L'esquerda republicana

Bernat Vilaró
Adrià Santasusagna

Fragment

Nota dels autors

Nota dels autors

Si teniu entre mans aquest llibre segurament sabreu que Esquerra Republicana (ERC) ha acabat com el rosari de l’aurora. Que hi ha hagut ganivets i punyalades. I és cert, ha estat així. Però el que ERC ha viscut els darrers mesos ha estat només la punta de l’iceberg de tot el que ha passat des del 2017. Per entendre com acaben les coses, cal entendre primer com comencen. Quines són les dificultats, quines són les vivències de cada personatge, quins motius hi ha darrere cada decisió i com impacten en el futur. Per assimilar la distància que ha acabat separant Oriol Junqueras i Marta Rovira, cal conèixer abans com es va haver de reorganitzar el partit per afrontar la repressió de l’Estat. Quines dificultats de comunicació hi va haver, com i qui prenia les decisions, com es van ocupar els espais de poder i, sobretot, com eren els entorns. Uns entorns que, moltes vegades, han tingut molt més poder que els mateixos protagonistes.

Tenim la certesa que alguns capítols del llibre que teniu a les mans poden ferir sensibilitats, però creiem que també serviran als mateixos actors de la història recent d’Esquerra per saber ben bé què ha passat dins el partit. Molts d’ells encara passen per un procés de dol profund, ple de tristesa, però també de ràbia i de desconcert. Hi ha molta gent que no entén com un partit cohesionat ha acabat trinxat i esquerdat per dins, com aquest partit ha acabat tan partit. Els fets que expliquem en aquest llibre poden servir també per entendre les posicions de l’altre, conèixer els motius de les decisions que es van prendre, i per empatitzar amb la manera com cadascú ha paït el post-Procés dins el partit.

L’esquerda republicana és un llibre sobre la presó i l’exili, però també sobre política i negociació, sobre el Tsunami Democràtic, els indults i l’amnistia, les esquerres, la pandèmia i l’estratègia política. És un llibre sobre el retorn d’Esquerra a la presidència de la Generalitat, sobre la relació amb Junts i el final abrupte de la legislatura. Però també és un llibre sobre el trencament de les relacions, el dol humà, les mentides, les traïcions i les amenaces, i sobre el declivi i la batalla final del Congrés. I, evidentment, també és un llibre sobre l’estructura B del partit, un dels episodis més controvertits de la història republicana.

En el moment de la publicació d’aquest llibre, evidentment, no sabem encara l’impacte que tindrà ni als mitjans de comunicació, ni a Calàbria, ni entre la militància d’Esquerra. Però, amb tota la seguretat, el rigor i la veracitat, ens refermem des d’ara i aquí en el fet que tot el que hem escrit en aquestes pàgines ha passat.

El llibre s’ha fet a partir d’un treball periodístic exhaustiu, amb més de mig centenar d’entrevistes als protagonistes d’aquesta història. No detallarem els noms concrets de les persones amb les quals hem parlat, ja que la confidencialitat de les fonts ha estat primordial perquè ens expliquessin, a cor obert, tot el que ha passat, des de l’entrada a la presó d’Oriol Junqueras (2017) i l’exili de Marta Rovira (2018) fins al final del Congrés Nacional a Martorell, el 16 de març del 2025.

Fa molts anys que cobrim l’actualitat d’Esquerra Republicana i, a hores d’ara, podem afirmar que moltíssima gent ens ha anat explicant detalls importants de la història recent del partit. Ningú no pot dir que, en algun moment o altre, no ens hagi donat alguna informació rellevant per entendre què ha passat a Calàbria, a la presó i a l’exili els darrers vuit anys. Hem tingut en compte qualsevol cosa que els protagonistes ens han explicat. Segurament, alguns d’ells no en són ni conscients.

I ara, fetes les presentacions i els aclariments, què us sembla si passem a l’acció?

