixat algun a casa.

—I què faran? Robar-nos les pales?

—No facis bromes o et ventaré un calbot en aquest cap de pardal que tens.

En Cam va esclafir a riure, perquè era la cosa més divertida que havia sentit mai.

—És que no entenc on hi ha el perill —va replicar en Seft.

—El perill és que la gent d’en Wun es passi tres dies traient sílex d’una mina que no tenen dret a excavar perquè vam ser nosaltres qui la vam obrir. —Va assenyalar en Seft amb el dit—. En això, tu que ho saps tot, no hi havies pensat, oi?

—Tens raó.

En Seft pensava que la idea d’en Cog no tenia ni cap ni peus, però no valia la pena discutir-hi.

El seu pare li va dir en to triomfant:

—Per això ara te n’aniràs a vigilar la mina.

—Quan?

—Avui. Ara. I ja de passada, neteja-la abans que jo arribi. El terra està fastigós.

En Seft va fer un pas enrere, es va aturar, i en acabat va dir:

—No.

—Ep, noi, a mi no em portis la contrària.

—He conegut una noia…

En Cam i l’Olf van començar a burlar-se’n.

—Aquesta nit aniré a casa seva, i la seva mare ens prepararà el sopar. Això no m’ho penso perdre.

—I tant que t’ho perdràs.

—Envia-hi l’Olf, que no té cap noia aquí ni enlloc. I si ha de fer fora de la nostra mina tota la patuleia d’en Wun, ho farà millor que jo.

—T’hi envio a tu.

—Per què?

—Perquè jo soc el cap de família, i aquí les decisions les prenc jo.

—I et negues a replantejar-te una decisió per més absurda que sigui.

El pare li va etzibar un cop de puny a la cara.

Els punys d’en Cog eren robustos i els cops que repartia eren dolorosos. En Seft es va posar la mà a la cara i va anar de poc que no caigués enrere. El cop li havia topat de ple el costat de l’ull esquerre. Hi veia borrós.

L’Olf i en Cam cridaven d’alegria i aplaudien.

En Seft s’havia quedat en estat de xoc. Si bé no era la primera vegada, no deixava mai de sorprendre’l que el seu propi pare pogués ser tan cruel.

L’home va tirar el puny enrere per tornar-hi, però aquesta vegada en Seft estava en guàrdia i va esquivar el cop. Això li va donar ànims: el seu pare no era omnipotent. En Seft va reaccionar ràpid i li va tornar el cop violentament. Va aconseguir encastar el puny contra el nas d’en Cog.

Era la primera vegada a la vida que colpejava el seu pare.

La sang va començar a rajar del nas d’en Cog.

—Tu, marrec, com goses pegar-me? —va bramar completament indignat, i se li va abalançar al damunt.

Aquesta vegada en Seft no va poder esquivar el puny, que li va colpejar la templa i el va deixar estès a terra.

Es va quedar atordit una estona. Quan va recuperar el coneixement va veure que tenia al costat una petita pila de trossos de sílex. Amb prou feines era conscient del grapat de gent que observava la lluita.

Es va posar dret i va agafar una pedra per defensar-se.

—Vinga, gos desobedient, pega’m amb una pedra.

En Cog es va tornar a apropar a en Seft.

En Seft va alçar la mà dreta en l’aire aferrant el roc de sílex.

Però el cop va quedar en suspens abans que arribés a fer contacte. Algú agafava el puny d’en Seft des del darrere amb una mà poderosa, i ell va deixar caure la pedra. Li van alliberar el canell, però el van agafar dels dos braços i el van immobilitzar. Va veure aleshores que havia estat l’Olf qui l’havia subjectat per darrere. Va lluitar per desfer-se de les grapes del seu germà, però no es podia moure: l’Olf era massa gros i massa fort.

Mentre es regirava amb impotència, en Cog li va etzibar més cops de puny, ben forts; primer a la cara, després a la panxa, i un altre cop a la cara. Cridava i suplicava al seu pare que parés. En Cog li va apropar el rostre i el va mirar amb un somriure tort que delatava el plaer que sentia actuant com un salvatge.

—Tornaràs a la mina? —li va preguntar.

—Sí, sí, faré el que tu vulguis!

L’Olf el va desaferrar i ell es va desplomar a terra.

Va sentir l’Ev, el corder, que deia al seu pare.

—T’has ficat en un bon embolic.

En Cog encara estava encès.

—Que m’he ficat en un embolic? Jo? —va dir amb agressivitat—. Amb qui? Amb tu?

L’Ev no es va deixar intimidar.

—Amb gent molt més important que no pas jo.

En Cog va esbufegar amb un gest despectiu.

A en Seft li feia mal tot el cos i plorava. Va aconseguir posar-se de quatre grapes i va fugir arrossegant-se. La gent el mirava, i això encara el va fer sentir pitjor.

Va intentar incorporar-se. Un desconegut el va ajudar i es va poder posar dret.

I va desaparèixer fent tentines.