Enzo Brown: Boig pel bàsquet 2 - Un destí en joc

Pablo Lolaso

Fragment

1. Una revelació inesperada

1. Una revelació inesperada

Surto de casa escopetejat.

Gairebé no he parat atenció a les classes després de l’hora del pati. No sé si als exercicis de Socials he contestat que Napoleó va ser un complement circumstancial de lloc de la monarquia ni si a classe de Llengua he confós l’atribut amb alguna cosa de Ferran VII. No ho sé, fins i tot m’ha recordat una anècdota tèrbola que ens va explicar la profe Zoe, que de vegades maquilla les coses perquè la història no ens sembli tan densa.

El que sí que tinc clar és que, per a mi, 3 × 3 ha deixat de ser una operació matemàtica i ara només és una modalitat de bàsquet, perquè no puc parar de pensar en l’esport de la piloteta taronja.

Tinc gravat a la ment el pòster que he vist al despatxet secret, com si fos un tatuatge. I no sé si aquest es podrà treure amb làser, com aquell que es va fer la meva mare fa molts anys amb unes amigues amb les quals ja no es parla, un triangle que es va tatuar amb dues altres noies, una de les quals va acabar sent una estúpida egoista, segons diu la meva mare. A mi em va servir per aprendre una lliçó: si algun dia em faig un tatuatge, serà sobre alguna cosa o algun personatge que no em falli mai, com l’Spider-Man.

És cert que amb onze anys un ja no acostuma a estar tan flipat amb l’Spider-Man, però crec que això es deu al fet que en la preadolescència o a la pubertat, que encara no sé ben bé quina és quina, som una mica més vergonyosos del que és habitual i amaguem certs gustos i aficions que, en teoria, són de canalla petita. Però aquí, entre nosaltres, puc confessar que el meu pijama favorit encara és el de Toy Story.

Com veieu, continuo desvariejant i fugint d’estudi. No sé si tinc dèficit d’atenció o alguna moguda d’aquestes, però quan m’estresso molt no aconsegueixo concentrar-me.

Torno a pensar en el pòster. És el meu pare, aquell Brown? Tinc algunes coses clares:

1. Ens assemblem, això és innegable, encara que ell sigui més negre que jo, que soc una mica més de color canyella; coses de la barreja entre la meva mare i ell, suposo.

2. És jugador de bàsquet, cosa que explicaria el sentiment incontrolable que tinc per aquest esport en els darrers temps.

3. És bo, cosa que podria aclarir per què tinc facilitat per encistellar. Bé, amb això potser m’estic flipant una mica…

A la mare mai li ha fet gràcia que parlem de bàsquet ni que el vegem per la tele ni per internet, cosa que ara agafa tot el sentit del món, perquè potser ho feia per impedir que m’assabentés de la veritat sobre el meu pare; tot i que potser el que volia era evitar que ens carreguéssim un gerro fent l’animal.

I ara ve la part més delicada de totes: per què? Si això fos així, si ell fos el meu pare, per què m’ho han ocultat?

És massa enrevessat i no té cap sentit. Però només hi ha un lloc on podré trobar les respostes que necessito.

—Mira, allà hi ha el teu avi —em diu la Zoe, assenyalant l’altre costat de la tanca.

—Fins demà, Enzo! —s’acomiada la Teresa.

Em giro, però no soc capaç de respondre-li.

—Escolta, no siguis antipàtic! —afegeix en to afectuós, conscient que m’he quedat en xoc des que hem sortit del despatx secret de la Zoe.

Al final, me’n vaig sense acomiadar-me.

—Com estàs, gandul? —em saluda l’avi, provant de despentinar-me. Em mantinc en silenci mentre ell em fa un petó al cap—. Vinga, anem a casa. Com ha anat el dia?

Quan aquesta pregunta entra en el meu cervell, milers de possibilitats sorgeixen davant meu. Ho explico tot a l’avi? Em faig el babau? Intento fer-li una pregunta sobre el meu pare per veure si l’enxampo? Continuo en silenci? Em poso a plorar? Crido? Surto corrents?

Totes les possibilitats es repeteixen en la meva ment una vegada i una altra, una vegada i una altra, una vegada i una altra. Sembla que hagi passat moltíssim temps entre la pregunta de l’avi i la meva resposta, però en realitat només han estat unes dècimes de segon. Molt intenses, és veritat, però només unes dècimes.

—Molt bé, avi. Tot bé.

Arribem a casa després de fer el recorregut de sempre. La floristeria, la fruiteria, el basar de la mare d’en Yen, el bar La Biblio i la botiga de reparació de mòbils. Aquests són els establiments per on acostumem a passar.

Sé que l’avi m’ha parlat durant el camí. I també sé que jo he contestat. He participat en la conversa, però com si fos una intel·ligència artificial… o una estupidesa natural, ves a saber. No recordo haver dit res coherent. Bé, a veure, tampoc és que normalment digui coses gaire assenyades… El tema és que no recordo res. Soc com un Tesla en mode pilot automàtic.

—I la mama? —pregunto a l’avi quan arribem i no la veig a casa.

—Deu ser a la seva habitació, teletreballant, ja ho saps.

Arronso les espatlles.

Inspiro.

Deixo anar l’aire.

I vaig cap a l’habitació de la meva mare.

—Hola, mama —li dic, amb més fredor que una altra cosa.

Em saluda amb gestos i somriures que no sonen, es fa un petó al palmell de la mà i el llança en l’aire. Jo agafo amb la mà aquest petó imaginari que vola per l’habitació i me l’estampo a la galta.