En episodis anteriors…

Els partits polítics i el Procés independentista han donat molts arguments per acabar convertits en una sèrie de televisió. Si haguéssim d’explicar de quin tipus de sèrie es tractaria, segurament ens trobaríem davant d’una barreja bastant particular. Tindria tocs d’intriga política com la danesa Borgen, guerres pel poder, com Succession, l’afany per arribar viu a l’última pantalla, com El joc del calamar, problemes de convivència i amistats úniques, com Friends, i fins i tot un toc d’humor absurd, com The Office.

Totes aquestes sèries que acabem de citar no són sèries que puguis veure en un dia de sofà i manta. Tenen unes quantes temporades, molts capítols, molts personatges i cal fer un petit esforç per entrar dins d’aquest món que acaba resultant únic. Per això, quan surt una nova temporada d’alguna sèrie semblant a aquestes, cal repassar què ha passat fins llavors: recordar els personatges principals, els moments de tensió, els capítols tendres i quin va ser aquell final que ens va deixar amb l’ai al cor. Per tant, si hem comparat el Procés independentista i els seus partits amb una sèrie d’entreteniment, abans de començar us posarem una mica en context. Així que en episodis anteriors…

Convergència i Unió va ser el partit hegemònic a Catalunya durant dècades. Un partit centrat a reclamar més autogovern per a Catalunya i que defensava la identitat nacional catalana. Artur Mas, quan era president, va viatjar a Madrid a demanar el pacte fiscal al president espanyol d’aquells moments, Mariano Rajoy (PP). Mas va sortir de la Moncloa amb les mans buides i això va fer emprenyar la ciutadania. Tot plegat va provocar el naixement d’una organització ciutadana amb el nom d’Assemblea Nacional Catalana, que reclamava que el Govern apostés per la independència. El moviment va omplir els carrers de Catalunya i Mas va fer un gir cap a la independència. Bé, cap a «l’estat propi», com li agradava dir al president.

La pressió popular va obligar el president Mas a convocar una consulta a la ciutadania per saber si Catalunya volia ser independent. Seria l’anomenat procés participatiu del 9 de novembre del 2014. L’havien pactat Convergència i Unió, Esquerra, Iniciativa per Catalunya Verds i la CUP. L’Estat va impugnar la votació i el Tribunal Constitucional la va anul·lar. Tot i això, la votació va ser tot un èxit i el president Mas i el cupaire David Fernàndez es van fondre en una abraçada que quedarà remarcada en els llibres d’història.

Després del procés participatiu, Mas va convocar elec­cions per al 27 de setembre del 2015. Convergència Democràtica de Catalunya, que apostava per la independència, va fer una llista única amb Esquerra: Junts pel Sí. El Govern el va acabar presidint Carles Puigdemont (CDC), després del veto de la CUP a Mas. Oriol Junqueras (ERC) n’era el vicepresident. Tots dos partits van pactar amb la CUP fer un referèndum d’independència l’1 d’octubre del 2017. Els preparatius tensaven molt el Govern, fins al punt que Puigdemont i Junqueras es van convertir en enemics íntims. No confiaven gens l’un en l’altre, i només estaven pendents de quan l’un clavaria un ganivet per l’esquena a l’altre.

Malgrat tot, el Govern continuava amb els preparatius del referèndum. Els dies 6 i 7 de setembre del 2017, el Parlament va aprovar les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica. La justícia espanyola va actuar de pressa i les va tombar. Tot i això, el Govern seguia sense por preparant el referèndum, i l’Estat continuava també sense manies fent tot el possible per aturar-lo. El 20 de setembre, la Guàrdia Civil va detenir catorze persones, entre les quals hi havia alts càrrecs del Govern, per l’organització de l’1 d’Octubre. També van escorcollar els departaments d’Economia, Exteriors, Treball i Governació.

El dia 1 d’octubre van obrir els col·legis electorals i gairebé tothom va poder votar. Tenien paperetes, urnes i un sistema de sufragi universal que permetia que tothom pogués votar des de qualsevol col·legi del país. Mentrestant, la Guàrdia Civil i la policia espanyola tancaven molts locals a cops de porra. El recompte total va ser de més de mil ferits. La resposta ciutadana es va canalitzar amb una vaga general el 3 d’octubre i, la de l’Estat, amb un missatge del rei Felip VI demanant que s’assegurés l’ordre constitucional.

A partir d’aquí la tensió encara va créixer més. El 10 d’octubre, Carles Puigdemont va declarar la independència de Catalunya i la va suspendre per obrir vies de diàleg. Va ser el dia del mem de la senyora de l’Arc de Triomf, que va passar d’estar alegre a estar trista en pocs segons. Quinze dies després, el 27 d’octubre, el president Puigdemont declarava la independència en veure que això de negociar no anava enlloc. Va marxar a Brussel·les, on dos dies després compareixeria amb altres consellers com Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret. També hi havia Dolors Bassa, Joaquim Forn i Meritxell Borràs, que, a última hora, van decidir tornar a Catalunya.

El 30 d’octubre del 2017 la Fiscalia General de l’Estat es va querellar a l’Audiència Nacional contra el president Puigdemont i tot el seu Govern, i els va acusar de rebel·lió, sedició i malversació. També ho va fer el Tribunal Suprem contra Carme Forcadell i la Mesa del Parlament. Pocs dies després, el 2 de novembre, la jutgessa Carmen Lamela enviava a la presó i sense fiança Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Meritxell Borràs, Raül Romeva, Carles Mundó, Dolors Bassa i Joaquim Forn.

1

LA REPRESSIÓ SACSEJA ERC

Acabarem a la presó?

«A qui vigileu? A un traficant d’armes?»

Entrar a la presó era un escenari que tots els líders independentistes tenien damunt la taula. Sabien que, si l’Estat anava a totes, podien acabar entre reixes. El que segurament no s’esperaven era que, en comptes de passar-s’hi uns quants dies o un parell de setmanes, s’hi estarien anys. Per a ells era qüestió de temps que acabessin detinguts o empresonats. Ho sabien, n’eren conscients, i durant els preparatius del referèndum de l’1 d’Octubre n’havien tingut proves. I és que al voltant dels principals líders polítics ja havien passat coses que els feien intuir que la cosa acabaria malament.

Un d’aquests episodis va ocórrer just tres dies abans que, el 20 de setembre del 2017, la Guàrdia Civil entrés al Departament d’Economia i a una quarantena de llocs més per intentar frenar el referèndum. El protagonista és una de les persones de màxima confiança d’Oriol Junqueras a la Vicepresidència del Govern: Raül Murcia —més conegut per Muto—. Estava dinant en un restaurant del centre de Barcelona i va rebre un missatge del cap d’Escortes dels Mossos d’Esquadra del Departament de Vicepresidència. El text contenia una foto de Muto en aquell mateix moment, en aquell mateix restaurant de Barcelona i en aquella mateixa taula des d’on mirava el mòbil. Podia ser una broma de mal gust o una ximpleria, si no hagués estat per un petit detall: la fotografia no l’havia feta l’escorta dels Mossos que l’estava protegint.

A l’exterior del restaurant feia estona que els agents que hi havia a la sortida havien detectat moviments estranys. Dos homes anaven passant per davant del restaurant. Un hi entrava, en tornava a sortir, parlava amb el company i tenien un comportament poc habitual per a unes persones que busquen una taula per dinar. Els Mossos, que, abans que res, el que feien era prevenir qualsevol problema, van aturar la parella sospitosa. Eren agents d’incògnit de la policia espanyola que estaven fent fotos a Muto dins el restaurant. Segons ells, l’investigaven perquè tenien informació que el relacionava amb el tràfic d’armes. Els Mossos no s’ho van empassar i els van fer fora.

Pocs minuts després van arribar dos homes diferents que seguien el mateix patró que la parella de policies espanyols que havien enxampat els Mossos. També van aixecar sospites, ja que entre policies se solen identificar bastant de pressa. Havien entrat dins el restaurant i també els van enganxar fent fotografies a la mà dreta de Junqueras. En aquest cas, i això que només havien passat pocs minuts, investigaven Muto per tràfic de drogues.

En aquest punt, és lògic preguntar-se si, segons la policia espanyola, els Mossos protegien i treballaven dia rere dia amb un traficant d’armes ràpidament reconvertit en traficant de drogues. La resposta és que no. El que feia l’Estat espanyol era buscar i espiar els entorns dels líders independentistes. Volien esbrinar, saber i trobar pistes que permetessin aturar l’1-O.

D’episodis com aquest n’hi ha desenes i això és el que feia sospitar els membres del Govern que la cosa podia anar malament. Era el cas d’Oriol Junqueras. Ho explica molt bé un altre episodi que el president d’Esquerra va viure amb els assessors estilístics del partit. Esquerra havia contractat un equip de persones perquè determinessin la imatge del partit i els seus membres. Els explicaven com s’havien de vestir, quin tipus de roba havien de comprar i els assessoraven perquè el seu aspecte fos l’idoni. Junqueras no en va fer mai gaire cas. Ell tenia un estil ben definit i marcat i res no l’apartaria del seu uniforme de texans i camisa de màniga curta. De tant en tant li tocava posar-se vestit, però, evidentment, sense corbata. Però tot això és simple context. No ens interessa ni l’estil que distingia el partit ni els texans ni la camisa de Junqueras. Ens hem de fixar en el calçat.

Un dia del mateix setembre del 2017, Raül Muto va adonar-se que Junqueras anava amb vestit, però que no portava sabates. Portava unes vambes de velcro. Muto li va preguntar si s’havia equivocat, ja que li semblava estrany que no portés sabates i anés amb vambes. Era el vicepresident del Govern i, encara que no volgués seguir les directrius estilístiques del partit, calia fer goig. La resposta de Junqueras va ser sorprenent: «No, no m’he equivocat. Si em detenen, el primer que faran serà treure’m els cordons de les sabates. En canvi, si porto vambes de velcro, podré caminar sense problemes». El clima era clar: Junqueras sabia que en qualsevol moment el podien detenir.

Dona-ho a la Marta

«La llista ha de ser aquesta. Jo no tornaré»

Després del referèndum de l’1 d’Octubre, Oriol Junqueras i la resta de consellers del Govern de Carles Puigdemont van rebre una citació de l’Audiència Nacional. La jutgessa de la sala, la famosa Carmen Lamela, els havia demanat que compareguessin a declarar. Estaven acusats de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics. La cita era per al dia 2 de novembre del 2017, un mes després del referèndum de l’1-O. El dia abans, el de Tots Sants, Raül Muto es va encarregar de portar Junqueras a Madrid. El va anar a buscar cap al tard, pels volts de les set de la tarda, a casa seva, a Sant Vicenç dels Horts. Muto va organitzar el desplaçament amb el xofer del partit i va reservar una nit d’hotel. Quan Junqueras va sortir de casa seva, anava amb la bossa feta, però no tan sols per a una nit. Portava tot el que era necessari per estar uns quants dies fora de casa. Muto i Junqueras van xerrar tot el viatge i van arribar gairebé a les tres de la matinada a Madrid.

Durant aquell viatge en cotxe, però, Junqueras va deixar una cosa enllestida: la llista electoral d’Esquerra del 21 de desembre del 2017. El president del partit volia deixar la feina feta per si acabava entrant a la presó. Amb un paper i un bolígraf, va anar apuntant una per una les persones que havien d’ocupar les primeres posicions i aguantar el primer embat de la repressió. Quan Junqueras va tenir tancada la llista, va demanar a la seva mà dreta que la fes arribar a Marta Rovira. Muto, sorprès, li va dir que ho fes ell mateix quan sortís de declarar a l’Audiència Nacional, que organitzessin una reunió i acabessin de tancar els detalls de la llista. Junqueras va ser taxatiu: «No, Raül. Entraré a la presó».

El 27 d’octubre del 2017, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va convocar les eleccions al Parlament que se celebrarien el 21 de desembre del mateix any. Ho va fer sota l’argument de fer unes eleccions «lliures, netes i legals». Volien una votació que, segons el Govern espanyol, tingués totes les garanties per tornar Catalunya «a la llei». Rajoy va anunciar les eleccions tenint els líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, respectivament, a la presó. Una setmana després, Oriol Junqueras i la resta de líders independentistes acabarien també entre reixes.

El moviment ja sumava onze dirigents a la presó: els dos Jordis, Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull, Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Raül Romeva, Quim Forn i Carles Mundó. Cap d’ells va tenir la possibilitat de sortir-ne pagant una fiança. L’únic líder que s’hi va estar només unes hores va ser Santi Vila.

La llista d’esquerres fallida

«Tio, crec que han entrat a robar a casa»

Les eleccions ja estaven convocades i Junqueras ja havia perfilat la llista des del cotxe. El president d’Esquerra sabia que seria el candidat en una partida difícil de jugar: unes elec­cions imposades per l’Estat aplicant l’article 155 i amb una desena de líders independentistes entre reixes. Però què hauria passat si ERC no s’hagués presentat en solitari? No tan sols és una pregunta retòrica, sinó que hauria pogut ser una realitat. I és que aquelles setmanes hi va haver un intent d’idear una candidatura unitària de les esquerres sobiranistes de Catalunya.

L’endemà mateix de l’empresonament dels Jordis, es va impulsar la plataforma En Peu de Pau. Es tractava d’una iniciativa pacifista formada per entitats com Casa nostra, Casa vostra, Universitats per la República, els CDR, l’ANC, Òmnium, FundiPau, CIEMEN i el Centre UNESCO de Catalunya, entre d’altres. També hi donaven suport col·lectius de bombers, estibadors i agents rurals. En Peu de Pau naixia per coordinar les mobilitzacions pacífiques en contra de l’empresonament dels dirigents independentistes, promoure la resistència civil pacífica i no violenta, i ser un canal d’informació i de desintoxicació de fake news.

Les cares visibles de l’acte de presentació, el 18 d’octubre a Barcelona, eren l’activista Ruben Wagensberg, el periodista i exdiputat de la CUP David Fernàndez, la filòsofa Marina Garcés i la representant d’Universitats per la República, Aina Delgado. Després de diverses convocatòries i concentracions en contra de l’empresonament dels líders independentistes, En Peu de Pau va convocar una reunió al pis de Wagensberg. Hi van assistir, també, representants de formacions sobiranistes d’esquerres: Marta Rovira, Sergi Sabrià i Isaac Peraire (ERC); Eulàlia Reguant i Mireia Vehí (CUP) i Albano-Dante Fachín (Podem). També hi havia Teresa Forcades (Procés Constituent).

En aquella reunió es va estudiar la possibilitat de presentar una llista conjunta de les esquerres sobiranistes. Però la iniciativa, impulsada per membres d’En Peu de Pau, no va tenir recorregut. La idea sorgia de persones que no formaven part dels partits polítics i des del primer minut ja van veure que no quallaria. ERC tenia clar que no volia presentar-se a les eleccions amb Junts, de manera que rebutjava la reedició de la coalició de Junts pel Sí del 2015. Però el partit de Junqueras —que era a la presó— i Rovira també va acabar negant-se a aquesta llista unitària de les esquerres sobiranistes del país. El 21-D, ERC obtindria 32 escons —el seu rècord fins aleshores—, després d’aconseguir 935.861 vots (un 21,38 % del total). Però va quedar en tercera posició, per darrere de Cs (36 escons) i Junts (34 escons).

La reunió va acabar sense cap acord de les esquerres del país. Però podria haver acabat encara més malament per uns episodis dignes de novel·la negra. La mateixa nit de la reunió, uns desconeguts van entrar al pis de Wagensberg, on havia tingut lloc aquella trobada tan sols unes hores abans. No van robar res, ni l’activista tampoc va trobar micròfons instal·lats a casa seva. La hipòtesi és que, com que els independentistes patien un seguiment exhaustiu —amb telèfons punxats i tot—, els serveis d’intel·ligència devien detectar que dirigents com Rovira i Reguant se citaven en un pis concret. I, per això, algú va entrar al pis de Wagensberg per obtenir detalls de què estava passant.

Però aquest fet no és l’únic que va tenir lloc. Pocs dies després també van entrar a casa d’una persona vinculada a la CUP. Per primera vegada a la vida no va sentir el despertador i es va llevar hores més tard del que s’hauria d’haver llevat. No es trobava gens bé i va decidir anar a l’hospital. Li van fer una anàlisi, en què li van detectar que tenia compostos químics a la sang que s’utilitzen per adormir profundament una persona. En tornar a casa, es va fixar que tenia els discs durs de l’ordinador remenats. Ni Wagensberg ni aquesta altra persona van poder posar mai gaire llum a la foscor d’aquells dos episodis.

De la reunió fratricida per unir les esquerres sobiranistes en van sortir altres propostes d’ERC. Peraire, vicesecretari general de Coordinació Interna, Territori i Organització dels republicans, va citar dies després Wagensberg a una cafeteria del centre de Barcelona per proposar-li anar a la llista del 21-D, però ell ho va rebutjar. Els dies següents, Peraire va insistir molt a Wagensberg que acceptés anar a la candidatura d’ERC. L’activista, impulsor d’En Peu de Pau i membre de Casa nostra, Casa vostra, continuava arrufant el nas perquè no ho veia clar. Fins que Rovira el va convocar al seu despatx de Calàbria: «Tenim gent a la presó, necessitem omplir les llistes». Amb aquest argument, Wagensberg va acceptar l’encàrrec. Aquell mateix dia va conèixer Josep Maria Jové, amb qui acabaria forjant una forta amistat.

Un permís inesperat

«Els han deixat sortir! Que vagin corrents als mítings!»

Un cop es van definir totes les candidatures, els partits es van centrar a preparar la campanya. I quina campanya! Esquerra ho tenia tot en contra: el seu cap de llista era entre reixes, les eleccions les havia convocat Mariano Rajoy i no es tenia la certesa que l’Estat espanyol acceptés els resultats de la votació. Ara bé, el context aparentment negatiu també podia girar-se a favor d’Esquerra. La política estava polaritzada i els partits independentistes, tenint els seus líders a la presó, podien sortir-ne beneficiats i imposar-se a les urnes. Ho demostraven els carrers, que s’havien omplert desenes de vegades per demanar la llibertat dels líders independentistes. I era una evidència que no era el mateix tenir els presos dalt dels escenaris durant els actes de campanya que tenir-los tancats.

Diuen que les males notícies no arriben mai soles. I que cal anar amb compte, que darrere d’un tren sempre en pot venir un altre. El final del 2017 era ben complicat per a les aspiracions de l’independentisme. Ni referèndum acordat, ni referèndum vinculant, ni suport internacional, ni tampoc una independència que arribés als deu segons de vigència. Tot el contrari: repressió, cops de porra, violència policial, el discurs del rei espanyol, repressió, persecució judicial, aplicació de l’article 155, destitució del Govern de Carles Puigdemont, repressió, exili, repressió, presó preventiva i més repressió.

Però, a vegades, després d’un reguitzell de males notícies i una espiral de negativitat, poden arribar bones sorpreses quan menys s’esperen. Així que es va produir el miracle i un permís va caure del cel. Unes hores abans que comencés la campanya, el Tribunal Suprem va decidir deixar en llibertat Jordi Turull, Josep Rull, Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. El jutge, però, mantenia a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Menys Borràs i Cuixart, tota la resta de dirigents —alliberats o empresonats— anaven a les llistes del 21 de desembre. Hi ha qui creu que l’Estat va concedir aquell permís perquè la campanya dels partits independentistes no fos tan dura i no aconseguissin tants vots.

D’aquesta manera, els actes van començar amb uns quants presos alliberats. I el primer que van fer alguns d’ells va ser anar directament de les presons als mítings, sense ni tan sols passar per casa. Forcadell i Mundó —el qual, fins al dia abans, compartia cel·la amb Junqueras— van protagonitzar l’inici de la campanya a Vic, ciutat de Marta Rovira, mentre Bassa ho feia des de la seva Torroella de Montgrí. La secretària general advertia que el president del partit era a la presó perquè l’Estat sabia que Esquerra combatria la demagògia i el populisme de Cs, liderat per Inés Arrimadas (a Catalunya) i Albert Rivera (a Espanya).

En efecte, Cs s’enfilava al capdamunt de tot en les enquestes. L’unionisme català també buscava la seva oportunitat, i la formació taronja aglutinava el sentiment més antiindependentista. I ho va aconseguir. Malgrat l’alliberament de la majoria dels presos i la mobilització del sobiranisme, Cs va guanyar les eleccions i Arrimadas va fer història. Per primera vegada, una dona encapçalava la llista més votada en unes eleccions al Parlament, però li va servir de ben poc. Cs va obtenir 36 escons després de rebre 1.109.732 vots (un 25,3 % del total). Junts per Catalunya va quedar en segona posició (34 escons), impulsada per l’efecte Puigdemont des de l’exili, que va superar la candidatura d’ERC (32), liderada per Junqueras. Però Arrimadas no va poder ser investida presidenta. De fet, ni ho va intentar. I va ser Junts qui va posar tota la carn a la graella.

«Perquè torni el president, s’ha de votar el president». La candidatura de Puigdemont va prometre que el seu cap de llista tornaria a Catalunya, però no va ser així. Després de constituir-se el Parlament i elegir Roger Torrent com a president de la cambra, es va convocar el ple d’investidura de Puigdemont per al 30 de gener. Però el cap de llista de Junts, exiliat a Bèlgica, no es va presentar al Parlament, i Torrent va decidir ajornar el ple «per assegurar un debat amb garanties». Eren dies i setmanes de molta intensitat i debats molt profunds. L’estratègia no era clara, però la tàctica tampoc. Junts i ERC no es posaven d’acord amb el què ni amb el com, però és que tampoc amb el qui. Els republicans tenien clar que calia activar al més ràpid possible un Govern que fos efectiu, un concepte —el de l’efectivitat— que es repetiria moltes vegades als mitjans, aquells mesos. El partit de Junqueras i Rovira es negava a vendre fum i fer promeses a la ciutadania que no es podrien complir. A les executives del partit s’arribava a poques conclusions, però sí que n’hi havia una de clara: no valia la pena exposar més gent perquè acabessin a la presó, calia buscar alternatives a cada situació i urgia formar Govern per acabar amb el 155. Cal recordar que el Palau de la Generalitat encara era en mans de Madrid i que, per exemple, Dolors Montserrat figurava com a consellera de Salut —ho va ser fins al maig del 2018—. «Hem de recuperar tots els espais, perquè l’Estat ens ho ha pres tot», es repetien els dirigents d’Esquerra.

Amb Puigdemont descartat com a candidat a la investidura —no era factible ni efectiu—, Junts va apostar pel seu número dos, l’expresident de l’Assemblea, Jordi Sànchez, en aquells moments empresonat a Soto del Real. Però el 12 de març del 2018 tampoc hi va haver ple d’investidura. El magistrat del Suprem, Pablo Llarena, va impedir que Sànchez tingués un permís per assistir al ple. De totes maneres, el segon candidat de Junts no comptava fins aleshores amb tots els suports necessaris, ja que la CUP havia anunciat la seva abstenció. Junts havia de tornar a moure fitxa i buscar un tercer candidat.

Mentrestant, la sala de màquines d’ERC continuava a ple rendiment, i Aragonès

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos