Per sempre, mai més

Francesc Borrell Ros

Fragment

cap-2

1

—En el jazz, i en general en la música, no hi ha un acord dolent. Ni una combinació de notes que sigui equivocada en si mateixa —va sentenciar en Marc tot aixecant les mans del teclat.

—Vols dir? —vaig interrompre’l—. No hi ha la quarta maleïda, la nota que sempre has d’evitar?

—Em sap greu dir-t’ho, però no en tens ni puta idea. Els errors que es poden cometre són en la successió d’acords, en les notes que precedeixen o succeeixen l’harmonia que ha sorgit en un instant determinat. I en la vida passa el mateix. Les accions que fem, aïllades, difícilment podem dir si són encertades o no. I jo he estat un exemple de com encadenar amb èxit melodies impossibles en el jazz i equivocacions palmàries en la vida personal.

Les paraules d’en Marc encara em ressonen dins el cap. Recordo bé quan les va dir, al final de la celebració d’aquell Cap d’Any que vam passar amb la Lluna, ja de matinada, assegut davant del teclat elèctric que tinc a casa, mentre premia l’off i el tapava amb la funda de tela negra.

I potser sí, que tenia raó. En Marc era un pianista descomunal, capaç de tocar qualsevol peça de música clàssica, de sorprendre’t amb temes de jazz contemporani i, al mateix temps, tenia una facilitat innata per emmerdar-se la vida a cada passa que feia, a cada decisió que prenia.

Potser els que érem més a prop no el vam saber ajudar prou, però no és menys cert que no era una persona fàcil, ni estava disposat a acceptar consells de gaire gent. Tal vegada, l’únic que l’hauria fet reflexionar hauria estat el seu pare, però ja feia massa temps que faltava.

Sovint em plantejo com s’hauria enfrontat en Marc a tot l’enrenou que està suposant la pandèmia. Me l’imagino d’esquena, assegut a la banqueta escrostonada de color de fusta de faig, bolcat sobre el piano provant combinacions de notes, fent malabarismes amb els dits de les dues mans. Entre acord i acord m’hauria donat alguna clau, sempre vinculada a la música, per entendre millor la psicosi que s’ha estès per tot arreu.

M’hauria dit:

—Jan, tot això que passa és com una peça atonal de Schönberg. Te’n recordes que al conservatori ningú no les volia fer? Segons el cànon, seguint fil per randa la lògica matemàtica de la música i de les tonalitats, no tenen cap coherència harmònica. Batejat com el dodecafonisme dels collons, oi?

Hauria rigut i hauria tocat de memòria alguna de les suites de piano infernals que tots havíem intentat evitar d’estudiar. I jo li hauria contestat:

—Vols dir que no té cap sentit, oi?

—Jo no he dit això —hauria rebatut, rient, girat cap a mi i picant-me l’ullet.

En Marc era així d’enigmàtic, de murri i espavilat. De les converses que teníem tant en podien brollar idees estrambòtiques com reflexions assenyades, mai no sabíem on acabaríem. Em ve al cap una nit al Sidecar, abans de conèixer la Lluna, que ens vam posar seriosos parlant de temes greus:

—De què tens por, tu? De morir? Què et queda per fer? —em va etzibar.

—Hòstia, Marc. Moltes coses. Som joves, en tenim trenta llargs, però encara ens queda tot per fer.

—Això sí. Però tens algun pla clar? Algun objectiu per complir?

—Home, sí. És clar que sí. Voldria tenir un parell de fills.

—Vols dir que no fas tard?

—No m’ho sembla pas.

—I amb qui els tindries, els fills? Si no estàs amb ningú, palangana.

—Amb la Gina sempre m’hi he portat bé. Segur que s’hi avindria —li vaig dir amb mitja rialla.

—La Gina ni tocar-la, malparit —em va dir, elevant el to de veu per ressaltar que el comentari no anava de broma—. I segur que vols portar més gent que depengui de tu a aquest món podrit que ja ni tan sols sap diferenciar la bona música de les escorrialles?

—Ja hi som amb la música! No tot és música, nano.

—El que tu diguis, però el gust per una bona melodia, per una cançó decent, és un indicatiu meridià de la qualitat de la persona: bon gust, espècimen interessant; mal gust, individu avorrit.

—I qui fixa el llistó del bon gust? Tu? —vaig preguntar.

—Correcte —em va dir, picant l’ullet i oferint-me el got de Coca-Cola per brindar.

Habitualment em dedico a afinar els pianos de les grans sales de concerts de la ciutat com el Liceu, el Palau de la Música o l’Auditori. Jo soc el responsable que l’Steinway de cua o el Yamaha de torn sonin com cal i, amb l’aturada quasi total de concerts i recitals, m’he quedat sense encàrrecs d’importància. Només puc anar fent bullir l’olla amb comandes ocasionals a domicilis de particulars que no poden ajornar més la revisió completa de l’instrument. Una feina que, en el moment en què vaig assolir la reputació de millor afinador de la ciutat, m’havia promès no tornar a fer.

Això sí, ara tinc molt de temps lliure i fa uns dies, remenant papers, vaig topar amb la darrera partitura que va escriure en Marc, la que vaig recuperar del seu pis quan, amb tota la tristor del món, em va tocar buidar-lo. Vaig seure al piano per provar d’interpretar aquell deliri musical per segona vegada. Em van faltar mans i tècnica, com ja m’havia passat fa anys a casa seva. Però em va fer evocar de nou la seva essència i tot el que vam viure junts.

Per això, després de passar massa hores al balcó contemplant amb la Lluna la quietud i l’assossec de la ciutat, m’he proposat d’escriure la història d’en Marc Burset, el meu inseparable company d’estudis de solfeig i piano al Conservatori del Liceu.

Ell va ser un dels pocs que va arribar al final del duríssim trajecte de formació clàssica per acabar renunciant a l’ofici de concertista —abans dels divuit ja havia obtingut una plaça de suplent a l’OBC— i abocar-se al descobriment del jazz. L’únic de tots nosaltres que, amb la majoria d’edat tot just estrenada i emmetzinat per aquelles sonoritats, va provar l’aventura de viure a Nova York amb els pocs recursos de què disposava, i va participar en les avantguardes que s’hi gestaven.

Però, com diria Holden Caulfield, no relataré la seva fastigosa infantesa, ni què feien els seus pares abans de tenir-lo ni tota aquesta porqueria estil David Copperfield, sinó el temps en què, ja de tornada a Barcelona i un cop net de les addiccions que l’havien raptat, vam retrobar-nos i vam recuperar l’amistat que havíem tingut durant els anys de conservatori. Els dies en què vam tornar a ser inseparables i ens va oferir la millor versió del seu geni creatiu.

Fins que ens va deixar per sempre.

OCTUBRE 2012

2

L’estranya coherència del somni va quedar trencada per un brunzit persistent que no encaixava en l’escena que em turmentava. Era un d’aquells malsons angoixants que encara revisc de tant en tant: soc a l’examen d’un dels darrers cursos de piano (sisè o setè) i quan poso les mans sobre el teclat els dits no em responen. Sé exactament què he de tocar, però no se’m mou cap articulació. Em giro i veig el president del tribunal, engominat i amb bigoti franquista, que em commina de males maneres a començar, però no soc capaç d’aixecar les falanges balbes. Ni de fugir.

Vaig mig obrir un ull per comprovar l’hora que marcaven els leds vermells del despertador: les tres de la matinada. Molt desenfocat, darrere dels números, vaig entrellucar el telèfon que feia voltes i vibrava. No m’ho podia creure. Qui tenia els sants collons de trucar a aquella hora intempestiva?

Vaig passar de l’emprenyada a la preocupació en mil·lèsimes de segon. El cap començava a rutllar i creava i descartava opcions a la velocitat que podia. La forma més ràpida de treure’n l’entrellat era contestar.

—Què passa? —vaig balbucejar.

—Has de venir ara, Jan —va dir una veu enrogallada i decidida.

On havia d’anar? Aquella veu… La coneixia bé, no podia ser que fos ell. Després de tants anys.

—Marc?

—Tio, m’has d’ajudar! El piano del pare, me l’he carregat, hòstia, i jo ja no en sé més, ho provo, però no aconsegueixo dur-lo a la freqüència correcta. Ja ho saps, no tinc les putes eines i…

—Marc? Ets tu? —La seguretat íntima que tenia que era ell m’havia desvetllat del tot. Em vaig incorporar, a les palpentes vaig buscar les ulleres sobre la tauleta de nit i me les vaig posar per comprovar el número de la trucada. La corrua de dígits no coincidia amb cap contacte de l’agenda.

—I qui vols que sigui, cap de fava?

—Collons, si fot anys que no sé res, de tu. Com estàs? Com és que…

—Sí, noi, va com va —em va interrompre—. M’he estat recuperant. Ja ho saps. Costa. Ja parlarem. Has de venir a casa. Ara.

Era impossible treure-li una paraula d’un tema si no en volia parlar. I menys si estava obsessionat amb una altra cosa, com era el cas. Però què era el que jo havia de saber? A què es referia? Encara s’estava recuperant del terrabastall de trencar amb la Gina? Ja en feia molts anys, d’aquell tràngol. Just després del cisma, en Marc s’havia esfumat i, tot i els intents que jo havia fet de comunicar-m’hi, no havia estat capaç d’obtenir-ne senyals de vida.

—Ara no, Marc. Són les tres de la matinada. No siguis torracollons.

—És qüestió de vida o mort! L’he obert tot i no aconsegueixo arreglar-lo —va dir, desesperat.

—No n’hi ha per tant.

—Ja saps com n’és, d’important, per a mi el piano que em va regalar el pare. És l’únic que em queda d’ell. O no recordes com va marxar?

—És clar que me’n recordo: de cop, «sense que ningú s’ho esperés» —vaig repetir de memòria—. I vas quedar destrossat. I jo vaig ser la crossa en qui et vas recolzar. Però això no treu que sigui l’hora que és i…

—No m’entens —em va tornar a interrompre—. No puc estar més dies sense que emeti una melodia decent. L’he de fer cantar. L’hi dec. L’hi vaig prometre quan me’l va comprar, amb tot el seu esforç.

—T’entenc perfectament. Però encara que et sembli increïble tinc una vida semiordenada i no pots exigir-me que vingui a mitjanit. I menys tenint en compte que demà al matí tinc feina amb l’Steinway del Liceu, que sembla que no aguanta gaire bé el pas de Chopin a Donizetti. Necessito dormir. Si vols, a la tarda, cap a les quatre, em podria acostar al cau on t’amagues.

—Ets un merda.

—Vas col·locat?

—Ja fa dies que estic net, merda seca.

—Un merda seca responsable, amb uns horaris i una feina decent. Ens veurem demà?

—D’acord —va murmurar entre dents.

—M’has d’explicar moltes coses.

—Ja ho veurem.

—I tant, o no t’ajudo amb el piano —vaig amenaçar-lo de broma.

—No em toquis els collons —va dir, seriós.

—Adreça?

—Carrer Obradors, set. Primer pis, porta A.

—Al Gòtic?

—Sí, al Gòtic —va remugar—. Vinga, fins demà. Ja parlarem, que ara has de fer bondat i dormir les vuit hores de rigor —va dir, foteta.

Em vaig acomiadar, enriolat. El molt cabró em feia sentir viu amb bajanades com aquella trucada i vaig perdre la son durant una bona estona.

3

Vaig donar voltes a la trobada amb en Marc des de primera hora del matí. La tasca que tenia assignada al Liceu a priori no era complicada. L’Steinway que havia de manipular era dels instruments més versàtils i precisos que havia tractat mai. De totes maneres, m’hi vaig haver de passar unes quantes hores: l’havien mogut de sala per fer l’assaig de L’elisir d’amore de Donizetti, i havien provocat un terrabastall en l’afinació que l’havia deixat impracticable per a una oïda experta. El vaig tenir a punt cap a quarts de quatre, amb temps de sobra per engolir l’entrepà al menjador i fer camí cap a casa d’en Marc.

La porta del carrer Sant Pau es va obrir amb un petit grinyol. Feia un dia gris i espurnejava. El temps s’havia capgirat mentre treballava a les entranyes del Liceu. No duia paraigua, però la pluja era molt tímida i fins i tot s’agraïa la fredor que les petites gotes d’aigua encomanaven a la cara, sobretot després d’haver passat el matí entre focus artificials, en un espai poc ventilat.

En tombar cap a la Rambla amb pas decidit, vaig observar que algunes fulles dels plataners ja jeien a les rajoles del passeig central, marcant el camí ocre que havia de seguir com si fos la Dorothy Gale i els tres esguerrats caminant cap al màgic d’Oz.

Sempre m’ha agradat xutar les fulles seques que s’acumulen a terra. Aixecar-les, deixar que voleïn i s’enredin amb un cop de vent fortuït que les faci jugar una estona més, voltant-les o separant-les de la resta.

Distret amb aquest passatemps vaig creuar la mirada amb els ulls blaus d’una noia que em va semblar reconèixer. Formava part d’una colla de turistes que, enriolades, estrafeien la meva afició amb la fullaraca. Era la Cassandra? No podia ser ella. I menys aquell dia. Retrobar-nos després de tant de temps, just quan anava cap a casa d’en Marc. Van passar de llarg tot deixant-me anar un «cool, man», i la doble de la Cassandra em va ensenyar el polze enlairat.

En Marc me l’havia presentat el segon dia de la meva estada a Nova York. Havia anat a veure’l durant les vacances de Nadal de l’any noranta-vuit. Feia temps que em perseguia perquè el visités. M’explicava les «meravelles» i les «possibilitats infinites de la ciutat» cada cop que ens trucàvem —poques, perquè llavors era molt car—, o en alguna carta que trigava massa a travessar l’Atlàntic per arribar a projectar la sensació d’immediatesa que necessitàvem als vint anys, i més en Marc, que vivia la vida amb una urgència extrema. Per això havia marxat als Estats Units amb els divuit acabats de fer. No volia deixar passar ni un dia més de la seva existència sense explorar la música que l’obsessionava des del primer contacte: el jazz.

Però quan vaig conèixer la Cassandra no sonava cap peça de jazz. En Marc vivia al límit de Chinatown, en un quart sense ascensor al 105 de Henry Street. De vegades, i més aleshores que feia tres o quatre anys que vivia a la ciutat, li feia mandra agafar el metro fins al Greenwich Village, on hi ha un bon gruix dels locals de jazz de Nova York, i es quedava a fer una copa al Mercury Lounge, un antre de moda ple de músics de l’onada indie que estava a punt d’esclatar, que no li acabava d’escaure, però complia la funció social que necessitava cobrir.

Així, la segona nit de la meva estada, amb un fred que pelava i columnes d’aire calent emergint de les profunditats de la ciutat, vam refugiar-nos al Mercury. De seguida una noia morena, de cabells llisos i ulls d’un blau oceànic, es va abraonar sobre en Marc. Van encaixar els cossos en una abraçada esfèrica. Vaig tenir temps de treure’m l’abric i la gorra de llana abans que en Marc em presentés la Cassandra. En un anglès un pèl rovellat vaig preguntar si eren parella i tots dos van fer que no amb el cap, mentre somreien per sota el nas.

Vam seure als tamborets alts de la barra. La Cassandra va deixar de banda la colla amb la qual havia vingut i, atreta pel magnetisme d’en Marc, ens va acompanyar tota la vetllada. Li agradava xerrar. Potser volia impressionar-lo. El molt pinxo, tot i ser de nit, no s’havia tret les ulleres de sol i el seu look despreocupat era el centre de les mirades de dones i homes del local.

—Són coses que passen, oi? —va dir la Cassandra—. Vull dir, ja ho saps, Marc, i... —Es va dirigir a mi—. Jan, oi? Era Jan?

—Sí —vaig dir.

—Doncs això, que en aquestes ciutats, envoltats de ciment i d’asfalt, perdem la connexió amb la natura. Sabeu? Perdem la humanitat, el nostre esperit, la sensació d’autoconsciència. No?

En Marc assentia. Jo parava l’orella, en tensió permanent, per capir-ho tot. La Cassandra tenia la intensitat i la passió dels novaiorquesos. Tot i que no podia assegurar que fos d’allà, es comportava ben bé com si ho fos. I ens va començar a parlar, o això vaig entendre, de l’instructor que havia tingut quan va treure’s el carnet de conduir. I de txakres, del naixement del cosmos, de flamarades porpres que envoltaven els esperits. Tot un batibull d’idees boges que se sostenien per un fil invisible que jo m’esforçava a desentrellar.

Quan feia estona que xerràvem, en Marc es va excusar per anar al vàter i em va deixar sol amb ella, que em va dirigir els ulls de cel i em va dir:

—Puc veure que vens d’uns mesos difícils, oi?

—Algun —vaig dir, insegur—. Algun no ha anat com esperava. Les coses no sempre surten com un vol. Ja ho saps.

—Doncs el mil nou-cents noranta-nou, aquest que començarà ben aviat, serà un bon any per a tu.

—Tampoc és que aquest hagi estat un mal any —vaig replicar.

—Escolta’m bé. Comptaré fins a tres, et tocaré l’espatlla i et reconstruiré l’ànima. Perquè totes les peces que t’han anat furtant tornin amb tu. Aquests bocins també et troben a faltar. Són part de tu. Tanca els ulls.

Vaig fer el que em manava, obedient.

—Inspira fort i compta amb mi. Un, dos, tres.

Vaig obrir els ulls després del tres i la Cassandra era allà, observant-me atentament, amb els llavis humits a pocs centímetres dels meus.

—Com estàs? —va xiuxiuejar.

—Doncs bé. —No volia desanimar-la amb el meu escepticisme. La veia tan convençuda i era tan atractiva—. No t’ho sé dir. Potser sí que noto alguna millora.

—Segur que sí. Pensa que la vida és un hard drive —em va dir a cau d’orella, com si em fes una gran confidència—. Recorda-ho: la vida és un hard drive. I l’any que ve tot anirà millor.

Llavors va aparèixer en Marc i em va fer el senyal de marxar sense que ella se n’adonés. La Cassandra no ens va retenir. Se’ns va abraçar als dos, semblava que ara jo també formava part d’aquella comunitat, i ens va fer un petó sentit abans de deixar-nos anar.

De tornada, mentre trepitjàvem la neu glaçada, vaig explicar a en Marc el que havia fet la Cassandra i li vaig preguntar si sabia què era el que m’havia intentat transmetre.

—No t’ho sabria dir.

—A tu no t’ha fotut mai aquest rotllo?

—Mai. Et deu haver vist ben cardat. —Va riure.

—Ja pot ser —vaig assentir—. I què ha volgut dir amb això del hard drive? Que la vida és com conduir per una carretera complicada amb revolts?

—O un disc dur.

—Un disc dur?

—Sí, un disc dur de l’ordinador. Que va emmagatzemant dades sense parar. A llocs inversemblants, de vegades inaccessibles. Informació sense sentit aparent que no sabem com lligar.

Aquella explicació, però, no em va acabar de convèncer. Vam continuar caminant una estona, sense dir-nos res més, mentre jo anava donant voltes a la trobada amb la Cassandra. En Marc va reprendre la conversa quan ja pujàvem els graons estrets que ens duien al quart pis on vivia.

—Però la Cass té un bon clau, oi? —va dir, rient.

—Collons, això sí —vaig riure també.

—Doncs el pròxim cop no t’enrotllis tant i ves més al gra, home. Sembles un romàntic del segle dinou.

—Si no he estat jo qui… A més, em pensava que tu i ella…

—Au, va —em va interrompre, descregut, mentre obria la porta de l’apartament.

Baixant per la Rambla, aviat vaig deixar enrere la font Wallace i les seves quatre virtuts: la Bondat, la Simplicitat, la Caritat i la Sobrietat. Vaig tombar

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos