1

Pluja

Chicago, divendres 15 d’octubre

Que la fessin esperar era de les coses que li feien més ràbia, especialment en un dia fred i plujós.

Havia demanat un Uber amb prou marge per arribar al restaurant no només a temps, sinó fins i tot uns quants minuts abans de l’hora que havien reservat taula. El puntet lila de l’aplicació mòbil semblava moure’s a u per hora cap al barri de West Loop. De fet, ara que s’hi fixava, el puntet feia una bona estona que estava completament aturat.

Temps aproximat d’arribada: 5.47 pm, dotze minuts més tard del que ella havia demanat.

—Perfecte —va remugar sarcàsticament entre dents, aguantant-se un sospir dramàtic que en qualsevol altre lloc no hauria dubtat a deixar anar.

La Jana va mirar l’hora del seu Apple Watch, impacient. Encara faltaven cinc minuts perquè arribés el vehicle. Va rebufar. Si ho hagués sabut, s’hauria quedat una estona més al seu raconet preferit de la cinquena planta avançant feina amb els companys. En comptes d’això, estava palplantada al bell mig del vestíbul de Mosaic Threads Collective.

El mòbil va vibrar-li a la mà.

«Bona sort aquesta nit, intenta gaudir», deia el missatge d’en Taj, l’única persona del seu equip amb qui havia encaixat des del primer dia i a qui li ho explicava tot, o gairebé tot.

La Jana va fer una ganyota.

«Gràcies», va respondre.

El mòbil va vibrar unes quantes vegades més amb notificacions de la feina, com si en lloc de ser divendres a la tarda fos un migdia qualsevol entre setmana. La tardor era una de les èpoques més caòtiques de l’any i la feina mai semblava acabar-se. Malgrat ser l’equip d’Editorial Production Assistants —un terme lleugerament insultant per referir-se al grup de minions de la directora del Departament Visual, la Vivian Blake— amb més talent que la Jana havia vist mai, el ritme no disminuïa. Aquest petit exèrcit del qual ella feia quatre anys que formava part havia ajudat a convertir Mosaic Threads Collective en una de les revistes i portals en línia amb més creixement i repercussió de la darrera dècada, però ho havia fet a força de treballar més hores que un rellotge i assumir les tasques més feixugues i ingrates: recollir i lliurar mostres de roba a dissenyadors, fotògrafs i estilistes; gestionar càstings i, sobretot, fer encàrrecs d’última hora, com comprar materials o portar pumpkin spice lattes de vuit euros a l’equip. Una feina que a la Jana més aviat la fastiguejava, però que feia diligentment dia rere dia sense queixar-se.

Per primera vegada en els sis anys que duia treballant per a l’empresa —dos de becària i quatre a temps complet— i després de parlar-ne amb en Taj, reflexionar-hi i justificar-s’ho a si mateixa de deu o dotze maneres diferents, aquell divendres d’octubre la Jana havia plegat vint-i-sis minuts abans del permès. Només feia cinc minuts que havia fitxat i, tot i que encara no havia ni abandonat l’edifici, ja se’n penedia.

Normalment, es quedava dues o tres hores extres —fos dimarts, dijous o divendres—, i quan una setmana abans havia enviat el correu electrònic a la seva cap demanant permís, s’havia sentit com si li estigués demanant un mes de vacances pagades en comptes de mitja hora lliure un divendres per sortir a sopar amb el seu xicot.

«Cap problema, que gaudeixis!», li havia respost la Vivian només uns minuts després.

Tot i que aquella resposta l’havia alleugerit —no se sabia mai, amb la Vivian—, la Jana sentia que traïa els seus companys, que continuaven fent encàrrecs per la ciutat o que, com en Taj, eren a l’auditori que hi havia a la planta baixa de l’edifici.

Aquella setmana seria exhilarant: reunions dilluns i dimarts i, a partir de dimecres, sessió de fotos i entrevista amb la Mia Parker, una de les influencers i activistes més virals del moment. La creativa en cap, la Thread Queen en persona, l’Ellie Thornton, l’havia presentat a l’equip com un dels reportatges més importants que MTC havia fet en els darrers anys. La Mia seria la portada del magazín que sortiria en digital i en paper al març, amb deu pàgines a tot color amb fotos i l’entrevista de l’Ellie a la Mia.

Seria icònic.

La Jana no hi havia treballat mai, amb la Mia —@therealmiaparker a xarxes—, però després de passar els darrers dies obsessionant-se amb tot allò que hi havia publicat sobre ella per familiaritzar-se amb «el talent» i poder anticipar totes les seves rareses i necessitats, la Jana tenia ben clar que aquesta diva privilegiada de cabells destenyits i cos de Barbie no seria de les persones més fàcils de plaure, així que ella, en Taj i la Sophie estaven preparant-ho tot fins al darrer detall.

El xivarri dels threadcrafters que s’amuntegaven als sofàs i butaques verd-blaus ressonava en l’ampli vestíbul d’MTC i va fer que la Jana tornés al present.

Escriptors, editors, personal de màrqueting, d’atenció al client i gent de departaments que la Jana no sabia per a què servien, reien i xerraven animadament mentre també esperaven que els vinguessin a buscar, o alguns esperaven en va que parés de ploure, o si més no que afluixés una mica. La Jana va apujar el volum dels AirPods, però les veus ressonaven per damunt de la música. No podia desxifrar del tot què deien, però es va imaginar que tenien converses irrellevants, parlant de les festes on anirien aquell cap de setmana, o potser de la nova sèrie de Netflix que ningú es podia perdre i amb la qual tots professaven estar «obsessionats».

La Jana va forçar un mig somriure a un parell de cares conegudes que li van passar pel costat, es van acomiadar i van sortir de l’edifici.

Es va mirar per enèsima vegada el puntet lila del mòbil que representava el vehicle que hauria d’haver-la passat a buscar feia més de set minuts, mossegant-se el llavi inferior. Tenia el pols accelerat.

«Merda. Merda. Merda», va pensar.

Es va treure els AirPods i els va desar a la capseta de plàstic que duia a la bossa.

Quan estava a punt de treure la targeta de color turquesa i escanejar-la per tornar a entrar a les oficines, el mòbil va començar a vibrar-li a la mà, avisant-la que el cotxe havia arribat. La Jana va sospirar alleujada.

Una barreja de pluja i aiguaneu que ja feia hores que durava colpejava horitzontalment contra els vidres dels grans finestrals del vestíbul. Es va queixar de la merda de temps entre dents —i en català perquè ningú l’entengués— i, acomiadant-se del vigilant de seguretat, ara sí en anglès, es va dirigir cap a les portes giratòries i es va embolicar dins de la gavardina i de la bufanda abans de sortir de l’edifici de Mosaic Threads Collective.

Els seus talons ressonaren rítmicament contra el terra de marbre beix mentre s’afanyava a sortir de l’edifici, fent visera amb la mà que tenia lliure tan bon punt va sortir al carrer. Si anava prou de pressa, potser no es mullaria els cabells.

El Tesla negre es va aturar pocs metres davant de la seu de Mosaic Threads Collective a les 5.49 pm, dos minuts més tard del que l’aplicació havia promès. Hauria de reclamar.

Frustrada, la Jana va travessar la vorera caminant de pressa per escapar de la pluja freda i del vent. Anava amb tanta determinació cap al Tesla negre que va topar amb un desconegut que ni tan sols es va molestar a aixecar la vista del telèfon, i encara menys a demanar perdó pel cop que li havia donat a l’espatlla.

Sense aturar-se, l’home va etzibar una vulgaritat a la Jana, com si la col·lisió fos culpa seva, i ella el va fulminar amb la mirada mentre l’altre s’allunyava carrer avall. Es moria de ganes d’enviar-lo a pastar fang, però va decidir mossegar-se la llengua; potser era algú que treballava a MTC, o que coneixia algú que treballava a MTC, i l’últim que li calia era que la titllessin de «black angry woman». A més, allò eren els Estats Units, la ciutat de Chicago, la Ciutat del Vent, lloc de naixement d’Oprah Winfrey, Chaka Khan, Quincy Jones i Gabby Douglas, però on la taxa de crim amb violència semblava augmentar cada any. No calia jugar-se-la barallant-se amb gent fortuïta pel carrer.

El conductor d’Uber va sortir del cotxe, protegint-se els ulls del vent i la pluja amb la mà, i va obrir la porta del darrere per convidar-la a entrar.

—Jana? —va preguntar.

—Sí, gràcies —va respondre amb el seu anglès que semblava nadiu sense aixecar la mirada, deixant-se caure sobre el seient de cuir del darrere i lliscant cap a dins tan de pressa com va poder.

El conductor, amb una camisa fina i arrugada i pantalons de punt com si fos estiu, va tornar a entrar al vehicle i es va posar el cinturó amb molta parsimònia. Va prémer uns botons al telèfon, desplaçant-se per l’aplicació Google Maps més lentament del que semblava necessari.

—A Saigon Sunset Terrace, doncs? —va preguntar despreocupadament. La Jana no va respondre; només va assentir lleugerament, tenia el quiet mode actiu a l’aplicació, que vol dir que no vols ni música ni conversa. Va obrir la tauleta tàctil de l’empresa i va endinsar-se de nou en la interminable llista de correus electrònics i tasques pendents que hauria volgut enllestir abans del cap de setmana.

«No passa res. Vindré a l’oficina demà dissabte», va pensar mentre s’enfonsava una mica en el seient.

Dins del cotxe, l’ambient era gairebé sufocant, fins i tot per a un dia tan fred i gris. La calor de l’espai combinada amb l’olor artificial d’un ambientador floral barat feia l’aire massa dens, tant, que a la Jana li va començar a rodar el cap. Era propensa a les migranyes, sobretot quan anava molt estressada.

El vehicle va començar a moure’s a poc a poc, deixant el districte de West Loop enrere i dirigint-se cap al barri de Streeterville, al costat del llac Michigan. En cotxe no haurien de ser més de deu o quinze minuts.

La Jana va intentar abaixar la finestra en va; el control per a nens estava activat i, com que no tenia ganes de parlar amb el conductor, no fos cas que volgués encetar una conversa, es va limitar a desenrotllar la bufanda i a obrir-se el coll de la gavardina, tacada de gotes de pluja.

Es va mirar els cabells al retrovisor i va respirar alleugerida en veure que el manyoc de rínxols de color ambre fosc, ben estilats en una cua alta, espessa i exuberant, es mantenia gairebé intacte. Va sacsejar el cap, i centenars de gotetes d’aigua van sortir en totes direccions com un aspersor i van esquitxar la tapisseria negra del Tesla.

N’estava ben orgullosa, de com li havien quedat els cabells. Hi havia dedicat tres hores la nit anterior, mirant tutorials de YouTube amb títols com «6 estils afro festius per a principiants» o «Els millors estils afro per a la teva pròxima cita».

Després de més estona de la que calia fent i desfent els passos que explicava la youtuber i barallant-se amb els rínxols molls de condicionador, gomina i altres productes, la Jana havia aconseguit que els seus rínxols, que normalment duia recollits en un monyo o trenats per evitar comentaris, lluïssin definits i brillants en aquell recollit que no era en absolut per a principiants. Seria una pena que la pluja i la humitat de l’hivern de Chicago els hi arruïnessin després d’haver resistit una nit i tot el dia següent. Per no suar, no havia ni baixat al gimnàs a córrer a la cinta vint minuts com feia quasi cada divendres a l’hora de dinar.

La calor dins del vehicle era insuportable, i amb tants nervis les aixelles havien començat a perspirar-li i havien enfosquit el vestit gris de caixmir que, tot i que era de bona marca, s’havia comprat de segona mà feia un parell de dies per cinc dòlars amb noranta-­nou.

«Merda», va pensar mentre apartava els braços del cos com si estigués a punt d’emprendre el vol, intentant crear una mica de corrent d’aire sota els braços dissimuladament.

—Mai hi he estat, en aquest restaurant —va fer el conductor mentre el cotxe s’aturava en l’enèsim semàfor—. Però darrerament hi duc molta gent. Sembla que està de moda; potser hauria de portar-hi la meva dona —va afegir.

La Jana no va aixecar els ulls de la tauleta. No va respondre.

Per a què dimonis servia tenir una opció per no haver de parlar si els conductors ho ignoraven? Se li va tensar la mandíbula. La seva cara de pocs amics, els auriculars i el fet que estava clarament ocupada amb el seu iPad no semblaven suficients per al conductor, que volia xerrar.

«Doncs que xerri sol», va pensar. La Jana va continuar responent correus electrònics, programant visites a les sales d’exposició i acceptant invitacions a reunions virtuals amb mànagers, marques i assistents personals.

Va mirar l’hora: 17.56. El temps semblava haver-se aturat dins d’aquell Uber pudent, i cada segon que passava es penedia més d’haver-se escapolit de la feina per sortir a sopar amb en Nathan.

El cor se li va encongir en pensar en el seu xicot.

Es va forçar a si mateixa a visualitzar-lo al seu despatx de Chi-Tech Corp amb un grup de marrecs friquis que l’idolatraven i el tractaven com si fos el mateix Elon Musk; o potser era en una reunió de caps de departament bevent-se l’enèsima tassa de cafè aigualit del dia, avorrit com una ostra.

Però no se’n sortia.

Li era més fàcil imaginar-se’l grapejant, petonejant i rosegant amb anhel uns pits grossos, lluents i blancs.

S’estava tornant boja.

El conductor va fer sonar el clàxon del cotxe, remugant alguna cosa en àrab. L’Uber continuava movent-se a càmera lenta pel bell mig de Chicago, encaixonat entre vehicles i edificis.

La Jana va aixecar la mirada cap al navegador que el conductor duia enganxat al parabrisa i, com si el dispositiu li llegís els pensaments i volgués insultar-la, Google Maps va fer un bip de protesta i l’hora d’arribada es va actualitzar de les 6.04 pm, que ja era prou tard, a les 06.12 pm.

—Merda —va murmurar en veu baixa en català, assegurant-se que el conductor no la sentia.

Es va mirar el rellotge que duia al canell una vegada més: 6.02 pm, i encara no havien arribat al pont que travessava el riu Chicago. Va dubtar que restaurants de categoria com el Saigon Sunset Terrace et guardessin la reserva si feies tard.

La Jana va fregar-se la cara amb les mans. Quin desastre de dia.

—Deu haver-hi un accident —va comentar el conductor.

La Jana va deixar la tauleta al seu costat, al seient de cuir, i va treure’s el mòbil de la bossa de mà. Fins i tot els dits li estaven començant a suar. De calor, de nervis, de tot.

«Hi ha molt de trànsit, ja arribo», va escriure a en Nathan.

El cor li bategava com si, en comptes d’estar anant a sopar amb el seu xicot, fos de camí a una reunió amb l’Ellie Thornton.

Va recolzar el cap a la finestra freda i va mirar cap amunt. Les gotes de pluja corrien erràticament pel sostre panoràmic del Tesla; cada caminet gelat distorsionava el paisatge urbà, i els edificis d’oficines i empreses emergents com Mosaic Threads Collective que s’aixecaven a cada costat de l’avinguda com parets quilomètriques de ferro, vidre i pedra desapareixien entre la boira.

Si no fos perquè hauria trigat més de quaranta-cinc minuts a peu, i per les sabates de taló d’agulla que duia (i per la tempesta, val a dir-ho), hauria sortit d’aquell cotxe resclosit immediatament i hauria caminat fins al restaurant. La gràcia d’agafar un taxi era que havia de ser més ràpid.

En teoria.

El mòbil li va vibrar.

NATHAN:

Jo també vaig un pèl tard.

JANA:

Jo arribo a les 6.16, i tu?

NATHAN:

…

Va exhalar fort, i amb la mà va buscar dins la bossa fins a trobar la tauleta de xocolata que sempre hi duia, trencant-ne el penúltim quadradet amb una sola mà, sense mirar, i posant-se’l a la boca amb discreció. El gust amarg del setanta per cent de cacau la va fer remugar de plaer. Ara que hi pensava, tot i tenir bufet lliure matí i tarda a Mosaic Threads Collective, no havia menjat res en tot el dia.

A diferència de les empreses catalanes en què havia fet de becària i havia treballat just sortir de la universitat, al món corporatiu dels Estats Units no hi havia temps per sortir a esmorzar, dinar, o ni tan sols prendre’s un vespre lliure per intentar salvar una relació que feia massa temps que feia aigües.

Ningú venia a buscar-te al teu cubicle per baixar amb els tàpers a menjar al parc. Com a molt venien a preguntar-te si ja havies acabat la teva part del projecte, tot i que encara quedessin hores per al termini.

Però això rai. La Jana era una persona dinàmica, energètica i ambiciosa, i no li havia costat gaire adaptar-se a aquella cultura d’empresa. Al que no s’acostumava era al clima.

Chicago s’enfosquia des de mitjan octubre a mitjan maig. Aquell any, la primera onada de fred (que sempre venia acompanyada del famós efecte llac) ja havia arribat i no només això, sinó que des de llavors no recordava cap dia assolellat.

Comparat amb la seva terra, Illinois li semblava salvatge: quan no hi plovia, nevava, i per acabar-ho d’adobar, a l’estiu hi havia onades de calor que superaven qualsevol rècord que ella hagués vist mai a Catalunya. Per afegir-hi més emoció, cada any hi havia un parell d’avisos de tornado, però almenys d’ençà que ella havia arribat, sempre acabaven en tres arbres caiguts i no gaire més.

Fes el que fes, tenia els dits dels peus i les mans crònicament congelats, i els narius se li ressecaven tant que de vegades, en el moment més inesperat, li rajava sang del nas. El pitjor, però, era la seva pell, normalment daurada, brillant i prou suau, però ara era tan seca que encara que s’untava d’olis i cremes de cap a peus cada dia; sempre estava aspra, escamosa i apagada.

—Jana, et veig pàl·lida! —havia comentat l’Olívia algun cop, mig bromejant, quan feien una videotrucada. L’Olívia des d’un aeroport europeu i la Jana des del showroom de torn recollint els modelets que l’Ellie i la Vivian havien escollit per a les pròximes sessions de fotos.

—És el que té viure a la tundra.

—Mira que podries haver escollit llocs amb un clima una mica menys radical sense sortir dels Estats Units, eh? —comentava—. Jo què sé… Califòrnia, o si vols alguna cosa menys semblant a Holly­wood com Texas. Fins i tot a Miami diuen que fa bon temps tot l’any.

—Florida és plena de cocodrils i gent racista —va dir sense gaire coneixement de causa, però amb tot el convenciment—. A més, jo no vaig escollir Chicago per viure-hi, soc aquí per feina, Livy. Per tenir un tastet del somni americà —recordava a la seva amiga per enèsima vegada— perquè he tingut la gran sort de poder treballar a MTC.

—La sort no és sort, Jana meva —va dir amb cantarella—. Com va dir Branch Rickey: «La sort és el resultat del disseny» —filosofava—. Ei, et deixo que he d’embarcar.

Llavors no parlaven durant setmanes, però s’enviaven missatges de veu i mems regularment, tot i que, sobretot per part de la Jana, cada vegada la comunicació era menys i menys freqüent. Estava tan ocupada que se n’oblidava, però l’Olívia no li ho tenia mai gaire en compte. Feia més d’una dècada que eren amigues.

La Jana va aixecar la mirada del mòbil. En Nathan continuava sense respondre el missatge. Les aixelles li seguien perspirant i el cap li anava a mil per hora.

Es moria de ganes d’arribar. Feia molt que volia anar-hi.

Aquell restaurant del downtown era el tema de conversa a les xarxes socials i a MTC des de feia setmanes, però ells no havien tingut temps d’anar-hi. De fet, mai tenien temps de fer res.

La Jana, que tot i que era de les treballadores d’MTC amb més estudis i experiència, se sentia com si encara fos la noia dels encàrrecs, treballant de dilluns a dissabte recorrent Chicago de punta a punta fent la feina bruta de l’Ellie, o encara pitjor, fent de majordoma i anant a buscar menjar i cafès per a l’equip del rodatge i les models. Els diumenges, destrossada de cos i ànima, es llevava tan tard com podia —tot i que tendia a despertar-se abans de les vuit— i els passava al sofà demanant menjar a domicili i mirant The Real Housewives of Miami o llegint revistes de moda i estil per mantenir-se al dia, no fos cas que perdés el tren de les darreres tendències.

En Nathan, en canvi, semblava gaudir d’una flor al cul. Tot i que no tenia ni un trist màster, feia un parell d’anys que havia ascendit a cap del Departament de Nanoinformàtica de l’empresa —que val a dir dirigia el pare del seu millor amic— i treballava seixanta hores setmanals fent ves a saber què i envoltat de friquis de la informàtica i la tecnologia, tot el dia amb la cara enganxada a números i pantalles.

També tenia riquesa generacional i cobrava al mes gairebé el trip

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X