La mare somriu.

És un gest que em fa des que era petit. Des que era més petit, vull dir.

A continuació, assenyala els auriculars per indicar-me que està fent una trucada, una videotrucada o una cosa d’aquestes. La veritat és que mai he sabut ben bé a què es dedica la mama. Sé que quan és a casa no s’aixeca de l’escriptori i que fa servir una app de l’ordinador en la qual tecleja xifres a tota pastilla. Sovint l’enxampem com avui, parlant per telèfon o escoltant altres persones que parlen en una pantalla on hi ha desenes de cares desconegudes. De vegades xerra en anglès o en català, però gairebé sempre en castellà. I quasi sempre bufa i deixa anar algun «Mare meva, no puc més», algun «Estic rodejada d’inútils» o algun «És que això, si no ho faig jo, no ho fa ningú».

M’assec al llit i espero.

I espero.

I continuo esperant.

I deu minuts més tard, al llarg dels quals he tingut temps de planejar milions de maneres d’abordar el tema que m’ocupa, sembla que per fi acaba la trucada. Durant aquesta estona, un pensament ha aixafat tots els altres: és possible que la meva mare, aquesta dona que sempre m’ho ha donat tot, vulgui ocultar-me la veritat sobre el meu pare?

Què passa, fill? Què hi fas, aquí, com un estaquirot? Et veig trist. Estàs trist? És clar que estàs trist, et conec perquè t’he parit. Perquè jo t’he parit, saps? Tu vas sortir de dintre meu. I no va ser fàcil, perquè mira’t, tens un cap força considerable. Però és clar, per això ets tan espavilat. Ai, que espavilat que és el meu nen! —remata, mentre m’abraça amb força.

Em plantejo no dir-li res. I de fet, ho compleixo.

—No res, mama, només volia fer-te una abraçada.

Se li humitegen els ulls.

Ens abracem amb tota l’energia que tenim a dins. És impossible que la meva mare no estigui en el meu equip, impossible.

M’aixeco i me’n vaig.

Però encara que no ho vulgui, tinc un dubte molt raonable, o sigui que quan ja soc al llindar de la porta, em giro.

—Mama.

—Digue’m, fill.

—Vull saber més coses sobre el papa.

La mare alça les celles, inspira i sembla que es posa tensa. Al final, però, deixa anar l’aire i sembla que es tranquil·litza.

—Enzo, rei, el papa no hi és, ja ho saps. El millor per a tots és no remoure massa coses en el nostre interior; pot resultar dolorós.

Il·lustració d’una dona davant d’un portàtil encès. Està mirant a un noi que entra a l’habitació que la mira amb els ulls molt oberts i els braços abaixats amb els palmells cap amunt.

—Mama, és que avui he vist una cosa a l’escola… Un pòster d’un equip de bàsquet.

La mare fa uns ulls com unes taronges.

—Quin equip? —diu, intrigada.

—No ho sé, una selecció.

—Una… selecció…? —tartamudeja.

—El papa era jugador de bàsquet?

—Què? Com ho pots pensar, això? El papa no era jugador de bàsquet ni llets en vinagre. Però, d’on treus aquestes històries? Vinga, vinga, ves cap a la cuina, que l’avi ja deu haver parat taula. Tens unes coses al cap… Mare de Déu Senyor! Aquest nen, de veritat, diu unes coses… —va dient mentre em treu a empentes de la seva habitació i torna a seure a la cadira.

No dic res.

O bé menteix o bé diu la veritat, no hi ha més opcions. No tinc motius per no creure-me-la. Però tampoc en tinc per creure-me-la.

Abans de marxar, em torno a girar i veig la meva mare mirant a l’infinit, amb la cara totalment desencaixada.

2. No tenim pare

Toc, toc, toc.

Truco a la porta de l’habitació del meu germà Luka amb més por que vergonya.

Han passat un parell de dies des que la meva mare va negar amb evasives que el meu pare hagués estat jugador de bàsquet abans de morir.

Vaig com un zombi per la vida, però com que he après a dir les frases que tothom espera que digui, ningú nota que en realitat em passa alguna cosa. De vegades desitjaria poder-ho compartir amb algú, però mai m’hi atreveixo; és com si no em sortissin les paraules. Els del taller de relacions interpersonals adolescents que van venir l’altre dia a fer-nos una xerrada haurien dit que no tinc «habilitats socials suficients», però jo crec que han oblidat el que significa tenir onze anys.

I, bé, la persona que tinc més a prop és el meu germà, amb el qual inevitablement comparteixo el pare i la mare, de manera que, no ho sé, digueu-me boig, però em sembla que en això de descobrir la veritat sobre el meu pare, sobre el nostre pare, hauríem d’anar plegats.

Obro la porta sense esperar resposta.

—Però, què fas entrant sense permís, bandarra? —em crida en Luka.

—Però, paio, he trucat tres vegades.

—Doncs jo no t’he sentit.

—És clar, portes els auriculars… Segur que deus estar escoltant coses rares de les teves.

—Mira, cap de suro, si tornes a insinuar que l’última sessió de Bizarrap és «rara», et clavo una clatellada que et poso com en Michael Jackson.

—Blanc? —li pregunto, innocent.

—No, inútil, et poso a ballar.

—Ah —afegeixo, sense entendre absolutament res.

—Fem les coses bé. Sortiràs i tornaràs a trucar. Més fort, aquesta vegada. Entesos? Que s

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos