La cort de la mort

Rick Riordan

Fragment

Capítol 1

Capítol 1

—Respira, Nico.

En Nico estava assegut davant de Dionís, qui feia una olor peculiar que recordava els rotlles de canyella. El fill d’Hades va fer un esforç perquè això no el distragués. Va inspirar fondo, omplint-se tant el pit de l’aire gèlid que feia a l’estret de Long Island que va pensar que li petaria. Després, va exhalar a poc a poc i va obrir els ulls.

Els rínxols del senyor D es van balancejar amb la brisa. Ell i en Nico s’asseien en dues estores de ioga a la platja dels focs artificials mentre el sol es ponia a l’horitzó. La fresca no molestava gaire en Nico (duia una jaqueta negra que l’escalfava prou). Però el senyor D duia una parca rosa fort, un gorro de conjunt amb un pompó i guants d’esquiar. A en Nico li semblava exagerat. Vols dir que els déus noten el fred? Però també sabia que el senyor D aprofitava qualsevol oportunitat per dur les combinacions més cridaneres imaginables.

En Nico estava incòmode per una altra raó: aquestes sessions amb el director del campament el feien sentir molt violent. Després que en Nico i el seu nòvio, en Will, tornessin del Tàrtar, ja en feia gairebé tres mesos, el senyor D havia manifestat el seu interès per començar «una cosa semblant al que els humans anomenen teràpia» al Campament Mestís. A en Nico li havia agradat la idea perquè sabia que, quan els semideus havien arribat al campament per primer cop, sovint havien necessitat ajuda per afrontar la nova realitat que era ara la seva vida. Recordava a la perfecció com s’havia sentit.

Malgrat tot, no era així com ell s’havia imaginat la «teràpia». Els exercicis de respiració li semblaven inútils. El senyor D havia demanat a en Nico que dugués un diari de les seves emocions, però no s’hi acostumava. El déu sovint incitava en Nico a «viure en el present», la qual cosa no li semblava que tingués gaire sentit. No viatjava en el temps, només a cavall de les ombres.

Tanmateix, en Nico s’esforçava a prendre-s’ho seriosament. Va clavar la mirada en el conjunt rosa fúcsia del senyor D, amb el qual n’hi havia prou i de sobres per mantenir l’atenció de qualsevol en el present. Llavors, va sentir un crec-crec proper i va donar un cop d’ull a l’esquerra.

Al cim de la duna més propera, un petit exèrcit d’éssers foscos van treure el cap entre les herbes altes. Els bombons de xocolata.

En Nico s’adonava que els cacodemons intentaven no cridar l’atenció, però com que eren personificacions de les batalles internes i els traumes d’en Nico, no eren gaire «sigil·losos». Cal dir que també detestaven no estar amb ell.

El senyor D encara feia exercicis de respiració. Tenia els ulls tancats. Potser no se n’adonaria…

Dionís es va escurar la gola.

—Nico —va dir—, què hi fan, aquí?

Ja l’havia enxampat.

—Preferiries que es passegessin per les cases? —va demanar en Nico—. I que provoquessin flashbacks aleatoris als nous?

El senyor D va arrufar les celles.

—Mmm… Diria que no. Encara m’estic habituant a la presència d’aquestes bombetes teves.

En Nico va fer un gest als cacodemons perquè s’acostessin. Es van unir i van rodolar duna avall com taques de tinta que han escapat d’un test de Rorschach, fent sorollets d’alegria del tipus «Oidà! Oidà! Oidà!», mentre s’apilotaven al voltant d’en Nico.

En realitat, en Nico i en Will també s’estaven adaptant a la seva presència. Feia un parell de mesos, la Por havia provocat un atac de pànic a en Will només fregant-li el turmell, i la Ràbia s’havia passejat per un bosc d’esperits de la natura i havia causat una baralla entre dos arbustos de mores que solien ser molt pacífics.

A mesura que s’acostumaven a existir fora del cos d’en Nico, els bombons de xocolata eren emocions rellevants i detonants per a qualsevol que els topava. El senyor D creia que podia ser la seva manera de connectar amb altres éssers vius mentre exploraven més i més. «Potser les taquetes es comuniquen així».

«Taquetes»? Alguns tenien antenes! Cames! Ulls brillants! Com gosava anomenar-los taquetes?

De fet, la Tristesa sí que semblava una taqueta quan va enfilar-se a la sabata d’en Nico i li va grimpar fins al genoll. La va acariciar i es va meravellar d’aquella suavitat impossible, com si fos un coixí de fum. Llavors el va bufetejar l’emoció: una onada de tristesa, acompanyada de records de la seva germana Bianca i la seva mare que es fonien en la foscor.

Va enretirar la mà i les imatges van desaparèixer.

El senyor D va desencreuar les cames.

—Veig que ja hem acabat per avui. Ja no estàs parant atenció. —Es va aixecar i va començar a enrotllar l’estora—. Per a les futures sessions, establiré una norma de no-bombons.

—Entesos. —En Nico es va aixecar i va escampar un munt de cacodemons que eren a la seva falda—. Potser els ensenyaré a actuar per a un circ itinerant.

—Has vist mai un circ itinerant, Nico? Hi encaixaries de meravella.

El semideu va girar els ulls en blanc.

—Au va, si no sabrien ni com tractar-me.

Tots dos van enfilar el camí de tornada al campament mentre els bombons de xocolata xisclaven i saltaven darrere d’ells. Quan coronaven les dunes, el senyor D es va tornar a escurar la gola.

—Nico, sé que aquestes lliçons no et són fàcils. No estàs acostumat a estar quiet.

—Està sobrevalorat.

—Ja… Imagina’t com em sento, atrapat en aquest lloc. —El déu va fer un gest cap a la vall que s’obria davant d’ells.

El Campament Mestís sempre deixava en Nico sense alè. Fins i tot ara, en ple hivern, els camps eren verds i exuberants. Els edificis grecs de marbre —el pavelló menjador, l’amfiteatre, l’arena de combat…— brillaven amb la llum del capvespre. Enclavades en una clariana enmig del bosc, les cases dels campistes formaven un ampli rectangle al voltant d’una zona verda on un foc cremava amb ganes. Si havies d’estar «atrapat» en algun lloc com a déu, obligat durant un segle a fer serveis a la comunitat per haver desobeït les ordres de Zeus, ser el director del Campament Mestís semblava una bona condemna. Però en Nico sabia que era millor tancar la boca i no dir-ho a Dionís.

El déu es va espolsar uns granets de sorra de la seva parca d’esquiar.

—La qüestió és —va continuar— si creus que fas progressos. Només vull assegurar-me que estàs més ben format abans de posar-nos a ensenyar als altres campistes com gestionar l’estrès, els flashbacks, la por… Cada exercici que t’ensenyo té una intenció, t’ho prometo.

—Ja ho sé. —En Nico va deixar caure les espatlles—. Però és que… és molt nou per a mi. Aprendre a respirar, a estar quiet i tota la pesca. No hem tingut ni una sola missió ni cap conflicte des de fa mesos.

—I estic segur que estàs impacient, Nico. Però després del que tu i en Will vau viure la tardor passada, us mereixeu un bon descans. —El senyor D es va quedar en silenci uns segons i després va afegir—: No té res de dolent abaixar el ritme.

En Nico no n’estava tan segur. L’últim cop que havia «abaixat el ritme», s’havia quedat atrapat a l’Hotel Lotus i Casino i s’havia perdut gran part del segle xx.

Ell i el senyor D van fer drecera per la banda oest del Llac de les Canoes i van passar per davant de les cabanyes. De seguida van sentir la remor d’una fletxa que es clavava en el seu objectiu: una bala de palla. Hi havia en Will Solace i la Ginebra, una de les dríades del campament, observant la distància del tir.

Quin parell, el fill d’Apol·lo i la nimfa. La Ginebra era petitona i particular, anava descalça, duia un vestit verd vaporós i tenia els cabells de color ambarí i llargs. Semblava que un cop de brisa se la pogués endur en qualsevol moment, però mantenia una postura que traspuava confiança. Era evident que ella era la mestra.

En Will, en canvi, era més alt, amb la corpulència d’un surfista. Aquell dia duia texans desgastats i una dessuadora blava que contrastava de meravella amb la mata despentinada de cabells rossos. Sostenia l’arc a la dreta i mirava l’objectiu amb cara de pocs amics; era evident que no estava satisfet.

En veure’ls junts, en Nico va sentir una fiblada de gelosia. «Ei, que aquest és el meu nòvio, que és increïblement guapo. No el toquis!». Llavors, en Will va veure que s’apropava i li va oferir un somriure d’orella a orella, i els recels d’en Nico van desaparèixer, substituïts per alegria pura.

—Nico! —el va cridar en Will.

«Per l’amor dels déus», va pensar en Nico. Encara no es podia creure que hi hagués algú al món que sempre semblava alegrar-se de veure’l. Com podia ser tan afortunat?

—Aquest cop ho aconseguiré —va dir-li en Will—. Mira!

Va encaixar la fletxa i va tensar la corda.

—Molt bé —va dir la Ginebra a la seva espatlla—. Imagina on vols que vagi amb el teu ull interior.

En Will va disparar. El projectil va creuar l’aire i es va clavar en el cercle exterior de la diana.

—Així és com m’ho havia imaginat —va saltar—. Era la meva intenció.

—Millor que la setmana passada. —En Nico va fer-li un petó a la galta—. Llavors no encertaves la diana.

En Will es va posar vermell.

—Ja… Em sembla increïble que estigui trigant tant a millorar com a arquer. Espero que el meu pare no es mori de la vergonya.

—Segur que et desitja molta sort —va afegir la Ginebra—. Ben aviat faràs diana! O… si no ben aviat, tard o d’hora.

—No em consola gens, Ginebra —va grunyir en Will.

—Acompanya’ns per sopar, fill d’Apol·lo —va exclamar amb veu de tro el senyor D—. La teva presència ajudarà a adaptar-se als nous campistes.

—Als nous? —En Will va donar l’arc a la Ginebra—. Vols dir els de la setmana passada?

—Per desgràcia, no —va replicar Dionís—. Segons en Quiró, aquesta mateixa tarda han arribat tres semideus més.

—Tres més? —va preguntar en Nico—. Ja? I encara no és estiu.

—És culpa d’en Percy Jackson. —El senyor D va alçar les mans—. Si no hagués estat pel seu dramàtic discurset a l’Olimp i tot allò que els déus menors també es mereixen respecte i les seves pròpies cabanyes, jo no hauria de gestionar aquesta afluència de descendents! Hauríeu crescut i hauríeu marxat, i jo hauria convertit el Campament Mestís en un campament per a mi sol per descansar.

En Will va somriure.

—Però si ens adores i ens trobes a faltar quan no hi som.

—No en el teu cas, Solace —va etzibar-li el senyor D—. Amb tu, mai; ni una sola vegada, m’ha passat.

En Will li va tocar el nas amb el dit.

—Ets tan bufó quan fas veure que ens detestes…

En Nico va empassar saliva, esperant que el senyor D es convertís en una columna abrasadora d’ira i els desintegrés, però Dionís només va escurar-se la gola.

En Will tenia el do de poder donar uns tocs al nas d’un dels grans déus olímpics i salvar la pell.

Durant el curt trajecte fins al pavelló menjador, el senyor D va continuar queixant-se de les últimes arribades de semideus. Al llarg dels darrers mesos, s’havien anat presentant nous nens al Campament Mestís gairebé cada setmana. En Quiró no donava a l’abast. Com que en Nico i en Will eren els semideus més «veterans», havien assumit part dels deures d’orientació. En Will havia suggerit que preparessin un número musical de varietats. I en Nico havia suggerit no tornar a treure el tema.

De fet, en Nico s’alegrava de poder donar un cop de mà, però l’augment de les arribades l’incomodaven. Li feia l’efecte que demostrava un patró, com si el clima màgic del món hagués canviat, la qual cosa forçava migracions en massa just abans d’una catàstrofe. Esperava no tenir raó…

Quan va entrar al pavelló menjador, en Nico va veure els grups habituals repartits en un munt de taules de pícnic. Hi havia hagut la norma de seure amb els de la teva cabanya, però l’estiu passat en Nico havia iniciat un moviment de resistència no violenta (bàsicament, volia seure amb en Will). La idea va imposar-se sense gaire oposició d’en Quiró ni del senyor D, i ara els campistes s’asseien on volien. N’hi havia que reien i es llançaven trossos de pa entre ells. D’altres feien ofrenes als seus progenitors divins davant del foc. El senyor D va encaminar-se tranquil·lament cap a la taula principal, on seia en Quiró i on un sàtir que semblava nerviós esperava amb una plata de raïm Concord fred i pelat per al déu del vi.

En Nico va albirar els tres nouvinguts, apinyats en una taula d’un racó. Una fiblada de simpatia li va constrènyer el cor. Es va preguntar si ell també semblava tan nerviós el dia que va arribar.

Va abaixar la mirada i va descobrir un bombó de xocolata d’un sol ull que semblava un eriçó de mar (la Solitud) que s’aferrava als cordons de la seva sabata amb els seus apèndixs punxeguts. La Solitud era el cacodemon més petit, i encara que en Nico no estava disposat a admetre-ho, segurament era el seu preferit. Potser perquè havia passat molt de temps amb aquest sentiment.

Va abaixar la mà i la criatureta li va pujar pel braç. Es va arrepapar a la base del coll i li va provocar una onada buida de nostàlgia, però a en Nico no li va fer res. Era com la visita d’una vella amiga.

Quan en Nico i en Will es van acostar als nous campistes, aquests es van posar drets a correcuita, com si els haguessin cridat. Tots semblaven tenir onze o dotze anys. Un era un noi baixet i pàl·lid, que duia una jaqueta enconxada i uns texans tres talles massa grans. El segon era una noia de pell marronosa, cabells arrissats i un conjunt de vestit, jaqueta i botes d’estil punk, que a en Nico li va encantar. I el tercer era un noi més alt, amb els ulls marrons i càlids, la pell de color xocolata i els cabells negres molt curts. Semblava el líder o, com a mínim, el més atrevit. Va fer una passa endavant i els va oferir la mà.

—Hola, em dic Oludare! —va dir, tan fort que qualsevol en un radi de tres taules el va poder sentir—. Olu, si el voleu abreujar. Ets el senyor Di Angelo? En Quiró ens ha dit que havíem de parlar amb tu.

En sentir «senyor Di Angelo», alguns dels campistes més grans van donar una ullada on eren ells i van deixar anar rialletes.

—Digue’m Nico.

Va encaixar-li la mà, però li va semblar un gest massa formal.

—Un plaer.

—Ei, tranqui —va saltar en Will, amb un somriure tan radiant que fins i tot en Nico en va sentir la calidesa—. Aquí som molt informals.

L’Olu va canviar el pes d’una cama a l’altra.

—Entesos, sí. Doncs bé…, la meva mare és Hèstia!

Ho va dir tan fort que la noia punky va fer una ganyota.

—Olu, per favor —va etzibar-li, mentre s’estirava els rínxols—, abaixa la veu.

—Ho sento! —va cridar l’Olu—. Perdó, perdó. Crido molt quan em poso nerviós.

En Nico li va regalar un somriure.

—T’entenc. Jo també vaig ser nou aquí. O sigui que… Un moment, has dit Hèstia? —Va mirar en Will—. No sabia ni que Hèstia hagués estat mare. N’hem tingut mai, un descendent seu, aquí?

En Will va parpellejar.

—Eh… Ual·la. Crec que no.

L’Oludare va fer un gest abatut.

—Això vol dir que no tinc on anar?

—Al contrari —va explicar en Will—. Qualsevol semideu és benvingut al Campament Mestís. I qui són els teus amics?

La noia es va presentar com a Ananya. La seva mare era una deessa grega menor que s’anomenava Astrea.

—No la conec —va apuntar l’Ananya—. I de sobte, la setmana passada, se’m va aparèixer en somnis del pal: «Soc la teva mare! Ves al Campament Mestís!». —Va encongir-se d’espatlles—. En Quiró m’ha dit que és la deessa de la justícia i la innocència. És genial.

—Mai n’havia sentit a parlar —va reconèixer en Nico—. Però hi ha moltíssims déus que desconec.

—Com a mínim, t’ha reconegut! —va exclamar en Will—. Abans havíem d’esperar mesos o fins i tot anys que això passés, i hi havia gent que mai va ser reconeguda. —Es va girar cap al noiet pàl·lid—. I tu?

—Em dic Noah. —Es va eixugar els mocs amb la màniga. Els ulls vermells feien pensar que havia estat plorant o que tenia moltes al·lèrgies—. Jo també tinc un pare poc conegut. Sabeu qui és Hermes?

En Will va deixar anar una rialleta.

—Em sona, sí.

—Tio. —L’Ananya es va girar cap a en Noah—. No vas estudiar mitologia grega a l’escola?

En Noah va fer que no amb el cap.

—M’he perdut molts dies.

—És el que duu allò amb ales als peus —va afirmar, rotunda.

En Nico va reprimir una rialla. «El déu poc conegut que duu allò amb ales als peus».

—Espero que ho hagi sentit des de l’Olimp.

—Què és l’Olimp? —va demanar en Noah.

—Ai, t’hem d’ensenyar moltes coses —va dir en Will—. Però primer de tot: heu menjat? Anem a sopar!

Van omplir-se els plats amb pa acabat de fer, formatge i fruita mentre les dríades duien copes de begudes fredes i del que volgués el campista (sense alcohol, és clar). Un cop es van asseure, l’Oludare va començar a escometre’ls amb preguntes. Per a en Nico, era evident que tots tres havien rebut una introducció molt superficial a ser semideus. No tenien ni idea de per a què servia el Campament Mestís, més enllà del fet que el senyor D els havia comentat alguna cosa sobre un «règim d’entrenament rigorós i dolorós».

—Jo… jo no ho descriuria així, al contrari! —va exclamar en Will—. Però sí que rebem entrenament. Haureu d’aprendre a lluitar, defensar-vos i protegir els altres.

—Protegir els altres? —va demanar l’Oludare—. De què?

—Un nen m’ha dit que hem de lluitar contra monstres. —En Noah va empetitir dins de la jaqueta—. Existeixen, els monstres?

—És clar —va saltar l’Ananya—. Si els déus existeixen, per què no ho han de fer els monstres?

—Però existeixen? —li va etzibar en Noah—. Perquè jo mai he conegut aquest tal Hermes. Com sé que no és un personatge de ficció?

—De debò que espero que Hermes estigui sentint això —va mormolar en Nico.

En Noah va arrufar el front.

—Ho sento. És que… estic confós. La meva mare diu que he de ser aquí, però és que encara no entenc per què.

—No passa res. —En Will va estirar el braç per agafar la mà a en Noah—. T’ajudarem.

—Bé, quina emoció! —va dir l’Oludare—. Déus i monstres? M’hi apunto!

—Sempre m’anirà bé aprendre a lluitar —va afegir l’Ananya—, tot i que ja sé fer servir els punys.

En Noah va enretirar la mà i va desaparèixer a l’interior de la seva màniga.

—Com pot ser possible que accepteu totes aquestes coses sobrenaturals amb tanta facilitat? —Va assenyalar la dríada que servia beguda als altres campistes—. A veure, se suposa que és l’esperit d’un arbre? I com sabem que no és una disfressa o ves a saber?

—De debò que no t’ho creus? —va demanar l’Olu.

—Per què ho hauria de fer? —La veu d’en Noah va aguditzar-se, pres del pànic. Semblava una tortuga que es retirava dins de la seva closca de polièster enconxada—. No he vist mai res sobrenatural!

Just en aquell moment, va esclatar una esfera de llum que se’ls va acostar girant amb tots els colors de l’arc de Sant Martí. Els nouvinguts van ofegar un crit; en Noah de poc que no cau del banc… Fins i tot els campistes amb més experiència es van girar i van observar-ho meravellats, ja que aquestes coses no solien passar durant el sopar.

En Nico sabia exactament què era: un missatge Iris, tot i que mai n’havia vist cap de tan gran i brillant.

Una veu va emergir del portal refulgent:

—Nico! Que hi ets?

El cor li va fer un salt.

—Hazel? Ets tu?

La imatge va centellejar i es va enfocar: la seva germanastra, la Hazel Levesque, lluïa un aspecte majestuós, vestida amb la túnica porpra i l’armadura d’estil romà i els cabells foscos trenats amb fulles de llorer daurades. En Nico estava encantat, però la seva expressió llòbrega li va indicar que aquella trucada no era de plaer.

—És clar que soc jo —va respondre—. I tinc un problema. Necessito que m’ajudis.

Capítol 2

No va ser fàcil calmar en Noah, qui creia que estava al·lucinant un cap flotant. L’Ananya va arrufar les celles com si estigués a punt de donar un cop de puny a l’aparició, mentre que l’Oludare saltava emocionat.

—Uau! —va exclamar—. Podrem fer això, nosaltres? Tenim màgia?

—Aquesta lliçó és per a més endavant —va aclarir en Nico—. Will, podries…?

—I tant —va dir en Will—. Anem, va. A en Nico li cal privacitat.

Va ajudar en Noah, l’Oludare i l’Ananya a recollir el menjar i traslladar-se a una altra taula, plena de semideus que xiuxiuejaven.

Dins de l’esfera de llum tornassolada, la Hazel va alçar una cella.

—Nous campistes? —va demanar.

—Últimament n’han arribat uns quants —va explicar en Nico.

—Vaja, doncs… Precisament et trucava per això.

Abans que pogués detallar-li res més, en Will se’ls va unir amb un somriure.

—M’alegro de veure’t, Hazel! Sé que el teu germà volia posar-se en contacte amb tu. —Va donar un cop de colze a en Nico—. Oi que sí?

En Nico va fer una ganyota.

—I tant.

La Hazel va riure per sota el nas. Sabia que a en Nico li costava mantenir el contacte.

—No passa res, hauria d’haver trucat abans. M’ha arribat la vostra aventureta a l’Inframon.

—Va ser una aventura amb totes les lletres —va replicar en Will—. Res d’aventuretes. —Va estrènyer la mà d’en Nico—. Però ho vam fer prou bé.

—Prou bé? —La Hazel va riure—. Will, ets fill d’Apol·lo i vas sobreviure a un viatge al Tàrtar!

En Nico li va donar uns copets a l’espatlla.

—Sí, el meu raig de sol.

En Will es va enrojolar.

—Pareu de posar-me malnoms.

—Ni parlar-ne.

La Hazel va inclinar-se endavant. El seu rostre refulgent i sense cos va recordar-li la cara del mirall de la reina de la Blancaneus, però sense la maldat.

—A veure, si podeu deixar de ser tan adorables i bufoníssims, de debò que necessito que m’ajudeu.

—I tant —va respondre en Nico—. Què passa?

La Hazel va desviar la mirada i va prémer els llavis. Aquella pausa tan llarga era preocupant.

—Doncs… hi ha un problema al Campament Júpiter. Diria que vosaltres dos sou els més capacitats.

En Nico va arrufar les celles.

—Per fer què?

—Per… eh… ocupar-vos-en.

El cor d’en Nico bategava amb força. Alguna cosa no havia de rutllar gens bé. Per què la Hazel anava amb tanta prudència?

—Què passa? —va repetir—. Dona’ns-en detalls.

La seva germanastra va sospirar.

—No sé fins on et puc explicar per missatge Iris. Ho has de veure tu mateix.

—Veure què?

En Will es va escurar la gola. En Nico el va mirar i l’expressió d’ell ho deia tot: «No hi tornis altre cop, nyic-nyic».

—D’acord… —va cedir en Nico—. Digues…, corres perill?

La Hazel va fer una ganyota.

—No, no… especialment.

—Això no em deixa més tranquil.

—A veure, la qüestió és… —Es va inclinar encara més endavant, com si volgués revelar un secret, però així només va aconseguir que la seva veu sonés encara més forta i la sentissin les taules del voltant—: els nous inquilins del Campament Júpiter.

Molts semideus del pavelló menjador es van girar per mirar-los. No cada dia apareixia una esfera gegant de missatge Iris en ple sopar. En realitat, no gaire sovint rebien un missatge del Campament Júpiter. Fins l’any passat, la majoria dels semideus del Campament Mestís no eren ni conscients que existia un campament alternatiu de semideus, romà aquest, a la costa oest. Se n’havien assabentat quan els romans havien marxat sobre Long Island en un intent per exterminar els grecs. Tot plegat, un enorme malentès. Ara les relacions havien millorat, però continuaven essent distants i precàries.

—Nous inquilins? —va demanar en Will.

—Et refereixes als semi…?

—No ben bé —el va tallar la Hazel—. Confies en mi?

Tenia la veu tensa. La tibantor al voltant dels seus ulls era un indicador de com l’estava afectant aquell problema misteriós.

En Nico va suavitzar el to.

—I tant, Hazel. Perdona. Crec que m’ha sortit la part sobreprotectora.

—I t’ho agraeixo. M’anirà molt bé el teu suport. Us puc demanar que vingueu? Un dia o un parell com a molt. Tindrà molt més sentit quan ho vegeu.

En Nico va fer una ganyota.

—No ho sé, Hazel. És clar que voldríem, però en Will i jo som els únics consellers que queden per ajudar amb els semideus que tenim aquí. El senyor D diu que ens necessiten.

La mirada de la Hazel va desviar-se.

—Ai, segur que no li farà res!

Llavors va picar l’ullet.

En Nico es va girar, però no va veure a qui havia picat l’ullet. Va observar en Will i aquest es va encongir d’espatlles.

—Sempre he volgut visitar el Campament Júpiter —va comentar—. A més, no pot ser pitjor que el Tàrtar.

—Això mateix —va replicar la Hazel, movent la mirada—. No té res a veure amb el Tàrtar.

Es va ajupir i una forma borrosa, com si fos una gallina amb pèl, va creuar la superfície del missatge Iris i es va estavellar darrere d’ella. A jutjar per la remor, en Nico va deduir que allò havia fet caure una armadura.

L’instint protector d’en Nico va ressorgir.

—Què ha estat, això?

La Hazel va reaparèixer a l’esfera brillant amb els cabells cap a l’altra banda.

—Res, estic bé. T’ho explicaré tot quan vingueu, t’ho prometo. Gràcies!

El missatge Iris va titil·lar i es va apagar.

En Nico va mirar en Will amb cara de pocs amics.

—Que estrany, oi?

En Will es va rascar l’orella.

—A veure…, les coses estranyes són la nostra especialitat. I m’emociona veure el campament romà!

En Nico desitjava tenir la seva confiança. Va recordar quan havia estat al Campament Júpiter, on se’l considerava fill de Plutó. Els semideus romans el respectaven prou. Malgrat tot, el consideraven un foraster, un visitant: no formava part de la seva legió. Si la seva germana Hazel, una de les seves líders superiors, s’enfrontava a alguna cosa que no era capaç de solucionar sola, en Nico no sabia fins a quin punt ell la podria ajudar.

No obstant això…, ho havia d’intentar. Era culpa seva que la Hazel fos al Campament Júpiter. Va recordar quan la va trobar als Camps d’Asfòdels: un esperit insubstancial que flotava entre els pollancres juntament amb milions d’altres.

A diferència de moltes de les ànimes que volten per Asfòdels, la consciència de la Hazel seguia intacta. El va buscar, li va agafar la mà i li va omplir la ment amb imatges de la seva història, la injustícia de la seva mort i el seu anhel profund de tornar al món dels vius. A en Nico li va semblar una segona oportunitat: una manera de salvar una germana que acabava de conèixer, un altre fill de l’Inframon, ja que no havia estat capaç de salvar la seva germana Bianca.

En Nico havia fet tornar la Hazel d’entre els morts, i directa a la guerra contra Gea. A vegades es preguntava si li havia fet cap favor. Com a mínim, ara la Hazel es mereixia tot el suport que pogués brindar-li.

—Nico? —En Will li va estrènyer una espatlla—. Estàs bé? Te n’has anat no sé on.

En Nico va mirar avall. Esperava trobar-se la Tristesa o la Culpa jugant amb els seus cordons, però no hi havia cap bombó de xocolata a la vora. La ment d’en Nico creava aquells pensaments foscos tota sola.

«Concentra’t», va dir-se. «Això deu ser el que vol dir el senyor D quan t’insisteix que visquis el present».

Va oferir un somriure dèbil a en Will.

—Ho sento, però és que tant de bo pogués saber què hi passa.

—Ja ho sé. —En Will se li va apropar i li va plantar un petó a la galta. No va preguntar-li com se sentia. No calia. En Nico agraïa que el seu nòvio el conegués tan bé—. La bona notícia —va continuar en Will— és que sí que hi podrem fer alguna cosa. Anem a parlar amb el senyor D i en Quiró.

Quan van haver creuat el pavelló cap als dos directors, en Nico va veure clar que ells ja sabien què els volien demanar. En Quiró s’acariciava la barba amb aire pensatiu. El senyor D somreia d’orella a orella, com si se li acabés d’ocórrer una nova espècie animal en la qual pogués convertir els seus enemics.

—Semideus, mai deixeu d’entretenir-me. —El déu va alçar la copa de suc de raïm—. Sempre hi ha un gir dramàtic!

En Nico va fer cara de pomes agres.

—Un moment —va saltar—. La Hazel t’ha picat l’ullet a tu? Ens estaves escoltant?!

El senyor D va xarrupar tan fort que en Nico es va remoure.

—Ai, noi, tothom del pavelló ha sentit el missatge Iris. A més, encara em queden dècades en aquesta presó. Crec que em mereixo la diversió de sentir d’amagatotis les converses dels meus campistes.

En Quiró va girar els ulls en blanc.

—És força problemàtic, senyor D.

—Au va. Si la Hazel no hagués volgut que la sentís, no hauria d’haver aparegut en una bombolla gegant mentre sopava.

—En resum —va interrompre’l en Will—, que no cal que ho expliquem. No serem fora gaires dies. Només un o un parell. Va bé, oi?

En Quiró no semblava gaire convençut. El vell centaure anava amb la seva faceta d’humà: les potes de cavall estaven amagades en una cadira de rodes màgica i semblava un professor d’aspecte distingit amb els cabells canosos i un vestit de tweed arrugat. La veritat és que a en Nico li semblava que aquest aspecte era més esfereïdor que en Quiró com a centaure, potser perquè havia tingut professors molt estrictes de petit a Itàlia.

—I què passa amb els tres nous campistes? —va demanar en Quiró—. Necessiten que els guieu.

—Aquest vespre podem seguir amb ells! —va oferir en Will—. I marxem demà.

En Nico va assentir.

—A més, potser els va millor parlar amb dos adults…

El senyor D va mirar a banda i banda, com si busqués els «adults» als quals es referia en Nico.

—Perdona, però m’estàs dient que treballi més, Nico di Angelo?

En Nico no va poder reprimir una rialla.

—Però que has arribat a treballar algun dia, senyor D?

—Això és un insult majúscul. —El director del campament li va picar l’ullet—. Malgrat la possible veritat que enclou la pregunta.

En Quiró va sospirar.

—Sigui com sigui, no estic segur que hagueu de marxar tots dos, si no és per a una missió.

En Nico li va dedicar una cara de funeral.

—Però una semideu ens ha demanat que l’ajudem. No pretendreu que la ignorem en aquest moment de necessitat?

—Un punt per al senyor Di Angelo —va saltar el senyor D, arrossegant les paraules—. Que potser el nostre director d’activitats està dient als semideus que ignorin la trucada angoixant i desesperada d’una companya?

—De part de qui estàs, tu? —va grunyir en Quiró.

El senyor D va somriure.

—De part meva, per descomptat.

En Quiró es va rascar la barba mentre mussitava alguna cosa sobre deïtats del vi que no serveixen per a res. Va observar l’expressió ploricona d’en Nico.

—Suposo que ens podrem ocupar d’en Noah, l’Ananya i l’Oludare un parell de dies.

—Ensenyaré en Noah a muntar Peleu —va proposar el senyor D.

En Will va esbatanar els ulls.

—Es pot muntar el drac sentinella?

—No! —va etzibar en Quiró—. No es pot!

—No amb aquesta actitud, Quiró —va replicar el senyor D—. En Noah gairebé es desmaia amb un missatge Iris. S’ha d’enfrontar a les coses més difícils per assumir la seva realitat de semideu. Serà divertit!

En Quiró va optar per ignorar-lo, que sovint era l’estratègia més sàvia quan es tractava del senyor D.

—Nico i Will, heu treballat molt dur —va concedir-los en Quiró—. Potser un canvi d’aires us anirà bé. Però manteniu-vos en contacte amb nosaltres, sobretot si creieu que necessiteu més dies.

Malgrat els recels, en Nico va sentir una descàrrega d’emoció.

—Gràcies!

—I espero informes cada hora —va exigir el senyor D.

En Nico es va quedar paralitzat.

—Un moment. De debò?

—És clar que no. —El déu va esclafir a riure—. T’ho imagines, que em preocupés tant? A més, la meva xarxa d’adlàters m’aniran informant, si passa res interessant. —Es va dirigir a en Quiró—: A veure, parlem de les classes de muntar el nostre drac. On creus que podem aconseguir una sella d’amiant?

Mentre els dos semideus sortien del pavelló menjador i s’encaminaven a les cabanyes, en Will es va apropar a en Nico.

—De debò el senyor D té una xarxa d’adlàters?

—Si et soc sincer —va respondre en Nico—, ja no em sorprèn res, d’ell.

A en Nico no li entusiasmava fer la maleta. Normalment, s’embarcava en una aventura i deixava el «Què em posaré demà?» per a més tard. Però en Will de seguida li va recordar com els havien servit les coses que ell havia preparat quan van baixar al Tàrtar.

—Imagina’t si no hagués dut el llum solar terapèutic —va exclamar en Will mentre es ficava una dessuadora extra a la motxilla i coses per picar—. O la farmaciola.

—Marxem a un campament per a semideus —va replicar en Nico—. Tenen menjar. Tenen productes mèdics. Fins i tot podem demanar que et donin una de les seves samarretes violeta, si ho vols.

En Will va somriure.

—Em queda molt bé el violeta. Que hi posarà «El meu nòvio va anar al Campament Júpiter, va pensar en mi i només em va dur aquesta horrible samarreta»?

En Nico l’escoltava a mitges. Es va posar a fer voltes per la casa d’Apol·lo, preguntant-se com seria retrobar-se amb la Hazel. Què pensaria dels bombonets? Havia parlat feia poc amb el seu pare? Un munt d’interrogants. També va recordar el seu amic, en Jason Grace, l’antic pretor del Campament Júpiter (un altre semideu ros a qui el porpra esqueia com un guant). En Nico l’havia estimat com un germà i ara ja no hi era. Potser que en Will vestís la samarreta porpra d’SPQR no era tan bona idea. No estava segur que el seu cor ho pogués suportar.

En Will seia al llit i es va posar a doblegar els mitjons en forma de pilotetes.

—Sé que estàs impacient. Suposo que vols marxar ara mateix, però serà millor fer-ho demà. Hem de descansar i tot plegat.

En Nico continuava caminant.

—Escolta —va dir en Will—, senyor de la Foscor.

En Nico es va aturar.

—Què?

En Will va apartar la muntanyeta de mitjons. Va picar al llit al seu costat.

—Seu.

Una onada d’irritació va envair en Nico. En Will era massa bo endevinant els sentiments d’en Nico i els seus intents per evitar la veritat. Però tenia bones intencions. En Nico va inspirar fondo i es va acomodar al costat del seu nòvio.

—Ho sento —va dir en Nico—. Tens raó. Estic una mica impacient.

—Sempre et passa, abans d’una missió.

—Però això no n’és una.

En Will va assentir.

—I…?

—I què?

—Preferiries que ho fos?

En Nico va alçar una cella.

—Què vols dir amb això?

En Will va ficar la mà en un mitjó blau com si volgués comprovar si hi havia forats.

—Vull dir que els últims tres mesos han estat tranquils, oi? Hem estat junts, hem viscut la vida. Com a mínim jo he estat feliç que no m’empaités cap colom assassí i no plogués àcid a bots i barrals.

—Jo també me n’alegro, de no estar patint.

—De debò?

En Nico va fer un xisclet.

—Will!

—Perdona, he estat massa sever. —En Will va alçar la mà coberta amb el mitjó i va fer de ventríloc—: Potser t’estic sobreanalitzant.

—O potser no —va replicar en Nico, i va treure-li el mitjó—. Entenc per on vas. M’he passat la vida fugint. Fugint de la meva infància, de monstres o del dolor. I ara que ja no ho he de fer…

—Se’t fa estrany?

En Nico va assentir.

—Sé que molts tenim TDAH, però amb el TDAH trobes coses superinteressants i et pots hiperfixar en temes concrets, oi?

—Així és com som els semideus —va coincidir en Will.

—Però quan no hi ha cap amenaça ni missió… —En Nico va titubejar. S’estava ficant en un atzucac. No volia insinuar que en Will no era el més interessant que tenia a la vida ni que no es mereixés tota la concentració d’en Nico—. M’està costant fins i tot existir —va dir, finalment—. Em preocupa no tenir cap motiu de preocupació. No sé si té sentit. No deixo de pensar que s’acosta algun monstre, a punt per atacar-me.

—I en certa manera —va respondre en Will—, lluitar contra un monstre seria un alleujament. Perquè hi estàs acostumat.

En Nico va recolzar el cap sobre l’espatlla d’en Will.

—Estic molt malament, doctor?

En Will va deixar anar una rialla.

—I ara! Però estàs a punt de veure la teva germana i un grup nou d’amics. Sigui el que sigui el que passa al Campament Júpiter, no ens guiarem per una missió. No hi ha cap llista de coses pendents. Segur que serà més aviat fer-los cas, tornar a enfortir llaços i passar temps junts. Viure la vida.

—El més difícil —va grunyir en Nico.

—Això mateix —va dir en Will—. El millor que pots oferir a la Hazel és ser-hi present.

—«Ser-hi present». —En Nico va dibuixar unes cometes en l’aire—. Això és el que sempre em diu el senyor D. Em fa fer un munt d’exercicis… I si no els faig, me’n vaig al passat o al futur.

—Que ets un viatger del temps, Nico?

—Això em pregunto jo! Si ho soc, no estic fent servir correctament els meus poders.

En Will li va agafar la mà.

—Doncs jo m’ofereixo a practicar amb tu com quedar-nos en aquest present. Només m’ho has de demanar.

—Gràcies, sol.

En Will es va aixecar.

—En fi. No són prou mitjons. N’he de dur més.

En Nico va gemegar. Va lliscar pel llit fins a deixar-se caure a terra.

—Will, només seran dos dies.

—Potser sí —va contestar en Will—, però i si acabem enfrontant-nos a un monstre i la seva debilitat són els mitjons de llana? Llavors ja no et semblarà cap ximpleria, això.

—El dia que passi, me’l menjaré jo, un dels teus mitjons.

En Will li va llançar una pilota de mitjons, però en Nico la va esquivar. Es va quedar estirat mirant el sostre mentre en Will acabava de fer-se la motxilla.

En Nico es va preguntar si sempre se sentiria així d’alerta, al límit. Tard o d’hora arribaria un moment en què podria relaxar-se i gaudir, oi?

No n’estava segur.

Capítol 3

—Ni parlar-ne.

L’endemà al matí, en Nico i en Will eren davant de la Casa Gran contemplant com s’aturava la furgoneta del Servei de Maduixes Delfi.

En Nico va plegar-se de braços i va fer cara de pomes agres mirant en Quiró, que jugava a cartes amb el senyor D al porxo de davant.

—Sé que no us agrada que viatgi amb ombres —va dir en Nico—, però creuar el país amb ell és massa temps!

L’Argus, el gegant de cent ulls que era el cap de seguretat del Campament, estava aparcat davant d’ells. Va baixar just a temps per sentir com es queixava en Nico.

—No t’ofenguis, Argus —es va afanyar a afegir en Will—, la teva empresa és meravellosa, però per anar fins a Califòrnia ens hi estaríem una setmana.

L’Argus va deixar caure les espatlles. Va parpellejar els ulls blaus (els que tenia per tot el cap, els avantbraços i les canyelles entre els pantalons curts i les sabatilles d’esport). En Nico esperava que el gegant digués alguna cosa (només per confirmar el rumor que tenia un ull a la llengua), però, com sempre, l’Argus va quedar-se en silenci. Va aixecar el dit índex amb pena.

—Només us hi estareu un dia —va traduir en Quiró—. La furgoneta és ràpida i l’Argus té ganes d’aquesta aventura. A més, Nico, tens raó. Em preocupa que viatgis amb ombres distàncies tan llargues. Un dia d’aquests entraràs al món de les ombres i no podràs tornar-ne.

El centaure va mirar en Will perquè li donés suport.

En Will va fer una ganyota.

—Normalment, estaria de part teva, Quiró, però aquest cop en Nico no va desencaminat. Com abans arribem al Campament Júpiter, abans podrem donar un cop de mà.

—A més, he vingut preparat! —En Nico es va ficar la mà a la butxaca de la jaqueta i en va treure una bossa de barretes de cereals casolanes (obsequi de la Ginebra) i un entrepà de gall dindi i formatge que havia robat de la cuina—. Si em començo a marejar, menjaré!

—A més, tenim els bombonets —va afegir en Will—. Cuidaran d’en Nico.

Com si els haguessin invocat, un exèrcit variat de cacodemons van sortir del seu amagatall sota el porxo i es van reunir als peus d’en Nico, cridant entusiasmats.

—Però mai no has viatjat amb ombres amb ells, oi? —El senyor D va oferir-li un somriure sinistre—. Com saps que no t’alentiran? O faran que entris en combustió en ple trajecte?

—Dionís… —el va renyar en Quiró.

El senyor D el va mirar amb expressió innocent, com dient «Qui, jo?».

—Jo només dic el que podria passar.

El déu del vi va fer un glop d’un bric de suc Capri Sun. En Nico no sabia que es venia Capri Sun en brics daurats. Potser tenien un acord de màrqueting amb qui feia el nèctar diví.

—Si entro en combustió, doncs hauré entrat en combustió —va replicar en Nico—. Se m’acuden pitjors maneres de morir.

El senyor D va riure.

—Aquesta és l’actitud!

—Sens dubte no ha de ser l’actitud de cap manera —va grunyir en Quiró—. No causem malastrugança al viatge abans que comenci.

—Au, madura, Qui —va exclamar el senyor D—. Viu una mica! Deixa que els semideus cometin errors!

En Quiró va rondinar. Va mirar l’Argus.

—Gràcies, amic, però sembla que al final no necessitarem els teus serveis com a xofer. Pots reprendre el teu horari d’entrega de maduixes habitual.

L’Argus no feia fila d’estar gaire content, a jutjar per les trenta o quaranta males mirades que va dedicar a en Nico, però el gegant va assentir, va pujar a la furgoneta i se’n va anar.

—En fi…! —El senyor D va llençar el Capri Sun enrere, per sobre l’espatlla—. Espero que us vagi bé el viatge al Campament Júpiter i amb el que l’estigui pertorbant, nois. Informeu-me’n. I, pel que fa a vosaltres, dimoniets… —Es va inclinar endavant per analitzar els bombonets, que es van amagar rere en Nico amb un cor nerviós d’«Ai! Ai! Ai!»—. Viviu la vida al màxim —va dir el senyor D als cacodemons—. Seguiu el vostre instint. Sembreu el caos i la discòrdia. Adeu-siau! —Va fer espetegar els dits i va desaparèixer en un núvol de purpurina.

—No canviarà mai, oi? —va preguntar en Will.

En Quiró va llençar les cartes sobre la taula.

—Ho dubto. Sempre desapareix quan estic a punt de guanyar.

En Nico va somriure.

—Espero que continuï essent així. És entretingut. —Es va adreçar a en Will—. Estàs llest per marxar?

En Will va agafar les nanses de la seva motxilla.

—Més que mai!

—Aneu amb compte, si us plau —va dir en Quiró—. Se suposa que no he de tenir preferits, però mentiria si no admetés que us he agafat molt d’afecte.

En Nico va notar que s’enrojolava.

—Gràcies. Et prometo que ho farem el millor que puguem.

El director d’activitats els va acomiadar.

—I doneu records als vostres amics per mi!

En Nico li va tornar el gest i va conduir en Will per un camí cap al bosc. Els bombons de xocolata els seguien, topant els uns contra els altres en una cursa per ser el que estava més a prop d’en Nico.

A la vora del bosc, on el tronc d’un vell roure tapava la llum del sol, van trobar una bona zona de foscor: perfecta per entrar al món de les ombres.

—No us allunyeu, bombonets.

En Dolor es va aferrar a un dels seus cordons. La resta dels cacodemons van formar una cadena darrere d’ells com si estiguessin a punt de ballar country de camí al Tàrtar.

En Will va inspirar fondo.

—Mai no m’hi acostumaré.

En canvi, per a en Nico di Angelo, fill d’Hades, tornar a la foscor era tan fàcil com respirar.

Va abraçar en Will. Llavors, es va imaginar el seu destí: l’entrada occidental del túnel Caldecott, a les muntanyes d’Oakland, on el trànsit xiulava en ambdues direccions durant tot el dia per l’autopista 24. Entre les dues obertures del túnel, desapercebut pels mortals, hi havia unes portes de metall, sempre custodiades per sentinelles romans…

En Nico i en Will van ser engolits per les ombres. Era una sensació com de volar a cegues a tota velocitat entre una tempesta d’aiguaneu; no gaire agradable, que diguem. En Will el preocupava, ja que mai havia viatjat tan lluny d’aquesta manera. En Nico notava els bombons de xocolata que li estiraven el cordó de la sabata. Esperava que no li traguessin la bota en ple trajecte. Si no, arribaria a Califòrnia amb una bota i sense dimonis.

L’experiència va acabar gairebé quan acabava de començar. En Nico va caure de genolls sobre una artemísia. Li rodava el cap. Era lleument conscient de la presència d’en Will, arraulit en un costat, vomitant l’esmorzar. La barra de proteïna que en Nico havia pres abans també amenaçava de sortir. Els bombonets eren els únics que semblaven estar bé. Saltaven entre els matolls, cridant emocionats, com si diguessin: «Repetim! Repetim!».

—Will? —va dir en Nico.

—Estic bé. —Més basques—. I tu?

En Nico es va posar dret a poc a poc malgrat el mareig.

—Sí. Ja hi som.

De fet, en Nico no els podria haver acostat encara més. Havien aparegut a la mitjana de l’autopista 24, en una zona de matolls i flors silvestres just a la base del túnel. A l’altra banda de les barreres de protecció, els cotxes brunzien en ambdues direccions. A l’oest, els turons cedien pas a la plana de la badia de l’est. Més enllà, una capa de boira blanca cobria la badia, i només la foradaven les torres dels ponts i, més enllà, la silueta de San Francisco. L’ambient era humit i fresc, amb l’olor penetrant dels eucaliptus.

En Will es va posar dret i es va eixugar la boca. Tenia el front perlat de suor.

—Ual·la. Quines vistes.

—Sí —va coincidir en Nico—. Però mira darrere teu.

En Will es va girar. A la part alta del pendent, tal com recordava en Nico, hi havia un parell de portes de metall en un vessant de

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos